Recordar el pensament d’un polític o d’una força política, sentit o llegit moltes vegades, i, per tant, ben conegut, no hauria de produir cap sensació estranya. Però, mira, les coses estan de tal manera, que avui no he pogut evitar un cert impacte en rellegir les paraules que el 2003 Josep-Lluís Carod-Rovira va dir al periodista Vicent Sanchís, i que avui reprodueix l’articulista Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia. Són aquestes:

«És absolutament impossible una evolució de l’Estat espanyol en la qual Catalunya es pugui sentir còmoda. Perquè Espanya no ho vol. A Espanya només s’hi pot estar d’una sola manera i, tal com som nosaltres, no hi cabem. Només ens volen pagant i callant, perquè quan parlem, ho fem d’una altra manera. La utopia és una Espanya plural. Una Espanya plural, una Espanya plurinacional, una Espanya federal, diguem-ho com vulguem. Això és impossible. Perquè, a més, el federalisme és una tradició, no es pot inventar.»

Aquí han passat moltes coses i grosses. ERC va decidir llançar-se a una aventura. Una aventura perillosa i arriscada per a la qual calia molt de coratge (diguem-ho així). Voldria equivocar-me, però m’ensum que aquesta aventura no acabarà bé. I és curiós però l’explicació de per què no acabarà bé l’ha donada el mateix Josep-Lluís Carod-Rovira amb unes paraules d’una clarividència extraordinària.

Com que som a l’estiu i molts de vacances, rebaixarem la gravetat dels comentaris, almenys avui. L’Ajuntament de Marratxí (Mallorca) ha enviat a tots els seus veïns un tríptic amb savis consells sobre la bona utilització dels serveis municipals de recollida de residus urbans (abans fems o escombraries). Només em sorprèn un detallet, que és la consideració dels barnussos com a matèria tòxica o contaminant. Després de llegir el paperet i de l’ensurt consegüent, m’he apressat a portar el meu barnús a un centre de recollida i tractament de materials perillosos, i a partir d’ara en sortir de la dutxa, el meu cos no tocarà altra matèria que una tovalloleta, o res, per si de cas.
I la imatge aquesta anirà a fer caramull a la meva col·lecció de perles de la llengua catalana.

Tot i que en aquestes alçades el món ja s’ha civilitzat bastant, de tant en tant apareix en escena qualque salvatge que fa l’única cosa que es pot esperar d’un salvatge: salvatjades. La cosa és especialment greu quan el dit salvatge té un càrrec pagat per tots els ciutadans. Avui el Diari de Balears dóna la notícia d’un d’aquests banastres que ha posat en evidència el contrast colpidor que hi ha entre la civilització i la salvatgeria: una enquesta –redactada en espanyol– passada als funcionaris de la Conselleria d’Obres Públiques del Govern de les Illes Balears en què se sol·licita informació sobre els idiomes que els dits funcionaris dominen. Un d’aquests idiomes és un tal mallorquín, mentre que, curiosament, l’espanyol no surt a la llista. Ara només cal esbrinar qui és el responsable de la feta i posar-lo al carrer per inútil i per haver insultat el país i la legalitat vigent. Mentrestant, hem de considerar responsable la màxima autoritat de la conselleria, la senyora Margarita Isabel Cabrer González, que ha de destituir ipso facto l’autor de la salvatjada o, si no, hauria de dimitir ella.

