Faig servir la paraula gonellisme en el sentit habitual i no en l’estrictament “etimològic”. Gonellisme és un mot format a Mallorca els anys 70 a partir del pseudònim –Pep Gonella– amb què signà un grapat d’escrits a la premsa un personatge –individual o col·lectiu– que es queixava del llenguatge massa “abarcelonat” que usaven els mallorquins. Era, doncs, un light, més que un secessionista. Però en l’ús ordinari gonellisme s’aplica avui a qualsevol posicionament contra la unitat de la llengua o contra la unitat bàsica de la normativa, o fins i tot a les positures visceralment antiprincipatines, que solen ser regularment expressió d’un provincianisme bastant primari.

El gonellisme, fenomen social que fou d’una certa amplitud, era degut a la combinació d’una tradició onomàstica, d’una banda, i, de l’altra, la desinformació, la manca de normalitat de la llengua i la manca absoluta de concepció d’aquesta normalitat. Però això ha canviat radicalment a partir de la normalització del nom de la llengua introduïda amb l’Estatut i a partir de la intensificació del contacte dels mallorquins o illencs amb el català formal i amb les diverses varietats de la llengua. Avui els qui veuen i escolten IB3, per exemple, estan en contacte amb accents de les Illes, del Principat i fins i tot del País Valencià, i de deu vegades nou aquests teleespectadors són incapaços d’encertar la procedència geogràfica de la veu que senten. Per a una persona que viu la llengua dir allò que “el mallorquí no és català” ha passat a les vitrines de l’arqueologia de l’alienació.

Però ara aquells comportaments s’estan convertint de cada vegada més en una ideologia forastera, ço és, d’un determinat sector foraster. I més com més forasters són, és a dir com més distanciats estiguin de la llengua i la cultura del país. L’altre dia vaig presenciar un diàleg entre dos forasters, en què un deia a l’altre “en mallorquín te digo lo que sea, però en catalán ni hablar”, quan és presumible que l’home no surt d’un estricte monolingüisme ni xuclat per un cap de fibló. I avui, en una conversa semblant que anava de llibres, he sentit com un sermonejava a un altre que “aquí nadie escribe en mallorquín; es increible como los mallorquines ponen el cuello para que los absorban los catalanes”. Com és concordant amb la lògica, l’hostilitat a la unitat del català resta entre els qui ni usen ni coneixen aquesta llengua. I sobretot, perquè ja sabem que l’anticatalanisme és un dels ingredients essencials de l’espanyolisme, a Madrid, a València o a Mallorca. Aquests dies hem estat testimonis de l’esperpent de la recollida de signatures a favor del manteniment dels noms de les “modalitats” lingüístiques balears al nou Estatut, dut a terme per la ben untada Asociación Familiar de Baleares, de flaires meteques i presidida pel defensor de “lo nostro” cognominat Pérez Argüelles. I la guinda ha estat l’adhesió coral que sembla que ha rebut del partit Tierra Comunera-Partido Nacionalista Castellano.

Josep Segura Salado està felló, segons es pot veure en el Diari de Balears d’avui. No per la vergonya que ha hagut de passar després que la premsa informàs que havia sostret uns quants milers de documents de l’Arxiu del Regne de Mallorca, sinó per un motiu ben diferent. Durant la Transició va erigir-se en incansable defensor de la bandera amb morat i castellet, tema sobre el qual arribà a publicar un opuscle (El regne de Mallorca. La bandera i l’escut de les Balears, Edicions Cort, 1980), i ara el premi Jaume II per la feineta se l’ha endut el sofístic teatí Gabriel Llompart, un altre “pare” de la discutida senyera, autor del dictamen encarregat pel Consell General Interinsular (1980) que havia de servir de base (excusa) a l’stablishment per a oficialitzar l’ensenya. Segura Salado afirma que tot el que diu Llompart ja ho havia dit ell molt abans, cosa que és rigorosament certa. Però també és cert que el que diuen un i altre ja ho havia dit tot el veritable inventor de la bandereta, el cronista Benet Pons i Fàbregues (La bandera de la ciudad de Mallorca, 1906), que és el més perjudicat en aquesta història del premis i pagament de serveis. En definitiva, a partir de Pons i Fàbregues tots els moradistes s’han limitat a repetir tòpics, dois i fantasies, sense aportar la més mínima prova de l’ús de la bandera en qüestió abans de 1906.
Però no us preocupeu, senyor Salado, això funciona així. Tampoc no ha rebut cap premi Ramon Rosselló Vaquer, que va escarrassar-se per posar en evidència la mentida (La bandera, l’escut, 1981 i 1983). I jo també he fet unes pàgines web ben mones sobre els símbols dels mallorquins, que m’han dut una feinada, i en aquests dies passats de carnaval vexil·logràfic ningú no hi ha fet la més mínima referència en cap mitjà de comunicació, ni el dels meus, i no em queix. En aquest país és un error cabdal treballar pensant que algú t’ho reconeixerà. Potser quan estarem cansats de ser ossa pelada s’acomplirà aquella sentència tan pomposa que diu que la història posa cadascú en el seu lloc. O no.

