Em costa Déu i ajuda convèncer l’autor d’una obra que corregesc que accepti de canviar plànol per pla. Em diu que per a ell un pla és una superfície plana, com la comarca del Pla (Mallorca), o com els plans de la geometria, però li costa de fer-se la idea que un pla pugui ser un plànol. Certament els esquemes que tenim dins el cervell són difícils de canviar. I si els esquemes són estructures semàntiques creades per una història de subordinació lingüística a una altra llengua, la resistència del cervell és evident. Si estam avesats a pensar en espanyol costa pensar d’una altra manera.

Per a digerir més bé tot allò que diré començaré fent una relació d’un grup de significats associables als mots en joc.

1. L’adjectiu pla plana (terra plana).

2. El substantiu que es refereix a una extensió de terra plana: el Pla de Bages; o en femení la Plana de Vic.

3. El pla com a figura geomètrica i els significats secundaris que en deriven (un primer pla, en un film).

4. Un dibuix que representa una ciutat o la planta d’un edifici.

5. Un projecte per a aconseguir un fi.

En llatí tenim planus. plana, planum, adjectiu que tenia el significat 1. El francès per a aquest significat 1 té plat, procedent del llatí plattus. De planus ha tret plan amb el significat 3. Per al significat 2 té la forma femenina plaine, del llatí plana (femení de planus). Per als significats 4 i 5 el francès diu plan, que no procedeix de planus, sinó que és un deverbal de planter (procedent de plantare, derivat de planta, ‘planta’), amb una forma ortogràfica (inicialment plant) alterada per creuament amb plan de planus. De manera que en francès, per als significats que ens interessen (3, 4 i 5) només té plan, però en realitat són dos mots diferents, un procedent de planus (significat 3) i un procedent de planter (significats 4 i 5).

L’espanyol té el doblet plano i llano, del llatí planus per via culta i per via evolutiva respectivament. Llano té els significats 1 i 2 (tierra llana i en la sierra y en el llano). Plano té els significats 1, 3 i 4 (superficie plana, la intersección de dos planos, un plano de la ciudad). I per al significat 5 només té plan. Però alerta: només amb els significats 1 i 3 plano procedeix de planus; el plano (4) procedeix del francès plan (abans plant, de planter) creuat amb plano de planus. I el plan (5) surt directament del francès plan. En resum, on en francès només hi ha plan en espanyol hi ha plan i plano.

L’italià per a tots els significats té piano, però li passa una cosa semblant a la que passa en espanyol: el piano (1, 2 i 3) procedeix del llatí planus, però el piano (4 i 5) surt del francès plan creuat amb l’altre piano. És a dir, és un calc semàntic: al mot piano que tenia en principi els significats 1, 2 i 3 hom li dóna el significat del francès plan (4 i 5). El portuguès només té plano (um plano da cidade, um plano ambicioso).

El DRAE (diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola) comet l’error d’incloure tots els significats de plano en una sola entrada, quan es tracta de dos mots diferents amb etimologies diferents: el que surt de planus i el que surt del francès plan (derivat de planter). La mateixa error, si fa no fa, cometen el DIEC i l’Alcover-Moll. Tots dos separen en dues entrades l’adjectiu pla plana i el pla de tots els altres significats, però inclouen en una sola entrada el pla de planus i el pla del francès. Amb tot, s’agraeix al DCVB que doni una definició de pla (4) completa i acurada («Representació, sobre una superfície plana, de la disposició d’una ciutat, d’un edifici, d’una fortificació, d’una màquina, etc.», quan el DIEC sols fa una pelada remissió a plànol, la seva entrada principal. Qui és impecable del punt de vista lexicogràfic és el diccionari de Gran Enciclopèdia Catalana, que separa escrupolosament el pla de planus i el pla del francès plan, aquest amb una completa definició: «Dibuix que representa la projecció ortogonal d’un objecte, d’una peça, d’una màquina, d’una casa, etc., o d’un dels seus talls o seccions». I, al revés del DIEC, plànol simplement remet a pla, amb una correcta etimologia («Ultracorrecció de plano (cf. catúfol), forma primera que tingué pla [amb el nostre significat 4]).

I ara vegem una mica d’història d’aquests mots. En espanyol, si no hi hagués intervingut el francès, el significat 4 s’hauria d’haver resolt amb planta, mot que procedeix del llatí planta, que en un principi significava la planta del peu i que per metàfora s’aplicà a la base de qualsevol cosa. I alguna cosa en va restar, com planta baja, edificio de tres plantas, o alguna obra de nueva planta, com uns abominables decrets. Però s’adoptà el gal·licisme plan (del francès plan i abans plant, com hem dit). I aquest plan es contaminà amb el plano «legítim», del llatí planus. En un principi per al significat 4 s’usaven les dues formes (plan i plano): el Diccionario de autoridades (1737) a l’entrada plan ens diu «lo mismo que plano: Y assí se dice, El plan de Cartagena». El significat d’aquest plan, equivalent a dibuix cartogràfic, evolucionà fins a esdevenir ‘projecte ordenat per a aconseguir un fi’, i posteriorment la llengua s’especialitzà assignant significats diferents a plan i plano. El primer diccionari acadèmic espanyol que porta el nou significat és el de 1884, (amb la definició rònega «intento, proyecto», ampliada després a «intento, proyecto, estructura»; el 1984 hi apareix plan de estudios).