Dilluns passat, 4 de juliol, va fer vint anys que a Mallorca es començà a veure TV3. Encara no hi havia les televisions privades (només TVE1 i TVE2), i els mallorquins en van dir automàticament “la tercera” o “el tercer canal”, alhora que es posaven a mirar-la amb interès. Hi ha una generació de joves que tota la vida han vist TV3, que s’han criat amb ella, fins i tot diria que sense ella serien diferents. En alguna manera i mesura les Illes també serien diferents sense aquests vint anys de TV3 (i un poc menys de Canal 33).
TV3 i Canal 33, ço és TVC, és una televisió de qualitat, és a dir, una televisió on hi ha programes de qualitat, informatius seriosos, documentaris interessants, debats enriquidors, i es fuig de la teleporqueria més grossera que tant abunda pertot arreu. Això és el gran mèrit de TVC, que la fa radicalment diferent del nefast Canal 9 i de la seva còpia esperpèntica, IB3. TVC ha dignificat la llengua catalana –i més ho hauria pogut fer si el control de la qualitat lingüística estigués en altres mans–, i això ha estat essencial per al prestigi de la llengua a les Balears i per a afeblir prejudicis lingüístics i reforçar el sentiment d’unitat del català.
Però TVC té un pecat mortal, i de naixement: el regionalisme, que es manifesta tant en alguns esquemes espanyols com en un lamentable reduccionisme del poble català al Principat i la negació de la catalanitat dels altres catalans, de qui hom es desentén de manera quasi absoluta. El quasi ve determinat per algunes mostres escadusseres d’una certa atenció, més simbòlica que efectiva, més de quedar bé que de convicció, i en tot cas profundament anecdòtica. Segons els telenotícies, a les Illes no passa mai res, a l’hora de donar dades només se’n donen del Principat i d’Espanya, la informació meteorològica de la “perifèria” dura uns fugaços segons, la terminologia –per exemple el terme país– s’ajusta al contorn de les quatre províncies, i en els programes d’entreteniment els quadres de referència són el Principat i l’immens star system espanyol. En això TVC es mostra com l’obra coherent de CIU, una formació política regionalista sense perdó de Déu, o almenys sense perdó dels catalans de fora de la Catalunya estreta –més que estricta– que aquella formació ha construït.
TVC hauria pogut ser un instrument extraordinari de desvetllament de la consciència nacional dels mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers. Una eina per a alliberar aquesta societat del caciquisme, el provincianisme i l’alienació cultural que ha forjat una classe dirigent filistea i traidora. Com hauríem avançat! Però per a això calia que els illencs la veiessin com una televisió pròpia que els tracta com a iguals i com a gent del mateix país, no com un exotisme distant que es mira amb displicència en els pocs moments que no s’ignora. No s’hi val aquella excusa tan convergent de no ofendre i no immiscir-se: són els illencs els qui van voler veure TV3 i els qui s’han mobilitzat quan perillava; som milers els qui demanam de manera insistent al Principat que s’impliqui en el lideratge de la construcció nacional, perquè sense aquest lideratge no hi haurà nació (segurament tampoc per als principatins).
TVC encara podria ser una eina per a aquesta construcció. Més que mai ho hauria de ser ara que la consciència nacional dels illencs té un altre instrument en contra, com és l’esguerro d’IB3; però no van per aquí els tirs, amb la televisió de Catalunya en mans d’uns altres regionalistes, i amb ERC abocada al paper de mirar-ho resignadament.
Els milers d’illencs que sens dubte subscriuen amb un clamor les idees d’aquest article continuarem intentant fer de TV3 la nostra primera televisió –quina altra si no?–, encara que adesiara amb un sentiment de rídicul i vergonya, el mateix que vaig sentir un dia quan després de recomanar els informatius de TV3 a un parent, i després que aquest en miràs algun, em va enflocar ben resolt “ui, aquests només preguen per ells!”.

