Després de descriure la vida i miracles de dos sants «moderns», tornam als màrtirs dels primers temps, llunyans i foscos, del cristianisme. Aquests solen ser els «grans» sants que més han conformat la cultura popular, l’antroponímia, la toponímia, les arts i, en definitiva, la nostra vida.

Avui és Sant Llorenç, un màrtir del segle III. Del que diré a continuació sobre la seva biografia no en faceu dogma de fe. Es basa en creences, tradicions i fonts diverses, alguna de ben escassa fiabilitat. Sabem que nasqué a la Tarraconensis, uns diuen a Osca i altres a València. Fins i tot n’hi ha un, sant Donat, que s’atreveix a dir quin dia: el 31 de desembre del 225, diada de Mallorca. Son pare i sa mare també són sants, i amb noms tan simpàtics com sant Orenci i santa Paciència, de qui no sabem res més. Li van posar Laurentium, que vol dir habitant de Laurentum, una ciutat del Laci, pròxima a Roma amb nom derivat de laurus (llorer) o potser pre-romà. D’aquí ve Llorenç, Lorenzo (espanyol i italià), Laurent (francès), Lourenço (portuguès), Laurence o Lawrence (anglès), etc. També podria ser que Laurentius volgués dir ‘coronat amb llorer’ (laurus). En qualsevol cas fa oloreta d’aquesta planta que aromatitza els nostres plats. I per culpa del nostre sant d’avui el món és ple d’homes que es diuen Llorenç i alguna dona que es diu Llorença.

A Saragossa va conèixer un grec, i els dos personatges decidiren d’anar a Roma. L’amic grec acabà essent papa amb el nom de Sixt II. Bé, més que papa fou bisbe de Roma, perquè la figura del papa, amb autoritat sobre tota la cristiandat no apareix fins al segle XI, diguin el que diguin les llistes oficials de papes (vegeu el que hem dit a l’article sobre sant Pere). Bisbe ras, doncs, i que hem de veure com un líder d’una comunitat cristiana, clandestina enmig d’una societat que tenia una altra religió associada al poder polític. Quan Sixt va ser papa va nomenar el seu amic Llorenç diaca, que vol dir ajudant, amb l’encàrrec de custodiar i administrar el béns de la comunitat. Va ser un dels set diaques de Roma, perquè n’hi havia set, igual que els apòstols nomenaren set diaques a Jerusalem.

L’emperador Valeri, en aquell temps regnant, va ordenar que tots els bisbes, preveres i diaques fossin capturats i executats. I el pobre Sixt va ser capturat i executat immediatament. Segons sant Ambròs, en el camí cap a la immolació va topar amb Llorenç, qui li demanà per què anava al martiri sense ell, i el papa li digué que no es preocupàs, que passats tres dies li tocaria a ell. Continuant amb sant Ambròs, després de la mort del bisbe, el prefecte de Roma va ordenar a Llorenç, com a administrador dels béns de la comunitat cristiana, que li lliuràs tots els tresors que aquesta comunitat tenia. Llorenç demanà tres dies per a arreplegar-los durant els quals ho repartí tot entre els més pobres. Al tercer dia es presentà davant el prefecte acompanyat d’una corrua d’indigents, cecs i paralítics i li digué «aquí teniu els tresors de l’Església», i, a més, li enflocà que «l’Església és molt més rica que el vostre imperi». Com podeu suposar, dient aquestes paraules ja havia begut oli. Sant Llorenç va ser torrat damunt una gran graella amb una bona caliuera davall. Després de patir aquest turment durant una estona ben llarga va dir als encarregats de la torrada que ja el podien girar, que d’aquell costat ja estava ben fet. Era el 10 d’agost de l’any 258. Algun estudiós ha aigualit la festa dient que aquesta creença de la torrada és deguda a un error de transcripció de la font en què s’origina: un passus est (va sofrir) va ser copiat deixant la p i es convertí en assus est (fou rostit). Sempre hi ha explicacions per a tots els gustos.

Les restes del sant, més carbó que altra cosa, van ser enterrades a les catacumbes. En el mateix lloc Constantí erigí després un oratori, que arribà a convertir-se en l’actual basílica de Sant Llorenç Extramurs, una de les més importants de Roma i gran centre de pelegrinació. Un altre oratori fou construït en el lloc on va ser torrat, que ara és la basílica menor de Sant Llorenç de Panisperna. Una tercera basílica menor de Roma dedicada a Sant Llorenç, Sant Llorenç de Lucina, guarda la famosa graella d’ençà que la hi va posar el papa Pasqual II, al començament del segle XII. No se sap per on va parar ni qui la va guardar els nou-cents anys precedents. I encara a la mateixa Roma hi ha sis altres esglésies dedicades a Sant Llorenç, algunes vinculades a llocs de la seva vida, cosa que dóna una idea de la importància del personatge en el catolicisme. L’església de Santa Maria Assumpta d’Amaseo guarda una ampolla amb sang del màrtir, que el dia de la seva festa es liqua i es torna a coagular l’endemà. El seu —suposat— cap cremat es guarda a la basílica de Sant Pere i és exposat als fidels el dia de la seva festa.

I com que no hi ha sant sense miracle, sant Gregori de Tours (segle VI) ens n’ha deixat un d’escrit. Un capellà reconstruïa la seva església, dedicada a Sant Llorenç, que havia estat feta malbé per un incendi. Hi treballava un bon grapat de picapedrers, i un bon dia aquests es trobaren que no tenien res per a menjar. El capellà pregà a sant Llorenç i al punt veié dins una senalla un pa calent i flairós. Pensant que no bastaria ni per a aperitiu començà a llescar-lo, i una llesca i una altra, i el pa que no s’acabava, i tots aquells obrers en menjaren durant deu dies. I us en podria contar més si no fos que els Actes de Sant Llorenç, escrits després de la seva mort, es van perdre.

