Avui Tribuna Mallorca dóna aquesta notícia:

«Avui matí, Gabriel Barceló ha presentat davant els mitjans de comunicació la seva intenció d’optar a la secretaria general del PSM. La seva proposta principal serà la creació d’un BLOC, com a organització política autòctona, independent de qualsevol altra formació política externa. La idea és simplificar el mapa electoral –a través del BLOC– per crear d’una dinàmica de complicitats i d’adhesions capaç de generar la il·lusió i la mobilització necessària per aconseguir un canvi polític.»

Creureu que he estat un moment pensant de quina classe de bloc es tractava: si es tractava de muntar un blog (perquè en aquest país hi ha molta gent que escriu aquest mot amb la grafia aberrant bloc) o si parlaven d’un bloc de forces polítiques (com el Bloc Nacionalista Valencià), perquè un bloc de pisos o un bloc de marbre crec que no. Ja som al mes d’abril i el Termcat encara no ha rectificat. Quina vergonya!

Per cert, sort que el blog del Bloc valencià es diu blog, perquè si no, les confusions que hi hauria només en el trosset de la imatge!

Tenim nova campanya de les dentetes. O les dentotes. Aquest cop per a fomentar l’ús del català entre els joves de quinze a vint-i-nou anys que tenen competència oral de la llengua. Molt bé per la iniciativa, naturalment, com totes les que es fan en defensa del nostre idioma. Però… A la campanya precedent van triar una veu no gaire modèlica, cosa potser justificable atès que el missatge s’adreçava a (possibles) neoparlants. Ara han triat una altra veu maldestra, amb fonètica xavejant i que quan diu català ja no pot articular una ela més bleda (ho podeu sentir aquí). Davant la persistència em deman si els planificadors lingüístics responsables d’aquestes iniciatives han abandonat tota aspiració a mantenir la pronunciació tradicional que durant segles ha estat la cara visible (audible) i inconfusible de la nostra llengua i donen per fet la dissolució del sistema fònic. Em deman si aquesta repugnant pronúncia espanyolitzada que ofereixen als joves com a model és el català que desitgen per al futur. I l’interrogant s’estén als responsables lingüístics dels mitjans de comunicació audiovisuals, en què en boca dels joves (a la publicitat, a les telenovel·les o als programes d’entreteniment) no sona altra dicció que la formada per la imitació de tots els hàbits articulatoris de l’espanyol. De joves que pronuncien bé puc assegurar que en queden molts. Potser no interessen perquè la cosa no sonaria “real”. Si és així, si interessa més reflectir una realitat penosa que redreçar la llengua, ja podem córrer. O potser no s’adonen de res. Desastre, en qualsevol dels casos.

[actualització 29-3-2006]
Els amics del Racó català em reprodueixen aquest post, reproducció que ha generat molts de comentaris, en bona part dels quals es parla dels sentits de la paraula xava. Certament aquest mot té diverses accepcions i diversos usos. Jo faig servir el terme per a referir-me estrictament al fet fonètic barceloní i recent (el barceloní tradicional és un parlar fantàstic) que consisteix a substituir la vocal neutra per una a clara. Igual que faig servir el terme parlar bleda per designar la substitució de la ela catalana per la ela espanyola (que lògicament serà denominada ela bleda). Ambdues denominacions –xava i bleda– parteixen del llibre Llengua standard i nivells de llenguatge, de Lluís López del Castillo, un llibre molt llegit els anys setanta. Respecte a les causes del canvi fonètic dit xava, no estic segur que estiguin en els castellanoparlants, que, suposadament, en voler articular una vocal neutra i no tenir aquest so en el seu idioma, pronunciarien una a. Teniu en compte que els forasters que a Mallorca es posen a parlar en català pronuncien unes vocals neutres impressionants. Per tant, l’origen del xava és més complex: hi ha un procés d’obertura de la vocal que no s’explica únicament per l’acció dels nouvinguts. Això sí, és un tret fonètic antitradicional, distorsionador i sempre associat a tots els vicis de pronunciació espanyolitzants.

Avui una mika d’humor. Els baskos ens van kopiar el dífraf tx, que els katalans utilitzam per a representar el so palatal afrikat ke altres eskriuen ch. Diuen ke Sabino Arana, bon koneixedor de Katalunya i el katalà es va emportar akest dígraf de Barcelona al seu país. I kom ke és de ben edukats ser agraïts ara els baskos ens tornen el favor, obsekiant-nos amb un dels grafemes ke més els karakteritzen. Els veïns són per a ajudar-se kuan kal.

