Avui també és Santa Eugènia, una pobra santa doblement màrtir: primera perquè li van tallar el cap i, segona, perquè va ser condemnada a estar eternament eclipsada per la gran celebració de Nadal. La dona era una romana nascuda en el segle III i filla d’una família important. Li havien posat Eugènia, un nom grec que significa ‘ben nascuda’: en grec eugenes, format per eu ‘ben’ (com en Eulàlia, eufònic, etc.) i genes ‘nascut’, que també surt en gen, gènere, general, gendre, engendrar i molts més.  Tornant a la santa, de petita es traslladà a Alexandria, perquè son pare, Felip, hi havia estat destinat com a prefecte o governador d’Egipte. Allà tingué dos esclaus sanats cristians que li encomanaren el cristianisme i la fredor en el tema de la carn. I quan fou més grandeta començà la seva particular i apassionant novel·la amb una trama prou coneguda: son pare la vol casar amb un bon partit (el fill del cònsol) i ella, decidida per la virginitat i l’amor a Déu, se les enginya per a sortir de l’embaràs. Tan seriosament s’ho agafà que inicià una aventura transsexual de la màxima envergadura. Fugí de casa i, vestida d’home, ingressà en un monestir, on visqué durant anys i on arribà a ser elegida abat. Certament, els monjos devien parlar poc i observar menys alguns detalls a què altres donaríem preferència. Fins que aparegué pel monestir una romana que no havia fet vots de virginitat i intentà seduir ni més ni menys que l’abat. Aquest —és a dir, aquesta— la rebutjà, i la festejadora s’ho agafà malament i la denuncià per intent de violació.  Què te pareix, Strauss-Kahn? Li van fer un judici, presidit pel propi pare, que, quan descobrí tot el bullit, es convertí al cristianisme i exonerà la filla, per la qual cosa haurien estat executats tots dos. Segons altres teories, Eugènia se’n va anar a Roma, on fou martiritzada juntament amb els seus fidels eunucs. Jesús li aparegué un dia en un somni i la informà que tindria l’honor de morir el dia de Nadal, com Francesc Macià i Pompeu Fabra.

A Mallorca els noms d’Eugeni i Eugènia —amb algunes excepcions a la documentació històrica— es pot dir que no han estat gaire usuals en el repertori tradicional. Però sí que hi ha un poble que es diu Santa Eugènia, no per la devoció a la santa, sinó perquè inicialment fou una alqueria musulmana que, després de la Conquesta, rebé el nom del seu senyor, Bernat de Santaeugènia. Un personatge important, molt amic de Jaume I, primer governador de Mallorca i germà del primer bisbe de l’illa —Ramon de Torrella— i del conqueridor d’Eivissa, Guillem de Montgrí. Tres germans amb cognoms diferents, perquè en aquell temps els cognoms encara no acabaven d’estar consolidats. El senyor de l’alqueria mallorquina, ara un poble encantador, es va fer dir Bernat de Santaeugènia quan va entroncar amb una família de Santa Eugènia de Berga. Per cert, al poble ara tothom li diu Santa Eugènia, però abans, almenys pel meu redol, tots li deien Santurgini. I els de la vila es diuen taujans, curiós gentilici.

Doncs molts d’anys a les Eugènies.

Avui és Nadal, el dia que la tradició cristiana celebra el naixement de Jesucrist i els qui no són cristians celebren que la tradició cristiana hagi fet d’avui un dia gran i singular, centre d’una tira de festes en què la gent fa dinars, sopars, regals, arbres de Nadal, vacances, compres desenfrenades, posen (i perden) diners a la loteria, expressen mil bons desigs, etc.  Si se celebra el naixement de Jesús, avui haurien de fer festa els qui es diuen Jesús; però no, aquests fan festa normalment el primer de gener (ja ho explicarem aviat). Avui fan festa els qui es diuen Nadal i les qui es diuen Natàlia. És a dir que avui no tenim un sant de qui puguem contar la vida i miracles. Doncs parlarem de la festa de Nadal i dels Nadals.

Els romans deien dies natalis (‘dia del naixement’) al dia en què naixia algú, fos una persona, un astre, un déu, una ciutat o el que fos. I tenien una partida de festes que celebraven aquests naixements: el natalis de l’emperador, el natalis de la ciutat de Roma, el natalis de Mercuri, etc. Però el gran natalis era el Dies Natalis Solis Invicti, el dia del naixement del Sol, situat en el solstici d’hivern. Amb el cristianisme el dia del naixement de Jesús va esdevenir el dies natalis per excel·lència, i del mot natalis ve el català Nadal. I Nadal és un nom de persona molt antic que inicialment s’imposava als nadons vinguts al món el dia de Nadal o un dels dies de les festes de Nadal. És un dels nostres noms tradiconals, en ús ininterromput de l’Edat Mitjana fins avui. És un nom present en algunes altres llengües: francès Noël, anglès Noel o italià Natale. Quasi inexistent en espanyol, que seria Natalio. En canvi, la forma femenina, tota cultisme, Natàlia, està molt més escampada per molts de països. La forma francesa Noëlle (coexistent amb Nathalie) dóna l’anglesa Noelle i l’espanyola moderna Noelia (profusament promoguda per Nino Bravo), i aquesta, la catalana Noèlia. Les Natàlies i Noèlies poden fer festa avui o el dia de Santa Natàlia (27 de juliol), una santa màrtir andalusa del segle IX, que els moros pelaren. Naturalment, i com sol passar amb la majoria de prenoms, Nadal ha esdevingut un nom de família o cognom, tal com mostren alguns esportistes famosos.

I tornant al personatge nascut avui, com se sap que va néixer el 25 de desembre? De fet, no se sap quin dia va néixer —els evangelis no en diuen res—, ni quin any, i alguns arriben a dir que ni se sap si va néixer. Fins al segle IV els cristians no celebraven el naixement de Jesús (només la festa anual de Pasqua). La fixació del dia del naixement de Jesús en el 25 de desembre es va fer el 354, pel papa Liberi I segons la tradició, i l’establiment de la festa es va fer poc després, en el mateix segle IV. Entre les causes que s’han proposat d’aquesta fixació destaca l’opció de fer-lo coincidir amb la festa romana del Dies Natalis Solis Invicti de què abans hem parlat. Era el dia que se celebrava la naixença de Mitra, déu del sol i de la llum, nascut el 25 de desembre. La gent ja estava acostumada a fer gran festa aquest dia, per la qual cosa els dirigents de l’Església pensaren que la reconversió d’una festa ja existent i que agradava seria fàcil i tindria succés. A més, així Crist és presentat com la llum que neix i il·luminarà el món, igual que el solstici d’hivern és l’inici del triomf del dia sobre la nit i la victòria de la llum. Els cristians orientals celebren Nadal el 6 de gener, però no perquè pretenguin que el nin Jesús el van dur els reis damunt un camell, sinó perquè, com que no acceptaren el calendari gregorià i continuaren amb el julià, el dia en què el seu calendari diu 25 de desembre el nostre diu 6 de gener. En el mateix temps i pel mateix papa, s’instaurà la festa de la concepció de Jesús (o encarnació) el 25 de març, nou mesos abans del naixement. Eren els temps que seguiren la «fundació« del cristianisme per Constantí i els temps de la construcció de la basílica del Vaticà (acabada el 354).

