Em demanen explicacions perquè avui és Sant Francesc Xavier i a aquestes hores del dia encara no he felicitat cap Xavier ni he dit cap mot sobre el sant d’avui. En realitat aquest és un sant que cau una mica fora de la línia d’aquesta secció. És un d’aquests sants que no ens atrauen gaire, perquè és un sant modern, de carn i os, de biografia infalsificable i amb dos cognoms, cosa que en un sant és una autèntica vulgaritat. A nosaltres ens agraden els sants llunyans, verges i màrtirs, inexistents, fruit de llegendes desbocades, de devoció tradicional i que han condicionat l’onomàstica dels nostres avantpassats. Amb tot, farem una excepció, per a felicitar els Xaviers i perquè el sant d’avui té algun mèrit especial, com després veureu.

El nostre home d’avui es deia Francisco de Jaso y Azpilicueta (ja me direu!). Li diuen Francesc Xavier perquè va néixer al castell del poble navarrès de Xabier (Javier en espanyol), nom que surt de les arrels basques etxe i berri, en conjunt ‘casa nova’. En rigor hauria de ser Francesc de Xavier (o de Xabier), però ja sabem que la gent té una gran inclinació a mastegar preposicions. Vingué al món el 1506, en el si d’una família noble que destacà per la seva resistència a l’ocupació del regne de Navarra que perpetraren els Reis Catòlics. Decidit a estudiar, amb molt bon criteri preferí no fer-ho a cap universitat espanyola —el país que havia envaït el seu— i s’exilià a la Sorbona. Allà va conèixer un basc renegat, l’ex-militar procastellà Ignaci (diria que amb c) de Loiola, que, curiosament, havia lluitat contra dos germans de Francesc, aquests del bàndol que defensava Navarra. Per cert que en un dels combats una bala de canó li passà al procastellà pel mig de les cames, a una altura que algun lector irreverent lamentarà que no fos… un pèl més amunt. Amb tot, el projectil li va fer força mal, i estigué hospitalitzat durant un temps en què va pensar que li convenia canviar l’ofici per un de menys perillós. Per a ell, vull dir. Malgrat les diferències polítiques, Francesc ajudà Ignaci a fundar la Companyia de Jesús, s’ordenà sacerdot a Roma i féu viatges diplomàtics, sobretot a Portugal, país que donaria suport a les seves futures activitats. A l’església de Montmartre els dos col·legues feren els seus vots i Francesc va prometre anar a Terra Santa. Desitjós de ser missioner i evangelitzar pobles, emprengué un llarguíssim i emocionant viatge vorejant les costes d’Àfrica, les de l’Índia i arribà fins al Japó. Un privilegi que en aquell temps tenien un nombre reduïdíssim de mortals. En va fer de grosses, com crear la província jesuítica de l’Índia i per poc no converteix tots els xinesos. Va morir en l’aventura, un 3 de desembre, quan només tenia 43 anys. El gran Rubens ens va deixar aquesta foto d’aquí baix, amb el jesuïta fent algun miracle.

En els segles XVII i XVIII el sant tingué força admiradors al Principat. A Mallorca no n’estic tan segur, i, si no vaig errat, entre els illencs el nom de Francesc Xavier (o el reduït i habitual Xavier) no fa part del nostre repertori tradicional. Ara sí que n’hi ha (Xaviers, Javiers, Xavis i Javis), perquè ara, per sort, tenim de tot i molt. Doncs molts d’anys a tots.

A Mallorca la glosa (corranda al Principat, albada al País Valencià) ha estat sempre no sols un recurs per a la festa i  la  diversió compartida sinó un instrument per a vehicular missatges, visions de la realitat, crítiques socials i un contenidor de la memòria històrica. Grans glosadors, com el Cabo Loco o els Capellà, van entusiasmar multituds amb la seva agudesa i capacitat per a la improvisació i ara ja són en l’imaginari col·lectiu. Malgrat la desaparició de molts de glosadors i l’envelliment d’altres, i malgrat els canvis en les formes de vida, la glosa continua, perquè està arrelada en el poble i perquè surten nous cultivadors i més que en sortiran. Un d’aquests glosadors, d’identitat desconeguda, ha fet aquesta glosa, que és un retrat dolgut de la Mallorca d’aquest moment.

