Rafel Nadal i Maria Francesca Perelló s’han casat, i la cerimònia s’ha fet a un lloc paradisíac del terme de Pollença conegut com la Fortalesa, o amb el seu nom més complet de fortalesa d’Albercutx, per estar situada dins l’antiga possessió d’aquest nom, o fortalesa de l’Avançada, perquè es troba a la petita península dita la punta de l’Avançada. Es tracta d’una fortificació militar construïda en el segle XVII per a protegir la badia de Pollença de les incursions dels pirates. En el segle XX l’Estat la vengué, i a partir de llavors està en mans privades, que n’han fet una mansió de luxe.

Amb motiu de les noces del famós tenista, la premsa de Mallorca ha hagut de parlar de la Fortalesa. La premsa en espanyol, que practica un cert indigenisme que li fa escriure noms propis i coses típiques en català i amb l’article salat, en diu Sa (o sa) Fortalesa, tot i que qualque mitjà, després de ser avisat per qualque expert, ara en diu La Fortalesa. He vist o sentit alguns comentaris, de persones ben intencionades, en què hom es planyia del topònim amb article salat, atès que a Pollença no es fa servir mai aquest article, sinó únicament l’estàndard. I tenen raó de plànyer-se, però no perquè el topònim sigui del terme municipal de Pollença. Vegem-ho.

Efectivament, a Pollença la gent no parla amb article salat sinó amb l’article estàndard, amb qualque variant fonètica per a les formes masculines. Els pollencins, que no usen mai l’article salat, quan diuen un topònim no pollencí —que els altres mallorquins diuen amb article salat— hi apliquen el seu article (la Pobla, l’Albufera, etc.), perquè l’article d’un topònim és un article com qualsevol altre, i els pollencins actuen amb tota normalitat. Doncs bé, en bona lògica si els pollencins poden dir la Pobla, els no pollencins poden dir sa Fortalesa, per molt que el topònim estigui situat dins el terme municipal de Pollença. De fet, sa Fortalesa és el que diu la gent de la contrada que no són pollencins. I res més lògic que sigui així. Els articles dels topònims —llevat d’alguns que es diuen amb article estàndard a tot Mallorca i en tots els registres— són articles normals i corrents i presenten —i han de presentar— totes les variacions que presenta qualsevol article: geogràfica, morfològica i estilística. L’ús d’un article o un altre és una qüestió de parlants i de registre i no de termes municipals. Als escrivans que produïen tota mena de textos en temps de normalitat lingüística i que usaven sempre l’article literari no els va passar mai pel cap de canviar d’article quan trobaven un topònim. Els toponimistes —amb excepcions— mantenen una fe religiosa en el prejudici que estableix que l’article dels topònims balears té una forma única i inamovible,  fixa i invariable, que és la del parlar col·loquial. Els fets més elementals ho desmenteixen, com els usos dels pollencins o el fet que l’article masculí col·loquial es adopta la forma so quan va precedit de la preposició amb (amb so Murterar, i a Pollença amb lo Murterar). Alguns d’aquests toponimistes recollien i posaven sobre mapes topònims del terme d’Escorca, veí al de Pollença i sense cap nucli de població, uns amb article salat i altres amb article estàndard. La sola raó de tal diferència era que els amos d’aquelles cases disperses que informaven del nom del lloc on vivien, uns venien de Pollença i altres no. Els mateixos topònims tenien un altre article si estava en boca de persones d’una altra de les àrees dialectals. El topònim depenia de la procedència dels informants, no d’una vinculació sagrada al lloc; però així han romàs en els mapes i nomenclàtors.

Com que els articles dels topònims són articles normals, en llenguatge col·loquial cadascú els diu amb l’article del seu parlar, no amb l’article del terme municipal del topònim. I escrivint en català tots s’han d’adaptar al registre del text. Una altra cosa és com s’han d’escriure en textos en espanyol. Però això que ho diguin els lingüistes dedicats a aquesta llengua.

PS. Sobre com s’han d’escriure els topònims catalans en llengües estrangeres fa temps vaig donar la meva opinió aquí.

