Avui és Santa Eulàlia, coneguda en el món com a Santa Eulàlia de Barcelona. Eulàlia és un nom grec, que significa ‘que parla bé’. I diguem ja d’entrada que no és de cap manera la patrona de les televisions i ràdios que hi ha per aquí ni de la joventut de les nostres àrees urbanes. Si de cas, seria la contrapatrona. És un nom força estès en el nostre país i en el veí de ponent, per ço com hi ha hagut dues santes d’aquest nom, una a Barcelona i una altra a Mèrida respectivament. També hi ha la forma masculina Eulali (i Eulalio en espanyol), però no tenim el plaer de conèixer-ne cap. Eulàlia té la variant Eulària, amb dissimilació de consonants laterals, que sempre ha estat la forma popular, almenys a gran part del país. I a Mallorca, Eulari. De Eulàlia deriva, a més, l’hipocorístic Laia, avui convertit pràcticament en nom major d’edat i emancipat.

La nostra Santa Eulàlia és una figura llegendària que sembla que va ser creada per desdoblament de Santa Eulàlia de Mèrida, una màrtir del segle III que possiblement va existir. Llevat que l’hagiografia espanyola ens hagi contat una mentida i sigui just al revés. Bilbeny, investigau-ho si us plau.

En tot cas, la llegenda diu que Eulàlia era una noieta de bona família nascuda a Sarrià, cap al final del segle III. I que de molt petita ja feia miracles. Una vegada que duia la falda plena de pa per a donar als pobres, es trobà amb son pare que li demanà què duia a la faldada. Temerosa del càstig respongué que flors, i en obrir la falda aparegueren les flors i ni una mica de pa. Un prodigi que segles més tard, segons vam veure, seria copiat per Santa Elisabet d’Hongria. També va fer sortir un cabal d’aigua immens d’un pou eixut, que proveiria tota la ciutat. I un altre dia li aparegué un àngel que li va fer saber que seria santa i patrona de Barcelona. Quina emoció per a la xavaleta. Aquell dia tots els xiprers de les terres de Sarrià es convertiren en palmeres, les primeres que hi hagué en el país, de les quals descendeixen —ves per on— totes les altres. La noia va tenir la desgràcia de viure en temps del pèrfid Dioclecià i el procònsol Dacià, que ja vam veure com les tenia en el martiri d’un altre compatriota, Sant Vicenç. Eulàlia, per no voler renunciar a la seva fe cristiana, va patir un dels martiris més bèsties que es recorden. Tretze turments, un per cada un dels anys que tenia. Va ser apallissada salvatgement, li “pentinaren” la pell amb pues de ferro, li tallaren els pits, li fregaren les ferides amb pedra tosca, la tancaren a un lloc ple de puces perquè la picassin a les ferides, la posaren sobre brases, li tiraren oli bullent i plom fos, la posaren nua dins una bota plena de vidres i la feren rodolar pel carrer dit la baixada de Santa Eulàlia (que per això té aquest nom, diuen), la van tirar a un forn de calç, la van cremar a una foguera i, per si tot això no bastàs, la van crucificar, tota nua i en una creu en forma d’aspa, perquè amb les cames ben eixancades passàs més vergonya. Ah, però els cabells li van créixer en un acte fulminant i preservaren la intimitat d’aquell cosset adolescent, que d’altra banda devia ser irrecognoscible després de tanta brutalitat.

Cal dir que la primera menció històrica de la santa és en un document del segle VII —tres segles després de la seva suposada existència— redactat per un bisbe de Barcelona dit Quirze. Per contra, el culte a Santa Eulàlia de Mèrida ja està documentat a mitjan segle IV. La llegenda d’Eulàlia de Barcelona reprodueix bastant fidelment la que abans s’atribuí a la de Mèrida. Això dels desdoblament de sants era bastant habitual en aquelles èpoques en què la informació no es contrastava com ara. Les suposades despulles de la barcelonina van ser trobades l’any 877 a l’església de Santa Maria de les Arenes (avui Santa Maria de la Mar) i, sense fer cap prova d’ADN, foren traslladades en processó solemne a la primitiva catedral visigòtica, que era allà mateix on hi ha l’actual. El 1339 es dipositaren a la bella cripta de la nova catedral, construïda en el segle XIV, i encara hi són. En el trasllat del 877, quan la processó era a la vora del portal Major de la ciutat, on ara hi ha la plaça de l’Àngel, l’arca que contenia les restes va esdevenir de cop tan pesant que restà a terra immobilitzada i no hi havia manera de moure-la ni un pam. Després de pregar tota la gentada per a sortir de la situació, aparegué un àngel que senyalà amb el dit un canonge de la Seu, i aquest confessà tot empegueït que havia agafat un dit de la santa amb la intenció de tenir-la com a relíquia particular. Retornat el dit a sa mà, l’urna recobrà el pes natural i la processó continuà cap a la catedral, amb la santa que no estava disposada a entrar-hi mutilada. Molt més tard, en aquest lloc s’hi va posar la figura d’un àngel assenyalant amb el dit, i la plaça —que abans era la plaça del Blat— fou batejada amb el nom actual. Conten també que una vegada que una gran reina va visitar Barcelona, volgué veure el cos de la santa. Les autoritats eclesiàstiques s’hi oposaren fermament al·legant que la santa anava nua i no volia que la veiés ningú, però la reina s’hi obstinà i tant va insistir que les autoritats cediren, i quan va abocar-se al vas obert, va restar cega a l’acte. Tanmateix, amb molta oració i penediment i amb el present d’una bona faixa d’or, la santa li retornà la vista i aquí no ha passat res. A la catedral hi ha la porta de Santa Eulàlia, que dóna al carrer del Bisbe, dit durant l’Edat Mitjana carrer de Santa Eulàlia. I en el claustre de la Catedral veureu pasturar tretze oques que recorden els anys de la santa, els turments que va patir i el fet que la nena de petita tenia cura d’una petita guarda d’oques de la família.

Santa Eulàlia va ser declarada patrona de Barcelona, i bé que s’ho mereixia la criatura amb tot el que va passar. I ho va ser fins que el 1687, els barcelonins la van canviar per la Mare de Déu de la Mercè, que havia estat més eficient que la màrtir aturant una plaga de llagostes que havia fet maig. Pel dia de la Mercè sempre sol ploure, i es diu que són les llàgrimes de Santa Eulàlia (llàgrimes de setembre), que està trista perquè li han retirat la condició de patrona de la ciutat. Avui el lleig fet pels barcelonins a Santa Eulàlia i el conflicte entre patrones es resolen considerant que la de Sarrià és la patrona de la ciutat i de la catedral i la de la Mercè, patrona de la diòcesi. No hi ha res que no tingui solució.

