Ja em perdonareu el calc lèxic espanyol del títol per una sola vegada, però en les circumstàncies en què vivim de vegades els castellanismes són molt útils per a donar corda a l’expressivitat i per a qualificar algunes realitats amb tots els matisos que ens interessa. La universitat hauria de servir per a difondre cultura, coneixements i habilitats i per a ensenyar a pensar. Críticament, per descomptat. En el camí sempre n’hi haurà alguns a qui la maldestresa en el pensament crític els farà en el cervell una empanada mental formidable. Haurem de confiar que els afectats ells solets, persones cervellades que són, s’arribin a aclarir, encara que l’espera pugui ser una mica dura. El cartell de la imatge mostra una de les darreres modes del friquisme progre antisistema, antipatriarcal i antinosequè: escriure amb el femení com a gènere inclusiu. En el text se cerquen les fórmules lingüístiques de catecisme antisexista (els i les estudiants, la persona informadora). Excepte quan parla dels professors repressors, que, evidentment, són tots de sexe masculí. Com que no sóc una dona i, per tant, no estic alliberat del pecat de repressió, els faig saber que jo mai no convocaria un examen en un dia de vaga general. Ni en un dia en què una part significativa dels alumnes tinguessin alguna feina no prevista o haguessin d’anar al dentista o a una festa. Basta que em demanin canviar la data (si tots hi estan d’acord) si l’examen estigués convocat per a aquell dia. Ara, estic intrigat per a saber quines accions emprendrien en cas contrari els “piquets antirepressius”.

Avui és el dia que tradicionalment s’ha dit Divendres de Dolors, una festa catòlica creada el 1727 pel papa Benet XIII i dedicada a la Mare de Déu dels Dolors, una antiga advocació que sorgí a l’Edat Mitjana. Cau sempre el divendres anterior al Divendres Sant. Una altra festa també dedicada a la Mare de Déu dels Dolors va ser establerta en el calendari catòlic romà el 1814 pel papa Pius VII i es va fixar en el tercer diumenge de setembre, però el 1913 es va traslladar al 15 de setembre fixament. Amb la febre de moure sants que va pegar al Vaticà en temps del concili Vaticà II, la festa d’avui va ser suprimida (1969) i ara oficialment (o litúrgicament) només se celebra el 15 de setembre. Però a nosaltres no ens interessen les celebracions vaticanes sinó les tradicions que aquestes han generat, entre elles això de dir molts d’anys o per molts anys —felicitats no, si us plau— a la gent en un dia determinat. I avui toca dir molts d’anys a les dones que es diuen Dolors o Lola. Amb tot, sembla que aquestes estan dividides, i mentre unes ho celebren avui, altres ho fan el 15 de setembre.

La devoció a la Mare de Déu dels Dolors (Nostra Senyora dels Set Dolors, la Mare de Déu Dolorosa, Mater Dolorosa, Beata Maria Virgo Perdolens, etc.) és molt antiga. Els mateixos anys que Jaume I conqueria Mallorca, un grup de nobles florentins (set exactament) van fundar l’orde dels Servents de Maria (Ordo Servorum Beatae Mariae Virginis), i aquest orde va dur al registre de patents el denominat roser —rosari deu ser castellanisme— dels Set Dolors. Consisteix en set sèries de set bolletes enfilades i separades per set medalles on es representen el set dolors de Maria. El 7 és un dels nostres nombres màgics. La Mare de Déu dels Dolors és representada en algunes ocasions amb set espases que li travessen el cor.

Els set dolors fan referència a set moments de la vida de Maria en què la pobra dona va passar per tràngols terribles. El primer, quan Maria va presentar Jesús al Temple i Simeó li va profetitzar que “una espasa et travessarà l’ànima”. Qualsevol no s’aco…quina davant un profetitzador solvent com aquell. El segon, quan va haver de fugir cametes me valguen cap a Egipte amb Sant Josep perquè Herodes volia liquidar el nin abans del que deia el guió. El tercer, quan va perdre pel Temple el seu fill durant tres dies i no hi havia manera de trobar-lo. A mi em va passar una vegada (i només per un dia) i sé què és. El quart, quan es trobà amb el fill carregat amb la creu camí del patíbul. Quin xoc. El cinquè, el moment de la crucifixió. Els claus a les mans han de fer molt de mal. El sisè, quan va rebre el cos de Jesús baixat de la creu. I el setè, quan mirava com l’enterraven. Déu n’hi do, quin patiment per a una mare. I per a totes les mares del món que han vist un fill o una filla assassinat, executat, mort en accident o de malaltia o empresonat. Set espases anònimes han travessat milions de cors anònims en els set continents —deixau-me posar en pla anglòfon perquè quadri— en la història d’aquesta turmentada espècie nostra.

L’entusiasme per la Mare de Déu dels Dolors és molt gran a Espanya, especialment al sud. Li diuen també la Dolorosa, la Virgen de la Amargura, la Virgen de las Angustias, etc. I és venerada i passejada amb passió durant la Setmana Santa, especialment l’andalusa, amb belles imatges dels grans imagineros. El nom Dolores també deu ser una creació espanyola. La prova és que en algunes llengües europees es diu Dolores o formes que deriven d’aquest (anglès Dolores, Delores, Deloris, Delora i no Sorrows, com seria d’esperar). No sé quan degué entrar a les nostres terres continentals. A Mallorca la introducció del nom és recent (comença tímidament en el segle XIX, segons Antoni Llull Martí) i va entrar amb la forma castellana Dolores, sovint transformada en Doloris. A Menorca també es diu així: quin menorquí no ha cantat la cançó Doloris tenia un nóvio. Dolores va generar en espanyol l’hipocorístic Lola (com en català Eulàlia va generar Laia), un nom que es va fer conegut internacionalment gràcies a la novel·la Lolita, de Vladímir Nabókov, portada al cinema dues vegades. Al seu torn el terme lolita s’ha generalitzar per a designar una adolescent molt seductora, especialment si és menor d’edat.

Segons Amades, el Divendres de Dolors a Barcelona se celebrava una fira de llaminadures al carrer del Bon Succés. Diversos oficis tenien per patrona la Mare de Déu dels Dolors, i les dones gràvides li resaven unes oracions durant set divendres seguits. A Mallorca els infants feien la primera comunió el Divendres de Dolors i després seguien la tradició d’anar a demanar perdó. És a dir, demanar perdó a tots els familiars per les ofenses que els haguessin pogut fer.