Articles relacionats:

L’article dels topònims (Randa, 18, 1985)
Cercant l’origen d’un prejudici

Avui és Sant Rafel, segons el calendari tradicional que aquí seguim i reivindicam. Ja sabem que el 1969 el Vaticà va moure Sant Gabriel i Sant Rafel del seu dia tradicional al dia de Sant Miquel, el 29 de setembre, i tothom ho ha acceptat amb submissió catòlica, apostòlica i romana, exceptades les ciutats que tenen els dos deportats per patró, que celebren les seves grans festes el dia tradicional. Sant Rafel és un arcàngel, és a dir, un àngel d’una categoria superior als àngels rasos. Com que d’àngels i d’arcàngels ja n’hem parlat prou el dia de Sant Gabriel (24 de març), el dia de Sant Miquel (29 de setembre) i el dia de l’Àngel (2 d’octubre), no hi insistirem més i remetem el lector a aquells textos.

Rafel és un nom hebreu (transliterat Rāp̄āʾēl) que uneix les idees rafa (‘guarir’, ‘guariment’, ‘medecina’) i El (‘Déu’), de Elohim, un dels noms de Déu a la Bíblia hebrea. Significa, doncs, ‘Déu guareix’, o ‘Déu ha guarit’ o ‘Déu, guareix’, o ‘medecina de Déu’. Ja sabem que l’element el apareix en molts de noms hebreus: Gabriel, Miquel, Rafel, Uriel, Ezequiel, Daniel, Israel, etc. L’hebreu Rāp̄āʾēl va passar al grec (Ραφαήλ), al llatí (Raphael), a l’àrab (Rāfāʾīl); i del llatí a les llengües modernes occidentals (anglès i alemany Raphael; francès Raphaël; italià Raffaele; espanyol, portuguès i altres llengües Rafael, etc.). En català el nom ha estat sempre Rafel, i, com diu l’Alcover-Moll, la forma Rafael és una variant «moderna i poc justificada». Una forma etimologista —difosa sobretot per la Gran Enciclopèdia Catalana—, com ho seria Micael, en lloc de Miquel, si algú hagués tingut aquesta temptació.

Rafel és un arcàngel reconegut per les tres religions abrahàmiques: judaisme, cristianisme i islam. Pel que fa al judaisme, apareix en el Llibre de Tobies, que és un dels llibres que formen la Bíblia judaica o Tanak. Tobies és fill de Tobit, un jueu que resta cec després que un ocell depositi els excrements dins els seus ulls. Tobies s’ha enamorat de Sara, una dona que ja s’ha casat set vegades i cada vegada ha mort el marit durant la nit de noces, forçada pel dimoni Asmodeu, que també s’ha enamorat d’ella. I apareix l’arcàngel Rafel, enviat de Déu, que acompanya Tobies en el viatge en cerca de Sara. Rafel ordena al jove pescar un peix, i cremant el cor i el fetge de l’animal treu el dimoni del cos de la perillosa estimada. I amb el mateix material i pel mateix preu guareix després la ceguesa de Tobit. Rafel també apareix en el Llibre d’Henoc, un text escrit, segons la llegenda, per un besavi de Noè, Henoc, que visqué 365 anys —mirau si és antiga la cosa—, tot i que en realitat va ser escrit entre els segles III i I abans de Crist. Interpretadors jueus de la Bíblia establiren que Rafel és un dels tres àngels que, segons el Gènesi, aparegueren a Abraham a un bosc de roures: Miquel, que anava enmig, Gabriel, a la seva dreta, i Rafel, a la seva esquerra. Rafel hauria guarit Abraham de la circumcisió i hauria salvat Lot, el germà d’Abraham que escapà de la destrucció de Sodoma i Gomorra. A l’islam Rafel és l’arcàngel que tocarà la trompeta a Jerusalem quan arribi la fi del món i es produeixi la resurrecció dels morts.

En concordança amb el seu nom, Rafel és considerat l’arcàngel guaridor. En una versió posterior de l’evangeli de Joan és l’àngel que remena l’aigua del safareig o estany de Bethesda, en el qual troben guariment una tropa de malalts. Per això és el patró dels cecs (pel guariment de Tobit), dels metges i personal sanitari, dels apotecaris, dels viatgers, dels pelegrins i dels joves casadors. És, o era, invocat pels mariners: per exemple, quan Vasco da Gama partí cap a l’Índia amb una flota, el vaixell en cap tenia per nom Sant Rafel. També és el patró de la policia local de molts de municipis, com Barcelona, i això ja no lliga tant amb els fets que li hem atribuït. En l’art és representat amb bàcul, símbol d’autoritat, i amb un peix o amb un got amb medicament. Alguns sants han estat visitats per sant Rafel, com el portuguès sant Joan de Déu, fundador de l’orde hospitalari que du el seu nom, que, segons diuen, rebé de l’arcàngel la promesa de protecció per a la seva obra de cura de malalts. I en el segle XVI el nostre arcàngel també aparegué al pare Andrés de las Roelas a la ciutat de Còrdova (Espanya), després que fos invocat enmig d’una epidèmia de pesta. I li digué que no es preocupàs, que ell ho solucionaria tot. L’endemà diuen que ja no hi hagué cap mort més. Per això sant Rafel és el custodi i patró de facto d’aquella ciutat, que avui, no el 29 de setembre, fa la seva festa gran. La celebració litúrgica de Sant Rafel data del segle XII, si bé no sabem quan es va fixar en el 24 d’octubre. I, com hem dit al principi, va ser desbaratada el 1969 pel caprici vaticà de posar els tres arcàngels junts.

