Els polítics del Principat –excepte els d’Esquerra Republicana– quan fan declaracions a la premsa primer parlen en català i després, per “deferència” als mitjans forans ho repeteixen tot en espanyol. Doncs PP3 Ràdio sembla que ha adoptat el criteri de passar les versions espanyoles. Almenys avui, a l’informatiu matinal, he sentit Josep Piqué i Artur Mas en una perfecta llengua de Cervantes. Estarem atents a aquesta qüestió.

Amb risc per a la meva salut he anat escoltat pacientment aquests dies IB3 Ràdio, emissora “autonòmica” balear acabada d’estrenar. L’he escoltada moltes hores per poder opinar amb coneixement de causa. Després de tal sacrifici estic en condicions d’afirmar que els mals presagis que ens embolcallaven no sols s’han complit sinó que s’han superat. No és igual que Canal 9: és pitjor.
La llengua és un desastre total: opció dialectalista contra una precària estandardització assolida amb molt d’esforç, espanyolades i vulgarismes de tot tipus, i, sobretot, una pronúncia esgarrifant com a norma general que posa els cabells drets. La majoria de programes són d’un nivell baix, plens de buidor i superficialitat, i en alguns casos d’un to xabacà que empegueeix. Els informatius tenen una orientació ideològica que tothom pot imaginar i una bona guarda de personatges sinistres desfilen per les tertúlies i espais d’opinió. L’emissora practica un bilingüisme esquizofrènic que omple els programes de col·laboradors fixos monolingües, i els catalanoparlants sistemàticament canvien de llengua quan s’adrecen a hispanoparlants, encara que duguin cent anys al país (avui he vist dirigir-se en espanyol d’entrada a un grups d’infants d’una escola). També la publicitat institucional del Govern de les Balears és rigorosament bilingüe.
Avui m’he hagut de pessigar per comprovar que no somiava, quan he escoltat un programa de divulgació mèdica, en què dos presentadors mallorquins (o sigui catalanoparlants) parlaven un en català i l’altre en espanyol; i marejaven els entrevistats fent-los (cada un alternadament) una pregunta en cada idioma. Tots els entrevistats han anat saltant esbojarradament d’un idioma a l’altre d’acord amb la llengua de l’entrevistador.
Al·lots, ens n’ha caigut una de grossa. Això pot fer més mal que una pedregada en sec. Serà qüestió d’espavilar-nos. I d’aquí a poc temps ve la televisió.

Us convit a llegir aquest article que avui he enviat al Diari de Balears, sobre la llengua d’aquesta emissora. També hi ha valuosa informació sobre la trama d’IB3 en aquesta pàgina.

I tornant a TV3, hi ha un detall –que no deu ser un simple detall– que sempre n’ha excitat l’interès: la manera com cadascú en aquest país s’organitza els diversos canals al seu televisor i els assigna un ordinal a cada un. A casa meva el nombre 1 correspon a TV3, el 2 al Canal 33, el 3 està esperant IB3, al 4 hi ha Punt 2, i a partir d’aquí vénen els canals espanyols (primer els públics i després els privats), després la pirateria xabacana de dia i porno de nit, i finalment el Canal 9, que en un principi estava al botó 3 i ara el tinc castigat al darrer lloc. Evidentment estan col·locats d’acord amb un orde de valors. Les visites se solen sorprendre d’aquesta disposició, que s’aparta de l’«orde natural». I el que em sorprèn a mi no és l’orde de la majoria de la gent, sinó que aquest sigui també el de gent que es considera de la ceba i del país. El que he vist sempre, a Mallorca i al Principat, a cases de gent de seny, a hotels i pertot, és indefectiblement TVE1 al primer botó del comandador –alguns despistats en diuen comandament–, TVE2 al segon botó, TV3 al tercer, i la resta ja mostra una certa diversitat. Si a qualque psicosociolinguista l’interessa el tema, potser estaria bé que s’hi entretingués amb algun treballet de camp, que alguna conclusió sucosa se’n podria extreure. I ara que he fet aquesta petita revelació d’aspectes d’intimitat, només deixau-me destacar que en el meu televisior el primer canal de la jerarquia és TV3, amb qui mantinc una curiosa història d’amor i d’odi, com es pot constatar llegint aquest post i l’anterior.

