Després de descriure la vida i miracles de dos sants «moderns», tornam als màrtirs dels primers temps, llunyans i foscos, del cristianisme. Aquests solen ser els «grans» sants que més han conformat la cultura popular, l’antroponímia, la toponímia, les arts i, en definitiva, la nostra vida.

Avui és Sant Llorenç, un màrtir del segle III. Del que diré a continuació sobre la seva biografia no en faceu dogma de fe. Es basa en creences, tradicions i fonts diverses, alguna de ben escassa fiabilitat. Sabem que nasqué a la Tarraconensis, uns diuen a Osca i altres a València. Fins i tot n’hi ha un, sant Donat, que s’atreveix a dir quin dia: el 31 de desembre del 225, diada de Mallorca. Son pare i sa mare també són sants, i amb noms tan simpàtics com sant Orenci i santa Paciència, de qui no sabem res més. Li van posar Laurentium, que vol dir habitant de Laurentum, una ciutat del Laci, pròxima a Roma amb nom derivat de laurus (llorer) o potser pre-romà. D’aquí ve Llorenç, Lorenzo (espanyol i italià), Laurent (francès), Lourenço (portuguès), Laurence o Lawrence (anglès), etc. També podria ser que Laurentius volgués dir ‘coronat amb llorer’ (laurus). En qualsevol cas fa oloreta d’aquesta planta que aromatitza els nostres plats. I per culpa del nostre sant d’avui el món és ple d’homes que es diuen Llorenç i alguna dona que es diu Llorença.

A Saragossa va conèixer un grec, i els dos personatges decidiren d’anar a Roma. L’amic grec acabà essent papa amb el nom de Sixt II. Bé, més que papa fou bisbe de Roma, perquè la figura del papa, amb autoritat sobre tota la cristiandat no apareix fins al segle XI, diguin el que diguin les llistes oficials de papes (vegeu el que hem dit a l’article sobre sant Pere). Bisbe ras, doncs, i que hem de veure com un líder d’una comunitat cristiana, clandestina enmig d’una societat que tenia una altra religió associada al poder polític. Quan Sixt va ser papa va nomenar el seu amic Llorenç diaca, que vol dir ajudant, amb l’encàrrec de custodiar i administrar el béns de la comunitat. Va ser un dels set diaques de Roma, perquè n’hi havia set, igual que els apòstols nomenaren set diaques a Jerusalem.

L’emperador Valeri, en aquell temps regnant, va ordenar que tots els bisbes, preveres i diaques fossin capturats i executats. I el pobre Sixt va ser capturat i executat immediatament. Segons sant Ambròs, en el camí cap a la immolació va topar amb Llorenç, qui li demanà per què anava al martiri sense ell, i el papa li digué que no es preocupàs, que passats tres dies li tocaria a ell. Continuant amb sant Ambròs, després de la mort del bisbe, el prefecte de Roma va ordenar a Llorenç, com a administrador dels béns de la comunitat cristiana, que li lliuràs tots els tresors que aquesta comunitat tenia. Llorenç demanà tres dies per a arreplegar-los durant els quals ho repartí tot entre els més pobres. Al tercer dia es presentà davant el prefecte acompanyat d’una corrua d’indigents, cecs i paralítics i li digué «aquí teniu els tresors de l’Església», i, a més, li enflocà que «l’Església és molt més rica que el vostre imperi». Com podeu suposar, dient aquestes paraules ja havia begut oli. Sant Llorenç va ser torrat damunt una gran graella amb una bona caliuera davall. Després de patir aquest turment durant una estona ben llarga va dir als encarregats de la torrada que ja el podien girar, que d’aquell costat ja estava ben fet. Era el 10 d’agost de l’any 258. Algun estudiós ha aigualit la festa dient que aquesta creença de la torrada és deguda a un error de transcripció de la font en què s’origina: un passus est (va sofrir) va ser copiat deixant la p i es convertí en assus est (fou rostit). Sempre hi ha explicacions per a tots els gustos.

Les restes del sant, més carbó que altra cosa, van ser enterrades a les catacumbes. En el mateix lloc Constantí erigí després un oratori, que arribà a convertir-se en l’actual basílica de Sant Llorenç Extramurs, una de les més importants de Roma i gran centre de pelegrinació. Un altre oratori fou construït en el lloc on va ser torrat, que ara és la basílica menor de Sant Llorenç de Panisperna. Una tercera basílica menor de Roma dedicada a Sant Llorenç, Sant Llorenç de Lucina, guarda la famosa graella d’ençà que la hi va posar el papa Pasqual II, al començament del segle XII. No se sap per on va parar ni qui la va guardar els nou-cents anys precedents. I encara a la mateixa Roma hi ha sis altres esglésies dedicades a Sant Llorenç, algunes vinculades a llocs de la seva vida, cosa que dóna una idea de la importància del personatge en el catolicisme. L’església de Santa Maria Assumpta d’Amaseo guarda una ampolla amb sang del màrtir, que el dia de la seva festa es liqua i es torna a coagular l’endemà. El seu —suposat— cap cremat es guarda a la basílica de Sant Pere i és exposat als fidels el dia de la seva festa.

I com que no hi ha sant sense miracle, sant Gregori de Tours (segle VI) ens n’ha deixat un d’escrit. Un capellà reconstruïa la seva església, dedicada a Sant Llorenç, que havia estat feta malbé per un incendi. Hi treballava un bon grapat de picapedrers, i un bon dia aquests es trobaren que no tenien res per a menjar. El capellà pregà a sant Llorenç i al punt veié dins una senalla un pa calent i flairós. Pensant que no bastaria ni per a aperitiu començà a llescar-lo, i una llesca i una altra, i el pa que no s’acabava, i tots aquells obrers en menjaren durant deu dies. I us en podria contar més si no fos que els Actes de Sant Llorenç, escrits després de la seva mort, es van perdre.

Sant Llorenç és el tercer patró de Roma, després de Sant Pere i Sant Pau. És també el patró dels arxivers i bibliotecaris, perquè en els seus temps de diaca era l’encarregat de guardar els documents de la comunitat. També és el patró dels comediants, dels cuiners (això és més bo d’entendre), dels qui treballen amb forns (forners, ollers, vidriers)  i dels assaonadors de pells, atès que la seva va romandre ben assaonada. A Mallorca era el patró dels moliners de vent, que sovint posaven una rajola amb la imatge del sant a la porta del molí. Al nostre país és el patró de les viles i altres nuclis que es diuen Sant Llorenç, i d’altres com Alaior (antiga parròquia de Sant Llorenç de Binixems, Menorca), Càlig (el Baix Maestrat), Sant Climent de Llobregat i Sant Feliu de Llobregat (el Baix Llobregat), Alberic (la Ribera Alta), Llaurí (la Ribera Baixa), Vilar de Canes (l’Alt Maestrat), Mafet (Agramunt, l’Urgell), etc. El sant és representat com un jove vestit amb dalmàtica, vestimenta pròpia dels diaques, portant la palma dels màrtirs i la graella damunt la qual perdé el fred.

Arreu del món hi ha esglésies dedicades a l’il·lustre diaca. A Espanya el rei Felip II, en temps d’abundància imperial, va fer aixecar el grandiós monestir de San Lorenzo de El Escorial, residència reial, monestir i lloc d’enterrament dels monarques espanyols. Era la manera del rei d’Espanya de celebrar la victòria sobre els francesos a la batalla de Sant Quintí, que s’esdevingué el dia de Sant Llorenç de 1557. D’aquella batalla ve la dita haver-hi un Sant Quintí, quan s’esdevé una gran agitació, enfrontament o rebombori. Vist de dalt, la disposició de les construccions de l’Escorial evoca la graella sobre la qual torraren el titular del monestir.

Sant Llorenç està relacionat amb una copa que és la més famosa de tota la història: el denominat Sant Graal, la copa que suposadament fou utilitzada per Jesús a l’Últim Sopar i que, a més, serví a Josep d’Arimatea per a recollir un poc de sang de Jesús durant la crucifixió. La recerca d’aquesta copa, que devia ser més una escudella que una copa, fou peça clau de tota la literatura dita matèria de Bretanya, centrada en el rei Artur i els cavallers de la taula rodona. Com sol passar amb tants d’objectes sagrats relacionats amb Jesús o els sants, el miracle de la multiplicació és molt operatiu, i de sants graals en el món n’hi ha una dotzena. Un d’ells, semblant a una copa d’aquestes que donen als esportistes després de guanyar alguna competició, es troba a la catedral de València. El graal seria l’escudella superior, no tota la copa, com es pot suposar, i segons diu la catedral de València «no hi ha dubte» que és l’autèntic. Segons un text anònim del segle XVI, Vida i martiri de Sant Llorenç, suposadament basat en un altre text de sant Donat, els primers papes conservaren el calze de Jesús, i el papa Sixt el lliurà al diaca Llorenç. Aquest el passà a un company dit Preceli perquè el portàs a uns familiars del diaca que vivien a Osca. Així ho va fer, i els parents d’Osca guardaren la joia ben amagada i per molt de temps. Durant la invasió musulmana la santa escudella va ser amagada pels Pirineus, fins que va ser lliurada al rei Martí l’Humà, qui la passà a Alfons el Magnànim i aquest la diposità a la catedral valenciana. Durant la invasió napoleònica la dugueren a Palma per a la seva seguretat i hi estigué quatre anys. Si no hagués estat per sant Llorenç encara seria perduda per Roma o l’hauria feta miques el malvat Valerià.

Els dies que envolten el de Sant Llorenç es produeix el fenomen conegut com a perseids, que és una pluja de meteors o cua de pols còsmica que deixa la cometa Swift-Tuttle, que fa la volta al sol cada 135 anys. Cada any la terra travessa la seva cua al final de juliol i començament d’agost, cosa que provoca la famosa pluja. Els meteors es diuen perseids perquè el punt d’origen és la constel·lació de Perseu, i popularment són anomenades llàgrimes de sant Llorenç perquè la imaginació popular les identifica amb les llàgrimes que vessà el sant en el moment de la rostida.

Hi ha un bon grapat de viles que tenen el nom del sant:  els municipis de Sant Llorenç  del Cardessar (Mallorca), Sant Llorenç de Cerdans (el Vallespir), Sant Llorenç d’Hortons (l’Alt Penedès), Sant Llorenç de Morunys (el Solsonès), Sant Llorenç de la Muga (l’Alt Empordà), Sant Llorenç de la Salanca (el Rosselló), Sant Llorenç Savall (el Vallès Occidental); i nuclis com Sant Llorenç de Campdevànol (el Ripollès), Sant Llorenç de Balàfia (Sant Joan de Labritja, Eivissa), Sant Llorenç de les Arenes (Foixà, el Baix Empordà) i Sant Llorenç de Montgai (Camarassa, la Noguera).

Sant Llorenç és present en molta fraseologia que condensa un tros de la nostra cultura popular. Algunes dites ens recorden fets climatològics (pluja de Sant Llorenç sempre arriba a temps, Sant Llorenç escura els torrents, per Sant Antoni gelades i per sant Llorenç calorades) i altres, els fruits que podem collir (per Sant Llorenç figues a querns, el bon nap per Sant Llorenç ha de ser nat, per Santa Magdalena l’avellana és plena i per Sant Llorenç ja no n’hi ha gens).