En el món hi ha moltes ciutats que es diuen Sant Rafel, i hi ha catedrals dedicades a l’arcàngel. Al nostre país només hi ha un municipi, Sant Rafel del Riu, al Baix Maestrat, i el nucli de Sant Rafel de Forca (o Sant Rafel de la Creu), de 2.000 habitants, al municipi de Sant Antoni de Portmany (Eivissa). Sant Rafel de Forca celebra avui la seva festa patronal, no el 29 de setembre. I, a més, sant Rafel és patró d’Ontinyent (la Vall d’Albaida), la Nucia (la Marina Baixa), Eslida (la Plana Baixa), Ràfels (el Matarranya) i el Figaró (el Vallès Oriental). No coneixem dites o refranys referents a Sant Rafel, però fa temps vam aprendre que per Sant Rafel és un bon dia per a podar les hortènsies, que l’any que ve, el mes de juny, estaran esplendoroses. El nom Rafel, igual que el dels altres dos arcàngels, començà a fer-se popular a partir del segle XV. A Mallorca és un nom molt estès. Molt poc ho és, per contra, el femení Rafela. També és un cognom, sempre amb la forma Rafel, no l’etimologista Rafael. A tots els que porten aquest nom, si avui volen ser felicitats, que sigui per molts d’anys.

Avui és la festa dita el Dolç Nom de Maria, i fan festa totes les dones que es diuen Maria. Maria sense cap altre acompanyant, s’entén. Almenys així és a Mallorca. Unes altres Maries celebren la seva festa el 15 d’agost o en altres dates. Avui parlarem d’aquest personatge fascinant, la mare de Jesús de Natzaret, que entre els cristians mou i ha mogut de temps antics devocions passionals.

En el calendari hi ha una tracalada de festes en honor del nostre personatge d’avui. Però n’hi ha quatre que són les més destacades: la Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu (primer de gener), l’Anunciació (25 de març), l’Assumpció (15 d’agost) i la Immaculada o la Puríssima (8 de desembre). Moltes dones que es diuen Maria fan la seva onomàstica en un d’aquests quatre dies. També són grans festes marianes, a més de la d’avui, la Purificació o Candelera (2 de febrer), Maria Auxiliadora (24 de maig), la Visitació (31 de maig), la Mare de Déu del Carme (16 de juliol), la Mare de Déu dels Àngels (2 d’agost), la Mare de Déu de la Neu (5 d’agost), la Nativitat o dia de les Marededeus Trobades o la Mare de Déu de Setembre (8 de setembre), La Mare de Déu de la Mercè (24 de setembre), la Mare de Déu del Roser o de la Victòria (7 d’octubre), la Mare de Déu del Remei (segon diumenge d’octubre), la Presentació (21 de novembre), la Mare de Déu dels Desemparats (segon dissabte de maig) i la Mare de Déu dels Dolors (divendres anterior a la Setmana Santa). I encara hi hem d’afegir les festes dedicades a la Mare de Déu de llocs concrets: la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril), la Mare de Déu del Pilar (12 d’octubre), la Mare de Déu de Lourdes (11 de febrer), la Mare de Déu de Fàtima (13 de maig), la Mare de Déu de Guadalupe (12 de novembre) i altres com les que vam veure el dia de la Mare de Déu de Setembre (la Mare de Déu de Núria, la de Meritxell, la de Queralt, la del Toro, la del Puig, etc.).

Per què aquest personatge és tan popular? Qui era Maria de Natzaret? En el cristianisme i a l’islam és considerada la mare de Jesús de Natzaret. Els cristians també la denominen la Mare de Déu (la denominació catalana per excel·lència), la Verge Maria, Nostra Senyora i Santa Maria. Els diversos punts de vista sobre la seva existència real estan condicionats pel mateix debat sobre l’existència real de Jesús de Natzaret (vegeu l’article «Cap d’Any»). La major part d’especialistes accepten l’existència de tots dos com a personatges històrics, amb independència de les creences religioses.

