Avui, darrer dia d’agost, és Sant Ramon, o, amb el nom complet, Sant Ramon Nonat. Un personatge que, si va existir —la cosa no és segura—, va ser un frare mercedari del segle XIII nascut a una petita població de la Segarra.
Hi va haver mitja dotzena de sants nascuts abans que ell amb el nom de Ramon. Un nom germànic, llengua en què era Raginmund, compost de ragin (‘consell’) i mund (‘protecció’). Aquest Raginmund, de manera directa o a través de la forma llatinitzada Raimundus, ha donat totes les formes actuals: en català Ramon i en català medieval Raimon, en francès Raymond, d’on ho agafa l’anglès; en espanyol Ramón o Raimundo, aquest darrer també en portuguès; en italià Raimondo, en romanès Reimond, en alemany Raimund, en basc Erramun o Erramon, en finès Raimo, en lituà Raimundas, en àrab Rimun, etc. Ramon, o Raimon, va ser un nom molt estimat i estès entre les classes altes de la Catalunya medieval. Nom d’un bon grapat de comtes de Barcelona que el reberen de la casa de Tolosa (quatre que es digueren Ramon Berenguer i dos que es digueren Berenguer Ramon) i personatges il·lustres com Ramon Llull o el primer bisbe de Mallorca, Ramon de Torrella.
Tornant als sants, dèiem que abans de sant Ramon Nonat hi hagué mitja dotzena de sants amb el nom de Ramon, tots ells del segle XII i tres i mig catalans. A Catalunya aquell va ser un segle de bona collita de Ramons per al santoral. Tenim sant Ramon de Penyafort, frare dominicà penedesenc, inquisidor i cofundador de l’orde de la Mercè; sant Ramon de Blanes, sant no oficial, frare mercedari que va morir màrtir; sant Ramon de Tolosa, canonge d’aquesta ciutat que alguns diuen que va néixer a Barcelona; sant Ramon de Roda, que va ser bisbe de Roda-Barbastre; sant Ramon de Fitero, monjo cisterciense fundador de l’orde de Calatrava; i sant Ramon el Palmer, un italià que passà la vida pelegrinant per aquí i per allà. Tots, menys el de Penyafort, foren eclipsats per sant Ramon Nonat, per qui fan el nom els nostres Ramons, llevat que algú faci festa per Sant Ramon de Penyafort (oficialment 7 de gener, abans 23 de gener).
L’única font que parla de sant Ramon Nonat és una biografia escrita pel mercedari Francisco Zumel (1540-1607). Historiadors han posat en dubte o negat la seva existència, argumentant que el nostre personatge és un dels típics desdoblaments de sants que n’han produït un caramull. En aquest cas seria un desdoblament de sant Ramon de Penyafort, fundador de la Mercè, mesclat amb l’altre mercedari esmentat, sant Ramon de Blanes.

Segons la tradició i la font esmentada, sant Ramon Nonat va néixer el 1204 a Portell, un nucli de població de la Segarra que avui té un centenar d’habitants i és part del municipi de Sant Ramon. L’endemà de morir sa mare, el senyor de Cardona, parent de la família, el va treure del ventre matern amb una implacable cesària practicada amb la seva espasa. Per això li digueren No Nat. Son pare va planificar una carrera per al seu fill a la cort, però al noi li entraren ganes de dedicar-se a la vida religiosa. Disgustat, son pare el posà a fer feina de pastor a una de les seves possessions. Diuen que duia les ovelles a pasturar prop d’una església dedicada a sant Nicolau, on el pastoret passava hores pregant. A la fi, quan tenia 21 anys, son pare l’autoritzà a ingressar a l’orde de la Mercè, un orde religiós creat a Barcelona el 1218 per sant Pere Nolasc amb el suport de Jaume I i del bisbe Berenguer de Palou. La missió dels mercedaris era rescatar cristians captius dels musulmans. I Ramon va passar la vida rescatant cristians. Primer va anar a València, encara en poder dels moros, i en va redimir 140. Després anà a Àfrica, on va recuperar 250 captius a Alger. Després es dirigí a Tunis, on redimí 28 captius, oferint-se ell com captiu, car havia acabat els diners. Mentre estava a la presó li foradaren els llavis i li hi posaren un cadenat perquè no pogués predicar als altres presos. Finalment l’orde el va rescatar i pogué tornar a Catalunya. A l’hagiografia esmentada del segle XVI es diu que, tornat d’Àfrica, el papa Gregori IX el nomenà cardenal de Sant Eustaqui, Roma, i que va morir en el viatge cap a aquesta ciutat. Però també s’ha dit que es tracta d’una confusió amb el cardenal de Sant Eustaqui Robert Somercote. Per a decidir on enterrar-lo el posaren damunt una mula cega i la deixaren anar. La mula se n’anà decidida cap a la capella on Ramon havia pregat quan feia de pastor, i allà fou enterrat.
Ramon fou canonitzat el 1657 pel papa Alexandre VII, i el 1682 es fixà la seva festivitat en el 31 d’agost. Aviat es va fer famós i va ser invocat per les dones que havien de donar a llum. És el patró de les dones gràvides, de les parteres i de l’obstetrícia. Al lloc on se suposa que va néixer, al municipi de Sant Ramon (la Segarra), els mercedaris fundaren un convent, el convent de Sant Ramon, construït en els segles XVII i XVIII, que és lloc de pelegrinació i que alberga una petita comunitat mercedària. El sant se sol representar amb l’hàbit de la Mercè —túnica, escapulari i esclavina o capa tot blanc i amb l’escut de l’orde sobre el pit— i més sovint amb les vestidures porpra de cardenal. Amb les mans sol sostenir un ostensori o custòdia i una palma amb tres corones, sobre les quals hi ha diverses interpretacions; i qualque pic està envoltat d’esclaus alliberats. Ocasionalment li afegeixen un cadenat que li clou els llavis.
A Amèrica hi ha algunes ciutats que duen el seu nom: Saint-Raymond, al Quebec; San Ramon de Nueva Orán, a l’Argentina, i São Raimundo, al Brasil. A New York hi ha la parròquia de Sant Ramon i a Illinois, la catedral de Sant Ramon Nonat, a més d’altres esglésies o santuaris dedicats al sant. Al nostre país, a part del municipi de Sant Ramon de la Segarra i el convent de Sant Ramon que allà hi ha, el mercedari dóna nom a dues muntanyes i una ermita al cim del Montgaig (el Baix Llobregat).
Com sempre, la festivitat ha fet brostar refranys en la cultura popular: Sant Ramon tapat, segur aiguat; per Sant Ramon fila tot el món (ja vam veure que sant Agustí, tres dies abans, també feia filar tothom); per sant Ramon orenetes per tot el món, o sant Ramon porta l’oreneta per tot el món o Sant Ramon arribat, l’oreneta se n’ha anat (és quan aquests ocells, que havien arribat al final de febrer o començament de març, se’n comencen a anar cap a Àfrica després de passar el temps més calorós aquí). Les orenetes acaben les vacances i se’n tornen per allà on havien vingut. Nosaltres també acabam les vacances i reprendrem les tasques habituals en el curs que comença. Molts d’anys a tots els Ramons i Ramones.

