Alguns correctors dels principals mitjans de comunicació del país (TVC, Catalunya Ràdio, etc.) continuen demostrant que no saben català. Més detalls aquí.

“¿Considera conveniente que España siga siendo una única Nación en la que todos sus ciudadanos sean iguales en derechos, obligaciones, así como en el acceso a las prestaciones públicas?”

Home, senyor Rajoy, la primera part és una trampa. Perquè del moment que vós voleu que tots els espanyols –empraré la vostra terminologia perquè ens entenguem– decideixen en referèndum a quina nació pertanyen els catalans, els bascos o els toledans, ja donau la resposta a la pregunta. Del moment que els qui ho han de decidir són tots els espanyols ja fixau un àmbit de sobirania, ja pre-establiu quina és la nació abans de tenir la resposta de les urnes. Perquè una nació és això, un àmbit de sobirania. Proposaríeu –o acceptaríeu– que fossin tots els europeus els qui decidissin per majoria simple si Espanya és una nació, dues nacions, part de la nació francesa o part d’una nació europea única i indivisible? No, i en aquest no ja hi ha un posicionament que Europa no és una nació, i per tant no és ningú per a decidir què són els espanyols. Doncs això: crec que s’entén.

Respecte a la segona qüestió –la igualtat de drets– podríeu tenir el meu sí. Això de la igualtat de drets podria ser interessant. Per exemple:

– que els catalans tinguéssim els drets que tenen la major part dels espanyols a fer de jutges, policies o professors d’universitat a qualsevol part de l’Estat sense deixar de parlar amb exclusivitat la seva llengua (en el nostre cas la catalana);
– que els catalans tinguéssim garantit el dret –com l’hi tenen altres espanyols per llei– a trobar a qualsevol part de l’Estat qualsevol producte etiquetat en la seva llengua o tots els films exhibits a les sales de cinema doblats al mateix idioma (en el nostre cas el català);
– que un català que paga imposts en els Països Catalans tingui el dret de gaudir d’una oferta de televisió o de ràdio igual en hores que aquella de què gaudeix un espanyol que paga els mateixos imposts a Castella o Andalusia;
– que els catalanoparlants tinguessin el mateix dret que tenen els hispanoparlants de ser atesos en la seva llengua (per exemple quan demanam informació per telèfon) per qualsevol proveidor de serveis de qualsevol lloc de l’Estat.
– que els catalans que s’allisten a l’exèrcit espanyol tinguin els mateixos drets que tenen altres espanyols d’usar la pròpia llengua i de ser-hi tractats pels comandaments.

Continuam parlant d’igualtat de drets? Si m’assegurau aquesta igualtat, amb entusiasme votaré sí al vostre referèndum.

Els del PP són genials. Rajoy troba aberrant –ho ha dit avui– que a Catalunya es pugui exigir a un comerciant el deure d’atendre els clients en català, i ho argumenta dient que a Madrid mai no se’ls acudiria de fer una llei que obligàs un venedor xinès a parlar en espanyol als clients. Si vol parlar en xinès, diu el gran liberal, que hi parli.

És un exemple contundent de la brillantor intel·lectual d’alguns –bastants– dels nostres veïns. És com si algú trobàs aberrant que un afectat d’una malaltia prengués un medicament perquè una persona sana mai no se li acudiria de fer-ho. O més exactament, hauríem de dir que és com si qualcú es mofàs d’un qui pren un medicament en el suposit que la malaltia fos conseqüència d’un enverinament perpetrat pel mofador. És com si digués que a Madrid mai no farien una llei que establís que la pluja ha de caure de dalt cap a baix. Simplement no cal que la facin, aquesta llei, perquè la pluja ja hi cau cap avall, com els xinesos ja hi parlen en espanyol quan munten la paradeta de la roba a Madrid. Supòs que vós sabeu, senyor Rajoy, per què els xinesos residents a Madrid procuren parlar espanyol amb els clients i no en xinès: us faig prou intel·ligent per a entendre-ho.

Però així i tot us diré, senyor Rajoy, per què no cal que a Madrid facin aquesta mena d’«imposicions lingüístiques». Primer perquè els xinesos que viuen a Madrid –o al territori que té per pròpia la llengua espanyola– no són encara el cinquanta per cent de la població. I perquè el Govern i el Parlament de la Xina no són els qui decideixen com s’han de fer les coses en els territoris esmentats. I perquè –ja que no ho decideixen– no han implantat cap llei que digui que a Espanya tothom té el deure de conèixer el xinès i el dret d’usar-lo. Podeu estar ben segur, senyor liberal, que si tot això que no succeeix succeís, el Govern espanyol estaria tan ocupat implantant mesures d’«imposició» de l’espanyol que no tindria temps per a fer cap altra cosa.