De Jesús de Natzaret, pel qual fan festa els qui es diuen Jesús, en parlarem el dia que aquests fan festa, el primer de gener. I molta matèria que hi haurà.

Ara parlarem de tota la simbologia que hi ha al voltant d’aquesta gran festa, bàsicament dos elements: l’arbre i la representació del naixement. L’arbre de Nadal està documentat en el segle XVI a terres germàniques. Fou introduït en el cristianisme per la reforma luterana i no es generalitzà fins al segle XIX. Al nostre país va fer una tímida aparició durant la II República, i encara hagué de lluitar contra una certa resistència del règim franquista, que el considerava estrangeritzant davant el catòlic pesebre. Avui és un element omnipresent, com a la resta del món. Sobre l’origen de l’arbre hi ha moltes teories. Una diu que quan el cristianisme s’implantà en els països germànics els evangelitzadors trobaren allà el costum de guarnir un arbre que representava diversos elements de la seva mitologia. Diu la tradició que sant Bonifaci, cristianitzador de l’imperi franc en el segle VIII, reconvertí aquell arbre —el cristianisme ho reconvertí tot— i en féu un símbol cristià. El guarní amb pomes que representaven el pecat —la historieta d’Adam i Eva— i espelmes que representaven la llum de Jesús i la redempció. La decoració anà evolucionant i avui les pomes són bolles de colorins i les espelmes, llumets intermitents.

La representació del naixement de Jesús, dita pesebre o betlem (sobre aquestes paraules vegeu aquest post), va ser una idea, segons diuen, de sant Francesc d’Assís, que el 1223 va tenir la pensada de representar l’escena del naixement segons els personatges i elements del relat dels evangelistes Mateu i Lluc. És a dir, un estable dins una cova, Sant Josep, Maria, l’infantó, pastors, ovelletes, àngels, l’estel, etc. I un bou i una vaca, que no surten en aquell evangeli sinó en el molt posterior dit pseudo-Mateu, segurament del segle VII o VIII. Aquell primer pesebre franciscà, situat dins una cova, era vivent, és a dir que els personatges eren de carn i ossos, igual que els animals que els acompanyaven. Aquella escena s’ana estenent per tot Itàlia, i amb el temps aquells actors s’anaren reemplaçant per estàtues o figures de diverses mides i el conjunt se situà a les esglésies. En el nostre país la pràctica dels pesebres s’estengué en el segle XVIII a esglésies i casals de gent rica, i en els segles XIX i XX a les cases diguem normals. El pesebre es munta a partir de santa Llúcia (25 de novembre) i es desmunta el dia de la Candelera (2 de febrer).

Un altre element que ha fet aparició darrerament en aquestes festes és el Pare Nadal, mal dit Pare Noel, del qual ja vam parlar a l’article de Sant Nicolau.

Nadal és una festa que té una clara vocació familiar. Les famílies es reuneixen al voltant de la taula i atacant tiberis diversos. En la tradició catalana el gran àpat familiar és el de Nadal, mentre que en la tradició espanyola és el del vespre precedent (Nochebuena). Tradicionalment, la vespra de Nadal els catalans fem un sopar frugal i anam (o anàvem) a la missa de mitjanit o del gall. A Mallorca es diu matines, ofici en el qual s’escolta amb la màxima atenció l’impressionant cant de la Sibil·la que anuncia la fi del món i el judici final. I el dia de Sant Esteve, o segona festa de Nadal, es reuneix en un dinar també notable la família que no s’ha pogut reunir per Nadal. Per Nadal es fa cagar el tió, vella tradició de Catalunya, Aragó, Andorra i Occitània, competidor dels Reis d’Orient en el repartiment de presents als petits i ara també als no tan petits. Però abans el tió només cagava llaminadures (les joguines és cosa moderna) i després de la defecació, quan a totes les cases hi havia llar de foc, allà anava el tronc generós a convertir-se en cendra. A Mallorca els tions no caguen res ni els ho demana ningú a garrotades, però hi ha la tradició del nadaler, un gran tió que es posava a cremar a les llars de foc la nit de Nadal i cremava tot l’endemà.

Doncs molts d’anys no sols als Nadals i a les Natàlies (i Noèlies) sinó a tothom, perquè avui cal desitjar a tots que molts d’anys puguem celebrar Nadal.

Avui és Sant Tomàs, almenys segons la tradició secular i d’ençà del segle IX. Això ho dic perquè aquest és un dels sants deportats pel papa Montini: el 1969  la festivitat va ser traslladada al 3 de juliol, amb l’excusa que era convenient que no interferís amb l’Advent. Però com que aquí no reconeixem més autoritat sobre el santoral que la de la tradició, avui és Sant Tomàs. Només faltaria que haguéssim de canviar el nom a les nombroses fires de Sant Tomàs, que sempre s’han celebrat per Sant Tomàs, i dir-ne Fira de San Pedro Canísio, que és el sant oficial d’avui. O que el mes de juliol haguéssim de dir “Per Sant Tomàs fred al nas”, com si ens faltàs una aigua. No ens cansarem de lamentar la destrossa vaticana sobre la cultura popular que va representar l’alteració del santoral tradicional i de demanar als catòlics un enèrgic sollevament contra aquella impostura.

El nostre protagonista d’avui és un dels dotze apòstols de Jesús, però sobre la seva identitat les coses no són clares de tot. Si hi ha coses clares sobre aquell col·lectiu. Tomàs és un nom d’origen arameu, que significa ‘bessó’, però no bessó d’ametlla sinó bessó que té un germà bessó. Tanmateix, no se sap si Tomàs era un nom arameu sortit del mot comú t’oma o te’oma (‘bessó’) o si era simplement un sobrenom, amb aquest significat, que s’aplicaria a l’apòstol, el qual en aquest cas tindria un altre nom (i un altre bessó). Sembla que Tomàs no era un nom en ús en el segle I. En grec bessó és didymos, i l’evangeli de Joan parla del sant com de “Tomàs, dit didymos“. En definitiva, l’arameu T’oma (fos nom o sobrenom) es va convertir en el grec Θωμάς, aquest en el llatí Thomas i aquest en el català Tomàs. Algunes fonts denominen Sant Tomàs com a Judes, i altres l’identifiquen amb Judes, el germà de Jaume.  I n’hi ha alguna que indica que el germà bessó de Sant Tomàs era el mateix Jesús. Total, que no en traurem aguller.

