Sant Tomàs


Avui és Sant Tomàs, almenys segons la tradició secular i d’ençà del segle IX. Això ho dic perquè aquest és un dels sants deportats pel papa Montini: el 1969  la festivitat va ser traslladada al 3 de juliol, amb l’excusa que era convenient que no interferís amb l’Advent. Però com que aquí no reconeixem més autoritat sobre el santoral que la de la tradició, avui és Sant Tomàs. Només faltaria que haguéssim de canviar el nom a les nombroses fires de Sant Tomàs, que sempre s’han celebrat per Sant Tomàs, i dir-ne Fira de San Pedro Canísio, que és el sant oficial d’avui. O que el mes de juliol haguéssim de dir “Per Sant Tomàs fred al nas”, com si ens faltàs una aigua. No ens cansarem de lamentar la destrossa vaticana sobre la cultura popular que va representar l’alteració del santoral tradicional i de demanar als catòlics un enèrgic sollevament contra aquella impostura.

El nostre protagonista d’avui és un dels dotze apòstols de Jesús, però sobre la seva identitat les coses no són clares de tot. Si hi ha coses clares sobre aquell col·lectiu. Tomàs és un nom d’origen arameu, que significa ‘bessó’, però no bessó d’ametlla sinó bessó que té un germà bessó. Tanmateix, no se sap si Tomàs era un nom arameu sortit del mot comú t’oma o te’oma (‘bessó’) o si era simplement un sobrenom, amb aquest significat, que s’aplicaria a l’apòstol, el qual en aquest cas tindria un altre nom (i un altre bessó). Sembla que Tomàs no era un nom en ús en el segle I. En grec bessó és didymos, i l’evangeli de Joan parla del sant com de “Tomàs, dit didymos“. En definitiva, l’arameu T’oma (fos nom o sobrenom) es va convertir en el grec Θωμάς, aquest en el llatí Thomas i aquest en el català Tomàs. Algunes fonts denominen Sant Tomàs com a Judes, i altres l’identifiquen amb Judes, el germà de Jaume.  I n’hi ha alguna que indica que el germà bessó de Sant Tomàs era el mateix Jesús. Total, que no en traurem aguller.

Doncs anem a l’evangeli; el de Joan, que és el més “literari”, per cert. El nostre Tomàs és tot un exemple d’esperit crític i d’aplicació del dubte metòdic, que tan bons resultats donen a la recerca. Informat de la resurrecció de Jesús, digué que no ho creuria fins que veiés les mans foradades del Mestre i ficàs el dit dins la ferida de la llança en el costat.  Cosa que va fer tan bon punt tingué el ressuscitat davant. Després de la metòdica penetració digital, l’incrèdul va quedar convençut i confortat. Per això quan algú mostra dubtes seriosos davant allò que li asseguren i vol experimentar-ho per ell mateix, diuen “hi vol ficar el dit, com Sant Tomàs”.

Segons la llegenda teixida entorn del nostre sant (a partir dels Actes de Tomàs, del segle III, i la Llegenda àuria, del XIII), l’any 52 va anar a predicar a l’Índia, concretament a Kerala, on hi havia una comunitat de jueus i on regnava un rei dit Gudnafar, que la historiografia moderna ha descobert que és un personatge real: el rei Gondofares, dit en armenià Gastafar, que hom ha identificat amb Gaspar, el rei d’Orient. Doncs Tomàs s’hauria guanyat l’amistat d’aquest rei i hauria predicat entre la comunitat jueva, però es veu que convertí més els no jueus que els jueus —entre ells la família reial— i fundà set esglésies i féu molts de miracles. També es diu que va ser un solvent arquitecte que va construir un gran palau per al rei. Durant una absència d’aquest, va repartir entre els pobres un tresor que el dit rei li havia confiat. El monarca va agafar una monea descomunal i el va condemnar a ser escorxat i cremat, però Tomàs va tenir una oportuníssima ocasió per a salvar la pell: va ressuscitar el germà del rei —sí, sí—, que s’havia mort aquells dies, i amb aquest estratagema va ser alliberat. Llavors partí cap a altres parts de l’Índia a fer la seva feina. Fins que un dia un altre rei li va fer adorar un ídol i Tomàs amb una simple ordre el va fer fondre com si fos de cera. El summe sacerdot el travessà amb l’espasa. Ja te’n donaran.

En tot cas, segons la tradició, va ser martiritzat un 21 de desembre del 68 (o del 72) a un lloc dit muntanya de Sant Tomàs, a Mylapore, avui barri de Chennai (Tamil Nadu, Índia). El 232 les reliquies van ser portades a Edessa (ara Turquia) per un mercader, i el 1258 van ser traslladades a Occident i ara són a la basílica de Sant Tomàs d’Ortona (Itàlia). En el lloc de la seva mort i primera tomba, en el segle XVI s’hi construí l’església de Sant Tomàs, que al final del XIX fou substituïda per una gran basílica neogòtica.

I, com dèiem al principi, és el temps de la fira de Sant Tomàs. A Palma era la gran fira de l’hivern. Situada principalment a la porta de Sant Antoni i a l’explanada de les Enramades (a la part exterior de la murada, al començament del camí de Manacor), s’hi venien indiots, porcs —vius, és clar— i tota classe de provisions per a les festes de Nadal. Un formiguer de gent i una festa de categoria. Ara només en queda el mercadet de figuretes de betlem, mesclades amb ridículs vestits de Pare Noel, a la plaça Major. A Sineu la fira de Sant Tomàs continua essent un lloc de trobada de molta gent al voltant del món de les matances. També és important la fira de Sant Tomàs a Blanes, artesana i de productes de Nadal. De temps antic el dia de Sant Tomàs hi ha hagut fira a Vilafranca del Penedès, avui la Fira del Gall, de la famosa raça penedesenca. I ara ens diran que Sant Tomàs és el 3 de juliol. Au, venga.

Doncs molts d’anys a tots els Tomassos i Tomasses, llevat que siguin catòlics submisos que vulguin passar calor el juliol.

 

1 comentari

1 comentari rebut

    1
  1. Joan - 21 desembre 2011 12:57 pm

    Això de “Per Sant Tomàs, fred al nas” ara ho deuen dir per devers Austràlia.

Podeu deixar un comentari