Doncs molts d’anys a les Dolors i a les Loles.
I ara una extraordinària peça musical pensada per al dia d’avui: Stabat Mater, un himne medieval dedicat a la Mare de Déu dels Dolors, en una versió barroca de Giovanni Battista Pergolesi (1710-1736), la mare del qual també degué saber què era el dolor.

Stabat Mater dolorosa iuxta crucem lacrimosa dum pendebat filius.

Sóc soci de l’Obra Cultural quasi des que vaig néixer, com aquell que diu. La consider una institució mil vegades més honorable que els qui ara usurpen el títol d’honorable, una entitat clau en el procés de normalització del país, i els seus dirigents, de gestió admirable, saben que em tenen sempre a la seva disposició per a qualsevol cosa que modestament pugui aportar. Aquesta petita crítica és per damunt de tot cordial, lleial i constructiva. I vaig al tema.

He escrit moltes línies sobre el nom històric de la plaça de Palma on hi ha el monument a Jaume I. Aquest nom, com sap tothom mínimament informat de la història de la ciutat, és plaça de la Porta Pintada (o, en llenguatge més directe, la Porta Pintada). I aquest és el nom històric i irrenunciable, per la mateixa raó que ho són els de la Porta de Sant Antoni, de la Porta del Camp o de la Porta de Santa Catalina. El franquisme va intentar esborrar els dos darrers imposant denominacions que glorificaven el seus militars, igual que va voler esborrar el nom de la Porta Pintada amb el nom de plaza de España (1937). I ho va aconseguir, que el poble ignoràs els tres noms històrics. El nom oficialesc de plaza de Eusebio Estada (1914-1937), que es va donar a la nova plaça després d’esbucar la murada i la porta, no degué esborrar l’ús popular del topònim tradicional i la premsa ens el mostra quan parla de la explanada de la Puerta Pintada o l’ensanche de la Puerta Pintada. El nom franquista sí que va arribar a fer perdre el nom tradicional.  Amb la democràcia es van recuperar oficialment (i de retruc en l’ús popular) els noms Porta del Camp i Porta de Santa Catalina, perquè els noms anteriors eren clarament inacceptables per als governants de Cort. Per raons ideològiques evidents, no és previsible per ara que les autoritats substitueixin el nom de Plaça d’Espanya pel topònim històric (només s’ha pogut aconseguir una recuperació parcial per a un racó de la gran plaça), per la qual cosa la recuperació en l’ús popular és francament difícil. Però crec que una certa recuperació en l’ús popular serà un factor de pressió necessari per al canvi oficial que —ideologies al marge— hauria de restituir un dels topònims més importants de la ciutat. He defensat, i veig molt clar, que les persones i sobretot les institucions lleials a la llengua i al país haurien de contribuir a aquest objectiu. Essent un lloc de trobada de molta gent i un lloc habitual de concentracions i de manifestacions, la utilització del nom històric en les crides a aquelles concentracions i manifestacions pot ser bastant decisiu. Després ha de venir la premsa, i, en tot cas, la premsa en català també hauria de jugar en aquest envit.

En un moment en què els qui ataquen la llengua catalana a les Illes ens volen alterar els topònims (Mahó, Palma de Mallorca) i en un moment en què hi ha una resposta cívica exemplar a aquesta agressió, em resulta molt sorprenent i molt decebedor que l’Obra Cultural Balear ignori les meves crides (que no són només meves), es negui a la utilització del nom de Porta Pintada i prefereixi el nom de plaça d’Espanya. Oi que sí que usarien plaça de les Tortugues o la Rambla sense innobles títols nobiliaris? Em referesc als cartells, difosos en paper i sobretot per Internet, que cridaven a la gran manifestació del passat dia 25. És ver que hem vist un cartell que deia Porta Pintada (que té el mèrit de ser el primer), però ha estat francament minoritzat al costat dels qui deien plaça d’Espanya, que han estat els veritablement difosos i els publicats a la premsa. Supòs que els qui van prendre la decisió de posar el nom franquista ho van fer pensant en l’eficàcia de la crida als ciutadans. No volien que ningú pogués confondre’s i això perjudicar el succés de la manifestació. Ho entenc, però el recurs de posar Porta Pintada (plaça d’Espanya), que la mateixa Obra ja va emprar en alguna imatge difosa per la xarxa, hauria estat una solució provisional impecable; hauria contribuït de manera molt important a establir l’ús popular del topònim i hauria permès avançar cap a futurs cartells en què el parèntesi ja fos innecessari. Hem perdut una gran oportunitat. Tot i que el nom tradicional ja comença a veure’s i a sentir-se un altre cop, ara era el moment de fer-lo visible a les cinquanta-mil persones que anaren a la manifestació i a moltes més. Haurem d’esperar a la pròxima convocatòria que es faci a la Porta Pintada per a veure si l’Obra Cultural Balear o altres entitats lleials a les coses del país no ens fallen.

Avui és Sant Gabriel. Segons la vella tradició, no segons els calendaris oficials actuals. Sant Gabriel és una altra víctima del papa Montini, qui el 1969 el va traslladar al setembre, amuntegat amb els altres dos arcàngels, Miquel i Rafel. De petit jo celebrava el meu sant —abans tothom celebrava el seu sant— el 24 de març, quan la primavera ens regalava un esclat de llum i de flors. Però el papa Pau VI va passar la festa a la tardor, al dia de Sant Miquel, diuen que perquè no volia que durant la quaresma hi hagués sants i festes. Sempre m’he rebel·lat contra aquest canvi, que em fa anar de rellogat a la diada de l’arcàngel militar. I per a mi Sant Gabriel sempre serà avui.