El nom Maria podria haver-se originat en la llengua egipciana, a partir d’una arrel mr, ‘estimar, estimat’. En hebreu agafà la forma Miriam [mirˈjam], que és el nom de la profetessa germana de Moisès. De l’hebreu s’adaptà a l’arameu amb la forma Mariam [marˈjam], d’aquest al grec Mariam (Μαριάμ) o Maria (Μαρία) i d’aquest al llatí Maria [maˈria]. En llatí coincidí amb el nomen Marius [ˈmarius] que portaven els membres de la gens Maria [ˈmaria]. Aquests Màrius —que en català per via normal hauria d’haver donat Mari— i Mària no tenen res a veure etimològicament amb el nom Maria que ara ens ocupa. En àrab es diu Màryam. En les llengües romàniques i moltes altres de no romàniques, Maria (Marie en francès). En anglès, Mary, pres del francès, i en algunes llengües (com l’eslovac o l’hongarès), Mària. En el Nou Testament apareixen diverses dones amb aquest nom: Maria Magdalena, Maria Salomè, Maria de Betània, Maria de Clopas, Maria mare de Jaume el Menor i Maria mare de Joan Marc, identificat per alguns amb Marc l’Evangelista.

La suposada biografia de Maria de Natzaret procedeix dels evangelis que en parlen, siguin canònics o apòcrifs; entre els darrers, el denominat evangeli de Jaume, que és dedicat íntegrament a la vida de Maria. Segons aquestes fonts, Maria era una jueva de Galilea, filla de Joaquim i d’Anna (sant Joaquim i santa Anna, vegeu els articles corresponents, 26 de juliol). Abans de néixer ja va ser agraciada per Déu, car fou concebuda sense el pecat original que tenim de naixement la resta dels humans (per a provar d’entendre aquest envitricoll vegeu l’article «La Puríssima»). No se sap quin any va néixer, però tenint compte que segurament va infantar Jesús a 16 anys i que Jesús nasqué devers l’any 6 a.C., Maria degué néixer al voltant de l’any 22 a.C. Es casà amb Josep, un fuster de Betlem que vivia a Natzaret, de qui no sabem gaire coses (vegeu l’article «Sant Josep»). Quan encara només eren promesos, Maria restà prenyada. Dient-ho en termes poc ortodoxos, la cosa va anar de penalty, o van fer Pasqua abans que el Ram. Però no, segons la narració evangèlica, de la gravidesa de Maria no n’era responsable Josep, ni cap altre, sinó l’Esperit Sant, que és el mateix Déu, i Maria va donar a llum el seu fill sense deixar de ser verge. L’àngel Gabriel anuncià a Maria la bona nova i després a Josep, qui ja havia fet plans de separar-se’n, potser per a evitar a la noia una lapidació que hauria espatllat tots els plans del cristianisme. Verge va parir el fill i verge va ser fins al final de la seva vida terrenal. O això és el que diu la doctrina oficial de l’Església catòlica, establida en els concilis de Nicea (325), pel que fa al naixement virginal, i en el segon de Constantinoble (553), pel que fa a la virginitat perpètua; però els evangelis diuen que Maria tingué diversos fills, i aquests no sembla que fossin de l’Esperit Sant. Els evangelis de Mateu i Marc esmenten els germans de Jesús dits Jaume (Jaume el Just), Josep, Simó, Judes (l’apòstol Judes Tadeu, segons alguns) i un nombre indeterminat de germanes. Diuen els crítics que l’Església els va fer desaparèixer transformant-los en cosins de Jesús. Si el sexe sempre ha estat vist per la institució com una cosa lletja i mal necessari per a la continuïtat de l’espècie, la virginitat és un estat de perfecció que havia de correspondre a una dona perfecta. Fins al punt d’arribar a la quadratura del cercle de casar maternitat i virginitat. I, a propòsit, qui era el pare d’aquests germans de Jesús? En els primers segles del cristianisme, entre bisbes diversos, hi hagué opinions per a tots els gustos. Per a uns tots els fills esmentats ho serien de Maria i Josep. Per a uns altres sant Josep quan es casà amb Maria ja era un vidu amb sis fills. Per a uns altres la Maria esmentada en els evangelis com a mare dels germans de Jesús era una germana de Maria mare de Jesús (dues germanes amb el mateix nom), casada amb un tal Coplas. O potser aquest Coplas es va casar amb Maria un cop Josep hagué desaparegut. No ho aclarirem per ara.

