L’entrada assumpte de l’Alcover-Moll ens dóna un exemple d’una pràctica lexicogràfica comprensible en el moment de redactar l’article però que ara hauria d’estar superada. Deixant a part un misteriós assumpt, que apareix com a antic, el gran diccionari ens vol fer creure que assumpte ve del llatí assumptum i que la forma assunto és un castellanisme. En realitat, tan castellanisme és assunto com assumpte, com ara veurem. Continua aquí.

De cada vegada més es constata el gran error que va ser acceptar una cosa que per principis mai no s’havia d’haver acceptat: la desigualtat entre les llengües de l’Estat. Perquè quan deixes que es releguin els principis democràtics i cedeixes en alguna cosa, els beneficiaris de la teva renúncia demanaran més i més d’allò a què renuncies en benefici seu. Si acceptes que la teva llengua és inferior, de cada vegada voldran que ho sigui més. El Manifiesto reclama una cosa que ja existeix —la desigualtat de les llengües, la superioritat de l’espanyol—, només que en volen més, més desigualtat i més superioritat de l’espanyol. El problema s’arrossega i s’arrossegarà, i es farà de cada vegada més agre, perquè no es van posar les coses clares quan era el moment.

L’únic enfocament presentable en termes de democràcia i civilització és la igualat: igualtat entre ciutadans, entre homes i dones, entre blancs i negres, entre parlants d’una llengua i una altra, entre les persones, vaja. La igualtat de drets entre persones de llengües diferents existeix si cada una d’aquestes persones viu a un territori en què la plenitud de la seva llengua està garantida. La igualtat lingüística entre els portuguesos i els islandesos només existeix si les dues comunitats poden exercir plenament els seus drets en una situació de llengua normalitzada. I si són comunitats lingüístiques que comparteixen un Estat, quan aquest practica la igualtat entre les llengües.

Per això, l’única resposta vàlida a manifiestos i bogeries nacionalistes que propugnen coses primitives com la superioritat d’uns o d’una llengua, les asimetries, els tractaments desiguals, etc. és la proclamació sense embuts del principi d’igualtat. Igualtat dins l’Estat compartit o igualtat estant cadascú a casa seva. Si no s’accepta la igualtat dins l’Estat compartit, és senzillament que la convivència no és possible. No sé si és convenient fer contramanifestos o coses així, però als qui en tinguin ganes i optin per l’Estat compartit els propòs que es limitin a defensar un canvi en la Constitució espanyola —els del Manifiesto també en demanen, de canvis constitucionals— que faci dir a l’article 3 una cosa més o menys així:

Article 3

1. Les llengües oficials de l’Estat són el castellà, el català, el gallec i el basc. Els òrgans centrals de l’Estat han d’usar les quatre llengües de manera igualitària. Tots els ciutadans tenen els mateixos drets i deures lingüístics davant l’Estat. El Govern promourà les llengües oficials d’Espanya en règim d’igualtat, tant a l’interior com a l’exterior.

2. Cada una de les llengües oficials de l’Estat és la llengua oficial en el seu territori. Les comunitats autònomes establiran  les normes jurídiques per a tots els usos lingüístics. Aquestes normes es basaran en el principi de territorialitat lingüística, tindran com a finalitat garantir l’ús ple i normal de la llengua territorial i seran de compliment obligatori per a totes les administracions i entitats jurídiques que actuïn en el territori de la comunitat.

Au, demòcrates, progressistes, liberals, espanyapluralistes, defensors dels drets individuals, defensors de la igualtat, no nacionalistes, ciutadans del món, signau.

Trailer:

L’interès d’aquest article i del precedent se centra en la interferència de l’espanyol en aquest punt, almenys entre els qui distingim clarament vermell i roig. Havíem esmentat el cas de la Creu Roja i el mot roig aplicat a les ideologies d’esquerra. Hi ha, però, altres concurrències de noms amb l’adjectiu roig degudes a aquella interferència. Clarament, la radiació infraroja (DIEC) hauria de ser infravermella (port. radiação infravermelha). Els glòbuls vermells se salvaren de poc, però glòbuls rojos també es veu escrit en textos catalans. Igual que es pot veure en els mitjans de comunicació l’alternança entre alerta roja i alerta vermella. Igual també que les famoses línies vermelles que tracen alguns partits polítics sovint apareixen convertides en línies roges. I la versió catalana dels westerns ens parla dels pells roges, que no eren més que pells com les altres protegides amb un preparat de color vermell. Finalment, escric aquest article quan el nacionalisme espanyol va més inflat que unes xeremies amb una cosa que diuen la roja. Ara per ara, per la tipografia sembla que els mitjans en català ho deixen sense traduir. Certament està bé així, i millor encara si no en parlàssim gaire, però si l’invent s’ha de traduir, en diran la roja o la vermella?

Podeu llegir l’article complet aquí.

Aquests dies de congressos de partits, alguns mitjans ens parlen d’un suposat contrast entre la posició del PSOE i la del PP davant la qüestió de la llengua. Tanmateix, les diferències són superficials i de forma. Els dos partits comparteixen al cent per cent allò que és essencial: la asimetria o la gran desigualtat entre les llengües de l’Estat, la superior i les inferiors, l’obligatorietat de l’espanyol i la voluntarietat de les altres, etc. Un país que habla en una lengua y en varias, diu Zapatero, és a dir la lengua común i les llengües subsidiàries i subordinades. El Manifiesto és una grolleria, pel seu to fatxendós i provocador, però, escenificacions estratègiques a part, el contingut bàsic és ben compartit pels dos grans partits espanyols.

Oi que Bèlgica i Suïssa no parlen en una lengua y en varias, sinó simplement en varias?

«La interferència de l’espanyol (amb la similitud roig-rojo) ha creat alguns usos moderns amb l’adjectiu roig que en català oriental, sense interferència, s’haurien resolt amb vermell. Advertesc que a partir d’ara em referiré exclusivament al català oriental. El més colpidor és Creu Roja, que sense interferència de la llengua veïna diríem sense cap dubte Creu Vermella (portuguès, amb el gallec, Cruz Vermelha). De roja la dita creu no en té res.»

El paràgraf anterior només és un tast de l’article que avui surt a Amb bones paraules. Si voleu llegir l’article complet, aquí el teniu. Aquesta setmana no pos l’enllaç al PDF, perquè ha quedat un poc desastrós pel que fa a les itàliques (cursives).