Avui és el dia de la Immaculada Concepció, o de la Puríssima Concepció de Maria, popularment el dia de la Puríssima. Avui fan festa les Immaculades i les Concepcions. No les Puríssimes, perquè sembla que no n’hi ha (les Puris fan festa per la Purificació, que és una altra cosa). Aquesta és una de les grans festes marianes, juntament amb la Nativitat (de Maria), l’Anunciació, la Presentació o Candelera i l’Assumpció. La festa d’avui obre el cicle de Nadal, que es tancarà per la Candelera. És el dia en què tradicionalment es munta el betlem o pessebre.

Diguem d’entrada que no s’ha de confondre la concepció de Maria (que és quan en el si de sa mare, santa Anna, un òvul d’aquesta va ser fecundat per un espermatozoide de sant Joaquim) amb la concepció de Jesús (que és quan en el si de Maria un òvul d’aquesta va ser fecundat per l’Esperit Sant o per no se sap qui, però en qualsevol cas per cap home de carn i os, segons l’ortodòxia). En aquest segon cas, es va produir el prodigi biològic més extraordinari de l’espècie humana: una dona que té un fill essent verge i sense la intervenció de cap home ni cap banc d’esperma. Però d’això en parlarem un altre dia. Ara som en el tema de la concepció de la Mare de Déu. Aquest fet ja era celebrat en temps molt antics. Cap al segle V a les terres d’Orient ja se celebrava la festa de la Concepció de la Mare de Déu, el dia 9 de desembre, que és exactament nou mesos abans de la diada del seu naixement (8 de setembre). Lògic. Però com va ser concebuda la Mare de Déu? Segons la creença cristiana Maria va ser sempre —i encara és— verge, perquè, segons aquesta creença, per a una dona la virginitat és l’estat de màxima perfecció. Per als teòlegs medievals —o no tan medievals— el sexe sempre té alguna cosa de pecat, encara que sigui lleu (quan es fa dins el matrimoni i procurant fer via). La Mare de Déu no podia, per tant, tenir el més mínim rastre de taca. Però fins i tot la mateixa Maria no podia ser fruit del pecat, encara que fos lleu. Per això aquells llunyans i obscurs teòlegs arribaren a dir que els pares de Maria la conceberen donant-se un bes en els llavis. Crec que algunes monges també arribaren a ensenyar a les seves víctimes que amb una besada en els llavis una noia podia quedar prenyada. Com santa Anna.

Dèiem que des de temps antics se celebrava a Orient la festa de la Concepció de la Mare de Déu, festa que en el segle VIII es va començar a escampar per l’Occident cristià, gràcies a l’Imperi Bizantí. Se celebrava, però, la concepció de Maria en el cos de santa Anna i res més. Tanmateix, a partir del segle XII les coses es van complicar, perquè va sortir un tema de debat que no es va tancar fins al segle XIX: si la concepció va ser immaculada o no. En tots aquests segles  —vuit-cents anys— els teòlegs, bisbes, capellans, frares i altra gent desenfeinada van mantenir una intensa disputació sobre si la Mare de Déu va ser concebuda amb pecat original o sense. Com que alguns lectors no entendran de què va la pel·lícula, direm que, segons la visió catòlica, el pecat original és el que tenim tots quan naixem, perquè heretam el que van cometre Adam i Eva, consistent a menjar una poma que no podien menjar. És a dir que per una punyetera poma tots els humans naixem amb una tara i culpalbles d’una falta que no hem comès.  La falta es perdona amb el baptisme en virtud de la redempció de Crist. Un poc mal d’entendre, ja ho sé. La cosa és si la Mare de Déu, com a humana, també tenia aquesta tara, o bé si, per especial privilegi de Déu, va néixer sense la màcula —in-maculada—, perquè la mare d’un déu no pot anar pel món d’aquesta manera. Il·lustres filòsofs i teòlegs defensaren el primer punt de vista, com Albert el Gran, Tomàs d’Aquino i tots els dominicans. Altres, com Ramon Llull o Duns Scot, defensaren el segon, especialment els franciscans; per això en els establiments franciscans trobareu profusament la iconografia de la Immaculada Concepció. Van ser molts de segles d’equilibris: mentre uns parlaven de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu, altres parlaven de la Concepció de la Mare de Déu Immaculada, que és ben diferent. De vegades els dos bàndols es posaren intransigents: al final del segle XV la Universitat de París va acordar de no admetre cap membre que no juràs defensar la immaculada concepció de Maria. En el nostre país, a més de Ramon Llull, defensaren la tesi de la concepció immaculada altres il·lustres escriptors com Francesc Eiximenis o Bernat Metge. La seva influència va fer que el rei Martí l’Humà establís la festa de precepte de la Immaculada Concepció a tota la Corona d’Aragó, el 8 de desembre, l’any 1390.  Érem uns avançats. Però a escala universal la discussió teològica continuà ben encesa. En el segle XVII el protestantisme negà rotundament la concepció immaculada de Maria. Però entre els catòlics la Immaculada Concepció guanyava fans de cada dia, convertida en senyal d’identitat del catolicisme posttridentí. A mitjan segle XV la portuguesa Beatriz da Silva fundà l’ordre de les monges concepcionistes, que s’estengué pertot arreu. En el segle XVII la Immaculada Concepció va ser declarada patrona de Portugal i d’Irlanda; en el XVIII Carles III la declarà patrona d’Espanya; i en el XIX, la feren patrona dels Estats Units, del Brasil i d’altres països. El 1644, el 8 de desembre va ser declarat festa de guardar en tots els regnes de la monarquia hispànica, i el 1708 en tota la Cristiandat. Per a rematar tant de succés, i perquè no restàs cap dubte sobre la qüestió, el 1854 el papa Pius IX va proclamar el dogma de la Immaculada Concepció, que estableix que si bé tots els mortals naixem amb el pecat original, que s’esborra amb la redempció i el baptisme, en el cas de la Mare de Déu la redempció tenia efectes retroactius i va fer que Maria fos preservada ja abans de la concepció de contraure la taca. A partir d’aquell moment va començar la pràctica d’imposar a les dones els noms d’Immaculada i de Concepció. Una forma italiana —Concetta, és a dir, ‘concebuda’— va arribar a Espanya, on es reinterpretà com a Conchita, amb adaptació del sufix com si fos un diminutiu. D’aquí sorgí la forma Concha. Una i altra, Conxa i Conxita, van passar de l’espanyol al català, amb grafia adaptada.

