Avui és la festa de la Mare de Déu de la Neu, dita més usualment la Mare de Déu de les Neus, i fan testa totes les dones que es diuen Neus. Diguem, però, d’entrada, i sense ànim de traumatitzar gaire cap d’aquestes dones, que la forma catalana genuïna és Mare de Déu de la Neu, no de les Neus, que és, segurament, una forma interferida per l’espanyol. I que el nom de Neus, que és molt modern, també sembla interferit per l’espanyol Nieves. Si no tinguéssim damunt l’esquena segles de subordinació a l’espanyol, ara les Neus probablement es dirien Neu, igual que n’hi ha que es diuen Miracle o Remei, que correspon a l’espanyol Milagros i Remedios.

Però comencem la història pel principi. L’advocació de la Mare de Déu de la Neu, o Nostra Senyora de la Neu, va aparèixer a Roma. Diu la llegenda que la nit del 4 d’agost de l’any 352, un home de nom Giovanni, patrici ric, va tenir un somni en què la Mare de Déu li aparegué i li digué que volia que li fos edificada una església en el lloc que li indicaria mitjançant una nevada. Giovanni anà a contar el fet al papa Liberi, qui la mateixa nit havia tingut el mateix somni. L’endemà, damunt el turó Esquilí aparegué una zona coberta de neu, en ple agost. Però ni una flòbia fora d’aquesta petita zona. El papa traçà el perímetre de la nova església, coincidint amb l’àrea de la zona nevada, i el temple edificat, dedicat a la Mare de Déu i pagat pel ric patrici, va ser denominat església Liberiana (pel papa Liberi) i més popularment església de la Mare de Déu de la Neu (Madonna della Neve). En el segle V el papa Sixt III va fer enderrocar aquella església per a construir-ne una altra en el mateix lloc, molt més majestuosa, que per ser la més gran de totes les esglésies marianes de Roma va ser denominada Santa Maria Major (Santa Maria Maggiore), una de les quatre basíliques majors de Roma. En aquesta egrègia basílica, cada dia 5 d’agost es deixen caure de la cúpula una pluja de pètals de rosa blancs per a recordar el miracle de la nevada estiuenca. El 1568 el papa Pius V establí la festa de la Mare de Déu de la Neu en el calendari romà i a partir d’aquí a tot el món s’anaren construint esglésies dedicades a aquesta advocació. I també, imitant la de Roma, esglésies amb el nom de Santa Maria Major, com les d’Inca, Morella, Montblanc o Prades. Diguem, però, que els espanyols van ficar un article en aquest nom (Santa María la Mayor), i aquesta forma espanyola també ens ha interferit la nostra, que ha de ser Santa Maria Major, com és en totes les altres llengües. No és l’únic cas: a Roma també hi ha la basílica de Sant Pau Major (San Paolo Maggiore), que hem vist denominar Sant Pau la Major.

Ara que hem vist la història, tornem al nom. L’original italià és Madonna della Neve, amb neve en singular. El plural llatí ad Nives deu haver motivat la forma francesa Notre Dame des Neiges i l’espanyola Virgen (o Nuestra Señora) de las Nieves, i l’anglesa Our Lady of the Snows. Fins i tot en italià és possible Nostra Signora delle Nevi. La tradició catalana s’alinea amb l’original italià, en harmonia amb el caràcter incomptable de la neu, i així ho corrobora la documentació antiga. Vegem-ne algunes mostres:

Malgrat les interferències, la forma en singular està arrelada en els usos populars. En els goigs a la Mare de Déu de la Neu del lloc d’Àrreu (Pallars Sobirà) la tornada diu:

I una cançó mallorquina recollida pel pare Ginard fa:

Tot i que hi ha una altra versió més atrevida:

Segons explica Joan Amadas, una llegenda indica que a Barcelona es va produir un prodigi semblant al de Roma —coincidències de la vida— però al revés. Un cinc d’agost va caure a Barcelona una gran nevada que deixà tapada de blanc tota la ciutat menys un redolet al costat de la plaça de Sant Jaume. I, com deveu haver endevinat, en aquell redolet es va aixecar una església dedicada a la Mare de Déu de la Neu, església a la qual més tard canviarien el titular. És l’església dels sants Just i Pastor, dedicació que ja està documentada en el segle X.

Segons algunes fonts, en alguns llocs la Mare de Déu de la Neu era la patrona dels nevaters, és a dir els qui arreplegaven neu i en feien gel. A la Mare de Déu de la Neu s’encomanaven les noies que volien tenir una cara blanca com la neu, antic ideal de bellesa. També les bugaderes, que li pregaven de tenir sempre la roba ben blanca. Si els emblanquidors de diners fossin devots, també podrien tenir la nostra Mare de Déu per patrona.

La Mare de Déu de la Neu és la patrona de Vilanova i la Geltrú, però aquest patronatge no és gaire antic. La hi declararen el 1781, perquè la dona ajudà miraculosament els vilanovins després que una gran pedregada destruí les seves vinyes. Aleshores abandonaren el pobre sant Antoni Abat i en el seu lloc hi posaren la nostra Mare de Déu, que al capdavall té una categoria superior.

La Mare de Déu de la Neu és la patrona d’Eivissa i Formentera. Aquestes illes van ser conquerides un 8 d’agost de 1235. Els magnats catalans que pactaren la conquesta acordaren d’aixecar un temple a la Mare de Déu, i així aparegué l’església parroquial d’Eivissa, catedral a partir del segle XVIII . Deu ser per la proximitat del 8 d’agost amb la festivitat de la Mare de Déu de la Neu que aquesta advocació s’identifica amb Santa Maria d’Eivissa. Com es comprensible, a Eivissa hi ha moltes Neus.

A Mallorca la Mare de Déu de la Neu està associada a Bunyola i a Manacor. A Bunyola és copatrona de la vila juntament amb sant Mateu. Una talla de marbre d’aquesta Mare de Déu, feta en el segle XV, presideix l’altar major. Ja ho feia segles enrere, però un bon dia va ser desplaçada a una capella secundària mentre que sant Mateu ocupava el lloc central. Diuen que aquell any no hi hagué olives ni oli, la principal riquesa de la vila. El 1960 la imatge va ser reinstal·lada a la presidència de l’altar major, i a sant Mateu li donaren un lloc prou digne en el pis de més amunt del mateix retaule. I, segons diu el rector, la parella s’entén força bé.

Una cohabitació semblant hi havia a l’església de Manacor. L’antiga església gòtica, construïda entre els segles XIV i XVI, tingué com a titular la Mare de Déu de Manacor, dita també Nostra Senyora de la Neu. La imatge ocupava el centre del retaule major i al seu costat se situava sant Jaume, patró de la vila. Quan es va edificar la nova església neogòtica actual, al final del segle XIX, l’església adoptà com a titular la Mare de Déu dels Dolors, que ara presideix l’altar major. La imatge de l’antiga titular ha passat a un lloc secundari. En tot cas, tant a Bunyola com a Manacor un carrer porta el nom de la Mare de Déu de la Neu. Així en singular.

Estaria bé que la lectura d’aquest article i el pensament de la neu ens pogués ajudar a assuaujar un poquet la calor que aquests dies ens mortifica, però no ho crec. En tot cas, molts d’anys a totes les Neus.

