«érem a la terrassa d’un bar quan vingueren dos agents de la Policia i procediren a identificar-nos. Tots ho vàrem fer, però M.P. els demanà en català per què ho feien. Això no els agradà. Se l’endugueren enmig de la plaça i allà li varen fer una clau i després l’emmanillaren». […] Tot seguit arribaren més dotacions de policies que se’n dugueren M.P. «enmig d’una gran expectació i xiulades de la gent que era pels voltants del carrer del Sindicat i de la plaça». (del Diari de Balears)

Fa molts d’anys que tinc el sentiment de viure a un país sense policia, sense una policia que em protegeixi. Si em roben o m’assalten la casa, em fa molta mandra anar a la comissaria, perquè m’expòs a un segon assalt, i amb un ja en tinc a bastament. És molt dur viure a un país sense policia, a mercè dels delinqüents, dels lladres, dels maltractadors, dels xulos armats, dels violadors dels drets humans.

Llegiu més

És evident que piraigua es diu piraigua perquè es tracta d’un artefacte que es desplaça damunt l’aigua. Si anàs per damunt la terra, es diria pirterra, i si circulàs per la carretera, pirasfalt. Igual que Manaigua, la capital de Nicaraigua, té aquest nom per estar situada en un lloc ben humidet, just al costat de l’anomenat llac de Manaigua. Supòs que la muntanya de l’Aconcaigua deu el nom a l’aigua que resulta de la neu quan es fon, perquè no en conec d’altra per allà a prop. Hi ha coses que s’entenen perfectament. Allò que ja no s’entén tant és la malaptesa dels correctors del Diari de Balears, que ens tenen avesats a matusseries com aquesta espès espès. Perquè la feina d’un corrector és esmenar les errades que sovint comprensiblement escapen als redactors, que en teoria en saben menys que ells. I si sabessin quin ha de ser el seu paper, tampoc no deixarien passar sa Dragonera ni tot el folklorisme que empastifa els topònims en el rotatiu. Però es veu que no ho saben. Vaja, que ‘fan aigua’, i ara sí que tocava.

És curiós això dels referèndums. El 1966 Franco en convocà un perquè els espanyols donassin suport a la Llei orgànica de l’Estat, la que organitzava les institucions dels seu règim, i un noranta i no sé quants més per cent van votar que sí. Dotze anys més tard, la majoria social, que en gran part coincidia amb els votants del referèndum anterior, va votar sí als desmantellament del règim que havia refrendat amb entusiasme només dotze anys abans. El trenta de setembre el Parlament de Catalunya va aprovar un estatut que se suposa que tenia el suport d’un vuitanta-set per cent de la població del Principat, i uns quants mesos més tard el poble del Principat vota majoritàriament en referèndum un altre estatut que destrossa l’anterior. Es veu que els pobles tenen tendència a dir que sí, quan qui els ho proposa són les màquines de poder. Em fa l’efecte que si algun any d’aquests es convocàs el poble del Principat a les urnes per a decidir si vol ser un Estat independent, si dos o tres dels partits que ara junts sumen majoria dels vots defensàs el sí i es posàs en marxa exactament la mateixa maquinària mediàtica que ara s’ha posat al servei del sí, el sí podria guanyar. Ja sabem quins partits defensarien el no sense embuts. El meu dubte –profund– és si, arribat el gran moment decisiu, els dirigents d’un partit molt nacionalista, i a darrere els seus intel·lectuals orgànics, i les seves joventuts embolicades amb l’estelada i amb la pancarta de Catalonia is not spain no dirien als seus votants Per Catalunya vota no. Només és un dubte. Com m’agradaria tenir l’oportunitat de comprovar-ho amb els meus ulls!