Avui, segons el santoral que nosaltres seguim, que és el tradicional, és Santa Rosa, o, dient-ho d’una manera més completa, Santa Rosa de Lima. La santa d’avui, a part dels mèrits de la santedat, té el d’haver «creat» el nom que duen totes les Roses que avui fan festa. Pot ser que abans que ella hi hagués dones que portassen el nom de Rosa, el nom d’una flor (del llatí rosa), tot i que no en coneixem cap; però a partir de la canonització de la nostra protagonista (1671) totes les Roses del món deuen el nom a Rosa de Lima. És un nom, doncs, molt modern, que comença a difondre’s en el segle XVIII.

Diem que ella va crear el nom perquè en realitat no es deia Rosa sinó Isabel. Exactament Isabel Flores, però no era parenta de Lola Flores sinó filla d’un militar espanyol que vivia al Perú (Gaspar Flores) i d’una criolla dita Maria de Oliva. Isabel Flores de Oliva nasqué el 30 d’abril de 1586 a Lima, una ciutat que havia estat fundada pels espanyols, només feia cinquanta anys, després de conquerir l’imperi Inca. En aquell temps Lima era la capital del virregnat del Perú, que comprenia quasi tota l’Amèrica del Sud. Quan va rebre la confirmació va decidir de posar-se el nom de Rosa, perquè durant la seva infantesa un criat digué que havia vist la cara de la nina transformar-se en una rosa.  I quan es va fer religiosa prengué el nom «artístic» de Rosa de Santa Maria.

D’adolescent ja va començar a «fer de monja». Li va entrar la febre religiosa i va començar a tenir visions i a sentir veus estranyes que la cridaven al servei de Déu. Atreta per santa Caterina de Sena, una altra il·lustre dominicana, va començar a fer dejuni i a mortificar el seu cos. I va patir una anorèxia inversa: així com les joves anorèctiques no s’agraden i fan coses rares, ella es trobava massa bella i per a no atreure els joves mascles hi posà solució tallant-se rans els cabells i desfigurant-se la cara a força de fregar-hi pebre. I passava hores pregant i contemplant el Santíssim Sagrament (l’hòstia consagrada per als no entesos), i anava a missa i combregava cada dia, i el temps lliure ajudava malalts i necessitats. També va abraçar el veganisme, que en aquell temps es deia abstinència de carn. Tenia la ferma voluntat de fer-se monja dominicana, però son pare s’hi oposà radicalment. Amb tot, a 16 anys aconseguí d’entrar al Tercer Orde de Sant Domènec i es féu religiosa terciària. Això vol dir que no era monja de ver, sinó religiosa laica, que continuà a viure a la casa dels pares, tot i que a vint anys vestí l’hàbit de les dominicanes: túnica, escapulari i toca blancs i vel i capa negres. I havent fet vot de virginitat perpètua. La dona només dormia dues hores cada dia, a tot estirar, per a tenir més temps per a pregar, i, a més, duia sobre el cap una feixuga corona de plata amb petites pues emulant la corona d’espines de Jesús. Després d’onze anys de fer aquesta vida, va morir el 24 d’agost del 1717, a trenta-un anyets. Diuen que havia predit el dia del seu decés. Es conten històries que passaren després de la seva mort: que tota la ciutat de Lima feia olor de roses o que caigueren roses del cel, o que la santa va guarir algun malat de lepra. Va ser enterrada al convent de Sant Domènec de Lima.

Rosa de Santa Maria, Rosa de Lima, va ser el primer sant del continent americà. El 1729 es va fixar la seva festa en el 30 d’agost, atès que el dia de la seva mort, el 24, tenia el problema que hauria contraprogramat la diada de Sant Bartomeu. El 1969 la festivitat es va passar al 23 d’agost, no sabem per quin motiu, i aquest és avui el dia oficial de Santa Rosa. Nosaltres, devots de les tradicions seculars el mantenim en el 30, igual que ho fan al Perú, on es dia festiu, no debades santa Rosa és la patrona de Lima, de les Amèriques i dels pobles indígenes d’Amèrica. I per si no fos prou, és patrona dels Països Baixos, de l’Índia i de les Filipines. Un refrany ens recorda que quan arriba Santa Rosa l’estiu es va acabant: per Santa Rosa l’estiu no fa nosa.

Al món, especialment a Amèrica hi ha ciutats i viles que es diuen Santa Rosa. Al nostre país no n’hi ha cap amb aquest nom, però sí nuclis menors, com un del municipi de Roses, un altre de Cervelló, un barri de Santa Coloma de Gramenet i un altre d’Alcoi. Però hi ha moltes dones que es diuen Rosa. A totes molts d’anys.

