Avui és Sant Martí. De sants d’aquest nom n’hi ha molts, però l’original —pel qual fan nom els nostres Martins— és sant Martí de Tours. A França és heroi nacional. Al nostre país ha tingut sempre els seus entusiastes, que li han erigit algunes esglésies i convents, com el Sant Martí del Canigó de les nostres emotives excursions agostenques. A Mallorca no sé si n’ha tinguda gaire, de devoció, malgrat que el nom ha estat sempre freqüent. A la Seu de Palma, però, hi ha una capella dedicada al nostre sant. I els jesuïtes van posar el seu nom a un dels seus col·legis, tancat el 1769 per expulsió del personal. També hem tingut un rei Martí (només un), la poca competència reproductora del qual és l’origen dels nostres mals.

Martí és un nom llatí, Martinus, és a dir, referit al planeta Mart, el déu de la Guerra. Igual que també Marçal, de Martialis, que, a més del nom d’home, ens aporta l’adjectiu marcial, i tot forma un entramat coherent, militar por supuesto.

El nostre sant d’avui també era militar i fill de militar (son pare ja li cercà un nom ben adient). Un romà del segle IV, exponent del militar que se “civilitza”, és a dir, es fa civil, cosa que alguns consideren impossible, a diferència del procés contrari. No sols es va fer civil sinó que es va fer cristià, però se salvà —per ben poc— de figurar entre els màrtirs, perquè la seva conversió va ser poc després de l’Edicte de Milà i de la vinguda gloriosa a la Terra del bo de Constantí, vertader artífex de la Cristiandat.

Aquí baix el teniu, retratat per El Greco, quan encara era militar (Martí), un dia que estava de servei, muntat damunt un cavall andalús i disfressat de cavaller espanyol del Siglo de Oro. I amb aquesta careta de no haver matat mai una mosca. El senyor que va a peu és un captaire que va trobar, despullat i mort de fred, a les portes d’Amiens. Sense pensar-ho gens, agafà l’espasa, tallà la capa que duia i en donà una de les dues meitats al pobre marginat social, dient-li que li la donava en nom de Crist. Quan va pronunciar aquest nom,  el cel es va obrir, el sol s’encengué i aparegué per primera vegada en la història un gran arc de colorins de banda a banda de la Terra. Gràcies a aquest fet, els catalans tenim per a designar el fenomen meteorològic dels colorins una paraula més polida que el mot oftalmològic que fan servir els espanyols i més que el poc expressiu dels francesos. El nostre personatge va tardar a recuperar-se de la impressió. A la nit li aparegué Crist vestit amb la mitja capa del captaire, i quan va despertar, es trobà amb la seva capa sencera. La miraculosa capa es va convertir amb els anys en una valuosa relíquia que els reis francs duien quan anaven a la guerra. Es guardava, per a la veneració de la gent, a un lloc dit en llatí cappella (derivat de cappa, ço és la capa famosa), i l’encarregat de guardar-la zelosament es deia cappellanus. D’aquí vénen les paraules capella i capellà, malgrat que l’incrèdul Coromines no esmenti per a res el nostre benvolgut sant. Que per la seva acció generadora de terminologia bé podrien declarar-lo patró del Termcat. Una vegada, veient com uns ocells es llançaven afamegats sobre els peixos de la mar, Martí va explicar que així els dimonis intenten llançar-se sobre les ànimes dels homes. I aquells peixos van quedar batejats en algunes llengües com a martins pescadors (els catalans, pocs martinians, en diem blauets o arners). El nom de la dinastia dels Capets també sembla venir de la fantàstica capa: d’un Hugues Capet que era propietari de l’abadia de Sant Martí de Tours.

Després de civilitzar-se i cristianitzar-se, el nostre ex-militar va fer vida eremítica, menjant i vivint de qualsevol manera, fins que els habitants de Tours el van elegir com a bisbe d’aquesta ciutat, on va viure la resta dels seus dies, tot fundant monestirs, posant pau entre una munió de sectes cristianes més barallades que els independentistes catalans, resant i fent miracles a dojo. Un bisbe elegit democràticament que no deixà les formes de vida precedents ni el seu vestir un poc fashion perroflauta que li valgué la poca simpatia d’altres prelats coetanis. Quan el duien a enterrar, al pas del taüt s’obrien les flors en ple novembre, cosa que va generar l’expressió estiuet de sant Martí.  Bé, no deu ser exactament així, però així ho conten en algun lloc i té la seva gràcia.

