Diuen alguns betzols assolellats que el nacionalismo se cura viajando. Són els ultranacionalistes de campanar que ni viatgen ni guareixen ni tan sols aconsegueixen de mitigar la seva estretor mental impenitent. No he sabut mai si nacionalisme és la paraula més adequada per a designar la meva ideologia nacional, que no és més que una simple aspiració a ser normal i –com diu una campanya del moment a la qual m’adheresc– la voluntat de tenir un Estat propi, sense enfrontar-se a ningú i essent amics de tothom. El que sí que sé cert és que això a mi no se’m “guareix” viatjant, sinó que com més viaig més se m’intensifica.
Fa un temps parlava dels sentiments que em va remoure un viatge a Lituània, un país que ha sabut passar d’una dependència amb perill d’anihilació a la més absoluta normalitat nacional. Fa poques hores he tornat d’Hongria, un altre dels feliços convidats a la festa de la normalitat i la plenitud nacionals. Normalitat i plenitud, però, guanyades a pols, després d’una llarga història de sotmetiment a poders estrangers. A Budapest s’ha celebrat el XIV Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, aquests que apleguen catalanòfils d’arreu del món, excepte de la part de per Madrid, perquè allà no hi ha cap catalanòfil. He tingut contacte amb hongaresos (professors i estudiants) que estudien, difonen i parlen el català. Supòs que són representatius dels hongaresos normals, aquells que estimen profundament el seu país i n’estan orgullosos. Tampoc no sé si als seus sentiments els escau el mot nacionalisme, però cal dir que els hongaresos senten profundament el seu país, despleguen sense complexos una èpica nacional, amb els seus reis i herois (especialment el rei Sant Esteve, l’omnipresent pare de la nació), als quals homenatgen amb monuments sembrats per tot el país. Un espectacular monument ple d’estàtues representatives de les glòries nacionals (entre elles el sogre del nostre Jaume I i avi del rei favorit de la senyora Munar) commemora l’arribada dels seus avantpassats a aquella terra l’any 896. El 96 és per això un nombre màgic que compareix repetidament: la cúpula de la basílica de Sant Esteve fa 96 metres d’alçada (i cap construcció a la ciutat pot sobrepassar-la per llei) o l’escala que puja al capcurucull de la torre més alta del Parlament té 96 graons. I en el seu escut mostren orgullosos les tres muntanyes més altes d’Hongria, però no amaguen el seu pesar intens perquè dues de les tres són actualment fora del seu Estat incomplet.
Dic que les meves aspiracions de normalitat nacional no es “guareixen” viatjant sinó que s’agreugen. I s’agreuja el meu avergonyiment de pertànyer a una nació que és un dels pocs pobles d’Europa que encara romanen en la indigència nacional, estúpidament encaramel·lat amb els seus dominadors i esmicolat en taifes, regionetes i regionalismes. Viatjau, catalans, vejam si ens despertam.

Ah, i a la imatge, la bandera d’Hongria i la de la ciutat de Buda, que és una de les dues que formen l’actual Budapest. Curiós, oi?

Aquests dies que a Mallorca es parla de banderes ha augmentat de manera espectacular el nombre de visites a la meva pàgina web sobre símbols de les Illes Balears, que vaig fer ja fa un temps, després de molts d’anys de recerca sobre el tema, amb la intenció de donar una informació històrica, objectiva i sense mentides sobre els nostres símbols, que bona falta feia i fa. Només lament no tenir 600.000 euros per a fer-ne un llibre i regalar-lo amb els diaris un diumenge.

L’essència de l’Estat de les autonomies –versió actual de l’Estat jacobí modern– és la fragmentació de les comunitats lingüístiques –especialment la catalana– en uns compartiments on la llengua i cultura pròpies resten encaixonades, isolades i empetitides mentre que l’espanyol i la “cultura espanyola” actuen com l’element cohesionador del conjunt.

La nova televisió digital, que haurà substituït completament l’analògica el 2010, s’ajusta a aquest esquema com un guant fi a la mà que protegeix. El muntatge consisteix en un caramull de canals d’àmbit estatal (en principi 24), més un grapat de canals de cobertura autonòmica (fins a 8 per comunitat autònoma), més un altre caramull de televisions locals. En el cas de les Illes hi haurà, a més, quatre canals de cobertura insular a cada illa. Només alguns canals públics d’àmbit estatal podran fer desconnexions territorials, i està previst que la canalada autonòmica, insular i local només pugui emetre sobre el territori adjudicat.