Avui és Sant Agustí, un savi filòsof i teòleg dels segles IV i V i un personatge clau en el desenvolupament del cristianisme. Juntament amb sant Ambròs, sant Jeroni i sant Gregori el Gran és un dels quatre pares de l’Església occidental i un dels trenta-sis doctors de l’Església.

Va néixer el 13 de novembre del 354 a Tagaste, una petita ciutat situada a l’extrem nord-est del que avui és Algèria. En aquell temps en el nord d’Àfrica no hi havia ni àrabs ni musulmans, sinó el poble autòcton, els berbers, que parlaven la llengua berber i practicaven la religió berber, politeista com les de cultures veïnes. Tagaste pertanyia a la regió de Numídia (ara seria part d’Algèria, de Tunísia i de Líbia), car els berbers eren denominats numidae (nòmades) pels romans. I com que aleshores la regió feia part de l’Imperi Romà, a més de berbers hi havia colons romans i un procés de certa romanització de la societat autòctona. Sobre les ruïnes de la ciutat natal d’Agustí es construiria més tard la que ara es diu Souk Akras. Agustí era d’una família romana amb arrels berbers, fill d’un romà o romanitzat, Patrici, que es convertí al cristianisme un any abans de morir, i d’una cristiana d’origen berber dita Mònica (vegeu l’article «Santa Mònica»). Li posaren de nom Augustinus, que és un diminutiu d’Augustus, el títol que tenien els emperadors romans. Augustus era una denominació reservada als emperadors, però d’Augustinus a l’Imperi n’hi havia molts. Tingué un germà, Navigi, i una germana de nom desconegut que seria superiora del monestir d’Hipona.

Agustí va viure quan la persecució dels cristians ja s’havia acabat i el cristianisme començava la seva expansió real. El jove Agustí, de bona família, va rebre una bona educació a Cartago, l’antiga ciutat púnica, destruïda i reconstruïda pels romans, que en feren la capital de la província d’Àfrica Proconsular (avui Tunísia, una part d’Algèria i una franja litoral de Líbia). Allà s’entusiasma per la filosofia i llegeix Ciceró i altres clàssics. Aquesta educació el féu un mestre de la llengua i la cultura llatines, però no dominà mai el grec, cosa que tingué conseqüències sobre la relació entre cristians orientals i occidentals. A Cartago conegué una jove amb qui visqué durant quinze anys i amb qui tingué un fill, dit Adeodat. Una dona que després deixaria pensant a associar-se amb un partit més bo. En un principi abraçà el maniqueisme, una religió que creia en l’existència «paritària» del bé i del mal i de dos déus, un de bo i un de dolent. I que l’home té una part del déu bo (l’ànima) i una part del déu dolent (el cos). Fundat pel profeta Mani (segle III), predicador de l’antiga Pèrsia, el maniqueisme es difongué per tot l’Imperi, en competència amb el cristianisme. Agustí es va convertir al cristianisme a 32 anys, després d’una estada a Milà, on pogué parlar amb sant Ambròs. Després de la conversió fou bisbe d’Hipona, la capital de l’antic regne de Numídia, molt a prop de Tagaste. Destruïda pels vàndals i reconstruïda pels àrabs, avui s’anomena Annaba. Agustí va debatre intensament amb els teòlegs maniqueus i els d’altres sectes, i d’aquesta activitat en sortí una obra vasta, de la qual destaquen Les Confessions, La ciutat de Déu i De la Trinitat. Sant Agustí incorporà part del pensament grec i romà al cristianisme, fent una lectura dels Evangelis associada al neoplatonisme. És el pensador cristià més influent fins a la vinguda de sant Tomàs d’Aquino. Es va morir a Hipona el 28 d’agost del 430, a 76 anys, mentre els vàndals comandats per Genseric assetjaven la ciutat. Segons Beda el Venerable, uns monjos que fugien de la persecució dels vàndals van portar el cos del sant a Càller (Sardenya). En el segle VIII va ser traslladat a la basílica de Sant Pere en Cel d’Or (Pavia, Itàlia), on encara descansa. El 1298 Agustí va ser canonitzat i proclamat doctor de l’Església. Pel seu bisbat i pel lloc de la seva mort seria conegut per sempre com Agustí d’Hipona.

Entorn de sant Agustí aparegué alguna comunitat de clergues, que ell mateix dirigí, i una comunitat de dones de la qual formà part la seva germana. Aquestes comunitats, que es multiplicaren, es guiaven per la regla de sant Agustí, un ideal de vida monàstica basada en alguns textos del mateix sant. La invasió dels vàndals posà fi a aquests comunitats. A partir del segle XI noves comunitats de clergues i laics seguidors de la regla agustiniana proliferen arreu d’Europa, bàsicament en ermites, lluny del món i dedicades a l’oració, la penitència i a l’espiritualitat. Per a unificar i controlar aquestes comunitats, el 1256 el papa Innocenci IV va crear l’Orde  dels Germans Ermitans de Sant Agustí que en el segle XX va canviar el nom pel d’Orde de Sant Agustí. Els agustinians o agustins són frares mendicants que viuen en comunitat, duen —o duien— hàbit totalment negre amb corretja de pell i, tot i que havien aparegut per a fer vida contemplativa, avui es dediquen a l’ensenyament i les missions. Després de la creació de l’orde, aquest s’estengué ràpidament per Europa, tot organitzant-se en províncies i adoptant una estructura jerarquitzada. Aparegueren diverses branques que formen la gran família agustiniana (conventuals, observants, descalços, etc.) i la secció femenina o segon orde, les monges agustinianes. El 1401 el papa Bonifaci IX va concedir a l’orde permís per a fundar comunitats femenines amb hàbit i totes les normes dels agustinians. Es dividiren en recol·lectes i descalces, totes de clausura. A part de les monges agustinianes, de clausura, hi ha congregacions modernes, com les Germanes de la Caritat o les Agustinianes Terciàries Germanes de l’Empar (una fundació mallorquina), que segueixen la regla de sant Agustí però no són monges agustinianes en sentit estricte. Algunes d’aquestes comunitats es dediquen a l’ensenyament.

