Sóc una persona (0,09 segons Contrastant) sempre preocupada per la correcció de la llengua catalana que circula per aquest món. Els lingüistes, com els metges i els capellans, en cas de necessitat hem d’actuar sense mirar l’horari laboral. De manera que quan veig una cosa mal escrita, bota el corrector i la mà, amb el llapis purificador, té tendència a anar irrefrenable cap a la malifeta. Avui he vist per Internet aquesta imatge de l’esquerra, i el llapis –en aquest cas programa informàtic– se n’hi ha anat ben decidit. A baix la teniu endreçada. Per si qualcú la vol fer córrer, com a mínim que no vagi pel món amb aquestes vergonyes.

Continua el discurs poc clar sobre la presència de l’expressió idioma valencià a l’Estatut. Continua la cridòria que afirma que ara s’ha consumat la secessió, que ara s’ha creat una llengua nova, i que ara ja no hi ha remei. I joc dic que ara les coses estan igual que abans des del punt de vista jurídic i des d’un punt de vista sociològic. Que ja és prou desgràcia, però, en tot cas, no estan pitjor.

Així i tot, cal no menysvalorar l’element que introdueix en aquest debat, en què sembla que tot està dit, Francesc Esteve en el seu article L’idioma valencià i l’«arrojo» de Pla, publicat en el darrer número d’El Temps: la possibilitat que després de la batalleta per a posar o llevar l’expressió idioma valencià, els jutges puguin deduir que hi ha hagut “voluntat del legislador” de canviar les coses respecte de la situació anterior. Això de la voluntat del legislador és un concepte que en el món de la justícia té certa importància. La justícia és, certament, imprevisible.

Ahir es va saber que el president de l’Institut d’Estudis Catalans ha formulat una petició mitjançant “una carta al president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall i una altra a cadascun dels 31 diputats o senadors catalans [sic] a Madrid, d’adscripció socialista” (i per què només als “catalans” si el IEC té com a àmbit tot el territori de la llengua?); i que la Federació Llull (Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear) ha adreçat la mateixa petició als senadors socialistes. He llegit aquest document i no ho puc creure. Resulta que allò que demanen, amb una manca de concreció que escarrufa, és evitar l’expressió “idioma valencià”. És a dir que el redactat actual [1. La lengua propia de la Comunitat Valenciana es el valenciano. 2. El idioma valenciano es el oficial en la Comunitat Valenciana, …] ja els va bé mentre es canviï idioma valencià per valencià.
I al final del document afegeixen “i si, per raó de compromisos contrets pel vostre partit, la fórmula “idioma valencià” no pot ser rectificada literalment, sí que s’hauria de fer constar en la redacció final de l’Estatut aprovada pel Senat i pel Congrés […] que el valencià és forma [sic] part de la llengua catalana i que les dues denominacions “valencià” i “català” són equivalents.” Vaja, que allò que hauria de ser el nucli i centre de la petició és un recurs final per si de cas allò que es demana [!] no pot ser. Increïble.

En el Diari de Balears està per sortir un article meu que reordena les idees que he exposat en dos posts anteriors. El teniu en el llegir més, igual que la redacció actual de l’Estatut i les esmenes del Bloc i d’Esquerra Republicana. Que per aquí hi havia la solució.

Article de Gabriel Bibiloni: “Idioma Valencià” (Diari de Balears)

En el món de la filologia el valencià és una de les varietats geogràfiques de la llengua catalana, és a dir una part del tot, i convé que això continuï essent així, perquè en ciència els termes i els conceptes han de ser clars. Resulta, però, que el 1982 l’Estatut d’autonomia del País Valencià, per raons que estaven a mitjan camí entre la tradició i el joc brut polític, en lloc de designar la llengua amb el nom que en circumstàncies de normalitat política hauria rebut, li va donar el de valencià, tot establint que “Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà”. Com que el que és normal en tot el món és que allò que les lleis declaren oficial no és una varietat dialectal sinó una llengua, a partir de la promulgació de l’Estatut valencià del 82 hom ha considerat –ha estat prudent i necessari considerar– que en l’ordenament jurídic d’aquesta comunitat el terme valencià no és més que un sinònim de català, és a dir una altra manera de denominar la llengua que es parla entre Salses i Guardamar. El mateix diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans dóna ara al mot valencià el sentit de “dialecte occidental del català parlat al País Valencià” i també l’altre sentit político-jurídic (“al País Valencià, llengua catalana”), una operació que a les Balears és innecessària. La mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua ha establit que valencià, català, idioma valencià, llengua valenciana i llengua catalana són denominacions equivalents. D’altra banda, un bon nombre de sentències judicials, i d’alt nivell, han donat plena validesa a aquesta equivalència.

