Si no existís l’espanyol, potser diríem estacionar un auto, potser parcar un auto, però probablement no diríem ni aparcar un cotxe ni aparcament per al lloc on els vehicles es deixen aturats. El darrer article de Amb bones paraules tracta d’això.

.

Diverses vegades he lamentat amargament la pronúncia infecta de molts dels nous actors de cinema (i dobladors), que fan que algun film (de fet, bastants) sigui repulsiu per a qualsevol persona amb bon sentit de la llengua i amant de la seva correcció. Avui és un gran plaer fer-me ressò del cas contrari. Pa negre és una meravella en molts d’aspectes (que ja han dit i diran els crítics de cinema), però també en el de la llengua. Els qui vagin a veure’l sentiran un català deliciós, amb una dicció perfecta i perfectament catalana. Una cosa que, especialment en boca d’infants, comença a fer-se de cada vegada més estranya. Una delícia de català, malgrat el luhu (luxe) i el mònstruu, que és la llengua de l’època i que, evidentment, no és cap problema. El català dels infants és perfecte, començant per aquest gran petit actor que és Francesc Colomer, el protagonista. També el dels adults, potser amb una mica d’excepció de Nora Navas, amb pronúncia un poc tirant a bleda. Agustí Villaronga té entre els altres mèrits el d’haver sabut triar els actors adequats. I tot ens fa veure que fora de la zona catastròfica de Barcelona, encara queda molt de bon català.

Un seguidor dels meus articles, que ha viscut de prop les eleccions recents del Principat, em demana la meva opinió sobre les paraules sondeig, comicis i mesa. I la meva opinió és que els tres mots són castellanismes dels molts que infesten la nostra pobra i desfigurada llengua.

Podeu llegir l’article complet aquí.

Una altra xerradeta sobre els carrers de Palma. En aquest cas, els noms de les Avingudes.

Podeu escoltar tots els àudios aquí.

Aparcament (sense ORA) al costat del Triquet

El mateix lloc, amb el mercat del dissabte, els anys 20

El mateix lloc i mercat els anys 50

L’Avinguda del Marquès de la Sènia (avui Avinguda d’Alemanya) presidida per Ramon Llull. A l’esquerra, l’Escola Normal (avui Institut Joan Alcover)

L’Institut Balear (avui Ramon Llull) durant la construcció

Aquesta bèstia terrífica té un nom que en totes les llengües europees, que són moltes, comença per croco-, escrit així en les llengües romàniques i l’anglès, i kroko– en la resta de llengües. Pel que fa a les romàniques tenim el francès crocodile, el portuguès crocodilo i el romanès crocodil. Només l’espanyol (cocodrilo) i l’italià (coccodrillo) tenen una forma peculiar i atípica, resultat d’un canvi d’ordre dels sons. Els codificadors del gallec oficial aquesta vegada s’han estimat més anar amb el portuguès que amb l’espanyol i han implantat crocodilo; també en basc es diu krokodilo. El mot ve del llatí crocodilus, que al seu torn ve del grec krokodeilos, format per kroko (còdol, pedra arrodonida dels rius o torrents) i deilos (cuc), per l’aparença de l’animal. Continua aquí.

M’he registrat per a accedir a un recurs en línia de l’Institut d’Estudis Catalans, i immediatament he rebut un correu electrònic on em diuen “El vostre nom d’usuari i la consenya per accedir a les dades…”. És una resposta que s’envia automàticament (l’envia la Secció Filològica, ni més ni menys) i se suposa que el text ha estat revisat per un corrector de la casa. I diria que a la frase hi ha una falta, perquè crec recordar que en totes les gramàtiques de Fabra s’estableix que la forma correcta és “El vostre nom d’usuari i la contrasenya per a accedir a les dades…”. És una mala premonició.

Veig també que a la pàgina web inicial de l’Institut d’Estudis Catalans hi han posat “Blocs de l’IEC”. Ara l’Institut està dividit en blocs, i no en seccions, com abans? És una mala premonició.