Als Països Catalans hi ha o hi ha hagut convents d’agustinians o agustinianes a Barcelona (Sant Agustí Vell, al barri de la Ribera, i Sant Agustí Nou, al barri del Raval), a Girona, Cervera, Igualada, la Selva del Camp, la Seu d’Urgell, Tàrrega, Torroella de Montgrí, València, Alcoi, Ciutadella, Palma i Felanitx, entre altres. A Palma els agustinians hi arribaren en el segle XV i s’establiren al convent d’Ítria, extramurs, al camí de Sóller. En el segle XVI fundaren el convent del Socors, que fou expropiat el 1835 i esbucat per a fer-hi un quarter. El 1890 els agustinians retornaren i edificaren una nova residència i un col·legi al costat de la vella església del Socors. Les monges agustinianes arribaren a Palma en el segle XIII i s’establiren a la plaça del Mercat, on ara hi ha Can Berga. Poc després es traslladaren al convent de Santa Margarida, al costat de la porta Pintada. Aquest convent també fou expropiat el 1835 i acabà essent hospital militar. Se salvà la magnífica església gòtica. Cap a l’any 1600 part de les monges de Santa Margarida fundaren el convent de la Consolació, a la que avui és la plaça de Quadrado. També fou desamortitzat i esbucat. També eren agustinianes les monges de la Misericòrdia, que tenien el convent en el carrer de Sant Bartomeu, on ara hi ha el Banc d’Espanya.

A part dels frares i monges agustinians, el nostre sant també ha tingut conseqüències sobre la toponímia. El sant dóna nom a un municipi (Sant Agustí de Lluçanès, Osona), a un barri d’Alacant, a un antic raval d’Alzira i a un nucli de població modern del municipi de Palma, que es diu Sant Agustí perquè un propietari dels terrenys on es féu la urbanització, de nom Agustí, aconseguí que l’església estigués dedicada al nostre —i seu— sant. A Eivissa hi ha la parròquia de Sant Agustí del Vedrà, al terme de Sant Josep, creada en el segle XVIII. Sant Agustí també és una possessió del Migjorn Gran (Menorca), i hi hagué un castell medieval dit de Sant Agustí en el Pallars Jussà.

Sant Agustí no és patró de cap població, llevat de d’Alfara de Carles (Baix Ebre) si no vaig errat. A Barcelona era el patró dels assaonadors i de tots els qui es dedicaven a treballar la pell, perquè estaven establerts en el barri de Sant Agustí. A Felanitx (Mallorca) la patrona és santa Margarida, però a la pobra li fan poc cas i celebren la festa grossa per Sant Agustí. Una festa que temps enrere van promoure els frares del convent de Sant Agustí, creat en el segle XVII i desamortitzat el 1835. Després els custos del convent i l’Ajuntament donaren continuïtat a la festa. Els anys vuitanta, a les festes tradicionals (oficis, completes, processons, cavallets, dimonis, caparrots, balls i cants) s’hi afegí una mena de neofesta centrada en una penya taurina dita primer el Coso i ara el Cosso, que en un principi feia gran gresca durant la corrida de toros de la plaça local dita la Macarena. El 2008 la corrida va desaparèixer, i el Cosso s’ha reconvertit en una penya antitaurina que fa paròdia de la festa espanyola i d’altres coses. Els joves cosseros i tota la multitud es diverteixen amb un pregó satíric o reivindicatiu, la desfilada de les autoritats sota un pali sortint de missa —que qualque any ha estat conflictiva—, i la figura de la quica, convertida en emblema de la festa, que cada any «ressuscita» després de la sortida del sol. A més de les famoses revetlles amb actuacions musicals dites popularment verbenes. A l’Arracó (Andratx, Mallorca) també celebren la festa del lloc al voltant del 28 d’agost, en honor de Sant Agustí i de la Mare de Déu de la Trapa, tot i que el patró és el Sant Crist de l’Arracó.

El sant també ens deixa algunes dites i refranys: monja de Sant Agustí, dos caps en un coixí (es diu de qui no vol ser religiós sinó que es vol casar); per Sant Agustí a filar fi o la que no fila per Sant Agustí no farà bon bocí; per Sant Agustí ni berenar ni dormir, o en versió de Menorca, sant Agustí lleva sa bereneta i es dormir (s’acaba l’estiu i s’acurça el dia). I dels majors hem après que per Sant Agustí s’ha de sembrar el julivert.

Molts d’anys a tots els Agustins i Agustines.

Avui és Sant Lluís. Hi ha uns quants sants d’aquest nom, però el que avui celebram és sant Lluís de França (1214-1270), el rei Lluís IX, un personatge contemporani del nostre Jaume I. Altres sants del mateix nom són sant Lluís de Tolosa, fill d’un nebot de l’anterior, que va ingressar a l’orde franciscà i va ser bisbe de Tolosa (festa, 19 d’agost). Posteriors —segle XVI— són sant Lluís Bertran, frare dominicà nascut a València que anà a evangelitzar a terres americanes (9 d’octubre), i sant Lluís Gonzaga, jesuïta italià mort a 23 anys de pesta (21 de juny).

