Estam de sort. Els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers estam de sort de tenir un partit majoritari que decididament defensa els interessos de les Illes. Si algú ho dubtava, anava molt errat de comptes. Segons el Diari de Balears d’avui, el portaveu del Govern de l’arxipèlag ha manifestat que “Matas vol un Estatut amb els privilegis que accepti el Congrés per a Catalunya”. I afegeix, per si qualcú no ho ha entès bé, que “si la Cambra baixa aprova el mateix articulat que va sortir ahir del Parlament del Catalunya, l’Executiu Matas reclamarà beneficis similars, com ara poder negociar el model de finançament de manera bilateral amb l’Estat”.
Les Illes Balears són una de les comunitats autònomes amb més diferencial entre el volum de diners que els ciutadans paguen (a l’Estat) i el volum de diners que l’Estat retorna. És a dir una de les comunitats més espoliades. Doncs ànim, senyor Matas. Amb un sistema de finançament com el que preveu l’Estatut que va sortir ahir del Parlament de Catalunya, els illencs tindríem una dobberada que ens sortiria per les orelles. I vós podríeu convertir totes les carreteretes de mala mort que maluneixen els pobles de les Illes en amples autopistes amb molts de carrils i amb aquests ponts i rotondes elevades que quasi no caben a la foto del Google Earth. I els turistes, bocabadats davant tant de progrés, vindrien a eixams i ens omplirien les butxaques. I podríem fer un altre aeroport al nord de Mallorca, i així encara en vindrien més, I faríem més urbanitzacions i vindrien més alemanys a comprar cases. I els illencs, la meitat dels quals viuen del turisme i l’altra meitat de la construcció, aniríem tots amb Roll Royce i vestits d’Armani i Calvin Klein.
Ànim senyor Matas, no caigueu en el dubte ni en el parany de fer cas a mals consellers. Seguiu per aquest camí i demanau, demanau, no quedant mai enrere del que demanin els catalans. Demanau que les Illes siguin una nació (o tres, no s’ha de mirar prim), i el coneixement del català obligatori, i les competències blindades i els drets històrics… I si un dia el Parlament de Catalunya proclama la independència, no vulgueu ser menys que els catalans. Qualsevol cosa menys passar per tal humiliació.
Només hi ha una cosa que no entenc. Ara que hi pens, els vostres companys de partit d’allà dalt han votat que no a tot això.

Ja tenim el nou diari Avui. És evident que amb una imatge nova i millor, diuen també que amb continguts nous i amb més coses noves. Llàstima que no hagin renovat també el(s) responsable(s) de la llengua i els criteris lingüístics. Això sembla que continuarà igual. És a dir que si un redactor decideix escriure enguany, darrer, cercar o digué, toparà amb l’implacable llapis vermell que li reemplaçarà aquests mots pels que usen els veïns de l’escala del corrector. I continuarà el sisplau, l’esclar, el sigut, el recolzar el govern, el nòvio, el xòfer, el convence’l,… I és que els qui a començament dels 80 van fer la “revolució” del que es va anomenar català light continuen en els llocs en què astutament van saber instal·lar-se, i fent la seva feina de deturpació de la llengua. I els qui manen sembla que continuen sense entendre de què va la història.
Salut al nou Avui, molta sort i gràcies pel pdf, una meravella.