Avui tenim un sant que té moltes semblances amb el que vam tractar a l’article precedent: sant Domènec de Guzmán. Com Sant Gaietà, Sant Domènec va ser de família noble i fundador d’un important orde religiós.

El d’avui és un sant espanyol, nascut el 1170 a Caleruega, a la comarca castellana de Ribera del Duero, terra d’ovelles i de bon vi. Li posaren el nom d’un altre sant castellà, més d’un segle anterior, Domingo de Silos, monjo benedictí que havia estat abat del monestir del mateix nom, però aquest no va fer tanta carrera. El nom complet del nostre sant d’avui era Domingo de Guzmán i era fill dels nobles Félix Núñez de Guzmán i de Juana Garcés o Juana de Aza, emparentats amb totes les famílies reials de la Península i de més enllà. Una persona de família tan il·lustre havia de rebre una educació acurada: a Palència estudià sis anys d’arts (avui en diríem filosofia i lletres), s’ordenà sacerdot i ingressà a la comunitat de canonges regulars de la catedral d’Osma. Tornat a Palència estudià quatre anys de teologia. En aquell temps hi havia fam a les terres castellanes i diuen que ell va vendre diverses pertinences, fins i tot els seus llibres per a ajudar aquella gent. Acabats aquests estudis, tot d’una tingué feina: el feren vicari general i acompanyant del bisbe d’Osma com a ambaixador enviat pel rei de Castella a la cort danesa, on hi havia planejat el negoci matrimonial del fill del monarca castellà. Mentrestant es despertà en ell la vocació missionera i aviat descobrí un camp on la feina no s’acabaria. Travessant les terres occitanes durant els seus viatges, conegué el conflicte dels càtars.

El catarisme era una secta cristiana difosa a Occitània i a altres parts d’Europa sorgida a Bulgària. Tenien teories força diferents de les ortodoxes i ben enfrontades amb l’autoritat catòlica.  Doctrina de tipus maniqueu, afirmava que el bé i el mal estaven representats per Déu i el dimoni, i que el món l’havia creat el segon. I que Crist era un àngel enviat per Déu per a orientar els homes, però la seva mort no havia servit per a res: si un es volia salvar s’havia d’espavilar per ell mateix i fer molta bonda. Cosa que, entre altres coses, implicava no menjar certs aliments i sobretot refusar el matrimoni i abstenir-se de tot plaer sexual. Ja em direu, quin perill per a la supervivència de l’espècie, si el catarisme hagués arribat a ser una religió universal. Els càtars tenien, a més, la seva organització eclesiàstica desconnectada de la de Roma. El papat combaté enèrgicament l’heretgia amb predicadors, amb la Inquisició, amb el concili del Laterà i amb la guerra directa, dirigida pel noble francès Simó de Montfort. El nostre rei Pere el Catòlic s’alià amb els càtars i amb els comtes occitans i lluità contra les forces franceses de Montfort, però la sort es posà de la banda dels altres i el rei Pere, aquell 1213, perdé la causa i la vida a la batalla de Muret. En el fons de l’escenari hi havia la lluita pel domini d’Occitània, que així caigué en mans de la monarquia francesa.

Amb aquest escenari el nostre noble sant s’instal·là o l’instal·laren al Llenguadoc disposat a dur els càtars pel bon camí. I per a això no hi havia com fundar una comunitat de predicadors, i això és el que va fer, prop de Tolosa, a una casa cedida per un ric tolosà, amb sis seguidors seus. El 1216 el papa aprovà la creació de l’orde dels Frares Predicadors, coneguts vulgarment com a dominicans o dominics. Nosaltres preferim la primera denominació. Després Domènec va dispersar la petita comunitat per diferents parts d’Europa, per a fundar altres comunitats, sobretot a les ciutats on hi havia universitats, i es dedicà a viatjar i a multiplicar la seva obra. Per si no fos poc la fundació dels dominicans, Domènec fundà l’orde de les dominicanes, amb un grup de càtares converses, que establiren la seva base a un monestir donat pel bisbe de Tolosa. Una dominicana il·lustre fou santa Caterina de Sena, el nom de la qual porten molts de convents dominicans femenins. Una altra va ser santa Rosa de Lima, de qui parlarem aviat. I una altra santa Llúcia Caram, si la fan santa. Al final de la vida el nostre sant es va instal·lar a Roma, on el papa li cedí el convent de Santa Sabina, que fou el primer convent dominicà a la ciutat eterna. Es va morir el 6 d’agost de 1221, a Bolonya, quan només tenia cinquanta-un anys. En aquell moment ja hi havia més de seixanta comunitats de predicadors a diversos països d’Europa. El van enterrar a la que ara és la basílica de Sant Domènec de Bolonya, primer en un simple sarcòfag i després en un monument sepulcral majestuós conegut com a l’Arca de Sant Domènec. La seva festa se celebrava el 4 d’agost, i a partir de 1969, el 7.

Ara que hem parlat de la vida del sant, parlem del seu nom. Procedeix del llatí Dominicus, derivat de dominus, ‘senyor’. Vol dir, doncs, ‘consagrat al Senyor’, igual que també ho vol dir diumenge, el dia del Senyor, procedent del llatí dies dominicus. El nom en català és Domènec, i Domenge com a variant secundària. En francès és Dominique; en anglès, Dominic; en italià, Domenico; en occità, Domenge; en portuguès, Domingos, etc. El que passa és que la fama i devoció de sant Domènec de Guzmán, anomenat sempre sant Domingo entre nosaltres, va eclipsar el nom Domènec, que va restar pràcticament com a cognom. Ja un fill de Ramon Llull es deia Domingo, i així fins als nostres dies. Nosaltres pensam que hem de referir-nos al sant amb el seu nom català, igual que en els altres països s’hi refereixen amb el nom propi de les seves llengües. Potser podem ser tolerants amb elements molt arrelats en l’ús popular, com la denominació de convents o noms de carrers, però no hauríem de renunciar definitivament al nom català correcte. Fins i tot seria desitjable de recuperar Domènec com a nom de persona. Al cap i a la fi, ja hem vist en aquest santoral que hi ha molts de noms que s’havien dit sempre en espanyol (Caietano, Mariano, Isidro, Carlos o Fernando) i en l’«era fabriana» hem normalitzat les formes catalanes.

El mèrit principal de sant Domènec és haver fundat l’orde dels dominicans, frares destinats a la predicació, cosa que abans era reservada als capellans i bisbes. I a coses pitjors, com veurem després. Una llegenda, atribuïda al seu primer biògraf, el dominicà Jordà de Saxònia, conta que, abans de néixer el sant, sa mare tingué un curiós somni: veié un ca saltant del seu ventre amb una torxa encesa a la boca, amb la qual l’animal calà foc a la Terra. Intrigada peregrinà al monestir de Santo Domingo de Silos, on l’abat li explicà el significat del somni: que el nin que naixeria portaria la llum al món. La mare decidí aleshores posar el nom de Domènec al seu pròxim fill.  Això es lliga a una curiosa etimologia apareguda quan els estudis de gramàtica històrica eren prou verds: el llatí dominicanis (dominicans) s’interpretà com domini canis, és a dir, el ca del Senyor. Sort que a l’escut de l’orde hi van posar una creu i no un ca, com feren a Inca. Aquesta creu és la creu blanca i negra flordelisada, és a dir amb la flor de lis, que ja era part de l’heràldica de la família de Guzmán. L’hàbit dels dominicans, i de les dominicanes, consta de túnica, escapulari i esclavina tot blanc, capa negra i roser a la cintura de 20 misteris (abans 15 i ja veurem per què).

El rei Jaume I promogué la construcció de convents dominicans en el nostre país, com els que veurem a continuació. A Barcelona el primer convent dominicà, fundat en el segle XIII i promogut pel bisbe Berenguer de Palou, estigué entre els carrers del Call, de Marlet i de Sant Domènec. Allà visqué el dominicà sant Raimon de Penyafort. Però el convent molt aviat restà petit i se’n va construir un altre on ara hi ha el mercat de Santa Caterina. Prengué el nom de convent de Santa Caterina per una capella dedicada a aquesta santa que hi havia prèviament a la fundació dominicana. Tingué una església gòtica d’una grandiositat comparable a la de la catedral o Santa Maria del Mar, un claustre gòtic rectangular i un segon claustre més petit. El 1835 el conjunt fou expropiat i després incendiat, i poc després fou destruït. En aquest convent hi havia un pou, i el dia del sant beneïen l’aigua i en donaven a la gent, que l’anava a cercar en corrua a peu o en carros i la guardava a les cases com a remei que guaria un seguit de malalties. Prop del convent es feia una fira de càntirs, que, naturalment, servien per a carregar d’aquella aigua miraculosa.

Gran importància tingué també el convent de Sant Domènec de València, fundat pel confessor del rei Miquel de Fabra. Atragué la noblesa i fou un gran centre religiós i cultural. Hi van viure els dominicans sant Vicent Ferrer i sant Lluís Beltran. Expropiat el 1835, pocs anys després fou ocupat per la Capitania General de València, que encara hi és. Es conserva un magnífic claustre gòtic flamíger i una notable sala capitular. La gran església acabà quasi tota destruïda. Només resta el campanar, la capella de Sant Vicent i la capella Reial, feta construir per Alfons el Magnànim per al seu propi enterrament. Però el Magnànim fou enterrat a Nàpols i al final acabà a Poblet.

Un altre gran convent dominicà, també del segle XIII, és el de Palma, fundat el 1231. Ocupava un gran solar, tenia dos claustres i una església que era una veritable joia del gòtic. Va ser destruït completament després de la desamortització de 1935. En el seu lloc, a més d’edificis particulars, hi ha el Parlament de les Illes Balears, abans seu del Círculo Mallorquín. Pel contrari, i afortunadament, es conserva intacte el convent de Sant Domènec d’Inca, fundat en el segle XVII, amb un claustre del segle XVIII. Fou expropiat amb la desamortització i convertit en presó i fins i tot el claustre en plaça de toros. Avui l’església és parròquia i el convent, de propietat municipal, alberga una biblioteca i sales de diversos usos culturals.

També del segle XIII és el convent de Sant Domènec de Girona, amb dos claustres i una església que és una bona mostra del gòtic primerenc. El 1835 també fou expropiat i convertit en caserna. A mitjan segle XX començà la restauració i el 1985 fou declarat monument nacional. Avui allotja la facultat de Filosofia i Lletres i l’església n’és l’aula magna. També hi hagué un convent de dominicans a Peralada (l’Alt Empordà), del segle XVI, avui en ruïnes però amb la sort de conservar un petit i bell claustre romànic del segle XII.

Pel que fa als convents femenins, a les terres catalanes n’hi ha hagut un munt: el de Montsió, de Barcelona, (avui a Esplugues), fundat el 1347 i encara actiu; el de Santa Caterina de Sena (Sena i no Siena és com es diu en català) de Palma, del qual només resta l’església; i altres a Girona, Manresa, València, Xàtiva, Torrent, Borriana, Carcaixent, Paterna i Oriola.