La iconografia de la Immaculada Concepció apareix en el Renaixement: una dona resplendent amb la lluna sota els peus i una corona de dotze estels, elements que semblen sortir d’un passatge de l’Apocalipsi de Sant Joan. Els dotze estels acabarien a la bandera de la Unió Europea, tot i que hom procura no motar gaire sobre aquest origen marià. La iconografia definitiva de la Immaculada Concepció, les puríssimes (la Verge vestida de blau i blanc, voltada d’àngels en les pintures i esclafant la serp temptadora o la mitja lluna dels temuts turcs, associada a la victòria de Lepant) apareix durant el barroc i hi van contribuir les pintures de Zurbarán, Ribera o Murillo. D’aquest darrer és aquesta Puríssima d’aquí baix, amb aquesta careta preciosa i aquests angelets que fan mengera. I aquesta història d’avui va crear el costum de pronunciar aquella frase ritual en entrar a les cases: «Ave Maria Puríssima», que rebia la resposta «sens pecat concebuda». O, abreviat, «Ai Maria» i «concebuda», que sentia jo de petit; sense entendre el perquè d’aquell estrany cerimonial.

A Mallorca la idea de la concepció sense taca original va anar guanyant adeptes en els segles XVI i XVII, l’època en què el debat va ser més encès. Si anau a la catedral de Mallorca, mirau damunt el portal major la bella imatge de la Puríssima esculpida en el segle XVI, durant el pontificat d’un bisbe immaculista, amb la iconografia pròpia d’aquell moment (una Mare de Déu que baixa del cel dreta damunt la lluna, amb la corona de dotze estrelles i voltada d’una col·lecció d’objectes que corresponen a altres tantes metàfores bíbliques procedents de lletanies de la Mare de Déu de Loreto). També a mitjan segle XVI s’instal·laren a Sineu les monges concepcionistes, en el palau reial, que el rei Felip (I d’Aragó i de Mallorca, II de Castella) els va regalar, amb la qual cosa no l’hem pogut visitar durant tot aquest temps. En el XVII la Immaculada Concepció va ser declarada pels jurats patrona del Regne de Mallorca i encara ho és. A Palma, en els segles XVI i XVII respectivament, es fundaren el convent de la Concepció (de les agustines), en el carrer del mateix nom, i el monestir de la Puríssima Concepció (de les caputxines), que sobrevisqueren a la destrossa de Mendizábal. Després de la proclamació del dogma, a Palma erigiren una nova església (la dita usualment Sant Magí) a l’advocació de la Immaculada Concepció. És curiós que, malgrat tanta presumpta devoció a la Puríssima, el nom de Concepció ha estat tradicionalment escàs a l’illa, i Immaculada sembla que és un de tants noms recents introduïts després de perdre la tradició de posar el nom dels avis.

Doncs molts d’anys, Immaculada, Imma, Concepció, Conxa, Conxita i Ció.

Avui és Sant Nicolau. Bastaria dir Sant Nicolau, perquè aquest és el principal i primer, però com que de Sant Nicolau n’hi ha d’altres —és clar que de posteriors i secundaris—, li diuen Sant Nicolau de Bari (els occidentals) i Sant Nicolau de Mira (els orientals). El seu nom en italià, Nicola di Bari, podria desorientar més d’un seguidor de la música romàntica, i que consti que un servidor és més devot del cantant dels festivals de Sanremo que del sant d’avui. El nom del nostre sant, i de tots els qui amb ell fan festa, és un nom grec, Νικόλαος (Nikolaos), format per νίκη (níke), ‘victòria’, i λαὸς (laós), ‘poble’; és a dir, ‘victòria del poble’, o potser ‘poder del poble’.