Diumenge passat, quan a les vuit tancaven els col·legis electorals, TV3 començava un programa especial sobre el referèndum. Fins a les nou informaven dels resultats del sondatge a peu d’urna. A les nou començava la informació a partir de resultats oficials: dades i dades, gràfics, comentaristes a l’estudi, i vinga parlar dels resultats a Espanya, a Catalunya (les quatre províncies), a Catalunya, a Espanya, al País Basc, més Espanya, més Catalunya, més País Basc… A les deu i vint (!) es recordaren del País Valencià i de les Illes Balears. Un minut al País Valencià i un minut a les Illes en forma de microcrònica dels correspondents respectius. I després oblit definitiu d’aquesta part del país fins a les pròximes eleccions. El dia de les eleccions generals passades van fer una cosa semblant, que en vaig prendre bona nota.
Aquests dies a les Illes hi ha un debat sobre el panorama audiovisual balear després de la posada en marxa de la televisió autonòmica (telemates o telepp). Un bon nombre d’analistes tracten sobre la política del govern illenc dirigida a marginalitzar TV3, i destaquen la trista imatge dels representants de la Generalitat i el Govern balear signant un tractat que facilitarà les coses al segon. Els darrers vint anys una part important de la societat balear ha lliurat una lluita exemplar perquè les Illes puguin veure la televisió principatina, que té una audiència, malgrat tot, destacable. TV3, sobretot després de l’acció espanyolitzadora que farà IB3, podria ser –dic podria– un contrapès i un element creador d’identitat nacional. La qüestió és: té TV3 gens d’interès que els valencians i illencs la mirin? Si en té, que no és el que sembla, com vol que la mirin si els insulta cada dia considerant-los realitat inexistent, o, a tot estirar, considerant el que passa en aquests territoris com a curiositat que es reporta de tant en tant en forma de petites cròniques –com de correspondent a l’estranger–, sembla que adreçades a la gent del Principat? I uns quants segons a la informació meteorològica amb mapa del país sencer a cada telenotícies. Als governants del Principat –del govern anterior i de l’actual– els importen un pebre el País Valencià i les Illes. És a dir, els importa un pebre el seu país. I així ens va.
PS. Si els directius de TV3 volen saber què és un tractament nacional de la informació, que mirin aquesta pàgina. Per exemple.

Aquesta ?s la papereta que diumenge vinent posar? dins una urna. Prec als amics i lectors del Pa?s Valenci? i del Principat que m’envi?n una imatge amb la papereta corresponent a les seves “comunitats aut?nomes”, i farem un post de ling??stica comparada. L’adre?a: bustiaensaimadabibiloni.net. Gr?cies.

En tot aquest rebombori de la segregació del valencià, i de la “qüestió onomàstica” la UIB no ha obert encara la boca, exceptuant un comunicat de fa temps que no deia gaire cosa sobre el tema i que no va llegir gairebé ningú (amagadet com estava, i en forma de breu ressenya, a un racó del Balears). I com hi ha món que davant els valencians defensors de la llengua i el seu nom, davant el Principat, davant l’Estat i davant qui sigui el pronunciament de la Universitat de les Illes Balears té una importància essencial. Des de dins ho lament sincerament, com des de dins lament moltes altres coses.

Diu el dictamen de l’ALV (i el diccionari del IEC) que valencià designa la varietat dialectal valenciana i la llengua catalana en conjunt. Que un nom sigui alhora el d’una llengua (tota) i el d’una varietat geogràfica d’aquesta llengua és un fet insòlit i completament anòmal, que no crea més que confusió.
Passa que l’Estatut d’autonomia del País Valencià diu que una de les llengües oficials és “el valencià”, i com que no és desitjable que es consideri que només és oficial la varietat dialectal geogràfica i no la llengua tota (així paraules com aquest, estableix o sortir podrien restar fora de l’oficialitat, i de fet ja ho intenten), s’ha hagut de seguir l’estratègia d’establir que valencià és “també” el nom de la llengua en conjunt. Estratègia justificada per a fer front a una anormalitat jurídica fruit del que tots sabem. Però la anormalitat jurídica (la causa) és una anomalia històrica, i per tant també s’hi ha de considerar la conseqüència. És a dir la conseqüència ha de ser estrictament provisional. A ningú no se li ocorre que mallorquí hagi de ser alhora el nom de la varietat dialectal de Mallorca i un nom de tota la llengua, i mallorquí és nom tan antic i estimat per molta de gent com el de valencià.
Els fets són tossudament evidents: quan els valencians es refereixen al valencià pensen només en la parla pròpia del País Valencià. Cap valencià –o quasi cap– no diria que TV3 parla en valencià o que Josep Pla escriu en valencià. I com designa la majoria dels valencians la llengua en conjunt? No la designen, perquè per a ells no hi ha llengua en conjunt. Aquesta és la anormalitat que s’ha de redreçar. I només es redreçarà dient les coses pel seu nom: el tot és el tot i la part és la part.

