Què passaria si un Govern català amb competències sobre el tema establís que per a la contractació d’immigrants en origen aquests han de demostrar documentalment el coneixement suficient de la llengua catalana? Què dirien els Losantos, les Copes, els de la Convivència Cívica, les plataformes bilingüistes, els Ciutadans de Catalunya, els Babels, el Mundo, el País, el PP i tota la tropa? Pueblerinos, cerrados, anticuados, imposición, fascismo i cap amunt.
Doncs segons El Periódico d’avui, una subdelegació del Govern Espanyol a una província ha establit o establert que per a la contractació d’immigrants en origen aquests han de demostrar documentalment –quan hagin de tenir contacte amb el públic, com cambrers o dependents– el coneixement suficient de la llengua castellana. Toma del frasco, Carrasco. La cosa més increïble és que la dita província no és ni més ni menys que la de Barcelona, que, segons sembla, pertany a un país, la llengua del qual és el català i no el castellà.
Com hem dit altres vegades, hi ha dues classes de llengües: les que s’imposen i les altres. Les altres són aquelles llengües la imposició de les quals és objecte de tertúlies i de debat permanent.

Aquest blog ha arribat a l’any de vida. Vaig començar una mica en broma, pensant que això ho veurien quatre gats. Però sé amb dades fiables que els que passen per aquí són un nombre que a mi m’imposa respecte. Fins i tot alguns visitants que es troben a les antípodes de les idees que s’exposen s’hi han afeccionat, la qual cosa m’haurà de fer estar atent a no dir coses que els puguin fer experimentar algunes sensacions de felicitat. Així les coses, deixar la porta dels comentaris completament oberta té els seus problemes. Darrerament ha començat a aparèixer per aquí algun individu que, emparant-se covardament en l’anonimat, ha perbocat impertinències i estupideses, mentre qualcú altre s’ha pensat que una eina feta amb el meu esforç, i feta per a debatre idees serioses entre persones serioses, servirà per a colar propaganda de causes molt llunyanes de l’esperit que ens uneix a la majoria dels qui ens trobam en aquestes pàgines. Però de cap manera no vull prescindir dels comentaris d’unes persones que heu arribat a formar un grup actiu que fa aportacions interessants al debat. Per això faré canvis en el software a fi de permetre comentaris però no la seva publicació instantània. Una vegada més, gràcies a tots els qui visitau aquest blog i als qui l’enriquiu amb les vostres aportacions.

Aquest blog ha patit una petita paralització de causes estivals, i ja és ben hora de tornar a la normalitat. Ho faig des de Prada de Conflent, envoltat de bellesa natural impressionant i d’història catalana. Per a mi la Universitat Catalana d’Estiu representa la transició entre la situació estival (feta de calor ensopidora, la ganduleria consegüent i algunes feines diguem-ne manuals) i la represa de l’activitat “intel·lectual” i l’inici del nou curs. Com se sol dir per aquí, una magnífica recàrrega de piles.
Enguany fa vint anys del meu primer curs a la UCE. Comencen a ser molts els records acumulats, les amistats rebrotades, les coses apreses de tanta de gent sàvia que ha passat per aquí. S’ha fet una necessitat peremptòria venir aquí a prendre contacte amb una alta concentració de fe i de convicció, i a retrobar els amics de la Catalunya Nord, com el brillant escriptor Joan-Daniel Beszonoff o el patriota Joan-Pere LeBihan, i els amics sud-catalans que no fallen mai a la cita, com l’animós Josep Guia, el perseverant Lluís Marquet, l’incansable Bernat Joan, i altres.
Només un fet entela la joia de venir aquí: la profunda tristesa de veure que en aquesta terra catalana ja no queden quasi catalans. Terres catalanes, vilatges catalans, velles esglésies catalanes, pedres treballades per mans catalanes que durant mil anys sentiren els mots de la llengua de Ramon Llull, han esdevingut viles, esglésies i pedres desertes de poble, i una impostura de poble hi ha sobrevingut. I s’han silenciat sembla que per a sempre –dic sembla– els mots de la llengua de Ramon Llull. Excepte durant deu dies d’agost, que pels carrers i places de Prada tornen a sonar riallers, feliços de tornar a l’espai que els han usurpat.

