A l’Alguer he participat en unes magnífiques Jornades d’Intercanvi per a Estudiants, organitzades per Acció Escolar Congrés de Cultura Catalana, que han reunit devers tres-cents nois, d’edat entre catorze i divuit anys i procedents de diversos llocs dels Països Catalans. Allà vaig compartir taula rodona amb Josep Espar i Ticó, un home que ha dedicat molts d’anys dels molts que ja té a la defensa de la llengua i del país. A la seva manera, que és òbviament tan respectable com altres maneres. Durant la seva intervenció exhibí l’entusiasme que sempre l’ha caracteritzat i, com un avi ple de saviesa i experiència, intentà transmetre’l al jovent que omplia l’àmplia sala. No defraudà els qui ja l’havien sentit altres vegades i tragué la imatge de la fruitera amb set pomes, pomes amb diversos gusts i colors que enriqueixen la sola i única fruitera. El moment en què es mostrà més enèrgic va ser quan va amollar un vehement “No als Països Catalans”, que va despertar una bona part dels presents, que abans de la proclama es podien veure amb els ulls clucs i amb el cap fent lents i discrets desplaçaments verticals. Fins i tot és possible que algun dels qui en aquell instant es desxondien, que lògicament no havia seguit el discurs, amb la desorientació del moment es pensàs trobar en un acte de Nuevas Generaciones. Però no, l’orador només deia no a una denominació; un no, tanmateix, que és una de les seves profundes conviccions. Espar és un home de fe, també de gran fe en la curiosa teoria que diu que s’han de construir els Països Catalans, però no s’han de dir Països Catalans, perquè aquesta denominació provoca rebuig entre els qui rebutgen la idea de construir els Països Catalans.
El senyor Espar, denominacions a part, vol salvar la fruitera; per això ha llançat una nova iniciativa per a promoure l’ús de la llengua que s’afegeix a les moltes que omplen el seu currículum. No sabem com serà; només sabem que es dirà l’Heptàgon, un nom que ningú no podrà deixar de relacionar a la primera amb un altre polígon dins el qual pantaixen moribundes –assassinades– una partida de llengües i cultures, entre elles una part de la nostra. Set pometes té el pomer, però si rescatam de l’oblit la pomarrina del Carxe, l’Heptàgon podria ascendir a la categoria d’octàgon sense dificultats. I encara si consideràvem les Balears com a quatre pomes en lloc d’una, tindríem un hendecàgon de la rotunditat d’un renec. També sabem que porta un subtítol tan contundent com Comunitat internacional de llengua catalana, que a mi em provoca unes ganes desficioses de saber quantes són les nacions implicades en aquesta cosa tan internacional. També set?
Benvinguda sigui una altra iniciativa que ofereix feina i entreteniment a tants de patriotes sempre disposats a treballar incansables en qualsevol parada que surti de la llum dels lluminosos. En aquest país tindrem moltes mancances, però si d’una cosa anam sobrats és d’iniciatives per a la promoció de la llengua. És a dir paradetes incomptables que es dediquen a fer el mateix.

La tertúlia matinal del passat dia 24 és una mostra antològica d’un discurs antinacional que s’està enquistant en un sector de gent d’opinió de les quatre províncies i s’exhibeix impúdicament en una ràdio que braveja de nacional. El que s’hi diu, arran dels fets del Correllengua en el Camp Nou, forneix material per a anàlisis sucoses i per a electritzar molts de cabells. M’agradaria fer-ne un comentari mínimament consistent, però ara no tinc temps. En tot cas, deix als lectors (feu clic en el llegir més) una transcripció exacta del que els nostres opinadors benpensants van dir. Fins i tot podrà servir per a veure una incapacitat de construir frases amb la mínima consistència sintàctica que gasta la nostra intel·lectualitat.