D’altra banda, quan el cristianisme afirma que Maria va concebre el fill per obra de l’Esperit Sant no inventa res. Les verges fecundades per déus foren un mite de tot el món antic, igual que les anunciacions d’aquests fets prodigiosos. El cas més antic conegut és el del rei de Babilònia Gilgamesh (2650 a.C.), nascut de la filla verge del rei Sakharos, fecundada pel déu Shamash, que s’hi presentà en forma de raigs de sol. Després n’hi ha més casos en la mitologia xinesa, japonesa, indiana, persa, grega, etc.

Maria va tenir el seu fill a Betlem, durant el viatge que hi feren perquè Josep s’inscrigués a un cens ordenat per l’emperador. Després d’estar un temps refugiats a Egipte, perquè Herodes volia matar el nin (vegeu l’article «Els Sants Innocents»), tornaren a Natzaret, passant per Jerusalem, on Jesús fou presentat al temple, una cosa equivalent al bateig cristià (vegeu l’article «La Candelera»). Maria apareix en els evangelis en l’episodi en què l’adolescent Jesús fou perdut i trobat en el temple discutint amb els doctors de la llei, i en l’episodi de les noces de Canà, en què Jesús va fer el seu primer miracle: convertir l’aigua en vi. Segons els evangelis, Maria va ser present a la crucifixió del seu fill, un fet que ha motivat nombroses manifestacions en la història de l’art, com les pietats i les representacions dites Stabat Mater. Després de mort Jesús (i ressuscitat i pujat al cel), els evangelis no atesten més la seva presència. No se sap quants d’anys va viure, ni on ni amb qui. El seu marit oficial, Josep, sembla que desaparegué abans de la crucifixió. Segons una tradició, Maria va anar a viure a Efes (ara Turquia), acompanyada de l’evangelista Joan. Una creença del segle XIX, promoguda per una monja visionària, identifica una casa d’Efes com la casa on va viure Maria fins a la seva mort.  No cal dir que és un lloc sagrat per als cristians. Una part dels cristians, els orientals, creuen que Maria morí, que després ressuscità i que després fou assumida pel cel. Fins i tot tenen una església en el lloc on se suposa que fou enterrada, l’església de la Tomba de la Verge Maria, a Jerusalem, aixecada en temps de Constantí i que també passa per haver estat la casa de Maria. Una altra part dels cristians, els occidentals, creuen que va pujar al cel sense passar per la mort (vegeu l’article «La Mare de Déu d’Agost», 15 d’agost). Com que Maria va pujar al cel amb el cos sencer, deu ser l’únic sant de qui no hi ha a la terra cap relíquia, igual que no n’hi ha de Jesús, com vam explicar el dia de Cap d’Any.

En els primers segles del cristianisme Maria va ser un personatge discret. La seva fama començà a créixer a partir del concili d’Efes (431), en què va ser declarada mare de Déu (títols llatins de Deipara, Dei Genetrix i Mater Dei, i títol grec de Theotokos) i no solament mare de Jesús home. I es disparà en el segle XII, quan el papa la va declarar mediadora entre Déu i els homes. A l’islam, aparegut en el segle VII, Maryam és considerada la mare del profeta Isa (Jesús), i l’Alcorà li dedica un capítol important. Així com s’estenia la seva popularitat anava fent tota mena de miracles i apareixia a tota mena de sants, i arreu s’edificaven esglésies, catedrals i santuaris per a glorificar-la. No debades tothom sap que la dona té una capacitat d’influència sobre Déu molt més gran que la dels sants corrents. De tots els grups cristians, els catòlics són els més entusiastes de la Mare de Déu, i, lògicament, els qui més li preguen, amb oracions pròpies com l’avemaria (l’oració principal del roser i de l’àngelus, amb la forma actual fixada en el segle XVI), la salve o les lletanies. El culte de la Mare de Déu ha produït peces musicals de gran bellesa, com Alma Redemptoris Mater, Sub Tuum Praesidium, Ave Maris Stella, Regina Coeli, Ave Regina Coelorum, el Magnificat o l’Stabat Mater. Hi ha dos mesos especialment marians: l’octubre, en què s’encoratja a la pregària del roser, i el maig, el mes de Maria, la pràctica d’una pregària diària que sembla que sorgí a Itàlia en el segle XVII. No tan entusiastes són els protestants, que rebutgen la veneració i la invocació dels sants, per als quals —en general— Maria és una dona corrent que no mereix tanta pompa i cerimònia. I que tingué diversos fills, com diuen els evangelis. La cultura i l’escultura han produït un ingent patrimoni universal centrat en la figura de Maria. Els colors més associats a ella són el blanc i el blau. El blau ja era el color de les emperadrius a l’imperi bizantí. Sovint porta una corona de dotze estels de vuit puntes, que ja és esmentada a l’Apocalipsi. S’hi ha vist la representació de les dotze tribus d’Israel, dels dotze apòstols, dels dotze dons que Déu li concedí i d’altres coses associades al nombre dotze, un nombre bàsic en moltes cultures, com la nostra. I en moltes representacions Maria trepitja una lluna, símbol del mal, de la foscor de la nit i fins i tot de l’islam, tantes vegades vençut amb l’ajut —diuen— de la Mare de Déu. Altres vegades trepitja una serp, una altra representació del mal.