A tots els convents dominicans hi hagué una capella destacada dedicada a la Mare de Déu del Roser. Segons una llegenda pia, la Mare de Déu aparegué un dia a sant Domènec i li donà un roser. D’aquí sorgiria l’advocació de la Mare de Déu del Roser. Un roser és un joc de bolletes enfilades que serveix per a comptar les oracions en la pregària que també es diu roser. Segons la mida les bolletes representen parenostres, avemaries o altres oracions. Cada roser físic consta de cinc sèries, denominades misteris, que evoquen la vida de Jesús i Maria. Un misteri és format per un parenostre, deu avemaries i un glòria patri. En total són cinc parenostres, cinquanta avemaries i cinc glòries, que formen una corona. Com que els misteris poden ser de tres categories (de goig, de dolor i de glòria, segons el dia de la setmana) tres corones formaven un roser complet (15 misteris, 150 avemaries), però en un dia es prega una corona, corresponent a un roser físic. Recentment s’hi ha afegit un altre misteri, el de llum, i ara el roser comprèn 20 misteris i 200 avemaries. El nom de roser (llatí rosarium) és perquè les oracions simbolitzen roses ofertes a la Mare de Déu. Malgrat la llegenda de l’aparició de la Mare de déu a sant Domènec, abans del nostre sant ja es pregaven sèries d’oracions ajudant-se de collars de grans. Benedictins i cartoixans ja havien tingut aquesta pràctica abans dels dominicans. El costum monacal de recitar llegint els 150 psalms de David, atès que els laics no sabien llegir, acabà essent la pregària de 150 avemaries, és a dir el roser complet. El roser dominicà sembla més aviat obra de Pere de Verona, també dominicà i també del segle XIII. La cosa certa és que l’impuls del roser el va fer el dominicà bretó Alà de la Roca en el segle XV. En aquest segle el papa Sixt IV emeté una butlla encoratjant a la pràctica del roser i regulant-ne l’estructura. El rei espanyol Felip II era addicte a aquesta pràctica i cregué que això havia provocat la intervenció de la Mare de Déu en la victòria de Lepanto contra els turcs, el 7 d’octubre de 1571. Arran d’aquesta victòria el papa Pius V establí en el 7 d’octubre la festa de la Mare de Déu de la Victòria, dita després de la Mare de Déu del Roser. La decisió pontifícia va representar una definitiva promoció del roser. Degué ser en aquell context que el nom català roser començà a ser substituït pel castellanitzant rosari, però només pel que fa a la pregària i a les bolletes, no a la Mare de Déu, que continuà a ser del Roser.

Els dominicans van associats a un altre fet, més aviat tètric: la Inquisició. Es tracta d’un tribunal encarregat de vetllar per la puresa de la religió cristiana i contra les heretgies. La primera Inquisició aparegué precisament a l’escenari de la lluita contra el catarisme, a Occitània, el 1184, quan el papa cridà els bisbes a organitzar tribunals repressors. El 1231 el papa Gregori X organitzà la Inquisició pontifícia, la que controlava directament el papa i que portaven clergues molt sovint dominicans. Aquesta Inquisició actuà sobretot a Itàlia, Occitània i la Corona d’Aragó. Els procediments solien partir de la delació i consistien en judicis destinats a aconseguir la confessió dels acusats, sovint amb la pràctica de tortures. Els tribunals dictaven sentències contra els pobres condemnats, que podien anar de multes o càstigs corporals fins a la mort a la foguera. Els béns dels condemnats eren confiscats i passaven a l’Església. La condemna, igual que les detencions, era a càrrec de l’autoritat civil, que no s’hi podia negar sota pena d’excomunió. Una invenció que donà molt de poder als papes i a l’església i els col·locà per sobre de les autoritats civils.

Però la Inquisició més cruel va ser la denominada espanyola, creada pels Reis Catòlics el 1478 i autoritzada pel papa Sixt IV, el del roser. Es creava així un tribunal controlat per la monarquia —a través del Consell de la General i Suprema Inquisició, amb membres nomenats pel rei— amb jurisdicció a tots els seus territoris. Fou la primera institució comuna a les corones d’Aragó i de Castella, i en el nostre país fou la primera institució que actuà en castellà. Perseguí sobretot els criptojueus, és a dir, els teòricament conversos que continuaven secretament amb les pràctiques jueves. No tots els inquisidors foren dominicans, però aquest orde hi tingué una participació destacada. Aquest nefast tribunal va ser abolit per les Corts de Cadis el 1812 i suprimit definitivament el 1834. En el claustre de Sant Domènec de Palma hi havia penjats uns quadres amb el nom dels condemnats, cosa que motivà el fenomen de la persecució dels xuetes, identificats amb els quinze cognoms dels darrers quadres que la gent pogué veure. Després de la desamortització el convent i la meravellosa església caigueren sense pietat. Un dels grans desastres de la història de Palma.

Ja resten poques coses a dir en aquest article, molt més llarg que els altres. Algunes viles han triat el predicador com a patró, com Argentona, Lloret de Vistalegre (amb la copatrona la Mare de Déu de Loreto), Móra la Nova, el Soleràs, Vallbona, Xaló i potser alguna altra. Segons Amades també era patró dels oficis lligats a l’aigua, com els moliners de molins de paper; i també els corretgers, els sastres i cosidores i els que tenien plets, que s’encomanaven al sant per a guanyar-los. No coneixem refranys referits al sant, potser perquè Domènec és un mot de rima difícil, i més encara Domingo.

El nostre sant d’avui és un sant modern, perquè un sant del segle XVI és un sant modern, almenys si el contrastam amb la major part dels membres d’aquest santoral, que són figures llegendàries dels primers segles del cristianisme. Li deien Gaetano di Thiene, perquè havia tingut la sort de néixer en el si d’una família noble, la família Thiene. Fill d’un comte i una comtessa de la ciutat de Vicenza, aleshores dins la república de Venècia. Vingué al món en aquesta ciutat el 1480 i li posaren Gaetano en honor d’un oncle seu, també personatge notable, que era de la ciutat de Gaeta, al Laci. Com que en llatí el nom de la ciutat és Caieta, el nom llatí que en deriva és Caietanus, que explica la c de l’espanyol (Cayetano), del portuguès (Caetano), de l’anglès (Cajetan) i de la major part de llengües europees. Les altres llengües romàniques conserven la g de l’italià: català (Gaietà), francès (Gaétan), etc.

El nostre personatge, que restà orfe de pare a dos anys, estudià a la universitat de Pàdua, s’hi doctorà en dret civil i canònic i, com que era de bona família, aviat va fer carrera en el món de la diplomàcia. A 26 anys ja era secretari del papa. Home molt religiós, es va associar a un club de gent pietosa anomenat Oratori de l’Amor Diví i es va ordenar sacerdot a 36 anys, quan ja començava a granar. Va fundar diverses entitats d’importància considerable. Primer, a Venècia, va fundar l’Hospital dels Incurables. Sant Gaietà és també el primer sant banquer: va fundar una banca a Nàpols, anomenada Monte di Pietà. Ja sabeu d’on vénen les nostres banques dites Monte de Piedad (Caja de Ahorros y Monte de Piedad de las Baleares) o monte pío, que a ca meva es deia muntipio. Bé, no és que Gaietà es volgués enriquir amb la banca com March o Matutes, perquè de ric ja n’era prou. Volia ajudar els pobres dels abusos de la banca d’aquell moment, que encara era més usurera que ara. Aquella banca arribà a convertir-se en el Banco di Napoli. I, finalment, la seva fundació més important va ser l’orde dels teatins, empresa que llançà devers el 1523, val a dir que juntament amb altres col·legues de l’Oratori de l’Amor Diví. Es va morir a Nàpols el 7 d’agost —avui fa anys— de 1547, a 67 anys. L’enterraren a la basílica de Sant Pau Major d’aquella ciutat, que alguns diuen, erròniament, Sant Pau la Major. Fou beatificat el 1629 i canonitzat el 1671.

La seva obra més rellevant és la fundació dels teatins, que es diuen així perquè el papa que aprovà el nou orde, Pau IV, en el moment d’aquesta aprovació era bisbe de Chieti (una vila de la regió dels Abruços), que en llatí es diu Theate. Però el nom oficial és orde dels Clergues Regulars, i així els teatins afegeixen al seu nom la sigla CR. El seu hàbit és tot negre, amb una faixa de roba per cinyell que deixa la part sobrant tombant quasi fins als peus.

La primera seu de l’orde va ser a Roma, però aviat es crearen altres comunitats a Itàlia. En el segle XVII començà l’expansió fora d’Itàlia, que començà per Madrid (1629), Saragossa (1630) i Barcelona (1632), les tres comunitats per obra del mateix personatge. A Madrid hi ha la vella església de Sant Gaietà, amb una magnífica façana de José Churriguera. Després s’estengueren pràcticament per tot Europa. La seva casa de Barcelona estigué a la plaça de Santa Anna, avui de Carles Pi i Sunyer. Fou víctima de la desamortització i acabà enderrocada durant la guerra civil. Només en resta una estàtua de pedra del segle XVII que estava a la façana i ara és al Museu d’Art de Catalunya. El 1927 els teatins tornaren a Barcelona i s’establiren a l’esquerra de l’anomenat Eixample. A la seva església hi ha una bella talla de Josep Viladomat. També n’hi ha una de barroca a la catedral de Barcelona.

A Mallorca hi van arribar el 1721, amb el patrocini de diverses famílies nobles. En un principi rodaren per diverses cases fins que el 1770 tingueren ventura de la desgràcia dels jesuïtes, que tres anys abans havien estat expulsats. Aleshores els foren cedits l’església i el col·legi de Sant Martí, que havien creat els jesuïtes i que a partir d’aleshores es digué de Sant Gaietà, o més exactament de San Cayetano, en el carrer del mateix nom. Però el 1820 els teatins també van ser expulsats, i anys més tard l’església va ser cedida pel bisbe als Missioners dels Sagrats Cors, i ara es diu església dels Sagrats Cors. Els teatins tornaren a tenir presència a Mallorca al començament del segle XX, quan l’ordre absorbí la comunitat de Sant Alfons Maria de Liguori, fundada el segle XIX. Els liguorians aportaren als teatins dues cases que havien adquirit i que serien els dos col·legis que els teatins tenen a Palma: el col·legi de Sant Gaietà, a Son Espanyolet, i el col·legi de Sant Alfons M. de Liguori, al carrer del Vi.

Qui això escriu, a la tendra edat de tretze anys va estudiar al centre del carrer del Vi. Era un casalot senyorial que havia pertangut al famós general Antoni Barceló i que els liguorians havien comprat. S’havia inaugurat el 1905, quan els dits liguorians encara no eren teatins. En el casalot hi havia la capella, la residència dels frares, despatxos i altres dependències. L’escola era un edifici adjunt construït en el mateix solar de la casa i en solars adjacents. Guard un univers de records dels tres anys que hi vaig estar: aquells frares amb hàbit negre, dividits en padres i hermanos; aquell ambient fortament espanyolitzat, com totes les escoles de la foscor franquista; aquells professors amb vestit i corbata, alguns amb poca vocació, Lengua Española, Historia de Espanya, Formación del Espíritu Nacional; les misses el dissabte a la veïna Santa Creu, adoració eucarística el dijous, pange lingua gloriosi, tantum ergo sacramentum; i mesos de Maria a l’església del centre, carregadíssima d’olor de flors i cera cremada, amb el text barroc de Quadrado, oh la más bella de las criaturas y madre del Salvador, a ti volamos atraídos por el aroma de tus virtudes. I la Cruzada del Amor Divino, una confraria juvenil creada per a participar en les processons de Setmana Santa, molt vinculada als teatins.