[actualització 20 set] Ep, he de fer una rectificació: alguna referència a aquestes pàgines (encara que no se citi l’adreça) ha aparegut als mitjans de comunicació. Aquí. Doncs gràcies.

[Fent voltes a les idees del post precedent ha sortit aquest altre]

A qualsevol país normal hi ha dretes i esquerres, utilitzant la terminologia tradicional i per a entendre’ns ràpidament. I mentre no em demostrin el contrari pensaré que –en un país normal, dic– les diferències es limiten a concepcions distintes de la gestió de la cosa pública, però tant uns com els altres solen ser igualment lleials al país, que volen íntegre i no subordinat a cap altre. L’associació “natural” que alguns pretenen entre nacionalisme (ja ens entenem) i esquerra és essencialment falsa.

A Mallorca la major part de les persones que han marcat l’activitat intel·lectual i s’han sentit estretament vinculades a la idea de catalanitat pertanyen a l’àmbit que habitualment es diu la dreta. En trobareu un bon grapat per cada un dels pensadors d’esquerres. Record un interessant intercanvi d’idees sobre aquesta qüestió en el Diari de Balears, no fa gaire mesos, entre Andreu Manresa i Guillem Frontera. Podríem començar per Costa i Llobera i Joan Alcover i continuar amb Antoni M. Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Llorenç Riber, Miquel Ferrà, els germans Forteza Pinya, Pons i Marquès, Joan Estelrich, Guillem Colom, Francesc de B. Moll, Josep Melià, Climent Garau, etc.

A una societat amb aquest bagatge ens hem de demanar on és un partit de dreta liberal, civilitzada, moderna i europea, que sigui alhora un partit nacional. El pensament dels personatges esmentats no ha fructificat en una burgesia culta addicta al seu país, perquè aquesta no ha existit mai: en el seu lloc només hi ha hagut i hi ha una tropa de doblerers que ha donat lloc a una classe governant provinciana i analfabeta.

Hi ha a Mallorca un partit que representi per la dreta allò que és el PSM o ERC per l’esquerra? La correcció d’aquest desequilibri (que fa que reputats nacionalistes de tarannà liberal-conservador votin partits d’esquerra) hauria de ser una aspiració de tota persona, de la ideologia que sigui, que vulgui la normalitat nacional. Hi ha hagut i hi ha moltes persones que hi han treballat sincerament, a diferents files i ara a les files de l’única formació que actualment proclama la seva vocació d’ocupar aquest espai, Unió Mallorquina. Però, lamentablement, Unió Mallorquina està donant en les seves actuacions massa evidències que el mallorquinisme que arbora és bastant lluny del pensament nacional dels homes esmentats més amunt. Qui treballi per a corregir-ho tindrà molt de mèrit.

Ahir a Mallorca era la diada d’Unió Mallorquina. Deixau-m’ho dir així. I milers de balcons i finestres de l’illa van aparèixer engalanats amb la que diuen que és la bandera de Mallorca, que el Consell (UM) havia repartit en nombre de cent vint mil, de franc i amb els diaris locals (pressupost: 600.000 euros, segons diuen). L’operació és part d’un muntatge simbòlic fet a base de bandera pseudo-històrica diferenciadora, diada postissa i sense fonament, balanguera, ministrils, molt de regne de Mallorca privatiu –martelleig exasperant amb el tòpic i la simplificació històrica– i el “privatiu” Jaume II erigit en fundador i pare de la pàtria. L’operació té per objectiu captar el vot d’un tipus de mallorquí conservador, impregnat d’un regionalisme primari, recelós davant el catalanisme i que no qüestiona en absolut la submissió política real; un possible votant del PP, vaja. Ho analitzava perfectament Miquel Payeras en aquest article que cal llegir. Es tracta de potenciar un mallorquinisme que es pretén íntimament lligat al partit que l’impulsa, amb una simbologia de les mateixes característiques, ben diferenciada de la del nacionalisme tradicional, que branda les quatre barres netes i celebra la incorporació de Mallorca a la catalanitat el 31 de desembre.