Alguns creiem fermament que l’exclusió a l’Estatut del 82 del nom general i acadèmic de la llengua va ser un gran error, perquè va possibilitar –en contrast clar amb el que va passar a les Illes– una dinàmica d’intoxicació i d’obstaculització de la recuperació de la llengua que no ha cessat. Però és comprensible que, una vegada comès l’error, la consideració de valencià com a nom de tot l’idioma, i no d’una simple varietat dialectal, era necessària. Discrepam amb alguns col·legues valencians sobre la qüestió de si aquest altre nom de la nostra llengua s’ha de considerar un fet excepcional i provisional de l’àmbit jurídic valencià o una denominació definitiva i al mateix nivell que l’altra; però això és una altra qüestió.

Arran de la discussió del nou Estatut d’autonomia del País Valencià s’ha produït una confrontació entre dues opcions que han estat presentades com a antagòniques o amb una càrrega diferencial elevada: valencià i idioma valencià. Però la realitat és que els enunciats “el valencià és l’idioma oficial de…” i “l’idioma valencià és l’oficial de…”, que són els que estaven en pugna, són estrictament equivalents. En els dos casos el valencià és considerat un idioma. Aquesta confrontació ha amagat la disjuntiva real, que no era altra que explicitar o no explicitar en el text jurídic que el valencià és la mateixa llengua que el català, atès que substituir valencià per català era diguem-ne difícil.

Una vegada l’Estatut aprovat, els mitjans de comunicació de tot el país, començant pels més importants, s’han llançat a vociferar, amb tanta insistència com manca de responsabilitat, que s’ha consagrat la secessió legal de la llengua i perles per l’estil. Això no sols és fals sinó que crea un estat d’opinió gens convenient: no convé que ho creguin els catalanoparlants, i, fins i tot, no convindria que ho arribassin a creure els jutges. Ara les coses no estan pitjor que abans, sinó, en tot cas, igual. Amb el nou Estatut res no impedeix de continuar mantenint, com han fet els tribunals, que valencià i català, idioma valencià i idioma català són sinònims. Però és que, fins i tot, les coses es poden mirar de tal manera que la fórmula l’idioma valencià sigui menys secessionista que la fórmula el valencià, en què hi ha una clara substantivació. En el sintagma l’idioma valencià el mot valencià pot ser un adjectiu, qualificador del substantiu idioma, equivalent al complement dels valencians o del País Valencià. Idioma valencià pot ser el subjecte de la frase impecable, en tots els sentits, l’idioma valencià és el català. Una frase sintàcticament equivalent a el president valencià [del País Valencià] és Francisco Camps. Vaja, que les coses es poden enfocar de diverses maneres. Aquesta és una, i aquí queda per si pot servir en alguna situació en què calguin arguments.

Pot ser que qualque socialista pretengui utilitzar aquest article per a justificar el seu partit, que aquests dies ha rebut de valent de part dels defensors de la llengua. I ha rebut amb raó, perquè el PSOE és el gran responsable que s’hagi perdut una oportunitat històrica de resoldre aquest conflicte sagnant, car amb altres partits tenia majoria suficient al Congrés per a fer-ho. Però alerta: l’error dels socialistes valencians és haver pretès de fer-nos creure que la unitat de la llengua es defensava únicament dient valencià i no idioma valencià, una pretensió que faria riure si no fos que les coses no estan per a rialles. Fins que una ordre de Madrid els va fer posar la parauleta en litigi i callar.

