Avui és la gran festa de Sant Antoni. Per a filar un poc més prim, Sant Antoni Abat (malgrat que mai no va ser abat ni fa fundar cap monestir), Sant Antoni d’Egipte, Sant Antoni l’Ermità, Sant Antoni del Foc, Sant Antoni del Desert, Sant Antoni dels Ases, Sant Antoni del Porquet o Sant Antoni el Gran, segons els usos dels diversos països. Tots aquests noms són per a diferenciar-lo d’un altre Sant Antoni, el de Pàdua o dels albercocs, que té la festa el 13 de juny. Avui fan festa, doncs, tots els Antonis i Antònies, llevat dels que van amb el dels albercocs. L’hivern avança i el dia s’allarga a petites passes —per Sant Antoni una passa de dimoni—, les gallines comencen a pondre després de la pausa autumnal i els ametllers primerencs durant la vuitada de Sant Antoni trauran les primeres flors, que seran ametlles si una gelada no les fa malbé. El dia de Sant Antoni i els precedents són coneguts com la setmana del barbuts, pels tres sants que tenen la festa aquests dies: a més de sant Antoni, sant Pau Ermità i sant Maur abat, els dos darrers el 15 de gener. Aquests dies solen ser els més freds de l’any, i com diu el refrany, setmana dels barbuts, setmana d’esternuts. O, dit d’una altra manera, entre Sant Antoni i Sant Sebastià, més fred que tot l’any fa.

Antoni és un nom llatí: Antonius, un nomen o nom de gens (mena de clan format per persones descendents d’un ancestre comú), en aquest cas la gens Antonia, dita així perquè es consideraven descendents d’Anton, germà d’Hèracles o Hèrcules, fill de Zeus. També s’ha dit que aquest nom del déu forçut podria ser d’origen etrusc. Al dit clan pertanyia el famós polític i militar Marcus Antonius. Una falsa etimologia va fer derivar el nom del grec anthos (‘flor’), cosa que en el segle XVI va fer canviar la grafia tradicional anglesa Antony per Anthony. El nom va ser imposat àmpliament a partir de la devoció a Sant Antoni Abat, i és i ha estat un dels més difosos en el nostre país. La forma masculina té les variants Antoni i Anton, i la femenina, les variants Antònia i Antonina, aquesta darrera potser formada sobre el masculí Antoní, derivat de la forma llatina sufixada Antoninus. A Mallorca s’usen tradicionalment Antoni, Antònia i Antonina, amb els hipocorístics Toni i Tonina (però no Tònia).