Mallorca està ben perduda,
totes ses desgràcies té:
beneits que voten PP
i traïdors que l’han venuda;
destructors sense mesura
que ho farien tot malbé
i un Estat sempre guerrer
que l’espolia amb mà dura;
governants de poca altura
de pasta de botifler
i un president foraster
que es país pensa desfer
esborrant llengua i cultura.

L’any que ve els ciutadans de les Illes Balears que no siguin ensenyants, infants de bolquers, retirats, desocupats o altament rics hauran d’anar a fer feina el dia 26 de desembre. S’ha suprimit aquesta festa del calendari laboral, cosa que és lamentable i diria, fins i tot, que inacceptable i indignant.

La segona festa de Nadal, o dia de Sant Esteve, és una festa tradicional a la major part de la nació catalana i la podem considerar com un tret d’identitat cultural important del nostre país, que ens singularitza i ens diferencia d’altres cultures veïnes. Per a nosaltres Nadal i la segona festa són un tot que no es pot deslligar. La nostra tradició genuïna ens du a reunir la família aquests dos dies en dos importants dinars familiars. En el cas de les parelles, per Nadal es reuneix la família d’un dels membres i per Sant Esteve, la família de l’altre membre. Com diu el refrany, per Nadal i Sant Esteve cadascú a casa seva. Fins i tot s’ha remarcat que aquests costums representen una certa igualtat entre homes i dones, atès que hi ha un dia per a la família d’ell i un dia per a la família d’ella.

La supressió de la festa és una conseqüència de les imposicions de l’Estat espanyol i potser de criteris erronis del Govern de les Illes Balears. Ho explicarem. El Govern espanyol imposa a tots els seus territoris un nombre màxim de dotze festes anuals, de les quals vuit són fixades per l’Estat i inevitables (descomptant de les vuit les que caiguin en diumenge), i la resta fins a 12 poden ser triades per les comunitats autònomes, amb unes certes limitacions (vegeu l’article 45 d’aquest decret). Les festes obligatòries per a tothom són les de la tradició religiosa Cap d’Any (1 de gener), l’Assumpció de la Mare de Déu (15 d’agost), Tots Sants (1 de novembre), la Puríssima Concepció (8 de desembre), Nadal (25 de desembre),  el Divendres Sant; i les civils del Treball (1 de maig), la Fiesta nacional del 12 d’octubre i la de la Constitució (6 de desembre). Es completaran fins a dotze amb el dia de Reis (6 de gener), Sant Jaume (25 de juliol), Sant Josep (19 de març), el Corpus i el Dijous Sant, festes amb una llarga tradició de tals. Amb tot, les comunitats autònomes poden substituir tres de les festes del darrer grup per altres de tradicionals a cada territori. Aplicant aquesta normativa, per a l’any 2012 el Govern de les Illes Balears, el 20 de maig de 2011, va establir com a festes “autonòmiques” el dia de Reis, el Dijous Sant, el dilluns de Pasqua i el primer de març, Dia de les Illes Balears (aniversari de l’aprovació de l’Estatut). Com que no hi havia més festes possibles havia de renunciar a una de les tres festes religioses esmentades o al primer de març. Una solució hauria estat passar a diumenge el Dia de les Illes Balears, diada insulsa, sense tradició i sense gens d’adhesió popular. El Govern de Bauzà no va fer cap rectificació i confirmà la pèrdua de la festa de Sant Esteve en una resolució de 20 d’octubre passat.

Mirant al 2013 (i potser encara es podria rectificar el calendari del 2012) caldrà que hi hagi pressió popular sobre el Govern de Palma perquè defensi el patrimoni cultural que són les nostres festes tradicionals, i sobre el Govern de Madrid a punt d’entrar perquè faci els canvis legislatius que facin falta. És clar que el moment no acompanya: els dos Governs no estan per a defensar el nostre patrimoni cultural sinó per a destruir-lo.