Redacció actual de l’Estatut

1. La lengua propia de la Comunitat Valenciana es el valenciano.
2. El idioma valenciano es el oficial en la Comunitat Valenciana, al igual que lo es el castellano, que es el idioma oficial del Estado. Todos tienen derecho a conocerlos y a usarlos y a recibir la enseñanza del, y en, idioma valenciano.
3. La Generalitat garantizará el uso normal y oficial de las dos lenguas, y adoptará las medidas necesarias para asegurar su conocimiento.
4. Nadie podrá ser discriminado por razón de su lengua.
5. Se otorgará especial protección y respeto a la recuperación del valenciano.
6. La ley establecerá los criterios de aplicación de la lengua propia en la Administración y la enseñanza.
7. Se delimitará por ley los territorios en los que predomine el uso de una y otra lengua, así como los que puedan ser exceptuados de la enseñanza y del uso de la lengua propia de la Comunitat Valenciana.
8. L’Académia Valenciana de la Llengua es la Institución Normativa del idioma valenciano.»

Esmena del Bloc

“Artículo sexto.

1. La lengua propia del País Valencià es el valenciano.

2. Valenciano es la denominación histórica que en el País Valencià se le otorga a la lengua común, compartida y considerada como propia en las comunidades autónomas de Catalunya, las Illes Balears y el País Valencià.

3. El valenciano es el idioma oficial en el País Valencià, al igual que lo es el castellano, que es el idioma oficial del Estado español. Todos los ciudadanos tienen derecho a conocerlos y a usarlos y a recibir la enseñanza de, y en, valenciano.

4. La Generalitat garantizará el uso normal y oficial de las dos lenguas, tomará las medidas necesarias para asegurarse a través de políticas activas su conocimiento y creará las condiciones que permitan llegar a la igualdad plena de su uso y garantizar los derechos y deberes de los ciudadanos del País Valencià.

5. Nadie podrá ser discriminado por razón de su lengua.

6. Se otorgará especial protección y respeto a la recuperación del valenciano,

7. La ley establecerá los criterios de aplicación de la lengua propia en la administración y la enseñanza, exigiendo el requisito lingüístico para el acceso a la función pública.

8. Se delimitará por ley los territorios en los que predomine el uso de una y otra lengua.

9. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua es la Institución que tiene por función determinar y elaborar, en su caso, la Formativa Lingüística del valenciano, así como velar por el valenciano partiendo de la tradición lexicográfica, literaria y la realidad lingüística genuina valenciana, así como la normativización consolidada, a partir de las denominadas Normes de Castelló.”

Esmena d’ERC

“Artículo 6.

1. La lengua propia del País Valencià es el valenciano. Junto a esta denominación, se reconoce como equivalente a todos los efectos la denominación lengua catalana, que es la que se establece como oficial en los demás territorios de la comunidad lingüística, el ordenamiento jurídico español y las instituciones académicas e internacionales.

2. El valencià es la lengua oficial del País Valencià. También lo es el castellano, que es lengua oficial del Estado español. Todas las personas tienen el derecho de utilizar y el derecho y deber de conocer las dos lenguas oficiales. Los poderes públicos del País Valencià han de establecer las medidas necesarias para facilitar el ejercicio de estos derechos y el cumplimiento de este deber.

3. La Generalitat debe promover la comunicación y la cooperación entre los territorios que comparten patrimonio lingüístico con el País Valencià. A estos efectos, la Generalitat y el Estado, según corresponda, pueden suscribir convenios, tratados y otros mecanismos de colaboración para la promoción y la difusión exterior de la lengua catalana.

Permeteu-me que avui parli de mi: és una excusa per a parlar d’altres coses. Com a bon mallorquí de la Mallorca profunda i secana, no vaig d’aigua. Només la de la dutxa i ben calenta. La mar està feta per als peixos i per als turistes nòrdics, i l’única excepció per a mi a aquest principi són quatre capficades a la piscina en ple mes d’agost. Tanmateix, i paradoxalment, en aquesta vida he triat l’opció de practicar amb intensitat aquest difícil esport que és la natació a contracorrent.

