José Ramón Bauzà, polític il·lustrat amb profunds coneixements de filologia catalana, a més de portar a aquesta terra l’anhelada llibertat lingüística, resoldrà tots els problemes de codificació i d’estandardització que ni Tomàs Forteza ni Alcover ni Moll ni la UIB han sabut resoldre. La seva decisió de substituir a les escoles la llengua catalana per les modalitats mancades de connexió amb cap llengua coneguda serà una autèntica revolució. Molta gent està intrigada per a saber com seran aquestes modalitats que aviat veurem plasmades en els nous manuals escolars i se suposa que a l’administració. Us en don una pista. El polític-lingüista té un blog, bilingüe por supuesto, amb una entrada per defecte en la llengua de la llibertat (http://joseramonbauza.com), a la qual hi ha dos enllaços, un amb la paraula Mallorqui (que du a una pàgina amb l’adreça http://joseramonbauza.com/ca, sí, ca) i un altre amb la paraula English (http://joseramonbauza.com/en) que porta a una pàgina on només es diu “This page has no posts on it, please try another or return to the homepage”. La pàgina en mallorquí (/ca) revela tots els secrets de l’enigmàtica modalitat. Aquí en teniu una imatge que ho diu tot. Queda evident de tota evidència que Bauzà està disposat a combatre que «des de fora, des de Catalunya, se’ns imposin [paraules i formes que no són nostres]». Clicau aquí per a veure la imatge ampliada.

El mòbil de la prohibició dels toros a Catalunya és exclusivament una qüestió de principis, de sentiments, de civilització i de respecte a l’animal. Els toros s’haurien d’abolir a tot el món i cadascú ha de batallar en el seu racó. Però no es pot negar que l’afer té un innegable component nacional. Primer perquè aquest component el creen la majoria dels defensors de l’espectacle, nacionalistes espanyols que volen fer dels toros un element d’identitat nacional espanyola i mantenir-lo, en conseqüència, ben implantat com a tal als Països Catalans. Per això els cou la prohibició a Catalunya, on les marques d’espanyolitat són febles, i no els cou el mateix fet a les Canàries. En segon lloc, l’afer té un component nacional perquè amb la prohibició dels toros a Catalunya es visibilitza un constrast de sensibilitats entre una Catalunya avançada i una Espanya aferrada a tradicions que no poden tenir cabuda en una societat del segle XXI (sense menystenir el fet que a Espanya hi ha moltíssims lluitadors per l’abolició). El contrast és un fet i nosaltres no en tenim la culpa.

A la banda torera es diu i repeteix que els toros són una antiga tradició catalana. Aquest discurs està carregat de trampa, perquè confon un món complex com és el dels espectacles amb bous amb una manifestació concreta d’aquest món, que són les corridas de toros espanyoles, amb la seva imponent corrua de violència, tortura, patiment i mort. D’espectacles amb bous (i amb altres animals) n’hi ha hagut a moltíssimes cultures, més violents o menys, amb major o menor maltractament de l’animal, amb mort o sense, etc., i a mesura que el món s’ha anat civilitzant ha anat abandonant aquestes distraccions en un ordre que correspon al seu grau de crueltat. Espectacles amb bous són els que tenien lloc entre els romans, els correbous catalans, les bregues de bous amb cans, els bous embolats, etc. Les corridas són una d’aquestes manifestacions, igual que el seu precedent —encara que perfectament separable—,　les curses　medievals amb bous de caràcter cavalleresc.

A l’Edat Mitjana es desenvolupa entre la noblesa la pràctica del combat entre el bou i el noble a cavall, armat amb llança, primer com a entrenament per a la guerra i després de com a deport. Un entreteniment amb els mateixos paràmetres que les justes entre cavallers: l’honor i l’exhibició d’habilitat i valentia davant la dama. Era una activitat nobiliària a la qual no tenia accés el poble pla, encara que se celebrava a les places i llocs públics amb el poble com a espectador. De vegades es reservava un primer bou per a la multitud, perquè aquesta el torturàs i matàs a garrotades i ganivetades. I la sang vessada no sempre era només la del bou. Aquestes eren les curses de bous anteriors al segle XVIII, que poca cosa tenen a veure amb les actuals corridas, però en són precedent: en aquelles festes, ajudants dels cavallers, a peu, amb garrots i draps, tenien la missió d’ocupar-se del bou mentre el senyor canviava de cavall o tenia qualsevol incidència. Els orígens remots del toreo.