Una de les banderes més reverenciades de tota la història és la bandera de Santa Eulàlia, que acompanyà les grans proeses catalanes i que només sortia de la casa de la ciutat en cas de perill greu. Era de color vermell amb la imatge de Santa Eulàlia en el centre. El 1714, després de l’ocupació espanyola, el conseller en cap va caure abraçat a la bandera, que va ser presa com a botí de guerra i enviada, amb altres banderes vençudes, al santuari d’Atocha (Madrid), on no se’n sabé res més. Es considera un dels grans ultratges als elements més emblemàtics de Catalunya. El mateix any va ser enderrocada la capella de Santa Eulàlia del Camp, prop del portal Nou.

A Palma, després de la Conquesta es va aixecar un gran i bellíssim temple gòtic que, segurament per voluntat del bisbe de Barcelona Berenguer de Palou, un dels grans protagonistes de la Conquesta i grans senyors feudals de l’illa, va ser dedicat a la patrona del cap i casal. Va ser l’església més important mentre s’estava construint la Seu: allà va fer el jurament el fill del Conqueridor, el rei de Mallorca Jaume II. També hi ha una possessió dita Santa Eulàlia, prop de Gènova, que pertangué a l’hospital de Sant Andreu.

La patrona ha generat toponímia abundant. Nombroses viles i vilatges del país es diuen Santa Eulàlia (i alguna Santa Eulària), com Santa Eulàlia o Eulària del Riu, a Eivissa, que l’abjecció toponímica d’aquest país ha convertit en Santa Eulària des Riu. I d’aquells llocs ha sortit el cognom toponímic Santolària, amb més transformació fonètica encara.

Santa Eulàlia és també patrona d’alguns col·legis d’artesans, com els boters, cosa ben comprensible després de la dolorosa experiència de la bota rodolant per avall. I tota classe de poetes li han dedicat versos amorosos, com els famosos goigs d’Artur Masriera

Avui és el dia dedicat a les moltes dones que es diuen Lourdes i a les poques que es diuen Lorda, que és l’equivalent en occità i català. Es tracta d’un nom toponímic marià, com Núria i Montserrat. Lorda és una vila de Gascunya, tocant al Pirineu, que els francesos van convertir en Lourdes, amb aquesta mania que tenen d’escriure amb essa de plural els noms que tenen forma singular (com la nostra Prada de Conflent). En occità Lorda és pronuncia Lurda i d’aquí ve, amb la essa de plural, la grafia francesada Lourdes. Fins al 1858 Lorda era una vileta immemsament tranquil·la i sense més peculiaritat que un castell ple d’història alçat dalt d’un turó. Gaudien d’aquella placidesa prop de 4.000 persones, que es dedicaven a feines agrícoles  i que parlaven —totes— occità. Aquella gent poc imaginaven que un dia la seva vileta seria una potència turística amb 270 hotels i sis milions de visitants cada any. El mèrit d’això el tenen a parts iguals una senyora vestida de blanc i una noieta de catorze anys, filla d’un moliner i una bugadera, de nom Bernadeta Soubirous (que normalitzat seria Sobirós).

Un dia 11 de febrer de 1858 la nina anava a cercar llenya amb una germana i un amic. Segons digué després,  dins una cova va veure una noia de la seva mateixa edat, vestida de blanc amb un cinyell blau i unes roses als peus. La visió es va repetir en dies posteriors fins a 18 vegades. En aquest procés, la relació entre Bernadeta i la noia de blanc anava progressant. La pageseta queia en èxtasi a cada episodi, davant la mirada atònita dels altres protagonistes. Un dia l’aparició li va parlar. Li digué que calia pregar molt per a salvar la Humanitat i que volia que allà s’hi construís un santuari. Un altre dia li manà que cavàs un clot, d’on sortí —sembla que no a l’acte sinó temps després— una aigua miraculosa que guariria un sens fi de malalts de totes les malalties.  Finalment, Bernadeta un dia li demanà qui era, i la visió va respondre —en occità gascó, que era la llengua en què es comunicaven— “Ieu sui era Immaculada Cuncepciú” (que Santa Bernadeta m’accepti la grafia dialectal i descriptivament fonetista). Aviat s’armà un gran debat en el poble i més enllà del poble sobre aquells fets tan singulars. S’hi veieren inevitablement implicats les autoritats i la jerarquia eclesiàstica. Es nomenà una comissió per a estudiar el cas i passats dos anys el bisbe conclogué i decretà que efectivament la Mare de Déu havia aparegut a les tendres criatures. L’alta jerarquia de l’Església, a més, ben contenta perquè va poder dir que amb aquests fets la Verge Maria confirmava a la Humanitat, a través d’una nina innocent, el dogma de la Immaculada Concepció, que el 1854 —quatre anys abans— havia proclamat Pius IX.

Es va construir un gran catedral, consagrada el 1879, i el 1907 s’establí la festa de l’aparició de la Mare de Déu de Lorda. A la cova de les visions, aparicions o hal·lucinacions s’hi instal·là una escultura basada en la iconografia estàndard de la Immaculada, que no agradà gens a Bernadeta, perquè segons ella no coincida amb la noia amb qui havia tingut interacció. Bernadeta morí l’any que consagraren el gran temple, va ser beatificada el 1925 i canonitzada el 1933, amb l’assignació del dia 18 de febrer, el dia d’una de les visions en què la Mare de Déu li prometé de fer-la feliç no en aquesta vida sinó en la pròxima. En aquesta, efectivament, no ho degué ser gaire, perquè va patir, a més de pobresa durant la infància, asma i càncer d’ossos i va morir a 35 anys, en un establiment religiós on havia passat la resta de la vida. A la vileta gascona encara es va construir una altra gran basílica, la de Sant Pius  X, amb capacitat per a 25.000 persones, consagrada el 1958. Tot aquest conjunt és un complex on arriben milers de pelegrins, molts dels quals amb l’esperança de ser guarits d’alguna dolença bevent la miraculosa aigua d’aquella font generosa que en dóna cent mil litres cada dia. Sempre que no els passi com a aquella senyora que anava a veure si podria arreglar la seva coixesa i, després de rodolar per les escales i quedar feta una coca, va canviar le petició programada inicialment per una altra de darrera hora que feia “Mare de Déu de Lorda, que quedi com estava”.

I d’ençà del final del segle XIX, o potser d’ençà del XX, moltes dones en el món de tradició cristiana es diuen Lourdes. O Lurdes, o Lorda. A totes per molts d’anys.

Avui fan festa les dones que es diuen Apol·lònia, bellíssim i sonor nom amb una esplèndida o oberta i amb una audaç ela geminada (malgrat que l’Alcover-Moll, prioritzant la pronúncia popular sobre l’etimologia, prefereix escriure’l amb ela simple). Nom en general no gaire corrent —en el país no ha generat toponímia—, però tradicionalment ha estat un nom ben corrent a Mallorca, on es pronunciava usualment Paloni. Havia patit una crisi d’estima a la Mallorca de la segona meitat del segle passat, on una societat de nous rics s’emmirallava en la suposada finesa de les coses espanyoles i estigmatitzava com a rústics i pagesos noms tradicionals com Apol·lònia, Praxedis, Coloma, Pereta, Tonina, i alguns masculins feminitzats com Sebastiana, Miquela, Jerònia, etc. Algunes Apol·lònies ho arreglaren fent-se dir Polita, recurs paral·lel al de les Jeros (amb j espanyola), Margas, Magdas i altres delicadeses. Però crec que darrerament Apol·lònia —i altres noms esmentats—, ha tornat a agafar prestigi i ús, tot i que les mallorquines de les noves generacions portadores del nom ja no solen ser Palonis sinó Apol·lònies. El nom es relaciona amb el déu Apol·lo, déu grec i romà de la bellesa, la poesia, la música i les arts en general, i cap de les muses. Apol·lònia significa ‘aquella que té les qualitats d’Apol·lo’, Déu n’hi do.

