Avui, de matí, com cada matí –i cada horabaixa i cada nit– escolt Catalunya Ràdio, la ràdio regional del Principat-Sud, que avui per uns moments és un poc menys regional i emet de Perpinyà estant. A la tertúlia es parla dels Països Catalans i surt inevitablement la idea que els “arrauxaments fusterians” han fet més mal que bé, pel fet de provocar una reacció de rebuig, i remena que remena l’olla dels clixés. I es parla de qui se sent català i qui no. Un dels tertulians afirma que hi ha valencians que se senten catalans (una minoria) i uns altres que no s’hi senten (la majoria) i que tots estan en el dret de sentir-se el que vulguin. Faltaria més! Això diuen els civilitzats (els altres simplement pensen que sentir-se català, en el cas d’un valencià, és una aberració i un crim), i, és clar, també ho apliquen als illencs. Allò que no diu mai ningú –i aquí hi hauria d’haver un punt bàsic de reflexió– és que també hi ha principatins que se senten catalans i altres que no s’hi senten, i que tots estan en el dret de sentir-se el que vulguin. Això no surt mai. La distorsió és un fet purament lèxic i semàntic. Què vol dir que un valencià o un illenc se sent català? Que se sent del Principat? No, per descomptat: que se sent d’una nació que va de Salses a Guardamar. Què vol dir que un principatí se sent català? Normalment vol dir que se sent del Principat, o Catalunya, la terra on, segons la seva mentalitat, hi ha els catalans. Si hi hagués un gentilici, que no fos català, associat a tot el conjunt nacional, quants principatins voldrien aplicar-se’l com a gentilici primari? Decididament, la majoria dels “catalans” no se senten catalans. És a dir que tots estam igual.
I una altra: Els no principatins que ens sentim catalans (i catalans de primera) contínuament hem d’anar donant explicacions, justificant-nos i quasi demanant perdó. En canvi els principatins no han de fer res de tot això. Doncs això s’ha d’acabar. Sóc català, sense explicacions. Ah, i els principatins també tenen dret a sentir-se el que vulguin. Faltaria més.

Fa no gaire temps, fent un soterrani per a un edifici nou de Palma, es van descobrir unes restes d’una porta de la murada medieval, aquesta que teniu a la imatge de l’esquerra. El pla de l’edifici es va modificar per salvaguardar aquelles pedres. Destruir-les hauria estat una barbaritat. Doncs si destruir aquelles pedres hauria estat una barbaritat que mereixeria la reprovació de la gent civilitzada, quina mena de barbaritat no va ser la destrucció de tota la murada de Palma a principi del segle XX? Una de les monstruositats més grans de la història d’aquesta ciutat. Era un recinte monumental extraordinari, que avui podria ser una zona per a l’esplai i la cultura; un espai, que si antigament protegí la ciutat dels enemics, avui podria protegir la tranquil·litat del centre històric del frenesí dels autos, del fum i del soroll. Va ser una monstruositat, tot i que no l’única: n’hi ha d’altres que igualment posen els cabells drets, com la destrucció de l’església de Sant Domingo, autència joia del gòtic, moltes altres esglésies i convents, el castell del Temple o almudaina de Gomara… Destrucció del patrimoni, autèntica barbàrie. Però aquesta barbàrie és tan antiga com l’home (de la prehistòria als budes de Bamiyan), que sembla que no ha arribat a aprendre el gran empobriment per a la civilització que significa la destrucció de les creacions humanes, per molt que siguin d’un altre grup ètnic o nacional, d’una altre grup religiós o d’una altra època.
Tanmateix, el més corprenidor de tot és que la barbàrie pugui continuar en els nostres dies i en algun racó de la vella Europa, teòricament la part del planeta més civilitzada. La barbàrie és un tràgic senyal d’identitat de la classe actualment governant a les Illes Balears i a la seva capital. Un jaciment arqueològic, amb elements que van del segle II al segle XIX, s’està destruint en aquests moments a la ciutat de Palma, a l’avinguda d’Antoni Maura, just en el lloc on la ciutat començà la seva trajectòria històrica el 123 aC. I tot per fer-hi un parking. Just ara he descobert una interessant i completíssima pàgina web sobre aquest afer. Els seus autors, la gent del departament de Geografia i Història de l’Institut Joan Alcover, de Palma, mereixen reconeixement i gratitud. I difondre el seu treball.
La lluita per salvagurardar el jaciment d’Antoni Maura no ens hauria de fer oblidar d’una altra gran salvatjada recent del mateix consistori: la destrucció de tot un barri de la Palma antiga, el barri de la Gerreria. Destrucció no sols de les cases sinó –i això és el més greu– del traçat urbà, els vells i personalíssims carrers de la ciutat àrab. La història esborrada en un moment pels interessos de l’especulació, i en el buit desolat del massacre es comencen a aixecar edificis horripilants, a les antípodes de la personalitat sacrificada de la zona, com l’edifici dels jutjats.
Si la destrucció és la barbàrie, la solució civilitzada després de la destrucció és la restauració. Potser sóc el primer que ho fa i potser algú pensarà que no toc a terra. Però ho faig: començ a demanar la restauració del barri de la Gerreria. Cal esbucar l’edifici dels jutjats i recuperar els carrers medievals i l’esperit d’aquella part de Palma. I que tots els déus alliberin aquesta pobra terra dels bàrbars. Amén.
[A la imatge de dalt, la destrucció de la porta de Santa Margalida, una de les principals de la murada àrab medieval, per on entrà Jaume I en conquerir la ciutat de Mallorca; a l’altra la destrucció actual del jaciment d’Antoni Maura.]