El seu dia és l’onze de novembre, l’aniversari del seu funeral. Cosa que va molt bé, perquè el vi ja és a punt, els porcs ja són ben grassos i ja no hi ha mosques que desbaratin l’harmonia de la diada de matances. I així s’ha pogut encunyar el refrany “per sant Martí mata el porc i enceta el vi”. Llevat que sigueu abstemis o d’Anima Naturalis.

Molts d’anys, Martí.

Avui és Santa Elisabet. Aquest és un nom hebreu, originàriament Elisheva, format per Eli (‘el meu Déu’) i sheva (‘subsistència’, ‘abundància’, ‘jurament’ i qui sap què més). Elisheva podria significar, doncs, “el meu Déu és la meva subsistència”. Els grecs el convertiren en Elisávet (Ελισάβετ) i d’aquí ens ve la nostra forma, que és pareguda en la majoria de llengües. La variant Isabel —sorgida lluny d’aquí d’una forma intermèdia Elisavel—  diria que no és gaire genuïna per aquests encontorns, i faríem bé, doncs, de fer-nos-en enfora. De fet, aquest és un nom que ha generat diverses variants, com la forma escurçada Elisa, que, com se sap, era una amiga de Beethoven. Com que és un nom llarg i la gent té pressa, les nostres avantpassades (i avantpassats) l’escurçaven en Bet, llevat que es referissin a la santa, que els sants mereixen un respecte.

La primera dona coneguda que dugué aquest nom és la muller d’Aaron, el germà gran de Moisès, i d’això ja fa devers 3.200 anys. I la primera santa d’aquest nom és l’Elisabet casada amb el capellà Zacaries i mare de Joan el Baptista. I, per més senyes, cosina de Maria, amb qui tenia una amable relació. Totes dues foren visitades per Gabriel, l’arcàngel Predíctor, qui a totes dues donà la bona i inesperada notícia de sengles gravideses. Inesperada perquè a una ja li havia passat l’edat d’engronsar criatures i a l’altra perquè, a pesar de ser jove i bella, tenia un marit que quan es ficava al llit tenia més ganes de jugar amb l’iPad que altra cosa. Memorable i històrica va ser una visita de Maria a Elisabet, en què les dues gràvides exultaren de joia i en què Maria va cantar allò de “Magnificat anima mea Dominum et exultavit spiritus meus in Deo salutari meo”, que Bach va convertir en una delícia. Un reporter gràfic va plasmar el moment en la imatge d’aquí baix.

La declararen santa no sé quan i el seu nom va ser imposat a milers de nines, entre les quals un munt de reines i princeses, com Elisabet d’Hongria, cunyada de Jaume I i també santa, per la qual fan nom moltes Elisabets, que tenen el seu dia el 17 de novembre (ja en parlarem quan toqui). I Elisabet d’Aragó, filla del nostre rei Conqueridor; i Elisabet de Mallorca, filla de Jaume II i d’Esclarmunda de Foix; i la putana muller de Ferran el Catòlic, etc. etc. I encara el posen, i que duri.

Molts d’anys, Elisabet, Bet, Isabel i Bel, si avui feu festa, i, si us ve de gust, escoltau aquest magnífic Magníficat, cantat per Mina, vejam si, com a mi, us posa la pell de gallina.

Carles és un nom germànic, és a dir un nom que portaven aquelles tribus veïnes de l’Imperi Romà que un bon dia deixaren de ser veïnes per a ser-ne senyores. Ve de l’arrel karal, que significa ‘home lliure’, o simplement ‘home’, a través del llatí Carolus. Va ser nom preferit per diverses cases reials europees, començant pel franc Carles I de França, que era tan gran que li diuen Carlemany (Carolus Magnus) i que segurament creà entre les monarquies la moda d’usar aquest nom. I seguiren una tracalada de reis dits Carles, fins a un que surt molt a la revista Hola i a les monedes d’un euro. I passant per una munió de reis austríacs, francesos, anglesos, alemanys, italians, suecs, espanyols, etc., tots a la glòria del Senyor. I algun que espera pacientment la glòria del tron, com el noi de na Camil·la.