Sant Nicolau és un dels grans sants, si miram el seguiment que té (més de dues mil esglésies en tot el món), sens dubte un dels sants més populars del cristianisme. Va néixer en una família cristiana i benestant, allà cap al segle III i al lloc dit Pàtara de Lícia (Anatòlia, és a dir, Turquia).  Quan era petit, els seus pares van morir de pesta i va restar sota la custòdia del seu oncle, també Nicolau, que va ser bisbe de Pàtara. Amb la fortuna rebuda dels pares Nicolau va començar a ajudar els necessitats. Conten que un pare de tres filles, com que no podia casar-les per manca de recursos, les va posar de prostitutes. I a l’instant va aparerèixer per la casa el nostre Nicolau durant tres dies seguits amb una bossa plena de monedes d’or, però no per a solucionar cap urgència personal sinó per a solucionar el problema del dot de les tres fadrines, que així es pogueren casar i salvar-se del pecat. Cal dir que l’home va deixar les monedes dins les calces de les noies —però calces en sentit valencià i mallorquí—, que s’estaven eixugant a la xemeneia. O aquesta és la versió oficial: ves a saber per què les noies s’havien llevat la roba. Aviat va deixar el seu poble i se n’anà a Mira (ara Demre, Turquia), on es va fer capellà i on va ser nomenat bisbe per aclamació popular. D’aquesta etapa es conta que un dia es trobà amb un depravat carnisser que havia mort tres infantons —que s’havien perdut i havien anat a parar a casa seva— i ja els tenia salpebrats a punt de cuinar com si fossin porcellins. El bisbe els ressuscità en un prodigi espectacular que segles més tard repetiria amb la mateixa facilitat el nostre Vicent Ferrer (el de València, no el de l’Índia). Encara era època de persecucions de cristians, i ell també va rebre. Fou empresonat durant la persecució de Dioclecià, però pocs anys després tingué la sort de beneficiar-se de l’amnistia de Constantí (313), i va poder continuar fent de bisbe i ressuscitant infants. També diuen que la seva intercessió va salvar de la mort tres homes (militars o notaris, segons les versions) que havien estat condemnats injustament i que en una altra ocasió va salvar els marins d’un vaixell que portava una càrrega de blat i que va ser víctima d’una tempesta. I ja que parlam de blat, una vegada que hi havia fam pel seu redol va convèncer —amb molta feina— uns mariners perquè descarregassin i deixassin a Mira una part del blat que portava un vaixell atracat al port, que anava destinat a l’emperador. El blat descarregat ajudà a paliar la fam de la gent del lloc, i quan el vaixell arribà a la seva destinació, portava la càrrega de blat ben sencera. Alguns diuen —i altres neguen— que va participar en el concili de Nicea, el 325, en què Constantí va fer decidir als bisbes participants, i per la vida directa, que Jesús era Déu. Va morir un 6 de desembre, curiosament el dia del seu sant, i les seves restes van ser enterrades a la catedral de Mira, on estigueren fins al 1087. En aquell moment, com que els turcs havien ocupat aquella part de l’Imperi Bizantí,  per a protegir aquells ossets una expedició de tres naus i 62 mariners sortida de Bari anà a agafar les despulles i les dugué a la dita ciutat. Carregaren el sant damunt un carro i decidiren que el dipositarien en el lloc on els bous s’aturarien. I s’aturaren en el monestir benedictí de Sant Miquel Arcàngel, amb gran gaubança dels monjos, que feren una nova i gran església per a acollir tan sagrades despulles. Els venecians, envejosos dels de Bari, també anaren a Mira a veure si trobarien ossos del sant, i es veu que encara en trobaren algun i el dugueren a l’església de Sant Nicolau del Lido, que esdevingué un lloc important de culte. Les despulles del Sant, tant quan eren a Mira com ara a Bari, exuden un líquid amb aroma de roses que diuen que té poders màgics. Cada 6 de desembre en treuen un flascó que no m’estranyaria que el venguessin en petites dosis a la shop de l’església. Ja anam veient que aquest és un sant que té molt de suc.

Quan era bisbe no sols ressuscitava nins sinó que sentia per aquests un gran amor i sempre els feia regals. Per això és considerat protector dels infants, tot i que això no sembla haver-li creat cap mena d’antipatia per part d’un cert sector del clergat catòlic. Per extensió tutela els escolars i els estudiants. I amb els miracles que va fer, per força ha de ser patró de molta gent: mariners, pescadors, apotecaris, perfumistes, vidriers, boters, advocats, notaris, víctimes d’errors judicials, homes de 30 anys encara no emancipats, persones estèrils  i noies que cerquen marit; tot això amb variacions segons els països. En neerlandès el nom de Sant Nicolau ha evolucionat fins a Sinterklaas, i  a Flandes i als Països Baixos és costum que el dia 5 o 6 de desembre el sant —arribat en vaixell d’Espanya— desfila pels carrers cavalcant un ase i porta regals i bombons als infants, que aquests troben, quan s’aixequen, al peu de l’arbre de Nadal. Aquest costum fou traspassat a Amèrica per immigrants neerlandesos que en el segle XVII fundaren New York. Allà continuà la tradició, però en el segle XIX el nom de Sinterklaas es corrompé en Santa Claus, que és aquest personatge ara universal que hem de suportar per Nadal en forma de ninot invasor penjat a finestres i balcons. És el Father Christmas dels anglesos i canadencs i el Père Noël dels francesos, competidor dels Reis d’Orient i del tió catalanesc. I el seu vestit blanc i vermell va ser promogut universalment per un dissenyador que treballava per a les campanyes publicitàries de la Coca-Cola durant la dècada dels trenta, si bé aquests colors ja s’havien usat un poc abans.

Sant Nicolau és representat vestit de bisbe amb mitra i bàcul i amb algun dels elements de les seves miraculoses proeses: els tres infants salvats de l’olla, les tres bosses d’or o els tres condemanats a mort que salvaren la pell. Ja veieu que tot anava de tres en tres. És el patró de Rússia, de la Universitat de Valladolid, i, al nostre país, de la ciutat d’Alacant, des d’on parteix per a anar cap al nord d’Europa a repartir presents. Com a patró dels navegants li aixecaren capelles al port de Barcelona, al de Ciutadella i al port mallorquí de Portopí. Aquesta darrera església encara subsisteix, tot i que els estúpids canviatopònims, ara tan de moda, li canviaren el nom de Sant Nicolau pel de Sant Pere Claver. A Palma és el titular d’una de les cinc parròquies històriques —afegida un poc a posteriori a les quatre fundacionals— i té o ha tingut capelles a la Seu i a moltes esglésies. No és estrany que el nom de Nicolau sigui un dels més tradicionals, amb l’hipocorístic Colau i la forma alterada Micolau, que deien abans els meus avantpassats. Curiosament, el mateix canvi de consonant que han fet —totalment o parcialment— en bielorús, eslovè, hongarès, lituà, polonès, txec i ucraïnès.

Doncs molts d’anys a tots els qui fan festa.

Avui és Santa Bàrbara, una altra verge de tardor, màrtir per la causa i personatge probablement fruit de la imaginació de fervorosos redactors de textos propagandístics —especialment el fecund Jaume de Voràgine— i de la fabricació en sèrie de vides exemplaritzants. Però no renunciem a delitar-nos en la seva llegenda, indubtablement encisadora. A més, si la despatxàssim sense més, què faríem quan fan trons?

