El batlle de Palma, dit oficialment Mateo, ha donat una instrucció sobre l’ús de les llengües oficials a l’Ajuntament, que és una mostra del sibil·lí bilingüisme-trampa amb què juguen els lingüicides. Sota l’aparença d’una pràctica bilingüe “igualitària” la instrucció va ben encaminada cap a la castellanització de l’administració municipal. Segons la nova norma, tots els expedients que parteixin d’una sol·licitud d’un ciutadà s’han de tramitar obligatòriament en la llengua de la sol·licitud inicial. Això es vol justificar en la presumpció que aquesta llengua emprada en el primer document que presenta el ciutadà expressa la voluntat d’aquest sobre la llengua que s’ha d’utilitzar. Una presumpció completament falsa, perquè la llengua que utilitza el ciutadà només és la conseqüència d’unes rutines creades per una política lingüística d’exterminació lingüística practicada durant alguns segles en la qual ha col·laborat una part de la nostra societat de la qual és continuació el partit del senyor Mateo. Com que, en virtut d’aquesta rutina, la immensa majoria d’escrits es presenten en espanyol, podem preveure que la instrucció representarà una castellanització important de la paperassa municipal. Que deu ser l’objectiu, vist altrament el zel que el senyor Mateo ha anunciat que posarà a sancionar els funcionaris que no obeeixin. Ja voldríem veure aquest mateix zel en les sancions dels càrrecs que incompleixen el Decret 100. La instrucció va contra la Llei de normalització lingüística, que a l’article 6 estableix que “El català, com a llengua pròpia de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, ho és també del Govern Autònom, del Parlament i dels Consells Insulars i, en general de l’Administració Pública, de l’Administració Local i de les corporacions i institucions públiques dependents de la Comunitat Autònoma.” Si el català és la llengua pròpia de l’Administració Local, vol dir que és la llengua que s’ha d’emprar per defecte i com a norma general, i la compatibilitat d’aquest principi amb el dret a l’ús de l’altra llengua oficial només es pot materialitzar amb el principi que l’ús del castellà és excepcional i derivat d’una petició expressa del ciutadà. Com es fa a Catalunya i com s’havia considerat fins ara a les Illes.

L’ordre sociolingüístic europeu, creat pels Estats, estableix dues classes de llengües. Unes, sense adjectivació —les llengües— i unes altres sempre acompanyades d’algun adjectiu —minoritàries, regionals—. Les primeres, amb la protecció d’un Estat, tenen plenitud al cent per cent; les segones mereixen l’almoina dels Estats, en menor o més menor mesura, com  la “protecció” fixada en la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Sempre he dit que els catalans no hem d’acceptar mai que la nostra llengua nacional sigui qualificada de minoritària: és simplement una llengua europea els parlants de la qual no tenen reconeguts els drets que tenen els parlants d’altres llengües per la manca d’un Estat que els garanteixi. Primordialment, el dret a viure plenament en el propi idioma en el propi territori.

Amb tot, es fa necessari dir que fins i tot la “protecció” concedida per la Carta a la llengua catalana, que obliga l’Estat espanyol a unes actuacions determinades, no es du a terme. És a dir, Espanya no compleix els seus compromisos amb el català en el supòsit més baix, que és la consideració de la nostra llengua com una llengua regional o minoritària. L’Observatori de la Llengua Catalana ha lliurat al Consell d’Europa un altre report —el tercer— en què es denuncia aquesta situació. Concretament, i citant textualment una nota de premsa de l’Observatori, aquest

• Denuncia l’absoluta passivitat de l’Estat espanyol davant la progressiva creació d’un clima social i polític contrari a la diversitat i al plurilingüisme, per part de poderosos mitjans de comunicació i sectors socials espanyols.
• Denuncia el continuat incompliment, per part de l’administració de l’Estat i en l’administració de justícia, de les seves obligacions.
• Denuncia els atacs al sistema educatiu català, pel qual el mateix Comitè d’Experts havia expressat la seva admiració en informes anteriorsi, a la vegada que el model vigent (però que corre el perill de ser encara rebaixat) tant a les Illes Balears com a la Comunitat Valenciana no garanteix ni de lluny l’objectiu dels sistema escolar de garantir que en acabar l’escolarització obligatòria tot els alumnes dominin les dues llengües oficials”.
• Denuncia les totalment desproporcionades multes imposades per la Generalitat Valenciana a Acció Cultural del País Valencià per no haver tancat els repetidors que hi permetien veure TV3 per TDT, i la manca de voluntat política, per part del mateix govern, d’arribar a un acord de reciprocitat amb la Generalitat de Catalunya.
• Denuncia la continuada manca de reconeixement oficial de la llengua catalana a l’Aragó (oficialitat que no es va atorgar quan es va modificar l’Estatut d’Autonomia d’Aragó el 2007).

