Amb bones paraules

«Després de disparar la càmera tantes vegades, dur la motxilla amb totes les eines, trípode, objectius, bateries, flaixos i tot aquest caliportal, un home ha de sentir fam». És una frase agafada a l’atzar per a il·lustrar l’ús de la paraula caliportal, una paraula ben viva a totes les illes Balears i d’etimologia enigmàtica.

D’aquesta paraula en coneixem tres variants: caliportal, la que jo sempre he sentit i que, curiosament, no figura a l’Alcover-Moll, calaportal, forma localitzada a Menorca, Eivissa i Felanitx, segons el dit diccionari, i carroportal, localitzada a Manacor per la mateixa font. Cap de les tres variants no figura ni en el DIEC ni en els diccionaris d’Enciclopèdia Catalana.

Un caliportal —deixau-me partir de la meva variant— és «un conjunt de coses que embalumen molt» (Alcover-Moll), un conjunt de coses complicat en si, o, simplement, una gran quantitat de coses. També pot ser una situació amb molt de renou i confusió («Què és tot aquest caliportal?»). Continua aquí.

«El castellà és la llengua oficial de l’Estat espanyol, tal com ho estableix la Constitució en l’article tercer. La Carta Magna, aprovada el 1978, reconeix també quatre idiomes cooficials, establerts en quatre regions autonòmiques: l’èuscar, al País Basc, el gallec, a Galícia, el català, a Catalunya, i el valencià, a la Comunitat Valenciana.»

Això és el que diu l’Espanya incorregible —lasciate tutta speranza de corregir-la— en el web de la presidència espanyola de la Unió Europea. I per si fos poc hi afegeix aquesta pàgina memorable:

«Català i valencià
Són les llengües pròpies de la zona nord-est i el llevant espanyol. El seu origen sorgeix a partir de l’evolució del llatí. L’aparició del català se situa entre els segles X i XI i el valencià assoleix la màxima esplendor literària en el segle XV.
Amb dos estàndards regulats per l’Institut d’Estudis Catalans i per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, les dues tenen estatus de llengua oficial. Segons estudis recents, prop de deu milions d’habitants (9.740.965) tenen coneixement del català i valencià.
El català es parla a Catalunya, les Balears i Andorra, amb algunes variants dialectals segons la situació geogràfica (nord-occidental, central, septentrional o rossellonès i balear).
El nombre total de persones que parla català ascendeix a 3.050.000, segons les últimes dades de l’Anuari estadístic de Catalunya publicat per la Generalitat.
La zona de predomini lingüístic del valencià està ubicada geogràficament al nord i en la costa de la Comunitat Valenciana, així com l’àrea muntanyosa de la província d’Alacant. S’estima que és la llengua habitual d’1.274.000 habitants i comprèn aproximadament el 75% del territori d’aquesta regió llevantina.
Les dues comunitats tenen institucions i organismes per al foment de les llengües catalana i valenciana i desenvolupen una sèrie de polítiques lingüístiques, tant dins com fora de les fronteres de l’Estat espanyol.»

El web té versions en sis llengües, que s’identifiquen amb les paraules Bienvenido, Welcome, Bienvenue, Benvinguts, Benvido i Ongi etorri. La versió corresponent a benvinguts, d’on he agafat els textos, no se sap si és la catalana o la valenciana. En qualsevol cas, algú no els perdonarà que s’hagin “oblidat” d’una de les dues. Una altra cosa és que en les versions de les llengües “estrangeres” tot és en la llengua en qüestió, mentre que en les versions en les llengües “autonòmiques” tot és en espanyol menys les paraules dels menús i el nom del mes en el calendari. Un costum inveterat dels webs “multilingües” del Govern espanyol.

Sembla que totes les proves estan fetes i aquella gent no té remei. Amb el PP o amb el PSOE, amb partits catalans “ajudant a la governabilitat” o sense, l’attitud d’Espanya cap al català sempre és la mateixa. Agressió analfabeta sense escrúpols per l’agressió ni vergonya per l’analfabetisme. La pagineta dels despropòsits es diu Espanya de prop. La nostra conveniència és Espanya de lluny. I que facin el que vulguin, que per a nosaltres serà anecdòtic.

Amb bones paraules

Heus ací un dels grans “misteris” del llenguatge periodístic català actual, sobre el qual hi ha diversitat d’opinions i de pràctiques. Un càlcul ràpid a partir del Google, i només considerant el verb en infinitiu, mostra un clar predomini de donar llum verda: 78 per cent davant el 22 de donar llum verd. Naturalment, els percentatges són deguts, en bona part, al pes de cada mitjà de comunicació i al que estableixen els llibres d’estil (per exemple, donar llum verda en els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals). Els qui propugnen donar llum verda argumenten que allò que es dóna és la llum, ço és, l’energia radiant, no el llum, que és l’aparell que genera la llum. Una afirmació que després discutirem. Continua aquí.