Acabarem tornant al nom del nostre sant. No sé quina vitalitat ha tingut al continent. A Mallorca és un nom que no arriba fins al segle XVIII, arran de la vinguda dels teatins i la introducció del culte al seu fundador. Ha estat un nom poc freqüent i usat sempre en forma espanyola (Caietano). Fins i tot l’església es digué sempre de Sant Caietano, igual que el carrer on és situada. Igualment poc freqüent és la forma femenina Gaietana, que a Mallorca també ha estat Caietana. Les formes catalanes Gaietà i Gaietana, com a noms de persona, són molt recents i portades per molt poques persones. Caietano va ser un nom molt associat als xuetes, igual que Mariano, també sempre en forma espanyola. L’hipocorístic és Tano i Tana.

El nostre sant, essent modern, no ha generat toponímia al nostre país —llevat de la urbanització dita Roc de Sant Gaietà, a Roda de Berà—, ni fraseologia, ni cultura popular. Així i tot, alguna població l’ha acollit com a patró, com Aitona (el Segrià) i Llucmaçanes (Menorca). Fora del país és el patró de l’Argentina. L’home també és patró de l’antiga indústria del gel, els pouers o nevaters, que premsaven la neu per a fer-ne gel; dels gestors administratius —s’ha dit que va ser notari— i dels qui cerquen feina. I algun refrany podem trobar referit a ell: «sant Gaietà porta la calor a la mà». Doncs la suportarem com podrem.

Avui és Sant Salvador. Només hi ha un sant que es digui Salvador, sant Salvador d’Horta, un franciscà del segle XVI nascut a Santa Coloma de Farners, que segons la llegenda feia tota mena de miracles. Però aquest sant (que fa festa el 18 de març) no té res a veure amb la festivitat d’avui. Llavors qui és Sant Salvador? Ho explicarem.

Avui les esglésies cristianes celebren la festa denominada Transfiguració de Jesús. Aquesta festa fa referència a un fet de la vida de Jesús narrat pels tres evangelis sinòptics (Mateu, Marc i Lluc) i esmentat també a una lletra de sant Pere. Segons aquestes narracions, un dia Jesús pujà a una muntanya en companyia dels seus apòstols Pere, Jaume i Joan i allà dalt el seu cos es transfigurà, és a dir, canvià la seva figura. Començà a lluir intensament i a desprendre una gran llum blanca quasi encegadora, com si fos il·luminat per centenars de projectors led de cinquanta watts. Els evangelis, escrits en grec, parlen de metamorphosis, que en llatí es va traduir per transfiguratio, i van fer bé perquè el mot grec ara ens duria a la irreverència de poder fer alguna mena de comparació del Fill de Déu amb els insectes. Diu també la narració que un cop Jesús esdevingué fluorescent baixaren del cel els profetes Moisès i Elies i que Jesús parlà amb ells. Aleshores Jesús fou anomenat fill per una veu forta i poderosa que sortí de la boca de Déu Pare. Tota una escenografia que tenia per objecte mostrar als deixebles —i al món que després ho llegiria— la naturalesa divina de Jesús de Natzaret.

Una de les qüestions que han ocupat els entesos és el lloc on va tenir lloc aquest episodi. La teoria que té més adeptes és la del mont Tàbor, una muntanya de Galilea de forma arrodonida i d’una alçada semblant al puig de Randa. Per a commemorar la transfiguració de Jesús, en el segle V s’hi construí una església bizantina, que el 1924 va ser substituïda per l’església actual de la Transfiguració, que fa part d’un monestir franciscà. Una altra teoria diu que fou el mont Hermon, situat a la frontera d’Israel, Síria i el Líban; una muntanya tan alta com el Canigó i la més alta d’Israel i de Síria. Si el lloc fos aquest, Jesús i els seus deixebles haurien hagut de fer un dur exercici per a pujar tan amunt. I encara hi ha altres hipòtesis per a remenar i triar.

La festa de la Transfiguració se celebrà a Orient d’ençà del segle V, potser en relació amb la dedicació de la basílica del mont Tàbor. S’ha dit que es trià el 6 d’agost perquè coincidia amb el quinze dia del mes d’Av dels jueus, en què es feia una festa que marcava el començament de la verema. Avui aquest dia a Israel és una mena de dia dels enamorats, com el Sant Valentí europeu. A occident el dia de la Transfiguració va esdevenir una gran festa universal després de la victòria dels hongaresos contra els turcs en el setge de Belgrad, esdevinguda el 22 de juliol de 1456. Els turcs, després de conquerir Constantinoble (1453) es decidiren a conquerir el regne d’Hongria i posaren setge a Belgrad. Després d’un mes de setge, les forces hongareses i cristianes, comandades per Janos Hunyadi, que no era un fabricant d’automòbils sinó una espècie de governador de la regió hongaresa de Transsilvània, obtingueren una rotunda victòria que va fer que els turcs fugissen i no tornassen a atacar fins passats setanta anys. La victòria de Belgrad és una fita important en la lluita contra l’expansió turca, i bé que ho podien celebrar. El papa va ordenar que el dia de la victòria, a les dotze, tocassen totes les campanes de les esglésies, i crec que encara toquen.

I què té a veure la Transfiguració amb Sant Salvador? Doncs que en aquell episodi es va fer una mena de presentació de Jesús com el salvador del món, i arran d’aquest fet aparegué l’advocació de Sant Salvador i la devoció del Diví Salvador del Món. A l’Edat Mitjana ja es troben moltes representacions de Jesús com a salvador del món, hi ha esglésies dedicades a aquesta advocació i el nom de Salvador ja és usat.

El 1525, 69 anys després de la victòria de Belgrad, els espanyols fundaren la vila de San Salvador, a Amèrica central, que esdevingué capital de la província de San Salvador, la qual, juntament amb altres demarcacions colonials es constituí en l’Estat d’El Salvador el 1821. Naturalment, el 6 d’agost fan festa grossa per a celebrar el seu patró, Sant Salvador o el Diví Salvador del Món. San Salvador també és el nom de dos rius d’Amèrica, de dues illes i de nombroses ciutats del continent americà i dues d’Espanya.

Al nostre país hi ha un municipi que es diu Sant Salvador: Sant Salvador de Guardiola (el Bages). I alguns nuclis de població, com Sant Salvador de Bianya (la Garrotxa), Sant Salvador de Toló (Gavet de la Conca, el Pallars Jussà) o Sant Salvador de Torroella (Navàs, Bages). I algun llogaret o districte, com els que hi ha a Gelida, al Vendrell (el Baix Penedès),  a Caldes de Montbui, a Sant Boi de Lluçanès, a Súria, a Oristà, a Prats de Molló, etc. Tarragona. I també, naturalment, porten el mateix nom diversos accidents geogràfics, ermites o edificis.

A Mallorca hi ha el puig de Sant Salvador, a Felanitx, sobre el qual hi ha l’ermita del mateix nom. Edificada en el segle XIV i dedicada al Salvador, d’ençà del XV s’hi venera la Mare de Déu de Sant Salvador, que, segons la llegenda, va ser trobada per un pastor. Quan es va fer la nova església, en el segle XVIII, passà a ser la titular de l’església i a presidir el retaule de l’altar major. Els felanitxers sovint li diuen Son Salvador, a causa de la típica confusió de les partícules Son i Sant. Una cançó diu

Un cas semblant al de Felanitx és el d’Artà. Sobre el puig dit de Sant Salvador, i enmig d’una fotalesa d’origen islàmic, s’hi construí en el segle XIII un santuari dedicat a Sant Salvador. La vella església va ser enderrocada en el segle XIX, perquè havia estat llatzeret de malalts de pesta, i en el seu lloc s’aixecà l’actual. Igual que passà a Felanitx, amb el temps el santuari esdevingué marià. La titular de l’església és la Mare de Déu de Sant Salvador, representada amb una talla romànica procedent del priorat de Bellpuig (Artà), dita abans Santa Maria de Bellpuig. El Priorat de Bellpuig va ser una fundació del segle XIII dels monjos del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (la Noguera). Quan els monjos abandonaren el priorat, el 1425, donaren la imatge al santuari de Sant Salvador. A aquest santuari s’hi accedeix per una llarga escala que parteix de l’església parroquial d’Artà, que, en bona lògica, és dedicada a la Transfiguració del Senyor. Naturalment, Sant Salvador és el patró de la vila, que avui fa festa grossa.

Salvador és un nom molt freqüent al nostre país d’ençà de l’Edat Mitjana. Hi ha qualque hipocorístic, com Vador, i al País Valencià Voro, que segueix el procés Salvador > Vadoro > Vaoro >  Voro. La forma femenina, Salvadora, és poc usual. Com pràcticament tots els noms, també és un cognom.

I acabarem amb el refrany que diu per Sant Salvador posa’t la capa, pastor. que indica que a terres de muntanya el vespre ja sol començar a fer fred. Molts d’anys a tots els Salvadors, als artanencs i a la gent d’altres llocs que avui fan festa patronal.

Avui és la festa de la Mare de Déu de la Neu, dita més usualment la Mare de Déu de les Neus, i fan testa totes les dones que es diuen Neus. Diguem, però, d’entrada, i sense ànim de traumatitzar gaire cap d’aquestes dones, que la forma catalana genuïna és Mare de Déu de la Neu, no de les Neus, que és, segurament, una forma interferida per l’espanyol. I que el nom de Neus, que és molt modern, també sembla interferit per l’espanyol Nieves. Si no tinguéssim damunt l’esquena segles de subordinació a l’espanyol, ara les Neus probablement es dirien Neu, igual que n’hi ha que es diuen Miracle o Remei, que correspon a l’espanyol Milagros i Remedios.

Però comencem la història pel principi. L’advocació de la Mare de Déu de la Neu, o Nostra Senyora de la Neu, va aparèixer a Roma. Diu la llegenda que la nit del 4 d’agost de l’any 352, un home de nom Giovanni, patrici ric, va tenir un somni en què la Mare de Déu li aparegué i li digué que volia que li fos edificada una església en el lloc que li indicaria mitjançant una nevada. Giovanni anà a contar el fet al papa Liberi, qui la mateixa nit havia tingut el mateix somni. L’endemà, damunt el turó Esquilí aparegué una zona coberta de neu, en ple agost. Però ni una flòbia fora d’aquesta petita zona. El papa traçà el perímetre de la nova església, coincidint amb l’àrea de la zona nevada, i el temple edificat, dedicat a la Mare de Déu i pagat pel ric patrici, va ser denominat església Liberiana (pel papa Liberi) i més popularment església de la Mare de Déu de la Neu (Madonna della Neve). En el segle V el papa Sixt III va fer enderrocar aquella església per a construir-ne una altra en el mateix lloc, molt més majestuosa, que per ser la més gran de totes les esglésies marianes de Roma va ser denominada Santa Maria Major (Santa Maria Maggiore), una de les quatre basíliques majors de Roma. En aquesta egrègia basílica, cada dia 5 d’agost es deixen caure de la cúpula una pluja de pètals de rosa blancs per a recordar el miracle de la nevada estiuenca. El 1568 el papa Pius V establí la festa de la Mare de Déu de la Neu en el calendari romà i a partir d’aquí a tot el món s’anaren construint esglésies dedicades a aquesta advocació. I també, imitant la de Roma, esglésies amb el nom de Santa Maria Major, com les d’Inca, Morella, Montblanc o Prades. Diguem, però, que els espanyols van ficar un article en aquest nom (Santa María la Mayor), i aquesta forma espanyola també ens ha interferit la nostra, que ha de ser Santa Maria Major, com és en totes les altres llengües. No és l’únic cas: a Roma també hi ha la basílica de Sant Pau Major (San Paolo Maggiore), que hem vist denominar Sant Pau la Major.