Vegem què passa en català. El diccionari de Belvitges, Esteve i Juglà (1803) només porta pla, al qual dóna tots els significats indicats al principi, llevat del 5, perquè el concepte encara no devia haver aparegut. Però el Labèrnia (1839-40) diferencia pla (significats 1, 2 i 3) i plan (significat 4). En aquesta darrera entrada esmenta projecte com a sinònim. Sembla que aquest projecte significa també el que ara en espanyol es diu plan. Coromines ens indica que d’aquest concepte «tothom en digué plan fins c. 1920». Després aquest plan se substituí per pla, alhora que entrava o es reforçava en l’ús oral l’hispanisme llampant plano per al significat cartogràfic o arquitectònic. Amb tot, els diccionaris mallorquins de Figuera (1840) i d’Amengual (1858) només registren pla, amb tots els significats, exceptat el 5 (concepte nou, com hem dit).

Al començament del segle XX aparegué el barbarisme plànol (primera documentació lexicogràfica, Diccionari ortogràfic de Fabra, 1917), resultat d’aquest curiós procediment de catalanitzar mots espanyols acabats en –o afegint-hi una ela, extreta dels nombrosos mots catalans acabats en -ol: brètol, cèrcol, còdol, estríjol, gínjol, llépol, llombrígol, llúpol, núvol, pàmpol, tèrbol, tràngol, etc. i els nombrosos sufixats en –ívol (batallívol, llancívol, mengívol, ombrívol, senyorívol, etc.). El mateix procediment de camuflatge vam aplicar a hispanismes com bàndol, bonítol o nínxol, inicialment bando, bonito i ninxo. El cas de cérvol és el resultat d’«arreglar» el clàssic i genuí cervo. No sé qui degué inventar l’esguerro de plànol, però la primera vegada que surt al Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana és el 1909. Diguem també que alguns, per a fugir de l’hispanisme plano, posaren en circulació planell, derivat de pla (1) innecessari i avui rebutjat quasi unànimement.

Sense la interferència de l’espanyol és evident que per als significats 4 i 5 ara tindríem només pla, com el francès només té plan, l’italià només té piano o el portuguès només té plano.

Cap comentari

Fa temps vaig escriure alguns articles sobre els mots acabats en -ó accentuada, concretament Botellots, culebrots i altres doiots, Més sobre la terminació -ó, i Cinturó, castellanisme. El tema no s’esgota, ni prop fer-hi, i avui aport noves dades i idees sobre la qüestió.

Resumint aquells articles, en català tenim mots acabats en –ó provinents de mots llatins acabats en -one, i doncs la terminació és completament normal; mots provinents de llengües modernes, sobretot el francès i l’italià, els morfemes dels quals -on i -one (augmentatius o no) també s’adapten en la terminació catalana -ó (cupó, camió, sifó, xampinyó; balcó, caneló, macarró) ; i finalment mots derivats de mots catalans amb el sufix -ó, que per força ha de ser diminutiu (finestró, calderó) . Però també tenim mots agafats de l’espanyol acabats en aquesta llengua en -ón (augmentatiu) i adaptats en -ó, com bodegó, cinturó, rosetó o teló. I aquests ja són rebutjables, per la seva naturalesa d’hispanismes deguts sols a subordinació nacional, i no com els altres, que són escampats per totes o diverses llengües de l’entorn.

Un grup de mots que mereixen comentari són termes de la física com electró, protó, neutró, ió, anió, catió i altres. Tots foren encunyats per físics anglòfons i, doncs, creats en anglès. En aquesta llengua tots són mots plans, i, per tant, esperaríem que en les llengües receptores també ho fossin. L’anglès electron [iˈlɛktrən] fou encunyat pel físic irlandès George Johnstone Stoney el 1891. Prèviament, el 1600, el físic anglès William Gilbert va encunyar el terme llatí electricus —perquè la ciència es vehiculava en llatí—, en anglès electric, a partir del mot grec élektron, que significava un aliatge d’or i argent i també fou el nom de l’ambre. Tots dos tenien la característica de la brillantor. El mot es relaciona amb l’adjectiu eléktor (‘brillant’), que s’aplicava al sol, i el seu femení eléktris, que s’aplicava a la lluna. Recordem que Electra, la del complex, tenia un nom que significava ‘la que brilla’. Els grecs ja van descobrir que fregant l’ambre sobre la pell agafava la propietat d’atreure alguns objectes; el primer descobriment de l’electricitat. I sobre electricus/electric Sir Thomas Browne, el 1646, creà el mot electricity, tot i que l’electricitat que ara fem servir no va arribar fins al segle XIX. A la meva Mallorca, ja ben entrat el segle XX, i de la novetat la gent, admirada, en digué la trecidat, amb un article fruit de la seva fecunda imaginació.