El part ha estat difícil, però al final la criatura –el dictamen de l’AVL– ha vingut al món. En aquest bugat de la llengua hi ha tres aspectes: la declaració de la unitat de la llengua, la qüestió onomàstica i la qüestió de l’estàndard.
Primer punt. El document resol molt bé el tema de la unitat del català, que és proclamada (ara sí) sense subterfugis. Amb això el secessionisme estricte queda malparat. Ja veurem què fan ara els del PP, que, a primera vista, sorprèn que hagin dat el vistiplau al document.
Segon punt. La qüestió onomàstica no queda ben resolta. L’acadèmia considera el nom de català com un dels noms (regionals) de la llengua al mateix nivell que el de valencià; i això no és seriós, perquè una institució que es pretén científica no pot deixar de proclamar també que, per molt que els valencians hagin dit des de sempre valencià a la seva parla, com altres catalanoparlants s’hi han referit amb altres noms locals –i això és legítim, si es vol–, català és la denominació que rep la llengua universalment en els dominis científics. I català ha de ser el nom de la llengua considerada globalment i de la llengua estandarditzada destinada als usos formals. La pretensió dels acadèmics d’introduir el gentilici valencià en la denominació de l’idioma fora de l’àmbit de la comunitat lingüística, és per a mi el punt més desafortunat del document.
Tercer punt. El tema de l’estàndard tampoc no queda ben resolt, però això ja no és culpa només de l’acadèmia. L’acadèmia l’encerta quan crida a elaborar un estàndard unitari per als usos exteriors a la comunitat lingüística, basat en formes clàssiques, etc. Però no l’encerta quan d’ençà de la seva creació fomenta la dialectalització del català del País Valencià, amb la retòrica del populisme. Però això és el que han fet també els lights barcelonins, no ho oblidàssim pas.
Crec que dels tres punts indicats –proclamació de la unitat de la llengua, nom i estàndard– el menys important és el primer. Sí, sí, tal com sona. Perquè només amb la utilització d’un nom unitari i amb la utilització d’un estàndard comú, el català serà percebut com una sola llengua pels qui el parlen. Les proclames sobre la unitat estan molt bé, però sense els altres dos elements no serveixen per a gaire cosa. L’AVL ha proclamat solemnement la unitat de la llengua catalana, una cosa que ja sabíem de feia cent cinquanta-anys, però en la qüestió del nom de la llengua –que serà el centre de la versió actual de la batalla de València– no sé si ha complicat més les coses en lloc de resoldre-les.

PS [10.02.05] Estic totalment d’acord amb el comunicat de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, institució que, pel que fa a la llengua, és el referent científic més seriós del País Valencià.

PS [11.02.05] La meva solidaritat també amb el comunicat d’Acció Cultural del País Valencià, Òmnium Cultural i Obra Cultural Balear.

«PREÀMBUL
El Poble Català és un Poble amb identitat pròpia en el conjunt dels pobles d’Europa, dipositari d’un patrimoni històric, social i cultural singular, que es troba geogràficament en cinc àmbits jurídico-polítics diferents ubicats en dos Estats.
El Poble Català té dret a decidir el seu propi futur, tal i com es va aprovar per majoria absoluta en el Parlament de Catalunya, i de conformitat amb el dret d’autodeterminació dels pobles, reconegut internacionalment, entre d’altres instàncies, en el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i en el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals.
L’exercici del dret del Poble Català a decidir el seu propi futur es materialitza des del respecte al dret que tenen els ciutadans i ciutadanes dels diferents àmbits jurídico-polítics en què actualment s’articula, a ser consultats per decidir el seu propi futur. És a dir, serà amb el respecte a la decisió dels ciutadans i ciutadanes de l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya, la decisió dels ciutadans i ciutadanes de la Comunitat Valenciana, la decisió dels ciutadans i ciutadanes de la Comunitat de les Illes Balears, així com les decisions dels ciutadans i ciutadanes dels Territoris catalans de la Franja de Ponent, en la Comunitat Autònoma d’Aragó, i de la Catalunya del Nord, en l’Estat francès.
De conformitat amb aquests tres pilars i com a part integrant del Poble Català, els ciutadans i ciutadanes de l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya, en l’exercici de la nostra voluntat democràtica i en virtut del respecte i actualització dels nostres drets històrics recollits en l’Estatut de 1979 i en la Constitució espanyola, manifestem la nostra voluntat de formalitzar un nou pacte polític per la convivència.
Aquest pacte polític es materialitza en un nou model de relació amb l’Estat espanyol, basat en la lliure associació i compatible amb les possibilitats de desenvolupament d’un estat composat, plurinacional i asimètric.
En vista de tot això, els ciutadans i ciutadanes del Principat de Catalunya ratifiquem el següent Estatut Polític…»