Avui és Sant Andreu. Apòstol, màrtir i no se sap si verjo, perquè en els sants masculins aquesta és una característica no tan valorada com entre les santes. Tampoc no sabem quin era el seu nom real, però és possible que no fos Andreu. Alguns apòstols tenien la mania de canviar-se el nom —o els el canviaven—  per un de grec ben sonant i plantós, i en aquest cas triaren, si fos el cas, el grec Andreas, que significa ‘masculí’ (en principi un adjectiu derivat de andros, ‘home’), i, com a conseqüència, ‘fort’, ‘valent’ o ‘guerrer’, valors lligats al sexe masculí. Era nascut a Betsaida (Galilea), pescador i germà d’un tal Simó, a qui també canviaren el nom. Els dos pescadors van tenir la sort de ser els dos primers caps de la Cristiandat, com si diguéssim els dos primers papes, un manant la secció de Roma i l’altre la secció de Constantinoble (l’església ortodoxa també té un “papa”, no ho oblidem).  Malgrat la seva masculinitat, devia tenir una bona dosi d’intuïció femenina, perquè va ser el primer que va copsar que Jesús era el Mesies, el dia d’aquell famós bany en el Jordà davant Joan el Baptista. I va ser el primer apòstol que Jesús va fitxar. Fins aquí el que diu la Bíblia. I a partir d’aquí comença —o continua— la tradició i la llegenda, feta, com sempre, d’interpretacions de textos escrits per savis subalimentats i propensos a lipotímies i estats anímics peculiars.

Segons aquesta mitologia, Andreu va dedicar temps i atencions a la dona del procònsol d’Acaia, (una tal Maximilla ella i un tal Aegates ell), i, com a conseqüència, la senyora va quedar convertida a la fe cristiana i féu propòsit de viure amb continència. El proconsol s’ho agafà malament —suposam que més per la continència que per la cristianitat— i el va condemnar a la crucifixió. Diuen que la mateixa víctima, considerant-se indigne de morir a una creu com la de Crist, va triar la crux decussata, una creu en forma de ics (com les de Santa Eulàlia o de Sant Vicenç), si bé no hi fou clavat sinó fermat. En aquesta posa estigué dos dies, durant els quals predicà enardit a la multitud, que no sols es va convertir sinó que menaçà de mort el procònsol. Aquest, un poc arrufat, volgué que el baixassin de la ics de fusta, però no pogueren desfermar-lo per molt que ho intentassin. I allà va morir l’home un cop acabat el míting. El procònsol va veure que havia fet llarg i es va suïcidar.

També devia ser un treballador incansable amb gran capacitat productiva, perquè corregué i cristianitzà un munt de països, fins al punt que avui és patró d’Escòcia, Rússia, Romania, Ucraïna, Grècia i algun altre que dec deixar. Les seves relíquies corregueren cap aquí i cap allà, com també sol ser habitual, fins que foren depositades a la basílica de Sant Andreu, construïda en el segle XX en el lloc on suposadament fou crucificat, Patres (Acaia). Una mastodòntica església que és la més gran de Grècia, amb capacitat per a més de cinc mil clients. La seva creu figura a diverses banderes, com l’escocesa, la basca i la de la marina de Rússia. En els Països Catalans hi ha deu pobles que es diuen Sant Andreu, evidentment perquè l’església fou dedicada al nostre eficient predicador. Molts catalans porten i han portat aquest nom, com el pare del meu avi patern i una corrua de descendents. També n’hi ha molts que el duen per cognom, cosa que vol dir que un avantpassat el duia per nom; i n’hi ha que es diuen Santandreu, perquè qualque ancestre sortia d’un dels deu pobles referits. I tenim un bell refrany que enguany sembla que no falla: per Sant Andreu o aigua o neu.

Doncs, per molts d’anys, Andreu. I no et fiquis amb la dona de cap procònsol, que ja veus que pot ser perillós.

Avui és Santa Caterina, o, filant un poc més prim, Santa Caterina d’Alexandria. El dia d’un dels grans noms de les mallorquines. Ja ho diu una cançó popular:

Caterina és un nom grec (Haikaterine o Hekaterine), segons unes teories derivat de l’adjectiu katharà (pura, immaculada) i, segons unes altres, relacionat amb la deessa Hècate, filla de Perses i Astèria. Gràcies a la nostra santa d’avui, es va estendre en el món cristià i fou nom de reines, dames nobles i dones de tota condició. És un dels noms més portats per les mallorquines, gràcies sobretot a una valldemossina del segle XVI del mateix nom, beata per antonomàsia, que tingué la sort de situar-se en el top del rànquing permanent dels famosos. Amb tot, abans ja era un nom important: li tenien molta devoció els dominicans, que en el segle XIII, en el port de Sóller, li aixecaren una església, just en el lloc on un dels seus, Raimon de Penyafort, inicià la travessia Mallorca-Barcelona, damunt la seva capa estesa sobre l’aigua. Per aquesta insòlita proesa bé mereixeria que el declarassin sant patró dels surfistes i practicants d’esports similars, però ningú no ha tingut la idea. En el segle XIV, a pocs metres de la sortida de Palma per la porta de Portopí, es fundà l’hospital de Santa Caterina, que donaria nom a un dels barris de fora porta més emblemàtics de la ciutat i gentilici entranyable als seus moradors: els catalineros.