Ara que hem vist la història, tornem al nom. L’original italià és Madonna della Neve, amb neve en singular. El plural llatí ad Nives deu haver motivat la forma francesa Notre Dame des Neiges i l’espanyola Virgen (o Nuestra Señora) de las Nieves, i l’anglesa Our Lady of the Snows. Fins i tot en italià és possible Nostra Signora delle Nevi. La tradició catalana s’alinea amb l’original italià, en harmonia amb el caràcter incomptable de la neu, i així ho corrobora la documentació antiga. Vegem-ne algunes mostres:

Malgrat les interferències, la forma en singular està arrelada en els usos populars. En els goigs a la Mare de Déu de la Neu del lloc d’Àrreu (Pallars Sobirà) la tornada diu:

I una cançó mallorquina recollida pel pare Ginard fa:

Tot i que hi ha una altra versió més atrevida:

Segons explica Joan Amadas, una llegenda indica que a Barcelona es va produir un prodigi semblant al de Roma —coincidències de la vida— però al revés. Un cinc d’agost va caure a Barcelona una gran nevada que deixà tapada de blanc tota la ciutat menys un redolet al costat de la plaça de Sant Jaume. I, com deveu haver endevinat, en aquell redolet es va aixecar una església dedicada a la Mare de Déu de la Neu, església a la qual més tard canviarien el titular. És l’església dels sants Just i Pastor, dedicació que ja està documentada en el segle X.

Segons algunes fonts, en alguns llocs la Mare de Déu de la Neu era la patrona dels nevaters, és a dir els qui arreplegaven neu i en feien gel. A la Mare de Déu de la Neu s’encomanaven les noies que volien tenir una cara blanca com la neu, antic ideal de bellesa. També les bugaderes, que li pregaven de tenir sempre la roba ben blanca. Si els emblanquidors de diners fossin devots, també podrien tenir la nostra Mare de Déu per patrona.

La Mare de Déu de la Neu és la patrona de Vilanova i la Geltrú, però aquest patronatge no és gaire antic. La hi declararen el 1781, perquè la dona ajudà miraculosament els vilanovins després que una gran pedregada destruí les seves vinyes. Aleshores abandonaren el pobre sant Antoni Abat i en el seu lloc hi posaren la nostra Mare de Déu, que al capdavall té una categoria superior.

La Mare de Déu de la Neu és la patrona d’Eivissa i Formentera. Aquestes illes van ser conquerides un 8 d’agost de 1235. Els magnats catalans que pactaren la conquesta acordaren d’aixecar un temple a la Mare de Déu, i així aparegué l’església parroquial d’Eivissa, catedral a partir del segle XVIII . Deu ser per la proximitat del 8 d’agost amb la festivitat de la Mare de Déu de la Neu que aquesta advocació s’identifica amb Santa Maria d’Eivissa. Com es comprensible, a Eivissa hi ha moltes Neus.

A Mallorca la Mare de Déu de la Neu està associada a Bunyola i a Manacor. A Bunyola és copatrona de la vila juntament amb sant Mateu. Una talla de marbre d’aquesta Mare de Déu, feta en el segle XV, presideix l’altar major. Ja ho feia segles enrere, però un bon dia va ser desplaçada a una capella secundària mentre que sant Mateu ocupava el lloc central. Diuen que aquell any no hi hagué olives ni oli, la principal riquesa de la vila. El 1960 la imatge va ser reinstal·lada a la presidència de l’altar major, i a sant Mateu li donaren un lloc prou digne en el pis de més amunt del mateix retaule. I, segons diu el rector, la parella s’entén força bé.

Una cohabitació semblant hi havia a l’església de Manacor. L’antiga església gòtica, construïda entre els segles XIV i XVI, tingué com a titular la Mare de Déu de Manacor, dita també Nostra Senyora de la Neu. La imatge ocupava el centre del retaule major i al seu costat se situava sant Jaume, patró de la vila. Quan es va edificar la nova església neogòtica actual, al final del segle XIX, l’església adoptà com a titular la Mare de Déu dels Dolors, que ara presideix l’altar major. La imatge de l’antiga titular ha passat a un lloc secundari. En tot cas, tant a Bunyola com a Manacor un carrer porta el nom de la Mare de Déu de la Neu. Així en singular.

Estaria bé que la lectura d’aquest article i el pensament de la neu ens pogués ajudar a assuaujar un poquet la calor que aquests dies ens mortifica, però no ho crec. En tot cas, molts d’anys a totes les Neus.

No faceu cas del títol d’avui. Com sempre que va entre cometes és un títol «lúdic». Avui és la diada de la Mare de Déu dels Àngels, per la qual moltes dones es diuen Àngels, i avui, naturalment, fan festa. Alerta que aquí hi ha segregació de sexes, i els homes que es diuen Àngel no fan la seva festa avui sinó el 2 d’octubre o bé el segon diumenge després de Pasqua (vegeu l’entrada «Sant Àngel»).
La figura de la Mare de Déu dels Àngels fou promoguda per sant Francesc d’Assís i els franciscans, però hi ha alguns elements precedents. Aquesta advocació es basa segons algunes fonts en la idea que Maria fou acompanyada d’àngels durant la seva pujada al cel. Segons la llegenda, en el segle IV pelegrins procedents de la Terra Santa van construir una esglesieta prop d’Assís (Itàlia), que fou anomenada la Porciúncula (en italià la Porzioncula, per estar edificada en una petita porció de terreny) i que fou dedicada a la Mare de Déu dels Àngels. Llegenda a part, l’esglesieta està documentada en el segle IX. Al començament del segle XIII estava molt deteriorada, i sant Francesc d’Assís la va restaurar i la va convertir en la seva base d’operacions. Allà va fundar l’orde dels franciscans i allà va construir unes cabanes que foren, amb l’esglesieta, el primer convent franciscà. Allà Francesc d’Assís i Clara d’Assís van decidir de fundar l’orde de les clarisses. Mort Francesc, aquell convent es convertí en centre de pelegrinatge, de cada vegada més multitudinari. En el segle XVI, el papa Pius V va fer enderrocar el convent i començà la construcció de la majestuosa basílica de la Mare de Déu dels Àngels, d’estil manierista, que inclou, sota la cúpula, l’esglesieta medieval de sant Francesc.
Els franciscans escamparen la devoció a la Mare de Déu dels Àngels per tot el món. En tot convent franciscà hi havia una capella amb aquesta advocació. A Palma, per exemple, hi havia dos convents franciscans: el que encara existeix, a la plaça de Sant Francesc, i el convent de Jesús, desaparegut, que era extramurs, on ara hi ha l’hospital psiquiàtric. En el convent de Palma hi hagué la capella de la Mare de Déu dels Àngels, o capella dels Àngels, aferrada al vell convent, a la dreta de la porta d’entrada al convent. Fou enderrocada al final del segle XIX, després que tot el conjunt es degradàs, conseqüència de la desamortització. L’altre convent era conegut popularment com a convent de Jesús, però tenia per nom exacte convent de Nostra Senyora dels Àngels. Un dels frares il·lustres d’aquest convent fou Miquel Serra Ferrer, conegut com a Juníper Serra. Ell és el responsable que la ciutat de Los Angeles tingui aquest nom. Un nom que imposà a la missió per ell fundada pensant en la Mare de Déu principal dels franciscans, o en l’esglesieta de la Porciúncula o en el seu convent mallorquí.

A propòsit, a Palma també hi ha una església dita la Porciúncula, evidentment creada pels franciscans. El conjunt, amb convent i col·legi, va ser edificat a partir de 1914 al lloc que ara es diu Platja de Palma i llavors es deia arenal de Son Sunyer. L’església actual, del 1964, rodona, avantguardista i amb immensos vitralls, en substituí una altra d’anterior que era de les mides de la Porciúncula d’Itàlia. Els franciscans van implantar la seva petja a tota aquella àrea, i com a conseqüència, els llogarets dits el Pil·larí i les Cadenes, sorgits al començament del segle XX, tenen respectivament sant Francesc i la Mare de Déu dels Àngels com a titulars de les seves esglésies. Cosa que va fer que els noms oficials durant molt de temps fossen San Francisco i Los Ángeles, dos noms que popularment no ha dit mai ningú. Naturalment, les Cadenes avui té la seva festa patronal.

A Barcelona hi hagué el convent dels Àngels, al carrer del mateix nom, fundat a mitjan segle XVI, però no era de franciscans sinó de monges dominicanes. Els corders de Barcelona, que no són els bens sinó els qui feien cordes, veneraven la Mare de Déu dels Àngels com la seva patrona. Avui l’antic convent és part del Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

La Mare de Déu dels Àngels és la patrona de moltes viles, llogarets i parròquies. Al País Valencià és la patrona de Mislata (l’Horta oest), de Sant Mateu (el Maestrat), de Serra (el Camp del Túria), de Silla (l’Horta sud), de Torrella (la Costera) i del barri del Cabanyal de la ciutat de València. Al Principat és patrona de Casserres (el Berguedà), d’Oliana (l’Alt Urgell) i de Sant Martí Vell (el Gironès), on hi ha el santuari de la Mare de Déu dels Àngels, construït en el segle XV. A Mallorca és patrona de Cala Millor i de Pollença. En aquesta darrera vila és festa grossa en què es fa la tradicional representació de la batalla de moros i cristians, en la qual participa tot el poble i que rememora la victòria dels pollencins, encapçalats per Joan Mas, sobre mil cinc-cents pirates moros manats per Dragut, el 30 de maig de 1550. Després que les campanes toquin el Via Fora, la batalla comença amb el crit de Joan Mas «Mare de Déu dels Àngels, assistiu-nos. Pollencins, alçau-vos, que els pirates ja són aquí». I després del combat entre els dos bàndols es produeix la victòria dels cristians, que a l’església canten en acció de gràcies el Te Deum i el Puix Patrona, goigs a la Mare de Déu escrits per l’il·lustre pollencí Miquel Costa i Llobera.

La Mare de Déu dels Àngels també és la patrona del Col·legi de Velers de Barcelona. Aquests velers no són embarcacions, ni tan sols fabricants de veles per a vaixells, sinó fabricants de vels de seda. La seu d’aquest col·legi artesanal és l’anomenada Casa de la Seda, edifici singular construït en el segle XVIII i situat en el barri de Sant Pere.

Molts d’anys als pollencins, a les viles que fan festa i a totes les Àngels.