He sentit a dir per en?sima vegada a Carod Rovira que ell no vol un Estatut sin? una Constituci? per a Catalunya (Pa?sos Catalans?), ?s a dir que vol la independ?ncia; per? com que nom?s t? vint-i-tres diputats ara com ara no es pot fer altra cosa que un Estatut.
Molt b?: doncs suposem que ERC tingu?s ara majoria absoluta al Parlament del Principat i pogu?s iniciar el cam? de la sobirania. Si no vaig molt errat, aix? implicaria sortir de la Constituci? espanyola i optar per una aut?ntica ruptura legal. No crec que hi hagi mai independ?ncia dins el marc de la Constituci? espanyola, vaja. Faria ERC aquesta passa? Carod ha dit moltes vegades que s?, i all? del refer?ndum, i (en cas de guanyar-lo) all? de “si no els agrada que s’hi posin fulles”.
Per qu? si amb els escons necessaris ERC s’atreviria a fer el trencament (refer?ndum d’autodeterminaci? i accions posteriors conseq?ents, incl?s all? de les misterioses fulles) ara no es pot fer un trencament molt m?s petit, com seria presentar a Madrid un Estatut avan?at, semblant al Pla Ibarretxe, encara que surti de la Constituci?. ERC i CIU tenen escons suficients per a fer-ho (estic parlant de la majoria absoluta, que democr?ticament ?s v?lida en un proc?s sobiranista, no dels dos ter?os estipulats actualment per a la reforma estatut?ria, que aix? ja no ?s cap ruptura).
Per qu? un partit disposat a fer un acte de sobirania per aconseguir els seus objectius finals quan tingui for?a suficient insisteix tant ara que l’Estatut ha d’estar dins els l?mits constitucionals? Per qu? el discurs de “que s’hi posin fulles” ara no val? Naturalment que un Estatut avan?at seria rebutjat per il?legal; per? no ho seria tamb? la iniciativa plenament sobiranista, si aquesta arrib?s a produir-se, com espera ERC que succeir? algun dia? La cosa ?s que sense pegar el cop damunt la taula ?s ben evident que nom?s hi ha possibilitat de fer uns retocs a la situaci? actual, i, com diria en Llach, no era aix?, companys, no era aix?.
O potser els de CIU no estan per la idea? Doncs tot aix? caldria aclarir-ho, per? sembla que no estam en cam? d’aclarir res sin? d’embullar-ho tot ben embullat. De fet, fa dos anys que les coses estan ben embullades. O ben empantanegades. I, com diu avui en Card?s, el pr?xim 11 de setembre hi haur? una nova derrota per a commemorar.

Ja hi som, una altra vegada, amb els primers passos. Quan la Coordinadora d’Estats Europeus Desfasats dita també Unió Europea va negar als catalans –els dotze milions– l’oficialitat del català, tot concedint un petit –i humiliant– premi de consolació, alguns polítics de torn van dir que era “un primer pas”. Ara els mateixos que ens deien que defensaven l’oficialitat del català a Europa –quines coses!– ens han infringit una altra humiliació: ens han negat l’ús del català al Senat espanyol. Això sí, també ens han concedit un petit –i humiliant– premi de consolació: el català es podrà usar a una comissió, només una, i es podran presentar papers en català sempre que també es presenti la versió espanyola. Cal dir que al Senat espanyol també s’hi poden presentar papers en swahili, sempre que també es presenti la versió espanyola. L’única diferència entre un cas i l’altre és que la versió catalana –que no mirarà ningú– es registrarà i s’arxivarà i la versió swahili anirà directament a la paperera. Però no cregueu que una cosa i l’altra siguin tan diferents. Bé, la cosa és que ara també ens han vingut amb la cançoneta del primer pas. Doncs no: quan et diuen que no, et diuen que no, i el que ha de fer un polític honrat és explicar per què han dit que no i mirar què es pot fer perquè sigui sí.
Quan ens diguin que no definitivament del català al Congrés també serà un primer pas. I quan aprovin l’Estatut del País Valencià, i el del Principat, i el de les Illes, i el finançament… Som un país que sempre fa primers passos però no es mou mai d’allà on és.

El diari ultraespanyolista El Mundo-El Dia de Baleares (la versió mallorquina d’El Mundo) ara no passa dia que no pegui mossegada a Unió Mallorquina. La mosseguera li ha entrat tan fort que fins i tot ens brinda la imatge insòlita de mostrar “preocupació” per la correcció de la llengua catalana. I així ahir, a la portada digital, criticava les faltes que apareixen en un web de la Regidoria de Joventut de l’Ajuntament de Calvià. Certament, el web –bilingüe i sense versió per defecte, cosa que fa suposar que els seus responsables pensen que les dues llengües són igualment pròpies del país– està fet un poc amb els peus, i es demostra que els autors potser han aprovat quart d’ESO però no tenen el nivell C de català. De totes maneres, supòs que després de l’espolsada del rotatiu ho arreglaran. Corregir les faltes d’unes pàgines web és molt bo de fer si hi ha bona voluntat i el mal només és conseqüència d’un poc de sapastreria. Hi ha coses que seran molt més males d’arreglar. Com el rotatiu en qüestió.
He capturat algunes imatges del web potiner, que penjo aquí per a distracció i divertiment del personal. Hi ha expressions tan sorprenents com “et tirarem una mà” (qui serà el pobre infeliç que subministrarà l’objecte llançat al cap dels sol·licitadors d’ajuda?). Penjo les imatges perquè supòs que les faltes seran rectificades i potser a hores d’ara ja no hi són. És clar que si encara hi són, la cosa ja és més greu.

