Un amic em deia avui que això de diumenge passat a les Illes és un desastre absolut. I jo, per a posar un poc de conhort enmig de la desesperació, li he matisat que era un desastre relatiu. El desastre és el fet que la plaga bíblica que assola aquesta terra a penes ha vist minvat el seu suport popular malgrat el quadrienni de devastació, no sols de naturalesa física, que ha dut a terme, i el fet que els partits del país estiguin en la situació que estan. La relativitat ve de la possibilitat que la plaga perdi el control de la majoria d’institucions de l’arxipèlag, cosa que significaria, com a mínim, un poc d’oxigen i possibilitat que el cos malurat d’aquestes illes es reforci amb anticossos que li permetin un millor plantar cara a la malura.

Ara tothom fa anàlisis, reflexions i travesses. L’extrema dreta ultraespanyolista —la gran perdedora— es posa desficiosa davant la imatge en la seva ment d’un PP agenollat davant la seva odiada Unió Mallorquina i ja demana el cap de Matas i un al·lucinant pacte de govern entre els dos partits d’obediència madrilenya. La resta del PP, humiliat i compungit, resa a tots els sants que coneix perquè es pugui arribar a un pacte —no massa desastrós per a ells— amb la senyora Munar, que de cop ha ascendit de princesa a reina. El PSOE està comprensiblement nerviós davant el panorama. I en el Bloc alguns retorcen la seva consciència demanant-se si —en cas que es presentàs la necessitat de decidir— convé més deixar que mani la plaga, cosa que sospiten que no els seria perdonat en la mesura que en tinguessin la culpa, o rompre la puresa esquerrana i donar poder a un partit pel qual senten quasi tanta veneració com el dimoni per la creu.

Tothom es demana què passarà i què convé que passi. Però pocs han posat atenció a un element que Josep M. Quintana remarca en el seu blog: “Mariano Rajoy acaba d’oferir un pacte al PSOE perquè en aquests casos governi la llista més votada. Això implicaria que el PP podria governar Navarra i les Balears, mentre que el PSOE governaria les Illes Canàries.” Vaja, que l’estat de desassossec que a tots ens embolcalla aquests dies pot acabar amb una cosa tan simple i tan ignominiosa com que el govern de les institucions de les Balears sigui decidit —descomptant la part de decisió de la reina— en un despatx o restaurant de Madrid i d’acord amb uns interessos ben llunyans dels nostres. És l’avantatge de ser una província. Els qui han optat pel denominat vot útil, que sembla que són molts, podrien comprovar la sobirana inutilitat de la seva decisió.

En fi: ja veurem va dir un cec.

Ja no em faltava res més. Ara m’hauré de veure predicant que bloc s’escriu amb c i no amb g, com pretenen alguns estrambòtics que només saben anar contra corrent. Però si és tan bonica la c final. Mirau que bé que queda: bloc, bloc, bloc. Per què us complicau la vida d’aquesta manera? La pregunta i l’estirada d’orelles van adreçades als artífexs de la imatge de l’esquerra, els inefables de Libertad Balear.

.

.

.

Ja veurem si demà estarem per bromes.
.

.

.

Aquest és el títol d’un text que m’han demanat per a un llibre col·lectiu que m’imaginava que a hores d’ara ja hauria vist la llum. En tot cas, com que potser és una lectura adequada per a la jornada de reflexió de demà, aquí el penjo per als meus lectors.

Llegiu més

Aquests dies els polítics de les Balears prometen i prometen. Prometen trens, metros, tramvies, pàrquings, òperes, jardins botànics, pensions duplicades, pisos, arbres, policies de barri, barrams postissos, banda ampla, hospitals, metges, infermeres, píndoles per a l’endemà, tractament de la disfunció erèctil, disciplina urbanística i mil coses més. Si voleu, feu l’exercici que he fet jo: cercar a Google “X promet(e)”, en què en lloc de X hi posarem Matas, Antich, Estaràs, Munar, Cirer, Calvo, etc.