I tornant al tema de la darrera nota –la utilització del nom de les venedores de plaer per a unes certes funcions expressives–, la cosa encara donaria per a bastant més. Quines coses té la llengua! La paraula puta, ben lluny del seu significat original, ha arribar a adquirir la funció d’un potent element gramatical emfasitzador. No és igual què fas? i què putes fas?, car la segona interrogació conté una bona dosi de curiositat, d’estranyesa o, fins i tot, de reprovació. Quan es diu on putes ho has posat? es vol fer patent un alt nivell d’intriga i de ganes de saber la resposta. I les fórmules sí putes i no putes corresponen a respostes ben diferents del simple sí o no. A la Mallorca profunda sí putes (i el seu contrari negatiu) és l’equivalent col·loquial i directe de l’espanyol sí, por supuesto –que tanta gent no sap traduir–, del francès oui, bien sur o de l’anglès yes, of course, tots tres en versió educada. Tot un món de matisos i de possibilitats al voltant d’una paraula que s’ha incrustat en les entranyes de la llengua popular tant com en la societat s’incrustà la tirada cap al comerç que propiciaven les designades amb el mot.

Qualcú deu pensar que aquests usos idiomàtics van desapareixent per la introducció de la denominada ‘correcció política’ en el parlar. No ho crec. Més aviat diria que totes les expressions referides fins ara en aquest post i el precedent es troben en retirada entre els joves perquè no són usuals en espanyol. La història de sempre. Però aquelles que mantenen la vigència en la llengua veïna són també ben vives en el català dels joves, com la forastera i nova expressió de puta mare, curiós substitut de qualsevol adjectiu o adverbi de càrrega positiva, o el més clàssic i prodigat dels insults, fill de puta, tot i que alguna versió autòctona i superlativa com fillol d’una gran puta sembla que va cap a l’oblit.

En fi, era per a fer un poc de literatura en aquesta jornada assenyalada de reflexió.

Aquesta és una expressió que s’usa profusament a Mallorca per a indicar una gran sorpresa davant algun fet. Un estat de sorpresa pot agafar diferents graus i en la part alta de la gradació hi trobam l’estupefacció o l’estupefacció superlativa. I l’expressió esmentada adopta una rica i complexa gamma de variants lingüístiques per a expressar a la perfecció els diversos graons d’aquella escala de sorpresa o estupefacció. La forma més senzilla, expressió de sorpresa discreta, és quaranta putes!; si la sorpresa és més intensa, sortirà requaranta putes!; i anant pujant l’escala tindríem quaranta carretades de putes!, quaranta grosses de putes!, requaranta grosses de putes!, i així arribaríem a la cúspide de l’atoniment, representada per una cosa així com requaranta mil regrosses de putes! Per si qualcú no ho sap, diré que una grossa és una unitat de compte consistent en dotze dotzenes, és a dir cent quaranta-quatre unitats. La nota negativa en tot això és que la joventut que ara puja, en procés de desarrelament lingüístic, ha substituït aquest ric i plàstic paradigma per un altre sistema exclamatiu d’una pobresa i vulgaritat que no passa d’un òstia, tio!, d’un joder! o d’un coño!, encara que la probresa es pretengui compensar amb una diversitat elemental d’intensitats de veu.

Dues idees em vénen al cap i em mouen a fer-ne comentari. Una és el recurrent nombre quaranta. És un nombre d’una gran presència en la nostra tradició, sobretot de caràcter religiós i associat a les proves a què Déu sotmet els mortals: recordem els quaranta dies i quaranta nits durant els quals la còlera divina va amollar aigua sobre la terra fins a ofegar la humanitat menys una família, els hebreus errants pel desert durant quaranta anys, els quaranta dies de dejuni de Jesús resistint les temptacions del dimoni, la mateixa quaresma actual, les quaranta hores,… L’altra és la utilització de la figura de la dona dedicada a l’ofici més vell del món per a l’expressió de la sorpresa, i no una altra professió qualsevol o qualsevulla altra realitat. Aquí deu haver-hi un fil que ens portaria a algunes conclusions sobre la importància de les dones de la vida en la nostra cultura tradicional. N’hi haurà que pensaran que aquesta utilització no s’avé amb les noves idees sobre la dignitat de les persones, i segurament tenen raó. En tot cas, curiosa conjunció la que es dóna en la nostra fraseologia exclamativa entre un element d’extracció religiosa i una altra cosa tan poc pia. Com la contradicció que arriba a l’oxímoron més aconseguit quan es diu allò de requaranta putes sagrades! D’altra banda, les dimensions dels conjunts explicitats per la nostra cultura popular són ben impactants. Quaranta grosses serien cinc mil set-cents seixanta individus (o indivídues), un nombre suficient per a crear maldecaps seriosos a la senyora Tura o al senyor Clos si tals persones es fessin fortes a desplegar el seu negoci a qualsevol avinguda de Barcelona. I encara que només fossin quaranta carretades, no em direu que la imatge del pas per la vila dels quaranta cavalls i els quaranta carros, un darrere l’altre, amb l’alegre càrrega no és tan letífica com la desfilada del carnaval de Rio.