Les Apol·lònies deuen el nom a una santa d’Alexandria del segle III que fa part de la corrua de verges màrtirs que darrerament ens omple aquesta secció, tot i que en aquest cas sortim del clàssic guió de les persecucions imperials i del procònsol despietat que les aplica escrupolosament. La història d’Apol·lònia la coneixem per una lletra del bisbe d’Alexandria Dionís, contemporani de la santa, adreçada al bisbe d’Antioquia i conservada a la Història de l’Església de l’historiador cristià Eusebi de Cesarea. Segons aquestes fonts, l’any 248 va haver-hi a Alexandria una revolta popular contra els cristians, alguns dels quals les van passar ben estretes. A Apol·lònia li van pegar una senyora pallissa i a garrotades li van tomar totes les dents. No satisfets amb aquest recapte, van preparar una foguera i li feren ofertes de cremar-la viva si no pronunciava unes frases blasfemes contra Crist o invocava els déus de Roma. La dona no sols es va negar a tals proposicions sinó que va decidir escurçar la cerimònia llançant-se ella sola a les flames. Però ah, Déu, com sempre, estava preparat per a una intervenció immediata i les flames no li van fer més que el plaer d’un bon aire condicionat en un rigorós dia d’hivern. La solució per als botxins, com sempre, la decapitació. I la van fer santa —malgrat que el suïcidi és un pecat mortal per a l’Església catòlica— i la seva devoció s’estengué aviat. Les seves relíquies estan escampades per tot el món, sobretot les dents, que són moltes més que les trenta-dues peces reglamentàries. El papa Pius VI (1717-1799) va voler ajuntar totes les que hi havia escampades per Itàlia i en va arreplegar tres quilos. A França se’n van censar prop de cinc-centes. Això és el que es diu tenir un excel·lent barram. Per l’episodi descrit més amunt de les dents, Santa Apol·lònia és invocada contra el mal de queixal, cosa molt lògica, i és la patrona dels dentistes, cosa que no deixa de ser un poc problemàtica per als estomatòlegs si es pren com a base per al patronatge la tortura i el dolor que es va inferir a la pobra màrtir. Potser més valdria que fos la patrona dels clients dels dentistes. Que sapiguem, i ens estranya, no és la patrona dels suïcides ni dels autoincendiaris ni de cap col·lectiu relacionat amb el foc.

Segons Joan Amades, a Catalunya a partir de la tradició hagiogràfica de Santa Apol·lònia es va generar una altra llegenda que dibuixa una santa barcelonina dels segles XIV o XV, que després d’estar casada amb un home agressiu i violent que la tractava a cops i bufetades, va fugir de casa i es va fer monja dominicana al convent de Montsió (que donava a la plaça de Santa Anna). Dies després se li aparegué Crist caminant amb una gran creu a les espatlles que a penes podia carregar, durant tres dies consecutius. Al tercer dia la monja, agenollada, s’oferí a Jesús per a ajudar a portar la creu, i aquest li va dir “com vols ajudar-me a portar la meva creu si tu no pots portar la teva?” La santa va entendre que havia de tornar amb el seu marit i quan així ho va fer, l’energumen li pegà una pallissa i li ensorrà totes les dents. Per això, segons Amades, la nostra protagonista és invocada contra el mal de dents i els marits maltractadors. Sembla, però, que la llegenda de Santa Apol·lònia de Barcelona està força oblidada, i les dones maltractades no acudeixen avui a cap santa sinó al telèfon 016 o a les entitats creades per a combatre una de les plagues més vergonyoses que encara subsisteixen.

Molts d’anys, Apol·lònia.

Avui és Santa Àgata. Santa Àgata o Santa Àgueda, segons si us agraden les coses més cultes o més populars. Els diccionaris i enciclopèdies de referència no es pronuncien clarament en favor d’una o altra variant. L’Enciclopèdia Catalana entra la santa per Àgata i els topònims per les dues formes (hi ha llocs que es diuen Santa Àgueda i altres que es diuen Santa Àgata). De manera que ara com ara ho deixarem així. Aquest és un nom d’origen grec, provinent de l’adjectiu agathe, femení de agathos, que significa ‘bo’, en el sentit de ‘noble’, ‘bona persona’.

La difusora del nom en el món cristià és Santa Àgata de Catània, una senyora de presumpta existència de qui parla el meu col·lega Jacopo de Voragine, autor de la Llegenda àuria, qui segueix el fil d’un text del segle V. Segons diuen, nasqué a Catània (Sicília) en el si d’una família noble i rica. En aquell temps era procònsol en aquelles terres Quincià, amb ordres de seguir la política de persecució contra els cristians de l’emperador Deci. Quincià, que no tenia molta cultura ni classe, es volgué casar amb Àgata i gaudir així de la seva bellesa i patrimoni. Però la noia digué que nanai, que no volia saber res de ningú més que de Déu. Sí, ja sé que aquest film ja l’hem vist, però és que això dels màrtirs és un poc repetitiu. El procònsol s’ho agafà malament i cercant la manera de convèncer-la la ficà dins un bordell, a càrrec d’una prostituta dita Afrodísia i allà estigué sotmesa a pressió psicològica, corrupció moral i lliurada a orgies i altres festes. Bé, sembla que cap home no aconseguí tocar-la —no sé com s’ho va fer—, car altrament seria màrtir però no verge i ens haurien espatllat el guió. Com que la noia va resistir totes les pressions de la cortesana i es va mantenir en el més rotund no a Quincià, aquest l’emprengué contra la seva “estimada” per la via directa i en pla venjança despietada. La tortura va consistir a tallar-li els pits i després a fer-la jeure damunt un llit de carbons ben encesos. Després d’aquest tractament, i malgrat que Sant Pere va anar a la presó a curar-li els pits, la noia va morir ben aviat. Quan va morir un terratrèmol va fer caure algun mur de la presó sobre els qui l’havien torturat, i un any després de la seva mort l’Etna va entrar en erupció i va amollar un riu de lava que anava cap a Catània. Els seus habitants van agafar el vel que cobria el cos de la santa i alçant-lo contra la lava van fer que aquesta s’aturàs. Per això Àgata és invocada contra els terratrèmols, les erupcions volcàniques i els incendis. Per allò dels pits és patrona de les dides i recentment protectora contra el càncer de mama. En pintura és representada amb la palma dels màrtirs, unes tenalles i una safata amb els pits com si fossin dues tetilles gallegues. Per la forma de tals tetilles la siciliana també va ser declarada patrona dels forners i dels fonedors de campanes, almenys en alguns llocs. Mirau quines coses que té la iconografia cristiana.

