Correctors
Els qui no són especialistes en llengua —és a dir, quasi tothom—, o els qui no n’han estudiat en una bona quantitat, quan publiquen alguna cosa necessiten un corrector per a evitar que hi surtin algunes —i en algun cas moltes— faltes. Als qui som més o menys de la professió també ens va bé un corrector, perquè tot humà s’erra o es distreu, i quatre ulls hi veuen més que dos. Jo també he fet moltes vegades la feina de revisar els escrits d’altri, però sempre que he corregit una persona lingüísticament formada —com, per exemple, un escriptor—, no he fet altra cosa que prendre nota de les coses que canviaria i comunicar-li-les perquè sigui ell o ella qui decideixi. I quan he enviat textos a l’editor, he agraït que actuassin d’aquesta mateixa manera.
Amb la darrera cosa que he publicat, el text de què parlava dos posts més avall [el podeu llegir aquí tal com jo l’he escrit], la cosa no ha anat així. Heus ací les diferències entre allò que vaig escriure i allò que ha sortit imprès:
|
Havia escrit:
|
Ha sortit publicat:
|
|
els Borbons
|
els Borbó
|
|
Per a dur a terme el seu projecte la monarquia borbònica va comptar amb…
|
Per dur a terme el seu projecte la monarquia borbònica va comptar amb…
|
|
els camins que s’obren davant nosaltres
|
els camins que s’obren davant nostre
|
|
la llengua catalana, allò que ens singularitza com a poble,…
|
la llengua catalana, el que ens singularitza com a poble,…
|
|
els Estats que constituïen la Corona d’Aragó
|
els estats que constituïen la Corona d’Aragó
|
|
la participació en el govern dels distints estaments
|
la participació en el Govern dels distints estaments
|
I resulta que no estic d’acord en cap de les correccions. En alguns casos el corrector deu aplicar els criteris de la casa (Pòrtic), com la norma d’escriure Estat amb majúscula si va en singular i amb minúscula si va en plural —això és el que m’han aplicat—, que és un criteri com un altre. Amb els mots Estat, Església, Corona, Govern, etc. jo ús la majúscula o la minúscula de manera diacrítica (la nova seu del Govern / contribuir al bon govern del país), que també és un criteri com un altre; i, precisament, a la frase que m’han esmenat govern té el segon sentit.
El que ja consider indignant és la mutilació que m’han fet de la preposició per a. Segueixen la nefasta “norma Coromines”, una de les insurgències contra la normativa que més mal han fet a la llengua catalana? Allò que es diu seguir-la no la segueixen gaire, perquè no m’han tocat les frases aquest ordre està dissenyat per a garantir…, l’esforç de l’administració per a implementar… i no és el lloc o moment per a entrar…
Tot això no és res nou: és el conflicte tradicional i continu entre els correctors i els seus beneficiats o víctimes (segons els casos).
22 comentaris22 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Ai, els correctors, els correctors, que dolentots que són (que som)…
Fa més de vuit anys que faig de correctora, en castellà, per a algunes editorials. Moltes vegades, moltes, m’he trobat amb correccions que jo faria però que responen a un criteri de gust personal; en aquests casos penso que és imprescindible consultar-ho a l’autor, i així ho he fet notar al maquetador o a l’editor mateix i, amb poques diferències, la resposta sempre ha estat que sí, que li ho consultarien però que hi havia pressa, molta pressa. Al final acaben tirant pel dret i tenen més en compte el criteri del corrector que el de l’autor o a l’inrevés segons com bufa el vent aquell dia.
El tema de les majúscules i minúscules és el meu malson. També les uso de manera diacrítica, però segons les editorials hi ha excepcions a pertot. I, en castellà, m’he arribat a trobar consultant Seco i Souza i que cap dels dos em solucionés el problema, al contrari, amb contradiccions i tot.
Jo també hagués proposat estats en minúscula, i hagués tret la coma davant dels suspensius, però aquest Govern en majúscula fa mal als ulls. La resta de correccions, senzillament, no les entenc.