No faceu cas del títol d’avui. Com sempre que va entre cometes és un títol «lúdic». Avui és la diada de la Mare de Déu dels Àngels, per la qual moltes dones es diuen Àngels, i avui, naturalment, fan festa. Alerta que aquí hi ha segregació de sexes, i els homes que es diuen Àngel no fan la seva festa avui sinó el 2 d’octubre o bé el segon diumenge després de Pasqua (vegeu l’entrada «Sant Àngel»).
La figura de la Mare de Déu dels Àngels fou promoguda per sant Francesc d’Assís i els franciscans, però hi ha alguns elements precedents. Aquesta advocació es basa segons algunes fonts en la idea que Maria fou acompanyada d’àngels durant la seva pujada al cel. Segons la llegenda, en el segle IV pelegrins procedents de la Terra Santa van construir una esglesieta prop d’Assís (Itàlia), que fou anomenada la Porciúncula (en italià la Porzioncula, per estar edificada en una petita porció de terreny) i que fou dedicada a la Mare de Déu dels Àngels. Llegenda a part, l’esglesieta està documentada en el segle IX. Al començament del segle XIII estava molt deteriorada, i sant Francesc d’Assís la va restaurar i la va convertir en la seva base d’operacions. Allà va fundar l’orde dels franciscans i allà va construir unes cabanes que foren, amb l’esglesieta, el primer convent franciscà. Allà Francesc d’Assís i Clara d’Assís van decidir de fundar l’orde de les clarisses. Mort Francesc, aquell convent es convertí en centre de pelegrinatge, de cada vegada més multitudinari. En el segle XVI, el papa Pius V va fer enderrocar el convent i començà la construcció de la majestuosa basílica de la Mare de Déu dels Àngels, d’estil manierista, que inclou, sota la cúpula, l’esglesieta medieval de sant Francesc.
Els franciscans escamparen la devoció a la Mare de Déu dels Àngels per tot el món. En tot convent franciscà hi havia una capella amb aquesta advocació. A Palma, per exemple, hi havia dos convents franciscans: el que encara existeix, a la plaça de Sant Francesc, i el convent de Jesús, desaparegut, que era extramurs, on ara hi ha l’hospital psiquiàtric. En el convent de Palma hi hagué la capella de la Mare de Déu dels Àngels, o capella dels Àngels, aferrada al vell convent, a la dreta de la porta d’entrada al convent. Fou enderrocada al final del segle XIX, després que tot el conjunt es degradàs, conseqüència de la desamortització. L’altre convent era conegut popularment com a convent de Jesús, però tenia per nom exacte convent de Nostra Senyora dels Àngels. Un dels frares il·lustres d’aquest convent fou Miquel Serra Ferrer, conegut com a Juníper Serra. Ell és el responsable que la ciutat de Los Angeles tingui aquest nom. Un nom que imposà a la missió per ell fundada pensant en la Mare de Déu principal dels franciscans, o en l’esglesieta de la Porciúncula o en el seu convent mallorquí.

A propòsit, a Palma també hi ha una església dita la Porciúncula, evidentment creada pels franciscans. El conjunt, amb convent i col·legi, va ser edificat a partir de 1914 al lloc que ara es diu Platja de Palma i llavors es deia arenal de Son Sunyer. L’església actual, del 1964, rodona, avantguardista i amb immensos vitralls, en substituí una altra d’anterior que era de les mides de la Porciúncula d’Itàlia. Els franciscans van implantar la seva petja a tota aquella àrea, i com a conseqüència, els llogarets dits el Pil·larí i les Cadenes, sorgits al començament del segle XX, tenen respectivament sant Francesc i la Mare de Déu dels Àngels com a titulars de les seves esglésies. Cosa que va fer que els noms oficials durant molt de temps fossen San Francisco i Los Ángeles, dos noms que popularment no ha dit mai ningú. Naturalment, les Cadenes avui té la seva festa patronal.

A Barcelona hi hagué el convent dels Àngels, al carrer del mateix nom, fundat a mitjan segle XVI, però no era de franciscans sinó de monges dominicanes. Els corders de Barcelona, que no són els bens sinó els qui feien cordes, veneraven la Mare de Déu dels Àngels com la seva patrona. Avui l’antic convent és part del Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

La Mare de Déu dels Àngels és la patrona de moltes viles, llogarets i parròquies. Al País Valencià és la patrona de Mislata (l’Horta oest), de Sant Mateu (el Maestrat), de Serra (el Camp del Túria), de Silla (l’Horta sud), de Torrella (la Costera) i del barri del Cabanyal de la ciutat de València. Al Principat és patrona de Casserres (el Berguedà), d’Oliana (l’Alt Urgell) i de Sant Martí Vell (el Gironès), on hi ha el santuari de la Mare de Déu dels Àngels, construït en el segle XV. A Mallorca és patrona de Cala Millor i de Pollença. En aquesta darrera vila és festa grossa en què es fa la tradicional representació de la batalla de moros i cristians, en la qual participa tot el poble i que rememora la victòria dels pollencins, encapçalats per Joan Mas, sobre mil cinc-cents pirates moros manats per Dragut, el 30 de maig de 1550. Després que les campanes toquin el Via Fora, la batalla comença amb el crit de Joan Mas «Mare de Déu dels Àngels, assistiu-nos. Pollencins, alçau-vos, que els pirates ja són aquí». I després del combat entre els dos bàndols es produeix la victòria dels cristians, que a l’església canten en acció de gràcies el Te Deum i el Puix Patrona, goigs a la Mare de Déu escrits per l’il·lustre pollencí Miquel Costa i Llobera.

La Mare de Déu dels Àngels també és la patrona del Col·legi de Velers de Barcelona. Aquests velers no són embarcacions, ni tan sols fabricants de veles per a vaixells, sinó fabricants de vels de seda. La seu d’aquest col·legi artesanal és l’anomenada Casa de la Seda, edifici singular construït en el segle XVIII i situat en el barri de Sant Pere.

Molts d’anys als pollencins, a les viles que fan festa i a totes les Àngels.

Avui és Sant Feliu. De sants o màrtirs amb aquest nom n’hi ha un caramull, però per a nosaltres especialment dos: sant Feliu diaca i sant Feliu màrtir, tots dos de Girona per més senyes. El primer sembla que no va existir mai i que és el típic producte d’un desdoblament de sants: quan en el segle IX es va crear la figura llegendària de sant Narcís de Girona, suposat bisbe d’aquesta diòcesi, per desdoblament de sant Narcís de Jerusalem, de passada li crearen un ajudant, un diaca, que suposadament està enterrat a l’església de Sant Feliu juntament amb el seu bisbe. Malgrat tot, alguns el festegen el dia 18 de març. L’altre sant Feliu, el vertader, és aquell de qui ens ocuparem avui, sant Feliu màrtir, pel qual fan nom la major part dels Felius del nostre país.

Feliu és un nom llatí que prové de felix felicis, que vol dir ‘feliç’. Del nominatiu ve la variant Fèlix, que és la que trobam en la major part de llengües, exceptada la italiana en què es diu Felice. De l’acusatiu felicem ve la dita forma italiana i la catalana Feliu, que és la que es fa servir normalment. Fèlix en català és més rar i en tot cas modern, descomptant el personatge lul·lià. A Mallorca en època moderna i fins a temps ben recent la forma Fèlix ha estat exclusiva d’una família, la família Pons, en la qual brillaren alguns il·lustres polítics. El femení en català és Feliua, molt rar. En espanyol és Felisa —Feliza amb «seseo»—, però com que no hi ha cap santa que es digui Feliua o Felisa, les dones que duen aquest nom fan festa per Sant Feliu. En anglès per a les dones hi ha Felicity, és a dir, ‘felicitat’, nom que va portar una santa romana del segle II: santa Felicitat. Per aquí no coneixem cap dona que es digui Felicitat. I, com sol passar amb tots els noms, Feliu també és un cognom.