És la patrona de Catània —on hi ha les relíquies, almenys les que no són escampades pels cinc continents—, de Malta, de San Marino i de Sencelles. Sí, de Sencelles, on podeu degustar les dolces mamelletes de Santa Àgueda, una delícia no sols de Sencelles sinó habitual en localitats de la part continental del país. El nom Àgata o Àgueda no és dels més freqüents, i a Mallorca sempre ha estat escàs. Però hi ha toponímia amb el nom de la santa. A Menorca (Ferreries) hi ha el castell de Santa Àgueda, vella i robusta fortificació que fou residència dels reis moros de Menorca, on aquests aixecaren bandera de parlament per a rendir-se a Alfons el Liberal el 1287. Segons Coromines el topònim és un element mossàrab després arabitzat i després catalanitzat. A Barcelona Jaume II (el Just) va fer construir la capella de Santa Àgata (a la plaça del Rei) per a formar part del Palau Reial, i Pere el Cerimoniós va manar fer la capella de Santa Àgata de la catedral de València, dita també capella de les Relíquies.

En alguns llocs del nostre país el dia de Santa Àgata es feia una festa de tipus carnavalesc en què homes i dones intercanviaven els rols tradicionals. Les dones manaven i els homes obeïen, els homes estaven a casa fent el dinar i les dones sortien pel món. Es deia la festa de les dones. Tot un muntatge que, fortunadament, ha anat perdent el seu sentit, tot i que crec que encara hi ha en aquells llocs balls i festa en què —això sí— manen les dones.

I finalment recordem el refrany: “Per Santa Àgueda sembra l’alfàbrega”. Bé, esperau un poc que passi la siberiana. Molts d’anys, Àgueda o Àgata.

Avui és Sant Blai, un dia dedicat a un màrtir armenià que suposadament va viure en els segles II i III, nascut al lloc de Sebaste, ara Sivas (Turquia), que és el lloc d’on teòricament vénen els Sebastians. L’home era metge, o físic —els graus i les llicenciatures en aquell temps no estaven tan ben definits com ara—, una feina que compatibilitzava amb el càrrec de bisbe de la dita Sebaste. És una combinació professional que avui pot resultar sorprenent, però en aquell temps de persecucions de cristians un bisbe no estava per viure a un palau sense fer res productiu. De manera que el nostre personatge es dedicava a la medicina i fins i tot a la veterinària. I amb una eficiència que ja voldria la sanitat pública actual: miraclet per aquí i miraclet per allà i els deixava a tots —animals i humans— més sans que un gra d’all.

El 316 arribà a Sebaste un governador dit Agrícola, amb ordres de l’emperador Lucini de fer escabetxina de cristians. Un dia els soldats d’Agrícola, que estaven de caça, veieren una gran quantitat d’animals aplegats i hi anaren ben decidits. Les bèsties havien anat a cercar la benedicció i els serveis sanitaris del sant, que allà dins una cova havia muntat la consulta i la seu episcopal, i allà estava l’home alimentat pels ocells, que li duien les provisions. Els soldats restaren atònits veient que els era absolutament impossible de capturar cap animal, però caçaren el cristià i se l’endugueren a tancar. De camí va guarir un infant que s’estava ofegant perquè una espina de peix li va quedar entravessada i encallada a la gargamella, i amb una simple ordre va fer que un llop amollàs un porcell que s’estava cruspint i que havia pispat a una pobra vídua. Després la vídua li va dur pa a la presó i el cap del porcell per a alimentar-se i dues espelmes perquè no estigués tan a les fosques. Mentre era a la presó no perdé el temps i va guarir un munt de malalts. Però en aquell temps la feina a la presó no redimia penes i l’home va passar pel tràngol habitual dels màrtirs. Diu la llegenda que el van torturar amb un aparell de cardar. De cardar llana, vull dir. Bé, amb un instrument com una gran pinta amb pues de ferro, semblant a l’estri que s’empra per a cardar la llana. I l’home va quedar ben cardat però no va renunciar a les seves conviccions. Després el van tirar a un estany, però el bisbe va fer el senyal de la creu i l’estany va tornar més sòlid que una roca, i ell a damunt passejant tan tranquil. Finalment va ser decapitat, la solució final que sempre soluciona la papereta al persistent botxí.

Amb aquest currículum el nostre sant és l’auxiliador (un del grup dels catorze) contra el mal de coll —altament especialitzat en arestes clavades a la gargamella— i el patró dels otorrinolaringòlegs. Per això hi havia el costum de beneir les gargamelles el dia de Sant Blai. Com que també era bon manescal, en alguns països (Rússia) és també el patró del bestiar. No per aquí, que tenim més confiança en Sant Antoni. I, com no podia ser d’altra manera, és també el patró dels cardadors de llana i dels qui es dediquen a comercialitzar aquesta matèria en general.

Bé, tot això ho sabem perquè ho va escriure —o inventar— un altre metge —Aeci— cap al final del segle V o principi del VI. I el culte al sant s’escampà per Europa en els segles XI i XII. El veureu a l’art representat amb la vestimenta de bisbe —tot i que a la cova anava més informal— i amb dues espelmes creuades o un estri de cardar o una pinta de ferro. Les espelmes (les de la vídua) o ciris s’empren en l’acte de beneir gargamelles, just l’endemà precisament de la Candelera. Arran de la seva devoció el nom de Blai també s’escampà pertot arreu, encara que per aquí és i sempre deu haver estat un nom minoritari. Un nom d’origen grec (Βλασιος, o Blasios perquè s’entengui), que significa ‘que quequeja’ o ‘que retura’. Del grec va passar al llatí (Blasius o Blaisus, segons el nivell de cultura de cadascú) i del llatí a totes les llengües (Blai en català, Blaise en francès i anglès, Blas en espanyol, Bras en portuguès, Biagio en italià, etc.). Supòs que el nostre personatge no quequejava, un defecte que no escau ni a un metge ni a un bisbe, sinó que la paraula ja devia ser un nom establert. A Mallorca hi ha un oratori dedicat a Sant Blai, a Campos, construït en el segle XIII i que fou la primera església parroquial del poble. En el segle XV deixà de ser parròquia i fou dedicat al sant otorrino. En canvi, no hi ha cap poble en tot el país que es digui Sant Blai.

“Per Sant Blai sembra l’ai” diu el refrany en boca de la gent de comarques ioditzants. Em sap greu la falta d’ortografia, però havia de rimar. Si no, hauria d’escriure “per Sant Blall sembla l’all”, que encara queda pitjor. Doncs ja ho sabeu: sembrau alls si voleu, i si teniu la mala sort que una espina us quedi embossada a la garganella, una invocació al bisbe metge i resolt. Molts d’anys als Blais.