La difusió de TV3 i el Canal 33 fora del seu “caixó”, feta possible inicialment per Acció Cultural del País Valencià i Voltor, trencava l’esquema i representava una “anomalia” per a l’ordre establert, que es limità a tolerar-la a desgrat. La cosa important és que el poder espanyol pensa aprofitar el trànsit de la televisió analògica a la digital per reconduir les coses i tornar a l’ordre, a l’ordre de l’encaixonament regional de les “llengües autonòmiques”.

A les Balears, la situació, una vegada acomplits tots els canvis, quedarà de la manera següent: els 24 canals espanyols, amb alguna desconnexió escadussera de TVE (els privats no en podran fer); un o dos canals autonòmics públics (IB3) i dos canals autonòmics privats (El Mundo i Prisa-Localia); dos canals públics insulars adjudicats al Consell (a Mallorca Mallorca TV i una altra freqüència que donarà cobertura a les antigues televisions locals que el PP intentà esborrar) més dos canals insulars privats (Canal 4 i el que ara es diu M7). I, a més, vint-i-vuit canals locals, quatre per a cada una de les set àrees en què s’ha dividit l’arxipèlag, concedits ja als amics del PP (per exemple, a Palma es veurà Popular TV entre altres).

Una de les primeres coses que cal considerar és el percentatge d’ús del català en aquest nou entramat. Tenint en compte els usos actuals de les empreses adjudicatàries, es pot calcular que l’espai del català en el conjunt de l’oferta televisiva que rebrà cada ciutadà de les Illes podria estar al voltant del 10 per cent, un veritable problema.

Un altre element important és la possible pèrdua de la recepció de TV3 i el Canal 33. El govern del PP hi té molt d’interès, i ja tenim una llarga experiència en punyalades d’aquestes, fetes amb el pretext de qüestions tècniques o legals (recordem la desaparició a les Illes del circuït català de TVE, de Ràdio 4, de Som Ràdio o la decisió recent –en part frustrada– d’eliminar d’un cop dotze televisions locals de Mallorca).

D’altra banda, no es tracta només de rebre TV3 i el Canal 33. La solució pactada al País Valencià entre Acció Cultural i Montilla, que permet rebre TV3 però res més, és immensament insatisfactòria. Al Principat hi haurà com a mínim 8 canals en català de cobertura autonòmica, quatre de públics (TV3, Canal 33, el canal informatiu 3/24 i el Canal 300 dedicat a la ficció) i quatre de privats (el generalista Td8, el cultural Vida, l’infantil Parc i el musial Flaix TV). Rebre tots aquests canals a les Illes i al País Valencià seria altament desitjable (diguem de passada que la Llei de normalització lingüística de les Illes, aquella que el Govern balear es passa pel folre, diu que aquest Govern ha de difondre a l’arxipèlag els canals en català de la resta de la comunitat lingüística), però els “condicionants tècnics” estan al servei de l’Estat jacobí.

Ja sabem que la televisió digital no és una revolució sinó una reforma tècnica. La revolució vindrà quan a totes les llars la televisió es rebi per Internet, sense límits tècnics. Però és l’escenari que ara arriba, i a les Balears i al País Valencià podrà ser un escenari de lluita per la llengua com en altres conjuntures decisives. Cal que tothom es posi en marxa. No és hora de badar.

Documents:

Ley 10/1988, de 3 de mayo, de televisión privada

REAL DECRETO 438/2004, de 12 de marzo, por el que se concede a la Comunidad Autónoma de las Illes Balears la gestión directa del tercer canal de televisión 

Real Decreto 439/2004, de 12 de marzo, por el que se aprueba el Plan técnico nacional de la televisión digital local

LEY 10/2005, de 14 de junio, de Medidas Urges para el Impulso de la Televisión Digital Terrestre, de Liberalización de la Televisión por Cable y de Fomento del Pluralismo 

REAL DECRETO 945/2005, de 29 de julio, por el que se aprueba el Reglamento general de prestación del servicio de televisión digital terrestre.

REAL DECRETO 944/2005, de 29 de julio, por el que se aprueba el Plan técnico nacional de la televisión digital terrestre.

No és una dona iraniana, ni kurda ni albanesa. És una de les meves besàvies: la mare de la mare de mon pare. No havíem vist mai la seva imatge, ni mon pare ni jo. Per això, el fet que un dels seus moltíssims descendents hagi trobat la foto i ens l’hagi passada ha estat una veritable emoció. Perquè es tracta d’una dona enormement llunyana per desconeguda i enormement a prop perquè és la mare ni més ni menys que de la meva àvia, una persona que ha estat part del meu cercle familiar i part important de la meva vida.