Però de sants que es diguessin Carles no n’arribà a sortir cap fins al segle XVI. Clar: els germànics no es feren cristians fins que ja havia passat la moda de llançar aquests a les feres, i, doncs cap Carles no va tenir l’oportunitat d’ingressar en el martirologi. El primer sant anomenat Carles va ser un italià, conegut com a Carles Borromeo (1538-1584), piemontès de casa bona que va poder estudiar Dret a la universitat. Va tenir la sort de tenir un oncle papa i de ser nomenat bisbe de Milà. Ei, no vull ser malpensat. Molt progressista, que diguem, no ho era. A més de ser una figura de la Contrareforma, es va destacar per perseguir amb duresa les faltes contra la moral, per a la qual cosa va arribar a crear un cos de policia, i va decretar la separació d’homes i dones a les esglésies. Una cosa que m’impacta és que tenia una tal valoració de la virginitat (la seva) i un sentit tan extremat de la castedat que es va mantenir sempre allunyat de qualsevol dona i, segons diuen, no va voler parlar mai amb cap. N’hi ha que estan ben sonats. Va ser objecte d’un atemptat, un tir que li envergà un adversari ideològic, que el va deixar mal ferit, però, amb tot, no morí, cosa que, evidentment, va ser interpretat com un miracle. I, evidentment, va ser canonitzat. I avui és el seu dia.

A Mallorca el nostre sant no ha tingut gaire devoció, que jo sàpiga. I per això els mallorquins que ens han precedit (fins a la revolució onomàstica de les Vanessas) no han portat normalment aquest nom. Bé, a partir del regnat del cèsar Carles sí que va ser portat per alguna gent de la noblesa mallorquina, amb els ulls i el cor sempre orientats cap a la cort. Però eren Carlos, no Carles, que el mimetisme sempre ha tendit a l’exactitud. Els reis espanyols de nom Carlos també han condicionat una mica la nostra toponímia i han donat nom —camuflat sota l’hàbit del sant— a llocs o coses, com el poble menorquí de Villacarlos (ara dit un altre cop el Castell) o el fort de Sant Carles de la badia de Palma.

Bé, com que no em faig amb cap noble, crec que avui no podré felicitar directament cap mallorquí de socarrel més gran o igual de gran que jo. De no mallorquins i de mallorquins més tendres sí, que en podria felicitar. Doncs des d’aquí molts d’anys, Carles i molts d’anys, Carla, Carolina i Carlota.

Si la religió catòlica i la cultura tradicional-popular que en deriva dedica cada un dels dies de l’any a un sant (o a cinc o sis d’encà que hi ha més sants que dies de l’any), avui es tira la casa per la finestra i el dia és dedicat a tots els sants. Tots? I quants de sants hi ha? I què dimonis és un sant?

Sanctus és participi del verb sancire, relacionat amb sanctione (l’acte de sancire).  Sancire vol dir alguna cosa així com ‘prescriure per llei’, i el participi sanctus (‘sancionat’) agafà el significat de cosa o persona relacionada amb la Divinitat. En particular, aquestes personetes llunyanes que ens permeten que un dia a l’any a qui més qui menys li diguin “molts d’anys”. Encara.

El fet és que això dels sants és un dels grans muntatges de la Santa Mare Església de Roma. En els primers temps del cristianisme es deien sants a tots els seguidors de la nova religió (vius, és clar), és a dir, els cristians més en actiu. Durant l’època de les persecucions, els sants vingueren a ser els màrtirs, és a dir, aquells que foren morts (i, segons diuen, amb mètodes que mostren la muntanya nauseabunda del sadisme humà), per oposició als que per a salvar la vida renunciaven a la fe de Crist. Aviat es reté culte als màrtirs i, en acabar la persecució i produir-se la coalició de l’Església i l’Imperi, aparegueren els sants no màrtirs, els confessors (martyres et confessores), que no són capellans que confessen sinó els cristians que confessaven o professaven la seva fe. I amb ells, una nova tipologia de sants de tota mena: verges, doctors de l’Església, educadors, fundadors de comunitats, etc.

I com es feien sants, els sants? En un principi la cosa anava per aclamació popular, després foren els bisbes que atorgaven cartes de santedat en els seus dominis, i, finalment, en el segle XII, el Papa agafa per a ell la competència de fabricar sants i s’instituí la canonització, una conseqüència de la qual fou la beatificació, la declaració de “mig sants” als quals es pot donar culte en àmbits geogràfics restringits o en col·lectius particulars.

L’aparició i proliferació dels sants generà la necessitat de fer-ne l’inventari (el santoral), cosa a la qual s’ha dedicat l’Església catòlica des de temps immemorials. De l’inventari també se n’han fet revisions diverses, fins i tot amb la caiguda d’algú de la llista. Com el nostre Sant Jordi, que ara diuen que no va existir, però segur que les represalles contra ell són per la seva vinculació amb Catalunya, i ja se sap que les relacions entre el país i el Vaticà mai no han acabat d’anar bé.