 Avui també és la festa de la Mare de Déu de Lluc. Just després de la conquesta de l’illa, els nous pobladors catalans volgueren crear un monestir dedicat a la Mare de Déu semblant al de Montserrat. Ho feren en un lloc que ja de molt abans era considerat sagrat (Lluc ve del llatí lucus, que significa ‘bosc sagrat’). Cal dir, però, que Lluc no ha estat mai un monestir, com alguns li diuen. És a dir, que no hi ha hagut mai monjos. És un santuari que s’anà construïnt a partir del segle esmentat. En el segle XV s’hi constituí una col·legiata de cinc preveres, i en el XVI, la gran basílica renaixentista, una escola d’infants i una escolania (els famosos Blavets). En el mateix segle s’intensifica notablement la pelegrinació a Lluc, de tots els racons de Mallorca, i es construeix la vella hospederia per a allotjar els pelegrins, que es conserva igual que quan es va construir. Al final del segle XIX el santuari passà a ser gestionat per la comunitat dels Missioners dels Sagrats Cors de Jesús i Maria. La imatge de la Mare de Déu de Lluc és una talla del segle XIV, de pedra i de color fosc, que fa que li diguin la Moreneta, igual que la Mare de Déu de Montserrat. Segons la llegenda, va ser trobada poc després de la Conquesta per un nin fill de moros conversos al cristianisme mentre guardava les ovelles dels pares. La van dur al capellà, qui la va col·locar a l’església (Sant Pere d’Escorca, se suposa, l’única que en aquell moment hi havia en el terme), però l’endemà la imatge havia desaparegut. Com suposa el lector la trobaren al mateix lloc on abans havia aparegut, i allà li feren capella. Lluc és i ha estat sempre un gran centre referent espiritual i cultural dels mallorquins. La Mare de Déu de Lluc és la patrona de Mallorca. Ha creat el nom Maria de Lluc, que porten moltes dones, amb la base Maria perquè Lluc sol és un nom d’home, evolució del llatí Lucas, que, per tant, no té res a veure amb el nom del santuari.

Encara n’hi ha més. Avui també fan festa una part dels homes que es diuen Marià, un nom que ha fet córrer molta tinta. Aquest és un nom que té equivalent en moltes llengües: espanyol, portuguès i italià Mariano, francès Marien, etc. Un patronímic que no té res a veure amb el nom de Maria. Ve del llatí Marianus, que és un derivat de Marius, i aquest s’ha format a partir d’una arrel que fa referència al déu Mars (el déu que dóna nom al planeta Mart, al mes de març i d’on surten també els noms d’home Martí i Marçal). Igual que Julià (Julianus) és derivat de Juli (Julius), o Aurelià (Aurelianus) d’Aureli (Aurelius), o Fabià (Fabianus) de Fabi (Fabius). En el món romà Marius era el cognomen de la gens Maria (el clan, diríem, dels Marius) i Marianus significa ‘relatiu a Marius o al seu clan’.  El que passa és que, per art del cristianisme, en totes les llengües esmentades Mariano s’interpretà com a ‘pertanyent o relatiu a la verge Maria’, i és per això que molts de Marians avui fan la seva festa. Marianus és el nom llatí d’un sant del segle III, sant Marià, lector a Numídia i màrtir (30 d’abril). Després n’hi ha sis o set més, la major part màrtirs. Al nostre país el nom ens vingué de l’espanyol i amb la forma Mariano. No se’n troben a l’Edat Mitjana, sinó que l’aparició d’aquest nom tingué lloc en temps de castellanització engegada. Fins al segle XIX no hi hagué en aquest país més que Marianos, i pocs. En el segle XIX hi hagué dos personatges il·lustres als quals els seus pares imposaren el nom de Mariano, i Mariano els digueren familiars i coneguts. Són Mariano Aguiló i Mariano Vayreda. El primer signava la seva correspondència com a Mariano, però per a signar algunes obres trià —inventà— la forma Marian, que també adoptà Vayreda. Antoni Maria Alcover defensà la forma Marià, amb tota la raó, encara que amb l’error de creure que era un derivat de Maria. Per contra, Coromines defensà enèrgicament —tant com erròniament— que la forma correcta havia de ser Marian, que feia aparèixer com una masculinització del nom compost Marianna (Maria Anna). No sabem si hi tingué res a veure el nom francès femení Marianne, que uns fan venir del compost Marie Anne i altres del nom grec Mariamne, eixit d’un nom hebreu present a la dinastia dels herodians (Herodes i companyia) i relacionat amb l’hebreu Miriam i l’arameu Mariam (Maria).