I de la llengua, què en diuen? Un servidor, que té la raresa de pensar que la urgència més gran que tenen aquestes illes en aquests moments és la llengua, també he fet l’exercici de mirar les referències a la política lingüística en els programes electorals dels diversos partits. Pel que fa al PP, dels 150 punts que hi ha en el seu programa només dos fan referència a la cosa lingüística: un anuncia una cosa tan etèria com “difusió de la nostra riquesa lingüística” —això de la riquesa als del PP els du venuts— i un altre, “implantació definitiva del trilingüisme en tots els col·legis”, que ja no és tan eteri. En el programa del PSOE no hi he sabut trobar cap previsió d’actuació en matèria de política lingüística. Ni una: zero zapatero.

Per tant, i a part la influència que puguin exercir en el govern de les Balears els partits del país, tant si el pròxim president es diu Jaume com si es diu Xisco, les accions en favor de la llengua en la pròxima legislatura ja podem intuir quines seran.

És clar que també tenim altres indicis: basta escriure al navegador psib-psoe.org.

Els responsables del nou —i molt recomanable— digital Directe.cat han tingut l’amabilitat d’entrevistar-me per al seu mitjà. I així ha quedat l’entrevista.

Oi que sona alemany? Si dic que és un topònim de Mallorca, qualcú sentirà un escarrufament intens davant el que pareix una mostra de la perversa germanització de l’illa. Però no: és una ficada de pota del Diari de Balears, que dóna aquesta curiosa grafia a la possessió de Son Güells, que es diu així perquè els seus propietaris —d’una família de la petita noblesa illenca— es deien Güells. Aquesta és una forma pluralitzada del cognom Güell, molt tradicional a Mallorca i que procedeix, com tants altres cognoms mallorquins, d’un topònim del Principat, el topònim Güell, el nom d’un llogaret prop de Girona.

Una vegada més castigarem els correctors del Balears. Avui els castigarem a anar del Goëll a Lluc a peu, vejam si amb la caminada es posen en forma.

A Catalunya Ràdio i a TV3 s’inflen de dir que el pròxim dia 27 hi ha “eleccions municipals”. Que avui comença la campanya per a les “eleccions municipals”. I vinga eleccions municipals.

Comparau amb la notícia de capçalera d’avui de Vilaweb: “A mitjanit comença la recta final per a les eleccions del 27-M a les Corts valencianes, al Parlament balear, als consells insulars, al Consell General d’Aran i als ajuntaments”. No hi ha color.

I crec que la Corporació està en mans d’ERC. Mai m’hauria imaginat que uns dirigents d’un partit nacional i independentista em poguessin arribar a defraudar d’aquesta manera.

Quin sainet, que els valencians i els illencs traguem el fetge per la boca per poder veure aquesta meravella de ràdio i televisió.

La senyora Rosa Estaràs, candidata pel PP a la presidència del Consell de Mallorca, ha dit que, si ella guanya, en el Consell es parlarà mallorquí i no barceloní. Un exemple magnífic d’altura de mires en el món de les propostes polítiques. Tanmateix, un no acaba d’entendre el contingut de tan original promesa. Què vol dir que en el Consell “es parlarà mallorquí”? Que tots els funcionaris de la institució, a partir del moment que la candidata guanyi, parlaran entre ells i amb el públic en aquesta varietat lingüística? Què parlen ara, ribagorçà potser? Vol dir que en els plens es retirarà la paraula, estil Marín, als qui no s’expressin amb el nou accent oficial? Sí, ja ho sé: en realitat la senyora Estaràs vol dir que la presidenta, si és ella, parlarà “mallorquí” en públic —en privat no sé si tira més cap a l’espanyol—, no com la presidenta actual, que de tant en tant li escapa una paraula que no diuen les veïnes valldemossines de la senyora Rosa. Hauríem de veure quin estrany aparell dialectomètric de precisió usa la candidata per a afirmar tan segura que la seva oponent no parla en “mallorquí” i ella sí.