Amb Sant Gabriel deixam els homes i les dones de carn i passam a una categoria més desconeguda i intrigant, els àngels. Però què dimonis és un àngel? El diccionari ens dóna la definició “Ésser espiritual que, segons les religions bíbliques i alcoràniques, és intermediari entre Déu i l’home”. Però un servidor es declara incompetent per a entendre què vol dir ésser espiritual i fins i tot esperit, llevat del que venen a les farmàcies. Doncs ho deixarem així. Si això no ve de més enrere, que segurament sí, els àngels ens apareixen a la religió hebraica. Àngel és una paraula que ve de l’hebreu malakh, que vol dir ‘missatger’. D’aquest malakh es formà el grec aggelos o angelos; d’aquest, el llatí angelus i d’aquest, el català àngel. El primer àngel documentat que va exercir la funció de missatger de Déu va ser aquell que va aturar la mà d’Abraham quan aquest es disposava ni més ni pus que a escabetxar el seu propi fill. Un altre —aquest identificat: Gabriel— va anunciar a Maria una gravidesa tan gloriosa com enigmàtica. Un altre tranquil·litzà Sant Josep quan ja pensava que mai més no es podria posar el capell. Una legió d’àngels anuncià als pastors el naixement resultant d’aquella gravidesa. Un àngel consolà Jesús i li degué dur noves del Pare a l’hort de les Oliveres. Un àngel o uns quants comunicaren a les Santes Dones la resurrecció de Crist. Àngels diversos aparegueren als sants i els donaren instruccions quan anaven més desorientats. I, en fi, els àngels sempre apareixen en el moment més oportú per a anunciar alguna cosa important o portar una ordre de la superioritat. Lament profundament que cap d’ells no s’hagi dignat de venir-me a veure i fer-me saber quan serà que passarà alguna d’aquestes coses que tant esper. No sabem quants d’àngels hi ha, però deu ser una cosa grossa: si tenim en compte que hi ha un àngel que protegeix cada persona, com a mínim hi ha d’haver al voltant de 6.000 milions d’àngels, i ja no diguem si hi ha éssers igualment protegits a altres parts de l’Univers. Sort que no mengen ni consumeixen recursos. Tampoc no sabem si hi ha àngeles, tot i que el sexe dels àngels és un dels temes que més ha estat debatut entre els humans. La iconografia ens els mostra com a éssers amb forma humana, rossos, exageradament joves, de pell fina i faccions delicades —cosa que no ens ajuda gens en el referit dilema del sexe— i amb unes ales immenses, tot i que normalment estan aterrats i no en situació de vol. L’angeleria té una jerarquia que la fa assemblar a una institució militar. Sant Tomàs d’Aquino, que entenia molt d’àngels —es veu que havia parlat amb molts— diu que estan organitzats en una escala de nou graus: àngels rasos, arcàngels, principats, potestats, virtuts, dominacions, trons, querubins i serafins. Els darrers, que tenen tres parells d’ales, com Àngel Colom, són l’alta aristocràcia angelical, resident prop de Déu com els grans nobles voltaven el monarca. Com se sap, en el principi dels temps, una facció dels àngels liderats per Llucifer o Satanàs, es van insubordinar i van ser castigats a l’Infern. I es convertiren en els dimonis, lletjos, peluts, amb la pell vermella i amb banyes.

Passem a Sant Gabriel. Aquest és un arcàngel, és a dir, un àngel del segon grau de l’escala. Com si diguéssim un suboficial o un tinent. Els arcàngels són un grup selecte, més gran o més petit segons les religions, però sempre un grup reduït: els tres clàssics que veneren les tres grans religions (Gabriel, Miquel i Rafel) i alguns altres que aquí no els coneix ni sa mare, llevat del primer (Uriel, Suriel, Ragüel, Remiel, Zadkiel, Jofiel, Haniel o Camael). Tots tenen un nom que acaba en –el, que és una de les paraules per a referir-se a Déu en hebreu. El seu nom, teofòric, significa, doncs, alguna cosa relacionada amb Déu. Sant Gabriel, el missatger per excel·lència, devia ser agraciat amb altes qualitats, perquè el cap suprem li encomanava les missions de més categoria i el contacte amb la gent més distingida. Com hem dit, anuncià a Maria el naixement del seu fill Jesús i la mateixa cosa va fer amb la mare de Joan el Baptista, Santa Elisabet; molt abans es presentà al profeta Daniel i li donà explicacions de les seves visions, dictà a Mahoma tot l’Alcorà —quina feinada i quina preparació— i acompanyà aquest profeta en la seva ascensió al cel. Li agrada la lluna i el color blau, és representat amb un lliri blanc a la mà mentre en l’altra té una trompeta preparada per a anunciar la fi del món i cridar tothom a formar per al Judici Final.

Gabriel significa ‘força de Déu’ o ‘home de Déu’. És un dels noms molt usuals en el nostre país, on també és un cognom. A l’Edat Mitjana era poc usual —va agafar força a partir del segle XV— i no hi ha en el nostre país cap poble que es digui Sant Gabriel, ni grans esglésies antigues dedicades a aquest sant. Hi ha una forma femenina Gabriela, molt menys usual que Gabriel. A Mallorca s’ha usat tradicionalment l’hipocorístic Biel, que podria ser contracció de la variant alterada Grabiel, però no té per què ser necessàriament així, perquè aquesta variant no la tenim per usual ara a l’illa. Briel hauria pogut derivar aviat en una forma més simple i pronunciable, Biel. En canvi, sí que s’ha usat la forma Cabriel, amb canvi de consonant, que també es troba en alguns dialectes italians. Quan jo vaig néixer, els meus avis materns van fer mans i mànigues perquè a mi no em diguessin Biel —que no els agradava— sinó Gabriel, i aquest és el nom que m’han dit sempre en família. Però la generació dels avis no em va dir mai Gabriel sinó Cabriel. Al meu avi patern tothom li deia Biel, però, segons l’àvia, de petit li deien Cabriel. Gabriel, amb g o amb c, és el nom que m’ha dit la gent que m’estima, i el nom que ens agrada és aquell que hem sentit de llavis dels qui ens estimen. Ja em disculpareu aquesta digressió interessada.

El dia de Sant Gabriel es va celebrar durant segles el 18 de març, no sabem a partir de quan. En qualsevol cas la festa sempre fou al voltant de l’equinocci de primavera, un moment que s’ha festejat d’ençà de la més remota antiguitat. Dels egipcians als romans, passant pels grecs i altres cultures, se celebrava el final del temps fred, en què la natura és morta, i el renaixement de la vida representada pels camps que començaven a brotar. El 1921 l’Església el va passar al 24 del mateix més, segurament perquè el dia 25 de març s’ha celebrat sempre l’Anunciació (feta per Sant Gabriel, evidentment), just nou mesos abans del naixement de Jesús. És el que toca: el naixement es produeix nou mesos després de la concepció, i en aquest cas se suposa que la concepció coincideix amb la visita de Gabriel a Maria, i amb això no vull insinuar res.

