Doncs sí: Parlament, en majúscula, es relaciona amb parlar. És allà on parla —i, per tant, crea entesa i progrés— la més alta representació d’una comunitat humana. Essent la instància política màxima, la llengua que s’hi empra agafa un prestigi indiscutible. Per això és important que en els nostres Parlaments —crec que són tres— es parli en català. Però, a més, a qualsevol Parlament d’una societat normal, el tipus de llengua que s’hi empra respon a un model de màxima formalitat, cura, correcció i elegància. L’altura de la llengua ha de correspondre a l’altura de la institució.

Avui, Francesc Antich, en el Parlament de les Illes Balears ha fet un discurs que clarament aspirava a assolir aquest model. Malgrat alguns articles salats i alguns errors de lectura que li han passat per malla, el candidat a president ha estat en el to que les circumstàncies requerien. Chapeau. Això no hauria de ser cap notícia ni res que meresqués un comentari en un blog, però ho és perquè no són aquests els costums ni les pràctiques parlamentàries a la casa que ara ens ocupa. Antich ha tingut l’encert —no sempre l’havia tingut anteriorment— de fugir de la lectura estil Matas, qui on el paper deia les Illes llegia ses illes (o ses siies) i on el paper deia menys llegia menos. Sens dubte, és un bon deixeble del seu pare polític, aquell que en el Senat espanyol no va tenir manies per a llegir un discurs escrit en perfecte català tot traduint-lo alhora a allò que ell va denominar “mallorquí pagès”.

Però l’alegria durarà poc, ja ho sé. Quan els nostres parlamentaris deixin el paper escrit —els qui no llegeixen estil Matas, vull dir— la llengua tornarà a estar no a l’altura de la institució sinó a l’altura de la seva cantina, amb tots els respectes per la cantina. Lamentablement en aquestes illes venim d’una cultura —o no-cultura— lingüística on la noció de correcció campa per la cuina de na Ventafocs. Molta gent només ha arribat a assumir la correcció per a escriure, però la llengua parlada continua essent el regne de la familiaritat i del tot s’hi val, que és l’espai normal de qualsevol patois. Potser durant molt de temps alguna gramàtica o alguna pedagogia de la llengua ha reforçat aquest discurs. Després, a la Universitat hem insistit molt que no sols hi ha la dicotomia oral i escrit, sinó que és fonamental la que separa la llengua col·loquial de la llengua formal, però la incidència damunt els usos de la gent ha estat insignificant. Ni alguns doctors en Filologia Catalana no són capaços d’aplicar-ho.

Doncs faig vots —inútils— perquè en el Parlament de les Illes, llegint i improvisant, s’implanti el model de llengua que hi pertoca: amb bona pronúncia i dicció clara, amb to elegant, amb escricta subjecció a la normativa i al nivell formal , amb l’article estàndard i rebutjant amb fermesa el castellanisme minador de l’idioma. Ja sé que la majoria no en saben. Doncs que n’aprenguin, que deia aquell, que cobren prou per a pagar un professor de català. I els qui poden donar llum i exemple que en donin. I encara demanaria més: que no es copiïn les males pràctiques del Parlament del Principat sinó sols les bones; que s’implanti el tractament de vós entre els parlamentaris, com correspon a la nostra tradició, i no la forasterada del vostè. Aquí el meu reconeixement a la senyora Joana Lluïsa Mascaró, l’única que he vist aplicant aquest bon criteri.

Per Cap d’Any del 2004, des de les meves pàgines web —encara no tenia blog— vaig felicitar els amics amb aquestes gloses:

Aquest any que hem acabat
m’ha deixat un poc d’agror,
perquè en certa qüestió
no ha sortit gens redó,
sinó bastant foradat.

Això del cor ho he tret
i vos ho dic fervorós:
que l’any nou i els venidors
siguin tots bastant millors,
sobretot el dos mil set.

I el desig s’ha complit. Encara que les proporcions de vots dels ciutadans no han variat gaire respecte de les eleccions precedents, els nombres i els pactes han volgut que la majoria d’institucions de les Illes —i les principals— deixin d’estar en mans dels populars i passin a ser governades per forces molt més presentables. Darrere queda una amarga tirallonga de governs del PP que han fet molt de mal a la nostra terra. Sobretot la darrera i nefasta legislatura, amb un govern totalment lliurat als interessos dels grans negociants de la construcció (i.e. destrucció), l’especulació i el devorament del territori; amb un govern que ha encoratjat i engreixat l’extrema dreta espanyolista sin complejos; amb un govern que ha menyspreat i maltractat la llengua i la cultura del país. Amb aquesta penosa trajectòria política i les desgràcies que els han caigut damunt, les Balears són avui una terra mal parada, i costarà molt de recuperar-nos si ho arribam a fer. No hem sortit de l’hospital, no, però després de l’ofegor començam a respirar. I —permeteu-me la temeritat poètica— a respirar l’aire carregat amb les flaires esclatants de la primavera.