L’extrema dreta espanyolista s’ha afanyat –com ja és habitual– a atacar Unió Mallorquina, que és una amenaça per a la majoria absoluta del PP, acusant-la puerilment de menysprear la bandera espanyola, però ha estat ben alerta a combatre la bandera del castell i tota la simbologia uniomallorquinista (aquí algú s’ha confós). Aquesta simbologia és també la seva molt útil alternativa a la del nacionalisme seriós. Aquest s’ha reclòs en un silenci prudent, esquivant hàbilment la trampa parada pels de la perspicaç presidenta. I en el silenci deuen estar meditant sobre les estratègies més convenients davant una qüestió tan complexa com els símbols i la seva utilització política. En els països normals els símbols nacionals i els regionals formen un acoblament perfecte, i el cas és que aquí la bandera d’ahir ja té compromís fermat amb l’espanyola. Cert que alguns aspiren a assolir la parella harmoniosa amb la senyera barrada i la castellada. Però el festeig és dificultós, perquè hi hauria dos símbols nacionals que pretendrien casar-se amb el mateix símbol regional, i aquest podria tornar esquizofrènic. D’altra banda, l’heràldica i la història no donen gaire avals al símbol regional ara en circulació. Potser algun altre de més ben acreditat faria millor parella amb la quatribarrada. És a dir que potser fora millor que la cosa acabàs amb dues parelles netament diferenciades, que sempre és cosa més clara que un trio envitricollat.

Diuen alguns betzols assolellats que el nacionalismo se cura viajando. Són els ultranacionalistes de campanar que ni viatgen ni guareixen ni tan sols aconsegueixen de mitigar la seva estretor mental impenitent. No he sabut mai si nacionalisme és la paraula més adequada per a designar la meva ideologia nacional, que no és més que una simple aspiració a ser normal i –com diu una campanya del moment a la qual m’adheresc– la voluntat de tenir un Estat propi, sense enfrontar-se a ningú i essent amics de tothom. El que sí que sé cert és que això a mi no se’m “guareix” viatjant, sinó que com més viaig més se m’intensifica.
Fa un temps parlava dels sentiments que em va remoure un viatge a Lituània, un país que ha sabut passar d’una dependència amb perill d’anihilació a la més absoluta normalitat nacional. Fa poques hores he tornat d’Hongria, un altre dels feliços convidats a la festa de la normalitat i la plenitud nacionals. Normalitat i plenitud, però, guanyades a pols, després d’una llarga història de sotmetiment a poders estrangers. A Budapest s’ha celebrat el XIV Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, aquests que apleguen catalanòfils d’arreu del món, excepte de la part de per Madrid, perquè allà no hi ha cap catalanòfil. He tingut contacte amb hongaresos (professors i estudiants) que estudien, difonen i parlen el català. Supòs que són representatius dels hongaresos normals, aquells que estimen profundament el seu país i n’estan orgullosos. Tampoc no sé si als seus sentiments els escau el mot nacionalisme, però cal dir que els hongaresos senten profundament el seu país, despleguen sense complexos una èpica nacional, amb els seus reis i herois (especialment el rei Sant Esteve, l’omnipresent pare de la nació), als quals homenatgen amb monuments sembrats per tot el país. Un espectacular monument ple d’estàtues representatives de les glòries nacionals (entre elles el sogre del nostre Jaume I i avi del rei favorit de la senyora Munar) commemora l’arribada dels seus avantpassats a aquella terra l’any 896. El 96 és per això un nombre màgic que compareix repetidament: la cúpula de la basílica de Sant Esteve fa 96 metres d’alçada (i cap construcció a la ciutat pot sobrepassar-la per llei) o l’escala que puja al capcurucull de la torre més alta del Parlament té 96 graons. I en el seu escut mostren orgullosos les tres muntanyes més altes d’Hongria, però no amaguen el seu pesar intens perquè dues de les tres són actualment fora del seu Estat incomplet.
Dic que les meves aspiracions de normalitat nacional no es “guareixen” viatjant sinó que s’agreugen. I s’agreuja el meu avergonyiment de pertànyer a una nació que és un dels pocs pobles d’Europa que encara romanen en la indigència nacional, estúpidament encaramel·lat amb els seus dominadors i esmicolat en taifes, regionetes i regionalismes. Viatjau, catalans, vejam si ens despertam.

Ah, i a la imatge, la bandera d’Hongria i la de la ciutat de Buda, que és una de les dues que formen l’actual Budapest. Curiós, oi?