Avui és Sant Gabriel. Segons la vella tradició, no segons els calendaris oficials actuals. Sant Gabriel és una altra víctima del papa Montini, qui el 1969 el va traslladar al setembre, amuntegat amb els altres dos arcàngels, Miquel i Rafel. De petit jo celebrava el meu sant —abans tothom celebrava el seu sant— el 24 de març, quan la primavera ens regalava un esclat de llum i de flors. Però el papa Pau VI va passar la festa a la tardor, al dia de Sant Miquel, diuen que perquè no volia que durant la quaresma hi hagués sants i festes. Sempre m’he rebel·lat contra aquest canvi, que em fa anar de rellogat a la diada de l’arcàngel militar. I per a mi Sant Gabriel sempre serà avui.

Amb Sant Gabriel deixam els homes i les dones de carn i passam a una categoria més desconeguda i intrigant, els àngels. Però què dimonis és un àngel? El diccionari ens dóna la definició “Ésser espiritual que, segons les religions bíbliques i alcoràniques, és intermediari entre Déu i l’home”. Però un servidor es declara incompetent per a entendre què vol dir ésser espiritual i fins i tot esperit, llevat del que venen a les farmàcies. Doncs ho deixarem així. Si això no ve de més enrere, que segurament sí, els àngels ens apareixen a la religió hebraica. Àngel és una paraula que ve de l’hebreu malakh, que vol dir ‘missatger’. D’aquest malakh es formà el grec aggelos o angelos; d’aquest, el llatí angelus i d’aquest, el català àngel. El primer àngel documentat que va exercir la funció de missatger de Déu va ser aquell que va aturar la mà d’Abraham quan aquest es disposava ni més ni pus que a escabetxar el seu propi fill. Un altre —aquest identificat: Gabriel— va anunciar a Maria una gravidesa tan gloriosa com enigmàtica. Un altre tranquil·litzà Sant Josep quan ja pensava que mai més no es podria posar el capell. Una legió d’àngels anuncià als pastors el naixement resultant d’aquella gravidesa. Un àngel consolà Jesús i li degué dur noves del Pare a l’hort de les Oliveres. Un àngel o uns quants comunicaren a les Santes Dones la resurrecció de Crist. Àngels diversos aparegueren als sants i els donaren instruccions quan anaven més desorientats. I, en fi, els àngels sempre apareixen en el moment més oportú per a anunciar alguna cosa important o portar una ordre de la superioritat. Lament profundament que cap d’ells no s’hagi dignat de venir-me a veure i fer-me saber quan serà que passarà alguna d’aquestes coses que tant esper. No sabem quants d’àngels hi ha, però deu ser una cosa grossa: si tenim en compte que hi ha un àngel que protegeix cada persona, com a mínim hi ha d’haver al voltant de 6.000 milions d’àngels, i ja no diguem si hi ha éssers igualment protegits a altres parts de l’Univers. Sort que no mengen ni consumeixen recursos. Tampoc no sabem si hi ha àngeles, tot i que el sexe dels àngels és un dels temes que més ha estat debatut entre els humans. La iconografia ens els mostra com a éssers amb forma humana, rossos, exageradament joves, de pell fina i faccions delicades —cosa que no ens ajuda gens en el referit dilema del sexe— i amb unes ales immenses, tot i que normalment estan aterrats i no en situació de vol. L’angeleria té una jerarquia que la fa assemblar a una institució militar. Sant Tomàs d’Aquino, que entenia molt d’àngels —es veu que havia parlat amb molts— diu que estan organitzats en una escala de nou graus: àngels rasos, arcàngels, principats, potestats, virtuts, dominacions, trons, querubins i serafins. Els darrers, que tenen tres parells d’ales, com Àngel Colom, són l’alta aristocràcia angelical, resident prop de Déu com els grans nobles voltaven el monarca. Com se sap, en el principi dels temps, una facció dels àngels liderats per Llucifer o Satanàs, es van insubordinar i van ser castigats a l’Infern. I es convertiren en els dimonis, lletjos, peluts, amb la pell vermella i amb banyes.

Passem a Sant Gabriel. Aquest és un arcàngel, és a dir, un àngel del segon grau de l’escala. Com si diguéssim un suboficial o un tinent. Els arcàngels són un grup selecte, més gran o més petit segons les religions, però sempre un grup reduït: els tres clàssics que veneren les tres grans religions (Gabriel, Miquel i Rafel) i alguns altres que aquí no els coneix ni sa mare, llevat del primer (Uriel, Suriel, Ragüel, Remiel, Zadkiel, Jofiel, Haniel o Camael). Tots tenen un nom que acaba en –el, que és una de les paraules per a referir-se a Déu en hebreu. El seu nom, teofòric, significa, doncs, alguna cosa relacionada amb Déu. Sant Gabriel, el missatger per excel·lència, devia ser agraciat amb altes qualitats, perquè el cap suprem li encomanava les missions de més categoria i el contacte amb la gent més distingida. Com hem dit, anuncià a Maria el naixement del seu fill Jesús i la mateixa cosa va fer amb la mare de Joan el Baptista, Santa Elisabet; molt abans es presentà al profeta Daniel i li donà explicacions de les seves visions, dictà a Mahoma tot l’Alcorà —quina feinada i quina preparació— i acompanyà aquest profeta en la seva ascensió al cel. Li agrada la lluna i el color blau, és representat amb un lliri blanc a la mà mentre en l’altra té una trompeta preparada per a anunciar la fi del món i cridar tothom a formar per al Judici Final.

Gabriel significa ‘força de Déu’ o ‘home de Déu’. És un dels noms molt usuals en el nostre país, on també és un cognom. A l’Edat Mitjana era poc usual —va agafar força a partir del segle XV— i no hi ha en el nostre país cap poble que es digui Sant Gabriel, ni grans esglésies antigues dedicades a aquest sant. Hi ha una forma femenina Gabriela, molt menys usual que Gabriel. A Mallorca s’ha usat tradicionalment l’hipocorístic Biel, que podria ser contracció de la variant alterada Grabiel, però no té per què ser necessàriament així, perquè aquesta variant no la tenim per usual ara a l’illa. Briel hauria pogut derivar aviat en una forma més simple i pronunciable, Biel. En canvi, sí que s’ha usat la forma Cabriel, amb canvi de consonant, que també es troba en alguns dialectes italians. Quan jo vaig néixer, els meus avis materns van fer mans i mànigues perquè a mi no em diguessin Biel —que no els agradava— sinó Gabriel, i aquest és el nom que m’han dit sempre en família. Però la generació dels avis no em va dir mai Gabriel sinó Cabriel. Al meu avi patern tothom li deia Biel, però, segons l’àvia, de petit li deien Cabriel. Gabriel, amb g o amb c, és el nom que m’ha dit la gent que m’estima, i el nom que ens agrada és aquell que hem sentit de llavis dels qui ens estimen. Ja em disculpareu aquesta digressió interessada.

El dia de Sant Gabriel es va celebrar durant segles el 18 de març, no sabem a partir de quan. En qualsevol cas la festa sempre fou al voltant de l’equinocci de primavera, un moment que s’ha festejat d’ençà de la més remota antiguitat. Dels egipcians als romans, passant pels grecs i altres cultures, se celebrava el final del temps fred, en què la natura és morta, i el renaixement de la vida representada pels camps que començaven a brotar. El 1921 l’Església el va passar al 24 del mateix més, segurament perquè el dia 25 de març s’ha celebrat sempre l’Anunciació (feta per Sant Gabriel, evidentment), just nou mesos abans del naixement de Jesús. És el que toca: el naixement es produeix nou mesos després de la concepció, i en aquest cas se suposa que la concepció coincideix amb la visita de Gabriel a Maria, i amb això no vull insinuar res.

