Una bandera no és un país, perquè un país són persones, relacions, voluntats i sentiments. Però és el símbol que diu a tothom que el país existeix, perquè no hi hagi dubtes. La comunitat catalana a Internet ja existia abans d’avui i amb una força extraordinària. Milers de persones hi som cada dia fent o llegint pàgines web o participant en blogs i fòrums de tot tipus. En aquesta gran xarxa humana de comunicació s’atenuen, o àdhuc desapareixen, les fronteres estatals, autonòmiques i de tot tipus, i apareix sense embuts la comunitat de llengua i cultura formada per tots els qui veiem el món en català. La comunitat que molts volen amagar. El qui de qualsevol lloc estant entra a les meves pàgines cercant alguna informació entra a una pàgina catalana i prou. La procedència regional de cadascú pot ser important en alguns casos però no en general. Això ja existia, però ara tenim una bandera que diu a tohom que això existeix. Avui a les cinc s’hissa la bandera. Convé tenir-la ben alta perquè tothom la vegi.

A Palma hi ha una comissió dita de savis que proposa les bases de l’hipotèticament possible nou Estatut, o una cosa així. Estan designats pels partits, d’acord amb les proporcions parlamentàries, ço que vol dir que predomina el blau obscur. I ben obscur. Un dels savis d’aquest color fa una feina discreta i constant per a la causa de la dissolució del meu país en el veí. Però quan es troba amb els diguem-ne catalanistes fa la nyeu-nyeu i es mostra conciliador. Amb un servidor se sol mostrar més interessat que ningú en la llengua, encara que supòs que amb una sinceritat que no supera la d’una beata cuquera. La darrera vegada que vam coincidir va ser esperant en una cua, un d’aquests moments en què es fa patent el que els lingüistes diuen la funció fàtica del llenguatge: allò de parlar més per no estar callats que per necessitat de comunicar res. Em va referir el seu enuig amb un corrector o traductor perquè li havia posat lleure (ell deia ieure) quan a ell li agrada més oci. “Això de ieure, deia l’home, no vol dir estar en el llit?”. Supòs que el savi —de llengua materna catalana, no pensàssiu— que confonia lleure i jeure té uns coneixements en els afers que toca professionalment situats un poc per damunt dels seus coneixements lingüístics; altrament seria preocupant.
De tant en tant la premsa ens va informant de la tasca dels savis de l’Estatut. Avui hem sabut que han estat entretinguts en la qüestió fonamental de si a la versió espanyola de la nostra carteta no gaire magna havia de figurar Illes Balears o Baleares. Diu la mateixa font que algú va argumentar que això de Illes Balears “no ha acabat de quallar”. Curiosa visió, tot i que és ver que la gent no tocada per la normalització tenia, i en part té, per costum dir Baleares a aquestes illes en vulgar materno mallorquí. “Es meu ca és fill des campeón de Baleares“, “Aquí a Baleares feim això o allò”, són frases que es poden sentir diàriament. En realitat quan parlen del seu món diuen Mallorca, Menorca, Eivissa o Formentera i amb això ja en tenen prou, però a l’escola els ensenyaren que això és una província que es deia Baleares, més o menys aprengueren aplicadament la lliçó i quan cal poden presumir d’haver-la apresa. La cosa és que en la bullentor dialèctica del debat esmentat un dels savis de l’Estatut va postular que en la dita versió espanyola hi figuràs el nom de l’arxipèlag “en llatí”, que, mira per on, resulta que és Baleares. Doncs em permetré un suggeriment: posats a fer-ho bé i de forma exacta, i perquè tot vagi ben llatí, millor seria encara posar “Baleares et Pitiusae”. No em direu que en la versió hispànica de l’Estatut la llatinada no estaria la mar de bé.
Em tem que el savi llatinitzant podria ser el mateix que confonia ieure i ieure.

TV3, Catalunya Ràdio i Catalunya Informació no admeten publicitat de la manifestació. Doncs en posarem aquí.

“¿Considera conveniente que España siga siendo una única Nación en la que todos sus ciudadanos sean iguales en derechos, obligaciones, así como en el acceso a las prestaciones públicas?”

