I «bon vespre» quan és fosc
I per a completar l’article del post precedent, un escrit sobre les salutacions bon vespre i bona nit.
«Els parlants de les llengües que tenen una paraula equivalent a vespre fan servir la fórmula bon vespre com a salutació d’entrada durant aquesta part del dia: bon vespre, bon soir, buona sera, good evening, Guten Abend, etc. I, d’altra banda, utilitzen el bona nit (bone nuit, buona notte, good night, Gute Nacht) només quan se’n van a dormir o quan s’acomiaden. És lògic: el vespre és una part del dia (dia oposat a nit), un temps en què la gent està activa, mentre que la nit és el temps en què dormim; és del tot raonable que et desitgin bona nit quan te’n vas a dormir, no quan ets a una part del dia que no és la nit. Els parlants d’espanyol i de portuguès, en canvi, diuen buenas noches o boa noite tant quan arriben com quan se’n van. També és lògic, perquè per a ells, que no tenen vespre, quan fa fosca ja és la nit.»
Continua aquí.
15 comentaris15 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
A l’entrada “vespre” al “Diccionari del català col·loquial” (Enciclopèdia Catalana 2009) hi ha “bon vespre”. “Bon vespre” és marcat com “correcte”, però “no acceptat per la normativa” – no sé exactament per què.
Així com als castellanoparlants ningú els discuteix el seu dret a emprar qualsevol paraula de la seva llengua, encara que no sigui usual al seu poble, també els catalanoparlants tenim aquest dret, per molt que molts no ho vegin gens clar. Els meteoròlegs de TV3 fa anys que es feren seva, perquè els era útil i hi tenien tot el dret,la locució mallorquina “cap de fibló”. Tant de bo que alguns catalans prou influents reivindicassin l’ús del nostre “bon vespre”, i fossin capaços de generalitzar-la (cosa ben possible si hi col·laborassin els mitjans de comunicació. Amb això s’enriquiria llengua i es posaria al nivell de tantes altres llengües europees que usen expressions equivalents!
Vaig sentir “cap de fibló” per primer cop mirant el temps l’altre dia. Vol dir el mateix que “tornado”?
Gabriel,
Ni els mitjans de comunicació del Principat ni l’IEC -més centralista que ningú- faran pas cap intent d’acostament als trets valencians o mallorquins. En Barcelona hi ha una tendència molt accentuada de no voler canviar res; en canvi, els no barcelonins, que no parlam en estàndard, com he hagut de sentir molts cops, cal que copiem el barceloní penós i deixar de parlar en dialecte. Pots dir que no és veritat, però l’IEC no fa res per contradir-ho.
Tot això ja ve de lluny, el gran culpable es Pompeu Fabra i l’IEC per adoptar les seva gramàtica barcelocèntrica. Si haguessen fet cas a Mossen Alcover, ara la situació seria ben diferent. I el català ‘estàndard’ més coherent amb la seva tradició.
Sobre la qüestió que tractaves, en occità també existeix el mot ‘vèspre’ i ‘bon vespre’. També s’emplega ‘sèr’ i ‘ bon sèr’, probablement per influència francesa. Per cert, Mossèn Alcover creia també que el català formava part de l’occità, que eren la mateixa llengua.
No crec que Fabra fos tan “barcelocèntric” com diu Bernat, amb tot i que, com és natural, el parlar de Barcelona tingués el màxim pes a l’hora d’establir l’estàndard. Aquell gran normalitzador rebutjà molts de trets barcelonins, com bé se n’adonen els qui parlen la modalitat usual a la capital del Principat i els seus voltants.
Pel que fa a mossèn Alcover, potser que quan començà a interessar-se pels estudis filològics pensàs que occità i català eren la mateixa llengua, però ben aviat tingué clar que no ho eren, i de llavors ençà sempre els considerà llengües molt acostades, però distintes
Fabra era molt barcelocèntric. El dialecte central és la varietat més evolucionada i per tant més allunyada de la llengua antiga. En comptes d’establir com a article estàndard el ‘lo-los’ ben vius en el català occidental’ i el veritablement tradicional, va prendre els centrals el, els, sense tradició literària; Ens i us enlloc del nos i vos davant verb; les formes verbals del català central del plural (cantem, canteu) enlloc de ‘cantam, cantau), el subjuntiu amb -i (canti) en lloc de ‘cante’, etc.