Com hem dit en qualque altre escrit, la forma Catalina té arrels antigues en el llenguatge vulgar: a les Regles d’esquivar vocables, un manual de correcció lingüística del final del segle XV,  es condemna Cathalina i es prescriu Catharina, cosa que indica que Catalina ja era present en el parlar quotidià. A Mallorca, ara Catalina és la cosa més usual, però fins a l’espanyolització de papers i cervells, Caterina va ser la forma que tothom, sense perdre la compostura, plantava a tota mena d’escrits i documents. La famosa beata de Valldemossa en tots els papers va ser sempre Caterina (o Catarina o Catharina, que són meres variants gràfiques). El castellà i els elements castellanitzadors —monges, funcionaris, Registre Civil, etc.— implantaren el nom espanyol a la llengua escrita i administrativa, cosa que, al seu torn, reforçà el vulgar Catalina en tots els dominis.

Com dèiem, la santa d’avui està molt lligada a l’orde dominicà. A Barcelona els dominicans fundaren en el segle XIII el gran convent de Santa Caterina, que tenia una església gòtica imponent, de la mateixa categoria que la del Pi o la de Santa Maria de la Mar, i un bellíssim claustre també gòtic. Com tants altres establiments dominicans, com el convent de Sant Domènec de Palma, aquella església i convent tingueren un final tràgic. Després de la desamortització foren derruïts i en el seu solar s’aixecaria més tard l’actual mercat de Santa Caterina. Només en restà el topònim.

Santa Caterina és un dels molts sants  de dubtosa existència, potser fruit de l’exuberància fabuladora del primer cristianisme, cosa que no impedirà —romàntics que som— que ens recreem en la seva llegenda i en tot el que aquesta ha generat. Sense perdre de vista, abans d’entrar en la llegenda, que Caterina pot ser un muntatge per a contraposar a la figura d’Hipàtia d’Alexandria, figura real, filòsofa pagana eminent i primera dona matemàtica, assassinada per fanàtics cristians. Segons la llegenda, Caterina d’Alexandria era una bella egipciana del segle III —alerta que els moros encara no havien arribat a Egipte—, habitadora d’un lloc que era de l’Imperi Romà, on es parlava grec i s’anava escampant el cristianisme. Un dia digué als seus pares que només es casaria amb algú que fos infinitament més bell, savi, ric i poderós que ella. Els progenitors, que no entengueren de què anava la cosa, restaren espantats davant la idea de dilapidar el patrimoni en agències matrimonials. Al final, la plaça de marit va quedar deserta i ella, verge immaculada. La noia devia ser espaviladeta i sabia parlar amb desimboltura, i es degué fer coneguda per aquestes habilitats, que li servien per a multiplicar els adeptes a la nova religió ascendent. Conegué l’emperador en persona, en un viatge que aquest féu a Alexandria, i tractà de convèncer-lo que aturàs la persecució dels cristians. De passada va convertir la dona de l’emperador, cosa que no va fer a aquest gens de gràcia. El sobirà, tot mosca, provà de derrotar-la per la via dialèctica i li envià una tropa de cinquanta filòsofs perquè la dissuadissin de les seves idees, però foren ells els qui foren tot d’una convertits per l’eloqüent joveneta. L’emperador, humiliat i enfurit, després de pelar els cinquanta savis per inútils, manà que la matassin amb un dels temibles instruments sortits del sadisme romà i humà: la roda dentada. Una roda amb grans pues de ferro que, quan girava, anava esgarrapant la carn de les pobres víctimes fins que quedaven fetes una pelleringa. Però heus ací que en aquest cas les fèrries pues s’anaven trencant així com tocaven el bell cos —no agafeu la pintura com una acta— de Caterina , que se’n fotia del sant i de la festa, mentre els trossos de ferro despresos impactaven contra els botxins i els cegaven. Igual que passà amb Santa Cecília, la condemna del jutge s’hagué de complir amb la destral que distancia el cap de la resta del cos. Els àngels la portaren al Mont Sinaí, i, molts d’anys més tard (cap a l’any 800), els monjos d’un monestir fet construir per l’emperador Justinià trobaren per allà el cos de la santa, amb els cabells que encara li creixien i exhalant un oli de deliciosos perfums. El monestir acollí les perfumades despulles i passà a dir-se de Santa Caterina, i els croats s’encarregaren d’escampar el mite per Occident. És pintada amb la famosa roda i de vegades amb una aurèola tricolor, blanca per la virginitat, verda per la saviesa i vermella pel martiri.

