Per a un lingüista com jo el primer plaer del dia —llegir el Diari de Balears— sol anar acompanyat dels primers ensurts del dia. Un afronta les dues coses amb la interrogació encuriosida “quina la deuen haver feta avui els nostres estimats correctors del diari?” Doncs ja ho veieu a la imatge: avui una senyora dita na Pau ha estat convertida en Apau.

Els qui no són de Mallorca o Menorca solen admirar-se de la quantitat de topònims començats per la partícula Son. En aquestes illes, possessions, barriades, llogarets, urbanitzacions, estadis, instituts, etc. tenen un nom encapçalat per aquesta parauleta. Son Tal o Son Tal-altre és la forma típica del nom de les possessions (unitats d’explotació agrícola) de les dues illes. Fins al segle XIX la petita propietat rural era quasi inexistent, i les Balears eren dividides en grans possessions, procedents del repartiment de les illes després de la conquesta (i sovint corresponents a les alqueries islàmiques anteriors). A partir del segle XVI —o un poc abans— molts dels noms inicials, catalans o pre-catalans, van ser substituïts per la fórmula Son X, en què X és el cognom (i de vegades malnom) del propietari: una propietat d’un Fortesa passava a dir-se Son Fortesa, que no és més que la reducció de Ço d’en Fortesa. Una vegada fixades aquestes denominacions, les terres ja no canviaven de nom per molt que canviassin de propietari. En algunes ocasions el propietari era una dona, amb la qual cosa açò d’en prenia la forma açò de na: açò de na Pau esdevenia So na Pau, i, de manera similar, tenim So na Dolça, So na Móra, etc. Cal dir que aquests topònims en forma femenina són escassos: en tot Mallorca n’hi ha una dotzena. Amb el pas del temps es perdé la noció del significat original de la partícula Son, i en la ment de la gent quedà com una partícula opaca que no feia més que introduir noms de llocs o possessions. Hom s’acostumà a escriure Son seguit d’alguna altra cosa, i així van aparèixer les grafies Son Apau, Son Adolsa i Son Amora, fins que en època actual hem recuperat les formes originals i correctes.

Tots menys algú que encara no se n’ha assabentat.

L’Ajuntament de Palma (palmademallorca.es, horror!) continua amb l’estil bífid del PP. No seria qüestió de canviar-ho? No havíem quedat que hem de fer del català l’idioma de la integració i la llengua comuna i de trobada de tots els grups lingüístics que hi ha en el país?

I això de les Rambles dels Ducs de Palma de Mallorca, que no era la Rambla?

Va, Grosske, va, home.

És del tot desconcertant el número que uns i altres han muntat aquests dies entorn de la llengua (catalana) d’IB3. Tot i que de vegades els mitjans no transcriuen fidelment les declaracions dels personatges públics, i no sé si aquest és ara el cas, la premsa de fa uns quants dies ens informava que el director del canal havia afirmat que a partir d’ara IB3 farà servir el català estàndard. Si es referia als informatius, documentaris i semblants, em deman què feia servir fins ara? Perquè allò que jo hi he vist sempre és un català ben estàndard, en molts de moments i per al comú de la gent indistingible del de TV3. Si es referia a les falques de promoció dels mateixos programes de la casa, que sí que eren en un llenguatge dialectal desentonant, no sé si aquestes falques tenen prou entitat per a merèixer una declaració pomposa. Si es referia a la llengua espontània (no llegida) i formal d’alguns presentadors dialectalitzants —posem per cas Maria de la Pau Janer—, llou el gust dels nous directius de l’ens, però dubto que a partir d’ara aquests presentadors es converteixen a l’ortodòxia de l’estàndard. D’estàndard i registres lingüístics alguns no hi entenen, encara que puguin ser doctors en Filologia Catalana. El fet és que no sabem què va dir o va voler dir el director d’IB3. Allò que la gent entén és que els que hi havia abans empraven una classe de llengua i els que hi ha ara, una altra. Després ve El Mundo i fa la seva festa [exemple 1, exemple 2].

Despús-ahir el diari Última Hora editorialitzava sobre “El necesario modelo lingüístico de IB3”. Després d’anunciar “un giro en la política lingüística de la cadena en favor de la estandarización en el uso de la lengua catalana”, predicava que “una decidida normalización lingüística de IB3 y la estandarización del idioma catalán no debe significar, en principio, la pérdida de vocabulario, giros, expresiones y modismos propios de Baleares. IB3 es, y así debe expresarse, una cadena de radio y televisión balear.” Amb aquest discurs, es generen en l’opinió pública percepcions que no corresponen a la realitat.

El problema és que sempre que es parla de modalitats lingüístiques, formes idiomàtiques, estàndards i altres herbes —l’esport nacional—, ningú no sap de què va la cosa: és un mer diàleg o una suma de monòlegs de sords. Quan es parla de les formes lingüístiques pròpies mai no sabem si hom parla de prebe i joriol o de pens i pensam. Totes “formes pròpies”, però una cosa és el mer dialectalisme d’espardenya i una altra ben diferent les formes de la tradició literària avui reduïdes a l’àmbit insular però altre temps usades —en molts de casos— en totes les terres de la llengua. O els mots “balears”, la immensa majoria dels quals, si no són usats a Barcelona, els podem trobar ben vius a comarques diverses de les terres continentals. Ningú, absolutament ningú, no ha pensat mai a arraconar aquestes darreres formes i paraules, ni tenen per què ser considerades menys estàndards que les altres, i, per tant, l’escainada és sobrera.

Quan parlam de llengua a les pàgines dels diaris, més valdria que ens limitàssim a fer afirmacions concretes i entenedores i no a aixecar castells de fum, perquè el fum pot arribar a asfixiar. I deixar que els tècnics elaborin en silenci els seus criteris i els seus llibres d’estil. D’això parlaré, precisament, en un post pròxim.