Amb les primeres nòmines de sants, a l’Edat Mitjana, vingué la funció “auxiliadora” (els sants que s’especialitzaven a guarir alguna malaltia o a protegir contra alguna calamitat) i la institució del patronat, és a dir el fet que un sant s’encarregava de protegir un determinat col·lectiu, que donava culte al sant en qüestió. Bé, no sols culte sinó coses més materials, des de petites almoines fins a grans donacions de terres per part de nobles desitjosos d’assegurar la vida eterna. Les donacions, naturalment, es feien al sant i no a les abadies, parròquies o catedrals. Fins que Mendizàbal i companyia van trobar que la cosa passava de mida. Tenir un sant patró o protector era una gran seguretat. Jo et prec i tu em protegeixes. Els sants, confortablement instal·lats en el Cel, tenen, a més, entre les seves funcions, la de la intercessió davant Déu. Tenir bo amb un sant reporta molts avantatges espirituals al beneficiat. I així s’ha projectat en el Cel una de les lacres de la terra: l’enxufisme i l’assoliment d’objectius recorrent a les dreceres.

El fenomen dels sants també fou un gran estímul per al comerç i per al turisme. La devoció als sants va disparar l’interès per les relíquies, que feien meravelles. Un trosset d’os o una ungla d’un sant a una església podien guarir més que tot Son Espases o la Vall d’Hebron. I una ciutat amb una relíquia esdevenia una ciutat important i atractora de turisme cultural. Aquí les descripcions de l’anatomia deixaren de tenir vigència universal i començaren a existir persones amb característiques especials, com duplicar o triplicar el nombre de dits o les 32 peces dentàries amb què ens hem de conformar els no sants.

Els sants canviaren els costums de la gent, com la imposició de noms als nounats. Molt enrere començà la pràctica d’imposar noms de sants (com ara posen noms de famosos), cosa que es féu estrictament obligatòria a partir del concili de Trento. Amb això una gran riquesa onomàstica desaparegué, i en el cas de Mallorca un corpus de només una seixantena de noms (de sants pre-tridentins) ha arribat fins a la generació nascuda a la meitat del segle XX. Les Jennifers, les Vanessas i els Aitors —que no sabem quin dia hem de felicitar— han fet tornar al colorit pre-tridentí, però ara amb un repertori ben diferent, terror i espant de les àvies.

El culte de l’Església a tots els sants comença amb el papa Bonifaci IV (s. VI-VII), qui va decidir de convertir el Panteó de Roma —el temple de tots els déus— en una església cristiana dedicada a Santa Maria i a tots els màrtirs. Va ser un 13 de maig, dia que va restar consagrat al culte de tots els màrtirs. El 731 el papa Gregori III (s. VII-VIII) dedicà una capella de la basílica de Sant Pere a tots els sants. En el segle IX el papa Gregori IV (827-844), a petició de Lluís el Piadós, fill de Carlemany, va instituir la festa de Tots Sants el dia primer de novembre. Algun temps després, l’abat reformador de Cluny, Odiló (s. X-XI), donà impuls a la festa a tots els monestirs benedictins que depenien de Cluny, alhora que promogué la festa del Dia dels Morts l’endemà de Tots Sants. D’aquesta manera les dues celebracions s’escamparen per tota la Cristiandat.

Però en realitat, Tots Sants fou una continuació de la festa pre-cristiana (cèltica) de l’any Nou (Shamain) aprofitada i reciclada pel cristianisme. Els celtes eren un poble que abans de l’Imperi Romà ocupà un territori immens, que comprenia tot el que ara és França, les illes Britàniques, part de la Península Ibèrica, part de les actuals Alemanya i Itàlia i més territoris cap a l’est fins a Eslovàquia i Hongria.  Per aquestes dates els celtes celebraven el pas del temps de la llum (primavera i estiu) al temps de la foscor (tardor i hivern). És el final de les collites, quan la naturalesa s’atura, els arbres perden les fulles i la terra sembla que es mor. És quan els celtes recordaven els morts i creien que els seus esperits tornaven a la terra i visitaven les cases on havien viscut cercant menjar i hospitalitat, i si no els en donaven farien caure les seves malediccions sobre els parents inhòspits. En el cristianisme perdurà la creença que aquest dia les ànimes dels morts visiten els llocs on van viure i es produeix el reencontre entre els vius i els morts. D’aquí en surt tot un costumari de donar menjar a les ànimes, encendre’ls llums perquè trobin el camí o, segons altres versions, per a espantar-les, com la carabassa amb una espelma o la col·locació a les cases de calaveres o altres coses que fan por.

