Avui a Roma s’ha escenificat un cop més una de les paradoxes més impactants que es posen per davant els nostres ulls: el més declarat enemic i màxim esclafador de les aspiracions de Catalunya és precisament l’Estat que diu que és el nostre, com a mínim el que ens cobra els imposts. El lleteret –així diuen en el meu poble als qui van per la vida creient-se superiors als altres– del president de la federació espanyola de patinatge ha mostrat xulescament el passaport que els catalans duen damunt, amb un gest de voler mostrar qui els mana i domina. No ha dit, però, d’on ve aquest passaport en el cas dels catalans; no ha dit que ve de l’ocupació militar de 1707-1715 que passà el país a sang i foc. El que em sap greu és que el president de la federació catalana ha parlat en espanyol a l’acte d’avui. No hi havia cap altra llengua oficial en aquesta reunió? La llengua és un identificador nacional més potent encara que un document administratiu. No veu el senyor Basiana que parlant en espanyol donava la raó al lleteret del passaport? Si volem defensar davant el món unes aspiracions nacionals hem de començar per identificar-nos correctament: si no es pot parlar en català, hi ha altres llengües (ja que, de moment, no tenim passaport).

Pobre història! Com diuen a Mallorca, tothom li fa el feix damunt. És a dir, tothom n’abusa, i alguns no dubten a esbordellar-la per a treure’n el profit que interessi. Mirau què va dir Jaume Matas en el seu discurs recent en el Senat espanyol:

“Señor presidente, qué derecho histórico tiene Cataluña que no tengan las Islas Baleares? Si quiere que hablemos de historia, hablamos de historia. Hablamos del reino de Mallorca, el único reino independiente, que sólo se unió en una unión temporal en lo que fue la corona de Aragón, y de toda la historia de las Islas Baleares”.

Una lliçó d’història que em deixa meravellat. Sobretot aquesta idea fascinant que el de Mallorca va ser “el único reino independiente”. L’únic entre quins? Entre els de la corona d’Aragó, els de la península Ibèrica i illes adjacents, o entre els de la Cristiandat? Es refereix potser als seixanta anys que aquest regne tingué uns reis privatius, o als quatre-cents vint-i-sis (considerant només l’època anterior a la invasió borbònica) en què Mallorca, essent tan independent com en la situació anterior, compartí rei i moltes coses més amb els altres regnes de la Corona d’Aragó (unión temporal, diu ell). No voldria ofendre el president si li deia que no li vindria malament llegir aquest article que vaig escriure sobre el particular.

Un altre aplicat historiador és el diputat popular Joan Huguet, que ha incorporat al discurs oficial un dels tòpics del gonellisme esperpèntic i residual: Mallorca era un regne mentre que Catalunya només era un principat. Doncs no senyor: el títol de principat (usat a partir del segle XV) era una qüestió purament nominal, relacionat amb el fet que el sobirà dugués el títol de comte de Barcelona; en termes d’organització política el Principat era un regne com els altres regnes de la Corona. Els catalans del Principat tenien un rei, no un príncep, a qui deien “senyor Rei”. I totes les coses que es referien al rei eren reials, com el braç reial, el reial patrimoni o els batlles reials. I el monarca era el rei no perquè ho fos d’Aragó, sinó perquè ho era de Catalunya (llegiu Armand de Fluvià).

Estic absolutament d’acord amb el senyor Matas que el Principat no té cap dret històric que no tinguin les Illes. On divergim és en la continuació del raonament: uns pensam que les Illes han de lluitar per a aconseguir tot el que pugui aconseguir el Principat, mentre que la reivindicació de Matas, presa de la voluntat de Madrid i dictada mot a mot en el carrer Génova, és que les Illes no tinguin res i el Principat tampoc. Igualtat absoluta.