Tertúlia de Catalunya Ràdio, de dia 24-10-2005, amb Jordi Barbeta, Joan B. Culla, Milagros Pérez-Oliva i Antoni Puigverd

Bassas: Dissabte hi havia un acte pel Correllengua […] es va posar una pancarta a terra amb el mapa dels Països Catalans. Clar, potser des d’una òptica pròxima als oients per exemple del Matí de Catalunya Ràdio han vist cinquanta vegades i no els ve d’aquí veure el mapa dels Països Catalans, perquè, bueno, recordo que al pavelló de la Fira de Guadalajara per parlar del domini lingüístic català hi havia un mapa dels Països Catalans. Això ha generat tota mena, incloses les illes, naturalment, d’hipersensibilitats, hem sentit abans un conseller valencià parlant de que això és feixisme, que això ho feia Hitler a les Olimpiades de Berlín a l’any 36, etc., i potser seria un bon moment per preguntar-nos la vigència d’aquest terme, el sentit que pugui tenir, el mal que pugui fer, és a dir si a allò que en podríem dir la causa del reconeixement que hi ha un lloc on es parla català i que no és estrictament el Principat de Catalunya li fa més bé que mal l’aparició d’aquest mapa.

Culla: Jo de tota la vida he sigut un descregut o un escèptic bastant considerable sobre aquest tema, fins i tot quan estava en la cresta de l’ona. En el sentit de que jo crec que una cosa és el domini lingüístic, sobre el qual no hi ha discussió científica possible, encara que hi ha gent que el discuteix per raons ideològiques, i una altra cosa diferent és dir si tots parlem la mateixa llengua vol dir que formem una unitat política. Jo crec que aquesta part del sil·logisme és la que no s’aguanta, no per res sinó perquè la realitat no la corrobora. O sigui si la majoria dels valencians i dels habitants de les illes Balears, etc. diguessin sí, formem una unitat política, doncs jo diría magnífic, estupendo i cap objecció. El problema és que no ara, sinó des de fa un o dos o tres segles això no és així. I els comportaments polítics electorals i les actituds i els universos simbòlics etc. són diferents, No vol dir que siguin antagònics amb la idea aquesta (ja sap que l’Estatut balear diu que la llengua que es parla allà és el català, mentre que l’Estatut valencià no utilitza aquest terme i ha donat lloc a molts embolics, etc.) Ara, dit això jo trobo obcè, pornogràfic, diríem, que el PP insisteixi, en el context del debat pre-estatutari digui que això era el catalanismo fascista i compari amb l’Anchluss de Hitler a Àustria. Ara estem aquí a la Diagonal i jo no veig desfilar les divisions blindades del pancatalanisme en direcció a València. No n’hi han de divisions blindades del pancatalanisme. Fer una analogia entre un plantejament tan discutible com tu vulguis però un plantejament estrictament linguistico-cultural o estrictament simbòlic, i el que feia Hitler que no tenia res de simbòlic, que era d’una contundència pràctica acollonant, si em permets, …

Pérez-Oliva: El que passa és que la utilització de la qüestió lingüística com a missatge subliminal de plantejaments de comunitat política es fa constantment. Per exemple al País Basc, quan s’ha presentat el document del PNV sobre la nova proposta de via política del País Basc s’ha presentat en euskera, en castellà i en francès, amb lo qual s’està donant indirectament el missatge de que nosaltres ens adrecem… és el cas contrari de lo dels Països Catalans. És una comunitat que ells pretenen que sigui una comunitat política que té tres llengües quan aquí el plantejament seria l’altre, una comunitat lingüística que té una sola llengua però en canvi no és comunitat política. Enfí, s’està utilitzant constantment per una i altra banda …

Barbeta: Jo crec que això ho ha utilitzat tothom. Unamuno va dir mi patria es mi lengua, i després un senyor que es deia José Maria Aznar López, quan era president del govern espanyol, va dir que s’havia d’anar a la guerra d’Iraq a col•laborar amb un país que hi han quaranta milions d’hispanoparlants. Per tant, això es barreja sempre. L’acte del Camp Nou a mi em sembla totalment simbòlic. Em sembla que probablement el Joel Joan, que és de la ceba, va aprofitar el moment i va escombrar cap a casa seva i va dir Visca els Països Catalans lliures. El Joel Joan es representa a ell mateix.

Bassas: Sí, però ho estaven fent totes les televisions i això es va veure a València.

Barbeta: Sí, però és que vejam si ens entenem: qualsevol cosa que es faci aquí que puguin allà aprofitar els partidaris d’alimentar l’enfrontament ho faran. Per tant, no ens hauríem d’exclamar. És lògic que el PP faci això i seria il•lògic que nosaltres ens atabaléssim per això.