L’alto el foc d’ETA és una notícia important, però els mitjans de comunicació catalans, amb el gra massa que en fan estan donant una certa mostra de provincianisme. Tant que alguna altra notícia d’enorme importància per al nostre país ha quedat completament silenciada i menystinguda (és clar que segurament no sols per l’impacte dels esdeveniments bascos). Per exemple, el fet que el passat dia 21 el Congrés dels Diputats espanyol va rebutjar l’admissió a tràmit d’una proposició de llei presentada per Esquerra Republicana de Catalunya sobre “protecció i promoció de llengües espanyoles distintes del castellà”. Igual que va passar amb el pla Ibarretxe, el Congrés ni tan sols va acceptar debatre la proposta, que va tenir els vots en contra de PP i PSOE i els vots a favor de tots els altres grups.
És evident que el pluralisme lingüístic a Espanya és impossible. Igual que tot pluralisme cultural o nacional. Ja podem signar l’acta, que les proves estan totes fetes.
Adjunt als meus lectors dos documents de lectura recomanable: la proposició de llei i l’argumentació de tots els grups polítics en el Congrés. La segona per sucar-hi pa.

Proposta de llei

Debat parlamentari

Esquerra ha obert un blog, però li han posat bloc. Els he demanat formalment que reconsiderassin la decisió tot enviant-los els meus arguments. Molt amablement em responen de la secretaria d’imatge i comunicació, i em diuen que ja han rebut la mateixa petició de diverses persones. De fet, em vénen a dir que ells segueixen l’autoritat del Termcat i punt. Res d’arguments, ni de raonaments, ni de pensar, pens jo en veu alta. Com diem a Mallorca, “creure és criança”. Em deman si això de no discutir l’ordre establert ho aplicaran sistemàticament, cosa que seria preocupant. Sorprèn tanta obediència en un partit que té per fita una cosa tan poc obedient com la independència del país. En la qual empresa els desig més encert que el que sembla tenir l’opció lingüística que motiva aquesta nota.

Avui tots els mitjans de comunicació en parlen. L’opció que predomina és d’usar botellón, normalment en itàlica o entre cometes per a indicar la naturalesa no catalana del mot. Així ho fan l’Avui, el Periódico, el Punt, TV3 i Catalunya Ràdio. El Diari de Balears ho catalanitza en botelló. IB3 continua amb el botellot, cosa que també fa escadusserament algun altre mitjà (per exemple E-notícies). Amb tot, el panorama es completa amb una novetat: Vilaweb ha posat en circulació el neologisme entrompada, de collita pròpia i amb clara voluntat de fugir del castellanisme i les seves adaptacions. Una de les quals, per cert, és la meva botellada, que –això sí– crec que es troba dins les possibilitats derivatives de la llengua. Vull dir només que si en català, sense seguir esquemes aliens, haguéssim fet un derivat de botella per a designar la cosa que ens ocupa, podríem haver fet botellada però no botelló ni botellot. Això de l’entrompada, que també acaba en -ada, no ho veig clar. Primer perquè no tots, ni prop fer-hi, els qui participen en aquesta mena d’esdeveniments agafen una entrompada, o sigui una trompa, o una gatera, o una moixa, o una monea, o una sól·lera, o una pipida, que per sinònims no estam. I, a més, entrompar-se (embriagar-se segons el DIEC i paraula no existent segons l’Alcover-Moll) deu venir de trompa (gatera segons els dos diccionaris), i aquesta és una paraula de pedigree no gaire clar.
El que és clar és que a l’hora de posar nom a una cosa nova hi ha moltes possibilitats, unes creant i unes altres copiant. La que s’acaba imposant és la que proposa aquell (o aquells) qui tenen més poder per a fer circular la seva preferència en els mitjans de comunicació. Això passa en totes les llengües.

