Publicat en el Diari de Balears el 31 de gener de 2009.

En el camp de la història de les paraules caldria ser prudents davant la tendència de treure conclusions de quatre dades esparses. La història de les paraules s’explica a partir de documentació abundant i del bon coneixement de la història de les coses que les paraules designen. S’ha dit, i molts creuen, que grifó (‘aixeta’ a Mallorca) és una paraula antiga i genuïna. Segurament, per a molta gent la creença es fonamenta únicament en tres citacions de l’Alcover-Moll (1368, 1461 i 1493) i en el contrast entre el caràcter agut del mot català i el caràcter pla del mot espanyol. El fet és que el grifó, que no era al Fabra —i sembla que amb bon criteri—, va ser introduït en el DIEC. Intentem fer una primera aproximació al tema. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 24 de gener de 2009.

A les llengües romàniques (i alguna altra com l’anglès) existeix una bona col·lecció de paraules formades amb un radical corresponent a un mot referent a un ofici, càrrec o dignitat i el sufix –at  (–at en francès, –ado o –ato en espanyol i portuguès, –ato en italià –ate en anglès). D’aquesta manera, les bases lèxiques marquès, rector, secretari, etc. produeixen les paraules marquesat, rectorat, secretariat i altres. El sufix –at procedeix dels sufixos llatins –atus i –atum, ja productius en aquella llengua (consulatus, magistratus), però la immensa majoria de les paraules que ara ens ocupen s’han format en alguna llengua moderna i després s’han difós per les altres, cosa que explica que el conjunt d’aquests mots sigui bàsicament el mateix en tots els idiomes, amb alguna mancança en els diccionaris catalans amb correspondència estricta amb la que hi ha en els diccionaris espanyols. Continua aquí.

Publicat en el Diari de Balears el 17 de gener de 2008.

A l’article precedent vaig denunciar la paraula espoli, que ha de ser espoliació, i, de passada alguns altres calcs de l’espanyol, com arxiu, en el sentit d’acció d’arxivar, que ha de ser arxivament. La recomanació anava precedida d’una llarga exposició sobre els noms deverbals, els deverbals sense sufix i els deverbals sense sufix aparents, no formats per derivació en el si de la llengua, sinó presos del llatí o d’altres idiomes. […]

Un cas molt semblant a espoli / espoliació és extermini / exterminació. La primera forma, més que una continuació del llatí exterminium, sembla una còpia del mot espanyol, documentada en el segle XIX; en canvi, exterminació, és documentada en català de molt més enrere i coincideix amb les grans llengües europees (anglès, francès i alemany extermination). Continua aquí.

Segur que avui alguns lectors del Diari de Balears deuen haver pensat, davant el títol del meu article, que he passat —m’he passat en català dubtós— a l’altra banda. Esper que hagin llegit l’article, l’única manera d’evitar-me una mala fama que podria ser destructiva per a mi. Aquí teniu l’article en qüestió.

Avui volia anar a parar a espoli, un calc del mot espanyol —amb grafia peculiar— expolio, una paraula que no s’adequa al tarannà derivatiu del català ni a la pràctica universal de les llengües europes (francès i anglès spoliation, italià spoliazione, portuguès espoliação). En català cal dir espoliació, l’única forma prescrita per Fabra i l’única admesa encara avui pels diccionaris d’Enciclopèdia Catalana, en els quals espoli és paraula amb un altre sentit i una altra etimologia. Però la generalització desitjable del mot espoliació topa ara amb un obstacle sobrevingut: el DIEC (2ª edició) ha donat entrada a l’espoli castellanitzant com a forma secundària. Article complet aquí.

Publicat en el Diari de Balears (suplement de cultura) el 3 de gener.

Què hem de dir, i escriure, fideuà o fideuada, referint-nos a un plat que s’ha fet famós pertot? Fideuà és la manera de dir del català popular del País Valencià, en què totes les terminacions –ada passen a –à (com ventà o animalà). Tanmateix, no veig per què els qui parlam i escrivim en altres varietats de català hem de dir fideuà en lloc de fideuada, que és la forma amb el nostre sufix habitual. Continua aquí.

Alguns diuen que els humans actuam com un ramat. Per a contribuir a validar aquesta afirmació m’he fet un Facebook. Bé, fa gairebé un any que vaig fer el compte, però el tenia congelat, esperant el moment de decidir-me. Ahir, primer d’any, vaig llançar la barca a navegar. Ho he fet sabent les coses que s’han dit sobre el Facebook (que ens espien, que ens controlen, que ens utilitzen, allò del Germà Gran, etc.), però bé, no vindrà d’aquí. També he llançat la barca sense saber ben bé del tot quina utilitat en trauré. Ja ho veurem: en aquesta vida s’ha de provar tot. Bé, tot tot no, ja m’enteneu. Esper que el meu Facebook no sigui tan efímer com el meu Twitter. Allò sí que va ser un fracàs total. També el vaig voler provar, i tot d’una vaig veure que per a mi no tenia cap utilitat: no tinc les més mínimes ganes de dir què faig en cada moment (i a qui interesssa?) i el miniblogging tampoc no em convenç (ja em costa prou el blogging normal). Em sap greu pels 45 que es van apuntar a seguir-me, que només van rebre tres o quatre twits intranscendents que han acabat esborrats. No sé com acabarà el Twitter. En tot cas, el Facebook, que s’està convertint en un fenomen sociològic de grans dimensions, té la gràcia d’integrar en un instrument multifuncional un munt d’estris que abans feien les seves funcions separadament (twitter, xat, allotjament de fotos, de pàgines, organització de grups, etc.).

Començ l’experiment encuriosit pel seu funcionament (com tot experiment, supòs) i amb una profunda preocupació (que m’amoïna més que el Germà Gran): el temps que la cosa em pot agafar. I no és que els amics que em facin l’honor d’acompanyar-me no s’ho mereixin, per descomptat; sinó que un munt de projectes i feines per a mi molt importants necessiten temps imperiosament com la terra aigua en temps de cruel sequera. Faig propòsit, doncs, de ser prudent en aquest punt.

I una darrera nota que té la seva gràcia. Els primers amics incorporats al meu Facebook són dues amigues entranyables, na Baldufa, una de les criatures més encantadores que he conegut, i na Castanyeta, la primera somera de Mallorca (i qui sap si dels Països Catalans) que té Facebook i correu electrònic. Quan a la llista d’amics només hi havia aquestes dues mosses, em va sorprendre la pàgina de la dita llista, de la qual vaig fer una captura de pantalla per a conservar per sempre més.