Sant Gabriel també anuncia la festa de Pasqua, que serà el diumenge següent a la primera lluna plena de primavera. Doncs que durant molts d’anys més ho puguem continuar a celebrar, amb esclat de flors i primaveres.

En aquest país, quan un espanyol diu una cosa mínimament assenyada sobre les llengües, el pujam als altars. És clar, com que només estam avesats a veure que desbarren a les totes, quan en surt un que es limita a dir allò que és de sentit comú, el veneram meravellats. Això és el que ha passat amb Juan Carlos Moreno Cabrera, professor de la Universitat Autònoma de Madrid, força conegut pels catalans sensibles a les coses de la llengua.

El professor que explicà als seus com funciona el nacionalisme lingüístic espanyol ara s’ha despenjat amb un article en què defensa les “guies de llenguatge no sexista”, que aquests dies són objecte de polèmica intensa després de la clatellada d’uns acadèmics. L’article, llarg, feixuc i repetitiu, mostra una capa d’erudició, potser més antropològica que lingüística, però evita d’anar al centre de la qüestió. Gran part de l’article s’estén a tractar de manera prou obscura la dualitat chomskiana competència i actuació, parella terminològica que surt 27 vegades. Quan pensàvem que estàvem debatent un tema d’estructures lingüístiques, Moreno ens diu que les estructures no importen, que el que importen són les percepcions que tenen el parlants i que cal planificar l’ús lingüístic en funció d’aquestes percepcions. Perquè les guies són planificació lingüística. Sort que ens diu que les estructures i la competència no són sexistes.  Fins i tot creu que en espanyol no hi ha cap morfema de gènere. Una creença que mal encaixa amb propostes de visibilització de les dones i tot això.

Una segona idea bàsica és la distinció que fa entre llengües naturals (“las que se hablan de forma automática e irreflexiva”) i les llengües cultivades, entre les quals hi ha el llenguatge administratiu. Suposam que també els registres científics i literaris. I aquí és on Moreno parteix de la premissa —que no demostra en cap moment— que aquestes llengües són sexistes, i doncs troba normal que s’intervingui per a evitar qualsevol “término con connotaciones masculinizantes” que puguin ofendre les percepcions de no se sap qui. Tot, respetesc, sense entrar en el fons de la qüestió, que és si aquests suposats “términos masculinizantes” són o no són formes no marcades, una qüestió no de percepció sinó d’estructures gramaticals.

En defensa de les guies diu que aquestes només recomanen, cosa que és falsa. S’han fet per a servir d’instruments a equips d’intervenció implacable sobre els textos. I sobretot han servit per a crear un estat d’opinió sobre els usos lingüístics, de confusió i de culpabilització de la gent que parla normal (o escriu normal en llengües cultivades).

L’article de Moreno s’ha escrit amb una escrupolosa planificació de les marques de gènere, evitant en tot moment l’ús de les polèmiques formes masculines/no marcades. Si bé, amb alguna possible distracció quan diu “Señoras y señores lingüistas, gramáticos y filólogos”. Li han escapat dos “términos masculinizantes”?

Intrigat, he cercat altres textos del mateix autor per a veure si també hi practicava l’acrobàcia lingüística. I, com era d’esperar, no és així. En els articles que he trobat a Internet, que no parlen de qüestions de gènere, el “masculí” genèric va a la grossa. Potser aquests articles no estan escrits en una llengua “cultivada” sinó en una llengua usada “de forma automática e irreflexiva”.

Cercant més informació sobre el popular professor, veig que encara podríem fer més observacions pertinents. En aquest sucós vídeo  el crític amb el nacionalisme espanyol exhibeix algun dels tics propis i més inveterats d’aquest nacionalisme, com és l’aversió a l’anglès. Una llengua que segons ell no serveix per a res. Als espanyols (entre ells els catalans) els és més útil aprendre el basc que l’anglès, arriba a dir.

Avui és Sant Josep. Sant Josep de Natzaret, però això no cal dir-ho, perquè aquest és el Sant Josep per antonomàsia i el primer sant d’aquest nom de la cronologia. I Josep és un dels grans noms dels Països Catalans. De Joseps, Joans i ases n’hi ha per totes les cases.

Nom hebreu, evidentment, que significa ‘Déu augmentarà’ o ‘Déu afegirà’. No que augmentarà ell, que com que és infinit ja no pot augmentar més, sinó que ens augmentarà a nosaltres el que tenim, tot i que d’ençà del 2007 deu estar de vacances o desaparegut. En hebreu és Yosef, nom molt antic (recordem que aquest era el nom del fill onzè de Jacob). De l’hebreu va passar a l’àrab amb la forma Yusuf, al grec Iosephos i al llatí Iosephus, d’on ve el nostre Josep i l’equivalent en totes les llengües, fins i tot el xinès Yue se. En llatí ja hi havia les variants Iosephus i Iosepus, que donen les formes amb f o ph (anglès Joseph, francès Joseph, alemany Josef) o amb p (italià Giuseppe, finès Jooseppi). Els que tenen peresa articulatòria diuen José (espanyol i portuguès). En català s’imposà la forma Josep sobre Josef. Ha generat una forma femenina, Josepa o Josefa, i la variant Josefina, i aquesta, l’hipocorístic Fina. En totes les llengües romàniques hi ha un hipocorístic masculí curiós: en català Pep (contracció de Josep) o Bep a Menorca; en espanyol, Pepe (contracció de l’antic Josepe); en italià Peppe, Beppe, Beppo, Geppe, Geppetto, etc.). No faceu cas de la llegenda urbana espanyola que diu que Pepe correspon a les sigles PP (padre putativo). En tot cas, aquestes sigles corresponen a una altra cosa que sí que és ben putativa.