[actualització 19 de març]
Això no té aturador. Avui al Diari de Balears el trempat Joan Barceló, home del temps que vessa cultura popular per tots els porus de la pell, proposa botilada. Bòtil és una paraula pròpia de les Balears. A Menorca és l’única paraula emprada amb el significat d’ampolla, sigui del tipus que sigui. Per la seva proximitat amb l’anglès bottle és creença generalitzada que bòtil és un dels tants anglicismes deguts a la dominació anglesa. Però això és molt poc problable, perquè el mot és d’ús tradicional a les altres illes. A Mallorca un bòtil és una ampolla gran (“botella ampla de coll estret i llarg” diu l’Alcover-Moll), tot i que és paraula que s’usa molt poc, pràcticament només en l’expressió empinar el bòtil (beure alcohol). Com que la semàntica de bòtil s’assembla a la de l’espanyol botellón (en el sentit d’ampolla gran), i supòs que per aquest ús alcoholesc del mot, en Barceló proposa botilada per a designar el botellón. Una solució interessant, amb l’únic inconvenient del caràcter excessivament local del lema.

[actualització 31 de març]
Avui m’han proposat una altra solució: xarumbada. Xarumbar és beure alcohol, empinar el bòtil. A mi m’agrada més que entrompada (ja vaig dir que això de la trompa, i puc anar errat, no em sonava gaire autòcton), però no crec pas que funcioni, perquè xarumbar només es diu a Mallorca. De solucions n’hi ha moltíssimes, sobretot si tenim en compte la riquesa lexical de totes les varietats geogràfiques catalanes. Si fóssim un país normal, sortirien idees espontàniament (de la gent, no dels lingüistes) i la que tingués la sort de córrer per les xarxes dels principals mitjans de comunicació s’imposaria. De fet, també s’imposarà la que aconsegueixi una major presència en els mitjans, però aquesta serà l’opció preferida pels lingüistes-correctors que hi tinguin més poder. Ara com ara, ja se sap: botellón.

Veig que IB3, la millor televisió autonòmica de les Balears, parla aquests dies del botellot, que, com tots deveu suposar, és això que en espanyol diuen botellón. En canvi, el Diari de Balears en diu botelló. Les dues solucions són clarament desencertades, però la primera és desencertada en el grau d’aberració major.

En espanyol el sufix -ón és molt productiu i té diversos valors semàntics. Un d’aquests valors és l’augmentatiu, i així tenim els derivats cucharón, jarrón, portón o fresón, que clarament designen objectes més grossos que els designats amb els mots primitius. Altres vegades el sufix -ón serveix per a fer un derivat amb el significat de “acció de” (molt usual en el parlar tipus argot), com ocorre amb resbalón, acelerón, empujón, apretón, calentón, sofocón, colocón, bajón i darrerament subidón. Per a aquests mots en català solem emprar el sufix -ada (llenegada, accelerada, escalfada, baixada) o altres solucions (empenta, estreta). En altres ocasions el sufix -ón serveix per a fer un derivat amb el significat de “persona que fa una acció”, que és el que tenim a mamón, acusón, empollón o fisgón. I, naturalment, en moltíssimes paraules acabades en -ón no hi ha aquest sufix amb cap dels valors esmentats, o sigui que no són casos de derivació interna, sinó que es tracta de paraules procedents d’ètims llatins acabats en -one (com cabrón, de caprone) o manllevades a altres llengües (com camión, cordón) o formades amb elements grecs (com protón). En tots aquests casos del darrer apartat en català trobam paraules acabades normalment en -ó (cabró, camió, cordó, protó). Recordem que, a més d’aquestes paraules, en català tenim uns derivats amb el sufix -ó, però en el nostre cas té un valor diminutiu, tot el contrari de l’espanyol (caixó, barbó, finestró, etc.).

És ver que els augmentatius espanyols en -ón poden tenir equivalents catalans en –ot, però aquesta equivalència és molt rara (entre el lèxic genuí a mi només em ve al cap el cas de cucharón-cullerot). En català el sufix -ot (i -ota) té un valor augmentatiu, però també despectiu, i crec que el segon predomina de molt sobre el primer (animalot, casota). En alguns casos especials el sufix -ot fa una funció masculinitzadora (didot, abellot, bruixot, perdigot), i sospit que el sufix de cullerot és més masculinitzador que augmentatiu. Vull dir que quan en espanyol hi ha l’augmentatiu -on en català normalment no hi ha l’augmentatiu -ot. Tanmateix, la percepció d’aquesta suposada equivalència (-ón -ot) ha provocat l’aparició d’algunes meravelles lexicogràfiques, que són tot un exemple de dependència lèxica i mental. Primer va ser el maduixot, seguint el model espanyol de fresa-fresón (maduixot és paraula recollida pel DIEC, que la fa sinònima de fraga i distinta de maduixa; ui!). Si els espanyols fan una distinció en una fruita segons la grandària, nosaltres a copiar: oi que no diferenciam taronges i taronjots, llimones i llimonots, préssecs i pressegots segons el diàmetre de la peça? Si algú em diu que les maduixes boscanes i les grandotes del mercat no fan el mateix gust, li diré que ben igual passa amb les meves pomes de Sant Joan i les disforges que venen en el súper, i totes són pomes. Després va venir el barracot, amb què alguns pensaven trobar un substitut lluminós de l’impossible barracó, que és una barraca molt petita (segons el DIEC un barracot és, evidentment, una barraca dolenta i mal feta; imaginau la gosadia que suposa identificar una aula pre-fabricada d’una universitat amb una cosa que no arriba ni a una barraca). Tampoc no podia faltar el culebrot, traducció servil del culebrón espanyol o sud-americà. I ara ha arribat el botellot. Naturalment.