Això és el preàmbul de la Proposta d’Estatut polític de la Comunitat Euskadi, després de canviar algunes paraules per les nostres equivalents. Us despertarà, amables lectors, sentiments d’enveja, de defalliment, de coratge… Però en qualsevol cas mostra una distància astronòmica entre dues parts del món tan sols separades per no més de quatre-cents quilòmetres.

M’ha deixat bastant sorprès l’article que el president de la Secció Filològica va publicar a La Vanguardia dia 22 d’aquest mes, que podeu llegir aquí. Conec Joan Martí de fa molt de temps i el tinc per una persona molt preparada, assenyada i responsable. M’ha fet la distinció de convidar-me a participar en moltes de les seves iniciatives, com uns llunyans programes de TVE titulats Català amb nosaltres o les Trobades amb la Ciència de la CIRIT que ell conduïa, o cicles de conferències sobre la situació del català, etc.

Compartesc amb ell el sentiment de desesperació que expressa a l’article per la no utilització d’un estàndard nacional en un text com la Constitució europea (“era imprescindible el recurso al estándar común”). Però, ens agradi o no, no podem ignorar que aquest estàndard nacional no existeix i caldria examinar-ne les causes. Perquè un estàndard és això si està acceptat per tota la comunitat lingüística, i en la nostra anam bastant enrere en aquesta qüestió.

M’ha sorprès la confusió entorn del concepte de registre. Excloga/exclogui o establit/establert no són formes pertanyents a registres diferents, com ho poden ser vatua l’olla, ésser la mare dels ous i altres exemples que ell aporta en relació a altres expressions més formals. Excloga/exclogui o establit/establert són normes regionals distintes –i impecables– en principi vàlides per als mateixos registres. Tenir un estàndard comú vol dir triar una forma de cada una d’aquestes parelles, cosa que només es podrà fer amb un consens bàsic de tots els lingüistes d’arreu del país, i sobretot a partir de l’assumpció de la necessitat d’aquesta tria. I això és el que no ha fet ni pareix que pensa fer l’Institut d’Estudis Catalans, que fins ara s’ha limitat a complaure’s en la diversitat geogràfica i amagar el cap sota l’ala davant la necessitat urgent d’una llengua nacional unificada. O, cosa igualment penosa, donant per fet que l’estàndard comú és el de Barcelona, amb el cartró, el cargol, el sisplau, el burru i el bona tarda.

“Existe el Institut d´Estudis Catalans, a quien se podía haber consultado sobre qué norma había que seguir para la versión catalana del tratado”. Estic ben d’acord. Ja he dit en altres ocasions que el govern espanyol no hauria de recórrer a cap govern autonòmic per a obtenir versions catalanes de qualsevol text, sinó a l’Institut d’Estudis Catalans, que per això és l’acadèmia de la llengua (o simplement l’Estat hauria de tenir un servei lingüístic acordat amb el IEC). Però en aquest cas quin text hauria proposat l’Institut? S’hauria resolt el problema? No, el problema es resoldrà reconeixent que existeix, treballant amb voluntat de resoldre’l i cercant el màxim acord. Que, per cert, no hi serà mai si els de l’àrea de Barcelona no estan disposats a assumir que ells també han de renunciar a qualque cosa. Encara que sigui poca. No em puc estar aquí d’afegir que els qui han controlat el català dels mitjans de comunicació barcelonins en aquests darrers vint i tants anys definitivament han fet més mal que una gelada.