Deia que Josep avui és un gran nom, un dels més estesos en el món, però no sempre ha estat així. En el nostre país, durant l’Edat Mitjana no hi havia ningú que es digués Josep, llevat dels moros i els jueus, que no veneraven Sant Josep, sinó l’esmentat fill de Jacob. Per què els cristians no tenien gens de simpatia pel nom de l’espòs de la Mare de Déu? Segons unes hipòtesis, perquè tampoc no en tenien gaire per un personatge que tenint una dona tan bella (d’acord amb les iconografies usuals) va viure tota la vida sense donar-li una mica de gust, i l’esposa va tenir un fill que vés a saber de qui era, però no de l’espòs, segons les ortodòxies. I ja se sap que hi ha coses que no són ben vistes. Però segons altres hipòtesis, els cristians no es posaven Josep perquè aquest era considerat un nom de moros i jueus, i calia diferenciar-se. Sigui com sigui, els nostres avantpassats medievals no tenien gaire devoció al pare no biològic de Jesús. No hi ha toponímia medieval sobre Sant Josep i als centres històrics de les ciutats trobareu esglésies dedicades —en època medieval— a qualsevol sant però no al desdenyat fuster verge.

Una festivitat de Sant Josep sembla que ja estava establerta en el segle X, però restava limitada a les grans abadies benedictines, els únics llocs on hi havia una certa devoció cap al sant. El nom Josep es començà a imposar tímidament a partir del segle XVI, que és quan la devoció —i rehabilitació— de Sant Josep va començar a escampar-se. Hi van contribuir especialment els frares carmelitans, els jesuïtes i la Contrareforma. En el segle XVII va començar la veneració de la Sagrada Família, és a dir Josep, Maria i Jesús. Els barcelonins i especialment l’arquitecte Gaudí en saben alguna cosa. El 1870 Pius IX va proclamar Sant Josep patró de l’Església Universal i, de passada, sant patró de la lluita contra el comunisme, què te pareix? I el fuster va anar agafant el paper de protector o patró de les famílies, els pares, les mares, els casats, els casadors, els viatjants, els immigrants, els fusters, els artesans, els agents immobiliaris, els enginyers i els treballadors en general. El 1890 Lleó XIII va declarar el dia de Sant Josep festa de precepte. El 1955 Pius XII va establir, a més, la festa de Sant Josep Obrer el dia 1 de maig, contraprogramant el Dia Internacional dels Treballadors o Festa del Treball, creat pels socialistes el 1889.

Sant Josep és un personatge realment misteriós. Només en parlen els evangelis de Mateu i de Lluc, i sols hi fan referència quan parlen del naixement de Jesús i quan el de Lluc conta l’episodi aquell en què Jesús, amb 12 anys, es perd i el troben en el temple discutint amb els doctors. En els textos canònics ja no hi ha cap altra referència fins que en parlen els pares de l’Església (Justí el Màrtir, Orígens, Ciril de Jerusalem, Ambròs, etc.). Els evangelis diuen també que era tekton, paraula que s’ha traduït per fuster, però que ben bé es pot traduir per artesà en general, o sobretot els qui treballen fusta, ferro o pedra. Jesús, segons la tradició, feia de fuster, o el que sigui, amb son pare fins que començà l’activitat pública. Josep, sempre segons les fonts cristianes, sembla que aleshores ja no hi era. Altrament hauria recollit el cos del seu fill després de la crucifixió, cosa que va fer Josep d’Arimatea. Ja se sap que l’Església catòlica diu que era casat amb Maria però que vivien com si fossin germans; altrament l’esposa no hauria pogut gaudir de la perfecció de la virginitat perpètua, com exigia el guió. Segons l’evangeli, quan després d’uns quants mesos de feina a la construcció, Josep tornà a casa es trobà la seva dona amb un bombet i tot d’una pensà a repudiar-la. Però un àngel li va treure les castanyes del foc, i la parella continuà fent vida normal sense que els veïns s’escandalitzassin per res. Tanmateix, l’Església ortodoxa, d’acord amb el protoevangeli de Jaume (Jaume el Just), creu que Josep i Maria només estaven promesos i que l’home era vidu d’una altra dona dita Salomé, amb qui tenia alguns fills: els germans de Jesús esmentats en els evangelis, Judes, Josep, Jaume (el dit Jaume el Just, que fou el cap de l’Església de Jerusalem), Lísia i Lídia. Segons  el dit protoevangeli, Déu va triar un Josep vidu i vell per a vetllar per Maria, i, tot i que es casaren, l’edat de l’afortunat va determinar un matrimoni sense sexe i la reproducció va anar a càrrec de l’Esperit Sant. Seguint aquesta línia, la Història de Josep el fuster, un text apòcrif escrit a Egipte en el segle V, explica que Josep, a 99 anys i després de la mort de la seva dona Salomé, va tenir cura de Maria, de dotze anys, i s’hi casà quan la nina en féu catorze. I el provecte marit va tenir la sort de viure fins a 111 anys, gaudint de bona salut i treballant a la fusteria fins al darrer dia. En qualsevol cas, la figura de Josep era inicialment incòmoda per als primers teòlegs, que no sabien fer encaixar tots els fets: matrimoni, paternitat, virginitat, i àdhuc el problema que creava el fet de la paternitat no biològica de Josep per a fer quadrar la descendència directa de Jesús del profeta David (Josep sí que n’era descendent directe, però llavors Jesús?). Però als teòlegs al final tot els quadra, i ja deia Sant Tomàs d’Aquino que la figura de Josep era necessària i s’ajustava naturalment als plans divins. Sense un marit, encara que de pantalla, una Maria prenyada podria haver estat acusada de pecadora i acabar la vida a cops de mac abans de néixer el Redentor.

Curiosament —i ben curiosament—, no se sap on és enterrat el seu cos, ni sabem que hi hagi cap relíquia a cap església, quan el costum és que els sants tinguin trossets de cos escampats per tot el món. Alguns teòlegs, com Francesc de Sales, van creure que Josep va ascendir al Cel en cos i ànima, com Jesús, Maria i Joan el Baptista, i algun papa (Joan XXIII) ha mostrat simpatia per aquesta creença.

No podem acabar sense dir que el dia de Sant Josep és el gran dia de les Falles, el dia de la crema de les grans escultures de fusta i cartó a la ciutat de València i altres municipis valencians. Una festa que té l’origen en la crema de fustes no útils per part dels fusters el dia del seu patró. La cosa va acabar cremant monuments de gran perfecció artística  que expressen munts d’ironia, sarcasme i crítica social.