Avui és el dia de la Candelera, d’acord amb la terminologia popular tradicional. Segons els calendaris litúrgics oficials és la festa de la Presentació del Senyor i de la Purificació de la Mare de Déu. És una celebració antiga instituïda per a commemorar uns fets que narra l’evangeli de Lluc. Segons els costums jueus, quaranta dies després de néixer un infant mascle aquest havia de ser presentat als sacerdots en el Temple, i, d’altra banda, les dones que havien donat a llum romanien impures durant quaranta dies, fins que amb el mateix acte de presentar-se al temple —i sacrificar dues tortoretes— restaven purificades. De manera que un 2 de febrer se suposa que Maria i Josep i el seu infantó es van presentar al Temple de Jerusalem per a acomplir la dita purificació. Bé, Maria, perquè Josep no tenia res de què purificar-se: ja era ben pur, el pobre.

De fet, com tantes i tantes festes cristianes, aquesta pot ser una continuació de celebracions paganes. Els romans a mitjan febrer tenien les festes Lupercales, dedicades al déu Lupercus, dit també Faunus, déu de la fertilitat i protector dels ramats. El febrer era el darrer mes de l’any en el calendari romà, el mes en què se celebraven ritus de purificació. Purificació en llatí és februum, que deu estar emparentat amb febre, i el ritus es coneixia com a Februa. Ja podem endevinar d’on ve el nom del mes de febrer (februarius). Sembla que els romans ja practicaven la festa candelarum, costum consistent a encendre torxes durant la nit en senyal de purificació. Això correspon a la festa cèltica dita Imbolc, també relacionada amb el foc i la purificació i amb la deessa Brigit, que al seu torn té connexions amb la copatrona d’Irlanda Santa Brígida, totes dues associades a flames sagrades.

La festa de la Presentació de Jesús va començar per l’Església oriental i era inicialment una festa menor, celebrada el 14 de febrer, coincidint amb les Lupercales dels romans. Quan en el segle IV la Nativitat de Jesús es va fixar en el 25 de desembre (abans només hi havia una Epifania el 6 de gener), la festa de la Presentació va passar al 2 de febrer. Justinià, en el segle VI, la va declarar festa important a l’Imperi d’Orient. En el món occidental la festa —ja amb el nom de Purificació de Maria— apareix en el Liber sacramentorum Romanae ecclesiae, una mena de missal del segle VIII que s’ha associat al papa Gelasi I (segle V), cosa que ha fet suposar que aquest papa va substituir les Lucernales romanes per l’equivalent cristià. En qualsevol cas hi degué haver la transformació del ritus de les antigues torxes en el ritus de la benedicció de les candeles i la processó a l’interior de les esglésies per ciris o espelmes encesos, que ara representen la visió de Crist com a llum del món.

La Candelera tanca el cicle de Nadal, i avui és el dia en què tradicionalment es desmunten els betlems, que s’havien muntat per la Puríssima (8 de desembre). Ara el calendari festiu ja té la vista posada en el Carnaval i en el cicle de Pasqua.

Avui (i el dia de Sant Martí, 11 de novembre) a la catedral de Palma es produeix un fenomen que darrerament atreu una gran quantitat de gent: la projecció de la llum de la rosassa de la part de l’altar major just a damunt la rosassa del portal major, amb la qual cosa es produeix una figura de llum i de colors en forma de 8. Després una petita part d’aquest públic roman al temple per a participar —amb tots els canonges de la casa— en els actes de la benedicció de les espelmes amb el cerimonial pertinent.

El dia de la Candelera se situa ben al mig de l’hivern i és un dia lligat a les prediccions meteorològiques. “Si la Candelera plora, l’hivern (o el fred) és fora” diu la primera part d’un conegut refrany popular. La segona part té més variació: “Si la Candelera riu, lluny és l’estiu” o “Si la Candelera riu, el fred és viu”; o, en clara contradicció, “Si la Candelera riu, ja som a l’estiu”; o la solució no compromesa “Si la Candelera riu, ni hivern ni estiu”. També hi ha la versió per als pessimistes: “Tant si plora com si riu, lluny és l’estiu”.

I qui fa festa avui? En el nostre país no crec que hi hagi molta gent a qui felicitar. Conec alguna dona que es diu Candelaria (nom espanyol) i alguna que es diu Purificació(n) o Puri. A aquestes molts d’anys i per a tothom el desig que l’estiu no sigui molt lluny, que aquest fred és insuportable.

Avui és Sant Vicenç, dit també Sant Vicenç màrtir, Sant Vicenç de Saragossa, Sant Vicenç d’Osca, Sant Vicent de València i Sant Vicenç diaca. És un dels sants de l’abundant collita del regnat de Dioclecià i patró de la ciutat de València.

El nostre Vicenç, nascut a Osca segons les cròniques, va ser diaca al servei del bisbe Valeri de Saragossa, que el tenia per la seva mà dreta. Fins i tot Vicenç li feia els sermons, perquè el bisbe parlava returant. La seva gesta parteix del poema Passio sancti Vincenti martyris, obra del poeta Prudenci, de qui parlàvem ahir, autor d’un bon grapat de poemes sobre sants de Roma i d’Hispània. Segons la història contada per Prudenci, el bisbe i el diaca van ser víctimes del procònsol Dacià, un personatge “històric” només esmentat en hagiografies, executor a Hispània de la persecució del cristianisme ordenada per Dioclecià. El delegat imperial va ser l’impulsor de la santedat de Santa Eulàlia, Sant Jordi, Sant Llorenç, Sant Cugat i un caramull més, a més de Sant Vicenç.  Aquest i el seu bisbe van ser descoberts in fraganti, i van ser duts a València —no se sap per què—, on foren jutjats. És tan sàvia la tradició que fins i tot sap a on fermaren el diaca quan, després d’un viatge esgotador a peu, arribà a València: a una columna exposada a la veneració a l’església de Santa Mònica. En el judici el bisbe quec va quedar sense poder articular paraula, dels nervis que duia damunt, i el diaca va parlar per tots dos, més eloqüent que un llibre i més trempat que uns orgues i plantant cara al jutge sense cap pèl a la llengua. Cosa que no va agradar gens a Dacià. Al bisbe, que ja tenia una edat, el van desterrar i al diaca insolent el van condemnar a suplicis terribles fins que renegàs de Crist. El mètode Dacià, que s’aplicà a totes les seves víctimes esmentades més amunt, consisteix en tortures, oferiment de perdó si es retracten, més tortures que normalment i per intervenció divina no fan al torturat ni pessigolles i, finalment, resolució del cas per la via ràpida amb la decapitació. Així Vicenç  fou posat al poltre, fou assotat sense pietat i sotmès a ganxos de ferro que esparracaven la seva pell i carn. Potser mesclant els martiris de Sant Vicent i de Sant Llorenç diu la llegenda que li oferiren alliberar-lo si tirava al foc les sagrades escriptures, cosa que, òbviament, l’home va refusar. I aleshores li van posar a ell, al foc, ben torrat damunt unes graelles. Segons altres creences, el van torturar damunt una post d’un cup, per la qual cosa a França és el patró dels vinyaters. I morí el 22 de gener de l’any 304, després de donar-li tot aquest recapte i de tirar-lo a una masmorra amb el sol que formava un llit de vidres. Per ordre de Dacià el seu cos va ser abandonat al camp, a la mercè dels voltors i altres carronyaires, però un esbart de corbs protegí aquell cos d’aquelles bèsties, que no pogueren ni tocar-lo. Aleshores fou tirat a la mar —o al Túria— amb una pedra al coll —una roda de molí segons alguna iconografia—, però aquell cos fou rescatat, perquè en una aparició —una escena ja vista— el sant li comunicà a una bona senyora la seva localització.