Comencem per explicar l’origen del nom, que és força envitricollat. Es tracta d’un nom germànic, concretament fràncic (l’idioma dels francs), que en la llengua original tenia la forma Chlodowig. Com tots els noms germànics està format per dos elements: hlod (fama) i wig (guerrer). Vol dir, doncs, ‘guerrer famós’. És un nom que ha produït moltes variants i molt diferents. La més acostada a l’original és Clodoveu, que és la forma catalana del nom de diversos reis francs que en francès es diuen Clovis i que fou llatinitzat en Chlodovechus. Una altra llatinització és Ludivicus, d’on surten algunes formes com la sueca, noruega o danesa Ludvig, l’alemanya Ludwig, la polonesa Ludwik, etc. La forma més evolucionada és la del francès, Louis, d’on surten la catalana Lluís, l’espanyola i portuguesa Luis, l’occitana Lois o la italiana Luigi. En anglès hi ha dues formes, Louis i Lewis. En algunes llengües trobam formes ben diferents, com en basc (Koldobika, Koldo, Aloxi), en hongarès (Lajos) o en gaèlic escocès (Luthais). La forma femenina presenta una variació pareguda: en català és Lluïsa, semblant a les formes francesa, espanyola, portuguesa, anglesa, etc. Aquest és un nom de reis (a França l’han portat dinou sobirans), i per això ha estat nom preferit per les classes més elevades.

Anem al personatge. Nasqué el 1214 a Poissy, prop de París, fill de Lluís VIII de França i Blanca de Castella. De la dinastia dels Capets, fou rei de França del 1226 (amb dotze anys) fins a sa mort. Sa mare exercí la regència fins a la majoria d’edat del rei. A vint anys es casà amb Margarida, filla del comte Ramon Berenquer IV de Provença, amb qui tingué onze fills. Durant tot el seu regnat treballà per a reforçar el poder de la monarquia enfront dels poders feudals, fou reformador de la justícia (introduí la presumpció d’innocència, atenuà la tortura i establí l’apel·lació davant el rei) i es pot dir que va ser un rei molt francès (establí una moneda única per a tot França, cosa que a Espanya no reeixí fins a Isabel II). I, com es pot endevinar, va ser un home molt piadós que va fer construir esglésies (com les catedrals de Chartres, Amiens, Reims o Notre-Dame de París), monestirs i hospitals, i, com vam veure parlant de santa Helena, va maldar per aconseguir les relíquies de la passió de Crist, per a les quals féu construir la Sainte-Chapelle.  Volgué regenerar la moral i bons costums i prohibí la blasfèmia, els jocs amb diners i la prostitució. Respecte de la prostitució evidentment la cosa no va reeixir, de tanta força que sempre ha tingut aquest negoci: a l’Edat Mitjana fins i tot hi havia bordells que eren propietat de catedrals i monestirs. Precedent de coses que més tard passarien a la monarquia hispànica, volgué convertir els jueus de França, de grat o per força. Una mostra del segon mètode és la crema pública del Talmud, un dels textos sagrats del judaisme, a una plaça de París. Encara que fos un sant va passar la vida fent guerra contra enemics diversos, fossin anglesos, nobles francesos, càtars resistents i sobretot en la setena i vuitena croades. En aquesta darrera morí a causa de la disenteria, el 25 d’agost de 1270.

Després de la seva mort lluny de França, surt una disputa entre el seu fill Felip, que volia que les restes de son pare reposassen a terra francesa, i el seu germà Carles, rei de Nàpols i Sicília, que volia que reposassen al regne de Sicília. Al final els dos parents acordaren de dividir el cos en dues parts —ben salomònicament—, els ossos per a un i la resta per a l’altre. Però Felip s’avança als fets i s’emporta el cos a París, després de practicar una tècnica habitual a l’Edat Mitjana per a casos semblants: bullir el cos dins aigua i vi a fi de separar la carn dels ossos, que així poden viatjar nets i lluents.  Arribats a París, els ossos foren exposats a la catedral i feren al sant solemnes funerals. El 1297 Lluís va ser canonitzat a instància del seu nét, el rei Felip IV el Bell. Després de la canonització el dit Felip IV va fer el gran repartiment de les restes del seu avi: donà als monjos de Sant Denís les dents i la mandíbula inferior, una costella a la catedral de Notre-Dame, i la resta se n’anà a la Sainte-Chapelle. El crani va ser guardat dins un fastuós reliquiari d’or i pedres precioses. A més, el rei Felip oferí els dits al rei d’Hongria, que féu construir una església dedicada a sant Lluís, i encara regalà altres peces als dominicans de París i de Reims i a diverses abadies. Més tard, Felip VI de França encara donarà trossets a amics seus, i l’emperador Carles IV en farà arribar a la catedral de Praga, una costella al Papa i dues costelles als ducs de Berry. I la dispersió del sant continuà fins al segle XVII, a base de presents que els posseïdors feien a altres persones segregant una part del seu tresor; però nosaltres ens aturam per a no fer-nos insuportables. És a dir, que tothom content com un ca amb un os. Més ben dit, com un rei, bisbe o abat amb un os (de sant).

Tot i tot, la veneració de sant Lluís s’escampa a França sobretot a partir del segle XVII, i els jesuïtes en fan un sant internacional. És el patró de França, dels perruquers i dels passamaners, que són els qui fan ornaments com cordons, vetes i borles.

La toponímia creada pel nostre sant és magra. En tot el país només hi ha una vila que es digui Sant Lluís, i encara perquè els francesos li van posar aquest nom. Durant l’administració francesa de Menorca, en el segle XVIII, el governador francès féu construir el nucli de Sant Lluís, prop de Maó, a fi d’arreplegar la gent dispersa en la contrada. Com podeu suposar, el nom del lloc és en honor del sant rei de França. En un principi fou part del municipi de Maó fins que se n’independitzà el 1904. També es donà el nom de Sant Lluís a una colònia agrícola fundada el 1876 a Alcúdia (Mallorca), a la possessió de Gatamoix, pels empresaris anglesos encarregats de dessecar l’Albufera. De fet, era un llogaret amb onze cases de dues plantes, una capella i un aljub. El nom no era per sant Lluís de França sinó per un nebot del promotor de la colònia. Un nom que no prosperà, perquè la gent en digué el Poble Nou. Tampoc no prosperà la colònia: les cases dels colons s’anaren esfondrant i avui en resta una com a testimoni.