Sant Gabriel també anuncia la festa de Pasqua, que serà el diumenge següent a la primera lluna plena de primavera. Doncs que durant molts d’anys més ho puguem continuar a celebrar, amb esclat de flors i primaveres.

En aquest país, quan un espanyol diu una cosa mínimament assenyada sobre les llengües, el pujam als altars. És clar, com que només estam avesats a veure que desbarren a les totes, quan en surt un que es limita a dir allò que és de sentit comú, el veneram meravellats. Això és el que ha passat amb Juan Carlos Moreno Cabrera, professor de la Universitat Autònoma de Madrid, força conegut pels catalans sensibles a les coses de la llengua.

El professor que explicà als seus com funciona el nacionalisme lingüístic espanyol ara s’ha despenjat amb un article en què defensa les “guies de llenguatge no sexista”, que aquests dies són objecte de polèmica intensa després de la clatellada d’uns acadèmics. L’article, llarg, feixuc i repetitiu, mostra una capa d’erudició, potser més antropològica que lingüística, però evita d’anar al centre de la qüestió. Gran part de l’article s’estén a tractar de manera prou obscura la dualitat chomskiana competència i actuació, parella terminològica que surt 27 vegades. Quan pensàvem que estàvem debatent un tema d’estructures lingüístiques, Moreno ens diu que les estructures no importen, que el que importen són les percepcions que tenen el parlants i que cal planificar l’ús lingüístic en funció d’aquestes percepcions. Perquè les guies són planificació lingüística. Sort que ens diu que les estructures i la competència no són sexistes.  Fins i tot creu que en espanyol no hi ha cap morfema de gènere. Una creença que mal encaixa amb propostes de visibilització de les dones i tot això.

Una segona idea bàsica és la distinció que fa entre llengües naturals (“las que se hablan de forma automática e irreflexiva”) i les llengües cultivades, entre les quals hi ha el llenguatge administratiu. Suposam que també els registres científics i literaris. I aquí és on Moreno parteix de la premissa —que no demostra en cap moment— que aquestes llengües són sexistes, i doncs troba normal que s’intervingui per a evitar qualsevol “término con connotaciones masculinizantes” que puguin ofendre les percepcions de no se sap qui. Tot, respetesc, sense entrar en el fons de la qüestió, que és si aquests suposats “términos masculinizantes” són o no són formes no marcades, una qüestió no de percepció sinó d’estructures gramaticals.

En defensa de les guies diu que aquestes només recomanen, cosa que és falsa. S’han fet per a servir d’instruments a equips d’intervenció implacable sobre els textos. I sobretot han servit per a crear un estat d’opinió sobre els usos lingüístics, de confusió i de culpabilització de la gent que parla normal (o escriu normal en llengües cultivades).

L’article de Moreno s’ha escrit amb una escrupolosa planificació de les marques de gènere, evitant en tot moment l’ús de les polèmiques formes masculines/no marcades. Si bé, amb alguna possible distracció quan diu “Señoras y señores lingüistas, gramáticos y filólogos”. Li han escapat dos “términos masculinizantes”?

Intrigat, he cercat altres textos del mateix autor per a veure si també hi practicava l’acrobàcia lingüística. I, com era d’esperar, no és així. En els articles que he trobat a Internet, que no parlen de qüestions de gènere, el “masculí” genèric va a la grossa. Potser aquests articles no estan escrits en una llengua “cultivada” sinó en una llengua usada “de forma automática e irreflexiva”.

Cercant més informació sobre el popular professor, veig que encara podríem fer més observacions pertinents. En aquest sucós vídeo  el crític amb el nacionalisme espanyol exhibeix algun dels tics propis i més inveterats d’aquest nacionalisme, com és l’aversió a l’anglès. Una llengua que segons ell no serveix per a res. Als espanyols (entre ells els catalans) els és més útil aprendre el basc que l’anglès, arriba a dir.

Avui és Sant Josep. Sant Josep de Natzaret, però això no cal dir-ho, perquè aquest és el Sant Josep per antonomàsia i el primer sant d’aquest nom de la cronologia. I Josep és un dels grans noms dels Països Catalans. De Joseps, Joans i ases n’hi ha per totes les cases.

Nom hebreu, evidentment, que significa ‘Déu augmentarà’ o ‘Déu afegirà’. No que augmentarà ell, que com que és infinit ja no pot augmentar més, sinó que ens augmentarà a nosaltres el que tenim, tot i que d’ençà del 2007 deu estar de vacances o desaparegut. En hebreu és Yosef, nom molt antic (recordem que aquest era el nom del fill onzè de Jacob). De l’hebreu va passar a l’àrab amb la forma Yusuf, al grec Iosephos i al llatí Iosephus, d’on ve el nostre Josep i l’equivalent en totes les llengües, fins i tot el xinès Yue se. En llatí ja hi havia les variants Iosephus i Iosepus, que donen les formes amb f o ph (anglès Joseph, francès Joseph, alemany Josef) o amb p (italià Giuseppe, finès Jooseppi). Els que tenen peresa articulatòria diuen José (espanyol i portuguès). En català s’imposà la forma Josep sobre Josef. Ha generat una forma femenina, Josepa o Josefa, i la variant Josefina, i aquesta, l’hipocorístic Fina. En totes les llengües romàniques hi ha un hipocorístic masculí curiós: en català Pep (contracció de Josep) o Bep a Menorca; en espanyol, Pepe (contracció de l’antic Josepe); en italià Peppe, Beppe, Beppo, Geppe, Geppetto, etc.). No faceu cas de la llegenda urbana espanyola que diu que Pepe correspon a les sigles PP (padre putativo). En tot cas, aquestes sigles corresponen a una altra cosa que sí que és ben putativa.

Deia que Josep avui és un gran nom, un dels més estesos en el món, però no sempre ha estat així. En el nostre país, durant l’Edat Mitjana no hi havia ningú que es digués Josep, llevat dels moros i els jueus, que no veneraven Sant Josep, sinó l’esmentat fill de Jacob. Per què els cristians no tenien gens de simpatia pel nom de l’espòs de la Mare de Déu? Segons unes hipòtesis, perquè tampoc no en tenien gaire per un personatge que tenint una dona tan bella (d’acord amb les iconografies usuals) va viure tota la vida sense donar-li una mica de gust, i l’esposa va tenir un fill que vés a saber de qui era, però no de l’espòs, segons les ortodòxies. I ja se sap que hi ha coses que no són ben vistes. Però segons altres hipòtesis, els cristians no es posaven Josep perquè aquest era considerat un nom de moros i jueus, i calia diferenciar-se. Sigui com sigui, els nostres avantpassats medievals no tenien gaire devoció al pare no biològic de Jesús. No hi ha toponímia medieval sobre Sant Josep i als centres històrics de les ciutats trobareu esglésies dedicades —en època medieval— a qualsevol sant però no al desdenyat fuster verge.