Doncs molts d’anys a totes les Maries, a les Maries de Lluc i als Marians que facin festa.

Avui és Santa Cecília, verge, casada i màrtir, i un cas en què la segona condició no anul·là la primera. El nom Cecília deriva d’un antropònim llatí (Caecilius) relacionat amb caecus, ‘cec’. Aquest era un nomen (nom de clan familiar), i les filles de qualsevol Caecilius es deien Caecilia. Caecilius, per exemple, era el nomen del conqueridor romà de les Balears (Qvintus Caecilius Metellus Balearicus). A partir de l’Edat Mitjana Cecília és un nom freqüent entre els cristians per la devoció cap a la santa que ens ocupa. En el meu redol, però, no és un dels noms tradicionals regularment imposats quan a les criatures els posaven el nom dels avis.

Cecília era una dama romana, noble, rica i un poc poma. Més que un poc, bastant, perquè la primera nit després de noces va convèncer el marit —un tal Valeri, un altre pomot de llei— de mantenir la virginitat de per vida i consagrar-se a Déu, com si això darrer no li pogués deixar qualque estoneta per a l’activitat més distreta i agradable del món. Al final no van fer ni una cosa ni l’altra, perquè, com tants altres cristians, molt aviat van ser escabetxats tots dos, regnant l’emperador Sever, el nom del qual ja ho diu tot. Primer van liquidar el marit, no sabem com, perquè ell, pobre, no és sant. Després es van ocupar d’ella, segons diuen ofegant-la dins una banyera. Com que no la pogueren matar, la ficaren després dins una gran caldera d’aigua bullent, com un llamàntol. Però ella, malgrat l’aigua bullent, es mantenia ben viva i fresca i no es moria, cosa que de vegades passa entre sants en circumstàncies semblants. I doncs van decidir decapitar-la, però aquí també ho tingueren difícil, perquè amb tres destralades (les màximes que permetia la llei romana) no van aconseguir de matar-la. La pobra estigué tres dies en agonia fins que morí. Mentre durava aquest macabre serial, la dona es va posar a cantar a Déu, com si res, que ja és tenir humor. I és per aquest detall que seria declarada patrona dels músics. Un cop morta, el papa —amic de la família— la va sebollir —que no és el mateix que bullir— a una catacumba entre els bisbes i va consagrar la seva casa com a església. En el segle IX li van fer una gran basílica a Roma, on, en restaurar-la en el segle XVI, trobaren el seu cos en sant i perfecte estat de conservació. Tot això diuen alguns. Altres, potser més rigorosos, creuen que la bona dona mai no va existir i que és un mite, i no és que ara vulgui destrossar la festa que havia començat tan bé.

Al final del segle XVI, després d’algun embull amb la traducció de textos llatins, va ser declarada pel papa patrona de la música, dels músics i dels cantants, i el seu culte, lligat a la música, s’anà escampant per diversos països.  És representada sovint tocant un orgue, el mateix que suposadament tocava la nit de noces, mentre el marit, pansit i capmoix, deia “oli m’hi ha caigut”. Això es diu tocar els orgues, sí senyor. Continuem. Grans músics, com Haendel, li van dedicar magnífiques peces, i en el seu dia (avui) a diverses ciutats, com Barcelona, es feien actes solemnes amb grans misses i processons i amb molts de músics que, escampats pels carrers, alegraven el veïnat. A Palma, fa un grapat d’anys l’Ajuntament i Joventuts Musicals van instituir la Setmana de Santa Cecília, durant la qual cada dia es feia un concert i una visita guiada a una església o a un altre lloc d’interès. Ara, a causa de la crisi, la setmana s’ha reduït, però els que sou de per aquí encara podeu gaudir d’aquests concerts avui, demà i divendres. Avui la Coral de la Universitat de les Illes Balears, a les 20.30, a l’església de Santa Eulàlia de Palma.