Malgrat la precarietat, començam un nou cicle amb una certa càrrega d’esperança. Si els nous governants fan una bona feina i no cauen en errors passats, amb el PP passant rusca a l’oposició, perdent una part del vot clientelar i previsiblement amb l’agudització en el seu si de les tensions internes, podríem posar fi al malson de la majoria absoluta dels depredadors i superar definitivament el camí que per desgràcia han emprès els nostres compatriotes valencians. Això no és necessàriament la glòria però pot ser un principi de la solució. És a dir, la garantia que en el futur les Illes s’assemblaran més al Principat de Catalunya que a Extremadura.

Les noves institucions —Govern, els quatre Consells i la majoria d’ajuntaments— sens subte portaran a terme polítiques més progressistes i civilitzades, sobretot pel que fa al respecte al medi i al territori. Dit això, alguns, o molts —els qui pensam que la protecció del català és la màxima urgència en aquest moment— ens demanam què passarà amb les polítiques lingüístiques. Segur que hi haurà canvis en positiu, però els elements disponibles no permeten llançar del tot les campanes al vol, i tant de bo m’erri.

En qualsevol cas, des de la lleialtat al nou govern —el millor que les Illes poden tenir en aquest moment— en aquest blog estarem atents, vigilants i positivament crítics amb aquestes polítiques lingüístiques que les noves autoritats hauran de dur endavant.

I gaudim tots de l’oxigen i de les flaires de la primavera.

1

En Matas està coc-piu,
que ha perdut la majoria.
Pensava que guanyaria
i que tot s’ho menjaria
de modo definitiu.
I, quan fletxendo i altiu
les tovalles estenia,
les urnes amb valentia
l’han menjat de viu en viu.

2

En Matas va planejar
amb el pitjor de la dreta
ficar endins la ganiveta
al partit de na Munar.
I ara l’ha de festejar
amb la coa ben estreta;
com un xotet de cordeta
darrere li ha d’anar,
besant mà esquerra i mà dreta
i el cul, si falta fa.

3

En Matas tot fet un brau
deia que tot funcionava,
i mirau si cert estava
que amb els doblers que guanyava
va poder comprar un palau.

Però ara l’han fet blau
i ha quedat fet una trava,
quan ha vist que el cap no alçava
i qui esclafar se pensava
ara té el pany i la clau.

I ara amb tot aquest cacau
està més gelat que un rave;
si de funcionar es tractava,
res funciona i tot s’acaba
i el seu estel veloç cau.

Més vos diré si escoltau:
l’ocellet que abans cantava
quan pel món es passejava
ara està mut dins el cau.
I si de volar provava,
sé cert que no l’animava
ni tan sols na Mari Pau

Un amic em deia avui que això de diumenge passat a les Illes és un desastre absolut. I jo, per a posar un poc de conhort enmig de la desesperació, li he matisat que era un desastre relatiu. El desastre és el fet que la plaga bíblica que assola aquesta terra a penes ha vist minvat el seu suport popular malgrat el quadrienni de devastació, no sols de naturalesa física, que ha dut a terme, i el fet que els partits del país estiguin en la situació que estan. La relativitat ve de la possibilitat que la plaga perdi el control de la majoria d’institucions de l’arxipèlag, cosa que significaria, com a mínim, un poc d’oxigen i possibilitat que el cos malurat d’aquestes illes es reforci amb anticossos que li permetin un millor plantar cara a la malura.

Ara tothom fa anàlisis, reflexions i travesses. L’extrema dreta ultraespanyolista —la gran perdedora— es posa desficiosa davant la imatge en la seva ment d’un PP agenollat davant la seva odiada Unió Mallorquina i ja demana el cap de Matas i un al·lucinant pacte de govern entre els dos partits d’obediència madrilenya. La resta del PP, humiliat i compungit, resa a tots els sants que coneix perquè es pugui arribar a un pacte —no massa desastrós per a ells— amb la senyora Munar, que de cop ha ascendit de princesa a reina. El PSOE està comprensiblement nerviós davant el panorama. I en el Bloc alguns retorcen la seva consciència demanant-se si —en cas que es presentàs la necessitat de decidir— convé més deixar que mani la plaga, cosa que sospiten que no els seria perdonat en la mesura que en tinguessin la culpa, o rompre la puresa esquerrana i donar poder a un partit pel qual senten quasi tanta veneració com el dimoni per la creu.