Aprofitarem també per a dir que l’adjectiu feliç en català és força modern. No es troba documentat fins al segle XVII, i no entrà amb força a la llengua fins al XIX. Si algú pensa que l’espanyol li donà una empenteta, podria no anar errat. A la primera documentació (1647) ve escrit feliz i és ben al costat de ditxós. En les llengües del grup gal·loromànic tenim una forma procedent del llatí augurium. En francès aquest mot llatí donà heur, paral·lel al nostre ora (creuat amb hora i present en l’expressió bon dia i bona hora) d’on surt el derivat heureux. En occità feliç és aurós o urós. Recordem aquell topònim nord-català, el puig dels Tres Hereus, que el jacobinisme francès va convertir en el puig des Très Heureux, és a dir, els molt feliços. I com es deia feliç abans del segle XVII o XVIII? La documentació ens dóna alguns assajos a partir del llatí felix o felicem: fèlix, felice. Però cal suposar que no són mots populars sinó assaigs d’escriptors. El que és antic i profusament usat és felicitat, del llatí felicitas. Vegeu el meu article «Felicitar en català». I, parlant de la modernitat del mot feliç, no puc evitar de dir que a Mallorca molta gent fa el plural en –es, felices, pronunciat [feˈlises], i que devers la dècada de 1950 va entrar la moda ridícula de felicitar els sants o aniversaris amollant un festívol [feˈlises], que començà a fer una moderada competència al clàssic molts d’anys.

Bé, després d’aquestes digressions onomàstiques i filològiques, tornem al nostre sant. L’home nasqué en el darrer terç del segle III a Scillis, prop de Cartago, una antiga i gloriosa ciutat africana, prop de l’actual Tunísia. Com que era de família rica, va fer estudis a Cesarea Maritima, ciutat fundada per Herodes el Gran on tingueren la residència els reis i el procurador romà de Judea. Hi anà amb un altre estudiant de la mateixa ciutat, amic o potser germà, de nom Cugat o Cucufat, que significa ‘puput’ (grec kukupha, copte, cucufat, llatí upupa). Allà tots dos es van convertir al cristianisme.  El 303 Dioclecià llançà una ordre de persecució de tots els cristians, i els dos estudiants africans decidiren d’anar a predicar a la Tarraconensis, on la persecució ja havia començat. Feliu anà a parar a Girona i Cugat al lloc on ara hi ha Sant Cugat del Vallès, on en època romana hi hagué una fortalesa i segles després el monestir de Sant Cugat. Tots dos, Feliu i Cugat, acabaren ben malament.

Feliu degué fer molt de proselitisme i moltes conversions per Girona, per la qual cosa les autoritats aviat l’empresonaren i l’executaren. La llegenda teixí un relat fabulós seguint el patró habitual. Fou fermat a uns cavalls i arrossegat pels carrers de Girona, però molt aviat les ferides foren guarides. El dugueren després a un lloc dit els Guíxols (guíxol és una variant de guixó, que és una guixa, un llegum, però més petit). Als Guíxols li fermaren una roda de molí al coll i el llançaren a la mar, però uns àngels diligents el tragueren de l’aigua i el portaren a una platja que es digué Calassanç (cala del sant). Aquest fet és l’origen de la tradició segons la qual el dia del sant els joves del lloc es llançaven a la mar del penya-segat de la punta dels Guíxols al crit de «Valga’ns Sant Feliu» i travessaven la cala nadant. Finalment l’home va morir de manera més tràgica que com s’hauria mort dins l’aigua amb la mola: arrabassant-li la pell i la carn amb ganxos de ferro, i els àngels aquest cop optaren per la no intervenció. Era el dia primer d’agost de l’any 304. Tota aquesta llegenda del nostre sant es formà en el segle VII. El màrtir havia estat enterrat a Girona, i sobre la tomba es construí la basílica de Sant Feliu, que fou aviat un centre de peregrinació i de devoció per a gent de tota la península i avui és el segon temple de Girona, després de la catedral. El culte de Sant Feliu s’estengué per tot el regne visigòtic, pel sud de França i fins i tot en alguns llocs del nord d’Àfrica. En el segle IX, en el lloc on suposadament sant Feliu va ser mort, els Guíxols, es construí un monestir dedicat al culte del sant. Així els noms dels Guíxols i del sant es fongueren, i la vila que hi prosperà rebé el nom de Sant Feliu de Guíxols.

Sant Feliu ha generat prou toponímia. Al nostre país hi ha vuit viles amb categoria de municipi que es diuen Sant Feliu: Sant Feliu d’Amunt i Sant Feliu d’Avall (el Rosselló), Sant Feliu de Buixalleu (la Selva), Sant Feliu de Codines (el Vallès Oriental), Sant Feliu de Guíxols (el Baix Empordà), Sant Feliu de Llobregat (el Baix Llobregat), Sant Feliu de Pallerols (la Garrotxa) i Sant Feliu Sasserra (el Bages). També hi ha alguns llogarets amb el mateix nom, muntanyes o serres i multitud d’esglésies.

Sant Feliu de Guíxols i el seu monestir ens mereixen una simpatia especial. L’abat de Sant Feliu, Bernat Descoll, fou un dels personatges que participaren en la conquesta de Mallorca, el 1229, i participà en el repartiment de l’illa. Un carrer de Palma li és dedicat. Ell féu construir un oratori a Palma, prop del Born. Una església de repoblació modificada posteriorment i avui convertida en galeria d’art. L’esglesieta dóna nom al carrer de Sant Feliu, que en el segle XIX fou traduït a l’espanyol amb la curiosa forma calle de San Felío i no amb la normal calle de San Félix. Però com que el nom a la placa, en majúscules, no portava l’accent sobre la i, tothom es va posar a dir carrer de San Félio, i així aparegué una nova variant del nom del nostre sant, que fins que el nom del carrer no ha estat retornat al català no ha començat a desaparèixer. En el segle XIII s’aixecà també una església dedicada al sant a Llubí, car les terres al voltant d’aquesta vila havien pertangut a l’abat de Sant Feliu i això creà devoció al màrtir gironí.

Un privilegi atorgat pel rei Pere el Cerimoniós el 1365 és conegut com a privilegi de Sant Feliu de Guíxols. En aquest document el rei atorga als habitants del regne de Mallorca la condició de catalans, ratificant les disposicions de Jaume I, el gaudi dels oficis i beneficis del Principat de Catalunya, el dret de participar en les corts catalanes i el dret de tenir com a pròpies les constitucions catalanes i els privilegis i els usatges de Barcelona.

Sant Feliu és el patró de nombroses ciutats i viles: Alella, Barruera, Cabrera de Mar, Constantí, Llubí, Monistrol de Calders, Sabadell, Sort, Torelló, Xàtiva i les viles que es diuen Sant Feliu, llevat de Sant Feliu de Llobregat, on s’han estimat més ser protegits per Sant Llorenç. Un sant del mateix nom també és patró de Vilafranca del Penedès, però aquest no és el nostre Feliu sinó sant Fèlix de Roma, un sant misteriós les suposades relíquies del qual arribaren a Vilafranca al final del segle XIX, just en el moment que una terrible sequera devastava la vila, i ja podeu imaginar què va passar.

Doncs molts d’anys als Felius i que la calor del més que avui comença els sigui, i ens sigui a tots, lleu.

En català hi ha dos mots (gran i gros) que només tenen un equivalent en espanyol (grande). El mot grueso, que és el cognat de gros, és a dir un mot que té la mateixa etimologia, no té gaire a veure semànticament amb el nostre gros. I quan es produeix aquesta manca de correspondència entre les dues llengües (un mot en una i dos mots en l’altra per a cobrir el mateix camp semàntic), vista la força amb què actua la interferència, de vegades passa que un dels dos mots catalans trontolla i tendeix a la desaparició, car l’altre mot (el que sembla formalment a l’espanyol) tendeix a ocupar tot l’espai semàntic. En aquest cas la tendència és que gran va ocupant tot l’espai i gros recula. Fins i tot n’hi ha que ja no tenen en el seu lèxic el mot gros. I com que aquesta deturpació de la llengua s’expandeix —també als mitjans de comunicació—, cal fer-hi front amb energia. Mai no havíem hagut d’explicar a ningú l’ús d’aquests dos adjectius; tothom els feia anar sense cap vacil·lació. Però ara, amb els canvis que es produeixen, caldrà donar a les noves generacions orientacions precises.