En els Països Catalans la vespra de Tots Sants es deia la Nit de les Ànimes, perquè aquestes, com hem dit, tornaven a la Terra. Tenim un costumari riquíssim que s’insereix en aquesta tradició universal, encara que alguns elements fa temps que s’havien perdut. En primer lloc, el costum de fer por, sobretot als més petits, amb la típica carabassa buidada i amb una espelma encesa a l’interior o anant per les cases vestits de fantasmes (bubotes i mòpies a Mallorca). La gastronomia d’aquests dies són les castanyes (a Mallorca, que no n’hi havia, es menjaven més aviat aglans) i els panellets. A Mallorca modernament els panellets es diuen amargos, nom que afortunadament recula en favor de panellets. Antigament al Principat durant la festa de Tots Sants els campaners tocaven les campanes tot el dia o part del dia, i la gent els duia castanyes. Aquest pot ser l’origen de la castanyada, l’esdeveniment social de consumir massivament castanyes torrades. També en el Principat els padrins oferien panellets als seus fillols, i a Mallorca el típic rosari ensucrat, que és un conjunt de dolços enfilats en forma de rosari i amb una gran patena de fruita confitada o similar. També hi havia antigament els panets de mort, que tenien la forma d’un cap de mort i la seva mortalla i que avui alguns tracten de recuperar. A Mallorca també era costum menjar bunyols en aquestes dates. La visita dels esperits era tan important que en moltes cases fins i tot deixaven un plat a taula per als visitants i un llit preparat per a passar la nit confortablement. En alguns llocs es deixava a la casa el pa d’ànima per als morts, que era un pa fet amb carabassa. A altres llocs es deixaven castanyes perquè les menjassen les ànimes dels morts, les quals en canvi deixaven panellets a la casa. Ens hem de felicitar que molts dels costums tradicionals que havien decaigut ara es vagin recuperant, igual que la nostra terminologia. Un costum tradicional del dia de Tots Sants o el dia precedent que no necessita recuperació, perquè manté tota la força, és la visita als cementeris portant flors a les persones que ens han deixat. Els cementeris, llocs tristos de per si, esdevenen aquests dies una explosió de bellesa i de color. Diguem encara que a l’Edat Mitjana hi havia el costum de posar pans damunt les tombes —en aquell temps les tombes eren a les esglésies—, pans que els més pobres agafaven agraïts.

En el segle XIX els irlandesos van dur totes aquestes tradicions als Estats Units d’Amèrica, on prengueren vida i força pròpies. La festa fou batejada com a Halloween, deformació d’All Hallow Eve (vigília de Tots els Sants). Amb la globalització, el cinema, la televisió i les ànsies lucratives dels grans comerços tota la parafernàlia del Halloween retornà a Europa per a reactivar i en certa manera modificar les antigues tradicions que anaven restant esmorteïdes. El Halloween americà és un carnaval de disfresses centrades en el terror i aquesta desfilada de nins per les cases amb el famós truco o trato —així, en espanyol, es diu habitualment—, mala traducció espanyola del trick or treat, és a dir, ‘entremaliadura o present’, que recorda l’alternativa que en l’origen cèltic els morts visitadors donaven als parents vius: o els donaven menjar o tindrien la seva maledicció. Tot això enmig del debat entre partidaris i detractors del format americà i del mateix nom de la festa. En tot cas, la festa dóna dividends a comerços, fabricants de disfresses i altres beneficiats. Que això dels sants continua a ser negoci.

Com que aquest és un punt polèmic, als posseïdors d’un d’aquests dos noms els hem de reconèixer la llibertat d’escriure’ls com vulguin, però si es tracta de personatges històrics, que ja han perdut, els pobres, la llibertat d’elecció, qui això signa sempre escriurà els seus noms amb hac (Santa Helena, Henric VIII d’Anglaterra, Henric el Navegant), tal com mana l’etimologia i la pràctica de totes les llengües. Elena i Enric són una tosca imitació de l’ortografia espanyola. Sobre això no hi ha res més a dir.