A Espanya avui també se celebra el Dia del Pare. Una diada dedicada a la figura del pare —iniciada, igual que el Dia de la Mare, en els Estats Units al començament del segle XX— se celebra en molts de països, en els dies més diversos, però la celebració el dia de Sant Josep és una peculiaritat d’alguns països de tradició catòlica com Espanya, Portugual o Itàlia (no França). A Espanya va ser una creació de la segona meitat del segle XX deguda a Manolita Vicente (una mestra que el 1948 va començar a celebrar la festa pel seu compte a la seva escola de Madrid), Pepín Fernández (gerent de Galerías Preciados) i Ramón Areces (director gerent del Corte Inglés). Crec que amb això queda ben explicat tot.

I ja està bé per avui. Molts d’anys a tots els Joseps, Peps, Josepes, Josefes, Josefines, Fines i qualcú altre que pugui oblidar.

Segons la tradició, avui és Sant Gregori, o més exactament Sant Gregori el Gran, un dels sants que van ser moguts per l’Església romana el 1969 (juntament amb Sant Macià i Sant Gabriel) perquè no els volien durant la Quaresma. A Gregori li va tocar anar al 3 de setembre. Els anglicans també el van traslladar al 3 de setembre, però els països d’altres tradicions cristianes (ortodoxos, orientals i protestants americans) continuen tenint oficialment la festa avui. Suposam que la majoria de gent del país que es diu Gregori celebra —si la celebra— l’onomàstica avui o —si fan cas als cadendaris oficials— el 3 de setembre. Ho dic perquè de sants de nom Gregori n’hi ha un caramull, i alguns anteriors al que avui ens ocupa, però el d’avui és el més important.

Gregori no és un dels noms més difosos al nostre país, però com a nom secundari sempre ha existit. És també un cognom, i tenim un poble dit Sant Gregori, a la comarca del Gironès. A Mallorca sospit que es devia dir usualment Guergori, amb alteració fonètica semblant a la que es féu amb Gabriel i Grabiel, perquè Guergori ha quedat com a malnom en diversos llocs. Si bé a Mallorca en el parlar col·loquial —tan donat als hipocorístics— els Gregoris han estat tradicionalment Goris. Més inusual deu ser la forma femenina Gregòria, tot i que existeix. Gregori és un nom d’origen grec, procedent de Gregorios, que significa ‘atent, vigilant’, del verb gregorien, ‘vigilar’. Del grec va passar al llatí, en què agafà la forma Gregorius. En llatí per una etimologia popular el nom va ser associat al mot grex gregis (ramat), amb la qual cosa va ser vinculat a la figura del pastor i així es va fer molt popular entre clergues i papes (hi ha hagut 16 papes amb el nom de Gregori). Aquests papes van promoure el nom en el món cristià en general, tot fent la competència a Gregory Peck, que el va promoure considerablement als Estats Units.

El nostre Sant d’avui també va ser papa: el primer de la col·lecció. Va néixer a Roma cap al 540 en una família noble (i ben cristiana), que vivia a una villa que curiosament era al carrer que ara es diu Via di San Gregorio. Son pare, Gordianus, tenia un càrrec a l’església romana, i sa mare encara va fer més carrera i va arribar a santa (Santa Sílvia). També tenia un avantpassat papa i tres ties monges, si bé una d’elles es va desmonjar i es va casar amb l’administrador de les propietats familiars. Gregori va rebre una bona educació en gramàtica, retòrica, lleis, història, música, matemàtiques, etc., però l’assignatura de llengua estrangera (grec, evidentment, no anglès) la va deixar oblidada i restà monolingüe, el pobre. Amb aquesta cultura es va dedicar a la política i va exercir el càrrec de prefecte de Roma. Però a ell l’estirava la religió, i, mort son pare, va convertir la seva casa del “centre històric” de Roma en un monestir, dedicat a Sant Andreu. Temps després, li va ser rededicat a ell, és a dir, a Sant Gregori. Aviat va prosperar professionalment: el papa Pelagi II el va nomenar ambaixador a la cort imperial de Constantinoble i li encarregà missions diplomàtiques, com la petició d’ajut per a combatre els llombards. Allà Gregori va tenir acalorades discussions teològiques amb el patriarca de Constantinoble, i, tornat a Roma i mort Pelagi, va ser elegit papa, càrrec que ocupà durant catorze anys (590-604).

De les coses que suposadament va fer com a papa destacarem el cant que en honor seu es diu gregorià, si bé aquest nom i l’associació amb el nostre papa no va sorgir fins al segle IX. Avui es creu que Sant Gregori no va ni inventar ni organitzar el cant gregorià. L’expansió d’aquesta música va ocórrer entre els segles X i XIII, tot i que pot haver-hi precedents a l’època gregoriana.

Entre els espanyols s’acaba d’encendre, encara que no per primera vegada, és clar, la polèmica sobre el “sexisme en el llenguatge”. L’ha encesa un document redactat per l’acadèmic de la RAE Ignacio Bosque i signat per tots els acadèmics que van assistir a la sessió plenària del primer de març (26 de 42). No sé si el document, que dóna una pallissa de ca a les famoses guies de llenguatge “no sexista”, representa la visió unànime de l’acadèmia ni m’importa, entre altres raons perquè no crec que acadèmies com l’espanyola —formada amb tota classe de personal i entre aquest pocs lingüistes— siguin les institucions més adequades per a establir les regles d’ús de les llengües; però crec que el document redactat per Bosque és objectivament impecable. Tot i que no diu res que no hagi estat dit (jo mateix vaig escriure uns articles pràcticament amb els mateixos termes el 2009 i la Universitat de les Illes Balears va emetre un poc després un document oficial prou aclaridor), és un text important perquè surt de l’Acadèmia Espanyola de la Llengua i això sempre té un impacte. I, efectivament, la reacció ha estat immediata (aquí una mostra de la polèmica) i han aparegut tota mena de rèpliques en multitud de mitjans, normalment llançades per persones que, inaccesibles al desaliento i amb nul interès d’entrar a entendre el funcionament de la llengua, es limiten a repetir com a lloros els quatre tòpics d’un discurs feminista que ha perdut el nord, com la cabòria de la visibilització de les dones en el llenguatge, una de les creacions més inconsistents i fatigants d’aquest discurs. També surt a rotlo si l’acadèmia és machista o no, si hi ha poques dones o si les poques que hi ha han signat o no el document, coses que no fan que aquest tingui ni un punt més ni un punt menys de validesa. Alguna dels replicants, que diu que és lingüista, fins i tot s’embranca en discussions de sintaxi i titlla Bosque de cometre incorreccions, perquè escriu miembros femeninos i, segons ella, ha de ser miembros femeninas (com és unas testigos estupendas), perquè miembros femeninos són homes que “visten de rosa” o “son cariñosos con sus hijas“. La lingüista no veu que testigo és un nom de gènere comú, amb dos articles possibles i que estupendas ve exigit per l’article unas; mentre que miembro, encara que ara hi ha una tendència a usar-lo com a nom de gènere comú, en l’ús més tradicional —que Bosque té tot el dret de seguir— és un mot epicè, com persona o individuo, que no permeten sintagmes com los personas estupendos o las individuos mencionadas. No falten en el debat els extremismes, com aquest article, del qual només sabria destacar l’encert d’una part del seu títol (respuesta histérica). Però no tot són diatribes contra l’acadèmic. També hi ha manifests de suport i fins i tot alguna adhesió catalana. I algun professor que ho intenta explicar armat de pedagogia i recursos, que, tanmateix, reboten contra el mur de ciment armat amb què es tanquen algunes persones que només saben repetir el clixé que les dones han fet aparició i la llengua les continua amagant. I hi ha defenses contundents del text acadèmic, com aquesta de l’escriptor i també acadèmic Arturo Pérez Reverte, curiosament escrit en forma de tweets. Reverte és un home intel·ligent i valent —fins allà on jo el conec—, que contrasta amb tants d’homes que només aspiren a quedar bé cobrint-se d’una capa superficial de progressisme-feminisme irreflexiu i acrític i acoquinats davant qualsevol possibilitat que algú els digui masclistes. El seu to no és el meu, però crec que les seves idees, expressades en un to o en un altre, seran les que triomfaran en un món igualitari sense algunes curtors que ara ens embarassen.