He sentit a dir per en?sima vegada a Carod Rovira que ell no vol un Estatut sin? una Constituci? per a Catalunya (Pa?sos Catalans?), ?s a dir que vol la independ?ncia; per? com que nom?s t? vint-i-tres diputats ara com ara no es pot fer altra cosa que un Estatut.
Molt b?: doncs suposem que ERC tingu?s ara majoria absoluta al Parlament del Principat i pogu?s iniciar el cam? de la sobirania. Si no vaig molt errat, aix? implicaria sortir de la Constituci? espanyola i optar per una aut?ntica ruptura legal. No crec que hi hagi mai independ?ncia dins el marc de la Constituci? espanyola, vaja. Faria ERC aquesta passa? Carod ha dit moltes vegades que s?, i all? del refer?ndum, i (en cas de guanyar-lo) all? de “si no els agrada que s’hi posin fulles”.
Per qu? si amb els escons necessaris ERC s’atreviria a fer el trencament (refer?ndum d’autodeterminaci? i accions posteriors conseq?ents, incl?s all? de les misterioses fulles) ara no es pot fer un trencament molt m?s petit, com seria presentar a Madrid un Estatut avan?at, semblant al Pla Ibarretxe, encara que surti de la Constituci?. ERC i CIU tenen escons suficients per a fer-ho (estic parlant de la majoria absoluta, que democr?ticament ?s v?lida en un proc?s sobiranista, no dels dos ter?os estipulats actualment per a la reforma estatut?ria, que aix? ja no ?s cap ruptura).
Per qu? un partit disposat a fer un acte de sobirania per aconseguir els seus objectius finals quan tingui for?a suficient insisteix tant ara que l’Estatut ha d’estar dins els l?mits constitucionals? Per qu? el discurs de “que s’hi posin fulles” ara no val? Naturalment que un Estatut avan?at seria rebutjat per il?legal; per? no ho seria tamb? la iniciativa plenament sobiranista, si aquesta arrib?s a produir-se, com espera ERC que succeir? algun dia? La cosa ?s que sense pegar el cop damunt la taula ?s ben evident que nom?s hi ha possibilitat de fer uns retocs a la situaci? actual, i, com diria en Llach, no era aix?, companys, no era aix?.
O potser els de CIU no estan per la idea? Doncs tot aix? caldria aclarir-ho, per? sembla que no estam en cam? d’aclarir res sin? d’embullar-ho tot ben embullat. De fet, fa dos anys que les coses estan ben embullades. O ben empantanegades. I, com diu avui en Card?s, el pr?xim 11 de setembre hi haur? una nova derrota per a commemorar.

Aquest mes de maig fa cinc anys rodons de la posada en funcionament de les meves pàgines web, coincident amb la compra del domini bibiloni.net. L’experiència ha estat engrescadora, perquè això d’editar a la xarxa és un camí d’aprenentatge, d’innovació i de descoberta permanent. I el balanç no pot ser més que positiu, per les coses apreses, i sobretot perquè el caramull de mails que al llarg d’aquests anys he anat rebent amb mots de gratitud i d’encoratjament mostren que, encara que en moltes de les llargues estones que passes davant el teclat puguis dubtar de la utilitat de la feina, per a alguna cosa deu servir. I quan veus que el nombre de visites, encara que modest, va creixent (ara anam per les dotze mil visites cada mes), igual que també van creixent els enllaços, no pots escapar d’un cert sentiment de responsabilitat.
Els projectes són abundants i el temps és escàs. Però un web –o almenys aquest– és un cove que es va omplint de peix segons el temps que tinguis per a pescar i d’acord amb l’estat de la pesquera. L’important és que els materials ficats dins el cove ja hi són per sempre i esperen altres materials que vagin omplint el recipient. Les pàgines estrictament personals –que, com diu l’adjectiu, donen informació sobre l’activitat d’una persona– han quedat –i així ho vull– secundàries al costat del paquet de pàgines de llengua i sociolingüística que significativament vaig titular Materials de construcció, perquè són un granet d’arena per a l’objectiu que m’agullona des de sempre: la construcció d’una nació catalana i una llengua nacional totes dues sostenibles i segures.
I de fa poc el conjunt ha augmentat amb aquest blog, que també vaig començar amb el dubte de si serviria per a res. I bé, un blog pot ser una eina interessant per a fer sortir i transmetre, amb facilitat i immediatesa, coses que hi ha per dins que de vegades demanen sortir, unes més serioses i altres més desenfadades, i fins i tot per a treure alguna petita provatura literària. Tot plegat, em referma allò que tots ja sabem, que Internet té unes possibilitats extraordinàries, i en un país amb tants de mitjans de comunicació que no serveixen més que per a agredir-nos, pot resultar un mecanisme de defensa essencial.
Així que continuarem. Gràcies a tots els qui em feu l’honor d’entrar en aquesta modesta casa.

Felipe de Borbón ha dit avui mateix a Palma que per a la reforma legal que ha d’equiparar homes i dones en la successió al tron “no hay prisa” perquè encara “hay una generación de por medio”. No sé quin nivell d’anàlisi faran d’aquesta frase els especialistes aquests pròxims dies a la premsa, però, segons com es miri, la cosa toca algun voraviu. Perquè vejam: si es fa aquesta reforma legal deu ser perquè la igualtat entre sexes és una qüestió de justícia i no per altra cosa. Si és així, quin sentit té no aplicar la justícia a partir d’ara mateix, tenint en compte que aquest senyor encara no és cap d’Estat i encara li manca temps per a ser-ho? Més: si ara es reformàs la Constitució espanyola i s’establís que l’hereu de la Corona ha de ser el primogènit sense tenir en compte el sexe, i sense establir cap altra afegitó, a la mort o abdicació de l’actual rei d’Espanya, constitució en mà qui hauria de ser el successor? Perquè la successió es produiria en un moment de plena vigència de la nova norma de la Constitució i aquesta està per damunt qualsevol altra disposició o voluntat prèvies. Per tant, és obvi que la reforma projectada ja assegurarà el tron per a Felipe; és a dir que es farà una llei per a establir la igualtat entre persones que fixarà una excepció per a una persona. Una cosa tan coherent democràticament com tot el muntatge. Però els monàrquics no haurien de deixar de fer-se la pregunta de més amunt: la reforma aquesta es farà perquè la igualtat de sexes és una qüestió de justícia o no? I també se l’hauria de fer el qui sembla haver declarat avui que el principi d’igualtat li sembla molt bé mentre no l’apliquin a ell.

