Carles és un nom germànic, és a dir un nom que portaven aquelles tribus veïnes de l’Imperi Romà que un bon dia deixaren de ser veïnes per a ser-ne senyores. Ve de l’arrel karal, que significa ‘home lliure’, o simplement ‘home’, a través del llatí Carolus. Va ser nom preferit per diverses cases reials europees, començant pel franc Carles I de França, que era tan gran que li diuen Carlemany (Carolus Magnus) i que segurament creà entre les monarquies la moda d’usar aquest nom. I seguiren una tracalada de reis dits Carles, fins a un que surt molt a la revista Hola i a les monedes d’un euro. I passant per una munió de reis austríacs, francesos, anglesos, alemanys, italians, suecs, espanyols, etc., tots a la glòria del Senyor. I algun que espera pacientment la glòria del tron, com el noi de na Camil·la.

Però de sants que es diguessin Carles no n’arribà a sortir cap fins al segle XVI. Clar: els germànics no es feren cristians fins que ja havia passat la moda de llançar aquests a les feres, i, doncs cap Carles no va tenir l’oportunitat d’ingressar en el martirologi. El primer sant anomenat Carles va ser un italià, conegut com a Carles Borromeo (1538-1584), piemontès de casa bona que va poder estudiar Dret a la universitat. Va tenir la sort de tenir un oncle papa i de ser nomenat bisbe de Milà. Ei, no vull ser malpensat. Molt progressista, que diguem, no ho era. A més de ser una figura de la Contrareforma, es va destacar per perseguir amb duresa les faltes contra la moral, per a la qual cosa va arribar a crear un cos de policia, i va decretar la separació d’homes i dones a les esglésies. Una cosa que m’impacta és que tenia una tal valoració de la virginitat (la seva) i un sentit tan extremat de la castedat que es va mantenir sempre allunyat de qualsevol dona i, segons diuen, no va voler parlar mai amb cap. N’hi ha que estan ben sonats. Va ser objecte d’un atemptat, un tir que li envergà un adversari ideològic, que el va deixar mal ferit, però, amb tot, no morí, cosa que, evidentment, va ser interpretat com un miracle. I, evidentment, va ser canonitzat. I avui és el seu dia.

A Mallorca el nostre sant no ha tingut gaire devoció, que jo sàpiga. I per això els mallorquins que ens han precedit (fins a la revolució onomàstica de les Vanessas) no han portat normalment aquest nom. Bé, a partir del regnat del cèsar Carles sí que va ser portat per alguna gent de la noblesa mallorquina, amb els ulls i el cor sempre orientats cap a la cort. Però eren Carlos, no Carles, que el mimetisme sempre ha tendit a l’exactitud. Els reis espanyols de nom Carlos també han condicionat una mica la nostra toponímia i han donat nom —camuflat sota l’hàbit del sant— a llocs o coses, com el poble menorquí de Villacarlos (ara dit un altre cop el Castell) o el fort de Sant Carles de la badia de Palma.

Bé, com que no em faig amb cap noble, crec que avui no podré felicitar directament cap mallorquí de socarrel més gran o igual de gran que jo. De no mallorquins i de mallorquins més tendres sí, que en podria felicitar. Doncs des d’aquí molts d’anys, Carles i molts d’anys, Carla, Carolina i Carlota.