Llegesc al Balears que un institut de Palma, el de Son Pacs, ha canviat la denominació de la festa de les Verges per la de “festa dels bunyols”, per adaptar el seu nom, diuen, al llenguatge no sexista propi del segle XXI. Genial. Supòs que la fórmula “dia de les verges i dels verjos”, que hauria estat una forma d’igualament sexual, no els feia el pes, perquè tal igualament podria ser vist com un igualament massa a la baixa. O més que un igualament sexual, un desastre sexual. Bé, doncs, si voleu, us puc donar alguna idea per a continuar en tan encertada i moderna línia. Per exemple, tots els qui pensam que les monarquies són una cosa més pròpia de l’Edat Mitjana que de les societats democràtiques i avançades podríem proposar de canviar el nom de “dia dels Reis” pel de “dia de les juguetes”. O “dia dels joguets”, que així també surt al diccionari. O “dia dels joguets i les juguetes” (definitivament igualitari). També els mestres abanderats de la modernor i l’escola laica podríen ensenyar als nins (als nins i nines, perdó) a no dir “adéu” ni d’altres expressions confessionals. I, per descompat, que no els passàs pel cap de fer servir davant els nins (perdó, nins i nines) expressions racistes com braç de gitano, figa de moro o diners negres.
Ai els “progres”. Quina creu!

Crec que és una bona notícia que vagin creixent els posicionaments contra l’anomenada doble denominació de la llengua (català-valencià, català/valencià, catalanovalencià, etc.; també amb els termes invertits). La proposta –instituir aquesta denominació per a ser usada a l’administració estatal i europea– és defensada per un grup de lingüistes valencians, alguns d’ells membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i per algun col·lega principatí i alguna institució del Principat, com l’Organització pel Multilingüisme. Però darrerament ha estat rebutjada inequívocament per prestigiosos lingüistes de tot arreu, per l’Institut d’Estudis Catalans, o per partits com Convergència Democràtica de Catalunya o Esquerra Republicana. I ara s’hi ha sumat amb un comunicat la Universitat de les Illes Balears.
És a dir que la proposta difícilment prosperarà. I ha de ser així. Primer perquè els arguments que esgrimeixen els defensors de la doble denominació no tenen gaire fonament. En un altre lloc o moment podria argumentar-ho detalladament. I, a més, perquè la doble denominació portaria més inconvenients que avantages. Difícilment neutralitzaria el secessionisme de la dreta valenciana (perquè aquesta no està disposada a renunciar a la seva estratègia de destruir la llengua a força d’esquarterar-la) i, en canvi, introduiria confusionisme i la probabilitat d’establir un conflicte en una qüestió perfectament resolta no sols en el terreny científic sinó entre tots els qui fan o aspiren a fer un ús normal del català.
Els illencs, que hem vist com un munt de generacions han batallat estrènuament perquè la nostra societat accepti un nom unitari de la llengua generalment no coincident amb el nom tradicional de les adhesions i les emocions, no podem acceptar ara de cap manera aquesta frivolitat.

Per a més informació sobre el tema podeu mirar aquesta pàgina.

Avui és Sant Gabriel. Gràcies a tots per felicitar-me, encara que sigui de pensament i després de llegir la primera frase d’aquest escrit. Bé, realment avui és Sant Miquel. A la festa d’avui sempre li han dit Sant Miquel. I sempre ha estat un dia important: era l’inici de l’any agrícola, el moment de renovar els contractes d’arrendament, i un moment de canvis en les rutines diàries (per Sant Miquel la migdiada se’n puja al cel). Sant Gabriel durant segles va ser el 24 de març, una data significativa, perquè és al tombant de l’equinocci de primavera, el moment en què començava l’any en el calendari romà antic. Els romans en aquest punt de l’any celebraven una festa en honor de Cíbele, deessa de la fertilitat. El cristianisme, que canvià el contingut de les festes romanes pel que convenia als seus interessos, hi va situar el dia dedicat a la veneració de l’arcàngel portaveu dels missatges de Déu a la humanitat; aquell que, un 24 de març precisament, va visitar la Mare de Déu un capvespre en què Sant Josep es trobava amb un excés de feina a la fusteria. Evidentment, nou mesos justs després naixia Jesús. De petit jo celebrava el meu sant el 24 de març, quan la primavera ens regalava un esclat de llum i de flors. Fins que l’any 1969 el papa Pau VI va passar la festa al dia d’avui, ajuntant l’arcàngel titular de defensa, l’arcàngel portaveu i el titular de sanitat –l’altra víctima, que hagué de renunciar al 24 d’octubre– en un pot-purri arcangelical per a mi excessiu. Sempre m’he rebel·lat contra aquest canvi, que em fa anar de rellogat a la diada de l’arcàngel militar. I també contra tots els canvis en les festivitats tradicionals. Aquestes són part de la cultura popular, peces d’un refranyer que durant un sense fi de generacions, ha ajudat a recordar quan se sembrava cada cosa i quan s’esperava tal o tal altre esdeveniment (per Sant Miquel el raïm té gust de mel). Una part d’aquesta saviesa popular ara resta sense sentit. Per això propòs a la humanitat una gran campanya per a reivindicar el retorn dels sants al dia que el concili Vaticà II els va expropiar sense indemnització. I, particularment, el retorn del meu Sant Gabriel a la llum i a les flors.