Aquest comentari me l’ha suggerit la notícia que quaranta mil prostitutes s’han aplegat en el major bordell de la història amb motiu del mundial de futbol que se celebra aquests dies a Alemanya. Quaranta mil treballadores sexuals, que diuen ara, (feliç coincidència numèrica amb l’exclamació mallorquina) que faran oli amb dues bigues assaciant tanta fam ajuntada, i donaran a tants d’homes i tan esportius un poc de plaer que podrà compensar la frustració de veure la seva selecció fent un mal paper a l’esdeveniment futbolístic. Diuen les cròniques del darrer moment que els aspirants a una estoneta de satisfacció han d’aguantar pacientment esperes d’una mitjana de dues hores. I que els taxistes també es fan la barba d’or com mai no havia succeït. Davant aquesta explosió d’abundància i d’alegria un mallorquí de llengua genuïna ha d’exclamar forçosament “quaranta mil putes!”.

Per a ‘aclarir-me’ jo, he fet una comparativa del tractament de la llengua en els diferents estatuts dels Països Catalans. I com que ja està feta podrà servir perquè uns altres també ‘s’aclareixen’ un poc més. Aquests dies acabaré de polir-la, i si algú hi troba cap error, li agrairé que m’ho digui. Bon profit.

Sembla –o han fet que sembli– que el nou estatut de les Illes ha estat a punt d’anar-se’n en orris. Diuen que els populars estan espantats per la possibilitat que el Congrés espanyol transformi –diguem millori, cosa que no seria gaire difícil– el projecte sorgit del Cercle Mallorquí, i que del Parlament espanyol en surti un estatut no a gust del PP sinó a gust del PSOE i d’altres. I per això el PP amenaçava de retirar el text i adéu estatut. Però també diuen que la delegació del PSOE a les Illes ha rebut ordres de pactar sigui com sigui el nou estatut, com va passar a València. El PSOE a darrera hora va treure la igualtat de les llengües, potser per tenir alguna cosa a cedir en la negociació. Al final, l’acord assolit inclou que les diferències seran resoltes en el Congrés. I aquí hi ha el re. Si l’equiparació legal de català i espanyol, igual que l’estupidesa de les ‘modalitats’, és un d’aquests punts sense acord, a Madrid la cosa podria resoldre’s favorablement, perquè el PSOE podria sumar als seus vots els de CIU, Esquerra i altres. Però m’ensum que aquest és un tema tancat i que el PSOE, vista la línia que li coneixem i l’interès que mostra pel català, no voldrà millorar aquesta qüestió. I segurament veurem que algú presentarà una esmena defensant l’equiparació dels idiomes, i el PSOE i el PP, juntos i revueltos, hi votaran en contra. És el que hi ha.

[Afegit el 15 de juny] Article recomanable: La deserció de Francesc Antich

Hauríem de ser clars: dues llengües estan en igualtat quan cadascuna té la plenitud d’ús en el seu territori propi. I si en el territori d’una es reconeixen drets a l’altra, la igualtat existirà si s’aplica el principi de reciprocitat. Això vol dir que català i espanyol estaran en situació d’igualtat quan o bé cada una sigui l’única admesa en el seu territori o quan els drets dels hispanoparlants en el territori del català siguin els mateixos que els que tinguin els catalanoparlants en el territori de l’espanyol (almenys en el d’Espanya). Altres equiparacions que ara i aquí s’estan tractant són relatives, parcials o fictícies.