La cara és que la institució recomana d’arbitrar mesures que augmentin la competència del català en els funcionaris, especialment els de l’administració de justícia, i advoca per la política d’immersió lingüística en el sistema educatiu del País Valencià i de les Illes Balears. Ni el govern espanyol ni els governs lingüicides valencià i balear en faran el més mínim cas –el govern balear ja ho ha dit clarament–, però és molt important que una insitució del pes del Consell d’Europa digui aquestes coses.
De la creu destacaria dues coses: una que el dictamen considera l’Estat espanyol com un àngel custodi en la política de protecció de les llengües “regionals i minoritàries”. Aquí la cosa de fons és la següent: les institucions europees actuals són una emanació dels Estats que conformen Europa, entre els quals els que més pesen són els Estats nacionalistes arrasapobles del s XIX. I aquests Estats, en funció dels seus interessos, han distribuït les llengües del continent en dos sacs: el de les llengües nacionals, beneficiàries de les seves polítiques de la llengua nacional; i les altres, les que l’Estat-nació jacobí va condemnar primer a l’extinció i ara tolera mentre romanguin en la indigència. A aquestes llengües els han posat l’etiqueta de llengües “regionals” i “minoritàries”. I com a tals només poden aspirar a les engrunes de pa que cauen als cans a la taula dels amos, quan aquests volen deixar-les caure. Per això, com que el català ha aconseguit arribar a alguna tallada de carn, els “experts” del Consell d’Europa consideren que la política lingüística a Espanya és una meravella. L’error també és a la nostra banda. Del moment que acceptam que el català és una llengua regional o minoritària hem begut oli, perquè hem acceptat l’estatus de llengua mereixedora d’almoines compassives. No, no i no. En cap circumstància ni en nom de cap estratègia es pot acceptar que el català sigui considerada una llengua regional o minoritària. El català és una llengua nacional, amb els seus drets com a tal disminuïts o segrestats. Només reivindicant aquests drets i rebutjant que ens encabeixin en el sac dels desgraciats presumptament congènits, per molta solidaritat que aquests ens mereixin, podrem aspirar a una cosa que vagi més enllà de les almoines.
Hi ha, a més, una altra creu que no podem deixar passar per malla: el report segrega el valencià de la llengua catalana. El que diu sobre el valencià és allò que diu el blaverisme pur i dur (In the context of the overthrow of the Arab domination, in the XIIIth century, James I of Aragon annexed the Kingdom of Valencia to the enlarged Kingdom of Aragon, comprising also Catalonia and the Balearic Islands. The Kingdom of Valencia nevertheless kept its own language, which was named Valencian. At the end of the XV century, writers such as Joan Esteve and Jeronimo [sic] Amiguet statet that Valencian was the native language of Valencia). En tot moment el valencià és considerat una llengua diferent de qualsevol altra de l’Estat –tot i que es constaten les “semblances” amb el català– i és tractat sempre dins un apartat propi. El govern lingüicida valencià ja ha corregut a proclamar que la institució europea els dóna la raó. Crec que, a part d’investigar què ha passat aquí, és urgent que les universitats catalanes, l’Institut Joan Lluís Vives i l’Institut d’Estudis Catalans s’adrecin al Consell d’Europa exigint una rectificació immediata en aquest punt.

«Sóc artista, castallera, … guitarrista, trompatista, bataria, … contacontas, … asportista, … sóc maditarrània, alegra i diversa, sóc cívica i sóc da Barsalona. Saps qui sóc? Sóc la Marcé.»

Sembla que els de l’Ajuntament de Barcelona són un cas impossible. Ja fa molt que van començar a delitar-se en el joc de la transgressió de les normes lingüístiques, amb aquell Barcelona posa’t guapa, amb el qual volgueren fer-se els progres i els moderns. I el guapo –i moltes altres modernors– va acabar al sac del diccionari. Ara han decidit de promoure aquesta lacra social que és la fonètica xava com a marca de personalitat del cap i casal. És obvi que un anunci de Barcelona ha d’anar en xava; si no, no seria de Barcelona, sinó de la ruralia jocfloralesca. En xava era el polèmic anunci de la Mercè que fa poc van retirar de la circulació, i no precisament pel xava. I ara hi tornen amb aquest altre que reemplaça el personatge bandarra i madrilejant per aquesta polifacètica tan composteta. Però sempre en xava indefectiblement. I se’n senten orgullosos, els molt banastres.

He rebut un mail en què em demanen que enviï aquest missatge a IKEA.

Benvolguts senyors,

Com a client d’IKEA, els agrairé que la web de Mallorca de la seva empresa posi a la disposició dels clients mallorquins el seu catàleg i tota la informació en català, com ho han fet a les webs de Badalona i de l’Hospitalet.

Aprofit per donar-los l’enhorabona per la publicació del catàleg en la llengua pròpia de les Balears i els anim a ampliar significativament el respecte a la població mallorquina a la seva botiga de Palma amb l’ús de la seva llengua.

Salutacions,

I ja ho he fet. Si vosaltres ho voleu fer, l’adreça és cliente.pmi@ikeasi.com

Avui hi ha futbol. Juguen el Barcelona i el València en el Camp Nou. Una emissora de ràdio regional valenciana (Ràdio 9) transmet el partit, i el comentarista (Josep Rovira) va repetint una i altra vegada que el València guanya. Al mateix temps, una emissora regional sud-principatina (Catalunya Ràdio) també transmet el partit, i el comentarista (Joaquim M. Puyal) va repetint una i altra vegada que el Barça perd. De sobte el Barça fa un gol, i el comentarista de la ràdio regional valenciana ho relata capmoix i amb veu pansida, mentre que el de la ràdio regional sud-principatina expel·leix estentoris i incontinguts crits d’eufòria. Tot normal. Està molt bé que hi hagi ràdios regionals (i televisions) pròximes a la gent. El problema és que no tinguem també una ràdio nacional (i una televisió) per a retransmetre els partits de futbol i per a retransmetre la vida, aquesta sobretot, des d’una òptica nacional. No, senyor Puyal, senyor Sarsanedas i companyia: aquí no hi ha cap ràdio nacional.