Doncs anem a l’evangeli; el de Joan, que és el més “literari”, per cert. El nostre Tomàs és tot un exemple d’esperit crític i d’aplicació del dubte metòdic, que tan bons resultats donen a la recerca. Informat de la resurrecció de Jesús, digué que no ho creuria fins que veiés les mans foradades del Mestre i ficàs el dit dins la ferida de la llança en el costat.  Cosa que va fer tan bon punt tingué el ressuscitat davant. Després de la metòdica penetració digital, l’incrèdul va quedar convençut i confortat. Per això quan algú mostra dubtes seriosos davant allò que li asseguren i vol experimentar-ho per ell mateix, diuen “hi vol ficar el dit, com Sant Tomàs”.

Segons la llegenda teixida entorn del nostre sant (a partir dels Actes de Tomàs, del segle III, i la Llegenda àuria, del XIII), l’any 52 va anar a predicar a l’Índia, concretament a Kerala, on hi havia una comunitat de jueus i on regnava un rei dit Gudnafar, que la historiografia moderna ha descobert que és un personatge real: el rei Gondofares, dit en armenià Gastafar, que hom ha identificat amb Gaspar, el rei d’Orient. Doncs Tomàs s’hauria guanyat l’amistat d’aquest rei i hauria predicat entre la comunitat jueva, però es veu que convertí més els no jueus que els jueus —entre ells la família reial— i fundà set esglésies i féu molts de miracles. També es diu que va ser un solvent arquitecte que va construir un gran palau per al rei. Durant una absència d’aquest, va repartir entre els pobres un tresor que el dit rei li havia confiat. El monarca va agafar una monea descomunal i el va condemnar a ser escorxat i cremat, però Tomàs va tenir una oportuníssima ocasió per a salvar la pell: va ressuscitar el germà del rei —sí, sí—, que s’havia mort aquells dies, i amb aquest estratagema va ser alliberat. Llavors partí cap a altres parts de l’Índia a fer la seva feina. Fins que un dia un altre rei li va fer adorar un ídol i Tomàs amb una simple ordre el va fer fondre com si fos de cera. El summe sacerdot el travessà amb l’espasa. Ja te’n donaran.

En tot cas, segons la tradició, va ser martiritzat un 21 de desembre del 68 (o del 72) a un lloc dit muntanya de Sant Tomàs, a Mylapore, avui barri de Chennai (Tamil Nadu, Índia). El 232 les reliquies van ser portades a Edessa (ara Turquia) per un mercader, i el 1258 van ser traslladades a Occident i ara són a la basílica de Sant Tomàs d’Ortona (Itàlia). En el lloc de la seva mort i primera tomba, en el segle XVI s’hi construí l’església de Sant Tomàs, que al final del XIX fou substituïda per una gran basílica neogòtica.

I, com dèiem al principi, és el temps de la fira de Sant Tomàs. A Palma era la gran fira de l’hivern. Situada principalment a la porta de Sant Antoni i a l’explanada de les Enramades (a la part exterior de la murada, al començament del camí de Manacor), s’hi venien indiots, porcs —vius, és clar— i tota classe de provisions per a les festes de Nadal. Un formiguer de gent i una festa de categoria. Ara només en queda el mercadet de figuretes de betlem, mesclades amb ridículs vestits de Pare Noel, a la plaça Major. A Sineu la fira de Sant Tomàs continua essent un lloc de trobada de molta gent al voltant del món de les matances. També és important la fira de Sant Tomàs a Blanes, artesana i de productes de Nadal. De temps antic el dia de Sant Tomàs hi ha hagut fira a Vilafranca del Penedès, avui la Fira del Gall, de la famosa raça penedesenca. I ara ens diran que Sant Tomàs és el 3 de juliol. Au, venga.

Doncs molts d’anys a tots els Tomassos i Tomasses, llevat que siguin catòlics submisos que vulguin passar calor el juliol.

Avui és el dia que fan festa les dones que porten per nom Esperança. Vull començar advertint que el tema d’aquest post té algun aspecte una mica complex, i segurament l’hauré de refer, si apareix nova informació; cosa que, d’altra banda, i com sempre, no em sap gens de greu. Per començar, sembla que el nom Esperança (o una forma més completa Maria de l’Esperança) és un nom català i espanyol i no gaire més. No el veig —i que tots els sants m’assisteixin si vaig errat— en altres països europeus; ni tan sols estic segur que a Portugal sigui un nom corrent. Això no lleva que en alguna llengua hi pugui haver un prenom femení semànticament equivalent (com el rus Nadia), però sense gens de relació amb l’entorn i amb els fets que van crear el nostre Esperança.

L’any 656 es va celebrar el X Concili de Toledo, una assemblea de bisbes de les diverses diòcesis del denominat Regne de Toledo, és a dir un estat visigòtic que comprenia la Península Ibèrica, excloses les Illes Balears, que no es mocaven amb el colze i feien part del gloriós Imperi Romà d’Orient. En aquell concili, els bisbes, pel seu compte i al marge de l’Església romana, decidiren crear una festa nova dedicada a la Mare de Déu, atès que la de l’Anunciació i l’Encarnació (25 de març) sovint queia en període de Quaresma i no quedava prou lluïda. I decidiren que el 18 de desembre se celebraria la festa dita inicialment de l’Expectació del Part i després de la Mare de Déu de l’Esperança. Es volia festejar la pròxima arribada de Jesús, el dia de Nadal, i retre culte a la Mare de Déu, portadora del Messies, esperança de la Humanitat. Apareixia d’aquesta manera una advocació mariana que permetria que pintors i escultors fessin representacions de la Mare de Déu ben prenyadeta, amb un bombet de nou mesos i a punt de pastora mia. A les Espanyes, aquesta Verge fou coneguda com la Virgen de la Esperanza o —mira que curiós— Nuestra Señora de la O. Alguns pensaren que aquesta darrera denominació era deguda a una comparació del ventre de Maria amb la rodonesa d’un cercle o d’una gran O. Però no: la causa era que durant la vespra de la festa es cantaven antífones que començaven per l’exclamació oh ( oh Sapientia, oh Adonai, oh Radix Jesse, oh Clavis David, oh Orients, oh Rex Gentium, oh Emmanuel…, veni!). I així aparegué el nom Maria de la O, qué desgrasiaíta tú eres, gitana, teniéndolo to.

Pel que fa al nostre país, la informació que tenim diu que la devoció a la Mare de Déu de l’Esperança va prendre força en el segle XVI, i, per tant, Esperança fou un nom força imposat a les criatures a partir d’aquell segle. És la patrona de les dones en estat de bona esperança, i sabem que era també la patrona dels teixidors de lli, i a Mallorca és la patrona de Capdepera, un poble que en els temps medievals estava protegit per una murada que ara es coneix com a castell de Capedepera. En aquest antic poble muradat hi havia —i encara hi ha— una esglesieta del segle XIV on es venerava la imatge de la Mare de Déu de l’Esperança, que avui és a l’església parroquial. Diu la llegenda que una vegada que una immensa guarda de turcs es disposaven a assaltar el poble, amb el perill que els gabellins —els habitants de Capdepera— fossin duts a vendre als mercats d’esclaus de la moreria, aquests tragueren de l’església la Mare de Déu i la col·locaren damunt una torre, i a l’instant aparegué la boirada més espessa que mai s’havia vist i els moros, confusos i desorientats , hagueren de partir per allà on havien vingut. I els gabellins encara ho celebren un cop a l’any amb una processó entre les dues esglésies portant la imatge: “I una boira misteriosa que empenyia la mar blau, Mare de Déu amorosa, nostra esperança guiau”.