El perill és que l’exemple s’escampi i d’aquí a poc temps no quedi a l’illa Ajuntament en què la política municipal no consisteixi a cercar culpables de proferir algun mot amb pronúncia no acordada a l’ortodòxia local, com ara qui més qui menys es dedica amb afany a cercar en els polítics de l’oposició algun galliner o alguna columna feta sense el permís d’obres corresponent. Ja m’imagín un regidor de Pollença denunciant un regidor del partit contrari si no diu u consistori, o un de Sineu carregant contra un altre si no diu sa polítique. Ja no ens mancaria res més per a tenir la festa completa.

Doncs us heu errat, senyora Rosa. Primer perquè no es pot degradar la política d’aquesta manera, que ja prou vergonya hem de dur els mallorquins damunt l’esquena per culpa de les fetes del vostre partit. Però, a més, us heu errat perquè —encara que això que ara diré us sorprengui— per a parlar en mallorquí primer l’hauríeu d’aprendre, i m’estranyaria que ho poguéssiu arribar a fer. Perquè vós no parlau mallorquí, benvolguda senyora, sinó una modalitat tota altra que es diu bleda, que pel nom ja podreu endevinar de quins estrats socials ha sortit. Aquestes eles amb la punteta de la llengua doblegada per amunt, aquestes ves desventurades que igualen el votar amb el botar, aquestes is que no són ni de Sóier ni de Baidemossa, aquestes xeixs pronunciades amb escopinada (una txartxa), aquestes expressions tan originals, com allò de coir el tren, com si fos una figa albacor, i tantes altres coses que no us van ensenyar ni el vostre pare ni la vostra mare… això no és mallorquí, no. Ja estaria bé que si guanyàssiu, o si perdéssiu, parlàssiu en mallorquí.

El diccionari (DIEC) defineix pastera com “embarcació petita, de fons pla, sense carena”. Desconec les funcions exactes d’aquestes embarcacions, però el que és segur és que les barques amb què arriben a les costes mallorquines o espanyoles alguns immigrants africans generalment no són pasteres. I això no obstant alguns mitjans de comunicació s’encaboten a dir-ne pasteres. És com si de cop i volta d’un camió en diguéssim un autobús o d’una moto una bicicleta. Ens embullaríem de mala manera.

I per quina misteriosa raó ara ens hem posat a dir pastera a allò que no té res de pastera? Com sempre, la culpa la té la influència malèfica de l’espanyol que ens trabuca les paraules i els seus significats. Resulta que en espanyol ara diuen patera a aquest tipus de barca, tot i que el diccionari espanyol (RAE) també la defineix com “embarcación pequeña, de fondo plano, sin quilla”. No és segur l’origen de la paraula en espanyol: el diccionari acadèmic esmentat diu que probablement ve del llatí patera, que vol dir ‘pàtera’, ço és un tipus de plat de poca fondària que s’usava antigament en els sacrificis. També és possible, i molt probable, que vingui —com tant de lèxic mariner— del català pastera i que hagi perdut la s. És per aquest darrer fet, és a dir pel descobriment de la possible relació entre el patera espanyol i el pastera català, que els principals mitjans de comunicació —tan donats a la dependència de la llengua veïna— es van posar servilment a dir pastera on els mitjans espanyols deien patera. Amb alguna divisió: mentre Catalunya Ràdio diu sistemàticament pastera, els de TV3 s’estimen més el castellanisme sense cosmètica ni retocs. La cosa és no separar-se un pam de l’espanyol, amb essa o sense. L’Avui li pega a la pastera, i el Diari de Balears també s’ha apuntat a pastar. En aquest darrer cas, que a mi m’és més pròxim, em deman qui ho ha decidit (en els altres casos ja ho sé).

Si l’actual espanyol dels mitjans de comunicació no digués patera, ben segur que mai els mitjans d’aquest país no dirien ni patera ni pastera per a designar allò que la gent normal ha dit sempre i diu una barca. O no ens entenem perfectament dient una barca?