Carta prové del llatí charta, que significa ‘full de papir destinat a escriure-hi’ o ‘papir escrit’. L’italià i el romanès continuen dient carta i hârtie respectivament del material que nosaltres diem paper. I els italians de carta feren l’augmentatiu cartone, nom també de material, d’on ve el cartó del català (deturpat a Barcelona en cartró) i d’altres llengües. La paraula carta ha tingut en les llengües europees un desplegament semàntic impressionant i ha arribat a designar una multitud de coses que tenen en comú el fet de ser un suport material —inicialment de paper o cartó, però després d’altres matèries— per a informacions molt diverses. A l’article precedent parlàrem de les cartes de jugar, de les cartes dels restaurants i dels objectes que en totes les llengües del món també es diuen cartes però que en català, copiant l’espanyol, diem targetes (cartes d’identitat, cartes de visita, cartes de felicitació, cartes postals, cartes de crèdit, cartes d’embarcament, etc.). Continua aquí.

La paraula targeta ha adquirit modernament significats molt diversos: tenim la targeta de visita, la d’identitat —dita aquí normalment i desencertadament carnet—, la postal, la de crèdit, la d’embarcament, la targeta telefònica, les targetes groga i vermella del futbol, i en els ordinadors la de xarxa, la de so, la de vído, etc. Per a tots aquests conceptes totes les llengües usen la paraula carta. Agafem, per exemple, la targeta de crèdit: francès carte de crédit, italià carta di credito, portuguès cartão de crédito, romanès card de credit, anglès credit card, alemany Kreditkarte, neerlandès Creditcard, suec kreditkort, txec kreditní karta, etc. L’espanyol deu ser l’única llengua europea que no diu carta de crèdit. Descomptant, naturalment, els seus escolans d’amén: el català (targeta de crèdit) i el gallec (tarxeta de crédito); el basc, amb codificadors més elegants, diu kreditu-txartel. Les cartes que en català segueixen el mateix camí que les cartes de les altres llengües —entre elles l’espanyol, com es podia endevinar— són les de jugar, les dels restaurants i la de les Nacions Unides. Només observant aquest fet es veu que aquí hi ha una anomalia, una anomalia històrica i lingüística, el tractament de la qual admet postures variades. Continua aquí.

Els qui van redactar les paperetes per a les passades consultes per a l’autodeterminació es van errar en un detall. «Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea?» Està? Qui? Ell? Ella? Afortunadament, havíem convingut, i semblava que estava consolidat, que el registre administratiu utilitza el tractament de vós i no el de vostè. És una pena que un text que podria ser un bell començament d’un procés que entre altres coses podria dur a la fi a aquest país la sospirada normalització lingüística sigui un text amb un clar regust lingüístic foraster.

Suggeriria que a les pròximes consultes es fes servir una fórmula més encertada: «Esteu d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea?»

La culpa del fet que hi hagi tantes Caterines en el món és d’una jove egipciana del segle IV, Caterina d’Alexandria, bella i sàvia, poeta i filòsofa, que va tenir un debat “científic” amb l’emperador romà, el qual va encaixar malament la seva derrota intel·lectual i la va condemnar a morir a la roda de la tortura, una roda amb punxes de ferro que havien d’esparracar la seva carn a poc a poc. Com que les punxes es trencaven miraculosament quan tocaven el seu cos, li va tocar morir decapitada. Això diu la llegenda sobre una santa de la qual no hi ha dades històriques i l’existència de la qual, fins i tot, ha estat posada en dubte, àdhuc per l’Església Catòlica. Uns monjos d’un monestir al peu del mont Sinaí (c. 800) trobaren allà a la vora el seu cos incorrupte i flairant d’olis medicinals, i el monestir, guardià d’aleshores ençà del cos de la santa, esdevingué un important lloc de peregrinació. Les croades escamparen per occident la llegenda i durant la baixa Edat Mitjana Caterina d’Alexandria passà a ser un dels sants més venerats en el món cristià. Article complet.

Imatge del raval de Santa Caterina, de Palma (mapa de Gerónimo Canobes, 1726). S’hi veu el bastió (no baluard) de Sant Pere i la porta de Santa Caterina, el convent de trinitaris de Santa Caterina i les primeres cases del raval, amb el carrer de Sant Magí i el camí que correspon a l’actual carrer de la Barrera. També l’església de Sant Magí, fora del mur, i el molinar de Ponent, dit ara el Jonquet. Encara que els textos del mapa són en castellà, diu Santa Catharina, convento de trinitarios.

El convent de Santa Caterina de Sena, avui l’execrable conjunt de Los Geráneos.

Ahir, en el Consell Municipal de la Cultural de Palma, un òrgan assessor de la regidoria de cultura, els qui constituïm l’àmbit de Política Lingüística —Beatriu Defior i jo— vam presentar la proposta que des de l’Ajuntament s’instàs el Govern de les Illes a promoure una llei del cinema de les Illes Balears semblant a la que ara s’està tramitant en el Parlament de Catalunya. La proposta va ser aprovada per unanimitat, i el fet ha despertat molt d’interès en els mitjans de comunicació. Fins i tot, algun mitjà, d’aquests que estan posats al servei dels qui tenen el projecte gens noble d’ensorrar la llengua d’aquest país, sembla que ja ha començat la seva campanya en contra.

«La tramitació parlamentària de la Llei del Cinema acabarà amb la marginació del català a les pantalles» (Directe.cat). Trist final d’una tramitació parlamentària. I trist paper d’alguns correctors d’estil.