Tant el diccionari Alcover-Moll com el DIEC donen com a definició principal de gros «que té un volum considerable; que ultrapassa el volum ordinari».  És clar, doncs, que gros és associat a volum. D’altra banda, l’Alcover-Moll defineix gran (definició principal) dient «que excedeix la mesura o grau ordinari en dimensions, capacitat, quantitat, intensitat». Una definició semblant dóna el DIEC: «De dimensions superficials, de capacitat, en quantitat, d’intensitat, considerables, que excedeixen la mida ordinària o usual». Els dos diccionaris coincideixen en els quatre conceptes que s’associen al mot gran: dimensions (superficials, hi afegeix el DIEC), capacitat, quantitat i intensitat. El problema és que no s’estableixen les distincions necessàries per a manejar tals conceptes, cosa que temptarem de fer aquí. Per això, una persona estrangera que aprengui català, si vol saber com ha d’emprar els mots gran i gros, no se’n sortirà si vol aprendre-ho amb els diccionaris. Un català de llengua materna que per culpa de la interferència no faci un ús recte dels dos mots (un que vagi al forn i demani un pa gran, per exemple), tampoc no ho arribarà a aclarir de tot mirant què diuen els diccionaris. Els diccionaris no serveixen per a entendre l’ús de gran i gros. Un servidor empra bé els dos mots perquè ho vaig aprendre dels meus pares, que ho deien com s’havia dit sempre i que no havien agafat mai un diccionari català. I els meus pares ho deien bé perquè ho van aprendre dels seus pares, que ho deien com s’havia dit sempre. I així fins a Jaume I. Doncs analitzant i interpretant aquest ús secular en podem fer una sistematització, que per l’espai que requereix potser no poden fer els diccionaris. Farem tres apartats: els objectes físics, les entitats no físiques i les persones.

Objectes físics. Tots els objectes físics tenen un volum, i alguns tenen capacitat. Un pa, una pedra, una fulla d’un arbre, un peu o un televisor tenen el seu volum, però no tenen capacitat perquè no són contenidors. Una alfàbia, una sala, una casa o una plaça són contenidors i tenen capacitat. En català, amb l’adjectiu postposat al nom, el volum s’expressa amb l’adjectiu gros i la capacitat, amb l’adjectiu gran. Els objectes que no tenen capacitat, sinó només volum, només poden ser grossos, com un pa, una pedra, una fulla d’arbre, un televisor o un peu. O un dit, com el dit gros. Els animals s’assimilen a objectes físics. Per això un ca mastí és més gros (no més gran) que un pequinès. I per això es parla de bestiar gros. Per contra, qualsevol objecte que tingui capacitat pot ser gran: una alfàbia, una olla, una cassola, una ampolla, un plat, una sala, una casa, una plaça, un carrer, una vila, una ciutat. Cal entendre el concepte de gran de manera flexible. Una propietat rústica (possessió, mas, granja) porta l’adjectiu gran perquè, si és el cas, té molta capacitat (de posar-hi arbres, cultius, bestiar, etc.). Creiem que una plaça o una piscina no són grans per les seves dimensions (llarg i ample) sinó per la seva capacitat. Això ens durà a una de les confusions que surten dels diccionaris: pensar que una cosa que té dimensions superficials és gran, i així n’hi ha que creuen que una foto, una imatge, un mural o la pantalla d’un televisor actual són grans. Nosaltres creiem que els escau més l’adjectiu gros, precisament perquè no s’hi aplica la idea de capacitat, que ha de ser preferent en la semàntica de gran. Un dels qui s’erren és Google, que a la seva pàgina de cerca parla d’imatges grans. Naturalment, alguns objectes poden ser vists com a volum o com a capacitat, per això els dos adjectius són possibles. Si diem una olla grossa és perquè hi veiem volum. Si diem una olla gran és perquè hi veiem capacitat, però una coca no pot ser mai gran, encara que tingui dimensions mesurables. Prop de casa hi ha el torrent Gros, que es diu així perquè preval la idea de volum (entesa de manera flexible), tot i que també podríem atribuir-hi capacitat d’aigua.

Tot el que dic a les línies precedents d’aquest punt s’apliquen als adjectius postposats al nom, que aquesta és la posició normal i neutra en català. Quan l’adjectiu va anteposat podem usar, amb moderació, gran amb objectes físics que no tenen capacitat, perquè aquest gran anteposat té una funció intensiva. Podem dir una gran muntanya, o una gran estàtua, però no direm normalment un gran pa o una gran ovella, perquè aquí és difícil d’imaginar una intenció magnificadora. Amb gran anteposat hi ha sintagmes lexicalitzats com grans magatzems, gran superfície, gran banca, gran burgesia, gran indústria, etc.

2. Entitats no físiques.

Amb les realitats no físiques, les coses són més complicades, car no s’hi poden aplicar les nocions de volum i capacitat, clarament diferenciables, sinó únicament la d’intensitat d’algunes característiques. Per això en aquest punt hi ha molta fluctuació i segurament més avanç de gran sobre gros. Amb l’adjectiu postposat al nom sovint tenim gros:  una desgràcia grossa (A. M. Alcover), l’atemptat més gros que es pot cometre contra una llengua (A. M. Alcover), una empresa tan grossa (A. M. Alcover), formen un contingent llingüístic tan gros (A. M. Alcover), la tasca que duim entre mans és grossa, grossíssima (A. M. Alcover), les nostres esperances, que eren molt grosses (A. M. Alcover), les forces latents més grosses de la nostra Renaixença (A. M. Alcover), un disbarat molt gros (Fabra), etc. Però també podem trobar gran: el nombre més gran possible (Fabra), una extensió geogràfica molt més gran (Fabra), una desconeixença tan gran de la nostra gramàtica (Fabra), irritabilitat cada dia més gran (Fabra).

En general, amb l’adjectiu postposat hem de pensar que el contrari de petit és gros, en absència de la idea de capacitat, que no és aplicable a les entitats no físiques. Per això escrivim amb lletres petites o amb lletres grosses, no grans; i que un forat (als pantalons o a la seguretat d’una companyia) si no és petit és gros; i que els vestits o les camises ens són grossos i no grans; i que parlant de roba hi ha talles petites i talles grosses, no grans. I que si compram loteria ens pot tocar, encara que amb quasi nul·les possibilitats, la grossa. Amb gros tenim, a més, fraseologia com fer-la grossa o fer-ne una de grossa.

Amb l’adjectiu anteposat és més habitual l’ús de gran: un gran concert, un gran discurs, un gran argument, etc. Tots els exemples següents són de Fabra: un gran nombre de mots, una gran part, amb gran dificultat, d’una gran utilitat, en gran part del domini romànic, un gran esforç, la seva gran riquesa, en gran escala, un gran incendi, fa un gran mal a la llengua, amb gran satisfacció, és de gran utilitat, un gran recel, té una gran importància, posar una gran cura, els grans avantatges. Amb tot, el mateix Fabra de vegades usa gros com a adjectiu anteposat: la grossa diferència que hi ha, el gros defecte d’assemblar-se al castellà, un gros mèrit, el gros perill, un gros inconvenient, un gros motiu de gratitud. I no solament Fabra: que Déu els-e pagui el gros favor que em feren (A. M. Alcover), los féu aquell gros servei (A. M. Alcover).

En català antic és feia un ús més intens de gran: amb gran raó, que avui diríem amb molta raó; amb gran fretura, que avui diem amb molta fretura.

3. Persones

En aquest capítol trobam divergències geogràfiques. Postposat al nom, gran s’aplica als infants amb el significat d’avançat en edat i en alçada (el teu fill es fa gran, els meus nins ja són grans, a l’escola hi ha la classe dels grans). S’aplica també a la persona que ha arribat al terme de la creixença (què vols ser quan seràs gran?). I té també el significat de ‘alt’ (un home molt gran), per la correlació natural que hi ha entre creixement i estatura.