El nostre personatge d’avui és un egipcià que visqué en segles III i IV, quan Egipte encara no era terra de moros sinó la pàtria que fou de la gran cultura de les piràmides, els jeroglífics, els faraons i moltes altres coses. Terra integrada aleshores dins l’Imperi Romà i amb el grec com a llengua escrita hegemònica, malgrat que la gent parlava copte, la darrera fase de l’antic egipcià, l’única llengua que devia saber el nostre protagonista. La seva vida —o llegenda— va ser difosa per un col·lega seu, Atanasi d’Alexandria, qui escrigué la Vida d’Antoni, en grec, la traducció de la qual al llatí va ser un best seller i va donar al sant una gran fama per tot l’Imperi. Aquest text ens diu que Antoni era fill de pares terratinents, que van morir quan el futur sant tenia 18 anys. Quan en tenia 34, va llegir allò de «si voleu ser perfecte, veneu tot el que teniu, donau-ho als pobres i tindreu un tresor en el cel», i ho prengué al peu de la lletra: ho repartí tot, deixà la germana —pobra!— a una mena de pre-convent, amb altres infortunades verges i se n’anà a viure al desert, lluny de remeis i apartat radicalment de tota civilització. Allà visqué molts d’anys (primer a una ermita, després dins una tomba i finalment a un fort romà abandonat), més sol que la una, sense fer altra cosa que meditar, pregar i aquestes coses que no fan pujar gaire el PIB. Menjava del que alguna ànima caritativa li duia de tant en tant. Una vegada va fer pa que li va durar sis mesos. No sabem si en va fer una gran quantitat o si en menjava molt poc. En tot cas, dur sí que ho devia ser. Amb aquesta dieta aviat li aparegué el dimoni, que té tirada a seleccionar persones subalimentades i que l’afligí un cop i un altre amb tota mena de crueltats: intentà de fer-li sentir avorriment, peresa; li va fer veure fantasmes d’atractives senyores per a dur-lo al pecat; li envià més fantasmes de bèsties salvatges, llops, lleons, serps i escorpins, que semblava que l’havien de devorar. Però el sant pregava i pregava i resistia, i al final l’heroi va vèncer el dimoni. I la relació entre els dos personatges és avui un dels elements emblemàtics de la nostra cultura popular.  Cansat de la vida al desert, li va passar pel cap voler ser martiritzat. Va anar a Alexandria i es posà a cridar pel carrer tot proclamant la seva fe cristiana. Fins i tot va fer el numeret davant el governador, que no li va fer ni punyetero cas. Havia fet un poc tard: les persecucions ja s’acabaven i va haver de tornar al seu fort, tot entristit, o potser resignat, sense aconseguir el seu propòsit. L’únic que va aconseguir va ser que la gent que l’havia sentit cridar pel carrer anàs en massa a visitar-lo i s’acabà la seva pau i soledat. Per això se’n va anar a cercar un altre desert més tranquil i es va establir a la vora d’una palmera i una font amb un rajolinet d’aigua, on ara hi ha el monestir de Sant Antoni el Gran. Allà el nostre Antoni es va voltar d’alguns deixebles, li va venir la feineria i es va posar a fer alguna cosa productiva, com cultivar un hort i filar estores. També a donar bons consells als deixebles, que foren recollits més tard en un llibre que du un títol tan excitant com Apophthegmata Patrum Aegyptitorum, conegut també com les Dites dels pares del desert. Malgrat el càstig que el seu cos se’n va dur amb tanta mortificació, tant de dimoni i tanta manca de proteïnes, va morir a 105 anys, l’any del Senyor 356. Va voler ser enterrat a un lloc secret, però els cossos dels sants tard o prest són trobats i destinats a la seva funció fetitxista. De manera que en el mateix segle IV trobaren les seves restes i les dugueren a Alexandria. D’allà a Constantinoble, tot evitant calculadament que caiguessin en mans dels musulmans; i en el segle XI de Constantinoble foren traslladades (sembla que un 17 de gener) a un municipi francès que a partir d’aleshores es diu Sant Antoine-l’Abbaye, situat molt a prop de Viena del Delfinat. Allà s’hi féu una gran església destinada a acollir les venerables i venerades relíquies.

En el seu nou emplaçament les relíquies aviat es van posar a treballar. Miraculosament van començar a guarir una greu malaltia molt estesa a l’Edat Mitjana dita després el foc de Sant Antoni, científicament ergotisme, causada per la ingestió de cereals contaminats pel fong ergot. Els enverinats tenien convulsions, dolors intensos i contraccions arterials que podien conduir a la necrosi dels teixits i a l’aparició de gangrena en les extremitats, que sovint havien de ser amputades. Doncs un noble afectat per la malaltia que visità les relíquies del sant es va guarir, per la qual cosa el 1095 el noble, en agraïment, va fundar en el mateix lloc de l’abadia la congregació religiosa de Sant Antoni, dedicada a gestionar un hospital per a afectats del terrible foc. Després es van convertir en un orde monàstic, els Canonges Regulars de Sant Antoni, amb hàbit fosc i la creu blava en forma de T, o tau, del sant, que fundaren hospitals pertot arreu per al tractament de l’ergotisme. Al nostre país fundaren hospitals a Barcelona, València, Cervera, Lleida, Palma i altres llocs. L’hospital de Palma, amb convent, església i claustre es va instal·lar en el carrer de Sant Miquel. Els frares i el convent es deien de Sant Antoni de Viena, pel lloc de la casa principal, no a Viena d’Àustria sinó a Viena del Delfinat, com hem dit. Però la gent mallorquina va transformar Sant Antoni de Viena en Sant Antoni de Viana i així va restar. L’orde va ser dissolt el 1791 i els seus béns passaren als Ajuntaments. El convent de Palma acabà al Banc de Bilbao, que restaurà l’església i el claustre.

El sant és representat amb l’habit del seu orde, amb un porc als seus peus —diu la llegenda que en va guarir un que estava malalt—, amb la creu en forma de te o tau abans esmentada o amb un gaiato amb una campaneta penjada.