El Teatre Principal ja torna a tenir temporada d´Òpera, i servei de sobretítols en la llengua pròpia del país (en èpoques antigues eren, a part de lumínicament feridors, en les dues llengües oficials): estam d´enhorabona, tant per una cosa com per l´altra! No vaig seguir els títols fil per randa, ja que conec l´argument de l´òpera actualment en cartell prou bé, però em varen semblar bastant dignes, tot i que, com a mínim, al corrector se li va passar per alt un “mand” (“jo et ‘mand’ això”) que feia mal als ulls, i un parell de “duu-lo” (imperatiu de ‘dur’).
No puc suportar jo tampoc la mutilació del “per a” davant infinitiu. I amb la passivitat i el conformisme d’una gran majoria de correctors-filòlegs.
Ara, el Llibre d’estil del Govern de les Illes Balears ha consagrat el fet d’usar només “per” davant infinitiu i no n’estic GENS d’acord.
La cosa arriba a l’extrem que dins una llei -posem per cas- hem de mirar la versió castellana per a veure si un “per” davant infinitiu vol dir una cosa o una altra.
Hem de recórrer al castellà per saber què diu en català! Això podríem fer!
I encara hi ha gent que diu que es pot saber pel context! Per ventura, dins frases col·loquials podem saber majoritàriament el context però us dic que dins lleis, decrets, normes o qualsevol altre registre elevat de la llengua no es veu tan clara la cosa.
Però, on és la Gramàtica de l’IEC? Com és possible que l’AVL ja n’haja treta una -de bastant qualitat en certs aspectes- i l’IEC només dispose d’una fúrria versió electrònica a mitjan fer?
Què dimonis fan?
Rut —i abans que ningú altre s’afegeixi a la idea—, jo no he dit ni diré mai que els correctors siguin “dolents”. Ans al contrari, fan una feina extraordinària, molt difícil i molt ingrata. Si no fos pels correctors el català que ha circulat i circula seria un autèntic desastre. Però precisament perquè és una feina complexa, de vegades alguna cosa falla.
Així ho havia entès, Gabriel, només era una picada d’ull, per això vaig posar “dolentots”. Els correctors són necessaris, encara que hi ha algunes editorials que han decidit prescindir-ne, i es nota molt, he trobat algunes faltes esgarrifoses que algun dia hauré d’aplegar per fer una mena de “museu dels horrors lingüístics”; per no parlar d’alguns diaris, que estan convençuts que els periodistes, pel fet de ser-ho, escriuen sense faltes…
“Correttore, traditore”. Els criteris de correcció s’han d’aplicar amb seny. Els exemples que esmentes són una negació d’aquest principi.
Per cert, si jo fos corrector hauria canviat en el teu text ‘comunicar-li-les’ per ‘comunicar-les-hi’. En un text on empres variants baleàriques (‘actuassin’,’jo ús’) sembla que no hi diu una variant valenciana de combinació de pronoms.
Doncs si fossis corrector i m’haguessis canviat comunicar-li-les per comunicar-les-hi no saps com m’hauria enfadat. El qui escriu és amo dels seus escrits, i alguns ens entossudim —i ens creiem en el dret— a cercar, experimentar i treballar un ideal de llengua concebuda per a tota la nació, agafant d’allà on sigui tot allò que valorem com a interessant per a aquest ideal. La idea de “mesclar dialectes”, vista com a problema i no com a projecte suggestiu, deu ser bastant consubstancial als nostres esquemes de fragmentació lingüística, tan propis de llengües subordinades.
Prou complexos són els pronoms febles, com per complicar-ho encara més! Estic d´acord amb J.G. Mora (i amb la gramàtica que em varen ensenyar a mi) i de moment em qued amb la forma “comunicar-les-hi”, tot i que la forma valenciana la trob ben respectable, però més allunyada de com nosaltres més o manco ho pronuciam.