Amb bones paraules

L’Alcover-Moll diu que apostar és un castellanisme, i Coromines ho nega. La història de sempre. Coromines indica que apostar en castellà apareix cap al 1570, però és molt anterior. En el CORDE trobam aquest text de c. 1400: […]. En català trobam la paraula a partir del segle XVII; per exemple, en el diccionari de Pere Torra (1640). La cronologia i la manca d’aquest mot en el parlar tradicional d’una part del país, com les Illes, ens fan inclinar cap a la tesi de l’Alcover-Moll, és a dir, que apostar i aposta són castellanismes. Article complet aquí.

Amb bones paraules

En espanyol i en català oficial hi ha la paraula invertir, que, a més del significat de posar una cosa en l’ordre o el sentit invers respecte de l’inicial, té el sentit de col·locar diners o capitals a una empresa o a un sector de l’economia a fi de treure’n beneficis. Doncs bé, a aquest darrer significat hi correspon en totes les llengües la paraula investir: anglès invest, francès investir, portuguès (i gallec) investir, italià investire, alemany investieren, etc. Correlativament hi ha nom investiment: anglès investment, francès investissement, portuguès (i gallec) investimento, italià investimento, alemany Investitionen; però espanyol inversión. Continua aquí.

Amb bones paraules

La setmana passada parlava de la paraula billar, castellanisme de forma sembla que inadvertit per quasi tots els codificadors del lèxic català, també Pompeu Fabra. Hi ha un altre cas, absolutament comparable, si bé aquí l’error sí que va ser advertit pel Mestre: és la paraula imant, que abans de Fabra tothom deia i escrivia iman.

Imant és inicialment el nom d’una pedra (magnetita, òxid de ferro) amb la facultat d’atreure el ferro i altres metalls, als quals comunica aquesta facultat. Després designa una peça de ferro que ha adquirit artificialment la propietat i atreu, doncs, els metalls. En les llengües europees aquest objecte té dos noms: el més restringit, imant (amb diferents formes), que és el propi de les llengües de l’espai ibèric i gàl·lic (francès, occità, català, espanyol i portuguès) i el més general, magnet, que és el que usen les altres llengües (italià, romanès, llengües germàniques, eslaves, etc.). Continua aquí.

Sobre el gènere gramatical

http://www.uib.es/depart/dfc/gresib/declaraciogenere.pdf

L’article d’aquesta setmana del Balears:

Si volem saber l’etimologia de la paraula billar i anam a l’Alcover-Moll, trobarem “del francès billard“. Però el més mínim bon sentit lingüístic ens diu que del francès billard només pot venir un mot català que ha de ser billard. No hi ha cap raó perquè en el pas del francès al català es perdi la –d del final de la paraula, igual que no la perden les paraules bulevard, estendard, guepard o petard. Billar ve de l’espanyol billar. Article complet.

Per a denominar els habitants de l’Índia tenim dues paraules. Una és hindú, derivada del persa hindū (i aquest del sànscrit sindhu), ço és, el nom del riu Indus. Del nom del riu, Indus, ve el nom del país, Índia. L’altra paraula és d’arrel llatina i amb un ètim de dues variants, la forma llatina clàssica indicus -a -um, que dóna l’espanyol i el portuguès indio, i la forma llatina més moderna indianus, que dóna el francès indien, l’italià i portuguès indiano, l’anglès indian i el català indià. A partir de la pràctica de l’anglès, modernament (cap a final del XVIII) s’ha fet una especialització entre hindú (sentit religiós) i indià (habitant de l’Índia), que alguns troben desencertada. Heus ací, en tot cas, per què tenim les paraules Índia i indià, sense hac, i hindú i hindi (la llengua) amb hac.

És l’article d’avui a Amb bones paraules. Llegiu-lo complet aquí.

La genuïnitat de la paraula hola és un afer polèmic. Els dos diccionaris etimològics de referència en donen una informació molt reduïda i contradictòria. L’Alcover-Moll indica que el mot ve del castellà hola, i aquest, de l’àrab wa-Allāh ‘per Déu!’. Coromines (DECLC) reacciona contra les dues afirmacions i considera que hola és paraula genuïna i una “creació purament romànica”, sense cap relació amb l’àrab. Amb tot, l’espai i l’atenció que Coromines dedica a aquest mot són realment esquifits. El diccionari Fabra (1932) inclou la paraula, amb la definició de “interjecció usada com a salutació familiar i denotant estranyesa”, definició que es manté en el DIEC. Amb aquest fet i la justificació de Coromines, hola és un mot usat sense fer-ne cap problema, especialment entre els més afectes a la llengua “del carrer”. Continua aquí.

(Publicat avui en el Diari de Balears)