Molts d’anys, Esperança.

Avui és —segons la tradició secular— Sant Llàtzer, però crec que podrem felicitar poca gent, perquè aquest és un nom no gaire usual. No sé com va la cosa a la resta del país, però a Mallorca —tot i que se’n documenta algun en èpoques pretèrites— es pot dir que tradicionalment ningú no ha portat aquest nom. Amb tot, cal fer l’hagiografia, perquè és un nom molt present en la toponímia, la història i la llengua. És un nom hebreu, Eleazar, amb el formant El, que significa ‘Déu’. El azar significa ‘Déu és el meu ajut’. Devia ser un nom corrent entre els jueus, perquè al Nou Testament en surten un grapat.

El sant d’avui és un personatge que va tenir la insòlita fortuna —o mala fortuna— de morir dues vegades, cosa que no passa cada dia. És ni més ni menys que el famós personatge que Jesús de Natzaret va ressuscitar després d’haver estat mort tres dies. Llàtzer, vull dir; perquè tots dos van viure una aventura semblant. O això és el que explica l’evangeli de Joan, que sembla que va ser escrit per un Joan que no és el Joan apòstol i suposat evangelista i que no va tenir mai cap contacte amb Jesús. Segurament un grec dels segles I-II que escrivia coses recollides de ràdio macuto dels primers cristians. Segons l’imaginatiu escriptor, el nostre protagonista va néixer a Betània, un poble prop de Jerusalem, i, d’acord amb els evangelis, tenia dues germanes de nom Maria i Marta, la primera identificada per la tradició cristiana amb Maria de Magdala, la joveneta calentona a qui Jesús es veu que feia tilín. No eren gent qualsevol, no: eren nobles que vivien a un castell i tenien extenses terres al voltant d’aquest. Encara que sigui un poc mal d’entendre, per la diferència de classe social, aquesta família i Jesús mantenien una amistat estreta i cordial. Un bon dia al jove Llàtzer li va pegar una malaltia i aviat va allargar els potons. Jesús va ser avisat que el seu amic estava molt malalt, però s’ho agafà amb calma i esperà dos dies a partir, perquè si en arribar l’hagués trobat viu, adéu miracle. Doncs es va posar en camí cap a Betània i quan va arribar, l’amic ja feia quatre dies que era mort i ben mort, com certificava el fet que el seu cos començava a desprendre una de les olors que més poden ofendre la pituïtària humana. Amb tot, Jesús ho va tenir bo d’arreglar. Féu córrer la tapadora de la tomba i digué allò de “Llàtzer, aixeca’t i camina”. I Llàtzer es va aixecar i va caminar. Va caminar com un que hagués agafat una gatera de tota una bota de caçalla, però després de tres dies de mort, què voleu? Blanc com l’emblanquinat i embolicat amb tot el caliportal de draps i benes fúnebres, sortí del sepulcre fent el gambirot i deixant en estat de xoc les dues germanes i altre personal present. Després de contar aquest prodigi i esmentar un sopar en què Llàtzer es deixà veure, l’evangelista Joan se’n desentén del zombi i no sabem res més de la seva vida i miracles.

Segons el meu competidor Jacopo de Varagine, els jueus, enemics dels cristians, van embarcar Llàtzer i les seves germanes en un vaixell sense mariners, sense rems i sense timó, i la nau va anar a parar a la costa marsellesa. Així l’amic de Jesús va predicar per aquelles terres i, fins i tot, va ser bisbe de Marsella. Però per les terres orientals circula la creença que va ser bisbe de Larnaca, a Xipre. I allà va morir de vell, vull dir que va tornar a morir, i aquesta vegada no va trobar cap amic que el ressuscitàs. Les despulles i relíquies, com sempre sol passar en aquests casos, es troben repartides a molts de llocs. De Larnaca foren dutes a Constantinoble el 898; després, el 1204, els croats les dugueren a Marsella, d’on van desaparèixer bastant més tard; però els de Xipre les tenen ben geloses a l’església de Larnaca. També diuen que després de la resurrecció, Llàtzer no va tornar a somriure mai més. Per què? Per la forta impressió que se’n va dur durant els quatre dies que, mort, va estar a l’infern veient els patiments de les ànimes irredemptes. Una experiència que ha de ser, sens dubte, impactant.

Durant l’Edat Mitjana, i a causa d’una confusió (o fusió) amb un altre Llàtzer bíblic (el de la paràbola del ric dolent i del pobre Llàtzer), va ser declarat patró dels leprosos —que en català també es deien mesells—, pobres víctimes d’una malaltia infecciosa que causava estralls. A Palma, en el segle XIV es va fundar l’Hospital dels Mesells o de Sant Llàtzer dels Mesells, a la part de fora de la murada, que, en el segle XVI, es va traslladar al camí d’Inca (entre el carrer d’Aragó i el Pont del Tren). En honor al sant els establiments per a passar les quarantenes es digueren llatzerets, paraula que de l’italià lazzaretto passà a totes les llengües. Hi ha el mal de Sant Llàtzer, o elefantiasi, malaltia consistent en el creixement desmesurat d’una part del cos. I la fraseologia de la nostra llengua inclou, a més del verb llatzerar i l’adjectiu llatzerat, expressions com estar fet un llàtzer, que s’aplica als qui tenen un aspecte semblant al del leprós de la paràbola o potser al de Llàtzer en el moment de la gloriosa sortida de la tomba; o passar llatzèries, ço és, passar misèria i calamitats.  No és estrany que amb aquest panorama el nom de Llàtzer no hagi estat entre els preferits per la nostra gent. La terminologia científica també té alguna peça deguda al gran ressuscitat, com síndrome de Llàtzer, signe de Llàtzer o tàxon Llàtzer, que ara no cal explicar. I, com tots els noms personals, també ha esdevingut cognom (escrit Llàtzer, Llàtser o Llàcer), encara que poc freqüent. A Palma, en unes terres que molt enrere foren d’una família d’aquest cognom, s’hi ha construït l’hospital de Son Llàtzer, que fa pronunciar de manera massiva el nom del nostre sant i posa a prova les habilitats articulatòries dels membres de la comunitat espanyola resident a Mallorca. Prova no gaire superada, per cert.

Avui és Santa Llúcia o Santa Llucia. Un nom llatí —Lucia, accentuant la u— derivat de lux luxis, ‘llum’ i que significa ‘lluminosa’, ‘resplendent’, o potser ‘nascuda amb la primera llum del matí’. El llatí Lucia és el femení de Lucius, dos prenoms molt usuals entre els romans. De la mateixa arrel és el nom Lluc. Pel que fa al nom femení, el canvi d’accentuació —de Llúcia a Llucia, suposant que el canvi va anar així—, s’ha dit que té relació amb la pronúncia grega, que carrega l’accent sobre la i. Que les Llúcies i Llucies de moment no en facin cap problema i que se sentin totes dins la legalitat fonètica i ortogràfica.