Pel que fa als noms comuns, Fabra —un cop derrotat en la batalla de la hac— i altres codificadors ja van fer una feina lloable redreçant velles grafies errònies i establint harmonia, hissar, subhasta, filharmònic o substrahend, divergents dels usos espanyols, que sempre condicionen els catalans. Però va restar alguna cosa per a acabar de compondre, que ha romàs per sempre a la sala d’espera. Vull parlar de les paraules hal·lucinar, hal·lucinació, hal·lucinant i hal·lucinògen, que  tothom  escriu al·lucinar, al·lucinació, al·lucinant i al·lucinògen. És un dels errors de la nostra ortografia, que val a dir que feliçment i admirablement són menys que els que afecten altres llengües. Però així i tot, o precisament perquè són pocs, faríem molt bé de rectificar-los.

Hal·lucinar ve del llatí hallucinari, que significa ‘somiar’, ‘divagar’. Coromines, que escriu al·lucinar, ens diu que la bona grafia llatina és alucinari, i tot seguit afegeix que l’origen d’aquest mot és fosc. Quant a la ela, ens diu que la forma inicial és amb ela simple i que en la baixa època es va escriure amb ela doble, per influència de lux lucis. En tot cas, els grans diccionaris etimològics de les llengües europees ens presenten el mot com a hallucinari. I, d’altra banda, descomptant l’italià, que ha suprimit la lletra hac, totes les llengües del món escriuen el mot amb aquesta lletra inicial, excepte l’espanyol, el portuguès, el català i el gallec. El portuguès ho escriu sense hac per influència de l’espanyol: aquesta influència és molt més intensa d’allò que molts puguin pensar. El gallec segur que també mostra la mateixa influència, o almenys no ha tingut el contrapès del portuguès, com ocorre en algun cas similar (pensem en el cas de estatística). El català no hi ha dubte que imita servilment —o amb inconsciència dels usuaris— la llengua veïna dominant a casa nostra.  I, finalment, cal observar que el basc, que escriu haluzinatu, s’ha pogut alliberar d’aquella influència.

Pel que fa a la difusió del mot —o del conjunt de la família lèxica— a les llengües modernes, podem dir que apareix primer en francès en el segle XVII. La primera forma és l’adjectiu halluciné (1611), del llatí hallucinatus (participi de hallucinari) i després apareixen hallucination (del llatí hallucinatio) i el verb halluciner (segons el Trésor de la Langue Française tret per derivació de l’adjectiu halluciné).  En anglès hallucination es documenta per primer cop en el XVII, i hallucinate, en el XVIII. En espanyol, la família també apareix en el segle XVII. En català els mots es documenten —almenys pel que fa a la lexicografia— el 1803 (diccionari de Belvitges, Esteve i Juglà). Que la grafia catalana és tributària de l’espanyola és indiscutible. I diferent de la de la immensa majoria de llengües del món, que, si tenen el mot, l’escriuen amb hac. No sabem per què l’espanyol va fer la peculiaritat de llevar la hac a aquestes paraules. Tenint en compte les dades del CORDE, el primer usuari dels mots és Feijoo, que alterna halucinar i halucinación amb alucinar i alucinación. Després d’un ús inicial vacil·lant es va imposar la peculiar grafia sense hac.

Bé, doncs encara que en llatí hi hagués les grafies hallucinari, halucinari i alucinari —punt en el qual no puc entrar per manca d’informació—, la forma amb hac i amb ela doble és la que dóna origen als nostres mots en les llengües modernes, i això ja justifica la unanimitat de tots els idiomes i la conveniència que nosaltres també ens afegim a aquesta unanimitat. És bastant presumible que la proposta ni tan sols serà presa en consideració. No cal esperar-ho. Les autoritats lingüístiques i el gremi de filòlegs, en general, no estan gaire disposats a revisar coses socialment “establertes”, encara que siguin errors monumentals. Però l’advertiment de l’error està fet. És ver que l’ortografia és un conjunt de convencions i el que és útil i socialment valuós és que tothom comparteixi aquestes convencions. Però també és ver que de rectificacions en aquestes convencions l’acadèmia en fa contínuament, i no sempre són canvis indiscutibles. Doncs qui això signa es proposa fer servir a partir d’ara en aquestes paraules la silenciosa, sofrida i sempre polèmica lletra. Supòs que el català podrà sobreviure perfectament amb aquesta petita heterodòxia. I tampoc no passarà absolutament res si a aquest modest article no li fa cas ni Déu. Les coses són així de relatives.

Finalment, és obvi que cal rebutjar de manera absoluta aquest ús modern intransitiu, col·loquial i foraster, del verb hal·lucinar: “si mires aquest film, hal·lucinaràs“. Aquest és un verb transitiu: alguna cosa ens pot hal·lucinar a nosaltres (ço és, ens pot provocar hal·lucinacions, o ens pot deixar hal·lucinats,  com la lectura d’aquest article), però nosaltres no podem hal·lucinar. Ni que sigui per un tub.