El sant francès tampoc no ha estat gaire esplèndid produint refranys. Només en coneixem un que diu per Sant Lluís, calor fins a les sis; és a dir, ara fins a les vuit, amb els moviments horaris, que, entre altres coses, desbaraten els refranys.

Molts d’anys als Lluïsos i les Lluïses.

Avui és Sant Bartomeu, un jueu de Galilea i un dels dotze apòstols de Jesús. Això vol dir que les poques coses que sabem d’ell les sabem per les soles fonts dels evangelis i els Actes dels apòstols. S’ha identificat amb un personatge que surt a l’evangeli de Joan dit Natanael, que significa ‘Déu ens proveeix’. I com que seria fill d’un cananeu (de Canà) dit Tolmai (nom arameu emparentat amb el grec Ptolemeu), era conegut com a Natanael bar Tolmai, és a dir Natanael fill de Tolmai. I d’aquest bar Tolmai surt el llatí Bartholomeus, i d’aquest, el català Bartomeu. Els altres tres evangelis canònics l’esmenten només com a Bartholomaios (llatí Bartholomeus), sense el Natanael. Una de les poques coses que diuen els evangelis d’ell és que va ser testimoni de l’ascensió de Jesús.
Eusebi de Cesarea i sant Jeroni (s. IV), recullen la tradició segons la qual després de l’ascensió de Jesús, Bartomeu va anar a predicar a l’Índia. Segons altres fonts, anà a expandir el cristianisme a Etiòpia, Mesopotàmia, Armènia i els actuals Iran i Turquia. A Armènia hi hauria anat en companyia de l’apòstol Judes Tadeu, i tots dos són avui patrons de l’Església armeniana. Diu la tradició que va convertir al cristianisme el mateix rei d’Armènia, un tal Polimi, i per això va ser martiritzat per ordre d’Astiages, el germà del dit rei. Segons una tradició, escorxat viu i decapitat; segons una altra, crucificat amb el cap per avall com sant Pere. La història, però, no registra cap rei d’Armènia amb aquest nom. Altres fonts donen a entendre que va morir a l’Índia, on està documentat un oficial dit Polimi. En tot cas, en el segle XIII es construí el monestir de Sant Bartomeu en el lloc en què suposadament fou martiritzat, a Armènia, a un lloc dit Vaspurakan. De totes maneres, la versió del martiri que ha tingut més succés és la de l’escorxament: sant Bartomeu sovint és representat amb un ganivet i portant a la mà un tros de la seva pròpia pell. I amb bona lògica és el patró dels assaonadors de pells, dels carnissers i dels enquadernadors de llibres, que antigament només treballaven amb pells.
Bé, i ja sabem que amb personatges tan il·lustres, la qüestió de les restes o relíquies té una importància vital. Ja hem parlat altres vegades de l’estratègia comercial de reis i emperadors, papes i bisbes, catedrals i monestirs, amb les relíquies dels sants. Segons un escriptor del segle VI, Teodor Lector, en el segle precedent l’emperador Anastasi I va lliurar el cos de sant Bartomeu a la ciutat de Dura Europos, avui a Síria. I Gregori de Tours afirmava que el cos havia anat a parar a la petita illa de Lipari, a Sicília. D’allà un tros de pell i uns quants ossos van ser traslladats a la catedral de Sant Bartomeu, a la ciutat italiana de Benevent. Una altra part del material va ser regalat per l’emperador Otó II a Roma, i es conserva a l’església de Sant Bartomeu de l’Illa (a l’illa Tiberina, del riu Tíber), construïda sobre el temple d’Asclepi. Una part del crani va anar a la catedral de Frankfurt i un braç, a la catedral de Canterbury. Més ben repartit l’apòstol ja no pot estar.
La devoció a sant Bartomeu té conseqüències grosses en el patrimoni material, l’onomàstica, la llengua i la cultura popular. Pel que fa a la toponímia, al nostre país no fa llarg: només hi ha un municipi amb el nom de l’apòstol, Sant Bartomeu del Grau (Osona) i qualque nucli de població menor, com Sant Bartomeu de la Quadra (Molins de Rei) o Sant Bartomeu Sesgorgues (Tavernet, Osona); i alguna muntanya, serra, collada, etc. Per contra, exerceix el patronatge a moltíssims de llocs: a Mallorca, a Capdepera, Consell, Montuïri, les Salines, Sóller i Valldemossa; a Menorca, a Ferreries; al Principat, a Alpicat (el Segrià), Igualada (l’Anoia), Massalcoreig (el Segrià), Roda de Berà (el Tarragonès), Sant Bartomeu del Grau (Osona), Tordera (l’Alt Maresme), el barri de Sants de Barcelona (una llegenda diu que el sant era fill de Sants i que hi va ser martiritzat), la Sènia (el Montsià), Sitges (el Garraf); Al País Valencià, a Almudaina (el Comtat), Benicarló (el Baix Maestrat), Godella (l’Horta), la Jana (el Baix Maestrat), Nules (la Plana Baixa), Torreblanca (la Plana Alta), Vallada (la Costera) i Xixona (l’Alacantí). I segurament en deix qualcun.
Alguns refranys ens diuen que per Sant Bartomeu vénen les grans tempestes després de la intensa calor estival: per Sant Bartomeu pluja arreu o per Sant Bartomeu tronades arreu o per Sant Bartomeu tronar sentireu, tots tres amb rima oriental falsa. Altres refranys conviden a fer certes feines del camp, com collir les nous (per Sant Bartomeu, bat el noguer que és teu; i si no és teu, deixa’l estar, que algú o altre el batrà), o començar a filar (la bona filanera, per Sant Bartomeu comença la vela, la que per Sant Bartomeu no vela, no fa bona tela).
A Mallorca Bartomeu és un nom que en el llenguatge oral només s’usa en la forma hipocorística, Tomeu, que alguns principatins s’enderien a pronunciar amb e oberta. L’únic que conserva el nom sencer és l’apòstol, a qui encara ningú no s’ha atrevit mai a dir Tomeu. A Menorca hi ha els hipocorístics Meu i Meuis. I de Tomeus n’hi ha a betzef. Doncs a tots els Tomeus i Bartomeus, per molts d’anys.