Doncs bé, a part de mirar-la detingudament i intentar copsar totes les coses que els seus ulls i la seva cara volen expressar, he pensat llargament com degué ser la seva vida, i de passada com fou la Mallorca en què li tocà viure. Una reflexió adequada per a un post d’estiu, quan els blogs i altres coses es relaxen per la rigor de la calor i pel canvi de ritme que imposen les vacances.

La padrina Francisca –aquest era el seu nom– va néixer devers l’any 1844, a Biniali, però la major part de la seva vida va transcórrer al poble del seu marit, Pòrtol, un poble de Mallorca minúscul en aquell moment, que havia sorgit un segle abans amb la construcció de cases que eixien com a bolets, una per aquí una per allà, dins parcel·les establides entre camins i caminois, sense cap mena de planificació urbana. A una d’aquestes cases humils, de gruixades parets de pedra i quasi sense finestres, també lògicament sense electricitat, voltada de pau i de figueres de moro, va passar-hi la vida amb el seu home, mestre Martí Manescal, un ferrer que es guanyava la vida amb quatre feinetes, entre elles ferrar les bísties del poble que li duien. L’home sentia devoció pels animals i, no se sap com, tenia uns coneixements per a guarir-ne les malalties, cosa que, segons diuen, feia de gust i sense cobrar. El poble el reconegué per això amb el malnom de manescal.

La seva vida era senzilla en extrem. No tenien pràcticament res, a part de quatre mobles i quatre estris per a la casa –llogada– i per a la feina del marit. La padrina Francisca no va trepitjar mai una escola, i, per tant, no sabia llegir ni escriure. No sabia parlar ni entenia l’espanyol, una llengua que segurament en tota la seva vida no va tenir ocasió de sentir. No va parlar mai per telèfon ni va tenir oportunitat de sentir mai la ràdio, i l’única música que va poder fruir va ser la que emetien els xeremiers a les festes del poble o alguna guitarra en qualque ocasió especial. Segurament tampoc no va pujar mai a un automòbil, tot i que en els darrers anys de la seva vida al poble ja n’hi havia dos o tres. No va tenir mai un rellotge, ni n’havia de menester per a res: totes les coses que feia tant era si les feia mitja hora endavant o mitja hora endarrere. S’aixecava quan a través del finestró la llum d’un nou dia la cridava a posar-se en dansa, i sabia que quan el sol era a dalt de tot era l’hora de tenir el dinar damunt la taula. L’única de les coses que havia de fer a una hora fixada i puntual era la missa del diumenge, però la campana de l’església ja s’ocupava d’avisar-la amb el temps i la insistència suficients.

De jove no tenia més diversió que moure xerra amb altres al·lotes de la seva edat o passejar els diumenges pels carrers del poble o alguna eixida ocasional a un poble veí a peu i per camins polsosos. Potser durant la seva infància i joventut anà alguna rara vegada a Palma, la capital que, malgrat la vintena de quilòmetres que la separaven del poble, era immensament llunyana, perquè no hi havia cap sistema per a anar-hi, llevat d’algun carro particular que adesiara hi fes cap. Probablement restaria impressionada de contemplar la ciutat, a penes travessar els fossats i la robusta murada que la protegia zelosament. Ja devia ser casada o casadora quan a Mallorca es produí la revolució del ferrocarril, que passava a devers cinc quilòmetres de Portol, però, així i tot, les vegades que la padrina arribà a anar a la ciutat –hi tenia poques feines– devien ser ben clares. No cal dir que no sols no sortí de l’illa, sinó que tota la part d’aquesta que no era el seu poble i els de l’entorn fou per a ella un món immens, ignot i enigmàtic. Un dia, quan tenia una seixantena d’anys, es posà la roba de mudar –aquella mudada que hom es feia per a tota la vida–, agafà el tren o la diligència amb el seu manescal o amb algun dels seus fills —tingué cinc filles i un fill— i anà a la ciutat, ara sense murada i en plena transformació, per a fer-se aquesta foto (retrato en deia ella). Tot un esdeveniment i un luxe que persones com ella es prenien excepcionalment.