Dit això, l’equiparació de les dues llengües en els estatuts del Principat, les Illes o el País Valencià, pel que fa als drets i deures dels ciutadans d’aquestes comunitats, és un mínim per sota del qual no hi ha res que sigui justificable en aquest moment. Els dits estatuts han de fer aquesta equiparació legal per raons de principis, simbòliques, pedagògiques i també pràctiques. L’oposició del PP a aquesta equiparació demostra que aquest partit no vol el bilingüisme que tant predica sinó la més absoluta desigualtat entre les dues llengües i l’hegemonia total de l’espanyol.

Però també cal dir que no ens hauríem de fer il·lusions excessives. L’equiparació legal és indispensable en aquesta conjuntura precisa. Segurament resoldria a favor de la nostra llengua una bona quantitat de conflictes que poguessin suscitar-se. Però això en si no és motor suficient de transformació sociolingüística o de normalització. Si només es tracta d’una equiparació legal, a la pràctica les coses continuaran més o menys igual, si no van a pitjor. Posats a competir en situació d’igualtat legal un corredor fort i ben alimentat i un altre de més petit, mal nodrit i apallissat, ja sabem qui guanyarà la cursa. 

El Govern espanyol, és a dir el PSOE, ha tornat a menysprear per enèsima vegada la filologia, les sentències dels tribunals, el sentit comú i ha tornat a fer el rídicul. Ara ha penjat una pàgina web (permisoporpuntos.es) en les “cinc” llengües que, segons ells, hi ha a l’Estat espanyol. La versió catalana i la valenciana, com sempre es diferencien per quatre detallets morfològics.

Recordem el full de serveis (els darrers) del PSOE a la llengua catalana: es nega sistemàticament a reconèixer en els fets (les webs oficials o els papers de la declaració de la renda) la unitat de la llengua catalana, oferí a Europa un sainet lamentable presentant dues versions catalanes de la Constitució europea, es negà a admetre a tràmit una proposició de llei de llengües que podria tancar molts de problemes, es negà a resoldre per a sempre el problema del secessionisme valencià en el tràmit de l’Estatut (tenia prou vots per a fer-ho) i fa poc s’ha negat a acceptar l’oficialitat del català a Aragó. Brillant.

Avui en la tramitació de l’Estatut de les Illes ha renunciat a la igualtat entre el català i l’espanyol. Però això mereix un altre comentari, i, en tot cas, el judici l’haurem de fer quan es facin les votacions a Madrid.

A començament de la dècada dels vuitanta, un grup de joves filòlegs, que compartien idees lingüístiques i un projecte d’actuació decidit, hàbilment i fent un gol sensacional a Convergència –o potser no–, es van saber instal·lar en els llocs de control de la llengua dels mitjans de comunicació principals del país (situats a Barcelona) i emprengueren la seva petita revolució. La revolució consistia a implantar la “llengua del carrer” en aquells mitjans i depurar-hi tot el que creguessin contradictori amb aquesta opció; és a dir, desfer una bona part del camí fet en l’edificació d’un català elaborat, genuí i supraregional. Cal reconèixer que treballaren units i intensament, i part de la tasca va ser la confecció de llibres d’estil que codificaren com havia de ser la dita llengua del carrer. Que bàsicament incloïa dues coses: el localisme barceloní o principatí (sisplau, sigut, coneixe’l, empeny-el, aneu-se’n), l’exclusivitat de les solucions lèxiques i sintàctiques més acostades a l’espanyol (eliminació de mots com cercar, enguany, darrer, signar, supressió de concordances de participi, interdicció expeditiva del tractament de vós) i renúncia a una part de la llengua elaborada (supressió en alguns casos de la preposició per a, prohibició del perfet simple o de la veu passiva). Els llibres d’estil que anaren apareixent eren calcats un de l’altre, si no en els detalls sí en la concepció bàsica.

Ara ha sortit un llibre d’estil per a un mitjà de comunicació que aporta aire nou i fresc. El primer que no és un més de la sèrie a què estàvem lamentablement avesats, sinó un llibre d’estil que se situa en un línia clarament diferent, que construeix un discurs propi i que retroba els principis sobre els quals es va iniciar la construcció de la llengua nacional moderna a començament del segle XX. És el Llibre d’estil de Vilaweb, obra del seu assessor lingüístic Jem Cabanes.