Sant Antoni és el patró dels animals domèstics, malgrat que en el desert els únics animals amb què topà degueren ser qualque serp i qualque rata. El patronatge ve del fet que els porcs dels frares de Sant Antoni, amb els quals feien greixos per a untar els seus malalts, pasturaven a lloure per la ciutat, amb un picarol penjat al coll, i eren alimentats, igual que els frares, de la caritat de la gent. I aquells animalons, vianants lliures i feliços fins al dia de Sant Martí, estaven sota la protecció del sant. Com hi estaven tots els animals de peu rodó, a l’estable dels quals no mancava sovint la imatge del protector. És tradició del país que el dia de Sant Antoni es fan les beneïdes d’animals, que en alguns llocs, com Muro, tenen gran vistositat. Una cerimònia que en el passat no cercava la vistositat sinó l’acció benèfica del sant sobre la salut de les criatures, tan exposades a malalties i accidents i sense l’abundància de veterinaris que hi ha avui. Abans, doncs, duien a beneir animals «útils», sobretot cavalls, muls, ases i cans. Ara, que d’aquelles bèsties de peu rodó en resten poques —i dur a beneir els tractors no seria gaire apropiat— hi duen cans, moixos, qualque canari, qualque tortuga i qualque hàmster.

Sant Antoni és un bon sant
i qui té un dobler l’hi dóna,
perquè mos guard s’animal,
tant si és de pel com de ploma.

En algunes poblacions, com Barcelona, es fan els Tres Tombs, és a dir tres voltes a la ciutat o una part d’ella amb el bestiar i els carros, que acaben amb les beneïdes. Sant Antoni és també el patró dels traginers.

El 17 de gener és també la Diada del Poble de Menorca (declarada el 1981), en què es commemora la Conquesta de l’illa per Alfons el Liberal —el gener de 1287— i la incorporació de Menorca a la Corona d’Aragó i a la cultura catalana. Diuen que en aquella lluita contra els musulmans els catalans invocaren sant Antoni, que d’aleshores ençà ha estat objecte de gran devoció entre els menorquins. És patró de l’illa de temps immemorial, patronatge confirmat pel papa Urbà VIII el 1643. La commemoració de la Conquesta té arrels antiquíssimes, com la Festa de l’Estendard a Mallorca. De segles enrere es fa una celebració solemne, en què es commemora la l’entrada del rei Alfons a Ciutadella, capital de la Menorca musulmana. A Ciutadella es fa missa solemne a la catedral seguida de la processó dels Tres Tocs, que representa l’entrada de les tropes catalanes pel portal de Maó. Una comitiva formada per autoritats civils i eclesiàstiques, alguns a cavall, va de la catedral —antiga església parroquial— al dit portal, on el regidor més jove fa tres tocs amb l’asta del penó sobre una rajola que té la creu de sant Antoni. Després es canta un Te Deum i es torna a la catedral. Aquesta celebració va decaure a partir de la II República, per l’animadversió de sectors republicans, esquerrans i anticlericals; però ha recuperat la seva esplendor després de l’establiment de l’autonomia i l’augment de l’estima de les pròpies arrels.

Sant Antoni és la gran festa d’hivern dels Països Catalans. Al País Valencià i a les Illes Balears es fan fogueres la nit anterior i festa al seu voltant. Fogueres que a Mallorca es diuen foguerons, no sé si perquè abans eren més petites. A Mallorca és la gran festa de la Part Forana. La revetlla de Sant Antoni es viu amb intensitat, sobretot a la Pobla d’Uialfàs, Muro, Artà i Manacor. La festa comença amb les completes, en què l’església s’omple de gent i sobretot de joves que canten els goigs de Sant Antoni amb veritable fruïció. Llavors s’encenen els foguerons, i la gent canta gloses al so de la ximbomba i fa festa al voltant del foc. No solament la gent canta gloses sinó que hi ha el costum lúdic i creatiu de fer gloses, fins i tot aprofitant la modernitat de les xarxes socials. Element indispensable són els dimonis, el ball del qual és una evolució del teatre medieval que volia explicar a un públic illetrat la vida de Sant Antoni. Després es prescindí del text i només restà la música i el ball. La festa de Sant Antoni s’ha anat adaptant als diversos contextos històrics: durant el franquisme sou atenuada la part de festa i diversió i es posà èmfasi en les beneïdes i els elements religiosos. Però a partir dels anys 80 del segle passat la festa ha pres una força extraordinària, i els qui no poden viure-les in situ en poden gaudir una mica mitjançant la televisió.

I, com canten a Manacor,

Sant Antoni gloriós,
de Viana anomenat,
sigau nòstron advocat,
de tot perill guardau-mós.

Molts d’anys, Tonina, Toneta, Antònia i Toni.