Veig que algunes persones o mitjans de comunicació parlen de pissarretes per a designar el que en anglès es diuen tablets, és a dir, aquests dispositius electrònics amb una pantalla que ocupa pràcticament tota la superfície i que fan funcions d’ordinador. El fet em dóna per a parlar d’aquests aparells, de les pissarres i d’altres coses.

Pissarra és el nom que habitualment es dóna a una roca i al material que se’n treu, làmines naturals que han servit tradicionalment en algunes regions per a fer les cobertes de les cases. És una paraula espanyola —inexistent en cap altra llengua— d’origen basc. Ve del basc lapitz-harri, conjunt format per lapitz, que és pròpiament el nom de la roca, i harri, que significa ‘pedra’. De lapitz també surt la paraula espanyola lápiz, també adoptada en català com a hispanisme evident. La palatalització de la ela inicial és la mateixa que es produeix en llògic i lliteratura.

El nom català genuí del mineral és llicorella, paraula ben bella que inicialment devia ser llacorella, un derivat de llacor. La introducció del castellanisme pissarra és molt recent. No apareix en els diccionaris dels segles XVII ni XVIII i la primera documentació lexicogràfica és en el diccionari de Labèrnia de 1840. Fins i tot Coromines —ai las— diu que és un castellanisme innecessari que es pot reemplaçar per llicorella, o per llosa, que és el que fins ara ha dit tota la gent de la zona pirinenca i pre-pirinenca.

Pissarra és, però, un doble castellanisme, perquè, a més del fenomen que hem vist ara mateix, hi ha el castellanisme semàntic de dir pissarra als panells de les escoles sobre els quals s’escriu amb guix. O ara també amb altres matèries. Encara que a molts els pugui costar de creure, les escoles no van tenir pissarres fins a temps molt recents. Aquest instrument és una invenció del segle XIX, atribuïda al professor escocès d’ensenyament secundari James Pillans (1778–1864). Amb tot, en el segle XI a l’Índia ja s’usaven tauletes negres individuals sobre les quals els escolars escrivien amb guix. El 1801 la troballa escocesa començà a usar-se a les escoles dels Estats Units i posteriorment a Europa. En anglès es digué blackboard, que cap a 1930, i especialment a Amèrica, es canvià per chalkboard. Els francesos van fer ràpidament el calc semàntic i en van dir tableau noir, i el mateix van fer els portuguesos (quadro negro). En canvi, en italià i en espanyol, com que els panells escolars estaven fets de llicorella, reberen el nom d’aquest material: lavagna en italià i pizarra en espanyol. En italià la roca tant es diu lavagna com ardesia (francès ardoise). El primer nom prové de la ciutat italiana de Lavagna, on hi ha importants mines de llicorella, i el mot ha donat lloc a la paraula catalana llivanya. Cal dir que en espanyol i italià es continuen usant les paraules pizarra i lavagna malgrat que ara ja no es facin de llicorella sinó de fusta, i que en anglès, francès i portuguès es continua dient blackboard, tableau noir i quadro negro tot i que modernament aquests panells de fusta tant poden anar pintats de negre com de verd.

Amb l’avanç de la tecnologia han aparegut les que nosaltres diem pissarres (digitals) interactives, que són panells sobre els quals es projecta la imatge procedent d’un ordinador i que alhora permeten controlar l’ordinador des de la mateixa pissarra. El terme pissarra interactiva (descomptant el mot pissarra) és un neologisme universal: en anglès es diu interactive whiteboard (on, curiosament el color negre ha passat a blanc, d’acord amb el color real dels instruments); en francès es diu amb el compost equivalent, tableau blanc interactif; en portuguès es diu quadro interactivo, prescindint del color; en italià i espanyol recorren a la paraula pissarra: lavagna interattiva i pizarra interactiva respectivament.

El castellanisme pissarra és difícil de substituir. Seria fàcil, com diu Coromines, en el cas del mineral, atès que tenim el mot llicorella. Però és mal de canviar en el cas de les pissarres de les escoles. El podríem substituir si volguéssim fer-ho (en podríem dir quadre negre, o simplement quadre; i automàticament quadre interactiu), però la veritat és que avui no hi ha gaire ganes d’esporgar el català de castellanismes.