Puigverd: Jo, primer de tot he de dir que en Joel Joan em comença a carregar, la manera, el protagonisme que té quan fa política. Suposo que forma part del fet que és un home molt conegut i molt aplaudit i que connecta molt amb la gent jove. Parlàvem de Vent del Pla i he de dir que no he vist aquesta sèrie, però sí que vaig veure aquest estiu una sèrie molt bona que va fer ell, que no era ben bé d’humor com una altra anterior sinó que …

Culla: Porca misèria?

Puigverd: Aquesta. La crítica com a actor i la sèrie aquesta la vaig trobar extraordinàriament bona per ser una sèrie televisiva. Dit això crec que això és un dels grans errors de la catalanitat, de la catalanitat així profunda.

Barbeta: Serà d’alguns catalans.

Puigverd: No, perquè si es fessin públics (jo n’he sentit a parlar però no els he vists escrits) la quantitat de diners que s’han donat des de Catalunya per a alimentar aquesta gent tan minoritària que malgrat tot tenen un predicament extraordinari des d’aquí i que tenen un comportament que (ara la diré molt grossa) de vegades fa pensar en aquella mena de posició que tenien els serbis de Croàcia o els croates de Sèrbia… No sé si m’explico, nosaltres sempre demanem l’opinió d’una gent que representa com a màxim el dos per cent de la societat valenciana, i aquesta gent tenen un poder aquí, i és una fe perquè al final anem a parar a una persona extraordinària (Joan Fuster) que jo considero un dels grans intel·lectuals que ha tingut la llengua catalana, però que naturalment és discutible la seva posició. La seva interpretació del País Valencià s’ha convertit en una mena de dogma de fe que ningú el posa en qüestió.

[Interrupció]

Puigverd: Jo m’excito molt perquè em sento bastant sol defensant això. En el món estricte de la cultura catalana pròpiament dita això fa molt de mal a la llengua catalana. D’aquesta manera el català perd decisivament una part del seu domini lingüístic, perquè les llengües efectivament no es poden discutir, bé es podria discutir però seria una discussió bastant científica perquè hi ha algú que comença a dir ara que el provençal i el català no són tan diferents… enfí hi ha qui diu que parlem tots llatí, tots els de les llengües romàniques, per tant especular s’hi podria especular molt, però de moment i ateses les convencions, és la mateixa llengua però no hi ha res escrit que una llengua per més que sigui la mateixa no pugui els parlants d’aquesta llengua considerar-la una llengua diferent. D’això n’hi ha molts casos i en podríem fer molta comparativa. Després aquesta idea que diu aquest senyor valencià la porten a un extrem, però jo també ho he portat abans, he fet una exageració quan he dit que els catalans érem els jueus d’Espanya, però aquests moments d’exageració tots els podem tenir, però hi ha un element de fons que em sembla que aquest senyor té força raó, i és que el nacionalisme català s’inspira en el nacionalisme alemany històric, el del segle XIX, el de l’idealisme alemany, el de Herder, i aquesta idea de la llengua i territori trenca completament la història, perquè la polèmica entre el català i el valencià ve del segle XV, no ve de fa dos o tres segles, ve del segle XV, i ja la construcció de la corona catalano-aragonesa no té res a veure amb la idea de Països Catalans, al contrari, ja es va crear un regne totalment diferent amb unes lleis diferents, amb unes relacions diferents amb la monarquia, i la rivalitat entre Catalunya i València ve del segle XV, quan Barcelona amb la crisi del 14 baixa trenta-mil habitants i València en té noranta mil. La cosa és molt antiga i nosaltres aquí anem predicant una mena de dogma de fe que son la simplificació reduïda i tòpica d’unes idees de Joan Fuster i les convertim en dogma de fe, que això serveix a algú per fer política, per deixar fora de joc algú altre, serveix a Catalunya per fer política però li fa un mal enorme a la llengua catalana, un mal enorme. Tota la politització de la llengua al País Valencià és fer mal a la llengua i a Catalunya crec que també però això seria una altra discussió.