La nostra lluminosa santa d’avui és una altra verge i màrtir del segle III, víctima del malvat Dioclecià, que tants de sants va generar per a l’Església catòlica. Li diuen Llúcia (o Llucia) de Siracusa perquè va néixer en aquesta ciutat de l’illa de Sicília. Filla de pares benestants, va ser educada en la fe cristiana. Son pare morí quan ella era una criatura, i quan ja no ho va ser tant, sa mare la volgué casar amb un bon partit que només tenia un problema: que no era cristià. Sembla que sa mare valorà més el patrimoni que les idees i volgué fort i no et moguis que la noieta es casàs amb el pagà. Però Llúcia (o Llucia) no sols no anava de pagans sinó que estava ben resolta a mantenir la virginitat tota la vida, pometa ella. Va tenir la sort que la mare tenia una malaltia —inflamacions a l’úter i pèrdues de sang— que la va alliberar del descregut pretendent. Totes dues anaren a resar davant la tomba de Santa Àgata —una altra siciliana que feia poc havia passat pel tràngol per què ella passaria després— i la mare guarí de la malaltia. En canvi del servei la mare acceptà desistir del casament i la filla, més contenta que un gínjol. Però qui no va estar gens content va ser el pretendent, que posà en pràctica allò de “o seràs meva o de ningú”, i va anar cap dret a denunciar-la al cònsol com a enemiga dels déus de Roma. I ja tenim la seqüència habitual: condemnació, tortures, intent que baixàs de l’ase, més tortures i, finalment, decapitació. Però també els clàssics miracles: al començament, el cònsol, veient-la tan addicta a la virginitat, va manar que la duguessin a un bordell i allà la violassin els més calents llibertins, però quan l’anaren a agafar, va esdevenir tan pesant que ni mil homes ni mil parell de bous la pogueren moure. Després, oli bullent, ferros roents a la carn i flames que no li feien gens de mal. Altres fonts diuen que li arrabassaren els ulls, però així i tot continuà veient-hi. I fins i tot n’hi ha que afirmen que ella mateixa se’ls va treure i els va enviar al rebutjat pretendent dins un plat. Aquest és el mèrit que la va convertir en protectora de la vista i consol de tots els qui tenen problemes de visió. Però altres estudiosos amb més rigor que els autors de martiriologis i llegendes àuries han posat de manifest que aquest mite va aparèixer no abans del segle XV i és una conseqüència del seu nom, relacionat amb la llum. Les relíquies van ser portades a Constantinoble pels bizantins, i, quan aquesta capital va caure en poder dels turcs, foren traslladades a Venècia, on sembla que descansen en pau.

Santa Llúcia (o Llucia) és venerada a tot el món cristià, especialment a Itàlia, la seva pàtria. A Suècia el dia de Santa Llúcia (o Llucia) és una dia important. La tradició fa que la filla major de cada casa s’aixequi de matí i es vesteixi de Santa Llúcia (o Llucia), amb un vestit blanc lligat amb una cintura vermella i amb una corona de fulles i set espelmes. Les germanes es posen una camisa blanca i simbolitzen els estels. Els germans mascles van amb capells i palla i llargs bastons amb estelets. I tots mengen dolços i canten la cançó de la santa i xalen d’allò més. També és costum en algunes ciutats dels països escandinaus que els infants van de casa en casa vestits de Santa Llúcia (o Llucia) i cantant la famosa cançó. Una cosa així també feien, pel que sembla, a Sant Sadurní d’Anoia, la vespra de la festa.

Santa Llúcia és considerat el dia en què comencen les festes de Nadal. A Barcelona se celebra la fira de Santa Llúcia, dedicada a la venda de motius de Nadal, just davant la Catedral, on hi ha, adjunta a aquesta, una capella dedicada a la santa.  També és un dia lligat a les lletres i a la cultura: del 1951 ençà, durant la Nit de Santa Llúcia, o Festa de les Lletres Catalanes, es lliuren els premis Sant Jordi de novel·la, Carles Riba de poesia i altres. Enguany serà el 20 de desembre. El nom de Llúcia (o Llucia) és un dels tradicionals del nostre país. A Mallorca ha estat usual d’ençà de la Conquesta, i a Mancor —sense cap vall, perquè només els qui necessiten l’ajuda de la santa el confondran amb Manacor— li aixecaren una capella en el segle XIV, que encara hi és, mal acompanyada d’una edificació feréstega.

Una dita popular, i molt antiga pel que ara veurem, assegura que per Santa Llucia s’acurça la nit i s’allarga el dia, cosa que realment no ocorre fins una desena de dies més tard. Però tot té la seva explicació: l’expressió data d’abans de la substitució del calendari julià pel gregorià (1582); en el primer el solstici d’hivern queia en el dia fixat per a recordar i venerar la verge siciliana, el suposat dia de la seva tràgica mort, avui, 13 de desembre.

Doncs molts d’anys a les Llúcies i Llucies, i que la vostra santa patrona us conservi —ens conservi a tots— la vista. De totes maneres, amb permís de la santa i esperant que no s’ho agafi malament, jo no deixaré de fer la revisió periòdica amb un oftalmòleg titulat.

Avui és el dia de la Immaculada Concepció, o de la Puríssima Concepció de Maria, popularment el dia de la Puríssima. Avui fan festa les Immaculades i les Concepcions. No les Puríssimes, perquè sembla que no n’hi ha (les Puris fan festa per la Purificació, que és una altra cosa). Aquesta és una de les grans festes marianes, juntament amb la Nativitat (de Maria), l’Anunciació, la Presentació o Candelera i l’Assumpció. La festa d’avui obre el cicle de Nadal, que es tancarà per la Candelera. És el dia en què tradicionalment es munta el betlem o pessebre.

Diguem d’entrada que no s’ha de confondre la concepció de Maria (que és quan en el si de sa mare, santa Anna, un òvul d’aquesta va ser fecundat per un espermatozoide de sant Joaquim) amb la concepció de Jesús (que és quan en el si de Maria un òvul d’aquesta va ser fecundat per l’Esperit Sant o per no se sap qui, però en qualsevol cas per cap home de carn i os, segons l’ortodòxia). En aquest segon cas, es va produir el prodigi biològic més extraordinari de l’espècie humana: una dona que té un fill essent verge i sense la intervenció de cap home ni cap banc d’esperma. Però d’això en parlarem un altre dia. Ara som en el tema de la concepció de la Mare de Déu. Aquest fet ja era celebrat en temps molt antics. Cap al segle V a les terres d’Orient ja se celebrava la festa de la Concepció de la Mare de Déu, el dia 9 de desembre, que és exactament nou mesos abans de la diada del seu naixement (8 de setembre). Lògic. Però com va ser concebuda la Mare de Déu? Segons la creença cristiana Maria va ser sempre —i encara és— verge, perquè, segons aquesta creença, per a una dona la virginitat és l’estat de màxima perfecció. Per als teòlegs medievals —o no tan medievals— el sexe sempre té alguna cosa de pecat, encara que sigui lleu (quan es fa dins el matrimoni i procurant fer via). La Mare de Déu no podia, per tant, tenir el més mínim rastre de taca. Però fins i tot la mateixa Maria no podia ser fruit del pecat, encara que fos lleu. Per això aquells llunyans i obscurs teòlegs arribaren a dir que els pares de Maria la conceberen donant-se un bes en els llavis. Crec que algunes monges també arribaren a ensenyar a les seves víctimes que amb una besada en els llavis una noia podia quedar prenyada. Com santa Anna.