Naturalment: cadascú que “es quedi” amb el que vulgui. Però, Joans, si us acostumàssiu una temporadeta a les formes “valencianes” (alineant-les amb les actualment normatives li ho i li’n i amb allò que vam estudiar de els els, els les, etc. (que també deu ser valencià), després veuríeu com és de complicat i estrany aquesta cosa de els hi o les hi. I ja no diguem per a ensenyar-ho als estrangers: complicadíssim!
Els irlandesos també discuteixen sobre si és millor escriure “Deputy First Minister” o “deputy First Minister” (és a dir, ‘deputy’ en minúscula), tal i com publica avui Vilaweb en aquest article:
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2837461
Totalment d’acord. Penso que les formes “valencianes” són més clares i entenedores. En el meu cas, sempre tenia problemes amb els “l’hi”, que em semblaven i em semblen forçats, se me n’anava la mà i gairebé sempre era un “li”; fins que vaig adoptar la forma “li ho”, molt més espontània.
Amb les majúscules i minúscules es veu que tothom hi té problemes: http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2837461
😉
Em sembla curiós que esmenteu el tema dels pronoms febles, la dificultat o no d’usar unes formes determinades i d’ensenyar-les i, en canvi, no considereu que sigui dificultós l’ús del per i per a davant d’infinitiu. Potser és que segons per a quins parlants, la distinció encara és prou clara (i que duri). Em sembla poc adequat considerar la norma Corominas com a “nefasta” perquè per a molts catalanoparlants que usen aquesta llengua s’ha convertit en una eina útil, ja que no havien d’aprendre (sí, aprendre, perquè l’oralitat aquí no els ajuda ni tampoc la reflexió lingüística) quins verbs regeixen per a o per.
Una altra cosa és que el corrector o correctora no tingui present la varietat geogràfica en què s’ha escrit un determinat text.
“Alguns ens entossudim —i ens creiem en el dret— a cercar, experimentar i treballar un ideal de llengua concebuda per a tota la nació, agafant d’allà on sigui tot allò que valorem com a interessant per a aquest ideal”. Gabriel Bibiloni.
Hi estic d’acord, sobretot en qüestions de lèxic i d’expressions idiomàtiques. Sóc més restrictiu en allò que concerneix l’estructura gramatical bàsica de la llengua. Allò que considerem estàndard només l’hauríem de salpebrar, si de cas, amb variants gramaticals d’un sol dialecte, normalment el dialecte propi de l’autor. Quant a les combinacions de ‘li’ amb altres pronoms personals potser són més que variants dialectals i pertanyen a allò que podríem anomenar ‘estàndard històric’, amb la qual cosa ja estaríem veient la qüestió des d’una altra òptica.
Un dels drets lingüístics que sempre ha cregut tenir, i al que difícilment em faran renunciar, és a la totalitat de l’idioma, com el tenen els qui parlen castellà, francès, anglès o qualsevol altra llengua a la que no s’imposen restriccions. Si a mi, com a mallorquí catalanoparlant, em ve de gust usar un mot o una frase que no és usual a Mallorca però ho és a Tarragona o a València, perquè ho he de poder fer-ho? Creis que un murcià castellanoparlant serà blasmat per usar un mot o frase corrent a Madrid o a Toledo però no a Múrcia?
“Els irlandesos també discuteixen sobre si és millor escriure “Deputy First Minister” o “deputy First Minister” (és a dir, ‘deputy’ en minúscula)”. Joan Vecord.
Discuteixen, els irlandesos, una qüestió lingüística, en anglès.
Actualment tan sols hi ha uns 50.000 parlants que tenen l’irlandès com a llengua primera de la comunicació social. 1.500.000 només en tenen alguns coneixements, bàsicament els que aprenen a l’escola.
És aquest el futur de les llengües que no formen part del club selecte de les ‘top ten'(les deu més importants)?