Al Principat i a Menorca gran significa especialment ‘vell’ (la gent gran), significat que no té a Mallorca (la gent gran és la gent alta). A Mallorca es diu un home gran i gros (alt i corpulent), que a Menorca correspon a un home gros i gras, perquè a Menorca gros significa ‘crescut’ i fins i tot ‘alt’, el que a Mallorca es diu gran (el fillet s’ha fet molt gros, què vols ser quan siguis gros?). A Eivissa gros significa el major en edat (el fill gros). A València fer-se gran (créixer) només es diu de les plantes, no de les persones (DCVB, s.v. gran).

Aplicat a persones i també postposat, gran significa posseïdor de grandesa (moral, espiritual): Alexandre el Gran, Gregori el Gran, el president és molt gran.

Anteposat al nom, gran es refereix a qualitats o característiques en grau alt: un gran savi, una gran persona, un gran criminal, el gran Ausias March. I també trobam expressions lexicalitzades com gran invàlid o gran mutilat de guerra.

Tot el discurs sobre el gènere gramatical que un cert feminisme, no sé si majoritari o no, ha construït durant les darreres dècades roda al voltant d’un punt central: la idea de la necessitat de visibilitzar les dones en el llenguatge. Això vol dir que es parteix de l’assumpció del supòsit que la llengua —en el nostre cas la catalana— tal com s’usa tradicionalment no les visibilitza i que, per contra, sí que visibilitza els homes. Sortosament, encara que amb un retard fatídic, en els darrers temps s’ha produït una reacció en el món de la lingüística que tracta de posar les coses en el seu lloc. Però una de les mancances, a parer meu, d’aquesta reacció és que no ataca encara amb prou contundència el focus del mal: aquestes percepcions entorn de la idea de la visibilització de les dones. Perquè, mirat del punt de vista de la lingüística, la suposada invisibilitat de les dones en el llenguatge tradicional no té la més mínima rigor ni fonament científic.

El gènere en les llengües romàniques és un sistema en què funciona una oposició del tipus presència/absència d’un element, no del tipus element A/element B. I aquest element, present o no present, és la marca morfològica de femení o el tret semàntic de femení. Per a entendre’ns, noia té una marca morfològica de femení (la –a final, que no té noi, forma no marcada) alhora que el tret semàntic de femení. Soprano o vedet no tenen cap marca morfològica de femení però tenen el tret semàntic de femení. En els dos casos el tret semàntic de femení obliga el nom a dur acompanyants (articles, adjectius, etc.) marcats morfològicament com a femenins (una noia, aquesta soprano, vedet famosa). Per contra, els noms germà o oncle es caracteritzen per l’absència de marca morfològica de femení (el primer en pot tenir perquè és un mot flectiu: germana) i per l’absència de tret semàntic de femení. En els dos casos aquests noms no femenins exigeixen acompanyants sense marques de femení, ço és sense cap marca de gènere (germà petit, els meus oncles). Els mots petit, els i meus són formes no marcades. L’oposició no és, doncs, entre masculí i femení sinó entre el no femení i el femení. Com hem dit altres vegades, la incomprensió d’aquest fet en cercles socials amplis és deguda a la terminologia de la gramàtica tradicional, que, amb concordança amb el fet natural de l’existència de mascles i femelles, ha denominat masculí un dels dos termes de l’oposició.

Quan durant un mil·lenni en català s’ha dit els rics, tothom ha entès que amb aquest sintagma, encara que mal anomenat masculí, hom es referia a persones de qualsevol sexe posseïdores de riquesa. Si això és així, l’única conclusió que es pot treure és que la gramàtica ha fet malament de dir masculí a una cosa que no és masculí. Dient hem tingut una reunió de professors no es visibilitza cap sexe, ni homes ni dones, perquè professors significa persones que exerceixin aquesta professió, sense que importi el sexe. Rics i professors no tenen ni cap marca morfològica de masculí ni cap tret semàntic de masculí. No visibilitzen cap home. De fet, en el llenguatge els homes rarament són visibilitzats. Per a fer-ho cal posar-hi altres recursos, com dir professors homes o professors de sexe masculí si volem referir-nos a un grup d’homes i volem remarcar que tots són homes. D’altra banda, la llengua sí que té un recurs per a visibilitzar les dones: les marques de femení. Quan diem una reunió de professores, resta absolutament visibilitzat que eren dones totes. Les dones són l’únic sexe que es visibilitza de manera regular i sistemàtica amb les estructures gramaticals del català.

Com que les formes mal anomenades masculines són formes no marcades, ni morfològicament ni semànticament, la identificació del sexe la fa el context. Si dic tinc tres fills, no es pot saber si són homes o dones. Si dic tinc dos fills i una filla, el mot fills és associat al sexe masculí per l’oposició amb filla, la forma marcada que en qualsevol context no pot referir-se més que a una dona. Si dic tinc un germà, el mot germà es «carrega» de valor masculí per context i per exclusió: perquè si el germà fos una dona, s’utilitzaria la marca de femení, que és la manera normal de referir-se a una dona. La llengua és així i no la canviarà ningú.

L’anglès no té marques morfològiques de gènere. L’oposició del català ciutadà/ciutadana no existeix: només existeix citizen, que no té ni marca morfològica de gènere ni tret semàntic de gènere. Dient o sentint citizen un anglòfon només pensa en una persona, no en cap sexe. En català ciutadà/ciutadana és, com hem dit, una oposició entre no femení i femení. L’anglès citizen correspon al nostre ciudadà, ni femení ni masculí. I ara ens hem de demanar: les dones anglòfones estan invisibilitzades per la llengua perquè en anglès no es pot dir ciutadans i ciutadanes? Les heu vistes armar una guerra per això? La coincidència entre el català i l’anglès és que tots dos tenen un mot per a referir-se a persones prescindint del sexe: el terme no marcat que aquí es mal anomena masculí. La diferència entre les dues llengües és que el català té un recurs per a marcar (visibilitzar) les dones que l’anglès no té. Així com en català hem de dir escriptors homes per a indicar que són homes, en anglès han d’aplicar el mecanisme a homes i dones, en singular i en plural, per a indicar-ne el sexe: man writer i woman writer. El català visibilitza les dones molt més que l’anglès, però cap de les dues llengües, sense mecanismes suplementaris, no visibilitza els homes.

Aquesta cabòria persistent de la visibilització de les dones envitricolla el llenguatge amb desdoblaments tan gratuïts com aleatoris i lluny de qualsevol sistematicitat, desballesta la semàntica amb la propensió cap als mots abstractes o col·lectius i violenta fins i tot la normativa i el bon gust. Cal dir amb tota energia que l’únic llenguatge inclusiu i integrador és aquell que usa, quan cal, les formes inclusives, que són les no marcades, les que també podríem anomenar generals o neutres, lamentablement anomenades masculines. Però, a més, cal dir que aquesta vocació visibilitzadora té molt poc de progressista i molt de sexista, perquè és segregadora, i la segregació no és res gaire avançat. En una línia progressista cal considerar les persones com a persones, sense que el sexe importi gens, ni per a valorar-les, ni per a educar-les ni per a tractar-les. Sempre he pensat que la igualtat és això.

Altres articles sobre el tema del mateix autor:

Llengua, gènere i sexe
Mònica terribas i els desdoblaments de gènere

Els darrers anys del mil·leni precedent van aparèixer els blogs. Jorn Barger els batejà com a weblogs (registre de pàgines web), i després Peter Merholz reduí el mot a blog. Quan arribaren aquí, Vilaweb, que ràpidament creà un servei de blogs, els donà el nom de blocs. Ho explicava Vicent Partal dient que Assumpció Maresma havia comentat que el nou estri era com un bloc de notes, i així fou batejat com a bloc, que en un principi hagué de competir amb altres invencions, com bitàcola, que, fortunadament, no arribaren enlloc. El bloc començà a circular, i el 2005 el Termcat, després de «consultar» amb diversos agents relacionats amb el món d’Internet, decidí de proposar la forma bloc, adduint que aquesta era una adaptació fonètica de l’anglès blog i alhora una metàfora dels blocs de notes. Dit d’una altra manera, el Termcat, en lloc de rigor tècnic mostrà un lliurament a uns interessos que anaven prenent força. Trobant inacceptable que la comunitat lingüística catalana oposàs una raresa sense fonament a l’ús universal, vaig llançar una campanya en defensa de blog, una mostra de la qual és aquesta pàgina, encara present al meu servidor. A més de les argumentacions hi aportava mostres de persones i institucions que, malgrat el Termcat, s’anaven decantant per blog, entre elles universitats i alguns mitjans de comunicació. El 2013 la Secció Filològica decidí d’incorporar blog al seu diccionari normatiu, amb la qual cosa el tema teòricament restava resolt. Avui tothom escriu blog, i pràcticament sols Vilaweb continua a utilitzar bloc, en una mostra admirable de resistència numantina.