El batlle de Palma, dit oficialment Mateo, ha donat una instrucció sobre l’ús de les llengües oficials a l’Ajuntament, que és una mostra del sibil·lí bilingüisme-trampa amb què juguen els lingüicides. Sota l’aparença d’una pràctica bilingüe “igualitària” la instrucció va ben encaminada cap a la castellanització de l’administració municipal. Segons la nova norma, tots els expedients que parteixin d’una sol·licitud d’un ciutadà s’han de tramitar obligatòriament en la llengua de la sol·licitud inicial. Això es vol justificar en la presumpció que aquesta llengua emprada en el primer document que presenta el ciutadà expressa la voluntat d’aquest sobre la llengua que s’ha d’utilitzar. Una presumpció completament falsa, perquè la llengua que utilitza el ciutadà només és la conseqüència d’unes rutines creades per una política lingüística d’exterminació lingüística practicada durant alguns segles en la qual ha col·laborat una part de la nostra societat de la qual és continuació el partit del senyor Mateo. Com que, en virtut d’aquesta rutina, la immensa majoria d’escrits es presenten en espanyol, podem preveure que la instrucció representarà una castellanització important de la paperassa municipal. Que deu ser l’objectiu, vist altrament el zel que el senyor Mateo ha anunciat que posarà a sancionar els funcionaris que no obeeixin. Ja voldríem veure aquest mateix zel en les sancions dels càrrecs que incompleixen el Decret 100. La instrucció va contra la Llei de normalització lingüística, que a l’article 6 estableix que “El català, com a llengua pròpia de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, ho és també del Govern Autònom, del Parlament i dels Consells Insulars i, en general de l’Administració Pública, de l’Administració Local i de les corporacions i institucions públiques dependents de la Comunitat Autònoma.” Si el català és la llengua pròpia de l’Administració Local, vol dir que és la llengua que s’ha d’emprar per defecte i com a norma general, i la compatibilitat d’aquest principi amb el dret a l’ús de l’altra llengua oficial només es pot materialitzar amb el principi que l’ús del castellà és excepcional i derivat d’una petició expressa del ciutadà. Com es fa a Catalunya i com s’havia considerat fins ara a les Illes.

L’ordre sociolingüístic europeu, creat pels Estats, estableix dues classes de llengües. Unes, sense adjectivació —les llengües— i unes altres sempre acompanyades d’algun adjectiu —minoritàries, regionals—. Les primeres, amb la protecció d’un Estat, tenen plenitud al cent per cent; les segones mereixen l’almoina dels Estats, en menor o més menor mesura, com  la “protecció” fixada en la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Sempre he dit que els catalans no hem d’acceptar mai que la nostra llengua nacional sigui qualificada de minoritària: és simplement una llengua europea els parlants de la qual no tenen reconeguts els drets que tenen els parlants d’altres llengües per la manca d’un Estat que els garanteixi. Primordialment, el dret a viure plenament en el propi idioma en el propi territori.

Amb tot, es fa necessari dir que fins i tot la “protecció” concedida per la Carta a la llengua catalana, que obliga l’Estat espanyol a unes actuacions determinades, no es du a terme. És a dir, Espanya no compleix els seus compromisos amb el català en el supòsit més baix, que és la consideració de la nostra llengua com una llengua regional o minoritària. L’Observatori de la Llengua Catalana ha lliurat al Consell d’Europa un altre report —el tercer— en què es denuncia aquesta situació. Concretament, i citant textualment una nota de premsa de l’Observatori, aquest

• Denuncia l’absoluta passivitat de l’Estat espanyol davant la progressiva creació d’un clima social i polític contrari a la diversitat i al plurilingüisme, per part de poderosos mitjans de comunicació i sectors socials espanyols.
• Denuncia el continuat incompliment, per part de l’administració de l’Estat i en l’administració de justícia, de les seves obligacions.
• Denuncia els atacs al sistema educatiu català, pel qual el mateix Comitè d’Experts havia expressat la seva admiració en informes anteriorsi, a la vegada que el model vigent (però que corre el perill de ser encara rebaixat) tant a les Illes Balears com a la Comunitat Valenciana no garanteix ni de lluny l’objectiu dels sistema escolar de garantir que en acabar l’escolarització obligatòria tot els alumnes dominin les dues llengües oficials”.
• Denuncia les totalment desproporcionades multes imposades per la Generalitat Valenciana a Acció Cultural del País Valencià per no haver tancat els repetidors que hi permetien veure TV3 per TDT, i la manca de voluntat política, per part del mateix govern, d’arribar a un acord de reciprocitat amb la Generalitat de Catalunya.
• Denuncia la continuada manca de reconeixement oficial de la llengua catalana a l’Aragó (oficialitat que no es va atorgar quan es va modificar l’Estatut d’Autonomia d’Aragó el 2007).