A més, és que és dubtós que botellón sigui un derivat amb un valor augmentatiu. Més aviat sembla que som davant un sufix -ón amb un valor semàntic més pròxim al que apareix en apagón o colocón, per als quals ningú no ha inventat per ara, i per sort, apagot i col·locot. És per tot això que, si no poguéssim prescindir per res del món d’un derivat de botella, seria més raonable de dir-ne botellada (paraula que s’ajusta millor al sentit de “desplegament o escampadissa de botelles” i que ens en recorda d’altres com castanyada, calçotada o mocadorada). O ens sucam el cervell, vejam si surt alguna cosa original.

El Termcat, que jo sàpiga, encara no ha donat la solució a aquest problema. Esperem que no prengui una decisió –com ha fet altres vegades– a partir d’una “consulta” entre els practicants d’aquesta lúdica activitat. I si fos així, desitgem que la resposta dels consultats no es produeixi tot just després d’una de les edicions d’aquest tipus de gresca.

L’Ajuntament de Salamanca ha canviat el nom d’un carrer: de Gibraltar ha passat ni més ni menys que a El expolio. Naturalment, els primers ofesos són els salamanquesos, però el ridícul que el seu govern municipal els fa fer ja serà esmenat amb algun canvi de majories en unes pròximes eleccions. El que serà més mal d’esmenar és el més petit i inadvertit “ridícul” que la Real Academia Española de la Lengua fa fer als usuaris de l’idioma de Nebrija amb aquesta estranya grafia de la paraula. Perquè escriure expolio, quan haurien d’escriure espolio, és un error de solemnitat. El seu diccionari pretén que el mot ve del llatí exspolium, i aquest d’exspoliare, però tots els grans diccionaris de les llengües europees ens indiquen que el verb llatí és spoliare (despullar). Per això en francès hi ha spolier i spoliation, en anglès spoil i spoliation, en italià spoliazione, i en portuguès espoliar i espoliaçao. La x només apareix en espanyol. Vaja, que no és només el Termcat que de tant en tant –ep, molt de tant en tant– fa els ous en terra.
Aquí el mestre Pompeu Fabra ja sabia bé les tresques de l’etimologia i ens convidà a escriure espoliar. El mestre Fabra volia que el català seguís la regularitat de les llengües europees davant l’excentricitat d’alguna d’elles. És com això del blog, que alguns encara escriuen bloc.
I ja que hi som, és un bon moment per a recordar a tantes persones que parlen de l’espoli fiscal que en bon català és espoliació fiscal. Com en les altres llengües del veïnat. Com sempre.

Que agradable que resulta sentir com Joan Barril, tot i que només de tant en tant, comença el seu programa de Catalunya Ràdio saludant amb un bon vespre. Sobretot tenint en compte com ha estat de dura la vida per a aquesta catalaníssima expressió al Principat. Intentaren estimar-la els lingüistes del centre de TVE de Barcelona, que navegaven amb millor búixola que els altres, però no sé com ha acabat la cosa, perquè fa anys i panys que a les Illes ens van prendre amb nocturnitat el que en un principi es deia “circuit de Catalunya i Balears” de la televisió de l’Estat. Però tornant a Barril, un dia d’aquests l’educat conductor de l’informatiu tranquil va corregir Hèctor Bofill, que va respondre amb bon vespre al bona nit del presentador. Barril va dir que ja havien passat les deu, i que “li havien dit” que a partir d’aquesta hora ja no es pot dir bon vespre. Escarrufau-vos, mallorquins maldestres, que no sabeu parlar com aconsella la llum dels aciençats.