A la botiga, sortint de missa o amb els veïns va sentir a parlar de matrimonis, de fills o de la mort de la reina Isabel, d’Alfons XII i Alfons XIII; de la proclamació de la primera República, de la guerra de Cuba, de les fetes d’en Vailer i de Primo de Rivera. Però ella molt poca cosa entenia de tots aquests afers. Va veure com li canviaven els reials pels escuts i després aquests per les pessetes, tot i que ella en tenia ben poques. Però la padrina continuà comptant amb reials i vellons, com continuà mesurant amb almuts i pesant amb unces, terces i arroves, per molt que les ordres de Madrid pretenguessin introduir unes mesures complicades que tenien noms exòtics com quilo, litro o metro. Tota la vida en el seu petit redol, dedicada a la casa, als sis fills i al marit, que morí un grapat d’anys abans que ella. Un dia de 1929 o de 1930, un cavall que potser el seu home havia curat d’algun mal de ventre o alguna ferida estirà el carro que la dugué al cementeri.

Tan lluny i tan a prop. La Mallorca en què va viure la padrina Francisca i la Mallorca actual no tenen res a veure. La seva i la meva són dues Mallorques que no es coneixen una a l’altra. I enmig, ço és entre ella i jo, només hi ha dues generacions.

Empar estudia per a enfermera. Acaba de fer els exàmens i ha hagut d’apretar molt per a intentar conseguir un aprovat que al final no ha pogut ser. El mes de juny s’ha passat hores i hores empollant i empollant, pensant sols a alcançar la meta proposada. Ha deixat de fer el poc de deport que feia dos vegades per setmana, ha abandonat l’ensaig del divendres (cantava a una coral) i ni tan sols s’ha permés el capritxo de passar per la peluqueria per a posar-se guapa, com li agradava fer. Menjava de qualsevol manera, un poc de fiambre i un trago de vi per a almorzar i per a dinar, i pa del dia si havia tingut temps de passar per la panaderia. Només pensava en el puto examen. El dia que havia de fer l’últim, en què es jugava el curs, caminava disparada cap a la facultat (arribà a patir un flato) i pensava amb obsessió que aquell examen l’havia d’aprovar. Era una assignatura que arrastrava feia no se sap quin temps. Però en el moment decisiu la ment se li va borrar i va tornar a casa amb el rabo entre les cames. Per si no bastaven els apretons que els estudis li donaven, aquest mes li van caure un muntó de gastos, com un xorro cruel, sobretot un inesperat i elevat impost d’una herència que acabava de rebre. Pensava que allò era un robo, i va intentar un aplaçament del pago, però no va ser possible. A la vida has de menjar molts de sapos, meditava desolada i amb cara d’enterro.

Empar tenia un nóvio a qui estimava amb amor cego. El tio, però, no va tenir escrúpols a apanyar-se amb una amiga mentre la nóvia estava enclaustrada amb els llibres. Pensava que no s’enteraria però un conegut se li va xivar. El molt mentirós ho negava i encara en feia broma, però allò no era cap xiste i la relació se’n va anar a fer la mà. Sense curs, sense nóvio i sense un duro, així ha acabat la pobra Empar. La història no té desperdici.

La història tràgica (i certa), però, no és exactament el que succeix en aquest petit relat, sinó el fet que totes les paraules que hi surten figuren en el nou Diccionari ortogràfic i de pronúncia del valencià, obra de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Aquesta és, doncs, una mostra de “valencià” normatiu, segons una normativa sembla que estratègicament encarregada i desenvolupada per a fer trossos la llengua catalana.

Senyor Zapatero,

Decididament, als ciutadans de llengua catalana d’aquest Estat o bé ens hauríeu de donar els mateixos serveis i el mateix tracte que als ciutadans de llengua castellana o bé ens hauríeu d’abaixar els imposts fins a fer-los proporcionals al tracte que rebem. Que poc que pagaríem!

M’explicaré. Avui he telefonat al meu centre d’ITV habitual per a demanar una cita i, novetat, m’han enviat a telefonar a un 902. I, oh sorpresa, per a donar-me cita per a una inspecció del vehicle, que s’ha de fer a Inca, m’ha atès una senyora ubicada a Madrid. Jo que pensava que això de les autonomies era per a acostar els serveis al ciutadà i resulta que crea més centralització i més problemes (he hagut d’esperar una bona estona aguantant la pallisseta «en estos momentos todos nuestros operadores están ocupados»). Però el problema principal és que la senyora, pagada amb els meus imposts, no m’ha entès. Li hauria volgut explicar això dels serveis i els imposts però ho he deixat córrer, perquè no hauria entès res, tant en el sentit estrictament lingüístic com pel que fa a comprensió intel·lectual de continguts. A més, ella quina culpa en té? Sort hem tingut que entenia l’anglès i ens hem pogut comunicar en aquest idioma, que un cop més es revela enormement útil.