Avui és Sant Feliu. De sants o màrtirs amb aquest nom n’hi ha un caramull, però per a nosaltres especialment dos: sant Feliu diaca i sant Feliu màrtir, tots dos de Girona per més senyes. El primer sembla que no va existir mai i que és el típic producte d’un desdoblament de sants: quan en el segle IX es va crear la figura llegendària de sant Narcís de Girona, suposat bisbe d’aquesta diòcesi, per desdoblament de sant Narcís de Jerusalem, de passada li crearen un ajudant, un diaca, que suposadament està enterrat a l’església de Sant Feliu juntament amb el seu bisbe. Malgrat tot, alguns el festegen el dia 18 de març. L’altre sant Feliu, el vertader, és aquell de qui ens ocuparem avui, sant Feliu màrtir, pel qual fan nom la major part dels Felius del nostre país.

Feliu és un nom llatí que prové de felix felicis, que vol dir ‘feliç’. Del nominatiu ve la variant Fèlix, que és la que trobam en la major part de llengües, exceptada la italiana en què es diu Felice. De l’acusatiu felicem ve la dita forma italiana i la catalana Feliu, que és la que es fa servir normalment. Fèlix en català és més rar i en tot cas modern, descomptant el personatge lul·lià. A Mallorca en època moderna i fins a temps ben recent la forma Fèlix ha estat exclusiva d’una família, la família Pons, en la qual brillaren alguns il·lustres polítics. El femení en català és Feliua, molt rar. En espanyol és Felisa —Feliza amb «seseo»—, però com que no hi ha cap santa que es digui Feliua o Felisa, les dones que duen aquest nom fan festa per Sant Feliu. En anglès per a les dones hi ha Felicity, és a dir, ‘felicitat’, nom que va portar una santa romana del segle II: santa Felicitat. Per aquí no coneixem cap dona que es digui Felicitat. I, com sol passar amb tots els noms, Feliu també és un cognom.

Aprofitarem també per a dir que l’adjectiu feliç en català és força modern. No es troba documentat fins al segle XVII, i no entrà amb força a la llengua fins al XIX. Si algú pensa que l’espanyol li donà una empenteta, podria no anar errat. A la primera documentació (1647) ve escrit feliz i és ben al costat de ditxós. En les llengües del grup gal·loromànic tenim una forma procedent del llatí augurium. En francès aquest mot llatí donà heur, paral·lel al nostre ora (creuat amb hora i present en l’expressió bon dia i bona hora) d’on surt el derivat heureux. En occità feliç és aurós o urós. Recordem aquell topònim nord-català, el puig dels Tres Hereus, que el jacobinisme francès va convertir en el puig des Très Heureux, és a dir, els molt feliços. I com es deia feliç abans del segle XVII o XVIII? La documentació ens dóna alguns assajos a partir del llatí felix o felicem: fèlix, felice. Però cal suposar que no són mots populars sinó assaigs d’escriptors. El que és antic i profusament usat és felicitat, del llatí felicitas. Vegeu el meu article «Felicitar en català». I, parlant de la modernitat del mot feliç, no puc evitar de dir que a Mallorca molta gent fa el plural en –es, felices, pronunciat [feˈlises], i que devers la dècada de 1950 va entrar la moda ridícula de felicitar els sants o aniversaris amollant un festívol [feˈlises], que començà a fer una moderada competència al clàssic molts d’anys.

Bé, després d’aquestes digressions onomàstiques i filològiques, tornem al nostre sant. L’home nasqué en el darrer terç del segle III a Scillis, prop de Cartago, una antiga i gloriosa ciutat africana, prop de l’actual Tunísia. Com que era de família rica, va fer estudis a Cesarea Maritima, ciutat fundada per Herodes el Gran on tingueren la residència els reis i el procurador romà de Judea. Hi anà amb un altre estudiant de la mateixa ciutat, amic o potser germà, de nom Cugat o Cucufat, que significa ‘puput’ (grec kukupha, copte, cucufat, llatí upupa). Allà tots dos es van convertir al cristianisme.  El 303 Dioclecià llançà una ordre de persecució de tots els cristians, i els dos estudiants africans decidiren d’anar a predicar a la Tarraconensis, on la persecució ja havia començat. Feliu anà a parar a Girona i Cugat al lloc on ara hi ha Sant Cugat del Vallès, on en època romana hi hagué una fortalesa i segles després el monestir de Sant Cugat. Tots dos, Feliu i Cugat, acabaren ben malament.

Feliu degué fer molt de proselitisme i moltes conversions per Girona, per la qual cosa les autoritats aviat l’empresonaren i l’executaren. La llegenda teixí un relat fabulós seguint el patró habitual. Fou fermat a uns cavalls i arrossegat pels carrers de Girona, però molt aviat les ferides foren guarides. El dugueren després a un lloc dit els Guíxols (guíxol és una variant de guixó, que és una guixa, un llegum, però més petit). Als Guíxols li fermaren una roda de molí al coll i el llançaren a la mar, però uns àngels diligents el tragueren de l’aigua i el portaren a una platja que es digué Calassanç (cala del sant). Aquest fet és l’origen de la tradició segons la qual el dia del sant els joves del lloc es llançaven a la mar del penya-segat de la punta dels Guíxols al crit de «Valga’ns Sant Feliu» i travessaven la cala nadant. Finalment l’home va morir de manera més tràgica que com s’hauria mort dins l’aigua amb la mola: arrabassant-li la pell i la carn amb ganxos de ferro, i els àngels aquest cop optaren per la no intervenció. Era el dia primer d’agost de l’any 304. Tota aquesta llegenda del nostre sant es formà en el segle VII. El màrtir havia estat enterrat a Girona, i sobre la tomba es construí la basílica de Sant Feliu, que fou aviat un centre de peregrinació i de devoció per a gent de tota la península i avui és el segon temple de Girona, després de la catedral. El culte de Sant Feliu s’estengué per tot el regne visigòtic, pel sud de França i fins i tot en alguns llocs del nord d’Àfrica. En el segle IX, en el lloc on suposadament sant Feliu va ser mort, els Guíxols, es construí un monestir dedicat al culte del sant. Així els noms dels Guíxols i del sant es fongueren, i la vila que hi prosperà rebé el nom de Sant Feliu de Guíxols.

Sant Feliu ha generat prou toponímia. Al nostre país hi ha vuit viles amb categoria de municipi que es diuen Sant Feliu: Sant Feliu d’Amunt i Sant Feliu d’Avall (el Rosselló), Sant Feliu de Buixalleu (la Selva), Sant Feliu de Codines (el Vallès Oriental), Sant Feliu de Guíxols (el Baix Empordà), Sant Feliu de Llobregat (el Baix Llobregat), Sant Feliu de Pallerols (la Garrotxa) i Sant Feliu Sasserra (el Bages). També hi ha alguns llogarets amb el mateix nom, muntanyes o serres i multitud d’esglésies.

Sant Feliu de Guíxols i el seu monestir ens mereixen una simpatia especial. L’abat de Sant Feliu, Bernat Descoll, fou un dels personatges que participaren en la conquesta de Mallorca, el 1229, i participà en el repartiment de l’illa. Un carrer de Palma li és dedicat. Ell féu construir un oratori a Palma, prop del Born. Una església de repoblació modificada posteriorment i avui convertida en galeria d’art. L’esglesieta dóna nom al carrer de Sant Feliu, que en el segle XIX fou traduït a l’espanyol amb la curiosa forma calle de San Felío i no amb la normal calle de San Félix. Però com que el nom a la placa, en majúscules, no portava l’accent sobre la i, tothom es va posar a dir carrer de San Félio, i així aparegué una nova variant del nom del nostre sant, que fins que el nom del carrer no ha estat retornat al català no ha començat a desaparèixer. En el segle XIII s’aixecà també una església dedicada al sant a Llubí, car les terres al voltant d’aquesta vila havien pertangut a l’abat de Sant Feliu i això creà devoció al màrtir gironí.

Un privilegi atorgat pel rei Pere el Cerimoniós el 1365 és conegut com a privilegi de Sant Feliu de Guíxols. En aquest document el rei atorga als habitants del regne de Mallorca la condició de catalans, ratificant les disposicions de Jaume I, el gaudi dels oficis i beneficis del Principat de Catalunya, el dret de participar en les corts catalanes i el dret de tenir com a pròpies les constitucions catalanes i els privilegis i els usatges de Barcelona.

Sant Feliu és el patró de nombroses ciutats i viles: Alella, Barruera, Cabrera de Mar, Constantí, Llubí, Monistrol de Calders, Sabadell, Sort, Torelló, Xàtiva i les viles que es diuen Sant Feliu, llevat de Sant Feliu de Llobregat, on s’han estimat més ser protegits per Sant Llorenç. Un sant del mateix nom també és patró de Vilafranca del Penedès, però aquest no és el nostre Feliu sinó sant Fèlix de Roma, un sant misteriós les suposades relíquies del qual arribaren a Vilafranca al final del segle XIX, just en el moment que una terrible sequera devastava la vila, i ja podeu imaginar què va passar.

Doncs molts d’anys als Felius i que la calor del més que avui comença els sigui, i ens sigui a tots, lleu.

En català hi ha dos mots (gran i gros) que només tenen un equivalent en espanyol (grande). El mot grueso, que és el cognat de gros, és a dir un mot que té la mateixa etimologia, no té gaire a veure semànticament amb el nostre gros. I quan es produeix aquesta manca de correspondència entre les dues llengües (un mot en una i dos mots en l’altra per a cobrir el mateix camp semàntic), vista la força amb què actua la interferència, de vegades passa que un dels dos mots catalans trontolla i tendeix a la desaparició, car l’altre mot (el que sembla formalment a l’espanyol) tendeix a ocupar tot l’espai semàntic. En aquest cas la tendència és que gran va ocupant tot l’espai i gros recula. Fins i tot n’hi ha que ja no tenen en el seu lèxic el mot gros. I com que aquesta deturpació de la llengua s’expandeix —també als mitjans de comunicació—, cal fer-hi front amb energia. Mai no havíem hagut d’explicar a ningú l’ús d’aquests dos adjectius; tothom els feia anar sense cap vacil·lació. Però ara, amb els canvis que es produeixen, caldrà donar a les noves generacions orientacions precises.

Tant el diccionari Alcover-Moll com el DIEC donen com a definició principal de gros «que té un volum considerable; que ultrapassa el volum ordinari».  És clar, doncs, que gros és associat a volum. D’altra banda, l’Alcover-Moll defineix gran (definició principal) dient «que excedeix la mesura o grau ordinari en dimensions, capacitat, quantitat, intensitat». Una definició semblant dóna el DIEC: «De dimensions superficials, de capacitat, en quantitat, d’intensitat, considerables, que excedeixen la mida ordinària o usual». Els dos diccionaris coincideixen en els quatre conceptes que s’associen al mot gran: dimensions (superficials, hi afegeix el DIEC), capacitat, quantitat i intensitat. El problema és que no s’estableixen les distincions necessàries per a manejar tals conceptes, cosa que temptarem de fer aquí. Per això, una persona estrangera que aprengui català, si vol saber com ha d’emprar els mots gran i gros, no se’n sortirà si vol aprendre-ho amb els diccionaris. Un català de llengua materna que per culpa de la interferència no faci un ús recte dels dos mots (un que vagi al forn i demani un pa gran, per exemple), tampoc no ho arribarà a aclarir de tot mirant què diuen els diccionaris. Els diccionaris no serveixen per a entendre l’ús de gran i gros. Un servidor empra bé els dos mots perquè ho vaig aprendre dels meus pares, que ho deien com s’havia dit sempre i que no havien agafat mai un diccionari català. I els meus pares ho deien bé perquè ho van aprendre dels seus pares, que ho deien com s’havia dit sempre. I així fins a Jaume I. Doncs analitzant i interpretant aquest ús secular en podem fer una sistematització, que per l’espai que requereix potser no poden fer els diccionaris. Farem tres apartats: els objectes físics, les entitats no físiques i les persones.

