Fa temps vaig escriure alguns articles sobre els mots acabats en -ó accentuada, concretament Botellots, culebrots i altres doiots, Més sobre la terminació -ó, i Cinturó, castellanisme. El tema no s’esgota, ni prop fer-hi, i avui aport noves dades i idees sobre la qüestió.

Resumint aquells articles, en català tenim mots acabats en –ó provinents de mots llatins acabats en -one, i doncs la terminació és completament normal; mots provinents de llengües modernes, sobretot el francès i l’italià, els morfemes dels quals -on i -one (augmentatius o no) també s’adapten en la terminació catalana -ó (cupó, camió, sifó, xampinyó; balcó, caneló, macarró) ; i finalment mots derivats de mots catalans amb el sufix -ó, que per força ha de ser diminutiu (finestró, calderó) . Però també tenim mots agafats de l’espanyol acabats en aquesta llengua en -ón (augmentatiu) i adaptats en -ó, com bodegó, cinturó, rosetó o teló. I aquests ja són rebutjables, per la seva naturalesa d’hispanismes deguts sols a subordinació nacional, i no com els altres, que són escampats per totes o diverses llengües de l’entorn.

Un grup de mots que mereixen comentari són termes de la física com electró, protó, neutró, ió, anió, catió i altres. Tots foren encunyats per físics anglòfons i, doncs, creats en anglès. En aquesta llengua tots són mots plans, i, per tant, esperaríem que en les llengües receptores també ho fossin. L’anglès electron [iˈlɛktrən] fou encunyat pel físic irlandès George Johnstone Stoney el 1891. Prèviament, el 1600, el físic anglès William Gilbert va encunyar el terme llatí electricus —perquè la ciència es vehiculava en llatí—, en anglès electric, a partir del mot grec élektron, que significava un aliatge d’or i argent i també fou el nom de l’ambre. Tots dos tenien la característica de la brillantor. El mot es relaciona amb l’adjectiu eléktor (‘brillant’), que s’aplicava al sol, i el seu femení eléktris, que s’aplicava a la lluna. Recordem que Electra, la del complex, tenia un nom que significava ‘la que brilla’. Els grecs ja van descobrir que fregant l’ambre sobre la pell agafava la propietat d’atreure alguns objectes; el primer descobriment de l’electricitat. I sobre electricus/electric Sir Thomas Browne, el 1646, creà el mot electricity, tot i que l’electricitat que ara fem servir no va arribar fins al segle XIX. A la meva Mallorca, ja ben entrat el segle XX, i de la novetat la gent, admirada, en digué la trecidat, amb un article fruit de la seva fecunda imaginació.

Els protons i neutrons vingueren més tard.  Els primers —anglès [ˈprɔtən]— foren batejats pel baró neozelandès Ernest Rutherford, el 1920, a partir d’un terme anterior degut al químic anglès William Prout, que anomenà protil (protyle) l’hidrògen, del grec protos (‘primer’).  Creia que totes les substàncies estan formades per àtoms d’hidrogen, la substància primera o primària. Els neutrons —anglès [ˈnjutrən]— foren batejats pel químic americà William Draper Harkins el 1921, partint del mot neutral (‘neutre’) amb la terminació -on d’electron i proton. Abans, el 1834, Faraday havia usat el mateix morfema quan encunyà els termes ion [ˈajən],  anion [ˈanjən] i cation [ˈkatjən]. De fet, aquest formant surt del participi de present grec del verb ienai (‘anar’). Amb la idea que els ions es mouen: els anions van per amunt (grec ano, ‘amunt’) i els cations per avall (grec kato, ‘avall’).

Per què si els mots originals anglesos són plans el català (electró, protó, neutró…), l’espanyol (electrón, protón, neutrón…), el portuguès (electrão, protão, neutrão…) i l’italià (electrone, protone, neutrone…) els fan aguts o plans però amb l’accent sobre la síl·laba no original? Ha de ser per la mediació del francès, que no té més que mots aguts. O potser per analogia amb altres mots del nombrosos acabats igual que els que ara ens ocupen. En qualsevol cas, essent un comportament general en el món romànic no veiem inconvenient en la forma adoptada.

I ara passem a qualque mot que sí que té una anomalia, una forma interferida per l’espanyol i que ha de ser qüestionada. Un és el terme lexicó, amb què en català s’ha traduït l’anglès lexicon tal com s’usa en gramàtica generativa. Quan jo era estudiant, època en què la dita gramàtica fou irrupció a les nostres universitats, ja estava horroritzat d’aquest monstre terminològic, que sembla un esquifit diminutiu. Com es possible que hàgim pogut fer aquesta aberració lèxica, fruit d’una analogia precipitada i insensata amb la munió de mots acabats en –o tònica? El mot és horrible adaptació de l’anglès lexicon [ˈlɛksikən], que no és més que el que en català es diu lèxic, tret del grec léxikon (‘col·lecció de paraules), que en un principi era el nom de diccionaris o glossaris grecs. Derivat de lexis (‘paraula’) i aquest de legein (‘dir’). Font de lexema, lexical, lexicologia, etc. En català, a part de lèxic, que és el conjunt de mots de la llengua, per a la invenció de la gramàtica generativa caldria dir lèxicon, si es vol tenir un terme diferent de lèxic.

Una altra errada de la nostra codificació és el mot panteó. Ja va ser denunciada pel savi i enyorat Juli Moll i Gómez de la Tía. El mot prové del llatí pantheum (‘temple consagrat a tots els déus de Roma’) i aquest del grec pantheon, neutre de pantheos (‘tots els déus), compost de pan (‘tot’) i theos (déu). Avui panteó —així és com surt als diccionaris— designa un monument funerari destinat a l’enterrament dels membres d’una família. Però la forma d’aquest mot mostra la interferència llampant de l’espanyol. Totes les llengües que ens han de ser referència accentuen la primera síl·laba, llevat òbviament del francès (italià pànteon, anglès pantheon), igual que ho fan els ètims grec i llatí. Doncs pànteon hauria de ser en català.

Un altre mot, en aquest cas nom propi, que presenta la mateixa anomalia és Satiricó, la famosa obra de Petroni. D’acord amb l’etimologia i la pràctica de totes les llengües menys l’espanyol (i el francès, com se suposa), ha de ser Satíricon. I el cotiledó (forma registrada en el DIEC com a secundària) ha de ser cotilèdon.

I segur que en trobarem més. Però podria ser pitjor: sort que tenim encara molts de mots que s’han salvat d’aquest lamentable desplaçament de l’accent, perquè podríem haver fet asindetó, baritó, epigó, epsiló, gramofó, onomasticó, oximoró, planctó, polisindetó, etc. Dins la desgràcia encara hem tingut sort.

Cap comentari