La nostra heroïna va néixer cap al segle III a Nicomèdia (avui Izmit), una ciutat de l’Àsia Menor pròxima a l’actual Istambul, que en aquell temps era —Nicomèdia i no és comèdia— la ciutat més important de l’Imperi d’Orient, almenys fins que va ser superada per la nova Constantinoble, que Constantí féu capital de l’Imperi algunes dècades després de la mort de la santa. El seu és un nom grec (βαρβαρα, barbara), que significa ‘estrangera’, naturalment forma femenina del βαρβαρος (barbaros) dels bàrbars, de les barbaritats i dels barbarismes. Aquesta Bàrbara va tenir la dissort de tenir un pare molt peculiar, diríem que bastant bàrbar, en el sentit actual del terme. Diòscur, que es deia el progenitor, era un home ric, de rigoroses conviccions paganes i un obsés i gelós patològic que no va tenir altra idea que tancar la filla dins una torre per a protegir-la del perill dels homes. La noia es passava la joventut reclosa entre les quatre parets, si bé tenia totes les comoditats, diverses criades i bons preceptors. Però tancadeta i isolada del món. Qualsevol persona en aquestes condicions s’hauria avorrit com una autèntica ostra, però Bàrbara tenia una distracció que l’absorbia completament: resar i pensar en Déu, que havia entrat en el seu cor i l’havia feta cristiana. Com que no podia tenir imatges ni res que descobrís —sobretot al pare, fanàtic pagà— la seva fe, va fer afegir una finestra a les dues que tenia la torre, amb la qual cosa les tres finestres li representaven la Santíssima Trinitat. Al final, el pare descobreix el guisat i el molt salvatge se’n va directe a denunciar-la al magistrat romà. Aquests no anaven de bromes amb els cristians, i el jutge va emetre una sentència encara més bàrbara que totes les barbaritats imaginables: la va condemnar a ser decapitada, amb la particularitat que la sentència havia de ser executada pel mateix pare, després de dos dies de turments. Durant dos dies va ser assotada amb vergues que en tocar el cos de la víctima tornarven plomes de paó, vejats miracle.  Aquests miracles solen ser habituals en casos de martiri, però no s’acaba d’entendre per què no duren tot el procés. No, després de les plomes vingueren els ferros roents, que no es convertiren en res, la destrossa dels pits i finalment la decapitació, de la mà del subnormal del pare. Però després de la macabra feina, el pare botxí va ser fulminat per un llamp, sortit de la justícia —un poc misses dites— de Déu. Per aquest motiu Santa Barbara és la protectora contra els llamps, i, ja que hi érem, també protectora contra la mort amb foc, i patrona de bombers, artillers, minadors i de tots els qui juguen amb foc. Només en sentit real, perquè altrament no acabaríem mai. També es diu santabàrbara el lloc on guarden la pólvora i municions en un vaixell de guerra. I encara, per la cosa de la torre, Santa Bàrbara té cura dels arquitectes i enginyers. Tota una pluriocupació per a compensar els temps que va estar inactiva dins la torre. Les seves restes —o les de qui sigui— reposen a l’església homònima de Burano (Vèneto). És representada amb una torre i amb alguna ploma de paó.

En els Països Catalans ha tingut força devoció —els llamps fan molta por— i el seu nom és un dels tradicionals. El 1734 fou declarada “patrona adjunta” de Mallorca, al costat del patró principal, Sant Alonso Rodríguez, proclamat un segle abans. I Bàrbara és el nom d’una de les 9 magnífiques campanes de la catedral de Mallorca, la segona en volum, construïda el 1765. En el domini de la fraseologia la santa nicomediana ha generat aquella famosa expressió “recordar-se de Santa Bàrbara només quan trona”, aplicada a aquells que només vénen a tu quan t’han de menester.

He incorporat al blog una nova secció, etiquetada amb la categoria Llegenda àuria. Es tracta d’uns posts, d’un to marcadament lúdic, que amb l’excusa de fer una glossa del sant del dia, introdueixen elements de cultura popular, història i onomàstica. La cosa va començar quan un dia em va passar pel cap fer un comentari jocós al Facebook sobre la santa del dia (concretament Santa Úrsula, personatge envoltat per una fabulosa llegenda origen de la festa de les Verges). Ho vaig repetir amb altres sants i, com que rebia mostres de complaença i comentaris afalagadors que m’estimulaven a continuar, així ho vaig fer, amb uns comentaris de cada vegada més llargs. Després d’un mes llarg d’assaig, crec que aquests textos poden passar a ser posts d’aquests blog. El fecund i imaginatiu Jaume de Voràgine, creador d’un bon nombre de membres del santoral catòlic, m’ha donat el nom de la secció. Em sap greu si això és un plomet per als lectors d’aquest blog interessats bàsicament en els temes de llengua, que, evidentment, continuaran apareixent. Però també en els posts del santoral es trobaran elements de normativa lingüística, com la qüestió Ignaci/Ignasi que surt en el post que precedeix aquest. Els interessats a llegir els textos passats d’aquest peculiar santoral els poden recuperar pitjant sobre Llegenda àuria, a la llista de categories de la dreta.

Em demanen explicacions perquè avui és Sant Francesc Xavier i a aquestes hores del dia encara no he felicitat cap Xavier ni he dit cap mot sobre el sant d’avui. En realitat aquest és un sant que cau una mica fora de la línia d’aquesta secció. És un d’aquests sants que no ens atrauen gaire, perquè és un sant modern, de carn i os, de biografia infalsificable i amb dos cognoms, cosa que en un sant és una autèntica vulgaritat. A nosaltres ens agraden els sants llunyans, verges i màrtirs, inexistents, fruit de llegendes desbocades, de devoció tradicional i que han condicionat l’onomàstica dels nostres avantpassats. Amb tot, farem una excepció, per a felicitar els Xaviers i perquè el sant d’avui té algun mèrit especial, com després veureu.