L’episodi es pot repetir ara amb el mot tweet, llevat que la Secció Filològica aquesta vegada respongui de manera diferent. El 2006 aparegué Twitter. Els creadors agafaren el nom del verb anglès to twitter (piular, els ocells, i també xerrar de manera insubstancial, cotorrejar) associat al nom twitter (piuladissa, xafardeig). De cada un dels microposts en digueren tweets, variant formal de twitter, tant com a nom com com a verb. Si són certes les informacions que tinc, Twitter ha imposat la forma tweet a les interfícies de les llengües «importants», mentre que deixa llibertat de traducció o adaptació a la resta de llengües —que tenen poques possibilitats d’espatllar-los la marca—, i això és essencial a l’hora de conformar els usos de la major part de la humanitat. Interfícies a part, en alguns països hi ha hagut temptatives de traducció o d’adaptació. Pel que fa a la primera opció, al Quebec es promogué oficialment gazouillis (i el verb gazouiller), però pràcticament la totalitat dels francòfons diu tweet (i tweeter), tal com diu la interfície. En general pertot arreu s’usa l’anglicisme original. En el món hispànic no coneixem cap temptativa de traducció —trino?, pío?, piar?— que tingués el més mínim succés. Pel que fa a l’adaptació gràfica també han sortit provatures, com tuite al Brasil o twit a Mèxic, però diríem que amb resultat escàs. Només ha triomfat el tuit espanyol, incorporat al diccionari de la la Reial Acadèmia Espanyola el 2014. Es pot dir que aquest és l’únic diccionari important d’una llengua europea que ha acollit una forma diferent de tweet. L’ha seguit devotament el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Ens interessa quina és la situació en català. El 2011, o potser un poc abans, el Termcat acordà de proposar piulada com a forma més recomanable, i tuit com a sinònim complementari. Pel que fa als verbs, es proposà piular (i repiular) com a forma principal i tuitejar (i retuitejar) com a sinònim complementari. Una vegada més el Termcat promou el distanciament del català de les pràctiques universals i l’isolament de la comunitat lingüística catalana. Piulada, repiulada, piular i repiular, a més de divergir de la pràctica més universal, que no és la traducció, presenten altres problemes. D’una banda, un cert to còmic que molta gent hi percep, que també deu explicar parcialment que la traducció no s’hagi imposat en la major part de llengües. D’altra banda, hi ha el fet que piular, aplicat a persones i molt abans d’aparèixer Twitter, ja tenia un ús col·loquial i jocós equivalent a parlar o manifestar opinió: «després de l’escàndol cap polític encara no ha piulat». Els dos usos poden entrar en un petit conflicte i en pot sortir perjudicada la comprensió d’alguns missatges. I pel que fa a tuit, com  a adaptació gràfica de tweet, hi ha unes dificultats que ara veurem amb detall.

Tweet té en anglès un diftong creixent [ˈtwi:t]. En català general —el valencià va a part— aquests diftongs només existeixen a l’inici de mot (iot, iogurt, uep) o després de consonant velar (freqüent, pingüí), però no en cap altra posició. Quan es troben en contacte una u i una i, o bé tenim un diftong decreixent (cuina, buit, diu, viure) o bé un hiat (Lluís, jesuïta, fluir). Per contra en aquests casos l’espanyol sol tenir un diftong creixent (Luís, jesuita, buitre, viudo). Quina és l’adaptació fonètica natural que fa el català de mots estrangers que tenen un diftong creixent en les posicions en què el català no l’admet? La solució normal és el hiat: fiasco (italià fias-co) en català es pronuncia fi-as-co, com pi-a-no. I com s’adapta un mot estranger que té un diftong creixent amb les vocals i i u? Amb un hiat: Friuli (italià Friu-li) en català és Friül, amb dues síl·labes. I els mots anglesos twist o tweet, que tenen u + i, com s’han d’adaptar, com buit o com Lluís? Com Lluís, evidentment, és a dir, teòricament haurien de ser [tuˈist] i [tuˈit], que, en cas que ens arriscàssem a fer-ne adaptació gràfica, hauríem d’escriure tuïst i tuït. Però [tuˈist] i [tuˈit] no ho diu ningú, malgrat que el diccionari de l’AVL prescriu incomprensiblement aquesta pronúncia per al segon. Potser perquè són mots monosíl·labs o perquè són anglicismes, tothom diu [ˈtwist] i [ˈtwit], igual que es diu [ˈtwitəɾ], fent la mateixa excepció a la regla que molta gent fa en els mots nació o acció. Hauríem de mirar, doncs, quina és la grafia catalana que correspon a aquestes pronúncies, i arribam a la conclusió que l’ortografia catalana no les pot representar, perquè l’ortografia catalana està pensada per al sistema fonètic català. Tuist i tuit es llegeixen amb diftong decreixent, igual que cuit i buit, i no es poden llegir d’altra manera. Fins i tot per a un mot com whisky, pronunciat entre nosaltres [ˈwiski], trobarem algun problema: l’ortografia normal no pot representar la diferència entre la pronúncia real [ˈwiski] i una de teòrica [ˈujski]. Per tot això l’adaptació tuit és problemàtica, com ho seria tuist o uisqui. Amb seny i bona lògica aquests mots s’han d’escriure en català whisky, twist i tweet. Hi podem afegir wifi, que, com whisky, twist i web, ara com ara ha escapat de la febre adaptadora tan contagiosa en aquest país.

Finalment, tuitejar és inacceptable: a més dels problemes ortogràfics, morfològicament és un calc de l’espanyol, igual que tants de mots acabats amb el morfema –ejar, per molt que siguin als diccionaris (bloquejar, boicotejar, bombardejar, bombejar, boxejar, formatejar, sabotejar, sondejar, etc.). En català el sufix –ejar no forma verbs de manera neutra, com en espanyol, sinó que, com ocorre en italià (-eggiare) o occità (-ejar), expressa matisos especials. Per exemple, iteració (capejar), duració (badoquejar), imitació (barcelonejar), etc. El sufix per a crear verbs sense aquests matisos és –ar (telefonar, no telefonejar), igual que en francès (-er), occità (-ar) o italià (-are). Quant al verb corresponent a tweet, en francès és tweeter, en italià tweetare i en portuguès tweetar (atenció als exotismes de la interfície gallega chío, chiar i rechouchiar). És a dir, s’afegeix el sufix derivatiu al mot tweet sense modificar-ne la grafia. I això es pot fer perfectament en català: tweetar i retweetar. La interfície catalana de l’aplicació en aquests moments diu tuit, tuitar i retuitar. Els dos verbs, en tot cas, són correctes del punt de vista morfològic, però desencertats del punt de vista ortogràfic: com hem dit abans, tuitar obliga a pronunciar el mot amb diftong decreixent, com cuinar o lluitar.