Molts d’anys, Cecília i Cèlia, i a mi mateix, que, encara que no sóc músic, m’encanta cantar en diverses llengües en la intimitat.

Us deix amb la magnífica coral de la meva Universitat. Enjoy.

L’estrella de l’alba. Coral Universitat de les Illes Balears

La gramàtica tradicional ens ha ensenyat el concepte de pluralia tantum, que és el fet que algunes paraules només tenen forma plural encara que designin un sol objecte. Per exemple, noces o estenalles (en el diccionari no hi trobareu les paraules noça i estenalla). No s’ha de confondre aquest fenomen amb un altre que consisteix en l’ús preferent de certes paraules en forma plural en alguns contextos o expressions, tot i que aquestes paraules tenen la forma bàsica en singular i tot i que la realitat designada amb les formes plurals no és una pluralitat d’objectes. Aquest darrer fenomen es troba profusament en espanyol (molt més que en les altres llengües) i és un focus d’interferència cap al català. Per exemple, tot i que en espanyol el concepte de felicitat s’expressa normalment en singular, quan fas algun mèrit o et toca la rifa et diuen felicidades, com si te’n desitjassin “unes quantes”. O saluden amb buenos días quan se suposa que només pensen en el dia que comença. O diuen estoy hasta las narices, com si en tinguessin una col·lecció. En aquest article miraré de fer una relació dels casos en què la interferència ens fa dir coses en forma plural quan en un català genuí haurien d’anar en singular. Continua aquí.

Mònica Terribas ha reconegut que el nivell del català de TV3 és problemàtic i que cal actuar [video]. Però els detalls donats per la directora no són satisfactoris.

TV3 —igual que els mitjans germans i altres mitjans orals i escrits— té un defecte de naixement, del qual són responsables alguns lingüistes i els polítics que van caure en el parany: d’un principi es va imposar la ideologia, i els efectes, del denominat català light, una opció per una llengua “natural”, que es presentava com una condició per a l’acceptació social del mitjà. Aquest era el parany. I la “naturalitat” s’identificava amb les conseqüències de tres segles d’interferència de l’espanyol i d’absència d’una llengua culta que arribàs al gruix de la societat. Amb aquesta ideologia es va interrompre una línia d’elaboració d’una llengua nacional iniciada a començament del segle XX que havia donat uns fruits extraordinaris i es va implantar una cultura lingüística del no-esforç i del tot val. Aquelles noces duen aquests bescuits.

Diu Terribas que als professionals no els exigeixen el nivell C ni el D ni cap, sinó que a partir d’uns vídeos els lingüistes diuen si són aptes o no aptes. Em sembla que ha de ser així, només que no entenc com un caramull d’aquests professionals han passat la prova. Els lingüistes haurien d’haver declarat no aptes un bon grapat de presentadors de primera línia, moltíssimes veus de segona línia i la quasi totalitat d’actors joves i molts de mitjana edat dels programes dramàtics.

Em sembla que molt poca gent entén el problema de la llengua a TV3 i altres mitjans; sobretot no l’entenen ni els dirigents del mitjà ni els polítics en general. El problema no és que alguns afamats es mengin els pronoms febles o que amollin rissetes en lloc de rialletes (que això ja és ben greu). El problema comença per una fonètica depriment que ho està colonitzant tot, una dicció espanyolitzada que fa feredat. Les veus que se senten a la major part dels anuncis publicitaris, per exemple, no són aguantadores. Aquí tothom hauria d’entendre que de la mateixa manera que un català que pretengui locutar a un canal espanyol articulant la ela a la catalana no serà admès, de la mateixa manera, dic, un locutor que parli en català articulant la ela a l’espanyola (ela bleda) no hauria de ser admès sota cap concepte. La selecció ha de ser estricta, perquè si és possible deixondir-se per a pronunciar la ela a l’espanyola també és possible deixondir-se per a pronunciar una perfecta ela catalana. El problema, potser, és que molts dels qui han de prendre decisions d’aquest tipus deuen parlar amb aquesta pronúncia afollada o han perdut completament, com tanta gent, la noció del català condret.

Dicció impecable i assumpció que el ple domini de la llengua és part innegociable de la professionalitat dels qui treballen en els mitjans de comunicació. Com a qualsevol part del món on aquestes coses s’agafen seriosament.