Culla: No sé si s’ha entès perquè n’hem parlat altres vegades. Jo estic parcialment d’acord amb tu, el que passa que no fins a les últimes conseqüències. Potser sí que ha sigut un error històric del catalanisme polític aquest voler incorporar els valencians a un projecte eminentment principatí tot i constatar repetidament al llarg de la història que la majoria dels valencians no estaven per la labor. Potser sí que ha sigut un error, probablement. El que no veig clar són dues coses: una que hagi sigut un error que des de la perspectiva política catalana del Principat ens hagi sigut gaire negoci. Si féssim un càlcul de rendabilitat, em sembla que hi hem sortit perdent calés, i ho dic literalment i metafòricament parlant, no veig quina renda n’hem tret d’això. I després, efectivament, la corona d’Aragó és la primera prova que la unitat política no és tal, perquè els propis reis que van parir-ho això ja van considerar que eren estats diferents, però és que, fixa’t, quan el president Maragall invoca no els Països Catalans sinó la Corona d’Aragó la reacció a València és pràcticament la mateixa que quan s’invoquen els Països Catalans.

Puigverd: No, hi ha una diferència molt gran: els empresaris valencians ho troben interessant perquè a València tant li interessa ser port de Madrid com formar part de [inintel•ligible]. Precisament Barcelona, Catalunya, perd moltes oportunitats amb aquesta història de polititzar una idea totalment discutible que és la de Països Catalans…

Culla: Jo no sé si els empresaris valencians estan per la labor, en tot cas deuen votar el PP, i en canvi no li diuen al PP escolti faci el favor de no mostrar-se tan ferotgement contrari a la idea de la Corona d’Aragó, ja m’enteneu, l’Euroregió…

Puigverd: Als empresaris valencians no els convé tot aquest embolic, no ho diuen gaire fort, i és evident que ho diuen amb veu més fluixa, és a dir aquí el que tenim és un problema de cor que els polítics valencians els aprofiten pel seu rendiment, nosaltres també ho hem fet [inintel•ligible] i així anem de mal en pitjor.

Pérez-Oliva. Jo volia posar l’atenció sobre una cosa, que és que aquestes posicions pancatalanistes o dels Països Catalans, que moltes vegades apareixen (fixeu-vos que representen una minoria aquí a Catalunya, i en canvi tenen una gran projecció mediàtica, perquè hereus com són molts dels seus defensors de les estratègies de la Crida, són molt hàbils en la utilització de mitjans de comunicació, perquè per exemple hi ha un festival de rock i surt allà l’estelada, vint-i-quatre estelades, i sembla que sigui allò una cosa molt majoritària. Ara aprofiten el camp del Barça per fer això. Però aquesta discussió no està en la societat política. La reacció és emocional a València, etc. però… Això permet que quan Maragall proposa l’Euroregió l’ABC posi a la portada un mapa d’Espanya i Maragall senyalant el mapa dient “Maragall se quiere quedar media España”. Altanto amb aquest tipus d’eslògan perquè després fan més mal que bé. El projecte d’Euroregió és un projecte molt interessant que a València s’ha acceptat molt bé, que a Balears s’ha acceptat molt bé, inclús al sud de França es veu amb molt d’interès… en l’àmbit econòmic s’ha acceptat molt bé perquè la gent que sap què es porta entre mans en el terreny econòmic sap la importància de quedar clusters, i a Europa els clusters és lo que està pujant econòmicament en alguns dels països que més prosperen.

Barbeta: En qualsevol cas hem de donar per descomptat que els que sortiran en contra no dels Països Catalans, de l’Euroregió… Jo no sé si els empresaris valencians estan a favor de l’Euroregió o no. El dia que els empresaris valencians i els catalans, i els balears, se n’adonin de que tenen uns interessos comuns aquest dia començarà a existir de facto els Països Catalans. Però això que ja se n’han donat compte de fa molt de temps el senyor Alfonso Guerra i el senyor Abril Martorell ho van veure claríssim, que això havien d’evitar-ho com fos.

Pérez-Oliva: L’Euroregió inclou Saragossa, que no parla català.

El libel ultraespanyolista, antimallorquí i d’extrema dreta El Mundo-El Día de Baleares té uns “articulistes” als quals no podrem mai agrair els moments de diversió amb què ens obsequien. Avui n’hi ha un que escriu un “article” titulat Colonialismo catalán, on es fa un memorial de greuges en relació al tal colonialisme on surt tot, des de la “conquista” de Pere el Cerimoniós fins als bombardaments “catalans” durant la darrera guerra, passant pel “robatori” de la h de Maó i tota la lletania. Però la cosa més curiosa és la recriminació que fa a Carod-Rovira: “negoció con ETA en Perpignan para que no atentaran en Cataluña, olvidando a Baleares y Valencia, donde han seguido cometiendo actos terroristas“. Tota una declaració de pancatalanisme. Tot un poema.