Home, senyor Rajoy, la primera part és una trampa. Perquè del moment que vós voleu que tots els espanyols –empraré la vostra terminologia perquè ens entenguem– decideixen en referèndum a quina nació pertanyen els catalans, els bascos o els toledans, ja donau la resposta a la pregunta. Del moment que els qui ho han de decidir són tots els espanyols ja fixau un àmbit de sobirania, ja pre-establiu quina és la nació abans de tenir la resposta de les urnes. Perquè una nació és això, un àmbit de sobirania. Proposaríeu –o acceptaríeu– que fossin tots els europeus els qui decidissin per majoria simple si Espanya és una nació, dues nacions, part de la nació francesa o part d’una nació europea única i indivisible? No, i en aquest no ja hi ha un posicionament que Europa no és una nació, i per tant no és ningú per a decidir què són els espanyols. Doncs això: crec que s’entén.

Respecte a la segona qüestió –la igualtat de drets– podríeu tenir el meu sí. Això de la igualtat de drets podria ser interessant. Per exemple:

– que els catalans tinguéssim els drets que tenen la major part dels espanyols a fer de jutges, policies o professors d’universitat a qualsevol part de l’Estat sense deixar de parlar amb exclusivitat la seva llengua (en el nostre cas la catalana);
– que els catalans tinguéssim garantit el dret –com l’hi tenen altres espanyols per llei– a trobar a qualsevol part de l’Estat qualsevol producte etiquetat en la seva llengua o tots els films exhibits a les sales de cinema doblats al mateix idioma (en el nostre cas el català);
– que un català que paga imposts en els Països Catalans tingui el dret de gaudir d’una oferta de televisió o de ràdio igual en hores que aquella de què gaudeix un espanyol que paga els mateixos imposts a Castella o Andalusia;
– que els catalanoparlants tinguessin el mateix dret que tenen els hispanoparlants de ser atesos en la seva llengua (per exemple quan demanam informació per telèfon) per qualsevol proveidor de serveis de qualsevol lloc de l’Estat.
– que els catalans que s’allisten a l’exèrcit espanyol tinguin els mateixos drets que tenen altres espanyols d’usar la pròpia llengua i de ser-hi tractats pels comandaments.

Continuam parlant d’igualtat de drets? Si m’assegurau aquesta igualtat, amb entusiasme votaré sí al vostre referèndum.

Ho va dir Jordi Pujol: “La missió del nacionalisme [el seu] és governar Catalunya. Tot se subordina a aquest fi”. Avui s’ha pogut comprovar un cop més que dins aquest tot, hi entra trair les aspiracions nacionals dels catalans de la manera més vil possible. La conxorxa PSOE-CIU podrà fer que el primer governi a Espanya i el segon a Catalunya, però serà en una Catalunya frustrada, desanimada i sense perspectives. Els mitjans fidels al nou pacte ja han començat la campanya d’ensarronament i de fer passar un vedell magre per bèstia grossa. Esquerra Republicana culmina amb una sonada coça al cul una trajectòria de cops baixos que va començar en el moment de la constitució del tripartit. Ha quedat sola –i potser és culpa seva–, i els espanyols de dreta i d’esquerra ara somriuen feliços davant la impossibilitat de la gran coalició nacional. Però Esquerra té una gran ocasió de començar avui mateix a retornar la il·lusió a molts de catalans i fer un salt important cap endavant. Pegarà un cop de puny a la taula, s’apartarà dels botiflers i s’unirà al seu poble indignat, o s’afegirà penosament als qui ens volen deixar orfes d’il·lusió? Aviat ho sabrem.

Aquests dies tots els endevinadors, astròlegs i nigromàntics diuen que es farà una gran escenificació de discrepàncies profundes, suades de sang per a posar-se d’acord, espera desesperada de miracles que no arriben…, però en el darrer moment hi haurà acord i s’oferirà al Principat un estatutet desnerit i descalcificat (tal com estan les coses no pot sortir res més). I tots voldran fer creure que és un gran avanç per a Catalunya o que era l’únic avanç possible. I després què? A esperar vint-i-cinc anys per a una altra oportunitat? A contemplar impotents com els governs de torn –tripartit, bipartit o nopartit– van administrant un tediós dia a dia d’un país humiliat i que haurà vist ensorrar-se una vegada més la il·lusió de trobar una sortida per al seu problema?
El PSOE-PSC ja fa temps que hi està apuntat. CIU no sé com podria explicar als seus electors aquell no (presumptament) enèrgic dels dies anteriors al trenta de setembre i aquest hipotètic sí a un estatut incomparablement inferior. I Esquerra, creu que algú la podria prendre seriosament pel partit que ha de portar el país a la sobirania? No ho faceu, que no us ho perdonarem.