Santa Caterina és copatrona del monestir de Cura (Mallorca), juntament amb Ramon Llull. També la tenia per patrona el col·legi de corders i espardenyers de Palma, que a la processó del Dijous Sant portaven el pas de la samaritana, que guardaven en el carrer que per això du aquest nom, carrer de la Samaritana. És també patrona dels nins (el patró de les nines és Sant Nicolau, que aviat vindrà, el 6 de desembre) i dels escolars en general. Al País Valencià la celebració de la festa a les escoles ha tingut tradicionalment molta rellevància, i en alguns llocs al carrer també hi ha alegria i festa grossa. La santa verge i màrtir és també la patrona dels filòsofs, dels acadèmics, de les universitats i de la vila de Monòver (el Vinalopó Mitjà).

Per Santa Caterina si tens blat pots fer farina, diu el refrany. I podríem afegir que qui no té llenya que en vagi a comprar, perquè aquests dies el fred ja pitja de valent. Per a encalentir-se, antigament a alguns llocs de Mallorca el dia de Santa Caterina feien foguerons. A Llucmajor, segons ens conta el pare Ginard, anaven a la garriga a matar la geneta. Sí, a matar una geneta: o la mataven a la garriga o la capturaven i la mataven a la vila. Així es divertien i així eren de bèsties la gent d’altres temps. També diu el refrany que Santa Caterina bufa vuit dies davant i vuit darrere, és a dir que per aquests dies sol fer vent.

I d’aquí a un mes just, Nadal. També ho diu la dita: de Santa Caterina a Nadal, un mes cabal. I la cançó que a Mallorca canta o cantava l’al·lotea:

Molts d’anys, Caterina, Catalina, Lina, Cati, Cata, Catina, Catona,…

Avui és Sant Climent. Sant Climent de Roma, perquè n’hi ha un altre de les mateixes característiques, però de la ciutat de la competència, Alexandria. El nostre sant d’avui fou un home de carrera ràpida i brillant, perquè d’esclau alliberat va passar a papa i sense ni passar pel Seminari. Va ser el segon, el tercer o el quart papa: no se sap bé, perquè els llibres d’actes són molt vells i gastats. Diuen que tingué la sort de conèixer i tractar Sant Pere i Sant Pau, i va ser el primer qui el va nomenar cap dels cristians. És clar que en aquell temps un papa era un home normal, que vestia normal i que vivia a una casa de pobre i més tost amagat. Una cosa així com un dirigent comunista durant el franquisme. La llegenda diu que l’emperador Trajà, enutjat perquè convertia massa gent al cristianisme, el desterrà a Crimea, però allà l’home, en lloc de deixar-ho córrer,  aviat va haver convertit dues mil persones, que en un tres i no res  edificaren setanta-cinc esglésies. Enfurit l’emperador manà que el llançassin a la mar amb una àncora al coll i així es va fer. Després, cada any la mar retrocedia dues milles fins a deixar al descobert un sagrari construït miraculosament que contenia les restes del papa. En el segle IX, el monjo i lingüista Sant Ciril, estandarditzador de llengües i creador de sistemes gràfics, va arribar a Roma portant uns ossos i una àncora. Es cregué que eren de Sant Climent i els dipositaren —els ossos— a una gran basílica, que porta el nom del sant.