Objectes físics. Tots els objectes físics tenen un volum, i alguns tenen capacitat. Un pa, una pedra, una fulla d’un arbre, un peu o un televisor tenen el seu volum, però no tenen capacitat perquè no són contenidors. Una alfàbia, una sala, una casa o una plaça són contenidors i tenen capacitat. En català, amb l’adjectiu postposat al nom, el volum s’expressa amb l’adjectiu gros i la capacitat, amb l’adjectiu gran. Els objectes que no tenen capacitat, sinó només volum, només poden ser grossos, com un pa, una pedra, una fulla d’arbre, un televisor o un peu. O un dit, com el dit gros. Els animals s’assimilen a objectes físics. Per això un ca mastí és més gros (no més gran) que un pequinès. I per això es parla de bestiar gros. Per contra, qualsevol objecte que tingui capacitat pot ser gran: una alfàbia, una olla, una cassola, una ampolla, un plat, una sala, una casa, una plaça, un carrer, una vila, una ciutat. Cal entendre el concepte de gran de manera flexible. Una propietat rústica (possessió, mas, granja) porta l’adjectiu gran perquè, si és el cas, té molta capacitat (de posar-hi arbres, cultius, bestiar, etc.). Creiem que una plaça o una piscina no són grans per les seves dimensions (llarg i ample) sinó per la seva capacitat. Això ens durà a una de les confusions que surten dels diccionaris: pensar que una cosa que té dimensions superficials és gran, i així n’hi ha que creuen que una foto, una imatge, un mural o la pantalla d’un televisor actual són grans. Nosaltres creiem que els escau més l’adjectiu gros, precisament perquè no s’hi aplica la idea de capacitat, que ha de ser preferent en la semàntica de gran. Un dels qui s’erren és Google, que a la seva pàgina de cerca parla d’imatges grans. Naturalment, alguns objectes poden ser vists com a volum o com a capacitat, per això els dos adjectius són possibles. Si diem una olla grossa és perquè hi veiem volum. Si diem una olla gran és perquè hi veiem capacitat, però una coca no pot ser mai gran, encara que tingui dimensions mesurables. Prop de casa hi ha el torrent Gros, que es diu així perquè preval la idea de volum (entesa de manera flexible), tot i que també podríem atribuir-hi capacitat d’aigua.

Tot el que dic a les línies precedents d’aquest punt s’apliquen als adjectius postposats al nom, que aquesta és la posició normal i neutra en català. Quan l’adjectiu va anteposat podem usar, amb moderació, gran amb objectes físics que no tenen capacitat, perquè aquest gran anteposat té una funció intensiva. Podem dir una gran muntanya, o una gran estàtua, però no direm normalment un gran pa o una gran ovella, perquè aquí és difícil d’imaginar una intenció magnificadora. Amb gran anteposat hi ha sintagmes lexicalitzats com grans magatzems, gran superfície, gran banca, gran burgesia, gran indústria, etc.

2. Entitats no físiques.

Amb les realitats no físiques, les coses són més complicades, car no s’hi poden aplicar les nocions de volum i capacitat, clarament diferenciables, sinó únicament la d’intensitat d’algunes característiques. Per això en aquest punt hi ha molta fluctuació i segurament més avanç de gran sobre gros. Amb l’adjectiu postposat al nom sovint tenim gros:  una desgràcia grossa (A. M. Alcover), l’atemptat més gros que es pot cometre contra una llengua (A. M. Alcover), una empresa tan grossa (A. M. Alcover), formen un contingent llingüístic tan gros (A. M. Alcover), la tasca que duim entre mans és grossa, grossíssima (A. M. Alcover), les nostres esperances, que eren molt grosses (A. M. Alcover), les forces latents més grosses de la nostra Renaixença (A. M. Alcover), un disbarat molt gros (Fabra), etc. Però també podem trobar gran: el nombre més gran possible (Fabra), una extensió geogràfica molt més gran (Fabra), una desconeixença tan gran de la nostra gramàtica (Fabra), irritabilitat cada dia més gran (Fabra).

En general, amb l’adjectiu postposat hem de pensar que el contrari de petit és gros, en absència de la idea de capacitat, que no és aplicable a les entitats no físiques. Per això escrivim amb lletres petites o amb lletres grosses, no grans; i que un forat (als pantalons o a la seguretat d’una companyia) si no és petit és gros; i que els vestits o les camises ens són grossos i no grans; i que parlant de roba hi ha talles petites i talles grosses, no grans. I que si compram loteria ens pot tocar, encara que amb quasi nul·les possibilitats, la grossa. Amb gros tenim, a més, fraseologia com fer-la grossa o fer-ne una de grossa.

Amb l’adjectiu anteposat és més habitual l’ús de gran: un gran concert, un gran discurs, un gran argument, etc. Tots els exemples següents són de Fabra: un gran nombre de mots, una gran part, amb gran dificultat, d’una gran utilitat, en gran part del domini romànic, un gran esforç, la seva gran riquesa, en gran escala, un gran incendi, fa un gran mal a la llengua, amb gran satisfacció, és de gran utilitat, un gran recel, té una gran importància, posar una gran cura, els grans avantatges. Amb tot, el mateix Fabra de vegades usa gros com a adjectiu anteposat: la grossa diferència que hi ha, el gros defecte d’assemblar-se al castellà, un gros mèrit, el gros perill, un gros inconvenient, un gros motiu de gratitud. I no solament Fabra: que Déu els-e pagui el gros favor que em feren (A. M. Alcover), los féu aquell gros servei (A. M. Alcover).

En català antic és feia un ús més intens de gran: amb gran raó, que avui diríem amb molta raó; amb gran fretura, que avui diem amb molta fretura.

3. Persones

En aquest capítol trobam divergències geogràfiques. Postposat al nom, gran s’aplica als infants amb el significat d’avançat en edat i en alçada (el teu fill es fa gran, els meus nins ja són grans, a l’escola hi ha la classe dels grans). S’aplica també a la persona que ha arribat al terme de la creixença (què vols ser quan seràs gran?). I té també el significat de ‘alt’ (un home molt gran), per la correlació natural que hi ha entre creixement i estatura.

Al Principat i a Menorca gran significa especialment ‘vell’ (la gent gran), significat que no té a Mallorca (la gent gran és la gent alta). A Mallorca es diu un home gran i gros (alt i corpulent), que a Menorca correspon a un home gros i gras, perquè a Menorca gros significa ‘crescut’ i fins i tot ‘alt’, el que a Mallorca es diu gran (el fillet s’ha fet molt gros, què vols ser quan siguis gros?). A Eivissa gros significa el major en edat (el fill gros). A València fer-se gran (créixer) només es diu de les plantes, no de les persones (DCVB, s.v. gran).

Aplicat a persones i també postposat, gran significa posseïdor de grandesa (moral, espiritual): Alexandre el Gran, Gregori el Gran, el president és molt gran.

Anteposat al nom, gran es refereix a qualitats o característiques en grau alt: un gran savi, una gran persona, un gran criminal, el gran Ausias March. I també trobam expressions lexicalitzades com gran invàlid o gran mutilat de guerra.

Tot el discurs sobre el gènere gramatical que un cert feminisme, no sé si majoritari o no, ha construït durant les darreres dècades roda al voltant d’un punt central: la idea de la necessitat de visibilitzar les dones en el llenguatge. Això vol dir que es parteix de l’assumpció del supòsit que la llengua —en el nostre cas la catalana— tal com s’usa tradicionalment no les visibilitza i que, per contra, sí que visibilitza els homes. Sortosament, encara que amb un retard fatídic, en els darrers temps s’ha produït una reacció en el món de la lingüística que tracta de posar les coses en el seu lloc. Però una de les mancances, a parer meu, d’aquesta reacció és que no ataca encara amb prou contundència el focus del mal: aquestes percepcions entorn de la idea de la visibilització de les dones. Perquè, mirat del punt de vista de la lingüística, la suposada invisibilitat de les dones en el llenguatge tradicional no té la més mínima rigor ni fonament científic.

El gènere en les llengües romàniques és un sistema en què funciona una oposició del tipus presència/absència d’un element, no del tipus element A/element B. I aquest element, present o no present, és la marca morfològica de femení o el tret semàntic de femení. Per a entendre’ns, noia té una marca morfològica de femení (la –a final, que no té noi, forma no marcada) alhora que el tret semàntic de femení. Soprano o vedet no tenen cap marca morfològica de femení però tenen el tret semàntic de femení. En els dos casos el tret semàntic de femení obliga el nom a dur acompanyants (articles, adjectius, etc.) marcats morfològicament com a femenins (una noia, aquesta soprano, vedet famosa). Per contra, els noms germà o oncle es caracteritzen per l’absència de marca morfològica de femení (el primer en pot tenir perquè és un mot flectiu: germana) i per l’absència de tret semàntic de femení. En els dos casos aquests noms no femenins exigeixen acompanyants sense marques de femení, ço és sense cap marca de gènere (germà petit, els meus oncles). Els mots petit, els i meus són formes no marcades. L’oposició no és, doncs, entre masculí i femení sinó entre el no femení i el femení. Com hem dit altres vegades, la incomprensió d’aquest fet en cercles socials amplis és deguda a la terminologia de la gramàtica tradicional, que, amb concordança amb el fet natural de l’existència de mascles i femelles, ha denominat masculí un dels dos termes de l’oposició.

Quan durant un mil·lenni en català s’ha dit els rics, tothom ha entès que amb aquest sintagma, encara que mal anomenat masculí, hom es referia a persones de qualsevol sexe posseïdores de riquesa. Si això és així, l’única conclusió que es pot treure és que la gramàtica ha fet malament de dir masculí a una cosa que no és masculí. Dient hem tingut una reunió de professors no es visibilitza cap sexe, ni homes ni dones, perquè professors significa persones que exerceixin aquesta professió, sense que importi el sexe. Rics i professors no tenen ni cap marca morfològica de masculí ni cap tret semàntic de masculí. No visibilitzen cap home. De fet, en el llenguatge els homes rarament són visibilitzats. Per a fer-ho cal posar-hi altres recursos, com dir professors homes o professors de sexe masculí si volem referir-nos a un grup d’homes i volem remarcar que tots són homes. D’altra banda, la llengua sí que té un recurs per a visibilitzar les dones: les marques de femení. Quan diem una reunió de professores, resta absolutament visibilitzat que eren dones totes. Les dones són l’únic sexe que es visibilitza de manera regular i sistemàtica amb les estructures gramaticals del català.