Tothom es demana què passarà i què convé que passi. Però pocs han posat atenció a un element que Josep M. Quintana remarca en el seu blog: “Mariano Rajoy acaba d’oferir un pacte al PSOE perquè en aquests casos governi la llista més votada. Això implicaria que el PP podria governar Navarra i les Balears, mentre que el PSOE governaria les Illes Canàries.” Vaja, que l’estat de desassossec que a tots ens embolcalla aquests dies pot acabar amb una cosa tan simple i tan ignominiosa com que el govern de les institucions de les Balears sigui decidit —descomptant la part de decisió de la reina— en un despatx o restaurant de Madrid i d’acord amb uns interessos ben llunyans dels nostres. És l’avantatge de ser una província. Els qui han optat pel denominat vot útil, que sembla que són molts, podrien comprovar la sobirana inutilitat de la seva decisió.

En fi: ja veurem va dir un cec.

Ja no em faltava res més. Ara m’hauré de veure predicant que bloc s’escriu amb c i no amb g, com pretenen alguns estrambòtics que només saben anar contra corrent. Però si és tan bonica la c final. Mirau que bé que queda: bloc, bloc, bloc. Per què us complicau la vida d’aquesta manera? La pregunta i l’estirada d’orelles van adreçades als artífexs de la imatge de l’esquerra, els inefables de Libertad Balear.

.

.

.

Ja veurem si demà estarem per bromes.
.

.

.

Aquest és el títol d’un text que m’han demanat per a un llibre col·lectiu que m’imaginava que a hores d’ara ja hauria vist la llum. En tot cas, com que potser és una lectura adequada per a la jornada de reflexió de demà, aquí el penjo per als meus lectors.

Llegiu més

Aquests dies els polítics de les Balears prometen i prometen. Prometen trens, metros, tramvies, pàrquings, òperes, jardins botànics, pensions duplicades, pisos, arbres, policies de barri, barrams postissos, banda ampla, hospitals, metges, infermeres, píndoles per a l’endemà, tractament de la disfunció erèctil, disciplina urbanística i mil coses més. Si voleu, feu l’exercici que he fet jo: cercar a Google “X promet(e)”, en què en lloc de X hi posarem Matas, Antich, Estaràs, Munar, Cirer, Calvo, etc.

I de la llengua, què en diuen? Un servidor, que té la raresa de pensar que la urgència més gran que tenen aquestes illes en aquests moments és la llengua, també he fet l’exercici de mirar les referències a la política lingüística en els programes electorals dels diversos partits. Pel que fa al PP, dels 150 punts que hi ha en el seu programa només dos fan referència a la cosa lingüística: un anuncia una cosa tan etèria com “difusió de la nostra riquesa lingüística” —això de la riquesa als del PP els du venuts— i un altre, “implantació definitiva del trilingüisme en tots els col·legis”, que ja no és tan eteri. En el programa del PSOE no hi he sabut trobar cap previsió d’actuació en matèria de política lingüística. Ni una: zero zapatero.

Per tant, i a part la influència que puguin exercir en el govern de les Balears els partits del país, tant si el pròxim president es diu Jaume com si es diu Xisco, les accions en favor de la llengua en la pròxima legislatura ja podem intuir quines seran.

És clar que també tenim altres indicis: basta escriure al navegador psib-psoe.org.

Els responsables del nou —i molt recomanable— digital Directe.cat han tingut l’amabilitat d’entrevistar-me per al seu mitjà. I així ha quedat l’entrevista.

Oi que sona alemany? Si dic que és un topònim de Mallorca, qualcú sentirà un escarrufament intens davant el que pareix una mostra de la perversa germanització de l’illa. Però no: és una ficada de pota del Diari de Balears, que dóna aquesta curiosa grafia a la possessió de Son Güells, que es diu així perquè els seus propietaris —d’una família de la petita noblesa illenca— es deien Güells. Aquesta és una forma pluralitzada del cognom Güell, molt tradicional a Mallorca i que procedeix, com tants altres cognoms mallorquins, d’un topònim del Principat, el topònim Güell, el nom d’un llogaret prop de Girona.

Una vegada més castigarem els correctors del Balears. Avui els castigarem a anar del Goëll a Lluc a peu, vejam si amb la caminada es posen en forma.

A Catalunya Ràdio i a TV3 s’inflen de dir que el pròxim dia 27 hi ha “eleccions municipals”. Que avui comença la campanya per a les “eleccions municipals”. I vinga eleccions municipals.

Comparau amb la notícia de capçalera d’avui de Vilaweb: “A mitjanit comença la recta final per a les eleccions del 27-M a les Corts valencianes, al Parlament balear, als consells insulars, al Consell General d’Aran i als ajuntaments”. No hi ha color.

I crec que la Corporació està en mans d’ERC. Mai m’hauria imaginat que uns dirigents d’un partit nacional i independentista em poguessin arribar a defraudar d’aquesta manera.

Quin sainet, que els valencians i els illencs traguem el fetge per la boca per poder veure aquesta meravella de ràdio i televisió.