Aquest post ha estat substituït per un altre, que podeu llegir aquí:

http://bibiloni.cat/blog/?p=2201

José Manuel Lorenzo Lourido és un immigrant espanyol (o gallec) instal·lat a Mallorca no sé quan ni això ara és gaire important. Com la majoria dels immigrants espanyols, supòs que no parla mai la llengua de la terra que l’acull, ni l’interessa gens, perquè la situació colonial la fa per a ell perfectament prescindible. Però, a més, el dit senyor fa part d’una minoria d’immigrants espanyols que no sols no volen parlar la llengua del país sinó que l’odien i li fan la guerra. És a dir, més que un immigrant, actua com un colonitzador o com un ocupant. El tal Lorenzo va fer unes declaracions al seu Facebook en la línia del gonellisme ortodox, on alliberava energies i odis reprimits, segurament pensant que només arribarien al seu cercle parroquial i ignorant que la xarxa té la gràcia de ser immensa com el món i alhora petita com un mocador, sobretot per al pare d’una persona de renom.

L’episodi mostra un fet digne de ser analitzat per la sociologia i la sociolingüística: el gonellisme —i ja ens entenem— de cada vegada més passa dels mallorquins als forasters, o, si es vol, d’una minoria de mallorquins o una minoria de forasters, que han agafat la bandera d’aquest fet grotesc i inculte. Els avanços i els espais de normalitat aconseguits per a la llengua fan que els qui la viuen no puguin sostenir un disbarat tan estrident com negar-ne la unitat. Els qui enlairen aquest disbarat són ara els qui no la viuen. Ni la volen viure, ni la volen veure. Encara que queden residus de mallorquins ubicats a la lluna fins a la fi dels seus dies. El gonellisme és un component de l’espanyolisme extrem que vol liquidar la llengua per la via de trossejar-la i empetitir-la en tots els sentits. El gonellisme és l’espectacle surrealista de fer veure que es defensa una llengua que no es vol usar, a més d’inventar-la muntant ortografies sorgides del pou de la ignorància. És tan extravagant que comparteix amb altres formes d’ultranacionalisme espanyol components de gabinet psicològic, com el fet de respondre en alemany a una interpel·lació feta en català, com va fer l’inefable Lorenzo. Amb això el surrealista i maleducat interpel·lat pretén advertir l’interpel·lant que parlar en català és usar una llengua que no toca, igual que ho seria usar l’alemany o el basc. Però com que els nostres gonelles, parlants de català o no, no saben res de variants dialectals i són incapaços de distingir un catalanoparlant de Maó i un de Barcelona, l’exigència de la llengua “que toca” se sol manifestar enmig de situacions altament còmiques. Que acaben o es concreten exigint la llengua que per a ells toca realment. Record que en un judici que es va fer a un corifeu gonella, acusat de cremar un repetidor de televisió, davant la primera qüestió del lletrat de l’acusació, feta en el més quotidià català de Mallorca, el defensor de la causa del mallorquí va enflocar que si no li parlava en espanyol no respondria.

El tal Lorenzo ha sortit als diaris i és tema de conversa a les tertúlies. La seva gesta ha generat en alguns fòrums d’Internet una secreció d’aquesta amalgama d’espanyolisme, catalanofòbia i localisme de sainet que és el gonellisme. Agombolat a les xarxes socials pel seu cercle d’estrambòtics mallorquins i valencians —curiós fenomen pancatalà si hi afegim alguns gonelles principatins— es deu sentir un heroi com el general Moscardó en el seu alcàsser. Que gaudeixi amb la il·lusió. El gonellisme és avui, i ho serà de cada cop més, un fenomen residual, marginal i pintoresc que ja no serveix ni a l’espanyolisme extrem. Un divertiment que ens proporcionen individus sense sentit del ridícul, que en el segle de la informació es deleixen rabejant-se en la ignorància.