Si Fabra i l’IEC haguessen tingut en compte les altres varietats lingüistiques, el català estandard d’avui dia tindria unes formes més lligades a la tradició de la llengua antiga. A més, i això és molt important, totes les varietats hauríen quedat com a dialectes enfront de la llengua estàndard. Probablement, els valencians també s’haurien sentit més còmodes amb aquesta situació.
Hi ha moltes proves que poden confirmar aquesta voluntat de domini del català central. Per exemple, el manifest sobre el concepte de patria i de llengua que signà Fabra i altres el 1934.
Pel que fa a la teva afirmació de Mossèn Alcover és totalment falsa. Semprè considerà que el català havia de dir-se català (i no llemosí) com es deia abans, però sempre pensà que el català formava part de la llengua d’Oc o occità. Afegeixo més avall un fragment de Mossen Alcover i la llengua catalana de J. Massot. Hi moltes obres sobre Alcover que també ho corroboren.
Hi moltes referències : per exemple, Antoni Maria Alcover i la llengua catalana. de J. Massot
, ‘el català i l’occità’ pàg. 114. Però en qualsevol altre llibre o biografia d’Alcover hi surt també.
Tinc un company de pis francès. Ahir veiem un programa de discussió que va començar amb tothom dient “Bona nit”. El company de pis, que tot i parlar més català Johann Cruyff tot just acaba d’arribar a Catalunya, es va posar a riure: “Per què diuen bona nit? Se’n van a dormir?”!
Després li he explicat el teu article.
Molt bo.
Amb tot i que ens sortim una mica del tema de l’article, voldria replicar a Bernat que no és exacte això que mossèn Alcover sempre pensà que el català formava part de la llengua d’oc o occità. Sembla que al principi quan féu la Lletra de Convit, encara no ho tenia gaire clar,però després el que ell deia, com altres lingüistes del seu temps, que el català i l’occità sortien d’una mateixa branca del llatí, però que el català no era cap dialecte provençal ni cap casta de provençal, i que cap al segle XIII el català ja era una llengua apart de les altres branques occitanes (V. pàg. 116 de l’esmentat llibre de Massot, o Bolletí del Diccionari (IV, (1908-09), pp 199-200).
Antoni,
Em sembla que obvies tot ço que es diu més endavant, en aquest mateix llibre, sobre el fet que Alcover no abandonà mai del tot la idea del català com una branca de la llengua d’Oc, de fet com deia ell, el català d’aquell temps era més semblant a l’occità literari que els dialecte provençal, gascó…
He llegit amb curiositat el teu article i m’ha recordat el parlar tradicional de l’horta valenciana i més concretament el Camp de Túria. Mai havia sentit, des de xiquet, la salutació: Bona nit. Aquesta era sempre una fórmula de comiat. Això lliga totalment amb la situació que comentes a les Balears.
És cert que a partir de la dècada dels setanta començà a introduir-se la salutació: Bona nit, primer amb estupor, però a poc a poc, com un tret castellanitzador més, se sentí com una cosa pròpia.
Aquesta situació primitiva, el Bona nit com a comiat, havia generat una frase feta: “Bona nit, cressol, que la llum s’apaga”, inimaginable en una salutació.
Una altra cosa és la vesprada…
Jo sóc de Barcelona i em sap greu en que s’està convertint la nostra llengua a la meva ciutat i al Principat en general, cada cop més castellanitzada. Per més que es manifestin en Quim Monzó i aguns polítics en contra d’aquest procés de castellanització, sembla que ben poca cosa si pot fer. Jo seguiré resistint i dien BON VESPRE quan toqui, així com dient XAVALLA i no CHATARRA o SUELTU al demanar que em paguin amb moneda menuda quan estic despatxant al meu comerç.
Felicitats pel blog!
Bon vèspre en occità seria més aviat equivalent de bona tarda (16h-17h), e bona serada o bon ser l’equivalent de bon vespre, bona nueit (nuèit o nuèch en lengadocian) es diu sols abans d’anar a dormir.
Si Fabra hagués acceptat “lo/los”,els incoatius en “-esca”,els subjuntius en “e” i tota la resta de trets del català medieval, no hauria reconegut la modernitat del barceloní que, com tothom sap, era de lluny l’única varietat del català capaç de bastir una reforma gramatical i ortogràfica com calia.
Els altres dialectes també hi hem aportat bona cosa de mots i d’estructures sintàctiques aprofitables;pense en “cercar”i “ací” que tan sols es diuen en balear i valencià respectivament però que Fabra sempre va usar.