Antoni Maria Alcover va qualificar una vegada el parlar barceloní de dialecte putrefacte. I estic segur que en el moment que va llançar l’exabrupte el parlar de la capital era un dialecte preciós. Amb una prosòdia dotada d’una personalitat poderosa i una sintaxi íntegra que feien no vacil·lar el jove Fabra i la seva colla a l’hora de pensar en un dialecte base per a la llengua literària. És ver que amb els castellanismes introduïts per l’ensenyament en espanyol, però aquesta era una tara remeiable. Aquella prosòdia, i aquella sintaxi, es troben actualment en vies d’extinció implacable. Ja hem de cercar persones velles si volem tenir el plaer de sentir-ne una mostra. Els joves (i com més joves més) parlen una llengua tot altra, un mestall català-espanyol, de fonètica madrilenya i sintaxi del tot pertorbada.
Un amable lector d’aquest blog posa un comentari (vegeu la nota sexes i llengües) on manifesta la seva opinió que “tan digne és el xava com el català de les terres de Lleida, Tarragona o el Gironès” (fora del Principat no hi ha vida). Curiosa percepció. Perquè és la visió del dit xava com si fos una parla regional o local com les altres, i, doncs, digna del mateix respecte que mereixen les parles regionals o locals. Cal dir que el drama és tant la realitat com la visió que se’n té. Doncs no, amic meu: el xava (jo en diria més aviat xava-bleda; xava per la a que suplanta la vocal neutra, i bleda per la el repipi) no és una de les diverses varietats geogràfiques del català que existeixen de fa mil anys, o set-cents, sinó un híbrid existent només de fa dues o tres generacions i pura conseqüència de la interferència de l’espanyol. Igual que altres parles urbanes fruit de l’espanyolització, com la dels joves de Palma, que, com que no és xava (la vocal neutra està incòlume), en diem bleda (pel seu tret més estrident, la el desvelaritzada o bleda).
Quin adjectiu usaria ara mossèn Alcover per a manifestar la seva valoració de l’actual xava-bleda del cap i casal?

Josep Bargalló ha dit que és un “pas històric”; Moratinos, que és “el mejor regalo que nos podían hacer nuestros socios europeos”; i Montilla, que hem avançat més ara que en els famosos vint-i-tres anys. Tots estan feliços. Però feliços de què? El mateix dia que l’irlandès és reconegut com a llengua oficial i de treball de la Unió (i així en són vint-i-una), els tretze milions d’europeus que som els catalans hem rebut una humiliació. Perquè el que ens han donat és una humiliació i un insult. Si un diputat català té l’acudit de parlar català a l’europarlament, que ho demani al govern del seu Estat amb una setmana d’antelació i aquest s’encarregarà –o no– de muntar el número; i si algú vol adreçar-se en català a les institucions europees que s’adreci primer al govern espanyol i aquest farà –o no– una traducció a l’espanyol, que serà la que anirà a Europa. A més, l’almoina no es dóna a la llengua catalana o als catalanoparlants, sinó només als qui siguin ciutadans de l’Estat espanyol: els andorrans o catalans del nord no podran fer cap ús d’aquesta llengua, que ara rep una nova i curiosa etiqueta (llengua addicional). Quina classe de col·lapse mental pegaria als espanyols si la seva llengua rebés un tractament així? Però la humiliació als catalans és més humiliació perquè, de més a més, els polítics que ens ha tocat en sort tenen la barra d’insultar la intel·ligència fent passar per victòria el resultat penós de la seva inoperància o la baixesa de les seves aspiracions.
No es pot acusar sense proves, i, per tant, no faré exactament una acusació. Però sí que es pot sospitar sense proves, per la qual cosa sospitaré, en veu alta, que el Govern espanyol no ha posat gens d’interès en la defensa del català a la Unió Europea. Si ha demostrat amb escreix la repulsió que li fa l’ús del català a les institucions espanyoles, com és creïble que vulgui promoure aquesta llengua a fora de l’Estat? I quin patètic favor que ha fet al català presentant-lo als europeus com una cosa conflictiva i estranya que ni tan sols té un nom reconegut. Perquè la brometa aquesta de català/valencià, amics meus, és una vertadera agressió a la (unitat de la) llengua, per molt d’entusiasme que això desperti en alguns compatriotes desorientats.
Continuam essent la gran anomalia europea. Però ara amb recochineo.