Per a denominar la persona que fa alguna acció tenim dos recursos bàsics, entre altres que ara no ens interessen: adoptar l’antic participi de present (negociant) o fer un derivat amb el sufix –dor (negociador), si bé en molts de mots acabats en –dor, com el mateix negociador, l’operació de sufixació ja es va fer en llatí (com a creador, procedent de creatore, derivat de creare). En principi la llengua permet les dues possibilitats, però la pràctica real en tria només una. Diem militant i no militador, diem regant i no regador, però diem segador i no segant. I de vegades, com en el cas de negociant/negociador, tenim significats diferents. El sufix derivatiu –dor és d’una gran productivitat, mentre que l’antic participi de present és més limitat. Aquests mots acabats en –ant (amant, ajudant, estudiant, habitant, manifestant, navegant, protestant, vigilant, votant, etc.) o en –ent (corrent, creient) és el que resta dels participis de present del llatí, que eren formes del paradigma verbal amb funció híbrida d’adjectiu (aplicat a un substantiu) i de verb (portador de complements verbals). Conservaven aquesta funció en català antic, però avui són purs adjectius que es poden substantivar. Els substantivats són els que ara ens interessen especialment. N’hi ha una llista que, en general, coincideix en el conjunt de llengües romàniques, tot i que gratant una mica podríem trobar en català casos d’interferència de l’espanyol. En són suspectes mots com informant, viatjant o visitant, que en les altres llengües romàniques es resolen amb el sufix –dor. Un cas curiós és comediant, també probable hispanisme, que no parteix, com els altres, d’un verb (no existeix comediar) sinó del substantiu comèdia.

En relació amb el verb donar tenim els noms donant i donador. Donant és mot documentat en català medieval, cosa lògica tenint en compte la continuïtat dels participis de present en pas del llatí al català. Però donador, més planer, és el mot usat més profusament en tota la història de la llengua. Donador és el qui dóna alguna cosa, i així apareix en contractes, testaments i altres documents administratius en qualsevol segle passat. Avui el mot donant s’usa d’una manera especial en els sintagmes donant de sang i donant d’òrgans, dues expressions modernes, car la donació de sang o d’òrgans no és anterior a l’inici del segon quart del segle XX. Si miram les llengües romàniques que no són l’espanyol, veurem que totes ho resolen amb l’equivalent de donador: francès donneur, italià donatore, romanès donator, portuguès doador. Fins i tot l’anglès diu donor, manlleu del francès donneur. Només l’espanyol, doncs, és l’única llengua de la família romànica que recorre al denominat participi de present. Quan van aparèixer les dues expressions, el català es trobava, com ara, en la dinàmica de completa incapacitat per a decidir res sobre neologismes. L’opció que va prendre l’espanyol era la que inevitablement havia de prendre el català. Ningú no va ni tan sols pensar-ho un segon, com si no hi hagués cap altra possibilitat que dir donant de sang i donant d’òrgans. És el mateix que ha passat a Galícia, on només es veu doante, davant els esforços dels reintegracionistes de vehicular la forma comuna amb el portuguès (doador). Tampoc no ho degué pensar gaire el Termcat, que decidí de «normalitzar» donant de sang o donant d’òrgans com a forma principal i de reservar a donador el trist paper de sinònim complementari. Nosaltres, per tot el que hem dit, consideram preferible donador, opció que voldríem veure impulsada, i que toparà amb l’escull habitual: és donant perquè ho diu el Termcat.

La Casa de Misericòrdia de Palma, dita normalment la Misericòrdia, és una institució benèfica creada pels jesuïtes en el segle XVI i administrada després per la Diputació Provincial, que construí el grandiós edifici actual. En el segle XIX arribà a acollir més de dues mil persones: homes, dones, nins orfes i vells sense mitjans de subsistència. Si hi entrau per la plaça de l’Hospital, accedireu al pati dels homes, rectangle imponent amb arcades a tot el perímetre. D’aquest pati es passa a la capella, d’estil classicista, avui usada com a sala d’exposicions. A la part de ponent hi ha el pati de les dones, construït abans que l’ala que acollia els homes. Baixant per una escala accedireu a la planta baixa, on hi ha la biblioteca, especialitzada en el món dels oficis artesans. Sortint a fora trobareu el jardí, al qual s’accedeix per un solemne portal que dóna a la Rambla. Al costat de l’edifici veureu el ficus, un arbre enorme que és l’únic que resta de l’antic jardí botànic que hi havia en aquest lloc.

El paràgraf precedent està escrit en català, i supòs que no hi heu trobat res que es faci estrany a ningú. Ara provarem de tornar-lo a escriure «en folklòric».

La Casa de la Misericòrdia de Palma, dita normalment la Misericòrdia, és una institució benèfica creada pels jesuïtes en el segle XVI i administrada després per la Diputació Provincial, que construí el grandiós edifici actual. En el segle XIX arribà a acollir més de dues mil persones: homes, dones, nins orfes i vells sense mitjans de subsistència. Si hi entrau per la plaça de l’Hospital, accedireu a «Es Pati Dets Homes», rectangle imponent amb arcades a tot el perímetre. D’aquest pati es passa a «Sa Capella», d’estil classicista, avui usada com a sala d’exposicions. A la part de ponent hi ha «Es Pati de Ses Dones», construït abans que l’ala que acollia els homes. Baixant per una escala accedireu a «Sa Planta Baixa», on hi ha «Sa Biblioteca», especialitzada en el món dels oficis artesans. Sortint a fora trobareu «Es Jardí», al qual s’accedeix per un solemne portal que dóna a la Rambla. Al costat de l’edifici veureu «Es ficus», un arbre enorme que és l’únic que resta de l’antic jardí botànic que hi havia en aquest lloc.

El Consell de Mallorca ha organitzat unes jornades sobre patrimoni immaterial centrades en «Es Pati de Ses Dones», segons ens diu el web de la institució. «Es Pati de Ses Dones», amb molta majúscula —fins i tot l’article femení, interior de sintagma, ha estat beneficiat per l’exuberància majusculadora—, és com un títol que vol destacar l’atenció donada a la presència de la dona en el tema d’aquestes jornades. El Departament de Cultura del Consell no ha pogut escapar d’un dels fenòmens que deturpen el català escrit a Mallorca: el salatisme folklòric, que consisteix a posar «les coses típiques» o les coses emocionalment pròximes així com les diu la llengua col·loquial, amb article salat, i sovint amb cometes i molta majúscula. Coses típiques o coses nostres que poden ser topònims, noms de carrers, noms de monuments, noms de fires, noms de festes o els seus elements, etc. Una conseqüència d’aquesta mentalitat és una toponímia que ha trencat brutalment amb la tradició escrita d’un munt de segles.

Hem de suposar que aquestes coses passen per un corrector, i aquí la cosa esdevé més greu. De vegades els correctors no poden rectificar necieses d’aquesta mena, que els vénen imposades per persones sense disposició a amollar el mac. En cas que no sigui així hauríem d’arribar a la trista conclusió que en el món dels professionals de la llengua també hi ha molta mediocritat i molta mà maldestra. Sigui com sigui, ho paga la coherència, l’estètica i aquest desideràtum utòpic que diem la normalitat lingüística.

—Els illencs diuen «ses Illes» o «les Illes»?

—En el llenguatge col·loquial corrent, bàsicament oral, —i llevat dels pollencins, que no salen mai— diuen ses Illes, però també s’hi empren altres denominacions, com ses Balears, ses Illes Baleares, Balears, etc.

—I en el llenguatge formal i escrit en general?

—En el llenguatge formal i escrit en general tothom fa servir les Illes, les Illes Balears o les Balears.

—I per què aquesta diferència entre el llenguatge col·loquial corrent i el llenguatge formal?

—Perquè a les Illes la norma que segueix tothom, basada en una llarga tradició, és fer servir l’article salat en el llenguatge col·loquial i l’article estàndard en el llenguatge formal, i això en qualsevol mot, llevat d’alguns que van sempre amb article estàndard, com el Rei, el cel, la Rambla o la Seu. Així es preserva la unitat de l’estàndard.

—I quan s’empra «les Illes» i quan «les Illes Balears»?