Una festivitat de Sant Josep sembla que ja estava establerta en el segle X, però restava limitada a les grans abadies benedictines, els únics llocs on hi havia una certa devoció cap al sant. El nom Josep es començà a imposar tímidament a partir del segle XVI, que és quan la devoció —i rehabilitació— de Sant Josep va començar a escampar-se. Hi van contribuir especialment els frares carmelitans, els jesuïtes i la Contrareforma. En el segle XVII va començar la veneració de la Sagrada Família, és a dir Josep, Maria i Jesús. Els barcelonins i especialment l’arquitecte Gaudí en saben alguna cosa. El 1870 Pius IX va proclamar Sant Josep patró de l’Església Universal i, de passada, sant patró de la lluita contra el comunisme, què te pareix? I el fuster va anar agafant el paper de protector o patró de les famílies, els pares, les mares, els casats, els casadors, els viatjants, els immigrants, els fusters, els artesans, els agents immobiliaris, els enginyers i els treballadors en general. El 1890 Lleó XIII va declarar el dia de Sant Josep festa de precepte. El 1955 Pius XII va establir, a més, la festa de Sant Josep Obrer el dia 1 de maig, contraprogramant el Dia Internacional dels Treballadors o Festa del Treball, creat pels socialistes el 1889.

Sant Josep és un personatge realment misteriós. Només en parlen els evangelis de Mateu i de Lluc, i sols hi fan referència quan parlen del naixement de Jesús i quan el de Lluc conta l’episodi aquell en què Jesús, amb 12 anys, es perd i el troben en el temple discutint amb els doctors. En els textos canònics ja no hi ha cap altra referència fins que en parlen els pares de l’Església (Justí el Màrtir, Orígens, Ciril de Jerusalem, Ambròs, etc.). Els evangelis diuen també que era tekton, paraula que s’ha traduït per fuster, però que ben bé es pot traduir per artesà en general, o sobretot els qui treballen fusta, ferro o pedra. Jesús, segons la tradició, feia de fuster, o el que sigui, amb son pare fins que començà l’activitat pública. Josep, sempre segons les fonts cristianes, sembla que aleshores ja no hi era. Altrament hauria recollit el cos del seu fill després de la crucifixió, cosa que va fer Josep d’Arimatea. Ja se sap que l’Església catòlica diu que era casat amb Maria però que vivien com si fossin germans; altrament l’esposa no hauria pogut gaudir de la perfecció de la virginitat perpètua, com exigia el guió. Segons l’evangeli, quan després d’uns quants mesos de feina a la construcció, Josep tornà a casa es trobà la seva dona amb un bombet i tot d’una pensà a repudiar-la. Però un àngel li va treure les castanyes del foc, i la parella continuà fent vida normal sense que els veïns s’escandalitzassin per res. Tanmateix, l’Església ortodoxa, d’acord amb el protoevangeli de Jaume (Jaume el Just), creu que Josep i Maria només estaven promesos i que l’home era vidu d’una altra dona dita Salomé, amb qui tenia alguns fills: els germans de Jesús esmentats en els evangelis, Judes, Josep, Jaume (el dit Jaume el Just, que fou el cap de l’Església de Jerusalem), Lísia i Lídia. Segons  el dit protoevangeli, Déu va triar un Josep vidu i vell per a vetllar per Maria, i, tot i que es casaren, l’edat de l’afortunat va determinar un matrimoni sense sexe i la reproducció va anar a càrrec de l’Esperit Sant. Seguint aquesta línia, la Història de Josep el fuster, un text apòcrif escrit a Egipte en el segle V, explica que Josep, a 99 anys i després de la mort de la seva dona Salomé, va tenir cura de Maria, de dotze anys, i s’hi casà quan la nina en féu catorze. I el provecte marit va tenir la sort de viure fins a 111 anys, gaudint de bona salut i treballant a la fusteria fins al darrer dia. En qualsevol cas, la figura de Josep era inicialment incòmoda per als primers teòlegs, que no sabien fer encaixar tots els fets: matrimoni, paternitat, virginitat, i àdhuc el problema que creava el fet de la paternitat no biològica de Josep per a fer quadrar la descendència directa de Jesús del profeta David (Josep sí que n’era descendent directe, però llavors Jesús?). Però als teòlegs al final tot els quadra, i ja deia Sant Tomàs d’Aquino que la figura de Josep era necessària i s’ajustava naturalment als plans divins. Sense un marit, encara que de pantalla, una Maria prenyada podria haver estat acusada de pecadora i acabar la vida a cops de mac abans de néixer el Redentor.

Curiosament —i ben curiosament—, no se sap on és enterrat el seu cos, ni sabem que hi hagi cap relíquia a cap església, quan el costum és que els sants tinguin trossets de cos escampats per tot el món. Alguns teòlegs, com Francesc de Sales, van creure que Josep va ascendir al Cel en cos i ànima, com Jesús, Maria i Joan el Baptista, i algun papa (Joan XXIII) ha mostrat simpatia per aquesta creença.

No podem acabar sense dir que el dia de Sant Josep és el gran dia de les Falles, el dia de la crema de les grans escultures de fusta i cartó a la ciutat de València i altres municipis valencians. Una festa que té l’origen en la crema de fustes no útils per part dels fusters el dia del seu patró. La cosa va acabar cremant monuments de gran perfecció artística  que expressen munts d’ironia, sarcasme i crítica social.

A Espanya avui també se celebra el Dia del Pare. Una diada dedicada a la figura del pare —iniciada, igual que el Dia de la Mare, en els Estats Units al començament del segle XX— se celebra en molts de països, en els dies més diversos, però la celebració el dia de Sant Josep és una peculiaritat d’alguns països de tradició catòlica com Espanya, Portugual o Itàlia (no França). A Espanya va ser una creació de la segona meitat del segle XX deguda a Manolita Vicente (una mestra que el 1948 va començar a celebrar la festa pel seu compte a la seva escola de Madrid), Pepín Fernández (gerent de Galerías Preciados) i Ramón Areces (director gerent del Corte Inglés). Crec que amb això queda ben explicat tot.

I ja està bé per avui. Molts d’anys a tots els Joseps, Peps, Josepes, Josefes, Josefines, Fines i qualcú altre que pugui oblidar.

Segons la tradició, avui és Sant Gregori, o més exactament Sant Gregori el Gran, un dels sants que van ser moguts per l’Església romana el 1969 (juntament amb Sant Macià i Sant Gabriel) perquè no els volien durant la Quaresma. A Gregori li va tocar anar al 3 de setembre. Els anglicans també el van traslladar al 3 de setembre, però els països d’altres tradicions cristianes (ortodoxos, orientals i protestants americans) continuen tenint oficialment la festa avui. Suposam que la majoria de gent del país que es diu Gregori celebra —si la celebra— l’onomàstica avui o —si fan cas als cadendaris oficials— el 3 de setembre. Ho dic perquè de sants de nom Gregori n’hi ha un caramull, i alguns anteriors al que avui ens ocupa, però el d’avui és el més important.

Gregori no és un dels noms més difosos al nostre país, però com a nom secundari sempre ha existit. És també un cognom, i tenim un poble dit Sant Gregori, a la comarca del Gironès. A Mallorca sospit que es devia dir usualment Guergori, amb alteració fonètica semblant a la que es féu amb Gabriel i Grabiel, perquè Guergori ha quedat com a malnom en diversos llocs. Si bé a Mallorca en el parlar col·loquial —tan donat als hipocorístics— els Gregoris han estat tradicionalment Goris. Més inusual deu ser la forma femenina Gregòria, tot i que existeix. Gregori és un nom d’origen grec, procedent de Gregorios, que significa ‘atent, vigilant’, del verb gregorien, ‘vigilar’. Del grec va passar al llatí, en què agafà la forma Gregorius. En llatí per una etimologia popular el nom va ser associat al mot grex gregis (ramat), amb la qual cosa va ser vinculat a la figura del pastor i així es va fer molt popular entre clergues i papes (hi ha hagut 16 papes amb el nom de Gregori). Aquests papes van promoure el nom en el món cristià en general, tot fent la competència a Gregory Peck, que el va promoure considerablement als Estats Units.