Les corridas són espectacles　formats o definits　en el segle XVIII i són de naturalesa absolutament espanyola, i sobretot andalusa. Apareixen després que el primer Borbó prohibís les antigues curses cavalleresques a cavall, que no agradaven a la sensibilitat francesa de la nova dinastia. Aleshores una sèrie de persones es posen a lidiar el bou a peu, com feien abans els ajudants dels nobles, en principi sense subjecció a regles, i en definir-se aquestes (amb domini del gust andalús) neix la corrida amb tota la seva litúrgia i els seus elements definidors: el torero-artista, els tres terços, la verónica, les banderilles, els picadors (fins al 1929, en què s’implantà el peto, milers de cavalls moriren amb els budells a fora), la muleta, la mort amb l’estoque, i l’escenari, ço és, la plaça de toros com a element arquitectònic amb identitat pròpia. La primera és a Madrid, el 1754, seguida de la de Sevilla, a final del segle, però s’escampen en el segle XIX; als Països Catalans es construeixen les de Barcelona (l’antiga de la Barceloneta el 1834, les Arenes el 1900 i la Monumental el 1914), la de València (1859), l’antiga de Palma (1865) i la nova (1929). Apareixen també les ganaderías, un dels poders fàctics en el manteniment de la festa. En el principi, els il·lustrats espanyols intentaren prohibir els toros, i ho feren diverses vegades, però al final no ho aconseguiren davant el poder dels ramaders, els empresaris i l’afición. I així va aparèixer la fiesta nacional.

Als Països Catalans la implantació de l’espectacle és un fet de colonització com altres, produït en els darrers dos-cents anys. És part d’un univers imposat al nostre país amb el mateix fet de pertànyer a un àmbit estatal definit per una ocupació, la del començament del segle XVIII. Es podrà pensar que també estan implantats a Portugal o al sud de França, que no són part de l’Estat espanyol, i que a uns Països Catalans independents també s’hi haurien pogut implantar. No es pot negar absolutament, però tampoc no es pot demostrar. En qualsevol cas, el fet és que la festa bàrbara avui ha començat a desaparèixer del nostre país, i aquesta és una gran notícia.

Vídeo que es va passar a l’Acte d’Estat d’ahir a Sabadell, que escenifica l’activitat política d’un Govern d’una Catalunya independent. Hi ha alguns punts que no beneficien gaire la causa. Un Govern que es reuneix en un xibiu que sembla una sala de reunions d’un petit negoci, uns ministres que encara es diuen consellers, un tren València-Barcelona-Perpinyà que «serà un impuls brutal per a l’eix sud-mediterrani», uns alts càrrecs que parlen amb accent estranger, incloent la presidenta del Govern («el Govern ha de tenir mà, duresa i fermesa» [maduresa i fermesa], “par salvar-nos salts mots”, etc.). Un cap d’assessors de la Presidència que maltracta una subordinada («calla i porta’m els collons de cafès que t’he demanat d’una puta vegada»), l’únic personatge de la història amb una bella dicció catalana. Al final, una simpàtica conversa telefònica de la presidenta catalana i l’espanyol Zapatero, amb bilingüisme passiu, i un discurs emocionant en què la veu xava de la presidenta en un punt determinat és substituïda per la bella dicció catalana que s’hi sobreposa. Fins a on arriba la simbologia?

El Diari de Balears d’avui publica una notícia sobre la nomenclatura del carrer de Colom, de la plaça de la Porta Pintada i de la Plaça d’Espanya, en la qual apareix el meu nom. Ahir vaig parlar per telèfon amb la periodista que signa i li vaig donar algunes informacions sobre la qüestió. Tanmateix hi ha una barreja de coses que jo vaig dir i coses que surten d’altres fonts, com potser el mateix Ajuntament, amb la qual cosa se’m poden atribuir a mi coses que no he dit jo.

En la meva conversa referida només vaig aportar dades històriques objectives, sense emetre cap opinió sobre el nom que han de dur aquestes vies, i molt menys vaig dir quines decisions prendrà l’Ajuntament, perquè per a això hi ha els seus portaveus qualificats. L’única opinió que vaig facilitar és la meva convicció que l’actual plaça de la Porta Pintada ha de preservar el seu nom, feliçment recuperat els anys 80, atès que és un nom històric, antic i emblemàtic. La Porta Pintada —afegesc ara— era la més important de la ciutat, per la porta Pintada vella va entrar Jaume I el 1229 i la Porta Pintada era un element central de la Festa de l’Estendard i un símbol d’identitat.