Climent és un nom llatí, que surt de l’adjectiu clemens, clementis, és a dir ‘que té clemència’. A Mallorca, que és el que conec, no és un nom gaire imposat tradicionalment, però és un nom present en el repertori tradicional de l’illa. Jo només en conec dos, de Climents, tots dos personatges notables. Hi ha quatre pobles catalans amb el nom de Sant Climent, un a Menorca i un altre en terra ferma i més al nord que recorden molts dels qui han fet la mili. I un refrany que diu “Per Sant Climent, pluja i vent”, que té tantes possibilitats d’encertar-la com d’espifiar-la.

Molts d’anys, Climents.

Avui és Santa Cecília, verge, casada i màrtir, i un cas en què la segona condició no anul·là la primera. El nom Cecília deriva d’un antropònim llatí (Caecilius) relacionat amb caecus, ‘cec’. Aquest era un nomen (nom de clan familiar), i les filles de qualsevol Caecilius es deien Caecilia. Caecilius, per exemple, era el nomen del conqueridor romà de les Balears (Qvintus Caecilius Metellus Balearicus). A partir de l’Edat Mitjana Cecília és un nom freqüent entre els cristians per la devoció cap a la santa que ens ocupa. En el meu redol, però, no és un dels noms tradicionals regularment imposats quan a les criatures els posaven el nom dels avis.

Cecília era una dama romana, noble, rica i un poc poma. Més que un poc, bastant, perquè la primera nit després de noces va convèncer el marit —un tal Valeri, un altre pomot de llei— de mantenir la virginitat de per vida i consagrar-se a Déu, com si això darrer no li pogués deixar qualque estoneta per a l’activitat més distreta i agradable del món. Al final no van fer ni una cosa ni l’altra, perquè, com tants altres cristians, molt aviat van ser escabetxats tots dos, regnant l’emperador Sever, el nom del qual ja ho diu tot. Primer van liquidar el marit, no sabem com, perquè ell, pobre, no és sant. Després es van ocupar d’ella, segons diuen ofegant-la dins una banyera. Com que no la pogueren matar, la ficaren després dins una gran caldera d’aigua bullent, com un llamàntol. Però ella, malgrat l’aigua bullent, es mantenia ben viva i fresca i no es moria, cosa que de vegades passa entre sants en circumstàncies semblants. I doncs van decidir decapitar-la, però aquí també ho tingueren difícil, perquè amb tres destralades (les màximes que permetia la llei romana) no van aconseguir de matar-la. La pobra estigué tres dies en agonia fins que morí. Mentre durava aquest macabre serial, la dona es va posar a cantar a Déu, com si res, que ja és tenir humor. I és per aquest detall que seria declarada patrona dels músics. Un cop morta, el papa —amic de la família— la va sebollir —que no és el mateix que bullir— a una catacumba entre els bisbes i va consagrar la seva casa com a església. En el segle IX li van fer una gran basílica a Roma, on, en restaurar-la en el segle XVI, trobaren el seu cos en sant i perfecte estat de conservació. Tot això diuen alguns. Altres, potser més rigorosos, creuen que la bona dona mai no va existir i que és un mite, i no és que ara vulgui destrossar la festa que havia començat tan bé.

Al final del segle XVI, després d’algun embull amb la traducció de textos llatins, va ser declarada pel papa patrona de la música, dels músics i dels cantants, i el seu culte, lligat a la música, s’anà escampant per diversos països.  És representada sovint tocant un orgue, el mateix que suposadament tocava la nit de noces, mentre el marit, pansit i capmoix, deia “oli m’hi ha caigut”. Això es diu tocar els orgues, sí senyor. Continuem. Grans músics, com Haendel, li van dedicar magnífiques peces, i en el seu dia (avui) a diverses ciutats, com Barcelona, es feien actes solemnes amb grans misses i processons i amb molts de músics que, escampats pels carrers, alegraven el veïnat. A Palma, fa un grapat d’anys l’Ajuntament i Joventuts Musicals van instituir la Setmana de Santa Cecília, durant la qual cada dia es feia un concert i una visita guiada a una església o a un altre lloc d’interès. Ara, a causa de la crisi, la setmana s’ha reduït, però els que sou de per aquí encara podeu gaudir d’aquests concerts avui, demà i divendres. Avui la Coral de la Universitat de les Illes Balears, a les 20.30, a l’església de Santa Eulàlia de Palma.

Molts d’anys, Cecília i Cèlia, i a mi mateix, que, encara que no sóc músic, m’encanta cantar en diverses llengües en la intimitat.

