Santa Caterina

Avui és Santa Caterina, o, filant un poc més prim, Santa Caterina d’Alexandria. El dia d’un dels grans noms de les mallorquines. Ja ho diu una cançó popular:

No hi ha rosa alexandrina
ni clavell amb tanta olor,
ni mel amb tanta dolçor
com el teu nom, Catalina.

Caterina és un nom grec (Haikaterine o Hekaterine), segons unes teories derivat de l’adjectiu katharà (pura, immaculada) i, segons unes altres, relacionat amb la deessa Hècate, filla de Perses i Astèria. Gràcies a la nostra santa d’avui, es va estendre en el món cristià i fou nom de reines, dames nobles i dones de tota condició. És un dels noms més portats per les mallorquines, gràcies sobretot a una valldemossina del segle XVI del mateix nom, beata per antonomàsia, que tingué la sort de situar-se en el top del rànquing permanent dels famosos. Amb tot, abans ja era un nom important: li tenien molta devoció els dominicans, que en el segle XIII, en el port de Sóller, li aixecaren una església, just en el lloc on un dels seus, Raimon de Penyafort, inicià la travessia Mallorca-Barcelona, damunt la seva capa estesa sobre l’aigua. Per aquesta insòlita proesa bé mereixeria que el declarassin sant patró dels surfistes i practicants d’esports similars, però ningú no ha tingut la idea. En el segle XIV, a pocs metres de la sortida de Palma per la porta de Portopí, es fundà l’hospital de Santa Caterina, que donaria nom a un dels barris de fora porta més emblemàtics de la ciutat i gentilici entranyable als seus moradors: els catalineros.

Com hem dit en qualque altre escrit, la forma Catalina té arrels antigues en el llenguatge vulgar: a les Regles d’esquivar vocables, un manual de correcció lingüística del final del segle XV,  es condemna Cathalina i es prescriu Catharina, cosa que indica que Catalina ja era present en el parlar quotidià. A Mallorca, ara Catalina és la cosa més usual, però fins a l’espanyolització de papers i cervells, Caterina va ser la forma que tothom, sense perdre la compostura, plantava a tota mena d’escrits i documents. La famosa beata de Valldemossa en tots els papers va ser sempre Caterina (o Catarina o Catharina, que són meres variants gràfiques). El castellà i els elements castellanitzadors —monges, funcionaris, Registre Civil, etc.— implantaren el nom espanyol a la llengua escrita i administrativa, cosa que, al seu torn, reforçà el vulgar Catalina en tots els dominis.

Com dèiem, la santa d’avui està molt lligada a l’orde dominicà. A Barcelona els dominicans fundaren en el segle XIII el gran convent de Santa Caterina, que tenia una església gòtica imponent, de la mateixa categoria que la del Pi o la de Santa Maria de la Mar, i un bellíssim claustre també gòtic. Com tants altres establiments dominicans, com el convent de Sant Domènec de Palma, aquella església i convent tingueren un final tràgic. Després de la desamortització foren derruïts i en el seu solar s’aixecaria més tard l’actual mercat de Santa Caterina. Només en restà el topònim.

