Assecar

Com més va més detest el fet que la unitat de l’estàndard s’hagi de fer a força d’adoptar —per part dels «perifèrics»— algunes formes barcelonines o principatines que, si es mira bé, es poden considerar inferiors a unes altres usades per altres dialectes i coincidents amb les clàssiques o les majoritàries en la tradició literària. Poques persones trobareu més entusiastes de la unitat de l’estàndard que qui això signa. Però no és rebedor que per a assolir aquesta unitat sempre siguin els «perifèrics» els qui s’hagin d’adaptar als parlants del català central i aquests no puguin canviar res del seu parlar en benefici de formes no centrals, si aquestes tenen alguna superioritat. Són les formes en si les que tenen valor, no qui les usa. Ço és, la coherència amb el sistema, la genuïnitat, l’etimologia o la tradició culta és el que hauria de ser definitiu. El sentit de disciplina dels parlants, el seu desig de fer un bon ús de la llengua, fins i tot un cert patriotisme lingüístic, porten els parlants de fora del Principat, o de dins el Principat, a abraçar sense fer-ne problema allò que és més present en la llengua pública, encara que no sigui l’opció més desitjable. I això caldria revisar-ho.

En un escrit recent em referia al nom Ignasi, fruit d’una pronúncia local i errònia que ha convertit en Ignasis tots els Ignacis del país, els quals no són conscients de la malifeta i sols desitgen «seguir la normativa».

La qüestió del prefix –a que s’ajunta a noms o a adjectius per a formar verbs és altament complexa i encara no ha rebut l’atenció que mereix. No se sap ben bé per què la normativa ens fa dir condicionar, metrallarmoblar, murallar (o emmurallar) o turmentar —diria que encertadament— i, per contra, ens obliga a un afusellar, no se sap amb quina base. Fabra, també basant-se suposadament en usos del seu dialecte, establí aquella distinció entre baixar/abaixar pujar/apujar que tan poc sentit té per als parlants de fora del Principat i tan poca base històrica.

En el DIEC no hi ha el verb secar, i els pobres parlants disciplinats són obligats a dir i escriure assecar, que en el meu dialecte, per exemple, no diu, i segurament no ha dit mai, ningú. I si algú ho diu, és un cas isolat, paral·lel a formes com aficar o adesar, que en principi no són pitjors que assecar. Per què assecar ha de ser millor que secar? Ho seria si una tradició literària o culta ho avalàs, però no és el cas, sinó tot el contrari. Assecar és una forma alterada moderna que ha fet aparició en alguns parlars, sobretot en el Principat. Altres parlars conserven la forma de sempre: secar. Procedent del llatí siccare, derivat de siccus (sec), ha donat formes sense prefixació o pròtesi en totes les llengües romàniques: francès sécher, espanyol secar, portuguès secar, italià seccare. Només cal afegir, però això no canvia res, que en francès hi ha un assécher, que més aviat correspon al que nosaltres diem dessecar.

Si miram la tradició literària, no hi ha dubtes. Tots els clàssics diuen secar. Fent una anàlisi ràpida de les fonts disponibles, veig que assecar no apareix en el Principat fins al segle XIX. Labèrnia ja considera secar antiquat, i això degué tenir conseqüències en els usos del Principat. El mateix error que fa Coromines quan diu que secar és «modernament caduc» (en el seu parlar, és clar). En el País Valencià i a les Illes assecar no apareix a la llengua escrita fins després de la codificació fabriana del lèxic, evidentment per desig de «seguir la normativa».

Els derivats són seca, secà, secada, secador (assecador segons el DIEC), secall, secament (assecament segons el DIEC), sequer i sequera.

La cosa resta bollada de tot quan el Termcat, víctima de la confusió entre secar i eixugar, com la major part dels principatins, Fabra en certa manera inclòs (vegeu l’entrada assecar del seu diccionari), ha promogut les impostures assecador de mans i assecadora de roba. I encara no ho han rectificat.

6 comentaris

6 comentaris rebuts

    1
  1. Guiem Maura Rayó - 02 setembre 2017 9:07 pm

    Si es així, la voluntat de normativa en detriment de les formes perifèriques d’expressió de la llengua es una realitat, no estic d’acord en fer ús de formes genèriques sovint evolucions de la pressió del castellar, llengua vehicular en molts sectors de la població i pertorbador l’evolució propia de la llengua

  2. 2
  3. rafel - 03 setembre 2017 6:32 pm

    En el derivats no citeu el mot “sec”. Vaig malament?

  4. 3
  5. Gabriel Bibiloni - 08 setembre 2017 1:07 pm

    “Sec” no és derivat de “secar”. “Sec” ve de SICCU i secar, de SICCARE.
    Disculpau la tardança a aprovar el comentari.

  6. 4
  7. Antoni Llull Martí - 09 setembre 2017 11:39 am

    De cada dia estic més convençut que mereixes que et facin membre de ple dret de l’Institut d’Estudis Catalans. Les teves lliçons de lingüística, sobre tot de lexicologia, són magnífiques i poden ser molt profitoses. Endavant!

  8. 5
  9. Gabriel Bibiloni - 09 setembre 2017 7:49 pm

    Moltes gràcies de cor.

  10. 6
  11. Ana Maria Quilez - 01 abril 2022 11:17 am

    Moltíssimes gràcies pels aclariments. Tinc 88 anys i m’entretinc amb el Paraulógic,pero soc de l’época del castellà obligat i els diccionaris q tinc antics no m’ajudan gaire. Pensava trovar el DIEC ,pero are potser serà millor el DNV ? …

Podeu deixar un comentari