***

Més informació:
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1391/1
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1391/28
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1391/29
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1392/33

http://i56.tinypic.com/2a7ydjk.jpg

Així com la Revolució francesa més que una revolució social va ser una revolució francesa, la spanish revolution pot acabar tenint molt més de spanish que de revolution. Ja hi ha hagut alguna reflexió en aquest sentit. Malgrat que la moguda té l’origen i l’epicentre a la Puerta del Sol, al nostre Principat s’ha intentat reconduir-la cap a una cosa pròpia —i ja veurem fins a on s’aconsegueix—, amb una dinàmica pròpia i un manifest propi on el dret d’autodeterminació i la sobirania fiscal tenen un lloc destacat a la llista de reivindicacions.  I molts han participat en el joc veient que aquesta no és la nostra guerra —la nostra és una altra—, però que és aquí i d’alguna manera cal gestionar-la.  Tal com diuen les etiquetes del Twitter, s’ha intentat convertir la Spanish revolution en una Catalan revolution (que molts identifiquen amb Catalan devolution), tot i que és ben difícil que la segona no quedi diluïda dins la primera.

Res a veure té això amb l’estol eminentment foraster aplegat a la Porta Pintada de Palma —aquests dies més plaça d’Espanya que mai—, que té el cor i el cap ben instal·lats a la Puerta del Sol i que ni per equivocació han adreçat una mirada cap al que passa al Principat. No sols no els ha passat pel cap la idea de l’espoliació fiscal o la idea dels drets dels pobles sinó que han mostrat tothora un capteniment que els fa una inefable sucursaleta provinciana de la Puerta esmentada. Més del noranta per cent de les pancartes i cartells  exhibits aquests dies davant l’estàtua de Jaume I és en espanyol. Unes mostres que ahir vaig agafar dels tweets que duen l’etiqueta #acampadapalma donen aquestes dades: 92 per cent dels tweets en espanyol, 8 per cent en català. Blog en estricte monolingüisme espanyol, superant l’ala més canyí del PP balear. I a les assemblees el català ha tingut una presència absolutament marginal. Fins i tot van rebatejar com a plaza de Islandia la plaça que presideix el Conqueridor. Ni el robot Bauzà gosaria retolar en castellà cap plaça ni carrer. O ni tan sols han vist que tots estan retolats en català? D’on surt aquesta gent que sembla acabada d’aterrar d’un vol procedent de Logroño? Són representatius dels joves que avui viuen a Mallorca? Això és el que han donat de si vint-i-cinc anys de Llei de normalització lingüística? Doncs ja podem celebrar l’aniversari.

Sembla que en algun punt un dels dos mostra més seny que l’altre, i que ningú no se m’enfadi, que només vull contribuir a aclarir l’afer. D’ençà que va començar la polèmica l’avanç de la grafia blog ha estat imparable. I la Secció Filològica, què acabarà fent?

Antecedents: http://bibiloni.cat/blog/blog.htm

M’he despertat sobresaltat després d’un somni terrorífic. Tota la gent amb qui em relacionava —família, amics, veïns, coneguts—, quan parlaven amb mi, a la meitat de la conversa es posaven a parlar en espanyol. IB3 just en el punt de la meitat de cada programa —tant si eren informatius com programes d’entreteniment com partits de fubtol com Mossèn Capellà— canviava de llengua, del català a l’espanyol. A la Universitat els professors que no feien les classes només en espanyol, a la meitat de la classe, canviaven a aquesta llengua. Els llibres de text que no eren únicament en espanyol canviaven d’idioma a la meitat de cada lliçó. A totes les escoles els mestres feien el canvi de llengua a la meitat de la jornada; els capellans, a la meitat de cada homilia, els cantants, a la meitat de cada cançó. A les meves classes els alumnes passaven a l’espanyol a la meitat exacta de les preguntes que em feien. A totes les conselleries del Govern, a tots els departaments del Consell de Mallorca i a tots els Ajuntaments havien posat un programa informàtic que comptava les paraules de tots els documents i automàticament els traducía al español a partir de la mitad exacta.  En el cine Augusta se proyectaba la única película que en toda la isla no era sólo en castellano: en la mitad exacta el doblaje pasaba del catalán al español. Una empleada de Sa Nostra me telefoneaba para ofrecerme no sé qué tipo de interés si subscribía no sé qué depósito y a la mitad de la llamada adivinen lo que ha pasado. En el mercado de Pedro Garau una payesa de Ariany me hace el cambio de lengua ritual mientras me pesa las patatas. Todo había empezado com el acto de toma de posesión del nuevo presidente del Gobierno Balear, quien hizo el juramento de 50 palabras diciendo 25 en catalán y 25 en español. A partir de aquel momento se había producido el macabro milagro y el país había enloquecido, entrando en una profunda esquizofrenia lingüística. Bueno, quiero decir los catalanohablantes: milagrosamente la patología no afectaba a los monolingües de siempre, increíblemente resistentes a cualquier cambio que pueda alterar su monolingüismo incombustible. Mi gente se había vuelto bífida, mentalmente bicéfala, culturalmente bígama, biestable, bifocal, binuclear, bipartida, bipolar,… bi … bi… Al final yo también he sido atrapado por la epidemia.
No, no, no,  desperta, que el somni ja s’ha acabat. Ara ve la realitat. Diumenge que ve començarem a saber quina.

