Trescant per les pàgines del Consell de Mallorca he trobat aquesta perla. Dades d’interès sobre la història de Mallorca. Diverses coses criden l’atenció: una que Jaume I va tomar Mallorca (i encara no l’han aixecada), una altra que Alfons el Liberal era del barri de Vallecas, i una altra que la història de l’illa s’acaba el 1287. Ni les Germanies, ni la Il·lustració, ni la Renaixença ni la Guerra del 36 tenen la més mínima importància al costat de les fetes d’un tal pre-ceràmic.

Avui Mayte Martín ha cantat a la Diada, i ha rebut del públic una xiulada considerable, malgrat el comentari de TV3, que ho ha fet passar per un acte d’una minoria insignificant. De fet, tota la gent d’ordre s’ha apressat a dir que eren quatre i que no representaven ningú. Doncs jo, que sóc respectuós de mena, també vull des d’aquí llançar la meva contundent, virtual i metafòrica xiulada a la cantant. Però no perquè canti flamenc, que és un gènere que m’agrada molt –tal com sona–, ni tan sols perquè n’hagi cantat a la Diada, ni perquè hi hagi cantat en espanyol –tot i que ho consider un error dels organitzadors, per motius diversos–, sinó per un fet tot altre: un dia d’aquests la vaig sentir en una llarga entrevista que li va fer Xavier Grasset a Catalunya Ràdio; una entrevista en la qual es va expressar tot el temps en espanyol, descomptant un ritual bona tarda al començament i un ritual moltes gràcies al final. I, a més, va fer altiva ostentació del seu desentendre’s de la llengua del país, acompanyada d’un “soy más catalana que nadie”. Doncs no senyora: una persona de 40 anys nascuda a Catalunya que no li dóna la reial gana de parlar català no és “más catalana que nadie”, per molt que ho somiï. I un país amb dignitat no pot acceptar que cap persona pugui ignorar l’idioma nacional després de quaranta anys de viure-hi. Quina nació ho acceptaria? França, Itàlia, Suècia, Argentina, Espanya? Doncs la meva xiulada, extensiva a tots els barruts capaços de viure a un país menyspreant la seva llengua.

El fet que en una comunitat lingüística com la nostra, relativament petita i amb un territori compacte (la mar no necessàriament ha de dividir), s’hagin de fer tres doblatges diferents d’un mateix producte (posem una sèrie de dibuixos animats) per a tres televisions autonòmiques indica que les coses van molt malament. IB3, com Canal 9, ha decidit no passar cap producte amb doblatge del Principat, que són els que ja estan fets i oferits gratuïtament als canals esmentats. Darrere la feta hi ha una clara voluntat de fragmentar la llengua per a fer-ne folkore, i d’esmicolar la comunitat lingüística per a fer-la inviable, però també hi ha un fet que no hauria de passar inadvertit a cap polític de l’oposició: el doble (o triple) doblatge és una vertadera i escandalosa malversació de diners públics de dimensions colossals. N’he fet aquest article al Diari de Balears.

Ara mateix he acabat de veure l’anomenada gala inaugural d’IB3. Me l’he passada tota, no per masoquisme, sinó per necessitat de conèixer la realitat que m’envolta, per penosa que sigui. Per tant, escric aquesta opinió en calent, i es notarà. El programa ha estat una exhibició difícilment superable de xabacaneria, vulgaritat, provincianisme, autoodi i automenyspreu. Si aquesta obertura és una premonició –com sembla– del que serà el canal anam ben servits. Una televisió tan bilingüe havia de fer la festa d’obertura amb un presentador parlant en espanyol i un altre (una presentadora en aquest cas) en català, però un català amb un to i unes maneres propis del pitjor teatro requional. Acompanyats tots dos pel pallasso impresentable Agustín el Casta, la trista gràcia del qual consisteix només a parlar espanyol amb accent mallorquí i a ficar paraules indígenes en el seus penosos numerets. Aquests, com tot el programa d’avui, i com passava amb el teatro requional, porten ben clar el missatge que el català només serveix per a fer riure. Una televisió tan bilingüe havia d’oferir avui totes les cançons en espanyol, fent una miserable excepció amb l’aborigen Cris Juanico, a qui han deixat compassivament cantar una cançoneta. Això és IB3, una televisió creada per a fer propaganda política de la dreta cavernària, per a promoure les vergonyes locals, com el Casta, i per a denigrar la llengua catalana. Això és el que pot donar de si la incultura pepera, ensenyorida d’aquestes infortunades illes. Déu meu, quanta vergonya.

El Govern de les Illes Balears no s’oblida de la seguretat dels ciutadans i ha col·locat aquests plafons a les infinites obres de les carreteres que eixampla, desdobla, desquadruplica o autopistitza. Del que sí que sembla que s’ha oblidat és del fet que el país té una llengua, que, a més, és oficial, i que les lleis diuen que s’ha de promoure i tot això. Dos anys després de la campanya electoral n’hi ha que ja no es recorden ni d’aquell bilingüisme redemptor que predicaven. Deu ser que en el fons hi creuen ben poc.