Menorca s’ha lliurat en bona part de la devastació perpetrada per la voracitat dels qui a les altres illes han posat l’enriquiment ràpid i de la manera que sigui per damunt qualsevol valor. I Menorca és una bellesa encara. Però els devoradors estan a l’aguait i disposats a no aturar-se en la materialització dels seus interessos fins que no quedi res per verd. El port de Ciutadella, una de les encisadores entrades a l’illa, pateix una greu amenaça de restar convertida en un emplastre de ciment i de pijeria. Esperem que la resistència dels defensors de l’illa, que es veu en accions com l’enviament massiu de la postal de la imatge a la ministra del Medi Ambient, salvi el port de la malifeta. (Aquí podeu veure l’altra cara de la postal.)

Algú va escriure la frase genial que el Principat, la Catalunya oficial, és com una mena d’Espanya que té la seva Catalunya (la Vall d’Aran) i la seva Hispanoamèrica (que no us serà mala d’endevinar). No sé si l’autor de la troballa pensava també en termes de mentalitat de la gent que habita aquests espais, però aquí hi hauria un fil interessant per a seguir. Quan els de les tisores han proposat de substituir la paraula nació de l’Estatut principatí per l’expressió realitat nacional (que el mateix Estatut aplica a la Vall d’Aran), Joan Ridao –un polític mereixedor de tot el meu respecte– ha dit, en defensa del mot nació , que no hem de confondre les coses: Aran és una realitat nacional i no una nació perquè la nació en aquest cas és Occitània. Doncs, mira per on, jo diria que això mateix es pot predicar del Principat de Catalunya, que no és una nació perquè la nació són els Països Catalans. Com que estic segur que Ridao i tots els del seu partit també ho creuen, la qüestió que em neguiteja és per què embullam la troca? Si ho creiem, per què no ho diem clarament? Ja sé que tots els altres no estan per prendre aquest camí, però si els qui hi estan se n’amaguen, llavors si que no farem res.

Avui han passat per davant els meus ulls dos articles contundents sobre el tema, un de Toni Cucarella, valencià, i un altre de Jaume Corbera, mallorquí. Catalans més que els qui més, no sud-americans.

El PSM és un partit que ha jugat un rol decisiu en la història de Mallorca les darreres dècades, i l’ha de continuar jugant (igual que els homòlegs de les altres illes). Això és tan cert com el dret que té ERC d’existir a les Illes i al País Valencià. Perquè hi ha molts de ciutadans que creuen en la nació de Salses a Guardamar que pensen que un partit d’àmbit nacional és l’instrument més eficaç per a servir els interessos del país. Però anar separats a les eleccions en aquests moments és una barbaritat. Per moltes que siguin les diferències que separen els partits que obeeixen i serveixen només aquest país, la situació actual és tan lluny dels objectius d’uns i altres que anar cadascú pel seu vent només representaria la victòria del PP. I ara no hi ha cap prioritat ni cap urgència major que alliberar aquestes illes del PP. Fins i tot s’haurien de fer tots els esforços que fessin falta perquè Unió Mallorquina pogués incorporar-se també al projecte, si calgués fent sacrificis i renúncies provisionals, en nom d’una intel·ligent distinció entre allò que és necessari i allò que cau de la post (cau de la post el manteniment d’una identitat cultural que se’n va en orris, sense la qual no hi ha país ni hi ha res). Quan hàgim alliberat aquestes belles illes de la bèstia i els seus habitants comencin a deixar enrere el provincianisme en el moment d’anar a l’urna, serà el moment de posar l’accent en les diferències que separen els qui ara no es poden permetre el luxe d’anar dividits.