Joan Gabriel,
Certament, transdialectalitzar en lèxic i fraseologia és relativament fàcil. I fins i tot en qüestions morfològiques no verbals (boscs/boscos, us/vos). Les diverses opcions de morfologia verbal, en canvi, estan molt fortament associades a un territori. Aquí la unitat de l’estàndard té una mala ferida i no la guarirem ara com ara.
Insistesc que aquí hi ha diverses opcions personals que s’han de respectar: la dels qui volen identificar-se amb una varietat geogràfica i valoren la “coherència” en el marc d’aquesta varietat i la dels qui aspiren més aviat a identificar-se amb una idea de llengua comuna deixant a un segon pla el valor emblemàtic de les formes ara com ara associades a una regió. Si em permeteu personalitzar, jo no escric parlam o insistesc perquè siguin formes mallorquines (si fos continental qui sap si també les usaria), sinó perquè les trop (ep!) interessants. Les que no m’interessen les deix de banda, amb la convicció que no vindrà d’aquí cap desgràcia insuperable.
En tot cas, agafar formes d’altres dialectes en benefici de la unitat de la llengua (mesclar, vaja) és el que hem fet tots, també els de la primera opció (canviar mos per ens, per exemple). Bé, tots però sobretot els “perifèrics”.
Anna, ja faré un post sobre la presumpta facilitat de la dita norma Coromines.
Professor, totalment d´acord amb el vostre darrer comentari. I respecte a l´anterior, sí que és complicat això d´”els hi” i “les hi”, però si és normatiu i, en aquest cas (a diferència de tants d´altres!) és com ho deim nosaltres, per a mi és la primera opció; prou “renúncies” hem fet ja els “perifèrics”, com deis vós, a favor de l´estàndard comú, com per haver de fer-ne més tan dèbilment justificades d´entrada com aquesta. I si és mal d´aprendre per als estrangers, mala sort, que jo també he hagut d´assimilar regles estranyíssimes d´altres llengües diferents de la meva: realment, crec que és un argument no gaire vàlid per defensar una postura o una altra.
Com a mínim, espero que aquestes “correccions” no hagin anat més enllà d’un simple suggeriment per part del corrector: crec que s’ha de mantenir “la voluntat de l’autor” tant com sigui possible, i en aquest teu cas ho és perfectament!
No és per ventura ‘mos’ un barbarisme? I per tant canviar mos per ‘ens/nos’ no és més que la superació d’aquest barbarisme. Per contra, l’opció entre ‘vos’ i ‘us’ és una qüestió formal perquè totes dues formes són correctes.
Recordem també el barbarisme principatí de dir per exemple ‘per comunica’ns’ en comptes de ‘per comunicar-nos’.
Barbarismes, això? Uf…
El ‘mos’ no té fonament etimològic. És una invenció popular per analogia amb el singular ‘me’, i segurament per evitar la similitud del ‘nos’ amb les construccions negatives. Per això dic que és un barbarisme. O tal volta caldria dir-ne un vulgarisme. Potser ens ho aclarirà el professor Bibiloni.
Jo —pecador que sóc— també de vegades he fer servir el mot vulgarisme per a referir-me a una paraula o variant que vull que desallotgi l’espai del català formal; és a dir, allò que en una altra situació més “normal” se suposa que seria un vulgarisme. En rigor, però, una cosa és vulgarisme quan ho diuen les persones “vulgars”, i mos, almenys a una part del territori ho diuen els notaris, els metges i els directors generals. Barbarisme (de bàrbar, estranger)tampoc no se sap què és: és una paraula carregada emocionalment que es fa servir també per a dejectar allò que volem que no circuli.
Mos, efectivament, surt de nos per analogia amb me. És la forma popular de tots els dialectes excepte el central, on a partir de Barcelona ha irradiat la variant ens. Vull dir que nos no és forma viva enlloc. Per això mateix (mos és vist com una deformació i nos és postís) ha estat fàcil acceptar en tot registre estàndard la forma ens, paral·lela a les altres formes reforçades.