—El nom de l’arxipèlag és illes Balears, i el nom oficial administratiu, de la comunitat autònoma i la província, és Illes Balears. Aquesta denominació, en majúscula o minúscula segons els casos, apareix en tots els títols oficials, sobre els mapes i en general en qualsevol escrit, de difusió nacional o internacional, que faci referència al nostre arxipèlag. Les Illes es fa servir en registres més quotidians, quan el context permet de prescindir del nom propi de l’arxipèlag, quan ja és clar a quines illes ens referim. De la mateixa manera que sovint es parla de la península, tot i que el nom exacte és península Ibèrica.

—I en el cas de «les Illes» el mot «illes» s’escriu en majúcula o en minúscula?

—L’ús habitual és la majúscula quan ens referim a les Balears, però això no és l’única possibilitat.

—Són correctes expressions com «els habitants de Balears» o «Balears viu del turisme»?

—No. En un text, davant Balears no es pot ometre l’article. S’ha de dir «els habitants de les Balears» o «les Balears viuen del turisme». També es pot dir les Illes Balears, evidentment.

—És ver que hi ha illencs que en lloc de dir «illa» diuen «isla»?

—Sí, els qui tenen menys formació lingüística, però és un fet en extinció. I això és així perquè, curiosament, en el llenguatge popular de les Illes el mot illa s’ha emprat tradicionalment molt poc, i modernament ha aparegut el castellanisme isla. La raó és que els illencs quan es referien a la seva illa deien simplement el seu nom: Mallorca, Menorca, Eivissa o Formentera. Els mots que sí que han estat sempre populars són illeta i illot, perquè sovint s’havien de referir a aquesta mena d’entitats.

—I els illencs com s’han referit tradicionalment al conjunt de l’arxipèlag?

—La major part de la població no s’hi ha referit de cap manera, perquè no els feia falta, perquè el seu món era cada illa i el conjunt no tenia per a ells importància. Només el llenguatge administratiu, que els darrers segles ha estat en castellà, ha necessitat un nom per al conjunt, i aquest ha estat Baleares. Algunes persones encara, tot parlant en català, es refereixen a les Illes com a Baleares.

—D’on se senten els illencs?

—Els illencs se senten de cada illa: mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers. Ningú no se sent illenc o balear. Això és així per la separació física i per la història viscuda, en què cada illa ha estat un espai de vida i d’identitat. Antigament cada illa tenia les seves institucions de govern, i modernament només han compartit un aparell administratiu de l’Estat colonial, llunyà de la gent. L’autonomia no ha canviat gaire les coses. Un illenc no dirà mai «sóc de les Illes», o «vaig a les Illes» si n’és fora. Això només ho diuen els continentals.

—I per què hi ha catalans continentals que diuen o escriuen «ses Illes»?

—Perquè es pensen que així cauran més bé als illencs, o perquè no saben com funcionen els articles a les Balears.

—I així cauen més bé als illencs?

—Al contrari, més aviat els illencs s’hi senten molests. Perquè es percep com una gracieta sense trellat. Com una folklorització de l’article salat. I perquè si els qui salen en la llengua col·loquial no escriuen mai ses Illes, menys ho han de fer els qui no salen mai.

Sovint hem parlat en els nostres articles de multitud de verbs que per influència de l’espanyol s’usen en forma pronominal quan l’ús genuí català és el no pronominal. D’usos pronominals fruit de la interferència de l’espanyol n’hi ha una tracalada. Però també hi ha el cas contrari: alguns verbs, no gaire, que l’espanyol usa sense pronom quan el català genuí els fa servir amb pronom. I aquí també apareix la interferència que ens altera la sintaxi. És el cas d’entrenar (un futbolista que «entrena» cada dia), una incorrecció que afortunadament ja és prou denunciada i esmenada, encara que no amb el succés desitjable.

Ara denunciaré un altre cas semblant, que poden sentir cada dia de bon matí els qui escolten «El matí de Catalunya Ràdio», conduït per Mònica Terribas. És la salutació de la jornalista després dels senyals horaris de les primeres hores del matí: Desperta, Catalunya. I ja fa molts d’anys que ho podem sentir cada dia; per tant, es tracta d’un veritable bombardament d’una expressió castellanitzant i, a més, incorrecta segons el que s’entén per normativa vigent.

Despertar és un verb que pot ser transitiu o intransitiu pronominal. És el primer cas quan diem el tro va despertar el nadó o el tro em va despertar. És el segon cas quan diem m’he despertat a les set o desperta’t. El que no és admissible és l’imperatiu desperta. En el meu entorn, almenys, no he sentit mai ningú que digui avui he despertat a les set o demà he de despertar molt d’hora. Supòs que els amables lectors tampoc. La resposta lògica en aquest cas seria demanar «a qui has despertat» o «a qui has de despertar». Doncs seria la mateixa falta que desperta (o desperta, Catalunya), encara que en imperatiu potser sí que hi ha gent que ho diu (si no, no ho diria la nostra intrèpida jornalista). Si miram el diccionari Alcover-Moll, hi veurem exemples de tots els temps dels dos usos correctes indicats més amunt: ús transitiu i ús intransitiu pronominal. És més: el diccionari ens adverteix que «Modernament, per influència castellana, s’ha usat despertar com a intransitiu», i cita Verdaguer («Quan los moros desperten | al gran cruixit | de les naus que s’inflamen» i Ruyra (Era que el pare acabava de despertar amb una ratxa de tos»). 

Coromines (DECLC, s.v. despert) es mostra contradictori i un poc desconcertant. D’una banda afirma que «tots estarem d’acord que el català construeix [despertar] com a reflexiu, a penes mai com a intransitiu, i que si veiem que algú escriu (no hi ha perill que ningú ho digui) [Coromines es va morir sense haver sentit Terribas] despertar intransitivament podem creure gairebé a cegues que ho fa per castellanisme». I, d’altra banda, considera excessiva l’afirmació de l’Alcover-Moll sobre la influència castellana en els textos de Verdaguer i Ruyra, perquè són «artistes del ritme» i «escriptors de llenguatge pur». També afirma que «no manquen del tot exemples medievals» de despertar intransitiu, sense aportar-ne cap més que el famós desperta ferro dels almogàvers. Nosaltres faríem a Coromines dues objeccions: primera, el fet que dos grans escriptors del segle XIX o XX usin alguna cosa no és prova de genuïnitat d’aquesta cosa. Si Coromines ens diu que ara no hi ha perill que ningú usi un despertar intransitiu, més era així en temps de Ruyra o Verdaguer, i ells devien conèixer bé la llengua popular. Però alguna raó o alguna intenció literària devien tenir per a escriure el que van escriure, sense percebre que incorrien en hispanisme sintàctic, car quan ho van escriure el coneixement de la interferència sintàctica estava en un estadi inicial (Ruyra) o per començar (Verdaguer). I n’hi havia. La segona objecció és que, encara que hi hagués algun ús medieval de despertar intransitiu, això tampoc no és cap argument concloent. Ja en el mateix català medieval la regularitat dels usos d’aquest verb és evident, i, en tot cas la llengua general parlada per gent genuïna n’estableix els usos transitiu o intransitiu pronominal de manera incontestable.

Ens consta que hi ha gent que ha protestat a la casa per aquesta falta, però el personal de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals només fa cas, si en fa, dels seus lingüistes. La seva bíblia és l’És a dir, per grossa que aquest la digui. No sabem si els correctors han mirat d’esmenar la falta a la presentadora. No hi ha res sobre el tema a l’És a dir. Podria ser que haguessin temptat d’esmenar-li-la i que haguessin topat amb la forta personalitat resistent de la jornalista, o potser no hi han intervingut. En aquest cas tampoc no sabem si Coromines hi té res a veure. En tot cas, és un exemple més de com els principals mitjans públics del país no sempre són una eina de redreçament i dignificació de la llengua, que és el que haurien de ser, sinó un instrument per a la seva deturpació.