Quan es va crear l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el primer que vaig fer va ser comptar. Tants d’aquesta banda i tants de l’altra. I, quasi eufòric, vaig pensar que tot estava arreglat. Vaig pensar que l’ “aclaparadora majoria” dels “bons” farien el que haurien de fer, que per això eren bons: proclamar que el valencià és una varietat dialectal del català, assumir la normativa que sempre havien assumit els valencians usadors de la llengua, i tancar el problema. I em demanava com Zaplana i els seus consentien aquella liquidació.
Amb el temps passat i els fets esdevinguts, és clar que Zaplana i els seus ja sabien el que feien (potser no ho sabien els còmplices principatins, sembla que decisius en aquesta història). Perquè la llengua catalana els importa un rave (als primers, vull dir). Un bon rave els importa tant la unitat com la diversitat, tant la normativa d’uns com la dels altres. La llengua només els interessa en tant que pot ser una eina generadora de conflicte del qual ells en puguin treure profit electoral. Llançats de ple a l’aventura segregadora, si no queda més remei que acceptar la teòrica unitat de la llengua, sistema, diasistema o el que sigui, no passa res: embolicaran amb la normativa. I si no queda més remei que acceptar una normativa mínimament unificada, no passa res: embolicaran amb el nom. La qüestió és tenir sempre quelcom amb què embolicar la troca. I l’AVL no sols no ha desfet tot el muntatge esquarterador –com hauria pogut fer en un moment, encara que fos la darrera cosa que fes– sinó que s’ha convertit en un agent proveïdor d’arguments a la causa secessionista, arguments ara revestits d’autoritat científica. La mateixa existència d’una acadèmia d’una presumpta llengua ja és un element disgregador. Però, a més, aquesta acadèmia ha fet que el secessionisme matusser hagi estat substituït per un secessionisme docte, evidentment molt més útil. La deriva dialectalista de l’ens engrandeix la clivella interior de la llengua, cosa que fa més inviable el funcionament de la comunitat lingüística en el seu conjunt i l’assoliment d’un model “exterior” de català (per a usar a Madrid o Brussel·les). Les tímides referències al nom de català resten insignificants i marginals al costat de la contundent defensa del nom de valencià i de l’encaparrotament amb l’absència d’un nom general vàlid. Malgrat algunes assercions doctrinals sobre la unitat de la llengua, situades a un discret segon o tercer pla, la dialectalització i l’obstrucció onomàstica practicades per l’acadèmia són un bagatge prou útil –diríem que suficient– per al bon funcionament dels projectes dels malfactors. I, d’altra banda, el mínim de correcció científica (unitat lingüística entre circumloquis i normativa marc no discutida) garanteixen la tranquil·litat de les consciències dels acadèmics. Aquesta és la jugada i tothom content. Aquest és el pacte.
És a dir que la cosa és molt més complexa que allò dels setze contra sis. Les declaracions recents de Jordi Colomina (en aquesta entrevista i en aquest article) parlant de sobirania lingüística dels valencians i proposant un nou ens normatiu per a les Balears són prou il·lustratives. L’AVL és un joc complicat de postures responsables, hipotètics pragmatismes, interessos personals, vanitats i butxaques. I a la porta una llarga cua per a entrar. En qualsevol cas, l’AVL no ha vingut a resoldre un problema, sinó a crear-lo. En Zaplana ho va fer bé. I el gran perjudicat, com sempre, la llengua i el país.