|
Amb bones paraules
El massacre de la interferència
Si miram el Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (al web de l'Institut d'Estudis Catalans), veurem que, de l'inici del recull (c. 1833) fins entrat el segle XX, la llengua escrita mostra un ús quasi absolut de la paraula anàlisi (i les variants anàlisis i anàlissis) en forma masculina. La variant femenina només apareix molt escadusserament els darrers anys del vuit-cents, tot i que alguns diccionaris del XIX, com el Labèrnia, entren el mot com a femení. I podem estar segurs que a la llengua oral no hi havia altra cosa que anàlisi(s) masculí. L'espanyol com a referent per als neologismes en aquell temps és indiscutible. El Diccionari ortogràfic de Fabra, tant a l'edició de 1917 com a la segona de 1923, consigna anàlisi com a mot masculí, i només a la tercera edició, de 1931, Fabra va canviar el gènere a aquesta paraula. Diguem també que per aquells anys l'Alcover-Moll va entrar el mot com a masculí i així encara hi figura. I per què, si quasi tothom deia i escrivia un anàlisi, Fabra va establir que havia de ser una anàlisi? Molt senzill: perquè a totes les altres llengües romàniques (menys l'espanyol) la paraula és femenina. El principi d'universalitat, lligat a l'etimologia, per damunt els usos de la gent, sempre mediatitzats per l'espanyol.
Això mateix ha passat amb altres paraules: escafandre (masculí, com el francès scaphandre, l'italià scafandro i el portuguès escafandro), estratagema (masculí com en les tres mateixes llengües), síndrome (femení, com la lamentable sida), etc. Totes aquestes paraules han entrat al català amb el gènere de l'espanyol i encara en el parlar corrent de la majoria de parlants conserven aquest gènere. La normativa, aplicant el principi esmentat, les ha ressituades amb tot l'encert, cosa que ara ningú no discuteix.
I ara parlem d'una paraula que va entrar al diccionari tard i amb mal peu. Massacre és una paraula curiosa. Tot i que la podem veure documentada en els anys 20 del segle passat, tant en català com en espanyol, no surt al Fabra (a cap edició, inclosa la darrera de 1994) ni a l'Alcover-Moll, i Coromines se n'oblida completament, tant en el Diccionari etimològic i complementari català com a l'equivalent espanyol. Tampoc no surt a la Gran enciclopèdia catalana fins al suplement del 1997. L'Acadèmia espanyola incorporà el mot al seu diccionari el 1984, i la lexicografia catalana no el descobreix fins al DIEC (1995).
Massacre, i el verb massacrar, són paraules originàries del francès i tenen una llarga tradició en aquesta llengua. La primera és un postverbal de massacrer, i aquesta surt del llatí matteuculare, derivat al seu torn de matteuca ('maça'). Del francès passaren a les altres llengües europees. Les empra Shakespeare, per exemple. El substantiu original és masculí (un massacre) i masculina és la paraula en totes les llengües romàniques, excepte en espanyol: italià un massacro, portuguès um massacre, romanès massacru. Fins i tot en gallec oficial la paraula és masculina.
Posaria la mà al foc que si Fabra hagués introduït la paraula al seu diccionari, l'hauria tractada com a masculina. La introducció tardana al DIEC sense revisar-ne el gènere —o potser sense ni tan sols advertir el problema— és un dels errors d'aquest diccionari que haurien de ser esmenats.
Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 12 de setembre de 2009.