I no ho dic perquè hagi perdut totes les eleccions i tots els referèndums en què he participat, i perquè tinc els meus dubtes que en el tros de camí que resta n’arribi a guanyar cap. Em referesc a nadades en la meva vida professional. Per exemple, quan encara era un estudiant, vaig defensar –en principi oralment davant els col·legues– que el nom de la capital de la meva illa anterior al segle XVIII era Mallorca, quan tothom en aquell moment estava fermament convençut que era Ciutat de Mallorca, i que la gent en el llenguatge diari se’n menjava la segona part. Els col·legues em van prendre per boig. Temps després ho vaig posar per escrit (aquí una versió recent), i ara, bastants anys després, ningú no posa en qüestió aquella bojada que desconcertava els meus interlocutors.

Després vaig defensar que els topònims de les Balears s’havien d’escriure normalment amb l’article estàndard, i no amb el salat, que era la convicció profunda de savis i llecs. He escrit algun article, algun llibre i algun web crec que demostrant que aquests són articles ben igual que els altres, i que no hi ha el més mínim fonament diguem-ne filològic per a fer-ne un cas especial. Com que –ja ho deia Einstein– és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici, la cosa costa que és de veure. Però a poc a poc, sobretot entre els filòlegs més joves, la idea es va obrint camí. I les resistències més fortes vénen d’un petit nucli de filòlegs de la vella escola, que s’atrinxeren darrere els seus títols o càrrecs, ja que no han pogut adduir mai cap argumentació científica en favor seu. De fet, només tenen dos arguments, un que diuen i un que no diuen. El que no diuen és que allò que defensen “els agrada més”, un argument molt més comú en el món de la llengua del que pugui semblar, i el que diuen és allò de la sensibilitat de la gent i aquestes excuses. Però la cosa és que n’hi ha qualcun que es pren tan seriosament el seu paper d’encalçaheretges que, fins i tot, és capaç de posar en marxa les maquinacions més indignes del món acadèmic per a impedir que des d’alguna institució acadèmica surti algun llibre que contravingui la seva voluntat.

Els filòlegs que més servei han fet a la llengua catalana són aquells que han mantingut les conviccions davant corrents adversos, començant pel mateix Fabra (l’obra del qual, almenys la primera part, va ser una dura lluita contra l’Institut d’Estudis Catalans) i continuant per molts altres, entre els quals no vull oblidar Francesc de Borja Moll, que mai no va silenciar les seves discrepàncies. I jo, humilment mir de seguir-ne l’exemple, i quan veig alguna cosa clara, em llanç a l’aigua i net. Per cert, això de net també és una de les meves persistents nadades a contracorrent.

La darrera nadada és la meva petita rebel·lió contra la decisió del Termcat de “normalitzar” la paraula bloc per a designar allò que en tot el món civilitzat és un blog. Vaig escriure alguna cosa al meu blog i un article a Llengua Nacional. I ja la tenim armada, com es pot veure, per exemple, a la Viquipèdia, o a punts de discussió com aquest o com aquest. Davant el desgavell l’autoritat es manté impassible, tot i que els súbdits han començat a desertar (un exemple i un altre). Ja veurem com acaba la cosa.

Quan l’autoritat –o qui està considerat com a tal– no respon a allò que se n’espera o es tanca a la seva torre, els intents de fer córrer usos coherents en això de la llengua són exasperadament inoperants. Perquè la gent normal no té per què ser especialista en lingüística, i davant la necessitat de seguretat opta per seguir disciplinadament el camí que l’autoritat indica. I és necessari que això sigui així, però tan necessari com que l’autoritat hagi de guanyar-se aquest nom amb la seva excel·lència.

Diuen que el temps col·loca cadascú i cada cosa al seu lloc. I estableix si és el nadador o el corrent qui du el sentit girat. Però, coi, tinc els braços cruixits i l’aigua és freda. És clar que molt pitjor ha de ser l’ardor de la foguera a què van anar a parar –o quasi– Galileu, Jan Hus, Servet i altres que nadaven contra corrent. Per molt que ara estiguin al seu lloc.

El Partit Popular d’Andalusia emet pels mitjans de comunicació d’aquella regió uns anuncis en què s’ataca Catalunya. Podeu sentir-los aquí:

Anunci 1
Anunci 2

“El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya, el dret i el deure de conèixer-les”

Abans eren tots els que havien de saber català. Ara els jutges, fiscals, secretaris, militars, etcètera ja no cal que en sàpiguen si no són ciutadans de Catalunya. Jas llenties.