Avui és Sant Bernat. De sants amb aquest nom n’hi ha diversos, i tots de la mateixa època. Un és sant Bernat d’Alzira (s. XII), fill d’un emir de la taifa de Carlet, de nom Ibn Ahmed al-Mansur, que es convertí al cristianisme juntament amb dues germanes i adoptà el nom de Bernat. Els tres germans conversos van ser assassinats pel seu germà, successor del pare en el tron, i avui són patrons d’Alzira. Un altre sant Bernat és el de Tiron, sant de facto (sense canonitzar) que fou monjo benedictí i fundador de l’orde de Tiron. Un altre és sant Bernat de Menthon (segle XI), un capellà que fundà hospicis a un dels llocs més perillosos dels Alps suïssos per a socórrer pelegrins que anaven a Roma. La raça de cans dits Sant Bernat, criats en aquests hospicis i utilitzats per a salvar gent perduda per les muntanyes, li deu el nom. És el patró dels excursionistes, esquiadors i muntanyencs. També hi ha sant Bernat Calbó, un sant local nascut a Reus, monjo cistercenc, militar i jurista, que anà a la conquesta de València i entre altres coses fou bisbe de Vic. I encara n’hi ha més, però el més important dels sants de nom Bernat és sant Bernat de Claravall, la festa del qual celebren avui tots els Bernats d’aquest país.

Comencem pel nom. Bernat és un nom germànic (Berinhard) format per dos mots: berin (ós) i hard (fort). Vol dir, doncs, ‘fort com un ós’. Fou introduït pels francs i portat per cavallers i persones de categoria, entre elles un rei nét de Carlemany. Però el nostre sant d’avui el va fer popular i un dels més usats en el nostre país.

Sant Bernat de Claravall va ser un monjo i abat francès, promotor de l’orde cisterciense o cistercenc. Va néixer el 1090 a un castell de la regió de Borgonya (França), fill de membres de l’alta noblesa borgonyona. Com es pot suposar, va rebre una bona educació i a 19 anys, just morta sa mare, li entrà una profunda vocació religiosa. A 23 anys ingressà a l’abadia de Cîteaux, situada al sud de Dijon, que el 1098 havia estat fundada per sant Robert de Molesme.  No hi anà sol sinó que amb ell hi ingressaren trenta homes de la noblesa de Borgonya. Aquella abadia benedictina, que cresqué molt ràpidament, és l’origen de l’orde cisterciense. Cîteaux, abans Cisteaus, és un nom d’etimologia obscura, que tenia per equivalent llatí Cistercium. D’aquí ve l’adjectiu cisterciensis, amb què són coneguts els monjos de Cîteaux. Mot de catalanització polèmica, car la forma habitual, cistercenc, ha estat durament criticada per Coromines, qui proposa cistercès. El topònim Cîteaux va ser catalanitzat en la forma Cistell, i per això en català medieval es parla de l’orde de Cistell (o del Cistell) i dels monjos de Cistell (o del Cistell). Les formes Císter o Cister són castellanismes moderns.

Tornem al nostre Bernat. Tres anys després de l’ingrés a Cîteaux, Bernat va ser enviat amb dotze confrares a fundar un nou monestir a una vall que el monjo anomenà Clara Vall (Claire Vallé o Clairvaux). A partir d’aquell moment Bernat i Claravall restaren units per a sempre. L’abadia de Claravall, filla de la de Cîteaux, cresqué de manera espectacular amb nombrosos ingressos, fins i tot el del pare de Bernat i tots els germans menys un. Mentrestant el currículum del nostre protagonista lluïa de cada cop més. Tingué una participació destacada en algun concili, perfilà la regla dels templers, que esdevingueren ideal de noblesa cristiana, escrigué llibres, mantingué debats amb els grans teòlegs, combaté heretgies i modernament ha estat nomenat doctor de l’Església. Quan es produí el cisma d’Occident, en què dos papes es disputaven el càrrec, Bernat va ser designat àrbitre en un concili nacional dels bisbes francesos i decidí en favor d’Innocenci II, que s’havia refugiat a França. Quan una part de la Terra Santa, controlada pels croats, caigué en mans dels turcs i la resta era amenaçada, Bernat predicà la segona croada. El nostre sant fundà monestirs o abadies sense parar. Envià monjos del seu monestir de Claravall a fundar altres monestirs a Alemanya, Anglaterra, Irlanda, Suècia, Suïssa, Itàlia i Portugal. En vida de sant Bernat es crearen prop de tres-centes cinquanta fundacions cistercienses. Després d’aquesta vida tan intensa morí a 63 anys el dia 20 d’agost de 1153. Fou enterrat a l’abadia de Claravall, i quan aquesta va ser suprimida en el context de la Revolució Francesa, les seves despulles foren traslladades a la catedral de Troyes, a la regió de la Xampanya.

La tradició també conta alguns aspectes menors de la seva vida. Com la seva resolució davant les temptacions de la carn. Un dia que estava en tal situació ho va resoldre ficant-se dins aigua gelada, i un altre dia, trobant-se dormint a una posada aparegué a la seva cambra una prostituta tota nua que s’ajaçà al seu costat, i l’home va salvar la castedat pel mètode de fugir corrents. I, naturalment, també va fer miracles, com tot sant. Una vegada va fer recobrar la parla a un home vell i mut, perquè, situat a les portes de la mort, pogués confessar els seus pecats. Una altra vegada va resoldre un gran problema quan una plaga de mosques va infestar una església. Bernat les va excomunicar i totes caigueren mortes a l’acte. Excomunicar una mosca és una cosa que abans no es devia haver vist mai, i segurament no es tornà a veure mai més. I degué fer més miracles, però amb aquests dos ja el podien fer sant tranquil·lament.

