Fa un temps, qui sap quant, va aparèixer la idea que la llengua és sexista perquè per a referir-nos a un grup d’homes i dones es fa servir el gènere que tradicionalment s’ha dit masculí. I a partir d’aquí començaren les propostes per a evitar aquesta suposada «anomalia», presentada com a fruit d’una societat patriarcal. Propostes per a construir el que primer es digué llenguatge no sexista i després llenguatge inclusiu. Les propostes incloïen el desdoblament de gènere (els ciutadans i les ciutadanes), alguna norma sobre concordances, com fer concordar els adjectius amb el segon element de la coordinació (els homes i les dones catalanes) i el recurs a noms abstractes o col·lectius, com la ciutadania en lloc d’els ciutadans o la comunitat científica en lloc d’els científics. I es començaren a fer «guies» de llenguatge «no sexista» que encara inunden els webs de les institucions, els responsables de les quals sovint imposaren o imposen aquests criteris amb rigor inflexible. En el sector més radical, identificat amb grups d’extrema esquerra, aparegué l’ús del denominat femení genèric, que és l’aplicació del gènere femení a un grup d’homes i dones.

Lingüistes diversos, amb Carme Junyent com a referència destacada en el nostre país, hem impugnat totes aquestes propostes, aclarint que allò que la gramàtica tradicional anomena gènere masculí, en realitat no és tal sinó un ús no marcat del gènere gramatical, i que aquest ús no marcat és tan profund en l’estructura gramatical que les propostes referides en el paràgraf precedent són una quimera impossible de dur a terme, i si hom s’hi fa fort no s’aconsegueix altra cosa que el desballestament de la llengua.

Del femení genèric, que per força no passarà de ser una excentricitat de sectors marginals, no cal parlar-ne gaire més: bastarà citar l’article de Jaume Corbera «El femení genèric o la invisibilització de les dones». Pel que fa a les altres «estratègies discursives» —desdoblaments i abstractes— sí que val la pena de dedicar-hi tota l’atenció que calgui, atès l’arrelament d’aquestes idees en un sector ampli de la població. Hi ha bibliografia abundant, i jo mateix he dedicat alguns articles a desmuntar la base teòrica en què es pretén recolzar tot el muntatge: sobretot «Llengua, gènere i sexe» i «Visibilitzar les dones?». Ara, en aquest tercer article, em permet d’insistir en el tema del desdoblament.

A diferència del femení genèric i certes concordances (els diputats i les diputades ja han estat acreditades), els desdoblaments no són agramaticals, i alguns sempre han existit, com el protocol·lari senyores i senyors de la salutació a l’inici d’un acte. Llavors per què hem de recomanar intensament que no es facin aquests desdoblaments?

En primer lloc perquè fer-los amb rigor i sistemàticament, és a dir, aplicar el desdoblament a tots els mots que presenten flexió de gènere, incloent-hi adjectius i mots gramaticals (articles, demostratius, possessius, etc.) és literalment impossible. No hem conegut mai ningú que ho faci, i si algú ho fes, el llenguatge seria tan carregós que fóra insuportable. Els desdobladors «convençuts» només fan desdoblaments en un petit nombre de mots (ciutadans, diputats, catalans, etc.), i normalment de manera parcial, tot i que es pensen fer servir el llenguatge més modern i «inclusiu» del món. D’altra banda, ja s’ha advertit a bastament dels problemes greus que poden derivar-se de l’alternança de formes no marcades i formes desdoblades en llenguatges tan sensibles com el jurídic.

Però hi ha una altra raó per a no desdoblar, i poderosa: cada vegada que algú fa un desdoblament de gènere i enfloca un catalans i catalanes, un tots i totes, etc., envia un missatge als receptors reafirmant la gran error que dugué a la promoció del «llenguatge no sexista»: la idea que l’ús de les formes no marcades, dites masculines, té alguna cosa de pervers i que per a ser moderns i «progressistes» cal pujar al carro del llenguatge «inclusiu». Molta gent s’ho ha begut; persones amb tota la bona voluntat però amb manca de formació gramatical i sols desig de fer les coses bé, sobretot polítics i altres persones públiques. Persones que, amb tot, no passaran d’un desdoblament simbòlic, completament parcial i, per tant, totalment incoherent. Més: la pràctica del desdoblament pot fer, fins i tot, que molta gent agafi un sentiment de «culpa» si no segueix les normes de la correcció política i fa una cosa tan encomiable com usar l’estil net i plenament correcte de sempre. Tot això fa que el desdoblament avui sigui una plaga que embolica, confon i destarota la llengua, davant la qual cal afirmar rotundament que el llenguatge natural, la llengua de sempre, no té res de sexista (almenys pel que fa a l’ús de formes no marcades) i cal enviar aquest missatge en cada acte de parla, sense manies ni complexos: sense desdoblaments.