Dèiem que des de temps antics se celebrava a Orient la festa de la Concepció de la Mare de Déu, festa que en el segle VIII es va començar a escampar per l’Occident cristià, gràcies a l’Imperi Bizantí. Se celebrava, però, la concepció de Maria en el cos de santa Anna i res més. Tanmateix, a partir del segle XII les coses es van complicar, perquè va sortir un tema de debat que no es va tancar fins al segle XIX: si la concepció va ser immaculada o no. En tots aquests segles  —vuit-cents anys— els teòlegs, bisbes, capellans, frares i altra gent desenfeinada van mantenir una intensa disputació sobre si la Mare de Déu va ser concebuda amb pecat original o sense. Com que alguns lectors no entendran de què va la pel·lícula, direm que, segons la visió catòlica, el pecat original és el que tenim tots quan naixem, perquè heretam el que van cometre Adam i Eva, consistent a menjar una poma que no podien menjar. És a dir que per una punyetera poma tots els humans naixem amb una tara i culpalbles d’una falta que no hem comès.  La falta es perdona amb el baptisme en virtud de la redempció de Crist. Un poc mal d’entendre, ja ho sé. La cosa és si la Mare de Déu, com a humana, també tenia aquesta tara, o bé si, per especial privilegi de Déu, va néixer sense la màcula —in-maculada—, perquè la mare d’un déu no pot anar pel món d’aquesta manera. Il·lustres filòsofs i teòlegs defensaren el primer punt de vista, com Albert el Gran, Tomàs d’Aquino i tots els dominicans. Altres, com Ramon Llull o Duns Scot, defensaren el segon, especialment els franciscans; per això en els establiments franciscans trobareu profusament la iconografia de la Immaculada Concepció. Van ser molts de segles d’equilibris: mentre uns parlaven de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu, altres parlaven de la Concepció de la Mare de Déu Immaculada, que és ben diferent. De vegades els dos bàndols es posaren intransigents: al final del segle XV la Universitat de París va acordar de no admetre cap membre que no juràs defensar la immaculada concepció de Maria. En el nostre país, a més de Ramon Llull, defensaren la tesi de la concepció immaculada altres il·lustres escriptors com Francesc Eiximenis o Bernat Metge. La seva influència va fer que el rei Martí l’Humà establís la festa de precepte de la Immaculada Concepció a tota la Corona d’Aragó, el 8 de desembre, l’any 1390.  Érem uns avançats. Però a escala universal la discussió teològica continuà ben encesa. En el segle XVII el protestantisme negà rotundament la concepció immaculada de Maria. Però entre els catòlics la Immaculada Concepció guanyava fans de cada dia, convertida en senyal d’identitat del catolicisme posttridentí. A mitjan segle XV la portuguesa Beatriz da Silva fundà l’ordre de les monges concepcionistes, que s’estengué pertot arreu. En el segle XVII la Immaculada Concepció va ser declarada patrona de Portugal i d’Irlanda; en el XVIII Carles III la declarà patrona d’Espanya; i en el XIX, la feren patrona dels Estats Units, del Brasil i d’altres països. El 1644, el 8 de desembre va ser declarat festa de guardar en tots els regnes de la monarquia hispànica, i el 1708 en tota la Cristiandat. Per a rematar tant de succés, i perquè no restàs cap dubte sobre la qüestió, el 1854 el papa Pius IX va proclamar el dogma de la Immaculada Concepció, que estableix que si bé tots els mortals naixem amb el pecat original, que s’esborra amb la redempció i el baptisme, en el cas de la Mare de Déu la redempció tenia efectes retroactius i va fer que Maria fos preservada ja abans de la concepció de contraure la taca. A partir d’aquell moment va començar la pràctica d’imposar a les dones els noms d’Immaculada i de Concepció. Una forma italiana —Concetta, és a dir, ‘concebuda’— va arribar a Espanya, on es reinterpretà com a Conchita, amb adaptació del sufix com si fos un diminutiu. D’aquí sorgí la forma Concha. Una i altra, Conxa i Conxita, van passar de l’espanyol al català, amb grafia adaptada.

La iconografia de la Immaculada Concepció apareix en el Renaixement: una dona resplendent amb la lluna sota els peus i una corona de dotze estels, elements que semblen sortir d’un passatge de l’Apocalipsi de Sant Joan. Els dotze estels acabarien a la bandera de la Unió Europea, tot i que hom procura no motar gaire sobre aquest origen marià. La iconografia definitiva de la Immaculada Concepció, les puríssimes (la Verge vestida de blau i blanc, voltada d’àngels en les pintures i esclafant la serp temptadora o la mitja lluna dels temuts turcs, associada a la victòria de Lepant) apareix durant el barroc i hi van contribuir les pintures de Zurbarán, Ribera o Murillo. D’aquest darrer és aquesta Puríssima d’aquí baix, amb aquesta careta preciosa i aquests angelets que fan mengera. I aquesta història d’avui va crear el costum de pronunciar aquella frase ritual en entrar a les cases: «Ave Maria Puríssima», que rebia la resposta «sens pecat concebuda». O, abreviat, «Ai Maria» i «concebuda», que sentia jo de petit; sense entendre el perquè d’aquell estrany cerimonial.

A Mallorca la idea de la concepció sense taca original va anar guanyant adeptes en els segles XVI i XVII, l’època en què el debat va ser més encès. Si anau a la catedral de Mallorca, mirau damunt el portal major la bella imatge de la Puríssima esculpida en el segle XVI, durant el pontificat d’un bisbe immaculista, amb la iconografia pròpia d’aquell moment (una Mare de Déu que baixa del cel dreta damunt la lluna, amb la corona de dotze estrelles i voltada d’una col·lecció d’objectes que corresponen a altres tantes metàfores bíbliques procedents de lletanies de la Mare de Déu de Loreto). També a mitjan segle XVI s’instal·laren a Sineu les monges concepcionistes, en el palau reial, que el rei Felip (I d’Aragó i de Mallorca, II de Castella) els va regalar, amb la qual cosa no l’hem pogut visitar durant tot aquest temps. En el XVII la Immaculada Concepció va ser declarada pels jurats patrona del Regne de Mallorca i encara ho és. A Palma, en els segles XVI i XVII respectivament, es fundaren el convent de la Concepció (de les agustines), en el carrer del mateix nom, i el monestir de la Puríssima Concepció (de les caputxines), que sobrevisqueren a la destrossa de Mendizábal. Després de la proclamació del dogma, a Palma erigiren una nova església (la dita usualment Sant Magí) a l’advocació de la Immaculada Concepció. És curiós que, malgrat tanta presumpta devoció a la Puríssima, el nom de Concepció ha estat tradicionalment escàs a l’illa, i Immaculada sembla que és un de tants noms recents introduïts després de perdre la tradició de posar el nom dels avis.