L’Institut d’Estudis Catalans és la màxima institució científic del país, i la Secció Filològica està reconeguda (per la gent, més que per la llei, i així ha de ser) com el referent normatiu de la llengua. Un i altra tenen un gran prestigi i la Filològica és seguida pels usuaris de la llengua amb devoció. Està bé que sigui així, però perquè continuï essent així, la Filològica no pot anar desorientada. Si hi va, acabarà perdent el reconeixement que la societat li dóna.

En els Criteris lingüístics sobre traducció i doblatge de Televisió de Catalunya es diu que la centèsima part del dòlar (cent en anglès) s’ha de dir centau i no cèntim. I d’aquesta manera en tota la història del doblatge al català hem sentit sempre que els cèntims de dòlar es diuen centaus. És un disbarat que s’hauria de rectificar. Però no rectificarà ningú, perquè en aquest país ningú no rectifica, i el control de la llengua pública és en bona mesura a les mans de persones superbes i tancades que no es volen rebaixar no ja a rectificar sinó a escoltar els qui tenen alguna cosa a dir, i argumentada. Continua aquí.

La reacció contra els excessos de la croada de persecució del denominat “llenguatge sexista”, empresa —la reacció— sobretot pel Grup d’Estudi de les Llengües Amenaçades (GELA), amb Carme Junyent al capdavant, i la Universitat de les Illes Balears [document], comença a donar els seus fruits. De la Jornada “Repensar el Gènere en la Llengua Catalana” organitzada pel GELA el 19 de març passat n’ha sortit aquest document de síntesi. Naturalment, no és el document que voldríem, perquè és un document de consens, fruit de la negociació entre dues postures que s’afirmen fèrriament en elles mateixes. Però és un document positiu i bo per a avançar. La Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya ja ha anunciat que revisarà els seus criteris expressats a Marcar les diferències: la representació de dones i homes a la llengua i els adaptarà al document de consens esmentat. Ara cal esperar que imperi el seny i que les coses es vagin reconduint cap a posicions presidides per l’objectivitat gramatical. Serà a poc a poc, perquè els esperits de croada solen ser molt forts, però serà.

Tot va començar amb el carro, aquesta invenció de fa uns quants mil·lennis, conseqüència de la invenció de la roda, que va fer avançar la humanitat una cosa de no dir. Carro és una paraula d’origen cèltic, però no sabem qui va fabricar els primers. Els camins per on passaven els carros es deien en llatí carraria, substantivació de via carraria, i d’aquí surt la nostra paraula, carrera. A partir del seu primer significat, carrera va anar fent una remarcable expansió semàntica i s’aplicà a diverses coses relacionades amb l’accepció inicial: primer els camins que unien les poblacions i també les vies interiors d’aquestes, que ara diem carrers, però que a l’Edat Mitjana també es deien carreres, fins que els dos mots es van especialitzar. N’ha quedat el refrany mallorquí no deixis les carreres velles per les novelles, que ens exhorta a no canviar els mètodes segurs de sempre per innovacions perilloses. A Mallorca també ha quedat el mot carrera per a designar la part de carrer que correspon a la façana d’una casa, i a foravila l’espai que hi ha davant les cases. La carrera va passar a ser també la distància entre dos llocs (entre tal i tal lloc hi ha una bona carrera) i el desplaçament o la ruta per a anar d’un a l’altre. A l’Edat Mitjana també trobam sovint les expressions sortir a carrera (sortir a camí) i tenir carrera (tenir dret de pas per a anar a algun lloc). Continua aquí.

Un nou lliurament sobre noms i històries dels carrers de Palma.

Podeu escoltar tots els àudios aquí.

I unes imatges per a completar l’exposició.

Porta de Santa Margalida o Porta Pintada Vella. A l’esquerra ara hi ha l’Hospital Militar

Porta de Santa Margalida. Vista exterior

El convent de Santa Margalida convertit en hospital militar. I la porta, esbucada.

Convent de Santa Caterina de Sena, després “Los Geráneos” (cap a 1910)

El convent de Santa Caterina de Sena durant la demolició (anys 60). Una part del claustre és a la Facultat de Filosofia i Lletres

Església i convent de Sant Antoni Abat o de Viana (a l’esquerra), cap a 1900.