El nostre Sant d’avui també va ser papa: el primer de la col·lecció. Va néixer a Roma cap al 540 en una família noble (i ben cristiana), que vivia a una villa que curiosament era al carrer que ara es diu Via di San Gregorio. Son pare, Gordianus, tenia un càrrec a l’església romana, i sa mare encara va fer més carrera i va arribar a santa (Santa Sílvia). També tenia un avantpassat papa i tres ties monges, si bé una d’elles es va desmonjar i es va casar amb l’administrador de les propietats familiars. Gregori va rebre una bona educació en gramàtica, retòrica, lleis, història, música, matemàtiques, etc., però l’assignatura de llengua estrangera (grec, evidentment, no anglès) la va deixar oblidada i restà monolingüe, el pobre. Amb aquesta cultura es va dedicar a la política i va exercir el càrrec de prefecte de Roma. Però a ell l’estirava la religió, i, mort son pare, va convertir la seva casa del “centre històric” de Roma en un monestir, dedicat a Sant Andreu. Temps després, li va ser rededicat a ell, és a dir, a Sant Gregori. Aviat va prosperar professionalment: el papa Pelagi II el va nomenar ambaixador a la cort imperial de Constantinoble i li encarregà missions diplomàtiques, com la petició d’ajut per a combatre els llombards. Allà Gregori va tenir acalorades discussions teològiques amb el patriarca de Constantinoble, i, tornat a Roma i mort Pelagi, va ser elegit papa, càrrec que ocupà durant catorze anys (590-604).

De les coses que suposadament va fer com a papa destacarem el cant que en honor seu es diu gregorià, si bé aquest nom i l’associació amb el nostre papa no va sorgir fins al segle IX. Avui es creu que Sant Gregori no va ni inventar ni organitzar el cant gregorià. L’expansió d’aquesta música va ocórrer entre els segles X i XIII, tot i que pot haver-hi precedents a l’època gregoriana.

Entre els espanyols s’acaba d’encendre, encara que no per primera vegada, és clar, la polèmica sobre el “sexisme en el llenguatge”. L’ha encesa un document redactat per l’acadèmic de la RAE Ignacio Bosque i signat per tots els acadèmics que van assistir a la sessió plenària del primer de març (26 de 42). No sé si el document, que dóna una pallissa de ca a les famoses guies de llenguatge “no sexista”, representa la visió unànime de l’acadèmia ni m’importa, entre altres raons perquè no crec que acadèmies com l’espanyola —formada amb tota classe de personal i entre aquest pocs lingüistes— siguin les institucions més adequades per a establir les regles d’ús de les llengües; però crec que el document redactat per Bosque és objectivament impecable. Tot i que no diu res que no hagi estat dit (jo mateix vaig escriure uns articles pràcticament amb els mateixos termes el 2009 i la Universitat de les Illes Balears va emetre un poc després un document oficial prou aclaridor), és un text important perquè surt de l’Acadèmia Espanyola de la Llengua i això sempre té un impacte. I, efectivament, la reacció ha estat immediata (aquí una mostra de la polèmica) i han aparegut tota mena de rèpliques en multitud de mitjans, normalment llançades per persones que, inaccesibles al desaliento i amb nul interès d’entrar a entendre el funcionament de la llengua, es limiten a repetir com a lloros els quatre tòpics d’un discurs feminista que ha perdut el nord, com la cabòria de la visibilització de les dones en el llenguatge, una de les creacions més inconsistents i fatigants d’aquest discurs. També surt a rotlo si l’acadèmia és machista o no, si hi ha poques dones o si les poques que hi ha han signat o no el document, coses que no fan que aquest tingui ni un punt més ni un punt menys de validesa. Alguna dels replicants, que diu que és lingüista, fins i tot s’embranca en discussions de sintaxi i titlla Bosque de cometre incorreccions, perquè escriu miembros femeninos i, segons ella, ha de ser miembros femeninas (com és unas testigos estupendas), perquè miembros femeninos són homes que “visten de rosa” o “son cariñosos con sus hijas“. La lingüista no veu que testigo és un nom de gènere comú, amb dos articles possibles i que estupendas ve exigit per l’article unas; mentre que miembro, encara que ara hi ha una tendència a usar-lo com a nom de gènere comú, en l’ús més tradicional —que Bosque té tot el dret de seguir— és un mot epicè, com persona o individuo, que no permeten sintagmes com los personas estupendos o las individuos mencionadas. No falten en el debat els extremismes, com aquest article, del qual només sabria destacar l’encert d’una part del seu títol (respuesta histérica). Però no tot són diatribes contra l’acadèmic. També hi ha manifests de suport i fins i tot alguna adhesió catalana. I algun professor que ho intenta explicar armat de pedagogia i recursos, que, tanmateix, reboten contra el mur de ciment armat amb què es tanquen algunes persones que només saben repetir el clixé que les dones han fet aparició i la llengua les continua amagant. I hi ha defenses contundents del text acadèmic, com aquesta de l’escriptor i també acadèmic Arturo Pérez Reverte, curiosament escrit en forma de tweets. Reverte és un home intel·ligent i valent —fins allà on jo el conec—, que contrasta amb tants d’homes que només aspiren a quedar bé cobrint-se d’una capa superficial de progressisme-feminisme irreflexiu i acrític i acoquinats davant qualsevol possibilitat que algú els digui masclistes. El seu to no és el meu, però crec que les seves idees, expressades en un to o en un altre, seran les que triomfaran en un món igualitari sense algunes curtors que ara ens embarassen.

Veig que algunes persones o mitjans de comunicació parlen de pissarretes per a designar el que en anglès es diuen tablets, és a dir, aquests dispositius electrònics amb una pantalla que ocupa pràcticament tota la superfície i que fan funcions d’ordinador. El fet em dóna per a parlar d’aquests aparells, de les pissarres i d’altres coses.

Pissarra és el nom que habitualment es dóna a una roca i al material que se’n treu, làmines naturals que han servit tradicionalment en algunes regions per a fer les cobertes de les cases. És una paraula espanyola —inexistent en cap altra llengua— d’origen basc. Ve del basc lapitz-harri, conjunt format per lapitz, que és pròpiament el nom de la roca, i harri, que significa ‘pedra’. De lapitz també surt la paraula espanyola lápiz, també adoptada en català com a hispanisme evident. La palatalització de la ela inicial és la mateixa que es produeix en llògic i lliteratura.

El nom català genuí del mineral és llicorella, paraula ben bella que inicialment devia ser llacorella, un derivat de llacor. La introducció del castellanisme pissarra és molt recent. No apareix en els diccionaris dels segles XVII ni XVIII i la primera documentació lexicogràfica és en el diccionari de Labèrnia de 1840. Fins i tot Coromines —ai las— diu que és un castellanisme innecessari que es pot reemplaçar per llicorella, o per llosa, que és el que fins ara ha dit tota la gent de la zona pirinenca i pre-pirinenca.