Magnífica la iniciativa de Presència de regalar aquesta setmana als lectors un pòster de les races autòctones dels Països Catalans. I un brindis amb xampany etiquetat en català pels responsables o supervisors lingüístics: als ases els diuen ases i no burros.
Ara, deixau-me fer-los un suggeriment. Del cavall mallorquí es diu que “està emparentat amb l’extingit cavall català i el menorquí”. Què vol dir emparentat? Els cavalls negres mallorquins i menorquins –igual que els ases– no són més que cavalls catalans introduïts a les Illes amb la resta de personal després de la conquesta. A Menorca han seleccionat recentment un cavall elegant per a la festa i a Mallorca seleccionaren un cavall resistent per a la feina i per a fer muls. El cavall català no està extingit: perviu a Mallorca i a Menorca. I caldria mesclar les dues variants, a fi d’evitar els problemes de l’excessiva consanguinitat, i implantar profusament l’animal a la resta de Països Catalans. Cavall català. Sense complexos.

Darrerament vaig fent fotos de tots aquells elements arquitectònics o d’altre tipus que veig en perill imminent de desaparició. A la ciutat de Palma la meva càmera no s’atura de fer feina. El que passa és que moltes vegades arrip tard, i la cosa de la qual pretenc conservar el record gràfic ha passat a millor vida. No fa gaire vaig anar a fotografiar les cases de Son Gelabert, un magnífic casat –bé que de feia temps abandonat i degradat– d’una possessió molt a prop del centre de Palma en procés d’urbanització. Només restava el lledoner (foto de baix), resistent i altiu però també trist i desconcertat enmig d’un món de màquines, bloquets i sacs de ciment, tan lluny de la placidesa de la feina de missatges i la pacífica traülla d’amos i madones a què estava avesat. Les cases, implacablement arrasades, igual que no fa gaire van ser arrasades les de Son Ferriol (en aquest cas amb lledoner inclòs) i tantes altres, víctimes de la manca de sensibilitat de la nostra oligocràcia constructora-especuladora.
Un altre dia d’aquests vaig encaminar l’objectiu a la barriada dels Hostalets, un petit entramat de carrers rectes i estrets amb casetes del segle XIX. Tenia interès especial a fotografiar la bodega Roca, però havia caigut aquell mateix dia i només un gran munt de runa omplia el solar. Aquest era un lloc on es reunien, i bevien i cantaven, bona part dels gitanos de Palma, abans de ser confinats en el gheto de Son Banya. Em diu ma mare que allà es podia veure ballar una nina descalça que devia viure per la barriada, la que després seria la famosa balladora flamenca La Chunga. Naturalment, la casutxa no tenia el valor patrimonial de les cases de possessió, i aquí només he de lamentar haver-me quedat sense la foto.

Ahir em vaig assabentar pel blog de Climent Picornell que esbucaran el cine Dorado. Avui de matí encara l’he pogut fotografiar (imatge de dalt), tot i que ja amb les tanques de protecció posades i sembla que a punt de rebre l’envestida de la pala. El Dorado i el seu barri són un referent de la meva infantesa, com ho són –veig– per a en Climent. Jo vivia més lluny del cine que ell, allà pel Rafal Vell, però era la sala de cinema que queia més a prop de ca nostra. I aquell cine, en els anys inicials de la meva vida, quan no hi havia ni televisió, ni home cinema, ni messenger ni Festival Park, era l’única distracció que l’infantó que jo era i els meus pares podíem tenir. Dues vegades per setmana: el dimecres, que era el dia econòmic (tres pessetes), i el diumenge a duro. I això que eren dues pel·lícules i el Nodo. Acabada la funció, els meus pares em despertaven, m’abrigaven bé i a peu cap a casa. Jo protestant perquè “només n’havien fet una”.