La Generalitat de Dalt ha canviat el tractament donat a la Casa Catalana de Mallorca (i els equivalents de Menorca, Perpinyà i Baó), que ara no serà considerada una entitat a l’exterior sinó a l’interior. Bona notícia. Tenir nocions elementals de geometria (i saber què és el centre, el perímetre, la superfície, l’interior i l’exterior) té una certa importància. En podrien aprendre un poc alguns que parlen de govern central, amb la qual cosa semblen ignorar que encara no s’ha descobert cap figura geomètrica que tingui el centre a l’exterior.
L’entitat reubicada que ara ens ocupa en un principi es va dir Casa Regional Catalana, i, com altres cases regionals, fou concebuda com un lloc on els “catalans” poguessin tenir el plaer de trobar-se i donar un poc de sortida a la nostàlgia, com els estrangers que viuen en un país llunyà. Després passà a dir-se Casa Catalana, perquè l’adjectiu regional no esqueia a un país que tenia un president i una policia autonòmica que tenia armes i tot. Durant molt de temps ha organitzat ballades de sardanes al passeig Marítim cada diumenge, entre altres activitats meritòries del seu currículum. Ara passa a ser tractada pel govern principatí com una entitat més de les que a l’interior del país treballen per al redreçament d’aquest. Segurament aquesta funció té més sentit que la de casa regional per a consolar una gent suposadament desplaçada fora de la seva terra. En qualsevol cas, la Casa Catalana per a mi té un problema amb el nom: és que a Mallorca totes les cases són catalanes.

[PS. D’acord, d’acord: algunes no ho són gaire, com la casa-cuartel de la Guàrdia Civil, la de la piscina i qualcuna més. Això també passa a la Catalunya oficial. Era una manera de parlar. Supòs que (quasi) tots m’heu entès.]

Llegesc en el Diari de Balears que IB3, la televisió, farà un programa titulat Bona nit, Balears. Ràpidament he pensat que seria un programa a l’estil d’aquell famós Oración, despedida y cierre de la televisió del règim anterior, que tancava la programació del dia i acomiadava els espectadors fins l’endemà. Però no, resulta que és un programa d’entreteniment que comença a les deu i dura unes quantes hores. I aquests són els qui s’han esgargamellat dient que IB3 havia d’usar les famoses modalitats locals. Ah, però caps que pensen en espanyol poca cosa saben de tals modalitats. Doncs bona nit i tapa.

Abans d’ahir va actuar a la plaça de Prada Cris Juanico, acompanyat de la banda Els Mags de Binigall. Cris Juanico és una veu extraordinària i un cantant amb una trajectòria musical brillant. Quan parla us obsequia amb un bellíssim i correctíssim català de Menorca. Quan parla. Perquè quan canta li passa una cosa insòlita: amolla unes eles bledes que, segur que despús-ahir, a un tir de fona de la plaça de Prada, els ossos de Pompeu Fabra cruixien dins la seva tomba. Segur que ni ell no s’ha adonat del problema. Per això cal ajudar-lo. Els qui el coneixeu, els qui l’estimau, per favor digau-li que no faci això. Digau-li-ho, si us plau.

A Prada també hi ha algunes coses que et fan la mateixa gràcia que un parell de puntades de peu a l’os de la cama. Com haver de veure cada any el gran Pau Casals, el català que honorà Prada amb la seva presència, convertit en Pablo. Desfets de tota vergonya no volen escoltar aquell I am a Catalan que es pogué sentir per tots els racons de la terra i que encara no ha cessat del tot de ressonar. Corbs amb corbs es fan costat. No hauria de fer alguna cosa la Generalitat de Catalunya?

Aquest blog ha patit una petita paralització de causes estivals, i ja és ben hora de tornar a la normalitat. Ho faig des de Prada de Conflent, envoltat de bellesa natural impressionant i d’història catalana. Per a mi la Universitat Catalana d’Estiu representa la transició entre la situació estival (feta de calor ensopidora, la ganduleria consegüent i algunes feines diguem-ne manuals) i la represa de l’activitat “intel·lectual” i l’inici del nou curs. Com se sol dir per aquí, una magnífica recàrrega de piles.
Enguany fa vint anys del meu primer curs a la UCE. Comencen a ser molts els records acumulats, les amistats rebrotades, les coses apreses de tanta de gent sàvia que ha passat per aquí. S’ha fet una necessitat peremptòria venir aquí a prendre contacte amb una alta concentració de fe i de convicció, i a retrobar els amics de la Catalunya Nord, com el brillant escriptor Joan-Daniel Beszonoff o el patriota Joan-Pere LeBihan, i els amics sud-catalans que no fallen mai a la cita, com l’animós Josep Guia, el perseverant Lluís Marquet, l’incansable Bernat Joan, i altres.
Només un fet entela la joia de venir aquí: la profunda tristesa de veure que en aquesta terra catalana ja no queden quasi catalans. Terres catalanes, vilatges catalans, velles esglésies catalanes, pedres treballades per mans catalanes que durant mil anys sentiren els mots de la llengua de Ramon Llull, han esdevingut viles, esglésies i pedres desertes de poble, i una impostura de poble hi ha sobrevingut. I s’han silenciat sembla que per a sempre –dic sembla– els mots de la llengua de Ramon Llull. Excepte durant deu dies d’agost, que pels carrers i places de Prada tornen a sonar riallers, feliços de tornar a l’espai que els han usurpat.