El que va passar amb les restes del sant ja és més problemàtic, perquè hi ha versions per a tots els gustos. Una d’aquestes diu que el dugueren a enterrar ni més ni menys que al cap de Sant Vicenç, a l’extrem sud-occidental de Portugal. Quin viatge que va fer l’home! Sobre la seva tomba portuguesa més tard li van aixecar una capella, al voltant de la qual els corbs continuaven fent guàrdia disciplinadament. Ja podeu suposar per què l’accident geogràfic es diu cap de Sant Vicenç. En el segle XII el rei Alfons Henriques de Portugal va fer exhumar el seu cos i el dugué en vaixell al monestir dit de Sant Vicenç de Fora, a Lisbona. Potser els corbs també van fer aquell viatge. L’escut d’aquesta ciutat —que té el sant per patró— té per motiu central una nau que transporta les restes del sant, escortades per dos lleials corbs de la guàrdia vicentina. Altres versions parlen d’un trasllat de les restes a l’abadia de Sant Benet de Castres (Occitània), en el segle IX, i d’aquí a Lisbona, en el segle XII.

Segons altres creences,  més coherents amb el lloc de la mort, Vicenç va ser enterrat a València, on aviat —en el mateix segle IV— prengué el seu culte, quan el cristianisme començava a arrelar tardanament a València, per la qual cosa Sant Vicenç és considerat el pare i fundador de l’Església valenciana. En el lloc on se suposa que fou enterrat, on ara hi ha el carrer de Sant Vicent Màrtir, es construí una petita església dita la Roqueta. Segurament ho endevinau: els corbs també feien voltes a l’aire per damunt els ossos del diaca. Ossos que no sé cap a on partiren, però que allà no hi són. Se n’anaren al cap de Sant Vicenç o a Occitània per a fugir de la profanació dels musulmans invasors? L’esglesieta primitiva va ser la primera cosa que ocupà Jaume I en la presa de València, i allà va quedar l’històric Penó de la Conquesta, fins que va ser traslladat a l’Ajuntament. Sobre l’església primitiva Jaume I hi féu construir l’església, monestir i hospital coneguts com a santuari de Sant Vicent de la Roqueta. Es conserva l’església, molt canviada amb el pas del temps i salvada de miracle dels especuladors —més corbs—, que pretenien fer en el seu solar un edifici de vulgars habitatges. El Conqueridor va proclamar Sant Vicenç protector de la Conquesta juntament amb Santa Maria, i posteriorment el sant va ser declarat patró de la Ciutat, com no podia ser d’altra manera. I com que no hi pot haver patró sense relíquia, i encara que aquesta es va fer esperar molt, el 1970 els valencians van rebre el regal, procedent de Bari, del braç incorrupte del sant, que tenen ben guardat a la catedral. I què hi feia el braç a Bari? No hi cerqueu resposta: els sants són pertot.

Vicenç és un nom llatí, procedent de Vincentius, que significa ‘vencedor’. Era un nom romà habitual i és un dels noms masculins més famosos en el nostre país. Al País Valencià té la forma Vicent, presa de la forma de vocatiu Vincente. La devoció al sant va fer el nom especialment freqüent a València, on un altre Vicenç valencià, Sant Vicenç Ferrer, va fer l’efecte multiplicador. El mateix Vicenç Ferrer, frare dominicà de gran influència, del segle XV i canonitzat en el XVI, va fer florir el nom pertot arreu del país. També a Mallorca on el frare va fer grans prèdiques i prodigis que deixaren bocabadats els mallorquins. Vicenç també és un cognom —com la majoria de noms de fonts masculins—, escrit tradicionalment Vicens, perquè abans de Fabra la ce trencada estava més perduda que els ossos de Sant Vicenç. També hi ha una dotzena de poblacions catalanes que es diuen Sant Vicenç.

Doncs per molts d’anys a tots els Vicenç i Vicentes.

Avui és Santa Agnès, un dels moltíssims sants màrtirs —sortits de la mà de ferro de Dioclecià i de la fructífera imaginació dels primers cristians— que abarroten el santoral i han condicionat l’onomàstica personal d’una bona part del món. Un d’aquests personatges potser reals, sobre els quals, a partir de la dienda popular, els escrits d’alguns pares de l’Església o afeccionats a l’hagiografia formaren sucoses llegendes per a exemple del personal. En aquest cas les fonts són principalment Sant Ambròs de Milà, que ja esmentàvem ahir, el poeta i apologista cristià Aureli Climent Prudenci, autor del poema “Passio Agnes”, i el col·lega Jaume de Voràgine.

Pot ser que el personatge ni es digués Agnès, que podria ser un nom-sobrenom que li imposaren després de la seva desaparició. Agnès correspon a un mot grec, hagnē (femení de hagnos), que significa ‘casta’, ‘pura’, ‘sagrada’. La semblança amb el nom llatí agnus, ‘xai’, i el fet que el xai també és un símbol de puresa, va fer que la nostra santa d’avui hagi estat representada amb un xotet al costat. La devoció a la santa escampà el nom Agnès, que és o ha estat un dels noms de dona més populars, especialment en el món anglosaxó. A Mallorca, però, sembla que ha estat sempre un nom escàs, tot i que no inexistent. La forma popular mallorquina és Ainès, conseqüència de la mateixa regla fonètica que va canviar regnar per reinar o sagnar per sainar. Però les mallorquines joves portadores d’aquest nom ara es diuen Agnès (si no es diuen Inés), amb la forma original, almenys les que jo conec.