Llegesc avui al Balears, pàgina 12 (Crònica negra), el titular (o títol) següent: “Les carreteres es cobren 96 vides en el llarg pont de desembre”. Qualcú ja deu pensar que parlaré del castellanisme es cobren, però no: això ho deixarem per a un altre dia. Feia pocs minuts que havia sentit per Catalunya Ràdio que hi havia hagut quinze morts. Vaig a l’Avui i em trop amb el títol “El pont dobla els morts a les carreteres respecte al 2004. Quinze persones han perdut la vida en 9 dies, enfront de les 7 víctimes que hi va haver l’any passat en 6 dies”. Com quedam? Són quinze o noranta-sis? Evidentment la meva qüestió és retòrica. Jo sé quants són exactament els morts: són trenta. La cosa és per què avui no hi ha cap mitjà de comunicació que dugui el títol “30 morts a les carreteres…”? També ho sé. I prou que me’n planc.

Avui a Roma s’ha escenificat un cop més una de les paradoxes més impactants que es posen per davant els nostres ulls: el més declarat enemic i màxim esclafador de les aspiracions de Catalunya és precisament l’Estat que diu que és el nostre, com a mínim el que ens cobra els imposts. El lleteret –així diuen en el meu poble als qui van per la vida creient-se superiors als altres– del president de la federació espanyola de patinatge ha mostrat xulescament el passaport que els catalans duen damunt, amb un gest de voler mostrar qui els mana i domina. No ha dit, però, d’on ve aquest passaport en el cas dels catalans; no ha dit que ve de l’ocupació militar de 1707-1715 que passà el país a sang i foc. El que em sap greu és que el president de la federació catalana ha parlat en espanyol a l’acte d’avui. No hi havia cap altra llengua oficial en aquesta reunió? La llengua és un identificador nacional més potent encara que un document administratiu. No veu el senyor Basiana que parlant en espanyol donava la raó al lleteret del passaport? Si volem defensar davant el món unes aspiracions nacionals hem de començar per identificar-nos correctament: si no es pot parlar en català, hi ha altres llengües (ja que, de moment, no tenim passaport).

Pobre història! Com diuen a Mallorca, tothom li fa el feix damunt. És a dir, tothom n’abusa, i alguns no dubten a esbordellar-la per a treure’n el profit que interessi. Mirau què va dir Jaume Matas en el seu discurs recent en el Senat espanyol:

“Señor presidente, qué derecho histórico tiene Cataluña que no tengan las Islas Baleares? Si quiere que hablemos de historia, hablamos de historia. Hablamos del reino de Mallorca, el único reino independiente, que sólo se unió en una unión temporal en lo que fue la corona de Aragón, y de toda la historia de las Islas Baleares”.

Una lliçó d’història que em deixa meravellat. Sobretot aquesta idea fascinant que el de Mallorca va ser “el único reino independiente”. L’únic entre quins? Entre els de la corona d’Aragó, els de la península Ibèrica i illes adjacents, o entre els de la Cristiandat? Es refereix potser als seixanta anys que aquest regne tingué uns reis privatius, o als quatre-cents vint-i-sis (considerant només l’època anterior a la invasió borbònica) en què Mallorca, essent tan independent com en la situació anterior, compartí rei i moltes coses més amb els altres regnes de la Corona d’Aragó (unión temporal, diu ell). No voldria ofendre el president si li deia que no li vindria malament llegir aquest article que vaig escriure sobre el particular.