Que curiós! Quina casualitat que de cop quinze cònsols de quinze països hagin confluït en la feliç coincidència de demanar al Govern de les Illes Balears més espanyol i menys català en l’ensenyament i els serveis publics! Ho diu aquesta notícia del Diario de Mallorca.
Diuen els desconsolats diplomàtics, amb una gosadia sense consol, que el “predomini del català” suposa una discriminació per als immigrants, especialment els qui acaben d’arribar. ¿O és que els qui arriben d’aquests països al·ludits (França, Noruega, Polònia, Holanda, Filipines, Belice, Hongria, Suècia o Estats Units) a penes trepitgen terra insular se’ls encén la llum de la llengua espanyola i es posen a parlar-la i entendre-la com en el miracle de la Pentecosta?
Quina casualitat que fa poc s’hagi constituït una Asociación Familiar de Baleares, exquisidament finançada pel Govern balear del PP, ben disposada a moure combat contra els pocs avanços que ha fet el català a força de la suor de molta gent. Ara, aquesta nova fantasmada dels cònsols. Qui ha organitzat això? Cal investigar-ho urgentment. I en tot cas, els governs d’aquests països haurien de saber que els seus cònsols són barroerament utilitzats per a una empresa tan poc noble com assassinar una llengua parlada per unes persones que no volen més que viure en pau i essent qui són. Com la gent dels països normals, on l’única discriminació que es pot fer als immigrants és no facilitar-los l’aprenentatge de la llengua del país que els acull.

Avui és el professor Joan Solà qui en parla en aquest article. Igual que vaig fer jo uns quants posts enrere i en el Diari de Balears de dia 8 passat, el prestigiós lingüista dóna la repassada als col·legues de TV3 i Catalunya Ràdio.
Una dada important que assenyala solà és el paper jugat per l’Organització pel Multilingüisme, que havia reivindicat que la Casa Reial imposàs al nadó un nom igual en les quatre llengües presents a l’Estat, i posteriorment s’havien felicitat que hagués estat així (divines criatures!). És un poc com la història d’aquell rei a qui els metges van prohibir menjar carn i respongué amb un edicte on s’establia que a partir d’aleshores la carn es diria verdura. Perquè el nom de la infanteta sigui igual en les quatre llengües basta declarar que Leonor és un nom català.
Sembla (però no estic del tot segur) que Catalunya Ràdio ha rectificat. Ara veurem fins on arribarà la barra de TV3.

A l’Alguer he participat en unes magnífiques Jornades d’Intercanvi per a Estudiants, organitzades per Acció Escolar Congrés de Cultura Catalana, que han reunit devers tres-cents nois, d’edat entre catorze i divuit anys i procedents de diversos llocs dels Països Catalans. Allà vaig compartir taula rodona amb Josep Espar i Ticó, un home que ha dedicat molts d’anys dels molts que ja té a la defensa de la llengua i del país. A la seva manera, que és òbviament tan respectable com altres maneres. Durant la seva intervenció exhibí l’entusiasme que sempre l’ha caracteritzat i, com un avi ple de saviesa i experiència, intentà transmetre’l al jovent que omplia l’àmplia sala. No defraudà els qui ja l’havien sentit altres vegades i tragué la imatge de la fruitera amb set pomes, pomes amb diversos gusts i colors que enriqueixen la sola i única fruitera. El moment en què es mostrà més enèrgic va ser quan va amollar un vehement “No als Països Catalans”, que va despertar una bona part dels presents, que abans de la proclama es podien veure amb els ulls clucs i amb el cap fent lents i discrets desplaçaments verticals. Fins i tot és possible que algun dels qui en aquell instant es desxondien, que lògicament no havia seguit el discurs, amb la desorientació del moment es pensàs trobar en un acte de Nuevas Generaciones. Però no, l’orador només deia no a una denominació; un no, tanmateix, que és una de les seves profundes conviccions. Espar és un home de fe, també de gran fe en la curiosa teoria que diu que s’han de construir els Països Catalans, però no s’han de dir Països Catalans, perquè aquesta denominació provoca rebuig entre els qui rebutgen la idea de construir els Països Catalans.
El senyor Espar, denominacions a part, vol salvar la fruitera; per això ha llançat una nova iniciativa per a promoure l’ús de la llengua que s’afegeix a les moltes que omplen el seu currículum. No sabem com serà; només sabem que es dirà l’Heptàgon, un nom que ningú no podrà deixar de relacionar a la primera amb un altre polígon dins el qual pantaixen moribundes –assassinades– una partida de llengües i cultures, entre elles una part de la nostra. Set pometes té el pomer, però si rescatam de l’oblit la pomarrina del Carxe, l’Heptàgon podria ascendir a la categoria d’octàgon sense dificultats. I encara si consideràvem les Balears com a quatre pomes en lloc d’una, tindríem un hendecàgon de la rotunditat d’un renec. També sabem que porta un subtítol tan contundent com Comunitat internacional de llengua catalana, que a mi em provoca unes ganes desficioses de saber quantes són les nacions implicades en aquesta cosa tan internacional. També set?
Benvinguda sigui una altra iniciativa que ofereix feina i entreteniment a tants de patriotes sempre disposats a treballar incansables en qualsevol parada que surti de la llum dels lluminosos. En aquest país tindrem moltes mancances, però si d’una cosa anam sobrats és d’iniciatives per a la promoció de la llengua. És a dir paradetes incomptables que es dediquen a fer el mateix.