Doncs molts d’anys, Immaculada, Imma, Concepció, Conxa, Conxita i Ció.

Avui és Sant Nicolau. Bastaria dir Sant Nicolau, perquè aquest és el principal i primer, però com que de Sant Nicolau n’hi ha d’altres —és clar que de posteriors i secundaris—, li diuen Sant Nicolau de Bari (els occidentals) i Sant Nicolau de Mira (els orientals). El seu nom en italià, Nicola di Bari, podria desorientar més d’un seguidor de la música romàntica, i que consti que un servidor és més devot del cantant dels festivals de Sanremo que del sant d’avui. El nom del nostre sant, i de tots els qui amb ell fan festa, és un nom grec, Νικόλαος (Nikolaos), format per νίκη (níke), ‘victòria’, i λαὸς (laós), ‘poble’; és a dir, ‘victòria del poble’, o potser ‘poder del poble’.

Sant Nicolau és un dels grans sants, si miram el seguiment que té (més de dues mil esglésies en tot el món), sens dubte un dels sants més populars del cristianisme. Va néixer en una família cristiana i benestant, allà cap al segle III i al lloc dit Pàtara de Lícia (Anatòlia, és a dir, Turquia).  Quan era petit, els seus pares van morir de pesta i va restar sota la custòdia del seu oncle, també Nicolau, que va ser bisbe de Pàtara. Amb la fortuna rebuda dels pares Nicolau va començar a ajudar els necessitats. Conten que un pare de tres filles, com que no podia casar-les per manca de recursos, les va posar de prostitutes. I a l’instant va aparerèixer per la casa el nostre Nicolau durant tres dies seguits amb una bossa plena de monedes d’or, però no per a solucionar cap urgència personal sinó per a solucionar el problema del dot de les tres fadrines, que així es pogueren casar i salvar-se del pecat. Cal dir que l’home va deixar les monedes dins les calces de les noies —però calces en sentit valencià i mallorquí—, que s’estaven eixugant a la xemeneia. O aquesta és la versió oficial: ves a saber per què les noies s’havien llevat la roba. Aviat va deixar el seu poble i se n’anà a Mira (ara Demre, Turquia), on es va fer capellà i on va ser nomenat bisbe per aclamació popular. D’aquesta etapa es conta que un dia es trobà amb un depravat carnisser que havia mort tres infantons —que s’havien perdut i havien anat a parar a casa seva— i ja els tenia salpebrats a punt de cuinar com si fossin porcellins. El bisbe els ressuscità en un prodigi espectacular que segles més tard repetiria amb la mateixa facilitat el nostre Vicent Ferrer (el de València, no el de l’Índia). Encara era època de persecucions de cristians, i ell també va rebre. Fou empresonat durant la persecució de Dioclecià, però pocs anys després tingué la sort de beneficiar-se de l’amnistia de Constantí (313), i va poder continuar fent de bisbe i ressuscitant infants. També diuen que la seva intercessió va salvar de la mort tres homes (militars o notaris, segons les versions) que havien estat condemnats injustament i que en una altra ocasió va salvar els marins d’un vaixell que portava una càrrega de blat i que va ser víctima d’una tempesta. I ja que parlam de blat, una vegada que hi havia fam pel seu redol va convèncer —amb molta feina— uns mariners perquè descarregassin i deixassin a Mira una part del blat que portava un vaixell atracat al port, que anava destinat a l’emperador. El blat descarregat ajudà a paliar la fam de la gent del lloc, i quan el vaixell arribà a la seva destinació, portava la càrrega de blat ben sencera. Alguns diuen —i altres neguen— que va participar en el concili de Nicea, el 325, en què Constantí va fer decidir als bisbes participants, i per la vida directa, que Jesús era Déu. Va morir un 6 de desembre, curiosament el dia del seu sant, i les seves restes van ser enterrades a la catedral de Mira, on estigueren fins al 1087. En aquell moment, com que els turcs havien ocupat aquella part de l’Imperi Bizantí,  per a protegir aquells ossets una expedició de tres naus i 62 mariners sortida de Bari anà a agafar les despulles i les dugué a la dita ciutat. Carregaren el sant damunt un carro i decidiren que el dipositarien en el lloc on els bous s’aturarien. I s’aturaren en el monestir benedictí de Sant Miquel Arcàngel, amb gran gaubança dels monjos, que feren una nova i gran església per a acollir tan sagrades despulles. Els venecians, envejosos dels de Bari, també anaren a Mira a veure si trobarien ossos del sant, i es veu que encara en trobaren algun i el dugueren a l’església de Sant Nicolau del Lido, que esdevingué un lloc important de culte. Les despulles del Sant, tant quan eren a Mira com ara a Bari, exuden un líquid amb aroma de roses que diuen que té poders màgics. Cada 6 de desembre en treuen un flascó que no m’estranyaria que el venguessin en petites dosis a la shop de l’església. Ja anam veient que aquest és un sant que té molt de suc.

Quan era bisbe no sols ressuscitava nins sinó que sentia per aquests un gran amor i sempre els feia regals. Per això és considerat protector dels infants, tot i que això no sembla haver-li creat cap mena d’antipatia per part d’un cert sector del clergat catòlic. Per extensió tutela els escolars i els estudiants. I amb els miracles que va fer, per força ha de ser patró de molta gent: mariners, pescadors, apotecaris, perfumistes, vidriers, boters, advocats, notaris, víctimes d’errors judicials, homes de 30 anys encara no emancipats, persones estèrils  i noies que cerquen marit; tot això amb variacions segons els països. En neerlandès el nom de Sant Nicolau ha evolucionat fins a Sinterklaas, i  a Flandes i als Països Baixos és costum que el dia 5 o 6 de desembre el sant —arribat en vaixell d’Espanya— desfila pels carrers cavalcant un ase i porta regals i bombons als infants, que aquests troben, quan s’aixequen, al peu de l’arbre de Nadal. Aquest costum fou traspassat a Amèrica per immigrants neerlandesos que en el segle XVII fundaren New York. Allà continuà la tradició, però en el segle XIX el nom de Sinterklaas es corrompé en Santa Claus, que és aquest personatge ara universal que hem de suportar per Nadal en forma de ninot invasor penjat a finestres i balcons. És el Father Christmas dels anglesos i canadencs i el Père Noël dels francesos, competidor dels Reis d’Orient i del tió catalanesc. I el seu vestit blanc i vermell va ser promogut universalment per un dissenyador que treballava per a les campanyes publicitàries de la Coca-Cola durant la dècada dels trenta, si bé aquests colors ja s’havien usat un poc abans.