La responsable que tantes dones es diguin o s’hagin dit Agnès és una noieta romana nascuda cap al final del segle III, filla d’una família cristiana. Quan tenia dotze o tretze anys, al prefecte de Roma, Semproni, li va agafar el caprici de tenir-la per nora, però la noieta no va anar de res i digué que ja estava compromesa amb un pretendent de més categoria.  I com que en aquells temps no voler creure l’autoritat podia sortir car, el prefecte, tot enrabiat, la va posar a un bordell a la disposició de tots els qui volguessin divertir-s’hi, després de conduir-la tota nua pels carrers. Diuen que durant el passeig els cabells li van créixer de cop tot tapant el seu cos, i que quan estava en aquell obligatori servei, tots els homes que pretenien fer de consumidors quedaven cegats a l’acte. Un dels visitants va ser el pretendent, el fill del prefecte, que amb la negativa havia quedat mort d’amor i en el moment de la visita quedà mort de ver, estrangulat per un dimoni. Vist que la noia es burlava del càstig i del castigador, va ser condemnada a morir a la foguera, i, com ja hem vist en alguns casos similars, la llenya es negà a prendre com si hagués estat uns quants dies en remull. La típica història dels poders divins que acudeixen a exhibir-se en favor dels escollits de Déu davant els seus botxins. Però com que la dona havia d’ingressar al martirologi, l’exhibició s’acaba quan l’espasa sega el coll de la infortunada (o fortunada, segons com es miri). Poc temps després, la seguí en l’infortuni la seva germana de llet Emerenciana, filla de la dida d’Agnès, descoberta resant a la tomba d’aquesta i lapidada després per no haver volgut renegar de la seva fe. A Emerenciana també la van fer santa i aviat es va dedicar a la sanitat: segons diuen, la seva invocació va guarir de la lepra Santa Constança, filla de Constantí. Agnès va ser enterrada —un 21 de gener, és clar— a una catacumba sobre la qual ara hi ha l’església de Santa Agnès extramurs, que guarda una part de les seves suposades despulles. Una altra part és a l’església de Santa Agnès d’Agone, a la plaça Navona de la mateixa Roma, on hi hagué el circ de Domicià, en què la santa fou martiritzada. En el lloc del bordell també hi ha una capella dedicada a la màrtir. Tot ben endreçadet i purificat.

Santa Agnès és la patrona de la castedat, de les verges, de les noies casadores, de les noies emparellades i de les víctimes de la violació. En alguns llocs la vespra del dia d’avui es fa un ritual en què les fadrinetes juguen a endevinar quin serà el seu marit. També sembla que és la patrona dels escoltes i fins i tot dels jardiners. Això ja no sé per què.

Tenim dues localitats amb el nom de Santa Agnès: Santa Agnès de Malanyanes (Vallès Oriental) i Santa Agnès de Corona (Eivissa). A la segona li van posar el nom en el segle XVIII (abans es deia només Corona), quan es va fer la divisió en parròquies i el bisbe assignà un sant a cada nova església.

I això és tot per avui. Molts d’anys, Agnès.

Avui és Sant Sebastià, màrtir cristià de l’època de la gran escabetxina, protector contra la pesta i patró de Palma. El que sabem d’aquest senyor surt bàsicament de Sant Ambròs, un dels peixos grossos de l’Església cristiana del segle IV, bisbe de Milà, que va escriure —o li van escriure— un sermó en què ens conta el que direm a continuació. Aquestes informacions van ser després treballades per Jacopo de Voragine, el de la Llegenda Àuria, i pels autors del llibre Acta Sanctorum, un vil plagi d’aquests articles meus escrit en el segle XVII.

Sebastià és un nom d’origen llatí. Ve de Sebastianus, que inicialment era un malnom que indicava procedència geogràfica. Un sebastianus era un que era de Sebaste, una població que ara és una ciutat de Turquia, semblant a Palma per població, dita Sivas. Per tant, dir sebastianus és com si diguéssim badaloní, felanitxer o eivissenc. I Sebaste ve del grec sebastos, ‘venerable’, derivat al seu torn de sebas, ‘por’, ‘temor’ o ‘reverència’. Sebastos era l’equivalent grec del llatí augustus, que usaven com a títol els emperadors romans. El nom es va escampar en tot el món per la devoció del nostre personatge d’avui.

Sant Sebastià, però, no era de Sebaste, sinó que era un «francès» nascut per la part de Narbona cap a la meitat del segle III, que s’educà a Milà —o hi nasqué segons els italians— i que es va fer militar. Amb un bon full de serveis i amagant hàbilment que era cristià —si no, no hauria arribat ni a cabo—, va ser designat capità de la Guàrdia Pretoriana, just quan regnava Dioclecià. Un dia que devia tenir algunes feines per una presó en va organitzar una que no va agradar gens a les autoritats. Hi havia dos reclusos, Marc i Marcel·lí, germans bessons, diaques residents a Roma, casats i amb fills, que havien estat arrestats per no haver volgut adorar els déus de Roma. La prova del cotó que solien fer les autoritats per a reprimir el cristianisme. Els pares dels reclusos intentaven convèncer-los, durant les seves visites, que no fessin el ximple i adorassin qui fes falta per a salvar la vida, i precisament el capità Sebastià els espatllà el pla. Aquest no sols va encoratjar els arrestats sinó que va convertir els pares, i al final acabaren convertits el prefecte que havia arrestat els dos bessons, el fill del prefecte, el carceller i la seva dona (una muda que després de la conversió es va posar a parlar com un lloro) i tots els presos que hi havia a la presó. Que van ser tots alliberats pel prefecte, tot i que diuen aquelles cròniques que els germans bessons, el carceller i la seva dona i fins i tot el fill del prefecte (Sant Tiburci, que no el coneix ni sa mare) van ser aglapits i martiritzats. Quan l’emperador va tenir noves de la feta, agafà un enuig majúscul i va ordenar la captura d’aquella maquineta de convertir. Un cop capturat, va ordenar que el duguessin al camp, el fermassin a un arbre i el fusellassin. Però com que els fusells encara no s’havien inventat, l’home es va enfrontar a un pelotó d’arquers, que encara és pitjor, perquè el procés és més lent. Els arquers el taparen de fletxes que li deixaren la pell com un colador. Amb tot, les fletxes no el mataren —tot i que li degueren fer un bon mal— i l’home es va recuperar. Santa Irene, esposa de Càstul —tots dos es dedicaven a amagar a casa seva cristians perseguits, com els dos bessons de qui hem parlat, i tots dos van acabar executats—, va anar a recollir el cos de Sebastià per a enterrar-lo i, veient que encara era viu, el va dur a casa seva i el va curar fins que va ser un home nou. Mentre estava a la casa, amb altres refugiats, va guarir un d’aquests de la ceguesa amb un moviment de la mà. Un cop curat, Sebastià tornà a les seves, i un bon dia, mentre passava l’emperador, es va plantar davant ell i li va fer un míting. El bàmbol va acabar —aquesta vegada sí— mort a cops —alguna font diu que li pegaren amb un mall damunt el cap— i el seu cos tirat a les clavegueres de Roma. Ep, però en una aparició va indicar a una vídua —Santa Lucina sembla que era— on era el seu xassís i li va donar instruccions d’enterrar-lo a una catacumba, la dita catacumba de Sant Sebastià, on també habitaven en aquell temps Sant Pere i Sant Pau. La tradició diu que aquest sepeli es va fer un 20 de gener. Avui una part de les despulles sembla que són a la Basilica Apostolorum de Roma, aixecada en el segle IV damunt la catacumba esmentada. Dic una part  perquè en l’altra part sembla que avui les relíquies estan disseminades per les esglésies catòliques de tots els continents. Un trosset a Palma.