El nostre home d’avui es deia Francisco de Jaso y Azpilicueta (ja me direu!). Li diuen Francesc Xavier perquè va néixer al castell del poble navarrès de Xabier (Javier en espanyol), nom que surt de les arrels basques etxe i berri, en conjunt ‘casa nova’. En rigor hauria de ser Francesc de Xavier (o de Xabier), però ja sabem que la gent té una gran inclinació a mastegar preposicions. Vingué al món el 1506, en el si d’una família noble que destacà per la seva resistència a l’ocupació del regne de Navarra que perpetraren els Reis Catòlics. Decidit a estudiar, amb molt bon criteri preferí no fer-ho a cap universitat espanyola —el país que havia envaït el seu— i s’exilià a la Sorbona. Allà va conèixer un basc renegat, l’ex-militar procastellà Ignaci (diria que amb c) de Loiola, que, curiosament, havia lluitat contra dos germans de Francesc, aquests del bàndol que defensava Navarra. Per cert que en un dels combats una bala de canó li passà al procastellà pel mig de les cames, a una altura que algun lector irreverent lamentarà que no fos… un pèl més amunt. Amb tot, el projectil li va fer força mal, i estigué hospitalitzat durant un temps en què va pensar que li convenia canviar l’ofici per un de menys perillós. Per a ell, vull dir. Malgrat les diferències polítiques, Francesc ajudà Ignaci a fundar la Companyia de Jesús, s’ordenà sacerdot a Roma i féu viatges diplomàtics, sobretot a Portugal, país que donaria suport a les seves futures activitats. A l’església de Montmartre els dos col·legues feren els seus vots i Francesc va prometre anar a Terra Santa. Desitjós de ser missioner i evangelitzar pobles, emprengué un llarguíssim i emocionant viatge vorejant les costes d’Àfrica, les de l’Índia i arribà fins al Japó. Un privilegi que en aquell temps tenien un nombre reduïdíssim de mortals. En va fer de grosses, com crear la província jesuítica de l’Índia i per poc no converteix tots els xinesos. Va morir en l’aventura, un 3 de desembre, quan només tenia 43 anys. El gran Rubens ens va deixar aquesta foto d’aquí baix, amb el jesuïta fent algun miracle.

En els segles XVII i XVIII el sant tingué força admiradors al Principat. A Mallorca no n’estic tan segur, i, si no vaig errat, entre els illencs el nom de Francesc Xavier (o el reduït i habitual Xavier) no fa part del nostre repertori tradicional. Ara sí que n’hi ha (Xaviers, Javiers, Xavis i Javis), perquè ara, per sort, tenim de tot i molt. Doncs molts d’anys a tots.

Avui és Sant Andreu. Apòstol, màrtir i no se sap si verjo, perquè en els sants masculins aquesta és una característica no tan valorada com entre les santes. Tampoc no sabem quin era el seu nom real, però és possible que no fos Andreu. Alguns apòstols tenien la mania de canviar-se el nom —o els el canviaven—  per un de grec ben sonant i plantós, i en aquest cas triaren, si fos el cas, el grec Andreas, que significa ‘masculí’ (en principi un adjectiu derivat de andros, ‘home’), i, com a conseqüència, ‘fort’, ‘valent’ o ‘guerrer’, valors lligats al sexe masculí. Era nascut a Betsaida (Galilea), pescador i germà d’un tal Simó, a qui també canviaren el nom. Els dos pescadors van tenir la sort de ser els dos primers caps de la Cristiandat, com si diguéssim els dos primers papes, un manant la secció de Roma i l’altre la secció de Constantinoble (l’església ortodoxa també té un “papa”, no ho oblidem).  Malgrat la seva masculinitat, devia tenir una bona dosi d’intuïció femenina, perquè va ser el primer que va copsar que Jesús era el Mesies, el dia d’aquell famós bany en el Jordà davant Joan el Baptista. I va ser el primer apòstol que Jesús va fitxar. Fins aquí el que diu la Bíblia. I a partir d’aquí comença —o continua— la tradició i la llegenda, feta, com sempre, d’interpretacions de textos escrits per savis subalimentats i propensos a lipotímies i estats anímics peculiars.

Segons aquesta mitologia, Andreu va dedicar temps i atencions a la dona del procònsol d’Acaia, (una tal Maximilla ella i un tal Aegates ell), i, com a conseqüència, la senyora va quedar convertida a la fe cristiana i féu propòsit de viure amb continència. El proconsol s’ho agafà malament —suposam que més per la continència que per la cristianitat— i el va condemnar a la crucifixió. Diuen que la mateixa víctima, considerant-se indigne de morir a una creu com la de Crist, va triar la crux decussata, una creu en forma de ics (com les de Santa Eulàlia o de Sant Vicenç), si bé no hi fou clavat sinó fermat. En aquesta posa estigué dos dies, durant els quals predicà enardit a la multitud, que no sols es va convertir sinó que menaçà de mort el procònsol. Aquest, un poc arrufat, volgué que el baixassin de la ics de fusta, però no pogueren desfermar-lo per molt que ho intentassin. I allà va morir l’home un cop acabat el míting. El procònsol va veure que havia fet llarg i es va suïcidar.

També devia ser un treballador incansable amb gran capacitat productiva, perquè corregué i cristianitzà un munt de països, fins al punt que avui és patró d’Escòcia, Rússia, Romania, Ucraïna, Grècia i algun altre que dec deixar. Les seves relíquies corregueren cap aquí i cap allà, com també sol ser habitual, fins que foren depositades a la basílica de Sant Andreu, construïda en el segle XX en el lloc on suposadament fou crucificat, Patres (Acaia). Una mastodòntica església que és la més gran de Grècia, amb capacitat per a més de cinc mil clients. La seva creu figura a diverses banderes, com l’escocesa, la basca i la de la marina de Rússia. En els Països Catalans hi ha deu pobles que es diuen Sant Andreu, evidentment perquè l’església fou dedicada al nostre eficient predicador. Molts catalans porten i han portat aquest nom, com el pare del meu avi patern i una corrua de descendents. També n’hi ha molts que el duen per cognom, cosa que vol dir que un avantpassat el duia per nom; i n’hi ha que es diuen Santandreu, perquè qualque ancestre sortia d’un dels deu pobles referits. I tenim un bell refrany que enguany sembla que no falla: per Sant Andreu o aigua o neu.