Avui s’ha aprovat el nou Estatut del País Valencià. Era una magnífica ocasió per a resoldre el problema de la llengua, i hi havia la possibilitat real de resoldre’l. El responsable que no hagi estat així és el PSOE, que, amb altres partits, tenia majoria suficient per a fer-ho. La solució era una cosa tan senzilla com explicitar a l’Estatut que valencià és una altra denominació de la llengua catalana. Però els socialistes valencians han sacrificat la llengua als seus (suposats) interessos electorals o, fins i tot, a l’obediència a una central a la qual ben poc importen els interessos valencians.

Aquests dies m’he inflat de sentir que la introducció de la fórmula idioma valencià representa la consolidació de la secessió lingüística. Hi ha hagut crides als socialistes dels Països Catalans perquè no votassin la dita fórmula, tot i que han acabat votant-la sense cap mania. Però allò que s’ha de recriminar als socialistes no és que hagin preferit idioma valencià a valencià, que al cap i a la fi és el mateix, sinó que no volguessin introduir l’aclariment sobre la identitat de la llengua que assenyalava més amunt.

Ara ja està fet, l’Estatut ja no es tocarà, i és qüestió d’usar-lo a favor nostre. Hauríem de tenir la prudència de no repetir com a maquinetes que el nou Estatut consagra definitivament la secessió lingüística. Primer perquè no és ver, i, segon, perquè no fos cosa que els jutges ho arribassin a creure. La veritat és que les coses ara no estan pitjor que abans. En tot cas, igual. Ja vaig dir fa poc que els enunciats el valencià és l’idioma oficial de… i l’idioma valencià és l’oficial de… són estrictament equivalents. En els dos casos el valencià és considerat idioma. I en els dos casos res no impedeix de continuar mantenint, com han fet els tribunals, que valencià i català, idioma valencià i idioma català són sinònims. Però és que, fins i tot, les coses es poden mirar de tal manera que la fórmula l’idioma valencià sigui menys secessionista que la fórmula el valencià, en què hi ha una clara substantivació. En el sintagma l’idioma valencià el mot valencià pot ser un adjectiu, qualificador del substantiu idioma, equivalent al complement dels valencians o del País Valencià. Idioma valencià pot ser el subjecte de la frase impecable, en tots els sentits, l’idioma valencià és el català. Una frase sintàcticament equivalent a el president valencià [del País Valencià] és Francisco Camps. Vaja, que les coses es poden enfocar de diverses maneres. Aquesta és una, i aquí queda per si pot servir en alguna situació en què calguin arguments.
Però el problema no és si es diu valencià o idioma valencià. El problema és que no es diu —malgrat que tothom ho sap, fins i tot els secessionistes— quin és aquest idioma.

Sembla que ens hem begut l’enteniment. Curiós debat aquest que no es formula entre el blanc i el negre sinó entre el negre i el color de la fosca. Perquè la fórmula “el valencià és l’idioma oficial de…” i la fórmula “l’idioma valencià és l’oficial de…” és exactament el mateix. De la primera frase es pot deduir que hi ha un idioma que es diu valencià, en la mateixa mesura que es pot deduir de la segona. Igual que la fórmula constitucional “el castellà és la llengua […] oficial de l’Estat” no seria diferent de “la llengua castellana és l’oficial de l’Estat”. Aquest és un joc estult en què uns volen fer creure a un cert sector que estan per la unitat de la llengua, i els altres volen fer creure als seus que defensen la “valencianitat”. I no defensen ni una cosa ni l’altra.
Després d’allò que l’experiència ens ha ensenyat a tots en el País Valencià, el que hauria de ser el mínim acceptable per tothom que tingués un compromís elemental amb la llengua i la identitat d’aquesta comunitat seria l’explicitació, amb la fórmula que sigui, que el valencià és la mateixa llengua que la que en altres àmbits es diu català. El mínim, dic: l’ideal seria que l’Estatut valencià designàs la llengua amb el seu nom unitari i prou. Però El PSOE(-PSPV) dirà —si no pensa coses més inconfessables— que ni tan sols aquell mínim no és assumible en termes electorals, que és tant com dir que no és només la dreta troglodita sinó també la societat valenciana que el matí surt de casa arregladeta la que no està en condicions d’acceptar una cosa tan elemental com la unitat de la llengua catalana. Doncs si els seus votants —els del PSOE(-PSC)— no ho accepten o no ho entenen, deu ser perquè no els ho han explicat. I han tingut vint-i-cinc anys per a explicar-los-ho. Han mirat a una altra banda, i aquest és el seu pecat. Mortal, evidentment.
Bé, n’hi ha un altre, de pecat, la submissió canina als interessos de Madrid, però això més que un pecat és l’essència del partit.