La terminologia de la informàtica s’aparta sensiblement de la resta de terminologies científiques. Aquestes estan muntades essencialment damunt el fons lexemàtic llatí i grec; i aquella, en bona mesura –també té un important contingent terminològic de base clàssica– ha cercat altres camins per a donar nom als seus conceptes. Una conseqüència inevitable de la trempada informalitat americana. Per exemple, les metàfores relacionades amb elements de la vida quotidiana. Recordem el cas sorollós de hardware, literalment “ferreteria”. Un camp productiu, però, ha estat el món dels animals, que han donat “vida” al tecnolecte de l’univers dels bits. Navegar (una altra metàfora, aquesta més usual en el sector romànic) es diu en anglès brouse, que vol dir exactament “pasturar”, cosa que duu implícita la consideració gens delicada de ramat dels pasturadors. I què me’n direu de la famosa web, en català “teranyina”, que fa que aquelles bucòliques ovelles pasturadores ara tornin escarrufadores aranyes de cames inacabables? L’objecte que tenim amb la mà dreta quan dedicam un temps ingent de la nostra vida, per gust o per força, a la reina de les màquines, es diu ratolí, amb la qual cosa aquests animalons deixen de ser per unes estones éssers repugnants i malèfics i esdevenen criatures tocadisses que acariciam sense temença. I malèfics són també els temuts virus, que ja sé que no són “animalets” –un té una cultureta de ciències–, però per aquesta vegada farem la vista grossa. I els terrífics cucs, que fan més destrossa que els que deixen foradada i podrida la millor fruita del corral. Tot un bestiari metafòric, un món d’animals que no són animals. Doncs continuant en aquesta línia, proposaria modestament la incorporació d’un nou terme per a completar la col·lecció zoològica: paparra informàtica. No n’explicaré el significat, perquè confiu en la sagacitat dels meus lectors per a endevinar-lo. Només com a pista diré que té relació amb el món dels weblogs. I la cosa encara es pot desenvolupar més: si la conseqüència dels virus són els immediats antivirus, darrere les paparres vindran els insecticides informàtics, certament existents però encara bastant imperfectes. Si qualcú em pot recomanar un insecticida eficaç i diligent, li ho agrairé.

Aquesta ?s la papereta que diumenge vinent posar? dins una urna. Prec als amics i lectors del Pa?s Valenci? i del Principat que m’envi?n una imatge amb la papereta corresponent a les seves “comunitats aut?nomes”, i farem un post de ling??stica comparada. L’adre?a: bustiaensaimadabibiloni.net. Gr?cies.

Aquest blog fa poc ha estat atacat per uns impresentables que no tenen altres feines que fer la guitza als altres. Si en entrar al blog sense més ni pus us han aparegut tota mena de “pàgines rares”, és per causa d’aquest fet. Lament els inconvenients que això us hagi causat.

Llegesc al Balears que un institut de Palma, el de Son Pacs, ha canviat la denominació de la festa de les Verges per la de “festa dels bunyols”, per adaptar el seu nom, diuen, al llenguatge no sexista propi del segle XXI. Genial. Supòs que la fórmula “dia de les verges i dels verjos”, que hauria estat una forma d’igualament sexual, no els feia el pes, perquè tal igualament podria ser vist com un igualament massa a la baixa. O més que un igualament sexual, un desastre sexual. Bé, doncs, si voleu, us puc donar alguna idea per a continuar en tan encertada i moderna línia. Per exemple, tots els qui pensam que les monarquies són una cosa més pròpia de l’Edat Mitjana que de les societats democràtiques i avançades podríem proposar de canviar el nom de “dia dels Reis” pel de “dia de les juguetes”. O “dia dels joguets”, que així també surt al diccionari. O “dia dels joguets i les juguetes” (definitivament igualitari). També els mestres abanderats de la modernor i l’escola laica podríen ensenyar als nins (als nins i nines, perdó) a no dir “adéu” ni d’altres expressions confessionals. I, per descompat, que no els passàs pel cap de fer servir davant els nins (perdó, nins i nines) expressions racistes com braç de gitano, figa de moro o diners negres.
Ai els “progres”. Quina creu!