Els protons i neutrons vingueren més tard.  Els primers —anglès [ˈprɔtən]— foren batejats pel baró neozelandès Ernest Rutherford, el 1920, a partir d’un terme anterior degut al químic anglès William Prout, que anomenà protil (protyle) l’hidrògen, del grec protos (‘primer’).  Creia que totes les substàncies estan formades per àtoms d’hidrogen, la substància primera o primària. Els neutrons —anglès [ˈnjutrən]— foren batejats pel químic americà William Draper Harkins el 1921, partint del mot neutral (‘neutre’) amb la terminació -on d’electron i proton. Abans, el 1834, Faraday havia usat el mateix morfema quan encunyà els termes ion [ˈajən],  anion [ˈanjən] i cation [ˈkatjən]. De fet, aquest formant surt del participi de present grec del verb ienai (‘anar’). Amb la idea que els ions es mouen: els anions van per amunt (grec ano, ‘amunt’) i els cations per avall (grec kato, ‘avall’).

Per què si els mots originals anglesos són plans el català (electró, protó, neutró…), l’espanyol (electrón, protón, neutrón…), el portuguès (electrão, protão, neutrão…) i l’italià (electrone, protone, neutrone…) els fan aguts o plans però amb l’accent sobre la síl·laba no original? Ha de ser per la mediació del francès, que no té més que mots aguts. O potser per analogia amb altres mots del nombrosos acabats igual que els que ara ens ocupen. En qualsevol cas, essent un comportament general en el món romànic no veiem inconvenient en la forma adoptada.

I ara passem a qualque mot que sí que té una anomalia, una forma interferida per l’espanyol i que ha de ser qüestionada. Un és el terme lexicó, amb què en català s’ha traduït l’anglès lexicon tal com s’usa en gramàtica generativa. Quan jo era estudiant, època en què la dita gramàtica fou irrupció a les nostres universitats, ja estava horroritzat d’aquest monstre terminològic, que sembla un esquifit diminutiu. Com es possible que hàgim pogut fer aquesta aberració lèxica, fruit d’una analogia precipitada i insensata amb la munió de mots acabats en –o tònica? El mot és horrible adaptació de l’anglès lexicon [ˈlɛksikən], que no és més que el que en català es diu lèxic, tret del grec léxikon (‘col·lecció de paraules), que en un principi era el nom de diccionaris o glossaris grecs. Derivat de lexis (‘paraula’) i aquest de legein (‘dir’). Font de lexema, lexical, lexicologia, etc. En català, a part de lèxic, que és el conjunt de mots de la llengua, per a la invenció de la gramàtica generativa caldria dir lèxicon, si es vol tenir un terme diferent de lèxic.

Una altra errada de la nostra codificació és el mot panteó. Ja va ser denunciada pel savi i enyorat Juli Moll i Gómez de la Tía. El mot prové del llatí pantheum (‘temple consagrat a tots els déus de Roma’) i aquest del grec pantheon, neutre de pantheos (‘tots els déus), compost de pan (‘tot’) i theos (déu). Avui panteó —així és com surt als diccionaris— designa un monument funerari destinat a l’enterrament dels membres d’una família. Però la forma d’aquest mot mostra la interferència llampant de l’espanyol. Totes les llengües que ens han de ser referència accentuen la primera síl·laba, llevat òbviament del francès (italià pànteon, anglès pantheon), igual que ho fan els ètims grec i llatí. Doncs pànteon hauria de ser en català.

Un altre mot, en aquest cas nom propi, que presenta la mateixa anomalia és Satiricó, la famosa obra de Petroni. D’acord amb l’etimologia i la pràctica de totes les llengües menys l’espanyol (i el francès, com se suposa), ha de ser Satíricon. I el cotiledó (forma registrada en el DIEC com a secundària) ha de ser cotilèdon.

I segur que en trobarem més. Però podria ser pitjor: sort que tenim encara molts de mots que s’han salvat d’aquest lamentable desplaçament de l’accent, perquè podríem haver fet asindetó, baritó, epigó, epsiló, gramofó, onomasticó, oximoró, planctó, polisindetó, etc. Dins la desgràcia encara hem tingut sort.

Cap comentari