El llibre d’estil de Vilaweb té sempre la vista posada en la llengua comuna, que no és la llengua regional dels regionalistes principatins, i treballa a fons amb la llengua popular, que és un concepte molt distint de la llengua del carrer dels dits regionalistes. La llengua popular, que coneix bé Cabanes, és la fórmula eficient per a construir la llengua genuïna i desfer la castellanització de què el català ha estat víctima en els darrers segles. La llengua popular tradicional no és incompatible amb la llengua elaborada culta, sinó que la primera pot injectar a la segona la saba i el nervi que s’han de trobar amb la racionalitat aportada per la feina dels planificadors experts.

Pensant en l’estàndard nacional, el llibre d’estil de Vilaweb “propugna uns paradigmes morfològics desproveïts, tant com sigui possible, de variants formals concurrents, sobretot si són poc generalitzables a la llengua comuna”, sense renunciar a integrar en aquesta llengua comuna formes actualment tingudes per regionals però de gran valor funcional (parlam i parlem, parlau i parleu són considerades formes concurrents en peu d’igualtat, en un signe clar de voler promoure les primeres). O proposa que “quan un mot té més d’una variant formal, ha de prevaler la més històrica o general” (i per això caragol i carabassa han de ser preferits sobre cargol i carbassa). Per aquest camí s’arriba a propostes coratjoses, com ara recomanar la distinció mallorquina i valenciana entre treure i llevar o com ara preferir batlle a alcalde i horabaixa a tarda.

La recerca de la genuïnitat és l’altre fil conductor de l’obra. Així, no és estrany que es recomani que “els mots col·loquials o d’argot castellans no s’han de traduir literalment” (per exemple, peinar –acció policíaca– no s’ha de traduir per pentinar). O que es refusin paraules o expressions com ara bé, bloquejar, boicotejar, brou de cultiu, cantautor, condó, consensuar, disfrutar, repte, pel·lícula, finalitzar, medi ambient, seguir (continuar), etc. O que els redactors siguin previnguts d’abusar de mots com iniciar, materialitzar, patir (experimentar), persona, provocar (determinar) o suposar (representar). La solució contra la castellanització lèxica i sintàctica consistirà sempre a pouar en la llengua popular, cosa que fa recomanar a l’autor del llibre de preferir les frases entre parèntesis a les que van en itàlica: després que parlés el president (quan el president va haver parlat), el curiós del cas és que… (ja és ben curiós que…), davant les crítiques fetes a l’estudi ha anunciat la cancel·lació del contracte (ha anunciat la cancel·lació del contracte per les crítiques fetes a l’estudi), ja ho ha dit altres vegades (ja ho ha dit unes altres vegades), el pitjor que pot passar… (la pitjor cosa que pot passar), aquestes diputades, se les veu molt ambicioses (aquestes diputades, es veuen/semblen molt ambicioses), participen en aquest congrés uns disset ponents (disset ponents participen en aquest congrés).

I, finalment, les recomanacions sobre una nomenclatura autocentrada, l’antítesi de la pràctica regionalista. Per exemple, “l’adjectiu ‘nacional’, sense cap especificació, és sinonim de ‘català’; es refereix, doncs, a la ‘nació catalana’. Si aquest no és el cas, s’ha de determinar a quina nació (país, estat) es refereix” (Pla Hidrològic espanyol). O aquest altre: “Per defecte, el mot ‘govern’ tot sol, i en minúscula, designa únicament i sempre una instància de poder administratiu de l’àrea catalana, mai de fora d’aquesta àrea. Si el context no determinés prou explícitament aquesta àrea, convindria de precisar el terme ‘govern’ amb el gentilici corresponent: govern de Catalunya, govern balear o de les Illes, govern valencià o govern del País Valencià, govern andorrà o (de les Valls) d’Andorra. En cap cas són admissibles expressions com ‘govern central’, o equiparables, per a referir-se al govern de Madrid…”

Un senyor llibre d’estil. Chapeau.