He estat alguns dies a l’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya que ha parlat català del segle XIV al XX. Fins a la dècada dels 50 vivien en català el cent per cent dels algueresos. Després unes noves formes de vida –la televisió italiana, la immigració italiana, l’ensenyament italià, la modernitat– van fer que el català s’ensorràs com un castell de cartes. A la plaça de l’Ajuntament –un edifici del centre històric on oneja la quatribarrada– asseguts a uns cafès fan la xerrada un esbart de vells. Un d’ells em comenta assenyalant el grup: “tots aquests parlen en català”. Devia voler dir que són els únics, i segurament els darrers, que hi parlen. La gent menor de seixanta anys són italians homologats. Hi ha activistes que resisteixen i fan coses amb la vista en els joves, però no sé si els joves podran veure cap utilitat a una llengua que ja els és tan estranya com qualsevol altra, que no té gens de presència en el paisatge urbà i que només parlen un residu d’ancians. La situació en aquesta altra banda de la Mediterrània no és comparable, però l’Alguer ha de ser un motiu de reflexió i un toc d’alerta.

Com que és costum, quan vas de viatge, dur alguna cosa als teus, us he portat d’allà un petit record: un cartell en tres idiomes, italià, anglès i espanyol. Atenció a l’espanyol.

En la primera ocasió que es pogué parlar català al Senat espanyol, el president Gabriel Cañellas s’estrenà proclamant que parlava en mallorquí pagès. Amb aquesta afirmació feia com aquell qui intenta avançar-se a la censura per alguna deficiència afirmant-se en ella i procurant donar una aparença de seguretat. I parlà en mallorquí pagès, és a dir l’únic registre català que el president dominava. Avui hem pogut sentir Jaume Matas en el mateix Senat, on ha parlat en català durant dinou minuts dels trenta-quatre que ha durat el seu discurs. No ha donat cap qualificatiu a la llengua utilitzada, però, igual que Cañellas, ha exhibit, en el temple de l’oratòria, una mateixa i enorme anomalia lingüística: un llenguatge excessivament col.loquial, inequívocament vulgar, ple de faltes de gramàtica i barbarismes múltiples; un nivell de llenguatge que cap polític en cap país normal no gosaria utilitzar en circumstàncies semblants sense caure-li la cara de vergonya. Sembla que cap dels dos presidents no en sentia gens, de vergonya, ni pel seu ús lingüístic ni per la seva incompetència lingüística. Potser tots dos, fins i tot, es deuen sentir orgullosos d’haver arribat a un tal estat d’igualtat social en què un president i un venedor ambulant de peix ostenten bàsicament el mateix parlar. És la realitat de les llengües aixafades, la situació que la política de Matas vol perpetuar. Aquelles realitats en què només hi ha llengua de peixaters –amb tot el respecte– perquè la de l’oratòria elegant és bàsicament un altre idioma. És la situació en què Cañellas i Matas i tots els seus afins es troben bé, amb la seva minusglòssia i amb la seva aparent inconsciència del fet. (Un problema, tanmateix, que es podria superar amb un remei tan senzill com l’estudi de la llengua, ni més ni menys que allò que fan els polítics i no polítics en els països normals i que en aquesta illa es veu que només cal que ho facin els estudiants de filologia.)
Però els dos llenguatges –el de Cañellas i el de Matas–, en el Senat espanyol i en el Parlament balear, no són iguals ni prop fer-s’hi. El de Cañellas és el que han parlat quotidianament generacions de mallorquins que anaren a una escola a la qual el català no hi entrà ni guaità mai de la vida. Un llenguatge fresc però sense cultivació il·lustrada. És un català amb bona fonètica, amb una riquesa lèxica i fraseològica; un català bo, només que bo per a parlar-lo en la privacitat, no en una tribuna parlamentària, almenys sense vestir-lo de gala. El català de Matas és una altra cosa: una cosa que mostra la degradació fonètica pròpia de les noves generacions urbanes llançades a l’ús intensiu de l’espanyol, idioma que han nativitzat i que contamina profundament el que en aquests parlants resta de la llengua del país. Matas és un pioner de la ela bleda i del ieisme, fenòmens que entraven quan el president arribà al món i que s’han estès com una pandèmia devastadora. Algun assessor li ha parlat mai d’això al president? O ho sap i se’n refot com de la llengua mateixa? (és una pregunta).
El PP parla molt de defensar i promoure les modalitats lingüístiques de les Illes Balears. Pressuposant que l’exemple és una manera de predicar, ens hem de demanar si és aquesta la modalitat que el PP vol defensar i promoure. La de l’article salat tant si és diumenge com dia feiner, la de la ela bleda, la del betacisme (bostè ba combocar), la de s’iia de Maiorca, iiderar (liderar), tenir que, hi ha que fer, ni siquiera, financiar, lis, evidentament, antes, después, inclús, es companyeros, garantisar, esteim, quesi, els hi xerra, seurer-mós a xerrar, respetar,… Una de dues: o que ens diguin que sí que és aquesta, o que, si no és aquesta, que facin classes de llengua al nostre president. És la imatge del país, és la dignitat del país en joc.