Aquest és el darrer article de la sèrie Amb bones paraules, que hem anat publicant cada dissabte en el Diari de Balears. Hem estat cent trenta-dos dissabtes —faltava poc per a complir tres anys— amb els lectors, parlant de coses de llengua, sobretot fent propostes per a una llengua més genuïna i millor. Totes les coses que comencen acaben i tot són cicles. Els humans —o alguns humans— necessitam de tant en tant fer una aturada, respirar, pensar i continuar després en el mateix camí o agafant una altra direcció. Naturalment no faré cap pausa en la meva dedicació a la llengua que dóna sentit i ànima al meu país. Altres projectes ja estan ocupant el meu temps i la meva concentració. Ha estat una aventura fascinant. He gaudit escrivint aquests articles i he après moltes coses. Els textos han tingut un acolliment i un públic fidel que m’omplen de satisfacció. Encara que també he tingut en alguns moments la sensació de predicar en el desert (i és dur esforçar-se per parlar quan algun interlocutor a qui t’adreces especialment és mentalment absent o no t’escolta). Vull expressar el meu agraïment als lectors d’aquest blog, i especialment a aquells amics que hi han anat posant comentaris de manera contínua, pacient i generosa. No faig la llista per no deixar ningú oblidat. Però vull dir que han estat comentaris savis, brillants, que han millorat clarament els meus textos i que m’honoren. Gràcies.

I aquí teniu l’article.

Posar és un verb de semàntica molt complexa. Procedeix del llatí pausare, que significava ‘aturar-se’. El substantiu pausa, forma culta agafada del llatí pausa (germà de pausare) ens en dóna una justificació transparent. El significat original de ‘aturar-se’ es veu clarament quan diem que un ocell s’ha posat damunt una branca. S’ha posat aquí vol dir ‘s’ha aturat’, fet que es copsa més directament en espanyol (se ha posado, no se ha puesto). El mateix significat original tenim en la paraula posada, un lloc on hom es posa, és a dir, s’atura. O reposa, que és un altre membre de la família (del llatí repausare, reforç de pausare). Continua aquí.

Molta gent deu pensar que la paraula taxímetre és un derivat de taxi. Però això no és així: si fos així, un taxímetre seria un aparell per a mesurar la llargada dels taxis, o l’amplada o l’alçada. És precisament al contrari: taxi és una paraula que surt per escurçament de taxímetre. Això vol dir que, parlant de paraules, abans són els taxímetres que els taxis.

Els vehicles destinats al lloguer amb conductor són una cosa molt antiga. En el segle XVII a París ja hi havia una cosa que podem anomenar taxis. Però un fet remarcable és la invenció d’un aparell per a mesurar el trajecte i calcular-ne el cost. L’artefacte, inventat per l’alemany Wilhelm Bruhn el 1891, es va dir en la llengua teutònica Taxameter, paraula formada amb el mot llatí taxa (‘taxa’, aquí en el sentit de ‘cost del trajecte’) i el sufix –meter. La nova paraula va passar al francès, amb la forma taxamètre, però molt aviat l’hel·lenista Théodore Reinach, insatisfet amb la troballa, el va corregir en taxímetre, d’acord amb la forma grega taxis. I el taxímetre va passar a totes les llengües, començant segurament per l’anglès. Els vehicles de lloguer que portaven taxímetre també es digueren en un principi taxímetres, una forma econòmica de dir vehicles de taxímetre. Però com que en el llenguatge el desig d’economia pot arribar a ser insaciable, els taxímetres (vehicles) encara s’escurçaren en taxis, una paraula que s’ha fet universal. Continua aquí.