Doncs, per molts d’anys, Andreu. I no et fiquis amb la dona de cap procònsol, que ja veus que pot ser perillós.

Avui és Santa Caterina, o, filant un poc més prim, Santa Caterina d’Alexandria. El dia d’un dels grans noms de les mallorquines. Ja ho diu una cançó popular:

Caterina és un nom grec (Haikaterine o Hekaterine), segons unes teories derivat de l’adjectiu katharà (pura, immaculada) i, segons unes altres, relacionat amb la deessa Hècate, filla de Perses i Astèria. Gràcies a la nostra santa d’avui, es va estendre en el món cristià i fou nom de reines, dames nobles i dones de tota condició. És un dels noms més portats per les mallorquines, gràcies sobretot a una valldemossina del segle XVI del mateix nom, beata per antonomàsia, que tingué la sort de situar-se en el top del rànquing permanent dels famosos. Amb tot, abans ja era un nom important: li tenien molta devoció els dominicans, que en el segle XIII, en el port de Sóller, li aixecaren una església, just en el lloc on un dels seus, Raimon de Penyafort, inicià la travessia Mallorca-Barcelona, damunt la seva capa estesa sobre l’aigua. Per aquesta insòlita proesa bé mereixeria que el declarassin sant patró dels surfistes i practicants d’esports similars, però ningú no ha tingut la idea. En el segle XIV, a pocs metres de la sortida de Palma per la porta de Portopí, es fundà l’hospital de Santa Caterina, que donaria nom a un dels barris de fora porta més emblemàtics de la ciutat i gentilici entranyable als seus moradors: els catalineros.

Com hem dit en qualque altre escrit, la forma Catalina té arrels antigues en el llenguatge vulgar: a les Regles d’esquivar vocables, un manual de correcció lingüística del final del segle XV,  es condemna Cathalina i es prescriu Catharina, cosa que indica que Catalina ja era present en el parlar quotidià. A Mallorca, ara Catalina és la cosa més usual, però fins a l’espanyolització de papers i cervells, Caterina va ser la forma que tothom, sense perdre la compostura, plantava a tota mena d’escrits i documents. La famosa beata de Valldemossa en tots els papers va ser sempre Caterina (o Catarina o Catharina, que són meres variants gràfiques). El castellà i els elements castellanitzadors —monges, funcionaris, Registre Civil, etc.— implantaren el nom espanyol a la llengua escrita i administrativa, cosa que, al seu torn, reforçà el vulgar Catalina en tots els dominis.

Com dèiem, la santa d’avui està molt lligada a l’orde dominicà. A Barcelona els dominicans fundaren en el segle XIII el gran convent de Santa Caterina, que tenia una església gòtica imponent, de la mateixa categoria que la del Pi o la de Santa Maria de la Mar, i un bellíssim claustre també gòtic. Com tants altres establiments dominicans, com el convent de Sant Domènec de Palma, aquella església i convent tingueren un final tràgic. Després de la desamortització foren derruïts i en el seu solar s’aixecaria més tard l’actual mercat de Santa Caterina. Només en restà el topònim.

Santa Caterina és un dels molts sants  de dubtosa existència, potser fruit de l’exuberància fabuladora del primer cristianisme, cosa que no impedirà —romàntics que som— que ens recreem en la seva llegenda i en tot el que aquesta ha generat. Sense perdre de vista, abans d’entrar en la llegenda, que Caterina pot ser un muntatge per a contraposar a la figura d’Hipàtia d’Alexandria, figura real, filòsofa pagana eminent i primera dona matemàtica, assassinada per fanàtics cristians. Segons la llegenda, Caterina d’Alexandria era una bella egipciana del segle III —alerta que els moros encara no havien arribat a Egipte—, habitadora d’un lloc que era de l’Imperi Romà, on es parlava grec i s’anava escampant el cristianisme. Un dia digué als seus pares que només es casaria amb algú que fos infinitament més bell, savi, ric i poderós que ella. Els progenitors, que no entengueren de què anava la cosa, restaren espantats davant la idea de dilapidar el patrimoni en agències matrimonials. Al final, la plaça de marit va quedar deserta i ella, verge immaculada. La noia devia ser espaviladeta i sabia parlar amb desimboltura, i es degué fer coneguda per aquestes habilitats, que li servien per a multiplicar els adeptes a la nova religió ascendent. Conegué l’emperador en persona, en un viatge que aquest féu a Alexandria, i tractà de convèncer-lo que aturàs la persecució dels cristians. De passada va convertir la dona de l’emperador, cosa que no va fer a aquest gens de gràcia. El sobirà, tot mosca, provà de derrotar-la per la via dialèctica i li envià una tropa de cinquanta filòsofs perquè la dissuadissin de les seves idees, però foren ells els qui foren tot d’una convertits per l’eloqüent joveneta. L’emperador, humiliat i enfurit, després de pelar els cinquanta savis per inútils, manà que la matassin amb un dels temibles instruments sortits del sadisme romà i humà: la roda dentada. Una roda amb grans pues de ferro que, quan girava, anava esgarrapant la carn de les pobres víctimes fins que quedaven fetes una pelleringa. Però heus ací que en aquest cas les fèrries pues s’anaven trencant així com tocaven el bell cos —no agafeu la pintura com una acta— de Caterina , que se’n fotia del sant i de la festa, mentre els trossos de ferro despresos impactaven contra els botxins i els cegaven. Igual que passà amb Santa Cecília, la condemna del jutge s’hagué de complir amb la destral que distancia el cap de la resta del cos. Els àngels la portaren al Mont Sinaí, i, molts d’anys més tard (cap a l’any 800), els monjos d’un monestir fet construir per l’emperador Justinià trobaren per allà el cos de la santa, amb els cabells que encara li creixien i exhalant un oli de deliciosos perfums. El monestir acollí les perfumades despulles i passà a dir-se de Santa Caterina, i els croats s’encarregaren d’escampar el mite per Occident. És pintada amb la famosa roda i de vegades amb una aurèola tricolor, blanca per la virginitat, verda per la saviesa i vermella pel martiri.