Us deix amb la magnífica coral de la meva Universitat. Enjoy.

L’estrella de l’alba. Coral Universitat de les Illes Balears

No és ver que l’Ajuntament de Palma precedent, presidit per Aina Calvo, canviàs el nom de la capital de Mallorca. El Parlament, quan el 2008 va modificar la Llei de capitalitat del 2006, va adaptar el nom de la ciutat a la forma oficial establerta per decret del Govern de les Illes de 1988, que és la forma històrica i reconeguda per la Universitat i el món científic. L’Ajuntament no va fer res, quan hauria estat molt d’agrair alguna gestió per a demanar que instàncies importants, com port i aeroport s’ajustassin al nom oficial. No va fer res, i va ser el Ministeri d’Administracions Públiques que, d’ofici, va rectificar el seu Registre d’Entitats Locals per a adaptar el nom de la capital al que deia la Llei de capitalitat. El Ministeri va comunicar el fet a l’Ajuntament i aquest es va limitar a emetre una petita informació al seu web. I encara continua existint el web palmademallorca.es.

El nom Palma no sols és el nom històric durant l’època romana i des del segle XVIII, sinó que és el nom històricament oficial. El reial decret de creació de les províncies de 1833 creava la provincia de las Islas Baleares i establia que la capital és Palma. Cap altra norma jurídica ho va rectificar després, tot i que l’ús madrileny va encunyar un Palma de Mallorca (perquè confonien Palma i Las Palmas) que es va fer nom oficiós o oficiosament oficial i acabà en el dit Registre d’Entitats Locals. La Llei de normalització lingüística (1986) estableix que el Govern de les Illes Balears té la facultat de fixar els noms oficials dels municipis i altres nuclis de població, amb l’assessorament de la Universitat, i així ho va fer amb el decret esmentat de 1988. Ara, a més, la llei de capitalitat fixa el nom de Palma. No sols aquesta llei sinó l’Estatut d’Autonomia (article 7: “la capital de les Illes Balears és la ciutat de Palma”). Pot el Parlament canviar la denominació a la Llei de capitalitat sense reformar la norma superior de l’Estatut?
Llegiu més

Avui és Santa Elisabet d’Hongria, que els alemanys diuen Santa Elisabet de Turíngia. Abans de la moguda de sants vaticana se celebrava el 19 del mateix mes, però no en farem problema per la poca distància que hi ha entre les dues dates. Doncs les Elisabets que no van fer festa amb la mare del Baptista, el dia 5 passat, fan festa avui. La nostra protagonista és una hongareseta del segle XIII i de bona família, filla del rei Andreu II d’Hongria, una espècie de rei En Jaume per als hongaresos. Mirau si era de bona família que ella va ser santa, també la germana de sa mare, una filla va ser beata i al seu home li deien el sant. A la criatura la casaren amb el marcgravi (com si diguéssim un marquès) de Turíngia, Lluís IV, quan tenia catorze anyets, i ja visqué sempre en aquella terra alemanya. La princesa era com la Repartidora dels comunistes, tot una institució d’assistència social. No duia altra quimera de donar coses als pobres, cosa que no queia de tot bé als seus parents. Una vegada que repartia pans estigué a punt de rebre un arrambatge d’un seu cunyat, cosa que no passà perquè quan aquest s’hi acostà els pans es convertiren en perfumades roses. Si veieu en alguna pintura una senyora amb cara de santa i unes roses en el davantal, és Santa Elisabet d’Hongria. Va fundar un hospital amb 28 places, que en aquell temps era un gran hospital, i el visitava cada dia. A vint anys va quedar vídua i en lloc de repetir l’experiència s’estimà més la tranquil·litat de l’orde franciscà i retirar-se a l’hospital que ella mateixa havia fundat. Tot li va anar molt ràpid, també la mort, que li vingué a vint-i-quatre anyets. I també la canonització, quatre anys després, en la qual no se sap si pesà més la vida i els miracles o la pertinença a una família tan influent. Molt aviat s’escampà la devoció cap a Elisabet per l’imperi germànic, Hongria i altres terres. El seu cos, en reliquiari daurat, rebia veneració a una gran església de Marburg, fins que els protestants, que no van de sants, van dispersar relíquies i devoció.