Com que segur que hi ha lectors d’aquest blog que volen estar ben informats sobre aquest afer, que ha generat una certa polèmica, les dades històriques objectives són les següents:

1. Carrer de Colom

És un carrer que es va obrir c. 1862. El 1865 l’Ajuntament (republicà) va decidir dedicar-lo a Joanot Colom, que en aquell temps, en castellà, anomenaven Juan Odón Colom. Sembla que es va retolar calle de Colom. El 1892 el consistori va decidir canviar calle de Colom per calle de Colón, de manera que el carrer passava a estar dedicar al navegant Cristòfor Colom. Al mateix temps decidia de canviar el nom de plaça de la Porta Pintada (retolada aleshores plaza de la Puerta Pintada) per plaza de Juanot Colom. Convé observar que aquest canvi es va fer en un moment de fort menyspreu (per no dir odi) a les murades i a tots els seus elements. No és estrany que no tinguessin cap inconvenient a esborrar del nomenclàtor el nom de la Porta Pintada. Cap a 1985 calle de Colón va ser traduït per carrer de Colom, amb la qual cosa el nom oficial ara tornava a coincidir formalment amb el primer nom del carrer.

2. Àrea de la Porta Pintada

Fins a l’enderrocament de la murada la plaça de la Porta Pintada era un espai comprès entre la murada i el carrer dels Oms. He dit que el 1892 aquesta plaça rebé el nom de Juanot Colom. Quan es va esbucar la murada la plaça conservà el seu nom, però entre la murada i l’estació i entre el solar dels bastions de Santa Margalida i de Sanoguera s’obrí una gran plaça que va ser batejada amb el nom de Plaza de Eusebio Estada i que correspon a l’actual plaça d’Espanya. En el mapa adjunt, fet meu avui a corre-cuita, es pot veure la murada, en color blau, amb el forat de la porta Pintada i el pont (en un blau més clar), i en verd com era l’antiga plaça de la Porta Pintada, després Joanot Colom. Les línies taronja indiquen els límits de les vies actuals. Notem que després de l’esbucament de la murada la línia d’edificació que va del carrer dels Caputxins al centre de la plaça de la Porta Pintada (el mur del convent de Santa Caterina de Sena) va ser avançada fins a la línia de la façana lateral de l’església dels caputxins, a fi de fer ben rectangular la nova plaça. Els nous edificis supòs que duien una numeració que els adscrivia a la plaça d’Eusebi Estada. El 1936, just després de l’aixecament militar, les dues places van ser foses en una que rebé el nom de Plaza de España. El 1985 (si no m’erro d’algun any) es va segregar de la plaça d’Espanya la part que més o menys correspon a l’antiga plaça de la Porta Pintada i va rebre un altre cop aquest nom.

A la foto que ve a continuació es veu una part de l’antiga plaça de la Porta Pintada/Joanot Colom: la part de davant l’església dels caputxins, que de vegades en deien plaça dels Caputxins. A l’esquerra, la porta Pintada i la murada, que és separada de l’església per l’estret carrer del Bastió de Sanoguera. La murada fa un petit angle, de manera que la porta queda pràcticament alineada amb la façana lateral de l’església.

A la foto següent, una altra perspectiva del mateix lloc, amb el mur del convent de Santa Caterina de Sena a la dreta. A l’esquerra, la murada. En el lloc d’aquests arbres ara hi ha els edificis de la plaça d’Espanya entre els caputxins i el forn de Santa Eulàlia.

I a la imatge següent, una vista de la plaça d’Eusebi Estada. La foto ha de ser de la dècada dels anys 10, tenint en compte que la columna baromètrica és del 1910 i els edificis de l’esquerra (per comparació amb altres fotos) no semblen posteriors al 1920, més o menys. La plaça ja està del tot urbanitzada i ja té el nom d’Eusebi Estada, un nom que degué rebre c. 1914.

Una persona amable ha proposat aquest blog per al Premi Web 2010, dins la categoria Ciència i educació. El meu més sincer agraïment.