Aquest és un neologisme de la informàtica sorgit, òbviament, en anglès. El punt de partida és la paraula log, un mot que designa un registre on consten totes les operacions d’un procés. Inicialment és sobretot el registre d’incidències d’un viatge en vaixell (després en avió). Hi ha l’equivalent compost logbook.
En el domini de la informàtica s’ha creat el terme weblog per a designar una pàgina web evolutiva on una o diverses persones van posant continguts que poden ser comentats per altra gent. El mot, per escurçament –l’economia lingüística és una cosa impressionant en el món anglosaxó–, s’ha convertit ràpidament en blog. En tot cas, l’escurçament és curiós: és estrany un escurçament que no respecti la integritat de les síl·labes.
En català tenim diverses alternatives:
a) Mantenir l’orginal com a manlleu anglès i neologisme tècnic, igual que en tenim tants altres.
b) Cercar una paraula o expressió catalana que més o menys reprodueixi o s’acosti a la idea en qüestió. En aquest sentit s’han proposat diverses solucions, la més coneguda de les quals és quadern de bitàcola o llibre de bitàcola, que també per economia s’han convertit en bitàcola (observau el cas de bitàcoles.net). La bitàcola és un armari cilíndric subjectat a la coberta d’una nau que allotja la brúixola i altres coses. Entre aquestes altres coses hi havia el llibre de bitàcola, on s’apuntaven les incidències del viatge. El Termcat ha proposat diari interactiu, un terme al qual no veig gaire futur. I encara hi ha moltes altres possibilitats (diari de bord, llibre de ruta, etc., amb les combinacions que vulgueu).
c) Una altra possibilitat és adaptar fonològicament i gràficament el manlleu anglès (en francès és usual fer-ne blogue). Ara bé, en català weblog i blog (pronunciats web-lok i blok) ja són mots ajustats –sobretot el segon– a l’estructura de la llengua i a l’ortografia (tenim moltes paraules amb –g final) i no cal tocar-los gens. No acap de veure la necessitat de la derivació cap a bloc que algú ha posat en pràctica. Supòs que és per la coincidència amb la paraula bloc (quadern). Però no serà desvirtuar una paraula i crear confusió entorn d’ella? A més, hauríem de revisar la conveniència de la paraula bloc (plegueta), que ens ha arribat modernament de l’espanyol.
Enfí, crec que si totes les llengües diuen weblog i blog, n’hauríem de fer gaire problema? I, si acceptam aquests termes, per cert, haurem de començar a pensar en els derivats. Com en direm d’un editor de blogs (en anglès blogger); bloguista?, bloquista?

Doncs sí: jo també m’he apuntat a la moda dels blogs. I n’he armat un sense saber ben bé quins resultats donarà. Això se sabrà amb el temps, com passa amb tantes coses. M’imagín que pot ser una manera interessant de donar sortida als efectes de l’encalentiment de la ment, sobretot quan aquesta agafa una mica de bull. Una possibilitat, en tot cas, complementària de la manera ortodoxa de divulgar les idees, que són els articles i els llibres (o altres estris tecnològics de l’era digital). Un blog és una cosa més intranscendent que aquests –o almenys això sembla, de moment–, i per això pot ser vist com a especialment adequat per a l’exposició de reflexions d’urgència, opinions breus o productes menys treballats, cosa que no vol dir que no puguin tenir el seu interès. Lògicament, té l’avantatge de la immediatesa i la facilitat de publicació, la qual cosa redueix al propietari les excuses per al silenci. I, a més, permet la interacció immediata i omnidireccional (tots amb tots) amb els lectors. Com que el meu ram és la llengua, parlaré sobretot d’això, tot i que m’imagín amb la temptació d’exposar opinions sobre altres afers, com els polítics o socials; opinions que trobaran aquí un modest racó on abandonar la intimitat. Esper que amb tot plegat surti de tant en tant alguna cosa que pugui ser útil a qualcú.