Santa Caterina és copatrona del monestir de Cura (Mallorca), juntament amb Ramon Llull. També la tenia per patrona el col·legi de corders i espardenyers de Palma, que a la processó del Dijous Sant portaven el pas de la samaritana, que guardaven en el carrer que per això du aquest nom, carrer de la Samaritana. És també patrona dels nins (el patró de les nines és Sant Nicolau, que aviat vindrà, el 6 de desembre) i dels escolars en general. Al País Valencià la celebració de la festa a les escoles ha tingut tradicionalment molta rellevància, i en alguns llocs al carrer també hi ha alegria i festa grossa. La santa verge i màrtir és també la patrona dels filòsofs, dels acadèmics, de les universitats i de la vila de Monòver (el Vinalopó Mitjà).

Per Santa Caterina si tens blat pots fer farina, diu el refrany. I podríem afegir que qui no té llenya que en vagi a comprar, perquè aquests dies el fred ja pitja de valent. Per a encalentir-se, antigament a alguns llocs de Mallorca el dia de Santa Caterina feien foguerons. A Llucmajor, segons ens conta el pare Ginard, anaven a la garriga a matar la geneta. Sí, a matar una geneta: o la mataven a la garriga o la capturaven i la mataven a la vila. Així es divertien i així eren de bèsties la gent d’altres temps. També diu el refrany que Santa Caterina bufa vuit dies davant i vuit darrere, és a dir que per aquests dies sol fer vent.

I d’aquí a un mes just, Nadal. També ho diu la dita: de Santa Caterina a Nadal, un mes cabal. I la cançó que a Mallorca canta o cantava l’al·lotea:

Molts d’anys, Caterina, Catalina, Lina, Cati, Cata, Catina, Catona,…

Avui és Sant Climent. Sant Climent de Roma, perquè n’hi ha un altre de les mateixes característiques, però de la ciutat de la competència, Alexandria. El nostre sant d’avui fou un home de carrera ràpida i brillant, perquè d’esclau alliberat va passar a papa i sense ni passar pel Seminari. Va ser el segon, el tercer o el quart papa: no se sap bé, perquè els llibres d’actes són molt vells i gastats. Diuen que tingué la sort de conèixer i tractar Sant Pere i Sant Pau, i va ser el primer qui el va nomenar cap dels cristians. És clar que en aquell temps un papa era un home normal, que vestia normal i que vivia a una casa de pobre i més tost amagat. Una cosa així com un dirigent comunista durant el franquisme. La llegenda diu que l’emperador Trajà, enutjat perquè convertia massa gent al cristianisme, el desterrà a Crimea, però allà l’home, en lloc de deixar-ho córrer,  aviat va haver convertit dues mil persones, que en un tres i no res  edificaren setanta-cinc esglésies. Enfurit l’emperador manà que el llançassin a la mar amb una àncora al coll i així es va fer. Després, cada any la mar retrocedia dues milles fins a deixar al descobert un sagrari construït miraculosament que contenia les restes del papa. En el segle IX, el monjo i lingüista Sant Ciril, estandarditzador de llengües i creador de sistemes gràfics, va arribar a Roma portant uns ossos i una àncora. Es cregué que eren de Sant Climent i els dipositaren —els ossos— a una gran basílica, que porta el nom del sant.

Climent és un nom llatí, que surt de l’adjectiu clemens, clementis, és a dir ‘que té clemència’. A Mallorca, que és el que conec, no és un nom gaire imposat tradicionalment, però és un nom present en el repertori tradicional de l’illa. Jo només en conec dos, de Climents, tots dos personatges notables. Hi ha quatre pobles catalans amb el nom de Sant Climent, un a Menorca i un altre en terra ferma i més al nord que recorden molts dels qui han fet la mili. I un refrany que diu “Per Sant Climent, pluja i vent”, que té tantes possibilitats d’encertar-la com d’espifiar-la.

Molts d’anys, Climents.

Avui és Santa Cecília, verge, casada i màrtir, i un cas en què la segona condició no anul·là la primera. El nom Cecília deriva d’un antropònim llatí (Caecilius) relacionat amb caecus, ‘cec’. Aquest era un nomen (nom de clan familiar), i les filles de qualsevol Caecilius es deien Caecilia. Caecilius, per exemple, era el nomen del conqueridor romà de les Balears (Qvintus Caecilius Metellus Balearicus). A partir de l’Edat Mitjana Cecília és un nom freqüent entre els cristians per la devoció cap a la santa que ens ocupa. En el meu redol, però, no és un dels noms tradicionals regularment imposats quan a les criatures els posaven el nom dels avis.