Alguns correctors dels principals mitjans de comunicació del país (TVC, Catalunya Ràdio, etc.) continuen demostrant que no saben català. Més detalls aquí.

Els del PP són genials. Rajoy troba aberrant –ho ha dit avui– que a Catalunya es pugui exigir a un comerciant el deure d’atendre els clients en català, i ho argumenta dient que a Madrid mai no se’ls acudiria de fer una llei que obligàs un venedor xinès a parlar en espanyol als clients. Si vol parlar en xinès, diu el gran liberal, que hi parli.

És un exemple contundent de la brillantor intel·lectual d’alguns –bastants– dels nostres veïns. És com si algú trobàs aberrant que un afectat d’una malaltia prengués un medicament perquè una persona sana mai no se li acudiria de fer-ho. O més exactament, hauríem de dir que és com si qualcú es mofàs d’un qui pren un medicament en el suposit que la malaltia fos conseqüència d’un enverinament perpetrat pel mofador. És com si digués que a Madrid mai no farien una llei que establís que la pluja ha de caure de dalt cap a baix. Simplement no cal que la facin, aquesta llei, perquè la pluja ja hi cau cap avall, com els xinesos ja hi parlen en espanyol quan munten la paradeta de la roba a Madrid. Supòs que vós sabeu, senyor Rajoy, per què els xinesos residents a Madrid procuren parlar espanyol amb els clients i no en xinès: us faig prou intel·ligent per a entendre-ho.

Però així i tot us diré, senyor Rajoy, per què no cal que a Madrid facin aquesta mena d’«imposicions lingüístiques». Primer perquè els xinesos que viuen a Madrid –o al territori que té per pròpia la llengua espanyola– no són encara el cinquanta per cent de la població. I perquè el Govern i el Parlament de la Xina no són els qui decideixen com s’han de fer les coses en els territoris esmentats. I perquè –ja que no ho decideixen– no han implantat cap llei que digui que a Espanya tothom té el deure de conèixer el xinès i el dret d’usar-lo. Podeu estar ben segur, senyor liberal, que si tot això que no succeeix succeís, el Govern espanyol estaria tan ocupat implantant mesures d’«imposició» de l’espanyol que no tindria temps per a fer cap altra cosa.

Avui es parla de papers. Catalunya recupera un objecte valuós que uns lladres li van robar a mà armada, i és, lògicament, dia de general gaubança. De bon començament del matí he seguit la descripció dels fets per Catalunya Ràdio. Per pa i per sal han anat repetint que els papers sortien de l’arxiu curosament col·locats dins caixes blanques, que eren introduïdes dins unes furgonetes. Com que un té una certa intuïció i és un malpensat metòdic, això de les caixes em tenia amb la mosca al nas. He esperat el Telenotícies migdia de TV3 perquè les imatges em traguessin del dubte. Mentre la televisió mostrava les imatges d’una trifulca bananera entre unes policies de diferents uniformes, la locució també ha parlat una i altra vegada de les preteses caixes contenidores del botí recuperat. Però les imatges no mentien: allà no hi havia cap caixa. El que es podia veure clarament eren unes indiscutibles capses de cartó portant el preciós material.
I dic jo: és que no hi ha a Catalunya Ràdio i a TV3 un assessor lingüístic que sàpiga la diferència que hi ha entre una caixa i una capsa? No és un fet aïllat. Ja és l’enèsima vegada que he observat que les anomenades ràdio i televisió “nacionals” demostren que no saben què és una caixa. I mentrestant ajuden a preparar-ne una per a la llengua d’aquest país.
Llegiu més