Pissarra és, però, un doble castellanisme, perquè, a més del fenomen que hem vist ara mateix, hi ha el castellanisme semàntic de dir pissarra als panells de les escoles sobre els quals s’escriu amb guix. O ara també amb altres matèries. Encara que a molts els pugui costar de creure, les escoles no van tenir pissarres fins a temps molt recents. Aquest instrument és una invenció del segle XIX, atribuïda al professor escocès d’ensenyament secundari James Pillans (1778–1864). Amb tot, en el segle XI a l’Índia ja s’usaven tauletes negres individuals sobre les quals els escolars escrivien amb guix. El 1801 la troballa escocesa començà a usar-se a les escoles dels Estats Units i posteriorment a Europa. En anglès es digué blackboard, que cap a 1930, i especialment a Amèrica, es canvià per chalkboard. Els francesos van fer ràpidament el calc semàntic i en van dir tableau noir, i el mateix van fer els portuguesos (quadro negro). En canvi, en italià i en espanyol, com que els panells escolars estaven fets de llicorella, reberen el nom d’aquest material: lavagna en italià i pizarra en espanyol. En italià la roca tant es diu lavagna com ardesia (francès ardoise). El primer nom prové de la ciutat italiana de Lavagna, on hi ha importants mines de llicorella, i el mot ha donat lloc a la paraula catalana llivanya. Cal dir que en espanyol i italià es continuen usant les paraules pizarra i lavagna malgrat que ara ja no es facin de llicorella sinó de fusta, i que en anglès, francès i portuguès es continua dient blackboard, tableau noir i quadro negro tot i que modernament aquests panells de fusta tant poden anar pintats de negre com de verd.

Amb l’avanç de la tecnologia han aparegut les que nosaltres diem pissarres (digitals) interactives, que són panells sobre els quals es projecta la imatge procedent d’un ordinador i que alhora permeten controlar l’ordinador des de la mateixa pissarra. El terme pissarra interactiva (descomptant el mot pissarra) és un neologisme universal: en anglès es diu interactive whiteboard (on, curiosament el color negre ha passat a blanc, d’acord amb el color real dels instruments); en francès es diu amb el compost equivalent, tableau blanc interactif; en portuguès es diu quadro interactivo, prescindint del color; en italià i espanyol recorren a la paraula pissarra: lavagna interattiva i pizarra interactiva respectivament.

El castellanisme pissarra és difícil de substituir. Seria fàcil, com diu Coromines, en el cas del mineral, atès que tenim el mot llicorella. Però és mal de canviar en el cas de les pissarres de les escoles. El podríem substituir si volguéssim fer-ho (en podríem dir quadre negre, o simplement quadre; i automàticament quadre interactiu), però la veritat és que avui no hi ha gaire ganes d’esporgar el català de castellanismes.

Dit tot això, ja es pot suposar que no sóc gaire partidari de dir pissarreta als dispositius que en anglès es diuen tablets. Més aviat crec encertada la proposta del Termcat de dir-ne tauleta, sense tampoc cap animadversió a l’anglicisme directe tablet. Tauleta correspon al terme usat per la majoria de llengües: anglès tablet, francès tablette, alemany i italià tablet computer, espanyol tableta i portuguès tablet. Taula i el diminutiu tauleta són paraules catalanes de sempre que, entre molts altres, tenen el significat pròxima a la tauleta de què ara parlam. Tenim les taules d’avisos, les taules de Moisès i les tauletes de fang cuit que ens han deixat els sumeris (o potser sumerians o sumers), que tingueren la gran pensada d’inventar —o impulsar— l’escriptura. El nom complet, segons el Termcat, és tauleta tàctil, i si el context permet simplificar, tauleta.

El 26 de febrer passat Eduard Voltes publicava un article al diari Ara amb el títol “En castellà també, sisplau” [text també aquí], que tocava un tema essencial per al nostre futur, que mereix reflexió profunda i que hauria de ser tractat amb la màxima responsabilitat i el màxim rigor. Voltes se situa en la perspectiva d’una Catalunya independent i demana que es consideri l’espanyol com a llengua pròpia del país, en tant que llengua de la meitat dels catalans (es refereix, òbviament, només als del Principat), que com a tal sigui assumida pel nou Estat i que hi sigui llengua oficial. Voldria donar el meu punt de vista sobre la qüestió en aquest blog i dir que personalment estic d’acord en moltes coses de la seva argumentació, però no en totes.

Diguem d’entrada que una vegada assolida la independència, si s’assoleix, el fet que l’espanyol sigui oficial o no en el nou Estat dependrà només dels catalans. I en qualsevol moment, si no ho és d’entrada, s’hi podrà declarar d’acord amb els mecanismes democràtics, o se’n podrà revocar l’oficialitat. Dependrà sempre de les majories i dels estats d’opinió que hàgim anat cultivant i d’altres factors. Per això és important anar amb els peus plans i segurs.

Coincidesc amb Voltes que l’attitud de molts independentistes vers l’espanyol (i les coses espanyoles) hauria de canviar en alguns punts. I canviarà sobretot si Catalunya arriba a la independència, perquè una vegada assolida aquesta fita, els espanyols (els d’Espanya) es tranquil·litzaran i seran uns veïns agradables, i, correlativament, no tindrà sentit cap sentiment antiespanyol entre els catalans que tinguin la sort de ser ciutadans del nou Estat, que deixaran de gastar energies en l’autodefensa i les esmerçaran en coses més creatives. Hi guanyarem tots i tindrem un veïnatge excel·lent. Evidentment, sense recels antiespanyols els ciutadans catalans de llengua habitual espanyola també hi guanyaran. Coincidesc amb Eduard Voltes que l’Estat ha d’assumir la llengua d’aquests ciutadans (com la d’altres grups lingüístics que hi ha al país en proporció al seu pes demogràfic) i reconèixer-los drets lingüístics, com el d’adreçar-se a les autoritats en espanyol i a facilitar-los un adequat ensenyament de la seva llengua a l’escola, si ells ho volen. Fins i tot no veig cap inconvenient (en condicions socials que garanteixin la normalitat del català) que els fos reconegut el tan anhelat (per alguns) dret a rebre l’ensenyament en espanyol, si ells ho volen. No estic segur, però, que fossin molts els qui volguessin renunciar a una escola catalana i multilingüista que els preparàs per a ser bons professionals ben situats en el seu país i en condicions de triomfar a qualsevol part d’Europa o més enllà. Llevat que el seu objectiu se centràs a aspirar per als seus fills al succés professional a l’Espanya romanent o a Sud-Amèrica. No hi ha dubte que cal construir un Estat on tothom s’hi trobi confortable. Respecte, protecció i amor a l’espanyol, tot el que es vulgui, sens dubte. Valorar i protegir la identitat personal dels hispanoparlants (i dels altres grups) sens dubte.

Ara bé, el que no hauria de poder ser en el nou Estat (i estic segur que també coincidim amb Voltes) és l’existència de ciutadans passats per l’escola del país que no parlin català. Entenent que el qui no parla català és aquell que quan l’interpel·len en català no respon en català, encara que l’hagi estudiat a l’escola i sigui quina sigui la seva llengua familiar o identitària. En el nou Estat el fet de no parlar català ha de ser considerat una anomalia, tant si es tracta de persones de llengua familiar espanyola, àrab, xinesa o la que sigui. Que el català sigui la llengua que parlin tots, i, per tant, la llengua comuna és, com s’ha dit ad infinitum, la clau de la normalització del català.