Cecília era una dama romana, noble, rica i un poc poma. Més que un poc, bastant, perquè la primera nit després de noces va convèncer el marit —un tal Valeri, un altre pomot de llei— de mantenir la virginitat de per vida i consagrar-se a Déu, com si això darrer no li pogués deixar qualque estoneta per a l’activitat més distreta i agradable del món. Al final no van fer ni una cosa ni l’altra, perquè, com tants altres cristians, molt aviat van ser escabetxats tots dos, regnant l’emperador Sever, el nom del qual ja ho diu tot. Primer van liquidar el marit, no sabem com, perquè ell, pobre, no és sant. Després es van ocupar d’ella, segons diuen ofegant-la dins una banyera. Com que no la pogueren matar, la ficaren després dins una gran caldera d’aigua bullent, com un llamàntol. Però ella, malgrat l’aigua bullent, es mantenia ben viva i fresca i no es moria, cosa que de vegades passa entre sants en circumstàncies semblants. I doncs van decidir decapitar-la, però aquí també ho tingueren difícil, perquè amb tres destralades (les màximes que permetia la llei romana) no van aconseguir de matar-la. La pobra estigué tres dies en agonia fins que morí. Mentre durava aquest macabre serial, la dona es va posar a cantar a Déu, com si res, que ja és tenir humor. I és per aquest detall que seria declarada patrona dels músics. Un cop morta, el papa —amic de la família— la va sebollir —que no és el mateix que bullir— a una catacumba entre els bisbes i va consagrar la seva casa com a església. En el segle IX li van fer una gran basílica a Roma, on, en restaurar-la en el segle XVI, trobaren el seu cos en sant i perfecte estat de conservació. Tot això diuen alguns. Altres, potser més rigorosos, creuen que la bona dona mai no va existir i que és un mite, i no és que ara vulgui destrossar la festa que havia començat tan bé.

Al final del segle XVI, després d’algun embull amb la traducció de textos llatins, va ser declarada pel papa patrona de la música, dels músics i dels cantants, i el seu culte, lligat a la música, s’anà escampant per diversos països.  És representada sovint tocant un orgue, el mateix que suposadament tocava la nit de noces, mentre el marit, pansit i capmoix, deia “oli m’hi ha caigut”. Això es diu tocar els orgues, sí senyor. Continuem. Grans músics, com Haendel, li van dedicar magnífiques peces, i en el seu dia (avui) a diverses ciutats, com Barcelona, es feien actes solemnes amb grans misses i processons i amb molts de músics que, escampats pels carrers, alegraven el veïnat. A Palma, fa un grapat d’anys l’Ajuntament i Joventuts Musicals van instituir la Setmana de Santa Cecília, durant la qual cada dia es feia un concert i una visita guiada a una església o a un altre lloc d’interès. Ara, a causa de la crisi, la setmana s’ha reduït, però els que sou de per aquí encara podeu gaudir d’aquests concerts avui, demà i divendres. Avui la Coral de la Universitat de les Illes Balears, a les 20.30, a l’església de Santa Eulàlia de Palma.

Molts d’anys, Cecília i Cèlia, i a mi mateix, que, encara que no sóc músic, m’encanta cantar en diverses llengües en la intimitat.

Us deix amb la magnífica coral de la meva Universitat. Enjoy.

L’estrella de l’alba. Coral Universitat de les Illes Balears

Avui és Santa Elisabet d’Hongria, que els alemanys diuen Santa Elisabet de Turíngia. Abans de la moguda de sants vaticana se celebrava el 19 del mateix mes, però no en farem problema per la poca distància que hi ha entre les dues dates. Doncs les Elisabets que no van fer festa amb la mare del Baptista, el dia 5 passat, fan festa avui. La nostra protagonista és una hongareseta del segle XIII i de bona família, filla del rei Andreu II d’Hongria, una espècie de rei En Jaume per als hongaresos. Mirau si era de bona família que ella va ser santa, també la germana de sa mare, una filla va ser beata i al seu home li deien el sant. A la criatura la casaren amb el marcgravi (com si diguéssim un marquès) de Turíngia, Lluís IV, quan tenia catorze anyets, i ja visqué sempre en aquella terra alemanya. La princesa era com la Repartidora dels comunistes, tot una institució d’assistència social. No duia altra quimera de donar coses als pobres, cosa que no queia de tot bé als seus parents. Una vegada que repartia pans estigué a punt de rebre un arrambatge d’un seu cunyat, cosa que no passà perquè quan aquest s’hi acostà els pans es convertiren en perfumades roses. Si veieu en alguna pintura una senyora amb cara de santa i unes roses en el davantal, és Santa Elisabet d’Hongria. Va fundar un hospital amb 28 places, que en aquell temps era un gran hospital, i el visitava cada dia. A vint anys va quedar vídua i en lloc de repetir l’experiència s’estimà més la tranquil·litat de l’orde franciscà i retirar-se a l’hospital que ella mateixa havia fundat. Tot li va anar molt ràpid, també la mort, que li vingué a vint-i-quatre anyets. I també la canonització, quatre anys després, en la qual no se sap si pesà més la vida i els miracles o la pertinença a una família tan influent. Molt aviat s’escampà la devoció cap a Elisabet per l’imperi germànic, Hongria i altres terres. El seu cos, en reliquiari daurat, rebia veneració a una gran església de Marburg, fins que els protestants, que no van de sants, van dispersar relíquies i devoció.

A nosaltres ens cau bé, perquè és la cunyada del nostre Jaume I el Conqueridor. La segona esposa d’aquest, i mare de nou o deu fills, era Violant d’Hongria, nascuda Andreua com son pare i després Iolant (ara Violant) i era germana (només per part de pare) d’Elisabet. Diuen que aquest fet afavorí l’afecte dels nostres compatriotes cap a la santa, cosa que també passà a la Corona castellana, on una reina d’infausta memòria i d’infaust matrimoni dugué el seu nom (i una altra molt més tard). A Palma en el segle XIV ja es fundà un convent de monges dedicat a Santa Elisabet d’Hongria, que se salvà d’en Mendizàbal i encara continua, tot i que vulgarment li diuen Sant Jeroni. I Elisabet, amb la variant Isabel i els hipocorístics Bel i Bet, ha estat sempre un nom imposat entre la nostra gent de sexe femení.

Doncs molts d’anys a totes.

Vegeu també el post Santa Elisabet (mare de Joan Baptista)