Si voleu sentir el discurs íntegre de Jaume Matas avui al Senat espanyol, clicau aquí.

Avui no em queda més remei que tornar a parlar de Catalunya Ràdio, més exactament de l’inefable model lingüístic de l’emissora. En aquest blog podríem dedicar-los una secció diària amb el títol d’aquest post i amb premis ABLM inclosos.
A l’emissió matinal hi ha una secció en què una especialista dóna orientacions per a fer algun exercici físic per a mantenir el personal una mica més en forma. Ahir parlaven d’una cosa que Antoni Bassas anomenava repetidament agulletes. Una manera curiosa de parlar espanyol fent veure que es parla català. Però l’especialista convidada el corregí tot exhibint una curiosa alternativa: tiretes. Tot d’una m’he posat a fer una peregrinació per tots els diccionaris, webs i altres fonts lexicogràfiques, però no he trobat el més nínim rastre de les fantàstiques tiretes. He anat al diccionari del IEC, al de l’Enciclopèdia, a l’Alcover-Moll, al Termcat, a la Neoloteca, al Cercaterm, i res. A punt d’entrar en l’estat de desesperació, el diccionari castellà-català de l’Enciclopèdia m’ha encès la llum. Diu això:

agujeta f (cordón) tireta, cordó, trossador. (en los músculos doloridos) adoloriment m sing, cruiximent m sing, fiblades, punxades.

Es veu que l’espavilat assessor ha passat per aquí. Però no ha sabut llegir el diccionari: només ha vist tireta i s’ha emocionat amb la paraula, perquè, així en plural, s’assembla força a l’espanyola, almenys totes dues acaben igual (agujetas-tiretes). Per si encara no ho entén li diré que la primera accepció de l’article del diccionari (tireta, cordó, trossador) fa referència a un cordó per a cenyir el gipó, la falda o alguna altra peça de vestir; res a veure amb el dolor muscular. Si vol una bona paraula per a traduir agujetas basta que pensi que a Mallorca absolutament tothom en diu esbraonament. És clar que supòs que els amics de Catalunya Ràdio s’estimaran cent vegades més una paraula espanyola que una de mallorquina.