Ha arribat a les meves mans un document de la secretaria de la Secció Filològica que demana a professionals de diversos sectors una aportació a la reflexió sobre el model de llengua que el nou diccionari normatiu ha de reflectir.

A mi em preocupa, i molt, aquest model de llengua, però també em preocupa el model de llengua dels documents de la Secció Filològica, com aquest. N’extrec les frases següents:

«la necessitat d’identificació dels parlants amb la llengua i la facilitació de la comunicació interdialectal, ambdós aspectes indispensables per refermar la unitat de la llengua.»

«Sembla que un estàndard comú és necessari per assegurar la unitat de la llengua?»

Sabia que mig país s’ha llançat desbocadament a mutilar la preposició per a davant infinitiu, però pensava que la Secció Filològica es mantenia fidel a la norma practicada en el DIEC i en tots els altres documents. Però ara estic dubtant. I preocupat.

Els no mallorquins segurament tindran dificultats per a entendre bé aquest títol. És el que correspon a l’article d’avui al Diari de Balears, dins la secció Amb bones paraules. Ara que tampoc no l’ha entès algú del diari, que ha canviat susa (com jo havia escrit) per s’usa, amb la qual cosa es perd tota la gràcia.

Bé, si en teniu ganes, llegiu-lo aquí.

Amb bones paraules

En espanyol hi ha el sufix -uno, que serveix per a formar adjectius i que és bastant productiu. Molt aplicat a arrels de paraules que designen animals, però també a altres arrels. Hi ha caballuno, conejuno, gatuno, lobuno, ovejuno, perruno i moltes més, i també frailuno, hembruno, hombruno, machuno i moruno. Òbviament, també vacuno (ganado vacuno). El català no té aquest sufix (ni cap altra llengua romànica), i l’únic mot del diccionari que el porta (morú) és un simple castellanisme. Així, doncs, si algú diu bestiar vacú utilitza un castellanisme que, a més, no és als diccionaris. Els adjectius corresponents a aquesta espècie animal són vaccí (del llatí vaccinus, derivat de vacca), que s’usa molt poc, i boví, que és el que s’usa normalment en el llenguatge de la ramaderia. Continua aquí.

A la nostra parla hi ha paraules que també tindríem sense la interferència del castellà, però que amb tota seguretat tindríem amb una altra forma. Són els castellanismes de forma. Paraules d’orígens diversos que ens han arribat no directament d’aquests orígens sinó passant pel castellà, que és una llengua interposada entre la nostra i la resta de llengües del món. En el seu pas pel castellà sofreixen alguna alteració de forma i aquesta afaiçona la paraula catalana. Si agafàssim xandall directament del francès (chandail, derivat, per cert, de marchand d’ail, els venedors de llegums de París, que duien un jersei especial), mai no hauríem fet xàndal. Si agafam Bolonya de l’original, Bologna, i no de l’espanyol, mai no direm Bolònia. Si agafam imam de l’original àrab, mai no direm iman. Etc.

Totes aquestes paraules defectuoses esmentades i moltes més han estat ben tractades pels diccionaris. Però n’hi ha un bon caramull que també tenen defectes de forma que els codificadors del lèxic es veu que no han detectat. O si els han detectats, no els volen esmenar. Avui en trec un de claríssim, la paraula estadística. Continua aquí.

I per a completar l’article del post precedent, un escrit sobre les salutacions bon vespre i bona nit.

«Els parlants de les llengües que tenen una paraula equivalent a vespre fan servir la fórmula bon vespre com a salutació d’entrada durant aquesta part del dia: bon vespre, bon soir, buona sera, good evening, Guten Abend, etc. I, d’altra banda, utilitzen el bona nit (bone nuit, buona notte, good night, Gute Nacht) només quan se’n van a dormir o quan s’acomiaden. És lògic: el vespre és una part del dia (dia oposat a nit), un temps en què la gent està activa, mentre que la nit és el temps en què dormim; és del tot raonable que et desitgin bona nit quan te’n vas a dormir, no quan ets a una part del dia que no és la nit. Els parlants d’espanyol i de portuguès, en canvi, diuen buenas noches o boa noite tant quan arriben com quan se’n van. També és lògic, perquè per a ells, que no tenen vespre, quan fa fosca ja és la nit.»

Continua aquí.

Llegiu-la aquí.

Els darrers casos:

L’OCB denuncia una agressió física contra Iván Cortés per parlar en català

Una dona que feia el DNI al seu fill és detinguda perquè parlava pel mòbil en català

Una família es queixa que van perdre un vol entre Girona i l’Alguer perquè els agents de la Guàrdia Civil els obligaven a parlar en castellà

En aquesta pàgina hi ha informació molt completa sobre tots els casos produïts a les Illes Balears. Però caldria que hi hagués una pàgina web amb tots els casos coneguts al conjunt dels Països Catalans. I, si pot ser, amb una versió en anglès. Qui s’anima a fer-la?

Heus ací el tràiler de l’article d’aquesta setmana en el Diari de Balears:

«I ara parlem d’una paraula que va entrar al diccionari tard i amb mal peu. Massacre és una paraula curiosa. Tot i que la podem veure documentada en els anys 20 del segle passat, tant en català com en espanyol, no surt al Fabra (a cap edició, inclosa la darrera de 1994) ni a l’Alcover-Moll, i Coromines se n’oblida completament, tant en el Diccionari etimològic i complementari català com a l’equivalent espanyol. Tampoc no surt a la Gran enciclopèdia catalana fins al suplement del 1997. L’Acadèmia espanyola incorporà el mot al seu diccionari el 1984, i la lexicografia catalana no el descobreix fins al DIEC (1995).»

L’article complet aquí: diari i web.

Els qui hagin viatjat fa poc amb Spanair i puguin entendre l’espanyol escrit hauran pogut aprendre a la revista que donen durant els vols (Spanorama, 39, agost 2009) que a l’illa (enlloc no diu quina, però a partir del mot mallorquín intuïm que parlen de Mallorca) hi ha una llengua oficial que no és una llengua sinó un dialecte. O sigui que mallorca té un dialecte oficial, que, a més, es diu mallorquín. No se sap si també és oficial a Menorca i a Eivissa, perquè els autors de la lliçoneta de llengua es veu que no han llegit l’Estatut i no ho saben.

Ah, i si anant pel carrer us posau a parlar amb algú que en un moment de la conversa, en un perfecte català (o mallorquín), us demana “M’ho pot dir en castellà, si us plau?”, no és que pateixi esquizoglòssia aguda: és que ha après català (o mallorquín) als cursos de Spanair.

I, per cert, hauríem de demanar als de Spanair si algun dia pensen incloure a la seva revista una versió en el dialecte.

Hi havia un país que va passar per una llarga dictadura, que va perseguir i esclafar la seva llengua. Cosa que no era més que la continuació i la culminació d’una persecució que aquesta llengua havia sofert durant tres-cents anys, amb la finalitat d’exterminar-la. En sortir de la dictadura la gent honrada va fer esforços per a recuperar aquesta llengua i feren lleis que la protegien i que proclamaven solemnement el noble objectiu de fer-la la llengua normal del país.

Però n’hi ha que encara no s’han assabentat de res (curtets, ells), o potser sí que se n’han assabentat, però no estan pel noble objectiu esmentat sinó per continuar el vell objectiu no tan noble de l’exterminació. En aquest cas la cosa és molt més greu que la simple curtor.