.

«Hem sabut que hi ha metges a la comunitat balear que han renunciat a la seva plaça pel seu desacord amb un decret que els obliga a acreditar el seu coneixement del català. Davant la falta de professionals que patim, volem convidar aquests professionals a treballar a la nostra comunitat, on no els exigirem l’acreditació de cap idioma».

Qui ha dit aquesta perla és María Ángeles Palacios, consellera de Sanitat de Múrcia. La perla mostra diàfanament com funcionen les llengües subordinades i les no subordinades. Ja ho saben tots els metges sense feina de tots els continents, nacions, ètnies i llengües: a Múrcia no demanen l’acreditació de cap idioma per a fer de metge. Vol dir això que admeten metges que no entenguin l’espanyol ni el sàpiguen parlar? Sembla que no. N’hauríem de prendre nota tots: una cosa és la necessitat de saber un idioma i una altra és l’obligació d’acreditar-ne el coneixement (sobretot quan no hi ha aquella necessitat). Preneu nota, senyor Tomàs: feu que el català a la sanitat de les Illes Balears sigui com l’espanyol a la sanitat de Múrcia… i no imposeu res, que queda molt lleig.

Rosa Estaràs i Ferragut és la presidenta del Partit Popular a les Illes Balears. La que aspira a ser presidenta del Govern d’aquestes illes. La que comanda l’armada que es disposa —diuen— a lliurar la batalla per la “llibertat lingüística”, cosa que teòricament vol dir aconseguir l’objectiu que tots els qui així ho vulguin —inclosos els funcionaris, metges, estudiants de primària, estudiants de secundària, etc.— puguin viure a les Illes com si la llengua catalana no existís. La que ha anunciat la derogació de la Llei de normalització lingüística i tota la legislació que “imposa” el català, és a dir, que li dóna una mínima protecció davant l’envestida de la bomba demogràfica i els míssils de la cultura audiovisual en espanyol. Rosa Estaràs encapçala a les Balears la força que vol confinar el català a un reducte de persones que el parlin en la intimitat, perquè amb el panorama que les seves intencions dibuixen no hi hauria més possibilitat que aquesta.

Avui a la ràdio hem sentit una Rosa llançadíssima i rotunda en la seva professió d’amor profund a les dues llengües dels bilingües unidireccionals del reducte, espectacle insuperable de fusió com d’aliatge metàl·lic dels dos idiomes, com els cossos de dos enamorats, com el vermell i el blau en una posta de sol, com el PP i el PSOE en el País Basc. El document és impagable. Difícilment es podria demanar més solvència lingüística per a un president de Govern. Després diran de Montilla. Potser és aquesta solvència la que l’escola bilingüe i els llibres en “mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer” han de proveir als nostres estudiants. O potser és que la llibertat lingüística és això i jo no me n’havia assabentat.

Selecció de talls d’una entrevista concedida avui a IB3 Ràdio:

.

No seré gens original si dic que la versió teatral de la novel·la de Villalonga que hem pogut veure a Barcelona i Palma és una autèntica meravella. Una adaptació altament reeixida i uns actors de primera situats magníficament en el seu paper.

I pel que fa a la llengua —que d’això solem parlar en aquest blog—, un encert total. S’ha recuperat el llenguatge de la primera edició de 1931, amb el català que caracteritza magníficament els personatges, també amb les castellanades típiques dels estaments socials que poblen l’obra villalonguiana. Els actors continentals han donat una mostra de veritable professionalitat imitant quasi a la perfecció la varietat dialectal col·loquial de Mallorca, cosa difícil per als no illencs, com estam avesats a veure contínuament. La dicció és magnífica, impecable, quasi perfecta. Quina diferència amb algunes estafes, com l’inefable Xavallonga, que no fa gaire vaig haver de criticar en aquest blog.

Cal felicitar, doncs, els qui han treballat perquè això sigui així, entre ells Joan Veny, que ha fet un assessorament lingüístic global, Carme Planells, que ha curat els textos dialectals i Joan Carles Villalonga, que ha vigilat una cosa tan important en teatre com és la dicció.