Ho va dir Jordi Pujol: “La missió del nacionalisme [el seu] és governar Catalunya. Tot se subordina a aquest fi”. Avui s’ha pogut comprovar un cop més que dins aquest tot, hi entra trair les aspiracions nacionals dels catalans de la manera més vil possible. La conxorxa PSOE-CIU podrà fer que el primer governi a Espanya i el segon a Catalunya, però serà en una Catalunya frustrada, desanimada i sense perspectives. Els mitjans fidels al nou pacte ja han començat la campanya d’ensarronament i de fer passar un vedell magre per bèstia grossa. Esquerra Republicana culmina amb una sonada coça al cul una trajectòria de cops baixos que va començar en el moment de la constitució del tripartit. Ha quedat sola –i potser és culpa seva–, i els espanyols de dreta i d’esquerra ara somriuen feliços davant la impossibilitat de la gran coalició nacional. Però Esquerra té una gran ocasió de començar avui mateix a retornar la il·lusió a molts de catalans i fer un salt important cap endavant. Pegarà un cop de puny a la taula, s’apartarà dels botiflers i s’unirà al seu poble indignat, o s’afegirà penosament als qui ens volen deixar orfes d’il·lusió? Aviat ho sabrem.

Avui es parla de papers. Catalunya recupera un objecte valuós que uns lladres li van robar a mà armada, i és, lògicament, dia de general gaubança. De bon començament del matí he seguit la descripció dels fets per Catalunya Ràdio. Per pa i per sal han anat repetint que els papers sortien de l’arxiu curosament col·locats dins caixes blanques, que eren introduïdes dins unes furgonetes. Com que un té una certa intuïció i és un malpensat metòdic, això de les caixes em tenia amb la mosca al nas. He esperat el Telenotícies migdia de TV3 perquè les imatges em traguessin del dubte. Mentre la televisió mostrava les imatges d’una trifulca bananera entre unes policies de diferents uniformes, la locució també ha parlat una i altra vegada de les preteses caixes contenidores del botí recuperat. Però les imatges no mentien: allà no hi havia cap caixa. El que es podia veure clarament eren unes indiscutibles capses de cartó portant el preciós material.
I dic jo: és que no hi ha a Catalunya Ràdio i a TV3 un assessor lingüístic que sàpiga la diferència que hi ha entre una caixa i una capsa? No és un fet aïllat. Ja és l’enèsima vegada que he observat que les anomenades ràdio i televisió “nacionals” demostren que no saben què és una caixa. I mentrestant ajuden a preparar-ne una per a la llengua d’aquest país.
Llegiu més

Una senyora que s’autoproclama mallorquina escriu avui una lletra al Diario de Mallorca en la qual dóna –o ella ho deu creure– una lliçó d’aquest liberalisme lingüístic tan de rabiosa actualitat: que cada persona se exprese en la lengua que mejor le parezca […] sin que por ello su interlocutor deba cambiar su lengua. Diu que ha nascut a Mallorca i ha estudiat català fins a 18 anys, però prefereix expressar-se i viure la seva vida en castellà com a elecció personal. Vaja que sap parlar en català però no li ve de gust parlar-lo amb ningú, un car privilegi que li permet la situació de subordinació en què es troba el país on viu i que no tindria en cap societat no subordinada (vull dir prescindir de la llengua pròpia del país). Això sí, dóna permís als catalanoparlants perquè li parlin en llur llengua. Gràcies, és tot un detall, avesats com estam a heure’ns-les amb persones menys generoses.
Però no vull comentar la cosa de les eleccions personals, car cadascú és lliure de fer les que vulgui. Vull comentar el que diu després: «me planteo el porqué de la obligatoriedad de estar en posesión de determinados certificados de nivel de catalán para acceder al cuerpo de funcionarios de nuestra comunidad […]». I aquí és on estic totalment d’acord amb la senyora. Crec que s’hauria de suprimir ara mateix tota aquesta parafernàlia de certificats, nivells, exàmens, juntes avaluadores i altres emprenyos que no tenen a cap país normal, i fer com fan a les Castelles, un país on no s’imposa cap llengua a ningú. Vull dir que tota prova escrita en qualsevol oposició o concurs sigui reglamentàriament en català, com a les Castelles és en castellà, i –com a les Castelles– a les cinc o sis faltes d’ortografia suspesos per incompetència lingüística. I res de certificats, nivells bes o ces, ni res d’imposicions.