Sant Llorenç és el tercer patró de Roma, després de Sant Pere i Sant Pau. És també el patró dels arxivers i bibliotecaris, perquè en els seus temps de diaca era l’encarregat de guardar els documents de la comunitat. També és el patró dels comediants, dels cuiners (això és més bo d’entendre), dels qui treballen amb forns (forners, ollers, vidriers)  i dels assaonadors de pells, atès que la seva va romandre ben assaonada. A Mallorca era el patró dels moliners de vent, que sovint posaven una rajola amb la imatge del sant a la porta del molí. Al nostre país és el patró de les viles i altres nuclis que es diuen Sant Llorenç, i d’altres com Alaior (antiga parròquia de Sant Llorenç de Binixems, Menorca), Càlig (el Baix Maestrat), Sant Climent de Llobregat i Sant Feliu de Llobregat (el Baix Llobregat), Alberic (la Ribera Alta), Llaurí (la Ribera Baixa), Vilar de Canes (l’Alt Maestrat), Mafet (Agramunt, l’Urgell), etc. El sant és representat com un jove vestit amb dalmàtica, vestimenta pròpia dels diaques, portant la palma dels màrtirs i la graella damunt la qual perdé el fred.

Arreu del món hi ha esglésies dedicades a l’il·lustre diaca. A Espanya el rei Felip II, en temps d’abundància imperial, va fer aixecar el grandiós monestir de San Lorenzo de El Escorial, residència reial, monestir i lloc d’enterrament dels monarques espanyols. Era la manera del rei d’Espanya de celebrar la victòria sobre els francesos a la batalla de Sant Quintí, que s’esdevingué el dia de Sant Llorenç de 1557. D’aquella batalla ve la dita haver-hi un Sant Quintí, quan s’esdevé una gran agitació, enfrontament o rebombori. Vist de dalt, la disposició de les construccions de l’Escorial evoca la graella sobre la qual torraren el titular del monestir.

Sant Llorenç està relacionat amb una copa que és la més famosa de tota la història: el denominat Sant Graal, la copa que suposadament fou utilitzada per Jesús a l’Últim Sopar i que, a més, serví a Josep d’Arimatea per a recollir un poc de sang de Jesús durant la crucifixió. La recerca d’aquesta copa, que devia ser més una escudella que una copa, fou peça clau de tota la literatura dita matèria de Bretanya, centrada en el rei Artur i els cavallers de la taula rodona. Com sol passar amb tants d’objectes sagrats relacionats amb Jesús o els sants, el miracle de la multiplicació és molt operatiu, i de sants graals en el món n’hi ha una dotzena. Un d’ells, semblant a una copa d’aquestes que donen als esportistes després de guanyar alguna competició, es troba a la catedral de València. El graal seria l’escudella superior, no tota la copa, com es pot suposar, i segons diu la catedral de València «no hi ha dubte» que és l’autèntic. Segons un text anònim del segle XVI, Vida i martiri de Sant Llorenç, suposadament basat en un altre text de sant Donat, els primers papes conservaren el calze de Jesús, i el papa Sixt el lliurà al diaca Llorenç. Aquest el passà a un company dit Preceli perquè el portàs a uns familiars del diaca que vivien a Osca. Així ho va fer, i els parents d’Osca guardaren la joia ben amagada i per molt de temps. Durant la invasió musulmana la santa escudella va ser amagada pels Pirineus, fins que va ser lliurada al rei Martí l’Humà, qui la passà a Alfons el Magnànim i aquest la diposità a la catedral valenciana. Durant la invasió napoleònica la dugueren a Palma per a la seva seguretat i hi estigué quatre anys. Si no hagués estat per sant Llorenç encara seria perduda per Roma o l’hauria feta miques el malvat Valerià.

Els dies que envolten el de Sant Llorenç es produeix el fenomen conegut com a perseids, que és una pluja de meteors o cua de pols còsmica que deixa la cometa Swift-Tuttle, que fa la volta al sol cada 135 anys. Cada any la terra travessa la seva cua al final de juliol i començament d’agost, cosa que provoca la famosa pluja. Els meteors es diuen perseids perquè el punt d’origen és la constel·lació de Perseu, i popularment són anomenades llàgrimes de sant Llorenç perquè la imaginació popular les identifica amb les llàgrimes que vessà el sant en el moment de la rostida.

Hi ha un bon grapat de viles que tenen el nom del sant:  els municipis de Sant Llorenç  del Cardessar (Mallorca), Sant Llorenç de Cerdans (el Vallespir), Sant Llorenç d’Hortons (l’Alt Penedès), Sant Llorenç de Morunys (el Solsonès), Sant Llorenç de la Muga (l’Alt Empordà), Sant Llorenç de la Salanca (el Rosselló), Sant Llorenç Savall (el Vallès Occidental); i nuclis com Sant Llorenç de Campdevànol (el Ripollès), Sant Llorenç de Balàfia (Sant Joan de Labritja, Eivissa), Sant Llorenç de les Arenes (Foixà, el Baix Empordà) i Sant Llorenç de Montgai (Camarassa, la Noguera).

Sant Llorenç és present en molta fraseologia que condensa un tros de la nostra cultura popular. Algunes dites ens recorden fets climatològics (pluja de Sant Llorenç sempre arriba a temps, Sant Llorenç escura els torrents, per Sant Antoni gelades i per sant Llorenç calorades) i altres, els fruits que podem collir (per Sant Llorenç figues a querns, el bon nap per Sant Llorenç ha de ser nat, per Santa Magdalena l’avellana és plena i per Sant Llorenç ja no n’hi ha gens).