El culte a Sant Sebastià va començar en el segle IV. Ell és un dels catorze sants auxiliadors, que és com una mena de centre sanitari virtual i celestial on es curen totes les malalties. De temps molt antics va ser invocat com a protector contra la pesta, fent competència temps després a Sant Roc. Això sembla que és una cristianització d’un element de la mitologia romana, per associació de Sant Sebastià amb el déu arquer Apol·lo, que també era especialista en malalties infectocontagioses. Sebastià ja va mostrar les seves habilitats en el segle V a Pavia i l’any 680 a Roma, amb motiu d’una pesta que s’hi va desfermar. A més d’advocat contra la pesta el nostre sant també és el patró dels arquers, i en alguns llocs dels soldats i policies. És també —com Sant Jordi— un dels il·lustres sants militars, sants guerrers, sants soldats o athleta Christi. També és el patró dels atletes.

Les representacions medievals el presenten com un home madur, vestit, amb barba i amb les fletxes que van perforar la seva pell. Però a partir del Renaixement els artistes li donen una imatge completament diferent: un home jove, quasi completament nu —un dels pocs sants presentats així, igual que Jesucrist crucificat—, i amb un cert aspecte femení —un cos atractiu, doblegat en forma de essa i amb cara extasiada que mira submisament cap al cel. Aquest fet va cridar l’atenció dels homosexuals, que el van declarar el seu sant patró (o del que avui es diu comunitat LGTBI). L’epidèmia de sida dels anys vuitanta del segle passat, una pesta moderna, va reforçar l’associació dels gais amb el sant.

I ara veurem per què Sant Sebastià és el patró de Palma. A mitjan segle XVI, després de la guerra de les Germanies, es va declarar a Palma una terrible pesta que tenia la ciutat sumida en la desesperació. Es donà la casualitat que en aquell moment va fer escala a Palma —amb la intenció d’estar-hi uns dies i continuar el viatge— un vaixell procedent de l’illa de Rodes que portava gent que fugia de l’atac que els turcs havien fet contra aquella illa. Un dels viatgers era un clergue que portava un os del braç de Sant Sebastià, amb la intenció d’alliberar-lo dels enemics musulmans. Quan la gent ho va saber, es va posar a resar al sant amb la major devoció i efervescència. I el bon sant aquesta vegada tampoc no va defraudar: passats pocs dies la pesta començà a desaparèixer. Arribat el moment de reembarcar, a penes el vaixell sortia del port, es desfermà una gran tempesta que impedí a la nau tot moviment. Es va interpretar que el tros de sant volia estar a Palma —la màgia de la comunicació no verbal— i a Palma va quedar, a una bella capella que li feren a la Catedral. El 1634 els jurats el van declarar patró de la ciutat, tot marginant Sant Roc, que per incompetent es va haver de conformar conservant el carrer a ell dedicat devora la Seu. I desplaçant també —i això ja em sap més greu— el patró anterior, l’Àngel Custodi, que deu ser el meu arcàngel. Temps després, el 1862, Palma dedicà al sant un dels carrers de la ciutat, que fins aleshores duia el nom gens sant de carrer de les Puces.

Curiosament, la festa de Sant Sebastià a Palma havia estat sempre molt magra. Una missa amb les autoritats i pràcticament res més. La conversió en festa popular, amb ball al voltant dels foguerons, data de l’època del darrer Ajuntament de la Dictadura, presidit per Paulí Buchens. Durant la Transició prengué la forma actual: el sarau del vespre precedent, mig festa popular mig botellón, amb actuacions musicals a diverses places de la ciutat. També s’hi van incorporar altres elements, com correfocs, dimonis, focs artificials, la desfilada de la cultura popular o els Simpsons durant el mandat de Catalina Cirer. Avui, juntament amb Sant Antoni, és part de la gresca que comença per Nadal.

Sant Sebastià també és el patró o copatró d’Almenar, Badalona, la Canonja, el Capdellà, Constantí, Copons, Guimerà, Moià, Matadepera, Monistrol, Montferri, els Pallaresos, la Pobla de Vallbona, Riudoms, la Selva de Mar, Soses, Súria, Talarn, Vinaròs, Xàbia i Xixona. I si en deix qualcun, ja em perdonareu. I per si no ho sabíeu, també va ser patró de Barcelona. Al principi del segle XVI el Consell de Cent el va declarar patró de la ciutat —la pesta no anava de bromes— i li van fer una capella on ara hi ha la plaça d’Antoni López. El 1586 la ciutat va rebre un os del sant —Barcelona també, un altre— i per a custodiar-lo dignament li van fer un magnífic reliquiari d’argent que avui es guarda —reliquiari i os— al Museu d’Història de Barcelona. I el sant té capella a la catedral, compartida amb santa Tecla. Un sant que realment dóna per a molt.

Sempre he defensat la Wikipedia. Com a professor —i a diferència d’altres, que la menystenen— l’he recomanada als meus alumnes com a font d’informació, sempre que se sàpiga utilitzar (agafar-la com una font més, tenir esperit crític i comparar sempre diverses versions en diferents idiomes, sense oblidar mai en segons quins articles la versió en anglès). El projecte, lliure, obert, cooperatiu, és un gran projecte. Però també té els seus problemes. Com la desigualtat entre els articles, alguns realment excel·lents i altres que s’assemblen als exàmens d’alumnes d’educació secundària (pens ara en la versió en espanyol). O com la manca de proporcionalitat que fa que a la Wikipedia l’entrada d’un afeccionat a cantar (feta potser per ell mateix) pot tenir el triple d’espai que la d’un científic eminent. Inconvenients que no té una enciclopèdia amb un equip de direcció que imposa uns criteris objectius i regulars. El control de l’instrument és el gran problema, i el funcionament de la Wikipèdia també entranya el perill que alguna versió caigui en mans d’alguna màfia d’incompetents o d’impresentables. El comentari 4 del post precedent és il·lustratiu. La Wikipedia en espanyol, que ja he criticat algun cop en aquest blog, té unes coses que posen a prova la nostra capacitat de sorpresa. Avui trec aquí unes captures de pantalla fetes avui mateix, que mostren el que no hauríem mai cregut que algú pot fer amb la toponímia de Mallorca. Sembla que els articles han estat redactats pels “acadèmics” del Círculo Balear, que potser ja preparen alguna nova retolació de les nostres carreteres, amb el suport legal de la nova legislació lingüística que el Govern de les Balears es disposa a perpetrar.

Davant aquest desastre, que també s’estén a la toponímia catalana continental, no sé si és millor protestar —aquest post només informa— o deixar-los córrer i pensar que la Wikipedia en espanyol està totalment desprestigiada i és un instrument que no mereix gens de fiabilitat i doncs que ens n’hem d’allunyar com d’un niu de puces. Si en el camp de la toponímia diuen aquests disbarats, també en poden dir de semblants en el camp de la física o de la història de l’art. Tothom està advertit. Que els directius globals de Wikipedia avaluïn el mal que els indocumentats de la versió en espanyol fan al projecte.