Senyor Zapatero, vós que sou tan federal i tan espanyaplural, podríeu dedicar algun temps de la vostra jornada laboral a resoldre aquest i mil problemes com aquest, que són el gran problema de la igualtat pendent –i es veu que “penderà” fins al Judici final– entre les nacions d’aquest Estat, és a dir entre els ciutadans d’aquest Estat. Mirau que és senzill: basta posar un mecanisme que en despenjar el telèfon digui una cosa com «si quiere ser atendido en castellano, pulse 1; si voleu ser atès en català, premeu 2» (idem per al basc i per al gallego-portuguès). Però es veu que això tan senzill no ha passat fins ara per cap cap federal i espanyaplural. I els incansables defensors dels drets “individuals”, aquests que diuen que les llengües són dels ciutadans i no dels territoris –copes, mundos, ciutadans i tuti quanti– es veu que tampoc no tenen opinió sobre situacions com la descrita.

Ja sé que ni ho arreglaran ni m’abaixaran els imposts. Doncs esperarem al Judici final. El Judici final dels meus conciutadans, vull dir. En forma de referèndum, és clar.

[actualització]. Aquest post necessita ser actualitzat i matisat. El problema de fons és l’existència d’un Estat que no té el més mínim respecte per la igualtat de les seves quatre llengües. Altrament, un Estat que practicàs sistemàticament la igualtat lingüística generaria una dinàmica en què fets com el reportat serien resolts espontàniament. Per això el post anava adreçat retòricament a Zapatero, com a màxim representant de la política d’aquest Estat. Ara bé, cal afegir que el responsable de la ITV a Mallorca és el Consell de Mallorca, que atorga la concessió a una empresa privada, en aquest cas General de Servicios ITV SA, amb domicili social a Madrid. Doncs, el Consell de Mallorca, que a tort i a dret proclama la seva voluntat de promoure la normalització del català, podria aquí posar en pràctica alguna mesura de política lingüística: exigir a les empreses concessionàries, si volen concessió, un determinat comportament respecte de la llengua, que supòs que no cal detallar més.

Al Principat la Llei de normalització lingüística de 1983 ja establia que el català és la llengua pròpia de l’ensenyament a tots els nivells, i també que els pares tenen dret de triar la llengua del primer ensenyament. Per a harmonitzar els dos preceptes la Generalitat establí el mecanisme que l’ensenyament és en català per defecte i per a optar al dret al primer ensenyament en espanyol era necessari que els pares ho sol·licitassin expressament. La realitat ha estat que pràcticament ningú no ho ha demanat mai, perquè cap pare vol que els seus fills rebin un tractament de raresa respecte a allò que és la norma general. La Llei de política lingüística de 1998 reforçava aquest sistema. Fa poc, una sentència obligava el Departament d’Educació a sol·licitar als pares en quina llengua volien l’ensenyament dels seus fills quan aquests es matriculaven. Però això resta superat pel nou Estatut acabat d’aprovar en referèndum, que estableix que l’ensenyament és només en català i se suprimeix el dret a l’educació en espanyol esmentat. D’aquesta manera, el Principat disposa d’un sistema d’ensenyament totalment en català, perfectament encaixat en l’entramat legal i avalat per la jurisprudència, indiscutiblement democràtic i modern, que actua com a element fonamental de cohesió social.

A les Balears, l’Estatut vigent no diu res sobre les llengües de l’educació. La Llei de normalització lingüística de 1986 no establia el català com a llengua general de l’ensenyament i sí el dret de rebre el primer ensenyament en qualsevol de les dues llengües oficials. El Govern Balear no va actuar, però, amb la mateixa voluntat que la Generalitat de Catalunya, i es va limitar a acceptar a contracor l’avanç del català (impulsat pel sector docent i la societat civil) fins al sistema del mínim del cinquanta per cent (decret de mínims). Amb tot, la legislació actual permet d’aplicar la filosofia que s’ha aplicat fins ara al Principat (ensenyament general en català i excepció en el primer ensenyament si els pares ho demanen): el Decret 125/2000, d’ordenació general dels ensenyaments obligatoris a les Illes Balears, estableix que “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, és la llengua de l’ensenyament”, i el Decret 56/2004, de 18 de juny, pel qual s‘estableix l‘ordenació general dels ensenyaments… torna a insistir que “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, amb les seves modalitats de mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc és la llengua de l‘ensenyament”. Lluny d’aquest esperit, l’actual govern de les Illes ara etziba un cop de puny a la llengua amb l’excusa de la promoció de l’anglès: s’ha aprovat el decret de trilingüisme, que a l’ensenyament infantil i primari –en els centres que s’hi acullin– posa a l’ensenyament en català un límit màxim del 40 per cent.