He rebut un mail d’una persona que signa amb el nom d’una coneguda i provocativa habitadora del Paradís Terrenal, que em diu literalment –i respect les seves faltes d’ortografia– que «Entiendo que un pueblo (no pais) defienda su cultura, sobretodo despues de estar en “el mundo subterraneo” durante la época franquista, pero ahora lo que pretenden es cambiar los papeles: si antes fueron sometidos a un idioma evitando que ambos convivieran, ahora pretenden hacer lo mismo pero al contrario: eliminar el castellano e imponer el catalan a todos los niveles, vetando a todas aquellas personas que decidan utilizar el castellano como lengua vehicular».
Vaja, una idea que es va repetint com les voltes de l’ase entorn de la sínia. Doncs no senyora: nosaltres no volem fer el mateix; nosaltres no volem imposar el català a les Castelles, Andalusia, Extremadura, Múrcia, Astúries o Aragó. Com en aquell cartell de Purina Dog Chow, nosaltres mai no ho faríem.

Què passaria si un Govern català amb competències sobre el tema establís que per a la contractació d’immigrants en origen aquests han de demostrar documentalment el coneixement suficient de la llengua catalana? Què dirien els Losantos, les Copes, els de la Convivència Cívica, les plataformes bilingüistes, els Ciutadans de Catalunya, els Babels, el Mundo, el País, el PP i tota la tropa? Pueblerinos, cerrados, anticuados, imposición, fascismo i cap amunt.
Doncs segons El Periódico d’avui, una subdelegació del Govern Espanyol a una província ha establit o establert que per a la contractació d’immigrants en origen aquests han de demostrar documentalment –quan hagin de tenir contacte amb el públic, com cambrers o dependents– el coneixement suficient de la llengua castellana. Toma del frasco, Carrasco. La cosa més increïble és que la dita província no és ni més ni menys que la de Barcelona, que, segons sembla, pertany a un país, la llengua del qual és el català i no el castellà.
Com hem dit altres vegades, hi ha dues classes de llengües: les que s’imposen i les altres. Les altres són aquelles llengües la imposició de les quals és objecte de tertúlies i de debat permanent.

Avui el Diari de Balears informa que el Butlletí Oficial de les Illes Balears (dia 5 d’aquest mes) du la versió espanyola d’un text amb un grapat de topònims “passats per la màquina” de traduir, i es veu que ningú no va revisar el producte segregat per l’artefacte. D’aquesta manera els Tossals Verds es converteixen en Los Cerros Verdes, Son Fortuny esdevé Sueño Fortuny i la Trapa, la Trampilla.
Jo no em preocuparia gens per fets com aquest. Vaja, que no em preocuparia gens per l’espanyol, que de salut va més que sobrat. I episodis com aquest poden ser una distracció i un alegre divertiment. És més: l’interessant és que el text s’ha escrit i pensat en català, que és com ha de ser, i després la maquineta s’ha encarregat de la resta. Pitjor seria si fos a l’enrevés, que fos pensat i escrit en espanyol i la maquineta fos la “normalitzadora”, com passa molt sovint en algunes administracions. Heus ací alguns topònims que podrien sortir en aquest cas: Són Estimar (Son Amar), Són Menges (Son Comes), la Mengi (la Coma), Cala Esberlada o Cala Esquerdada (Cala Rajada), Són Magrana (Son Granada), Ca Més o Gos Més (Can Mas), Gos Sanis o Gos Castris (Can Capes), Són Mulla o Són Banya (Son Moja) –quin desastre si els confusos clients de Son Banya començassin a fer veles cap a Son Moja!–, la Trencada (la Rota), la Tatxa (la Punta), Punta Cosina (Punta Prima) o el Gitano (el Caló). Que Déu ens agafi extremaunciats.

Consciente probablemente de su error al aceptar las pretensiones nacionalistas en materia de lengua, el Gobierno ha querido compensarlo con la orden del Ministerio de Defensa de que todos los militares hablen única y exclusivamente en castellano en todo el territorio nacional.
La orden provocó ayer una reacción furibunda de ERC y BNG, que presentaron una batería de interpelaciones parlamentarias y criticaron al ministro José Bono. Los nacionalistas no tienen credibilidad porque denuncian lo que ellos estan haciendo: imponer una lengua sobre otra. Editorial de El Mundo de dia 13-01-2006.

Només hi ha una “petita” diferència: uns només volen “imposar” en els Països Catalans la llengua pròpia del territori –és a dir “imposar-la” en el seu espai natural, simplement perquè no en desaparegui–, i els altres volen imposar la seva llengua –que ja està ben imposada en el seu espai propi– en un territori que no és el seu. Els nacionalistas no pretenen imposar el català a Castella o Andalusia. Oi que la diferència és substancial?