Aquest debat es pot omplir de belles paraules (respectar, assumir, incloure, valorar, estimar…), que poden ser assumides per tothom però que no se sap fins a on comprometen. La qüestió central, que no es pot manejar amb ambigüitat, és l’oficialitat de l’espanyol en el nou Estat. I aquí hem d’anar alerta que no facem el viatge i tornem de buit. La sociolingüística comparada ens dóna tant l’exemple de Finlàndia com el d’Irlanda (i el de Letònia, tan fresc), i caldrà atenir-se a l’especificitat del nostre cas i a la nostra situació de partida. Crec que el que garantirà la normalització del català és no sols l’Estat sinó l’oficialitat única de la llengua i la seva condició de (i percepció com a) llengua nacional. Amb l’Estat només, tal normalització és possible però no és segura. Si una part (que pot ser important) dels jutges, dels funcionaris, dels policies, dels metges i de tots els qui cobren de la societat que serveixen es poden plantar i es planten com ara en el seu monolingüisme espanyol amb la base legal que aquesta és una llengua oficial, el viatge no haurà servit per a res. És més, crec que una societat en què una part es plantàs en el monolingüisme espanyol seria una societat conflictiva. I aquesta és la clau: tothom estima la seva llengua, com diu Voltes, però els processos socials de canvi i d’integració cultural també són fets inqüestionables. Els actuals monolingües hispanoparlants, profundament manipulats per l’Estat espanyol, poden tenir prevencions davant un nou ordre lingüístic, però desactivada aquella manipulació, les noves generacions veuran les coses de manera molt diferent.  El nou Estat ha d’estar al servei de la preservació de la identitat i la llengua nacionals, i no hi ha d’haver cap problema perquè els nous catalans d’origen immigratori criats en la Catalunya independent vulguin fer seva la llengua dels jutges, dels policies, dels ministres, dels funcionaris, de l’administració i tots aquells que són vists com l’autoritat. Si és que l’autoritat s’expressa i es manifesta en català. En tot cas, aquesta deu ser la clau.

Avui és Sant Macià. I per Sant Macià l’oronella ve i el tord se’n va. El tord, si no ha caigut dins l’olla d’un caçador, se’n va cap al nord, cercant llocs més freds per a perpetuar l’espècie. I si el tord no se’n va per Sant Macià, fred encara farà. Per contra, les tumultuoses orenetes comencen a arribar discretament per aquest temps, si bé la major part arriben en massa per l’abril o pel maig, i estaran entre nosaltres, lliurades a l’activitat amatòria i reproductiva fins al final de setembre, en què, temeroses del fred, prenen els tapins cap a l’Àfrica.

No, no mireu el calendari, perquè els calendaris us diran que Sant Macià és el 14 de maig. Que diguin el que vulguin els calendaris i el papa de Roma, que el 1969 li va prendre al sant el seu dia tradicional que havia tingut durant mil anys. Per a nosaltres aquí el qui mana és la tradició, els tords i les orenetes. Així és que avui és Sant Macià i s’acaba.

I qui era aquest personatge de qui prenen el nom tots els Macians escampats pel món, amb el nom adaptat a les diverses llengües? Un apòstol, el tretzè, l’apòstol de substitució o de recanvi, com les rodes dels automòbils que previsorament esperen l’ocasió de la punxada per a entrar en activitat. La punxada va ser la de Judes Iscariot, que ja sabem quina la va fer, el molt iscariot. Doncs com que després de la feta i del suïcidi del traïdor aquella colla no podia quedar en onze membres i semblar un equip de futbol, diu el llibre Actes dels apòstols que una vegada que Jesús va haver ressuscitat i pres el vol cap amunt vers el Pare, els apòstols convocaren un càsting i reuniren la comunitat de seguidors —cent vint exactament— per a procedir a una elecció democràtica de qui havia d’ocupar la plaça vacant. Diu la crònica de l’acte que, fet el càsting, hi va haver dos candidats, un de nom Josep, Just o Barsabàs —no és gaire clar el nom— i un altre dit Macià, que és el qui va guanyar l’elecció. D’aquí en surt aquella dita popular que saben els mallorquins de certa edat i experiència: “de la desgràcia de Judes Sant Macià en tingué ventura”, que es diu quan algú treu algun benefici de la dissort d’un altre. Sant Macià és considerat advocat contra la falsedat i la traïdoria.

Molt poques coses sabem certes d’aquest individu. Si sortim dels Actes dels apòstols, atribuït per la tradició a l’evangelista Lluc, les altres fonts són diverses i contradictòries. Fins i tot hi apareixen una diversitat de noms per al nostre personatge: Tolmai (que seria “Tomeu”, però no Bartomeu, perquè ja vam veure que Bar-Tolmai vol dir ‘fill de Tolmai’), Zaqueu, Barnabàs, Natanael, etc. Segons la història de l’Església de Nicèfor, el nou i flamant apòstol d’elecció democràtica va predicar per diversos llocs fins que va ser crucificat per Geòrgia. Però altres tradicions diuen que va morir lapidat i decapitat a Jerusalem i, fins i tot, altres creuen que va morir de vell. Avui no tindrem, doncs, relat esfereïdor de brutalitat i sadisme. Segons la tradició grega les seves restes descansen a Gonio, un lloc de Geòrgia pròxim a la Mar Negra. I segons una altra tradició els ossos reposen a l’abadia de Sant Macià, a Trèveris (Alemanya), on van ser portades per Santa Helena, mare de Constantí i gran gestora de trasllats de relíquies de tota mena. I els italians creuen que són a la basílica de Santa Justina, a Pàdua. Ja sabem que això de les restes dels sants és com la qüestió de la pàtria de Colom: tothom les vol a casa seva.

Una font copta, les Actes d’Andreu i Macià, li posen més sal a la cosa i asseveren que l’apòstol de substitució va anar a predicar en terres de caníbals, per la mítica Etiòpia, un enigmàtic país oriental que no s’ha de confondre amb l’Etiòpia actual. Tan bon punt arribà, ja va ser aglapit i tancat amb altres estrangers a la garjola a l’espera de fer-ne una vega. Però quan anaven a salpebrar-lo, aparegué Sant Andreu i l’alliberà miraculosament. No sols això sinó que l’apòstol arribat tan oportunament va convertir tota aquella tropa de salvatges, que a partir d’aleshores foren bons cristians i no feren més canibalades.

La festa de Sant Macià va ser creada en el segle XI i fixada el 24 de febrer o el 25 en els anys de traspàs. Com que enguany ho és, enguany toca el 25. El 1969 l’Església romana va traspassar la festa al 14 de maig, perquè no caigués dins la Quaresma. Segons la creença popular Sant Macià és el protector dels ocells, i avui, el dia que aquests es casen. Per Sant Macià els ocells es volen casar. També es creu que avui som en ple equinocci: per Sant Macià tanta nit com dia hi ha. I els qui tinguin parres avui el sant també els diu què han de fer: per Sant Macià les parres a podar.

I ara parlem del nom que li van posar al nostre personatge. L’origen és el nom hebreu Mattatyahu, o Matityahu, format per matith, ‘do’, i Yah, primera lletra de YHVH, tetragrama de Déu. Significa, doncs, ‘do de Déu’, igual que el nom grec Teodor, el mateix concepte amb elements grecs. El nom hebreu va passar al grec Mattathias, que es va escurçar en Matthaios. En llatí els dos noms van prendre les formes Matthias i Matthaeus, d’on vénen els nostres Macià i Mateu. Aquests originàriament eren un sol nom i un sol significat, però ja en grec i llatí es consideraven noms diferents. La forma catalana, procedent d’una variant Mathianus, ha estat sempre Macià i no Maties. La darrera és forma espanyola introduïda en el país en el segle XVIII. Si el nom genuí català fos Maties, el pare de la pàtria Francesc Macià seria Francesc Maties, que no em direu que no faci un no sé què a la panxa. Macià és un dels noms tradicionals del país, si bé no un dels noms més corrents, per la qual cosa no ha generat toponímia major. Nosaltres tenim també el femení Maciana, un nom que ara ja no es posa a les nines, però qui sap si tornarà. Per Mallorca n’hi havia i encara n’hi deu haver qualcuna. Molts, però, només han sentit a parlar de la Maciana de la cançó de Tomeu Penya, aquella de la cama i el peix frit.