Alguns lingüistes matemàtics –l’adjectiu és per la precisió rellotgera– es troben confortablement instal·lats dins l’esquema espanyol de saludar –i dins tants d’esquemes espanyols–, i ni per aquestes els vindria a la imaginació la idea d’interessar-se per un altre sistema que és el general a Europa i que parcialment viu a una part de la comunitat lingüística catalana. El sistema espanyol consisteix a dividir el dia en tres parts (mañana, tarde i noche) i posar el buenos o buenas davant, tant si arribes com si te’n vas. L’altre sistema consisteix a dividir el dia en dues parts (segons faci llum o faci fosca), en la primera de les quals es diu bon dia, i en la segona de les quals es diu bon vespre quan arribes i bona nit quan te’n vas. Respecte a la segona d’aquestes dues parts del dia, és molt clara la pràctica de francesos (bonsoir/bonne nuit), italians (buona sera/buona notte), anglesos (good evening/good night), alemanys (guten Abend/gute Nacht) i supòs que podríem continuar.

Els mallorquins, com els europeus que he esmentat, entrada la fosca diem tots bon vespre quan arribam a un lloc, encara que sigui una nit de gresca i les gallines comencin a deixondir-se; i ens acomiadam amb un bona nit, tant si són les nou com les tres. I sembla que aquesta és una norma de sempre. No crec que ho hàgim après dels turistes que, el darrer mig segle, ens han fet veure que el món és més gran del que ens pensàvem, ni em faran creure que aquest ús no sigui el que resta d’un sistema que devia ser molt més general en català. I si no fos perquè ja ens hi hem acostumat, quan sentim un presentador de ràdio o televisió del cap i casal que comença un programa amb un bona nit, la sorpresa ens faria exclamar bocabadats: “ja ha acabat?”.

Bona nit, Joan Barril. I tapa’t, que diuen al Principat. Bona nit si et colgues, a Mallorca. Dues dites bastant clares.

Jaume Matas, aquest senyor que el matí diu que el finançament que es preveu en l’Estatut de Catalunya és nefast nefast i el vespre manifesta que vol per a les Illes el mateix finançament contra el qual recull signatures, ha dit fa molt poc que a les Balears no hi ha problema lingüístic. Deixant implícit que a la Catalunya de la voracitat nacionalista sí que n’hi ha.

Deu ser com els xeics àrabs, que, com que ells van ben grassos i lluents, no tenen temps ni ocasió per copsar la misèria que afecta la majoria dels seus conciutadans. El senyor Matas, i els seus, no en deuen tenir, no, de problema lingüístic. Si responen en espanyol a tot mortal que els adreci la paraula en aquesta llengua, si duen els fills a escoles on el català és tan sols una assignatura que s’aprova dient “setse yutyes d’un yutyat menyen fetye d’un penyat”, si alguns parlen en espanyol als fills sense que ningú no els tiri a la cara la defecció, si els sembla la cosa més natural el predomini total i absolut de l’espanyol en l’oferta de mitjans audiovisuals i productes culturals i d’oci que tenen a la seva disposició, evidentment que no tenen cap problema lingüístic. Com n’han de tenir?

Però els qui volem exercir de ciutadans normals d’un país que té una llengua normal, adreçant-nos a tothom en aquesta llengua i responent a tothom en aquesta llengua, sí que en tenim, de problema, quan pelacanyes acabats d’arribar ens diuen no le/te entiendo amb el mateix posat amb què ho dirien a un coreà, o quan ens miren com si fóssim fòssils de l’època dels carros de parell. Els qui són portats a comissaria i maltractats per parlar en català a uns agents uniformats sí que en tenen, de problema lingüístic. Els qui no podem usar el català en comunicar amb uns serveis d’atenció al públic que pagam amb la mateixa moneda que els altres sí que en tenim, de problema lingüístic. Els qui voldríem la normalitat de rebre totes les informacions de les empreses en la llengua que parlam, com fan a altres bandes, i no ho podem tenir, sí que en tenim, de problema lingüístic. Els qui volem mantenir un idioma mil·lenari, sí que en tenim, de problema, en veure que els joves que el parlen aviat acabaran xampurrejant una deixalla fonètica i sintàctica d’allò que va ser aquest idioma.

Però sobretot en tenim un, de problema lingüístic: que el català de cada cop més s’evapora de la nostra societat enmig de la tranquil·litat dels qui de bona fe creuen que no hi ha problema lingüístic i la desvergonya dels qui ho saben i ho neguen. O no és un problema, perdre un idioma?