Un altre aplicat historiador és el diputat popular Joan Huguet, que ha incorporat al discurs oficial un dels tòpics del gonellisme esperpèntic i residual: Mallorca era un regne mentre que Catalunya només era un principat. Doncs no senyor: el títol de principat (usat a partir del segle XV) era una qüestió purament nominal, relacionat amb el fet que el sobirà dugués el títol de comte de Barcelona; en termes d’organització política el Principat era un regne com els altres regnes de la Corona. Els catalans del Principat tenien un rei, no un príncep, a qui deien “senyor Rei”. I totes les coses que es referien al rei eren reials, com el braç reial, el reial patrimoni o els batlles reials. I el monarca era el rei no perquè ho fos d’Aragó, sinó perquè ho era de Catalunya (llegiu Armand de Fluvià).

Estic absolutament d’acord amb el senyor Matas que el Principat no té cap dret històric que no tinguin les Illes. On divergim és en la continuació del raonament: uns pensam que les Illes han de lluitar per a aconseguir tot el que pugui aconseguir el Principat, mentre que la reivindicació de Matas, presa de la voluntat de Madrid i dictada mot a mot en el carrer Génova, és que les Illes no tinguin res i el Principat tampoc. Igualtat absoluta.

A l’Alguer he participat en unes magnífiques Jornades d’Intercanvi per a Estudiants, organitzades per Acció Escolar Congrés de Cultura Catalana, que han reunit devers tres-cents nois, d’edat entre catorze i divuit anys i procedents de diversos llocs dels Països Catalans. Allà vaig compartir taula rodona amb Josep Espar i Ticó, un home que ha dedicat molts d’anys dels molts que ja té a la defensa de la llengua i del país. A la seva manera, que és òbviament tan respectable com altres maneres. Durant la seva intervenció exhibí l’entusiasme que sempre l’ha caracteritzat i, com un avi ple de saviesa i experiència, intentà transmetre’l al jovent que omplia l’àmplia sala. No defraudà els qui ja l’havien sentit altres vegades i tragué la imatge de la fruitera amb set pomes, pomes amb diversos gusts i colors que enriqueixen la sola i única fruitera. El moment en què es mostrà més enèrgic va ser quan va amollar un vehement “No als Països Catalans”, que va despertar una bona part dels presents, que abans de la proclama es podien veure amb els ulls clucs i amb el cap fent lents i discrets desplaçaments verticals. Fins i tot és possible que algun dels qui en aquell instant es desxondien, que lògicament no havia seguit el discurs, amb la desorientació del moment es pensàs trobar en un acte de Nuevas Generaciones. Però no, l’orador només deia no a una denominació; un no, tanmateix, que és una de les seves profundes conviccions. Espar és un home de fe, també de gran fe en la curiosa teoria que diu que s’han de construir els Països Catalans, però no s’han de dir Països Catalans, perquè aquesta denominació provoca rebuig entre els qui rebutgen la idea de construir els Països Catalans.
El senyor Espar, denominacions a part, vol salvar la fruitera; per això ha llançat una nova iniciativa per a promoure l’ús de la llengua que s’afegeix a les moltes que omplen el seu currículum. No sabem com serà; només sabem que es dirà l’Heptàgon, un nom que ningú no podrà deixar de relacionar a la primera amb un altre polígon dins el qual pantaixen moribundes –assassinades– una partida de llengües i cultures, entre elles una part de la nostra. Set pometes té el pomer, però si rescatam de l’oblit la pomarrina del Carxe, l’Heptàgon podria ascendir a la categoria d’octàgon sense dificultats. I encara si consideràvem les Balears com a quatre pomes en lloc d’una, tindríem un hendecàgon de la rotunditat d’un renec. També sabem que porta un subtítol tan contundent com Comunitat internacional de llengua catalana, que a mi em provoca unes ganes desficioses de saber quantes són les nacions implicades en aquesta cosa tan internacional. També set?
Benvinguda sigui una altra iniciativa que ofereix feina i entreteniment a tants de patriotes sempre disposats a treballar incansables en qualsevol parada que surti de la llum dels lluminosos. En aquest país tindrem moltes mancances, però si d’una cosa anam sobrats és d’iniciatives per a la promoció de la llengua. És a dir paradetes incomptables que es dediquen a fer el mateix.