Dit tot això, ja es pot suposar que no sóc gaire partidari de dir pissarreta als dispositius que en anglès es diuen tablets. Més aviat crec encertada la proposta del Termcat de dir-ne tauleta, sense tampoc cap animadversió a l’anglicisme directe tablet. Tauleta correspon al terme usat per la majoria de llengües: anglès tablet, francès tablette, alemany i italià tablet computer, espanyol tableta i portuguès tablet. Taula i el diminutiu tauleta són paraules catalanes de sempre que, entre molts altres, tenen el significat pròxima a la tauleta de què ara parlam. Tenim les taules d’avisos, les taules de Moisès i les tauletes de fang cuit que ens han deixat els sumeris (o potser sumerians o sumers), que tingueren la gran pensada d’inventar —o impulsar— l’escriptura. El nom complet, segons el Termcat, és tauleta tàctil, i si el context permet simplificar, tauleta.

El 26 de febrer passat Eduard Voltes publicava un article al diari Ara amb el títol “En castellà també, sisplau” [text també aquí], que tocava un tema essencial per al nostre futur, que mereix reflexió profunda i que hauria de ser tractat amb la màxima responsabilitat i el màxim rigor. Voltes se situa en la perspectiva d’una Catalunya independent i demana que es consideri l’espanyol com a llengua pròpia del país, en tant que llengua de la meitat dels catalans (es refereix, òbviament, només als del Principat), que com a tal sigui assumida pel nou Estat i que hi sigui llengua oficial. Voldria donar el meu punt de vista sobre la qüestió en aquest blog i dir que personalment estic d’acord en moltes coses de la seva argumentació, però no en totes.

Diguem d’entrada que una vegada assolida la independència, si s’assoleix, el fet que l’espanyol sigui oficial o no en el nou Estat dependrà només dels catalans. I en qualsevol moment, si no ho és d’entrada, s’hi podrà declarar d’acord amb els mecanismes democràtics, o se’n podrà revocar l’oficialitat. Dependrà sempre de les majories i dels estats d’opinió que hàgim anat cultivant i d’altres factors. Per això és important anar amb els peus plans i segurs.

Coincidesc amb Voltes que l’attitud de molts independentistes vers l’espanyol (i les coses espanyoles) hauria de canviar en alguns punts. I canviarà sobretot si Catalunya arriba a la independència, perquè una vegada assolida aquesta fita, els espanyols (els d’Espanya) es tranquil·litzaran i seran uns veïns agradables, i, correlativament, no tindrà sentit cap sentiment antiespanyol entre els catalans que tinguin la sort de ser ciutadans del nou Estat, que deixaran de gastar energies en l’autodefensa i les esmerçaran en coses més creatives. Hi guanyarem tots i tindrem un veïnatge excel·lent. Evidentment, sense recels antiespanyols els ciutadans catalans de llengua habitual espanyola també hi guanyaran. Coincidesc amb Eduard Voltes que l’Estat ha d’assumir la llengua d’aquests ciutadans (com la d’altres grups lingüístics que hi ha al país en proporció al seu pes demogràfic) i reconèixer-los drets lingüístics, com el d’adreçar-se a les autoritats en espanyol i a facilitar-los un adequat ensenyament de la seva llengua a l’escola, si ells ho volen. Fins i tot no veig cap inconvenient (en condicions socials que garanteixin la normalitat del català) que els fos reconegut el tan anhelat (per alguns) dret a rebre l’ensenyament en espanyol, si ells ho volen. No estic segur, però, que fossin molts els qui volguessin renunciar a una escola catalana i multilingüista que els preparàs per a ser bons professionals ben situats en el seu país i en condicions de triomfar a qualsevol part d’Europa o més enllà. Llevat que el seu objectiu se centràs a aspirar per als seus fills al succés professional a l’Espanya romanent o a Sud-Amèrica. No hi ha dubte que cal construir un Estat on tothom s’hi trobi confortable. Respecte, protecció i amor a l’espanyol, tot el que es vulgui, sens dubte. Valorar i protegir la identitat personal dels hispanoparlants (i dels altres grups) sens dubte.

Ara bé, el que no hauria de poder ser en el nou Estat (i estic segur que també coincidim amb Voltes) és l’existència de ciutadans passats per l’escola del país que no parlin català. Entenent que el qui no parla català és aquell que quan l’interpel·len en català no respon en català, encara que l’hagi estudiat a l’escola i sigui quina sigui la seva llengua familiar o identitària. En el nou Estat el fet de no parlar català ha de ser considerat una anomalia, tant si es tracta de persones de llengua familiar espanyola, àrab, xinesa o la que sigui. Que el català sigui la llengua que parlin tots, i, per tant, la llengua comuna és, com s’ha dit ad infinitum, la clau de la normalització del català.

Aquest debat es pot omplir de belles paraules (respectar, assumir, incloure, valorar, estimar…), que poden ser assumides per tothom però que no se sap fins a on comprometen. La qüestió central, que no es pot manejar amb ambigüitat, és l’oficialitat de l’espanyol en el nou Estat. I aquí hem d’anar alerta que no facem el viatge i tornem de buit. La sociolingüística comparada ens dóna tant l’exemple de Finlàndia com el d’Irlanda (i el de Letònia, tan fresc), i caldrà atenir-se a l’especificitat del nostre cas i a la nostra situació de partida. Crec que el que garantirà la normalització del català és no sols l’Estat sinó l’oficialitat única de la llengua i la seva condició de (i percepció com a) llengua nacional. Amb l’Estat només, tal normalització és possible però no és segura. Si una part (que pot ser important) dels jutges, dels funcionaris, dels policies, dels metges i de tots els qui cobren de la societat que serveixen es poden plantar i es planten com ara en el seu monolingüisme espanyol amb la base legal que aquesta és una llengua oficial, el viatge no haurà servit per a res. És més, crec que una societat en què una part es plantàs en el monolingüisme espanyol seria una societat conflictiva. I aquesta és la clau: tothom estima la seva llengua, com diu Voltes, però els processos socials de canvi i d’integració cultural també són fets inqüestionables. Els actuals monolingües hispanoparlants, profundament manipulats per l’Estat espanyol, poden tenir prevencions davant un nou ordre lingüístic, però desactivada aquella manipulació, les noves generacions veuran les coses de manera molt diferent.  El nou Estat ha d’estar al servei de la preservació de la identitat i la llengua nacionals, i no hi ha d’haver cap problema perquè els nous catalans d’origen immigratori criats en la Catalunya independent vulguin fer seva la llengua dels jutges, dels policies, dels ministres, dels funcionaris, de l’administració i tots aquells que són vists com l’autoritat. Si és que l’autoritat s’expressa i es manifesta en català. En tot cas, aquesta deu ser la clau.