Tots els qui volen la bona salut del català haurien de tenir clar que la promoció de la competència en anglès (molt necessària) no es pot fer a base de despullar l’educació de la llengua del país. Però també el rebuig del decret de trilingüisme no ens hauria de dur a creure que el decret de mínims ja està bé o que és el bé a defensar. L’objectiu a defensar és un ensenyament cent per cent en català, com està establert en el Principat, que ningú no pot dir que no sigui una comunitat a la vanguarda en moltes coses. L’ensenyament en català és l’única garantia que tota la població tindrà la competència en aquesta llengua (competència que sobre els papers tothom considera necessària), cosa que és la base (només la base) del projecte de normalització i de la cohesió de la societat.

Llegim avui al Diari de Balears que el Govern de les Illes prepara un nou decret que “permetr? al ciutad? triar amb (sic) quina llengua es mantendr? la seva relaci? amb l’Administraci?.” Un altre assalt que just ara comen?a i que ja veurem com es desenvolupa i com acaba. Per? ?s clar que el Govern Balear va ben decidit en la seva pol?tica de treure beneficis electorals amb la utilitzaci? d’una llengua per la qual no han sentit mai el m?s m?nim inter?s i la sort de la qual ben poc els importa.

La normalitzaci? del catal? i la integraci? de totes les persones en un cos social cohesionat nom?s es pot fer a partir de la utilitzaci? de l’idioma del pa?s com a llengua sistem?tica per defecte (per aqu? van els tirs al Principat), cosa que no ha de representar cap problema si es compleix una altra condici? imprescindible, que ?s que el catal? sigui conegut per tots els ciutadans. Aquestes s?n les dues claus de la normalitzaci? del catal?. El Govern balear persegueix tot el contrari: la seva filosofia de tria de llengua en l’ensenyament apunta cap a una fractura social en qu? una part de la poblaci? podria tenir un d?ficit important de compet?ncia en l’idioma propi d’aquesta terra; i mesures com aquest nou decret es veuen orientades a garantir que una part de la societat pugui viure en aquest pa?s desentenent-se de la seva llengua com si visqu?s a Toledo o a les Can?ries, que aquesta ?s la q?esti?. El “parad?s biling?e” del PP, en qu? tothom parla i escriu com vol, no existir? mai. Si els qui v?nen ?o han vingut, o un dia van venir? de fora poden viure desentenent-se del nostre idioma, els altres haurem de viure en la indig?ncia ling??stica, mentre fem passes cap a la desaparici?. Aquesta ?s la fita del partit que exerceix el poder a les Illes, i hi va ben decidit.

R. Gallego no hauria pogut fer un t?tol??titular en catanyol? tan suc?s si hagu?s tingut la debilitat de fer cas del Termcat. ?s un t?tol que d?na una idea de la import?ncia que estan agafant en la pol?tica mallorquina tant els blogs com els blocs, dues coses que, si les confonem, anirem m?s perduts que el carro de n’Escobar. Afortunadament, una part de la premsa escrita?d’aquest pa?s (la premsa en catal?, vull dir), com el Balears, l’Avui o El Temps, han decidit de tenir criteri propi i basat en el seny. A la banda dels perduts, El Peri?dico o El Punt, almenys ara com ara.

Ja n’hav?em parlat aqu?: 1, 2, 3, 4?i 5. I en continuarem parlant.

Com podeu veure, aquest blog ha tingut una bona transformaci?. He polit el disseny i he canviat el programari de gesti?, cosa que suposa una millora considerable. Els comentaris continuen essent moderats, per? la publicaci? ara ser? m?s simple i ?gil. Ja veureu que encara hi ha qualque cap per serrar (com anar corregint els textos importats del blog anterior, que han quedat fets una pena), per? tot s’anir? fent.?Moltes gr?cies a tots els qui, usualment o de tant en tant, em feu l’honor de visitar aquesta casa.

NOTA IMPORTANT: Els qui tingueu una subscripci? a aquest blog pensau a canviar l’adre?a en el vostre agregador.