A nosaltres ens cau bé, perquè és la cunyada del nostre Jaume I el Conqueridor. La segona esposa d’aquest, i mare de nou o deu fills, era Violant d’Hongria, nascuda Andreua com son pare i després Iolant (ara Violant) i era germana (només per part de pare) d’Elisabet. Diuen que aquest fet afavorí l’afecte dels nostres compatriotes cap a la santa, cosa que també passà a la Corona castellana, on una reina d’infausta memòria i d’infaust matrimoni dugué el seu nom (i una altra molt més tard). A Palma en el segle XIV ja es fundà un convent de monges dedicat a Santa Elisabet d’Hongria, que se salvà d’en Mendizàbal i encara continua, tot i que vulgarment li diuen Sant Jeroni. I Elisabet, amb la variant Isabel i els hipocorístics Bel i Bet, ha estat sempre un nom imposat entre la nostra gent de sexe femení.

Doncs molts d’anys a totes.

Vegeu també el post Santa Elisabet (mare de Joan Baptista)

Avui és Sant Albert el Gran. No digueu Magne, perquè els magnos de l’espanyol en català són grans (llevat d’un que és many: Carlemany). Conec bastants homes que es diuen o s’han dit Albert i, fins i tot, una senyora de nom Alberta, la famosa madre Alberta de la nostra puresa (paraula que no en conec cap altra), però puc assegurar que aquest nom no és del repertori dels avantpassats dels mallorquins (no sé què passa amb els altres compatriotes), almenys si no són avantpassats molt llunyans. Nom germànic (que vol dir ‘noble brillant’: de adal, ‘noble’, i baraht, ‘brillant’), que devia ser molt usual a l’Edat Mitjana, ha estat portat per una munió de reis europeus del centre i del nord, però pel meu redol tenien altres preferències onomàstiques. I ara hauré de fer una crida a l’auditori, perquè no sé si els Alberts que circulen per aquest món celebren l’onomàstica el dia d’avui (Sant Albert el Gran) o el dia 7 d’agost (Sant Albert de Sicília). Crec que no hi ha més sants amb el nom d’Albert. A més, si tenim en compte que el sant d’avui el van fer sant fa dos dies (el 1931), no és estrany que en aquesta terra de sants pre-tridentins no hi hagi Alberts que facin el nom per ell.

El cas és que Sant Albert el Gran, el d’avui, és el patró dels científics i de les ciències. Poca broma: l’hauríem d’agafar seriosament. És un savi savi que té els títols de Doctor Universalis i Doctor Expertus (encongiu-vos els qui teniu dos màsters), a més del de Gran. Personatge del segle XIII, contemporani d’altres llumeneres (Ramon Llull, Tomàs d’Aquino, Alfons el Savi, Roger Bacon…), va ser professor a la Universitat de París, la més prestigiosa de l’època, i rector de la universitat de Colònia. El nostre dominicà va ser una autoritat en geografia, astronomia, física, metafísica, matemàtiques, medicina, biologia, filosofia, teologia, i fins i tot jardineria. Interdisciplinari a les totes, tant escrivia sobre l’essència de Déu, sobre els minerals o sobre la reproducció dels insectes. És clar que en el seu temps passaven coses com que la zoologia era un branca de la teologia. És tan voluminosa la seva obra que els seus editors diuen que encara tardaran 150 anys més per a publicar-la tota. I com ho va fer per a ser tan savi i fer aquest currículum? La veritat és que amb una mica de trampa i gaudint de privilegis d’algú que feia favoritismes poc equitatius (cosa que encara passa a la Universitat). De jove no en sortia amb els estudis i, fastiguejat, un dia va decidir escapar de l’escola botant la paret amb una escala de gat, però quan va ser dalt, la Mare de Déu el va aturar i li va assegurar que si li resava, li donaria una memòria prodigiosa i els estudis serien bufar i fer ampolles. També li va dir que perquè no oblidàs el pacte (i la memòria prodigiosa què?) just abans de morir ho oblidaria tot. Que és el que ens passarà a tots, si fa no fa. El fet és que un dia que feia classe va quedar in albis i poc després es va morir. Mare de Déu, no ens faceu aquesta, que no m’agrada interrompre les classes per aquestes beneitures.

Doncs, molts d’anys, Albert, si n’hi ha cap que faci festa.