Estam de sort. Els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers estam de sort de tenir un partit majoritari que decididament defensa els interessos de les Illes. Si algú ho dubtava, anava molt errat de comptes. Segons el Diari de Balears d’avui, el portaveu del Govern de l’arxipèlag ha manifestat que “Matas vol un Estatut amb els privilegis que accepti el Congrés per a Catalunya”. I afegeix, per si qualcú no ho ha entès bé, que “si la Cambra baixa aprova el mateix articulat que va sortir ahir del Parlament del Catalunya, l’Executiu Matas reclamarà beneficis similars, com ara poder negociar el model de finançament de manera bilateral amb l’Estat”.
Les Illes Balears són una de les comunitats autònomes amb més diferencial entre el volum de diners que els ciutadans paguen (a l’Estat) i el volum de diners que l’Estat retorna. És a dir una de les comunitats més espoliades. Doncs ànim, senyor Matas. Amb un sistema de finançament com el que preveu l’Estatut que va sortir ahir del Parlament de Catalunya, els illencs tindríem una dobberada que ens sortiria per les orelles. I vós podríeu convertir totes les carreteretes de mala mort que maluneixen els pobles de les Illes en amples autopistes amb molts de carrils i amb aquests ponts i rotondes elevades que quasi no caben a la foto del Google Earth. I els turistes, bocabadats davant tant de progrés, vindrien a eixams i ens omplirien les butxaques. I podríem fer un altre aeroport al nord de Mallorca, i així encara en vindrien més, I faríem més urbanitzacions i vindrien més alemanys a comprar cases. I els illencs, la meitat dels quals viuen del turisme i l’altra meitat de la construcció, aniríem tots amb Roll Royce i vestits d’Armani i Calvin Klein.
Ànim senyor Matas, no caigueu en el dubte ni en el parany de fer cas a mals consellers. Seguiu per aquest camí i demanau, demanau, no quedant mai enrere del que demanin els catalans. Demanau que les Illes siguin una nació (o tres, no s’ha de mirar prim), i el coneixement del català obligatori, i les competències blindades i els drets històrics… I si un dia el Parlament de Catalunya proclama la independència, no vulgueu ser menys que els catalans. Qualsevol cosa menys passar per tal humiliació.
Només hi ha una cosa que no entenc. Ara que hi pens, els vostres companys de partit d’allà dalt han votat que no a tot això.

Avui hi ha futbol. Juguen el Barcelona i el València en el Camp Nou. Una emissora de ràdio regional valenciana (Ràdio 9) transmet el partit, i el comentarista (Josep Rovira) va repetint una i altra vegada que el València guanya. Al mateix temps, una emissora regional sud-principatina (Catalunya Ràdio) també transmet el partit, i el comentarista (Joaquim M. Puyal) va repetint una i altra vegada que el Barça perd. De sobte el Barça fa un gol, i el comentarista de la ràdio regional valenciana ho relata capmoix i amb veu pansida, mentre que el de la ràdio regional sud-principatina expel·leix estentoris i incontinguts crits d’eufòria. Tot normal. Està molt bé que hi hagi ràdios regionals (i televisions) pròximes a la gent. El problema és que no tinguem també una ràdio nacional (i una televisió) per a retransmetre els partits de futbol i per a retransmetre la vida, aquesta sobretot, des d’una òptica nacional. No, senyor Puyal, senyor Sarsanedas i companyia: aquí no hi ha cap ràdio nacional.

I ja que hi som, i ha sortit el tema de les banderes, aixec la mateixa que vaig aixecar a final dels setanta i principi dels vuitanta, quan un ampli col·lectiu de persones vam intentar –infructuosament, clar– que l’Estatut de les Illes adoptàs la bandera històrica de les quatre barres netes. Doncs aquests dies m’he entretingut fent unes pàgines sobre heràldica i vexil·lografia de les Illes Balears, que potser podran servir per a fer surar un poc la veritat històrica damunt la manipulació i la mentida. Meravella d’Internet.

Fa temps que tenia necessitat de dir-ho i avui ho he descarregat en el Diari de Balears. Crec que s’està abusant d’una visió reduccionista de la història: la visió idíl·lica d’un regne de Mallorca privatiu de seixanta anys de durada, que es pretén convertir en pilar de no se sap quina identitat i al servei de no se sap quins interessos. Amb aquella vella idea que una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat, es van repetint mil vegades mentides com la del rei Sanç i la bandereta del morat. I es dóna força a una simbologia que està pensada únicament per a esborrar-ne una altra. Ho podeu llegir avui al Balears (aquí una versió permanent).