El web del Govern (de les Illes Balears) diu que «el president Antich [és a dir, el president del Govern (de les Illes Balears)] s’ha reunit amb la vicepresidenta del Govern […]». Amb tants de canvis en el Govern que s’han fet aquests dies ja arribam a estar embullats. També han substituït Albert Moragues per Maria Teresa?

Diria que aquest bloguista no és cap senyora, tot i que, si ho fos, no hi hauria res a dir, perquè això és una de les coses millors que es pot ser en aquest món. Supòs que després de trenta anys de prestar servei a la meva universitat,  el seu aparell administratiu en té constància, encara que la documentació no sempre ho reflecteixi acuradament. Llavors un pensa que el tractament de senyora de la lletra de més amunt podria ser un lapsus tingut amb la més santa innocència. Però, malpensat que un arriba a ser en algun moment, no descart que darrere el lapsus, conscient o subconscient, s’hi amagui una cruel venjança contra el sexe masculí i que a mi m’ha tocat rebre. Tant de temps han estat les dones rebent lletres encapçalades per un benvolgut senyor… Doncs ara veuràs: ull per ull, dent per dent i morferma per morfema. El lapsus com a pedagogia activa en favor d’un món just i igualitari.

Però dubto i m’ho repens tot mirant un cop i un altre el desconcertant paper. I si la Universitat tingués raó? Al cap i a la fi, no és una institució investida de la màxima autoritat científica en tots els camps? També en els afers de sexe, supòs. Fent-li voltes i més voltes, trop la solució que m’ha de treure del dubte: en una pàgina web del programa Sexes en guerra veig un enllaç il·luminador: “vols conèixer quin sexe és el teu?”, que et du a una pàgina en què amb un simple test el més embullat treu el gat del sac. La broma em costa més de vint minuts de feina i concentració, però es veu que me’n desfaig més o menys bé de totes les proves. I aquest fet és el motiu del salomònic veredicte, que em deixa glaçat. Home o dona? “Estàs entremig”, diu el cabró. I l’explicació que em dóna és “Les teves habilitats més femenines, com les habilitats verbals, es troben compensades amb les més masculines, com la capacitat de visió espacial”. Hauria suposat que tenir habilitats diverses et fa una persona més completa, però ja veieu el drama: els homes, o presumptes homes, amb habilitats lingüístiques estam condemnats ni més ni pus que a la indefinició sexual.

Em desespera —dit metafòricament— veure gent del meu voltant que diu al ca «dóna’m la poteta», que diu que una gallina té les potes blaves, que el cavall s’ha romput una pota o que la taula té una pota més curta que les altres. A Mallorca, i supòs que a les altres illes, entre la gent que parla un català tradicional i genuí, la pota no és més que la peülla o unglot de cavalls, bous i bestiar semblant, tots de peu rodó llevat dels bovins. El bestiar més petit de peu forcat (ovelles, cabres, porcs, etc.) té potons, que és un diminutiu de pota. Amb caràcter lúdic o metafòric de vegades s’usa pota o potó aplicat a humans, sobretot en algunes frases fetes, com remenar els potons (caminar) o allargar els potons (morir). Però la pota no és la cama. En un cavall o un bou la pota és la pota i la cama és la cama. I, naturalment, ni els cans ni les gallines ni les taules han tingut mai potes. Dir potes a les cames ara és habitual, però ho fa la gent més castellanitzada (i més jove), és un fet molt recent i sens dubte és un castellanisme flagrant. Continua aquí.

Estic “admirat” de la incapacitat que tenim en aquesta illa de Mallorca d’aprendre les coses de la llengua. Semblam nins petits que els han de dir les coses mil vegades i encara no les aprenen. O potser això només passa amb les coses de la llengua, fet que indicaria que aquesta ens importa un senyor rave. Allò del C’an sembla el paradigma de la nostra persistència heroica en la toixarrudesa.

Però ara vull parlar d’un altres cas. A Palma, malgrat que ja fa molts anys que l’esplanada on hi ha el polèmic monument al Crucero Baleares, o a les víctimes del Crucero Baleares, o a no se sap qui, mostra una placa ben llampant que diu Plaça de la Feixina, malgrat això dic, els nostres mitjans continuen amb el ball de la Feixina i la Faixina, i ja no diguem amb l’article salat de les nostres vísceres, que alterna destarotadament la majúscula i la minúscula.

Avui que tots els mitjans en parlen, faig una passada pels digitals acabats d’actualitzar. «Se mantendrá el monumento de Sa Feixina» (Diario de Mallorca), «Cort no derribará el monumento franquista de Sa Faixina» (Última Hora), «El Ayuntamiento no derribará el monumento franquista de Sa Faixina» (El Mundo), «Cort no tomarà el monument de sa Feixina» (Tribuna Mallorca), «el monument […] ubicat a sa Feixina» (La Veu de Mallorca), «Cort no esbucarà el monòlit de Sa Faixina» (IBdigital), «Aina Calvo ha decidido este lunes mantener en pie el monumento de Sa Faixina» (Mallorcadiario). L’únic mitjà que en això és per sistema impecablement correcte és el Diari de Balears (amb la vocal i amb l’article), que sempre diu la Feixina. Però el redactor que fa poc ha escrit la notícia del digital es veu que no ho ha reparat: «Cort no treu el monòlit de Sa Faixina però sí els símbols feixistes». Demà els correctors ho arreglaran i al paper sortirà «Cort no treu el monòlit de la Feixina però sí els símbols feixistes», i així asseguram que el gremi de lingüistes tingui feina per uns quants segles més. Si els contracten.