Només un petit punt feble: quan els actors parlen en espanyol ho fan “massa bé”. És un punt sobre el qual els responsables de films i productes dramàtics haurien de posar més atenció. Un punt que també fallava estrepitosament a Serrallonga. Els mallorquins de la Mallorca de principi de segle XX, també els de les classes altes, parlaven espanyol amb un clar accent català; no parlaven com a natius. I parlar espanyol amb accent català ja sabem que vol dir abans que res ela catalana. Igual que parlar català amb accent espanyol (la meitat o més dels qui locuten a TV3, Catalunya Ràdio, IB3, IB3 ràdio, etc.) vol dir abans que res ela espanyola.

Una senyora mallorquina entra a un comerç xinès de Palma disposada a comprar unes sabates. La mallorquina parla en català sense gens de disposició a canviar a cap altre idioma, i l’amo xinès del negoci mostra certes dificultats per a entendre-la i una cara de sorpresa i no gaire alegria. La clienta tira de la mímica, la parla lenta i la vocalització i aconsegueix un parell de sabates del 38.

La mallorquina, cara somrient i to amable, intenta persuadir el xinès que el mallorquí (una dosi de prudència terminològica com a part de l’operació) és la llengua d’aquí i que és molt fàcil d’entendre i de parlar. El xinès no acaba d’estar-hi d’acord i respon amb ironia: «Fácil? Chino és fácil!».

Al costat del xinès hi ha una nina de vuit o nou anys, sens dubte filla de l’amo del comerç. La senyora llavors s’adreça a la nina, també somrient i amb to afectuós: «Tu sí que deus saber mallorquí». I la xineta respon amb la decisió d’un coet i amb un perfecte català i una pronunciació igual de rodona: «No, jo parl català».

Mònica Terribas ha reconegut que el nivell del català de TV3 és problemàtic i que cal actuar [video]. Però els detalls donats per la directora no són satisfactoris.

TV3 —igual que els mitjans germans i altres mitjans orals i escrits— té un defecte de naixement, del qual són responsables alguns lingüistes i els polítics que van caure en el parany: d’un principi es va imposar la ideologia, i els efectes, del denominat català light, una opció per una llengua “natural”, que es presentava com una condició per a l’acceptació social del mitjà. Aquest era el parany. I la “naturalitat” s’identificava amb les conseqüències de tres segles d’interferència de l’espanyol i d’absència d’una llengua culta que arribàs al gruix de la societat. Amb aquesta ideologia es va interrompre una línia d’elaboració d’una llengua nacional iniciada a començament del segle XX que havia donat uns fruits extraordinaris i es va implantar una cultura lingüística del no-esforç i del tot val. Aquelles noces duen aquests bescuits.

Diu Terribas que als professionals no els exigeixen el nivell C ni el D ni cap, sinó que a partir d’uns vídeos els lingüistes diuen si són aptes o no aptes. Em sembla que ha de ser així, només que no entenc com un caramull d’aquests professionals han passat la prova. Els lingüistes haurien d’haver declarat no aptes un bon grapat de presentadors de primera línia, moltíssimes veus de segona línia i la quasi totalitat d’actors joves i molts de mitjana edat dels programes dramàtics.

Em sembla que molt poca gent entén el problema de la llengua a TV3 i altres mitjans; sobretot no l’entenen ni els dirigents del mitjà ni els polítics en general. El problema no és que alguns afamats es mengin els pronoms febles o que amollin rissetes en lloc de rialletes (que això ja és ben greu). El problema comença per una fonètica depriment que ho està colonitzant tot, una dicció espanyolitzada que fa feredat. Les veus que se senten a la major part dels anuncis publicitaris, per exemple, no són aguantadores. Aquí tothom hauria d’entendre que de la mateixa manera que un català que pretengui locutar a un canal espanyol articulant la ela a la catalana no serà admès, de la mateixa manera, dic, un locutor que parli en català articulant la ela a l’espanyola (ela bleda) no hauria de ser admès sota cap concepte. La selecció ha de ser estricta, perquè si és possible deixondir-se per a pronunciar la ela a l’espanyola també és possible deixondir-se per a pronunciar una perfecta ela catalana. El problema, potser, és que molts dels qui han de prendre decisions d’aquest tipus deuen parlar amb aquesta pronúncia afollada o han perdut completament, com tanta gent, la noció del català condret.

Dicció impecable i assumpció que el ple domini de la llengua és part innegociable de la professionalitat dels qui treballen en els mitjans de comunicació. Com a qualsevol part del món on aquestes coses s’agafen seriosament.