Avui és Sant Valentí, patró dels amants. I en una bona part del món avui se celebra el Dia de Sant Valentí, que per aquí li diuen Dia dels Enamorats.

Aquest devia ser un nom corrent en temps dels romans, perquè hi ha una quinzena de màrtirs que es diuen Valentí. Ve del llatí Valentinus, derivat de Valens, que no cal dir què significa. Hi ha la forma femenina Valentina. Nom no gaire abundant al nostre país, on no ha generat toponímia major, però sí que ha generat el cognom Valentí, present a tota la nostra geografia.

El sant que avui se celebra, un suposat màrtir del segle III, és un personatge absolutament fosc i misteriós. La festa va ser establerta el 496 pel papa Gelasi I, i abans no hi ha cap referència al màrtir. Aquest papa va suprimir la festa Lupercalia dels romans, que es feia al voltant del 14 de febrer, en honor de Luperc, déu de la fertilitat, dels pastors i dels ramats. En aquestes festes, els sacerdots de Luperc sacrificaven un boc a la cova del Lupercal, on la lloba havia alletat Ròmul i Rem, i després anaven pels carrers de Roma fuetejant amb trinxes de pell de cabra les joves a fi de fer-les fèrtils. Però no pareix que hi hagi relació entre aquestes pràctiques i la festa valentiniana dels enamorats. Sembla que el personatge celebrat el 14 de febrer per Gelasi podria correspondre a dos o tres Valentins, un prevere que va ser màrtir a Roma, un altre que va ser bisbe a Terni (Itàlia central) i encara un altre que va ser martiritzat a Àfrica. La confusió sobre aquests personatges, suposant que siguin tres i no un o dos, és sensacional. A l’Edat Mitjana hi hagué a Roma dues esglésies dedicades als dos Sant Valentí, el de Roma i el de Terni. Del Valentí de Roma ens en parla la Llegenda àuria de Jacopo de Voragine (1260) i la Crònica de Nuremberg (1493), una reinterpretació de la Bíblia i un dels primers llibres impresos que integren text i il·lustracions. Segons aquestes fonts, Valentí de Roma va ser martiritzat després de ser sorprès casant parelles de cristians i protegint cristians de la persecució de l’emperador Claudi, cosa que era considerada un crim. Pel que fa a aquells matrimonis, diuen també les fonts que a l’emperador Claudi li va pegar la curolla de prohibir tots els casaments, perquè volia molts de soldats en el seu exèrcit i els casats no eren tan bons com els fadrins. L’oficiant de matrimonis furtius va ser lapidat, però com que no hi havia manera de matar-lo a pedrades, va ser decapitat. Segons la llegenda, abans de perdre el cap va guarir la ceguesa i la sordesa de la filla del seu botxí. Tot això va tenir guanyat aquest. Amb tot, com que Sant Valentí, o els dos Sant Valentins, són personatges tan foscos, la mateixa Església romana va suprimir-los del calendari general en la purga del 1969.

L’associació de Sant Valentí als enamorats data del segle XIV i sembla obra del gran escriptor anglès Geoffrey Chaucer (1343-1400), el dels contes de Carterbury i un dels pares de la llengua anglesa. Concretament, en el Parlement of Foules (Parlament dels ocells), un poema escrit en honor del primer aniversari del compromís entre de Ricard III i Anna de Bohèmia. Chaucer hi escrigué que el dia de Sant Valentí els ocells cerquen un altre ocell —una ocella— per a aparellar-se. Cosa que no és veritat (a Anglaterra hi fa massa fred) o potser es referia al dia de Sant Valentí de Gènova, que és el 2 de maig, que és el dia del compromís esmentat entre la parella reial. Sigui com sigui, aquella associació entre el sant i els ocellets amorosos degué començar a fer el seu efecte. En el mateix segle XIV Othon de Grandson va escriure poemes glossant la llegenda de Sant Valentí com a arranjador de matrimonis, i al segle següent Charles d’Orléans va fer conèixer l’obra d’Othon a la cort de França. Al final del segle XVIII es van començar a vendre a Anglaterra cartes —que no són lletres— amb versos amorosos denominats mechanical valentines, i en el segle següent es va estendre el costum d’enviar aquestes cartes a les estimades en format més petit. Després es va fer normal enviar flors, xocolata i altres presents. L’enviament de valentines esdevingué un negoci de grans dimensions. Avui als Estats Units se n’envien 190 milions cada any, i no sols als enamorats sinó a altres membres de la família, als mestres i als amics. És clar que els SMS i els whatsapp deuen haver fet un poc de mal als fabricants de valentines clàssics.

Del món anglosaxó la litúrgia dels presents de Sant Valentí s’ha estès a altres parts del món, per a gran joia dels centres comercials. A Espanya, Portugal i el Brasil es diu el Dia dels Enamorats (Dia de los Enamorados, Dia dos Namorados), en els països anglosaxons, a França, a Itàlia i a molts altres llocs, simplement el Dia de Sant Valentí. A Finlàndia Dia dels Amics, i a alguns països hispanoamericans, Dia del Amor y la Amistad o Dia del Cariño (Guatemala). La cosa també se celebra a la Xina, al Japó i comença a l’Índia i altres països asiàtics, introduïda per la televisió. És la cultura invasiva americana lligada als interessos del gran comerç. A Catalunya la festa s’afegeix a —o potser entra en conflicte amb— la Diada de Sant Jordi, en què els enamorats es regalen llibres i roses i per això és considerada per molts com l’equivalent català del dia de Sant Valentí. El costum generalitzat de regalar roses per Sant Jordi es va establir en temps de la Mancomunitat, si bé des d’època molt més reculada sembla que la pràctica ja es feia de manera minoritària. Del present del llibre ja en parlarem per Sant Jordi. Però no hi ha dubte que l’esclat de la primavera i el perfum de les flors lliga més amb l’amor que el gèlid temps d’aquests dies.

Doncs molts d’anys als Valentins i Valentines i auguris i felicitacions a tots els cors que estimen, tant si avui passen pels grans magatzems com si no; o tant si envien el whatsapp com si no. I als cors que somien. I als que enyoren.

Avui és Santa Eulàlia, coneguda en el món com a Santa Eulàlia de Barcelona. Eulàlia és un nom grec, que significa ‘que parla bé’. I diguem ja d’entrada que no és de cap manera la patrona de les televisions i ràdios que hi ha per aquí ni de la joventut de les nostres àrees urbanes. Si de cas, seria la contrapatrona. És un nom força estès en el nostre país i en el veí de ponent, per ço com hi ha hagut dues santes d’aquest nom, una a Barcelona i una altra a Mèrida respectivament. També hi ha la forma masculina Eulali (i Eulalio en espanyol), però no tenim el plaer de conèixer-ne cap. Eulàlia té la variant Eulària, amb dissimilació de consonants laterals, que sempre ha estat la forma popular, almenys a gran part del país. I a Mallorca, Eulari. De Eulàlia deriva, a més, l’hipocorístic Laia, avui convertit pràcticament en nom major d’edat i emancipat.