I ja que hi som, i ha sortit el tema de les banderes, aixec la mateixa que vaig aixecar a final dels setanta i principi dels vuitanta, quan un ampli col·lectiu de persones vam intentar –infructuosament, clar– que l’Estatut de les Illes adoptàs la bandera històrica de les quatre barres netes. Doncs aquests dies m’he entretingut fent unes pàgines sobre heràldica i vexil·lografia de les Illes Balears, que potser podran servir per a fer surar un poc la veritat històrica damunt la manipulació i la mentida. Meravella d’Internet.

Fa temps que tenia necessitat de dir-ho i avui ho he descarregat en el Diari de Balears. Crec que s’està abusant d’una visió reduccionista de la història: la visió idíl·lica d’un regne de Mallorca privatiu de seixanta anys de durada, que es pretén convertir en pilar de no se sap quina identitat i al servei de no se sap quins interessos. Amb aquella vella idea que una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat, es van repetint mil vegades mentides com la del rei Sanç i la bandereta del morat. I es dóna força a una simbologia que està pensada únicament per a esborrar-ne una altra. Ho podeu llegir avui al Balears (aquí una versió permanent).

L’aprovació avui del domini .cat és una notícia fantàstica. Primer perquè ara existirem a Internet, cosa que serà un magnífic –i sobretot utilíssim– atenuant de la desgràcia de no existir. Segon, perquè és un domini per a tota la comunitat lingüística, que ve a ser el mateix que un domini nacional dels Països Catalans. D’aquest punt de vista és una victòria extraordinària, enmig de tanta fragmentació regionalista que ens ofega.
Lamentablement, l’alegria generalitzada no és compartida, tanmateix, per tots els membres de la família. Un dirigent de CIU ha manifestat que «el domini .cat és estrictament comercial i simplement [simplement!] reconeix una comunitat vinculada culturalment i lingüísticament, mentre que el .ct és el que ens reconeixeria com un país normal» És que no ho som, un país normal, estimats! I la qüestió és: ¿com s’arregla aquesta anomalia, conformant-se tenint elements símbolics d’Estat sense ser-ho (dominis d’Internet, distintius a les matrícules dels autos, seleccions esportives), que és el que CIU sempre demana, o mirant de ser-ho, que és el que CIU durant vint-i-tants anys ha proclamat solemnement no voler? A més, el “país normal” de CIU, amb símbols d’Estat i sense Estat, és només un tros de país, un mig país en què l’altra meitat no hi és, i poc que els importa a ells.
D’altra banda una dirigent del Bloc Nacionalista Valencià ha manifestat «la seua satisfacció per l’obtenció per part de Catalunya del domini .cat i ha demanat a les autoritats valencianes que igual que ha passat en Catalunya, es posen al capdavant de la demanda d’un domini propi [.pv] per als valencians i valencianes.” ¿Estau segurs –i segures– que el domini .cat és per a Catalunya?
Decididament estic en contra del domini .ct. No convé, perquè només seria utilitzable per la gent del Principat, i, per tant, seria un altre mecanisme fragmentador del país. Darrere la reivindicació del .ct hi ha inevitablement la reivindicació del .pv (o .cv) i del .ib. Segurament no n’hi haurà cap dels tres, però si n’hi hagués un hi hauria els altres dos (café para todos). Decididament val més un domini “de cultura” que, de fet i a la pràctica, serà un domini nacional d’una nació sense Estat que un domini (o diversos) “de país” d’un país que ni és país ni és complet.

Necessitàvem un instrument per a dignificar la llengua catalana i han creat el que més la denigrarà; necessitàvem un instrument per a integrar els nouvinguts i n’han perpetrat un pensat perquè aquells i els que hi són de sempre pensin que el català és pura inutilitat; necessitàvem un instrument per a recuperar l’orgull de poble i ens n’han endinyat un destinat a fer-nos creure part de la pitjor pijeria forastera. Si voleu saber què és la més baixa de les baixeses, la pèrdua total del sentiment de vergonya, l’abjecció en grau màxim, mirau Encastados de la vida (dimecres a les 23 h a IB3).