Com que les formes mal anomenades masculines són formes no marcades, ni morfològicament ni semànticament, la identificació del sexe la fa el context. Si dic tinc tres fills, no es pot saber si són homes o dones. Si dic tinc dos fills i una filla, el mot fills és associat al sexe masculí per l’oposició amb filla, la forma marcada que en qualsevol context no pot referir-se més que a una dona. Si dic tinc un germà, el mot germà es «carrega» de valor masculí per context i per exclusió: perquè si el germà fos una dona, s’utilitzaria la marca de femení, que és la manera normal de referir-se a una dona. La llengua és així i no la canviarà ningú.

L’anglès no té marques morfològiques de gènere. L’oposició del català ciutadà/ciutadana no existeix: només existeix citizen, que no té ni marca morfològica de gènere ni tret semàntic de gènere. Dient o sentint citizen un anglòfon només pensa en una persona, no en cap sexe. En català ciutadà/ciutadana és, com hem dit, una oposició entre no femení i femení. L’anglès citizen correspon al nostre ciudadà, ni femení ni masculí. I ara ens hem de demanar: les dones anglòfones estan invisibilitzades per la llengua perquè en anglès no es pot dir ciutadans i ciutadanes? Les heu vistes armar una guerra per això? La coincidència entre el català i l’anglès és que tots dos tenen un mot per a referir-se a persones prescindint del sexe: el terme no marcat que aquí es mal anomena masculí. La diferència entre les dues llengües és que el català té un recurs per a marcar (visibilitzar) les dones que l’anglès no té. Així com en català hem de dir escriptors homes per a indicar que són homes, en anglès han d’aplicar el mecanisme a homes i dones, en singular i en plural, per a indicar-ne el sexe: man writer i woman writer. El català visibilitza les dones molt més que l’anglès, però cap de les dues llengües, sense mecanismes suplementaris, no visibilitza els homes.

Aquesta cabòria persistent de la visibilització de les dones envitricolla el llenguatge amb desdoblaments tan gratuïts com aleatoris i lluny de qualsevol sistematicitat, desballesta la semàntica amb la propensió cap als mots abstractes o col·lectius i violenta fins i tot la normativa i el bon gust. Cal dir amb tota energia que l’únic llenguatge inclusiu i integrador és aquell que usa, quan cal, les formes inclusives, que són les no marcades, les que també podríem anomenar generals o neutres, lamentablement anomenades masculines. Però, a més, cal dir que aquesta vocació visibilitzadora té molt poc de progressista i molt de sexista, perquè és segregadora, i la segregació no és res gaire avançat. En una línia progressista cal considerar les persones com a persones, sense que el sexe importi gens, ni per a valorar-les, ni per a educar-les ni per a tractar-les. Sempre he pensat que la igualtat és això.

Altres articles sobre el tema del mateix autor:

Llengua, gènere i sexe
Mònica terribas i els desdoblaments de gènere

Els darrers anys del mil·leni precedent van aparèixer els blogs. Jorn Barger els batejà com a weblogs (registre de pàgines web), i després Peter Merholz reduí el mot a blog. Quan arribaren aquí, Vilaweb, que ràpidament creà un servei de blogs, els donà el nom de blocs. Ho explicava Vicent Partal dient que Assumpció Maresma havia comentat que el nou estri era com un bloc de notes, i així fou batejat com a bloc, que en un principi hagué de competir amb altres invencions, com bitàcola, que, fortunadament, no arribaren enlloc. El bloc començà a circular, i el 2005 el Termcat, després de «consultar» amb diversos agents relacionats amb el món d’Internet, decidí de proposar la forma bloc, adduint que aquesta era una adaptació fonètica de l’anglès blog i alhora una metàfora dels blocs de notes. Dit d’una altra manera, el Termcat, en lloc de rigor tècnic mostrà un lliurament a uns interessos que anaven prenent força. Trobant inacceptable que la comunitat lingüística catalana oposàs una raresa sense fonament a l’ús universal, vaig llançar una campanya en defensa de blog, una mostra de la qual és aquesta pàgina, encara present al meu servidor. A més de les argumentacions hi aportava mostres de persones i institucions que, malgrat el Termcat, s’anaven decantant per blog, entre elles universitats i alguns mitjans de comunicació. El 2013 la Secció Filològica decidí d’incorporar blog al seu diccionari normatiu, amb la qual cosa el tema teòricament restava resolt. Avui tothom escriu blog, i pràcticament sols Vilaweb continua a utilitzar bloc, en una mostra admirable de resistència numantina.

L’episodi es pot repetir ara amb el mot tweet, llevat que la Secció Filològica aquesta vegada respongui de manera diferent. El 2006 aparegué Twitter. Els creadors agafaren el nom del verb anglès to twitter (piular, els ocells, i també xerrar de manera insubstancial, cotorrejar) associat al nom twitter (piuladissa, xafardeig). De cada un dels microposts en digueren tweets, variant formal de twitter, tant com a nom com com a verb. Si són certes les informacions que tinc, Twitter ha imposat la forma tweet a les interfícies de les llengües «importants», mentre que deixa llibertat de traducció o adaptació a la resta de llengües —que tenen poques possibilitats d’espatllar-los la marca—, i això és essencial a l’hora de conformar els usos de la major part de la humanitat. Interfícies a part, en alguns països hi ha hagut temptatives de traducció o d’adaptació. Pel que fa a la primera opció, al Quebec es promogué oficialment gazouillis (i el verb gazouiller), però pràcticament la totalitat dels francòfons diu tweet (i tweeter), tal com diu la interfície. En general pertot arreu s’usa l’anglicisme original. En el món hispànic no coneixem cap temptativa de traducció —trino?, pío?, piar?— que tingués el més mínim succés. Pel que fa a l’adaptació gràfica també han sortit provatures, com tuite al Brasil o twit a Mèxic, però diríem que amb resultat escàs. Només ha triomfat el tuit espanyol, incorporat al diccionari de la la Reial Acadèmia Espanyola el 2014. Es pot dir que aquest és l’únic diccionari important d’una llengua europea que ha acollit una forma diferent de tweet. L’ha seguit devotament el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Ens interessa quina és la situació en català. El 2011, o potser un poc abans, el Termcat acordà de proposar piulada com a forma més recomanable, i tuit com a sinònim complementari. Pel que fa als verbs, es proposà piular (i repiular) com a forma principal i tuitejar (i retuitejar) com a sinònim complementari. Una vegada més el Termcat promou el distanciament del català de les pràctiques universals i l’isolament de la comunitat lingüística catalana. Piulada, repiulada, piular i repiular, a més de divergir de la pràctica més universal, que no és la traducció, presenten altres problemes. D’una banda, un cert to còmic que molta gent hi percep, que també deu explicar parcialment que la traducció no s’hagi imposat en la major part de llengües. D’altra banda, hi ha el fet que piular, aplicat a persones i molt abans d’aparèixer Twitter, ja tenia un ús col·loquial i jocós equivalent a parlar o manifestar opinió: «després de l’escàndol cap polític encara no ha piulat». Els dos usos poden entrar en un petit conflicte i en pot sortir perjudicada la comprensió d’alguns missatges. I pel que fa a tuit, com  a adaptació gràfica de tweet, hi ha unes dificultats que ara veurem amb detall.

Tweet té en anglès un diftong creixent [ˈtwi:t]. En català general —el valencià va a part— aquests diftongs només existeixen a l’inici de mot (iot, iogurt, uep) o després de consonant velar (freqüent, pingüí), però no en cap altra posició. Quan es troben en contacte una u i una i, o bé tenim un diftong decreixent (cuina, buit, diu, viure) o bé un hiat (Lluís, jesuïta, fluir). Per contra en aquests casos l’espanyol sol tenir un diftong creixent (Luís, jesuita, buitre, viudo). Quina és l’adaptació fonètica natural que fa el català de mots estrangers que tenen un diftong creixent en les posicions en què el català no l’admet? La solució normal és el hiat: fiasco (italià fias-co) en català es pronuncia fi-as-co, com pi-a-no. I com s’adapta un mot estranger que té un diftong creixent amb les vocals i i u? Amb un hiat: Friuli (italià Friu-li) en català és Friül, amb dues síl·labes. I els mots anglesos twist o tweet, que tenen u + i, com s’han d’adaptar, com buit o com Lluís? Com Lluís, evidentment, és a dir, teòricament haurien de ser [tuˈist] i [tuˈit], que, en cas que ens arriscàssem a fer-ne adaptació gràfica, hauríem d’escriure tuïst i tuït. Però [tuˈist] i [tuˈit] no ho diu ningú, malgrat que el diccionari de l’AVL prescriu incomprensiblement aquesta pronúncia per al segon. Potser perquè són mots monosíl·labs o perquè són anglicismes, tothom diu [ˈtwist] i [ˈtwit], igual que es diu [ˈtwitəɾ], fent la mateixa excepció a la regla que molta gent fa en els mots nació o acció. Hauríem de mirar, doncs, quina és la grafia catalana que correspon a aquestes pronúncies, i arribam a la conclusió que l’ortografia catalana no les pot representar, perquè l’ortografia catalana està pensada per al sistema fonètic català. Tuist i tuit es llegeixen amb diftong decreixent, igual que cuit i buit, i no es poden llegir d’altra manera. Fins i tot per a un mot com whisky, pronunciat entre nosaltres [ˈwiski], trobarem algun problema: l’ortografia normal no pot representar la diferència entre la pronúncia real [ˈwiski] i una de teòrica [ˈujski]. Per tot això l’adaptació tuit és problemàtica, com ho seria tuist o uisqui. Amb seny i bona lògica aquests mots s’han d’escriure en català whisky, twist i tweet. Hi podem afegir wifi, que, com whisky, twist i web, ara com ara ha escapat de la febre adaptadora tan contagiosa en aquest país.

Finalment, tuitejar és inacceptable: a més dels problemes ortogràfics, morfològicament és un calc de l’espanyol, igual que tants de mots acabats amb el morfema –ejar, per molt que siguin als diccionaris (bloquejar, boicotejar, bombardejar, bombejar, boxejar, formatejar, sabotejar, sondejar, etc.). En català el sufix –ejar no forma verbs de manera neutra, com en espanyol, sinó que, com ocorre en italià (-eggiare) o occità (-ejar), expressa matisos especials. Per exemple, iteració (capejar), duració (badoquejar), imitació (barcelonejar), etc. El sufix per a crear verbs sense aquests matisos és –ar (telefonar, no telefonejar), igual que en francès (-er), occità (-ar) o italià (-are). Quant al verb corresponent a tweet, en francès és tweeter, en italià tweetare i en portuguès tweetar (atenció als exotismes de la interfície gallega chío, chiar i rechouchiar). És a dir, s’afegeix el sufix derivatiu al mot tweet sense modificar-ne la grafia. I això es pot fer perfectament en català: tweetar i retweetar. La interfície catalana de l’aplicació en aquests moments diu tuit, tuitar i retuitar. Els dos verbs, en tot cas, són correctes del punt de vista morfològic, però desencertats del punt de vista ortogràfic: com hem dit abans, tuitar obliga a pronunciar el mot amb diftong decreixent, com cuinar o lluitar.