La nostra Santa Eulàlia és una figura llegendària que sembla que va ser creada per desdoblament de Santa Eulàlia de Mèrida, una màrtir del segle III que possiblement va existir. Llevat que l’hagiografia espanyola ens hagi contat una mentida i sigui just al revés. Bilbeny, investigau-ho si us plau.

En tot cas, la llegenda diu que Eulàlia era una noieta de bona família nascuda a Sarrià, cap al final del segle III. I que de molt petita ja feia miracles. Una vegada que duia la falda plena de pa per a donar als pobres, es trobà amb son pare que li demanà què duia a la faldada. Temerosa del càstig respongué que flors, i en obrir la falda aparegueren les flors i ni una mica de pa. Un prodigi que segles més tard, segons vam veure, seria copiat per Santa Elisabet d’Hongria. També va fer sortir un cabal d’aigua immens d’un pou eixut, que proveiria tota la ciutat. I un altre dia li aparegué un àngel que li va fer saber que seria santa i patrona de Barcelona. Quina emoció per a la xavaleta. Aquell dia tots els xiprers de les terres de Sarrià es convertiren en palmeres, les primeres que hi hagué en el país, de les quals descendeixen —ves per on— totes les altres. La noia va tenir la desgràcia de viure en temps del pèrfid Dioclecià i el procònsol Dacià, que ja vam veure com les tenia en el martiri d’un altre compatriota, Sant Vicenç. Eulàlia, per no voler renunciar a la seva fe cristiana, va patir un dels martiris més bèsties que es recorden. Tretze turments, un per cada un dels anys que tenia. Va ser apallissada salvatgement, li “pentinaren” la pell amb pues de ferro, li tallaren els pits, li fregaren les ferides amb pedra tosca, la tancaren a un lloc ple de puces perquè la picassin a les ferides, la posaren sobre brases, li tiraren oli bullent i plom fos, la posaren nua dins una bota plena de vidres i la feren rodolar pel carrer dit la baixada de Santa Eulàlia (que per això té aquest nom, diuen), la van tirar a un forn de calç, la van cremar a una foguera i, per si tot això no bastàs, la van crucificar, tota nua i en una creu en forma d’aspa, perquè amb les cames ben eixancades passàs més vergonya. Ah, però els cabells li van créixer en un acte fulminant i preservaren la intimitat d’aquell cosset adolescent, que d’altra banda devia ser irrecognoscible després de tanta brutalitat.

Cal dir que la primera menció històrica de la santa és en un document del segle VII —tres segles després de la seva suposada existència— redactat per un bisbe de Barcelona dit Quirze. Per contra, el culte a Santa Eulàlia de Mèrida ja està documentat a mitjan segle IV. La llegenda d’Eulàlia de Barcelona reprodueix bastant fidelment la que abans s’atribuí a la de Mèrida. Això dels desdoblament de sants era bastant habitual en aquelles èpoques en què la informació no es contrastava com ara. Les suposades despulles de la barcelonina van ser trobades l’any 877 a l’església de Santa Maria de les Arenes (avui Santa Maria de la Mar) i, sense fer cap prova d’ADN, foren traslladades en processó solemne a la primitiva catedral visigòtica, que era allà mateix on hi ha l’actual. El 1339 es dipositaren a la bella cripta de la nova catedral, construïda en el segle XIV, i encara hi són. En el trasllat del 877, quan la processó era a la vora del portal Major de la ciutat, on ara hi ha la plaça de l’Àngel, l’arca que contenia les restes va esdevenir de cop tan pesant que restà a terra immobilitzada i no hi havia manera de moure-la ni un pam. Després de pregar tota la gentada per a sortir de la situació, aparegué un àngel que senyalà amb el dit un canonge de la Seu, i aquest confessà tot empegueït que havia agafat un dit de la santa amb la intenció de tenir-la com a relíquia particular. Retornat el dit a sa mà, l’urna recobrà el pes natural i la processó continuà cap a la catedral, amb la santa que no estava disposada a entrar-hi mutilada. Molt més tard, en aquest lloc s’hi va posar la figura d’un àngel assenyalant amb el dit, i la plaça —que abans era la plaça del Blat— fou batejada amb el nom actual. Conten també que una vegada que una gran reina va visitar Barcelona, volgué veure el cos de la santa. Les autoritats eclesiàstiques s’hi oposaren fermament al·legant que la santa anava nua i no volia que la veiés ningú, però la reina s’hi obstinà i tant va insistir que les autoritats cediren, i quan va abocar-se al vas obert, va restar cega a l’acte. Tanmateix, amb molta oració i penediment i amb el present d’una bona faixa d’or, la santa li retornà la vista i aquí no ha passat res. A la catedral hi ha la porta de Santa Eulàlia, que dóna al carrer del Bisbe, dit durant l’Edat Mitjana carrer de Santa Eulàlia. I en el claustre de la Catedral veureu pasturar tretze oques que recorden els anys de la santa, els turments que va patir i el fet que la nena de petita tenia cura d’una petita guarda d’oques de la família.

Santa Eulàlia va ser declarada patrona de Barcelona, i bé que s’ho mereixia la criatura amb tot el que va passar. I ho va ser fins que el 1687, els barcelonins la van canviar per la Mare de Déu de la Mercè, que havia estat més eficient que la màrtir aturant una plaga de llagostes que havia fet maig. Pel dia de la Mercè sempre sol ploure, i es diu que són les llàgrimes de Santa Eulàlia (llàgrimes de setembre), que està trista perquè li han retirat la condició de patrona de la ciutat. Avui el lleig fet pels barcelonins a Santa Eulàlia i el conflicte entre patrones es resolen considerant que la de Sarrià és la patrona de la ciutat i de la catedral i la de la Mercè, patrona de la diòcesi. No hi ha res que no tingui solució.

Una de les banderes més reverenciades de tota la història és la bandera de Santa Eulàlia, que acompanyà les grans proeses catalanes i que només sortia de la casa de la ciutat en cas de perill greu. Era de color vermell amb la imatge de Santa Eulàlia en el centre. El 1714, després de l’ocupació espanyola, el conseller en cap va caure abraçat a la bandera, que va ser presa com a botí de guerra i enviada, amb altres banderes vençudes, al santuari d’Atocha (Madrid), on no se’n sabé res més. Es considera un dels grans ultratges als elements més emblemàtics de Catalunya. El mateix any va ser enderrocada la capella de Santa Eulàlia del Camp, prop del portal Nou.

A Palma, després de la Conquesta es va aixecar un gran i bellíssim temple gòtic que, segurament per voluntat del bisbe de Barcelona Berenguer de Palou, un dels grans protagonistes de la Conquesta i grans senyors feudals de l’illa, va ser dedicat a la patrona del cap i casal. Va ser l’església més important mentre s’estava construint la Seu: allà va fer el jurament el fill del Conqueridor, el rei de Mallorca Jaume II. També hi ha una possessió dita Santa Eulàlia, prop de Gènova, que pertangué a l’hospital de Sant Andreu.

La patrona ha generat toponímia abundant. Nombroses viles i vilatges del país es diuen Santa Eulàlia (i alguna Santa Eulària), com Santa Eulàlia o Eulària del Riu, a Eivissa, que l’abjecció toponímica d’aquest país ha convertit en Santa Eulària des Riu. I d’aquells llocs ha sortit el cognom toponímic Santolària, amb més transformació fonètica encara.

Santa Eulàlia és també patrona d’alguns col·legis d’artesans, com els boters, cosa ben comprensible després de la dolorosa experiència de la bota rodolant per avall. I tota classe de poetes li han dedicat versos amorosos, com els famosos goigs d’Artur Masriera