Aquest post ha estat substituït per un altre, que podeu llegir aquí:

http://bibiloni.cat/blog/?p=2201

He introduït alguns canvis en el blog: integració amb les xarxes socials i possibilitat de subscriure la recepció dels posts per correu electrònic.

José Manuel Lorenzo Lourido és un immigrant espanyol (o gallec) instal·lat a Mallorca no sé quan ni això ara és gaire important. Com la majoria dels immigrants espanyols, supòs que no parla mai la llengua de la terra que l’acull, ni l’interessa gens, perquè la situació colonial la fa per a ell perfectament prescindible. Però, a més, el dit senyor fa part d’una minoria d’immigrants espanyols que no sols no volen parlar la llengua del país sinó que l’odien i li fan la guerra. És a dir, més que un immigrant, actua com un colonitzador o com un ocupant. El tal Lorenzo va fer unes declaracions al seu Facebook en la línia del gonellisme ortodox, on alliberava energies i odis reprimits, segurament pensant que només arribarien al seu cercle parroquial i ignorant que la xarxa té la gràcia de ser immensa com el món i alhora petita com un mocador, sobretot per al pare d’una persona de renom.

L’episodi mostra un fet digne de ser analitzat per la sociologia i la sociolingüística: el gonellisme —i ja ens entenem— de cada vegada més passa dels mallorquins als forasters, o, si es vol, d’una minoria de mallorquins o una minoria de forasters, que han agafat la bandera d’aquest fet grotesc i inculte. Els avanços i els espais de normalitat aconseguits per a la llengua fan que els qui la viuen no puguin sostenir un disbarat tan estrident com negar-ne la unitat. Els qui enlairen aquest disbarat són ara els qui no la viuen. Ni la volen viure, ni la volen veure. Encara que queden residus de mallorquins ubicats a la lluna fins a la fi dels seus dies. El gonellisme és un component de l’espanyolisme extrem que vol liquidar la llengua per la via de trossejar-la i empetitir-la en tots els sentits. El gonellisme és l’espectacle surrealista de fer veure que es defensa una llengua que no es vol usar, a més d’inventar-la muntant ortografies sorgides del pou de la ignorància. És tan extravagant que comparteix amb altres formes d’ultranacionalisme espanyol components de gabinet psicològic, com el fet de respondre en alemany a una interpel·lació feta en català, com va fer l’inefable Lorenzo. Amb això el surrealista i maleducat interpel·lat pretén advertir l’interpel·lant que parlar en català és usar una llengua que no toca, igual que ho seria usar l’alemany o el basc. Però com que els nostres gonelles, parlants de català o no, no saben res de variants dialectals i són incapaços de distingir un catalanoparlant de Maó i un de Barcelona, l’exigència de la llengua “que toca” se sol manifestar enmig de situacions altament còmiques. Que acaben o es concreten exigint la llengua que per a ells toca realment. Record que en un judici que es va fer a un corifeu gonella, acusat de cremar un repetidor de televisió, davant la primera qüestió del lletrat de l’acusació, feta en el més quotidià català de Mallorca, el defensor de la causa del mallorquí va enflocar que si no li parlava en espanyol no respondria.

El tal Lorenzo ha sortit als diaris i és tema de conversa a les tertúlies. La seva gesta ha generat en alguns fòrums d’Internet una secreció d’aquesta amalgama d’espanyolisme, catalanofòbia i localisme de sainet que és el gonellisme. Agombolat a les xarxes socials pel seu cercle d’estrambòtics mallorquins i valencians —curiós fenomen pancatalà si hi afegim alguns gonelles principatins— es deu sentir un heroi com el general Moscardó en el seu alcàsser. Que gaudeixi amb la il·lusió. El gonellisme és avui, i ho serà de cada cop més, un fenomen residual, marginal i pintoresc que ja no serveix ni a l’espanyolisme extrem. Un divertiment que ens proporcionen individus sense sentit del ridícul, que en el segle de la informació es deleixen rabejant-se en la ignorància.

***

Més informació:
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1391/1
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1391/28
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1391/29
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1392/33

http://i56.tinypic.com/2a7ydjk.jpg