Sant Nicolau és representat vestit de bisbe amb mitra i bàcul i amb algun dels elements de les seves miraculoses proeses: els tres infants salvats de l’olla, les tres bosses d’or o els tres condemanats a mort que salvaren la pell. Ja veieu que tot anava de tres en tres. És el patró de Rússia, de la Universitat de Valladolid, i, al nostre país, de la ciutat d’Alacant, des d’on parteix per a anar cap al nord d’Europa a repartir presents. Com a patró dels navegants li aixecaren capelles al port de Barcelona, al de Ciutadella i al port mallorquí de Portopí. Aquesta darrera església encara subsisteix, tot i que els estúpids canviatopònims, ara tan de moda, li canviaren el nom de Sant Nicolau pel de Sant Pere Claver. A Palma és el titular d’una de les cinc parròquies històriques —afegida un poc a posteriori a les quatre fundacionals— i té o ha tingut capelles a la Seu i a moltes esglésies. No és estrany que el nom de Nicolau sigui un dels més tradicionals, amb l’hipocorístic Colau i la forma alterada Micolau, que deien abans els meus avantpassats. Curiosament, el mateix canvi de consonant que han fet —totalment o parcialment— en bielorús, eslovè, hongarès, lituà, polonès, txec i ucraïnès.

Doncs molts d’anys a tots els qui fan festa.

Avui és Santa Bàrbara, una altra verge de tardor, màrtir per la causa i personatge probablement fruit de la imaginació de fervorosos redactors de textos propagandístics —especialment el fecund Jaume de Voràgine— i de la fabricació en sèrie de vides exemplaritzants. Però no renunciem a delitar-nos en la seva llegenda, indubtablement encisadora. A més, si la despatxàssim sense més, què faríem quan fan trons?

La nostra heroïna va néixer cap al segle III a Nicomèdia (avui Izmit), una ciutat de l’Àsia Menor pròxima a l’actual Istambul, que en aquell temps era —Nicomèdia i no és comèdia— la ciutat més important de l’Imperi d’Orient, almenys fins que va ser superada per la nova Constantinoble, que Constantí féu capital de l’Imperi algunes dècades després de la mort de la santa. El seu és un nom grec (βαρβαρα, barbara), que significa ‘estrangera’, naturalment forma femenina del βαρβαρος (barbaros) dels bàrbars, de les barbaritats i dels barbarismes. Aquesta Bàrbara va tenir la dissort de tenir un pare molt peculiar, diríem que bastant bàrbar, en el sentit actual del terme. Diòscur, que es deia el progenitor, era un home ric, de rigoroses conviccions paganes i un obsés i gelós patològic que no va tenir altra idea que tancar la filla dins una torre per a protegir-la del perill dels homes. La noia es passava la joventut reclosa entre les quatre parets, si bé tenia totes les comoditats, diverses criades i bons preceptors. Però tancadeta i isolada del món. Qualsevol persona en aquestes condicions s’hauria avorrit com una autèntica ostra, però Bàrbara tenia una distracció que l’absorbia completament: resar i pensar en Déu, que havia entrat en el seu cor i l’havia feta cristiana. Com que no podia tenir imatges ni res que descobrís —sobretot al pare, fanàtic pagà— la seva fe, va fer afegir una finestra a les dues que tenia la torre, amb la qual cosa les tres finestres li representaven la Santíssima Trinitat. Al final, el pare descobreix el guisat i el molt salvatge se’n va directe a denunciar-la al magistrat romà. Aquests no anaven de bromes amb els cristians, i el jutge va emetre una sentència encara més bàrbara que totes les barbaritats imaginables: la va condemnar a ser decapitada, amb la particularitat que la sentència havia de ser executada pel mateix pare, després de dos dies de turments. Durant dos dies va ser assotada amb vergues que en tocar el cos de la víctima tornarven plomes de paó, vejats miracle.  Aquests miracles solen ser habituals en casos de martiri, però no s’acaba d’entendre per què no duren tot el procés. No, després de les plomes vingueren els ferros roents, que no es convertiren en res, la destrossa dels pits i finalment la decapitació, de la mà del subnormal del pare. Però després de la macabra feina, el pare botxí va ser fulminat per un llamp, sortit de la justícia —un poc misses dites— de Déu. Per aquest motiu Santa Barbara és la protectora contra els llamps, i, ja que hi érem, també protectora contra la mort amb foc, i patrona de bombers, artillers, minadors i de tots els qui juguen amb foc. Només en sentit real, perquè altrament no acabaríem mai. També es diu santabàrbara el lloc on guarden la pólvora i municions en un vaixell de guerra. I encara, per la cosa de la torre, Santa Bàrbara té cura dels arquitectes i enginyers. Tota una pluriocupació per a compensar els temps que va estar inactiva dins la torre. Les seves restes —o les de qui sigui— reposen a l’església homònima de Burano (Vèneto). És representada amb una torre i amb alguna ploma de paó.

En els Països Catalans ha tingut força devoció —els llamps fan molta por— i el seu nom és un dels tradicionals. El 1734 fou declarada “patrona adjunta” de Mallorca, al costat del patró principal, Sant Alonso Rodríguez, proclamat un segle abans. I Bàrbara és el nom d’una de les 9 magnífiques campanes de la catedral de Mallorca, la segona en volum, construïda el 1765. En el domini de la fraseologia la santa nicomediana ha generat aquella famosa expressió “recordar-se de Santa Bàrbara només quan trona”, aplicada a aquells que només vénen a tu quan t’han de menester.

He incorporat al blog una nova secció, etiquetada amb la categoria Llegenda àuria. Es tracta d’uns posts, d’un to marcadament lúdic, que amb l’excusa de fer una glossa del sant del dia, introdueixen elements de cultura popular, història i onomàstica. La cosa va començar quan un dia em va passar pel cap fer un comentari jocós al Facebook sobre la santa del dia (concretament Santa Úrsula, personatge envoltat per una fabulosa llegenda origen de la festa de les Verges). Ho vaig repetir amb altres sants i, com que rebia mostres de complaença i comentaris afalagadors que m’estimulaven a continuar, així ho vaig fer, amb uns comentaris de cada vegada més llargs. Després d’un mes llarg d’assaig, crec que aquests textos poden passar a ser posts d’aquests blog. El fecund i imaginatiu Jaume de Voràgine, creador d’un bon nombre de membres del santoral catòlic, m’ha donat el nom de la secció. Em sap greu si això és un plomet per als lectors d’aquest blog interessats bàsicament en els temes de llengua, que, evidentment, continuaran apareixent. Però també en els posts del santoral es trobaran elements de normativa lingüística, com la qüestió Ignaci/Ignasi que surt en el post que precedeix aquest. Els interessats a llegir els textos passats d’aquest peculiar santoral els poden recuperar pitjant sobre Llegenda àuria, a la llista de categories de la dreta.