Santa Caterina és un dels molts sants  de dubtosa existència, potser fruit de l’exuberància fabuladora del primer cristianisme, cosa que no impedirà —romàntics que som— que ens recreem en la seva llegenda i en tot el que aquesta ha generat. Sense perdre de vista, abans d’entrar en la llegenda, que Caterina pot ser un muntatge per a contraposar a la figura d’Hipàtia d’Alexandria, figura real, filòsofa pagana eminent i primera dona matemàtica, assassinada per fanàtics cristians. Segons la llegenda, Caterina d’Alexandria era una bella egipciana del segle III —alerta que els moros encara no havien arribat a Egipte—, habitadora d’un lloc que era de l’Imperi Romà, on es parlava grec i s’anava escampant el cristianisme. Un dia digué als seus pares que només es casaria amb algú que fos infinitament més bell, savi, ric i poderós que ella. Els progenitors, que no entengueren de què anava la cosa, restaren espantats davant la idea de dilapidar el patrimoni en agències matrimonials. Al final, la plaça de marit va quedar deserta i ella, verge immaculada. La noia devia ser espaviladeta i sabia parlar amb desimboltura, i es degué fer coneguda per aquestes habilitats, que li servien per a multiplicar els adeptes a la nova religió ascendent. Conegué l’emperador en persona, en un viatge que aquest féu a Alexandria, i tractà de convèncer-lo que aturàs la persecució dels cristians. De passada va convertir la dona de l’emperador, cosa que no va fer a aquest gens de gràcia. El sobirà, tot mosca, provà de derrotar-la per la via dialèctica i li envià una tropa de cinquanta filòsofs perquè la dissuadissin de les seves idees, però foren ells els qui foren tot d’una convertits per l’eloqüent joveneta. L’emperador, humiliat i enfurit, després de pelar els cinquanta savis per inútils, manà que la matassin amb un dels temibles instruments sortits del sadisme romà i humà: la roda dentada. Una roda amb grans pues de ferro que, quan girava, anava esgarrapant la carn de les pobres víctimes fins que quedaven fetes una pelleringa. Però heus ací que en aquest cas les fèrries pues s’anaven trencant així com tocaven el bell cos —no agafeu la pintura com una acta— de Caterina , que se’n fotia del sant i de la festa, mentre els trossos de ferro despresos impactaven contra els botxins i els cegaven. Igual que passà amb Santa Cecília, la condemna del jutge s’hagué de complir amb la destral que distancia el cap de la resta del cos. Els àngels la portaren al Mont Sinaí, i, molts d’anys més tard (cap a l’any 800), els monjos d’un monestir fet construir per l’emperador Justinià trobaren per allà el cos de la santa, amb els cabells que encara li creixien i exhalant un oli de deliciosos perfums. El monestir acollí les perfumades despulles i passà a dir-se de Santa Caterina, i els croats s’encarregaren d’escampar el mite per Occident. És pintada amb la famosa roda i de vegades amb una aurèola tricolor, blanca per la virginitat, verda per la saviesa i vermella pel martiri.

Santa Caterina és copatrona del monestir de Cura (Mallorca), juntament amb Ramon Llull. També la tenia per patrona el col·legi de corders i espardenyers de Palma, que a la processó del Dijous Sant portaven el pas de la samaritana, que guardaven en el carrer que per això du aquest nom, carrer de la Samaritana. És també patrona dels nins (el patró de les nines és Sant Nicolau, que aviat vindrà, el 6 de desembre) i dels escolars en general. Al País Valencià la celebració de la festa a les escoles ha tingut tradicionalment molta rellevància, i en alguns llocs al carrer també hi ha alegria i festa grossa. La santa verge i màrtir és també la patrona dels filòsofs, dels acadèmics, de les universitats i de la vila de Monòver (el Vinalopó Mitjà).

Per Santa Caterina si tens blat pots fer farina, diu el refrany. I podríem afegir que qui no té llenya que en vagi a comprar, perquè aquests dies el fred ja pitja de valent. Per a encalentir-se, antigament a alguns llocs de Mallorca el dia de Santa Caterina feien foguerons. A Llucmajor, segons ens conta el pare Ginard, anaven a la garriga a matar la geneta. Sí, a matar una geneta: o la mataven a la garriga o la capturaven i la mataven a la vila. Així es divertien i així eren de bèsties la gent d’altres temps. També diu el refrany que Santa Caterina bufa vuit dies davant i vuit darrere, és a dir que per aquests dies sol fer vent.

I d’aquí a un mes just, Nadal. També ho diu la dita: de Santa Caterina a Nadal, un mes cabal. I la cançó que a Mallorca canta o cantava l’al·lotea:

Santa Catalina,
mare, mare fina,
penjau sa gallina
que Nadal ja ve.

Molts d’anys, Caterina, Catalina, Lina, Cati, Cata, Catina, Catona,…

3 comentaris

3 comentaris rebuts

    1
  1. 2
  2. […] Sobre Santa Caterina també podeu consultar Gabriel Bibiloni […]

  3. 3
  4. Antònia Galmés Truyols - 25 novembre 2020 10:33 am

    Per Santa Caterina també es fa el torró fluix que menjarem per Nadal.

Podeu deixar un comentari