Sant Bernat és, doncs, el principal impulsor, si bé no el creador, de l’orde cisterciense, creat per a expandir la reforma gregoriana de l’Església a tot l’occident cristià. Representa la restauració de l’orde benedictí (vegeu l’entrada Sant Benet), amb els principis de treball i disciplina rigorosa, enfront de l’altre gran monestir benedictí, el veí de Cluny. El de Claravall va ser un gran focus religiós que exercí gran influència damunt la vida espiritual i social de l’Edat Mitjana. Arribà a haver-hi dos mil monestirs que tenen l’origen en l’abadia de Claravall. L’orde, sempre al servei dels interessos del Papa enfront de reis i emperadors, arribà a ser un veritable poder a Europa. Els cistercienses són anomenats benedictins blancs o monjos blancs, per la color del seu hàbit, tot i que amb escapulari negre, enfront dels benedictins negres, com els de Montserrat, d’hàbit tot negre.

En el nostre país hi ha hagut cinc grans monestirs cistercienses masculins i tres de femenins. Els masculins són el de Poblet (la Conca de Barberà), fundat el 1150, el més gran de tots i un dels més grans d’Europa; el de Santes Creus (l’Alt Camp), fundat el mateix 1150 i avui sense vida monàstica; el de Santa Maria de Benifassà (el Baix Maestrat), creat el 1233 com a fill del de Poblet i avui ocupat per monges cartoixanes; el de Santa Maria de la Valldigna (la Safor), fundat el 1298 com a filial del de Santes Creus, avui en mans de la Generalitat, que té cura de la restauració; i finalment el de la Real (Palma), fundat després de la conquesta de Mallorca amb monjos procedents de Poblet, desamortitzat el 1835 i avui a cura de la comunitat dels Missioners dels Sagrats Cors. Tal era la importància d’aquest monestir que l’abat de la Real era la segona autoritat religiosa de l’illa després del bisbe. L’església ha esdevingut la parròquia de la zona de la Real i del nucli del Secar de la Real. Els monestirs femenins són el de Vallbona de les Monges (l’Urgell), fundat durant la primera meitat del segle XII i encara amb vida monàstica; el de la Saïdia (el Camp del Túria), fundat per Teresa Gil de Vidaure, esposa de Jaume I, i enderrocat completament en el segle XX;  i el de Valldonzella (Barcelona), fundat en el segle XII i que ha anat canviant d’emplaçament. Una branca de l’orde cisterciense són els monjos trapistes, branca apareguda en el segle XVII amb la idea de retornar a l’observança estricta de la regla inicial. El seu nom és degut al seu origen en l’abadia de La Trappe (Normandia, França). Un grup d’aquests monjos, fugint de la Revolució Francesa, el 1810 s’establiren a Mallorca, a la vall de Sant Josep, i fundaren el monestir de la Trapa, però només hi estigueren deu anys. Després les terres i cases passaren a mans particulars fins que foren adquirides pel GOB. I tota aquesta història per culpa de sant Bernat i algun altre.

I malgrat la importància d’aquest sant, no hi ha en tot el país cap ciutat, vila o llogaret que es digui Sant Bernat, ni pràcticament altra toponímia. Ni és el patró d’enlloc ni de res, que sapiem. Bé, sí, és el patró del Secar de la Real i el seu voltant, on el dia del patró s’organitza una romeria al monestir força vistosa. Sort que ha produït qualque refrany, com els que diuen per Sant Bernat, el jac cordat; per Sant Bernat tapa’t el cap, o pluja de Sant Bernat, el blat corcat. Però ens agrada més aquell que diu la monja l’encén i el frare l’apaga; o, de manera més entenedora, santa Margalida l’encén i sant Bernat l’apaga. Sant Bernat és l’encarregat d’apaivagar la intensa calor estival atiada per santa Margarida.

Bernat ha estat sempre un nom popular. Hi ha els diminutius Bernadó i Bernadí i el femení (rar) Bernada. A les rondalles mallorquines en Bernat o en Bernadet és qualque vegada el tercer dels germans, i sempre un home bo. I, com diu la dita popular, a la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat, que ens ensenya que si a l’hora de prendre alguna decisió algú no és on ha de ser, no serà tingut en compte.

Felicitacions als Bernats.

Avui tenim un sant local. I modest: no disposa de grans biografies i no és gaire conegut internacionalment. Llunyà i llegendari, amb tot és el sant patró de Tarragona, juntament amb santa Tecla. El seu nom també té un origen incert. Es creu que es tracta del nom llatí Maximus deformat per creuament amb imaginar. Doncs si no és ver, direm que és una imaginació que algú va tenir. A Mallorca es pronuncia tradicionalment Matgí, amb el mateix so reforçat de llegir, regir, corregir, rajar, roja, Roger (cognom) o passejar.

Segons la tradició, el nostre home va venir al món o bé a Tarragona o bé a qualque llogaret prop de la serra de Brufaganya, que és en el municipi de Pontils (la Conca de Barberà). Això s’esdevingué un any —no sabem quin— del segle III. Quan es van morir els seus pares, com a bon sant, va vendre la seva part de l’herència, la repartí entre els pobres i se n’anà a viure com un ermità a una cova a la dita serra de Brufaganya, que encara es conserva i que, evidentment, es diu la cova de Sant Magí. No sabem quant de temps va estar en situació tan improductiva: segons la llegenda, prop de trenta anys, fins que un senyor dit Dacià el va treure de l’avorriment. Aquest era el suposat prefecte d’Hispània, quan l’emperador Maximià (286-305) ordenà la persecució dràstica dels cristians. A la península aquesta política la dugué a terme Dacià sense contemplacions. Ell va fer martiritzar els sants catalans sant Cugat, sant Sever i santa Eulàlia i una llarga tira de sants de la resta de la península Ibèrica. A sant Magí també li tocà el rebre: veient tanta estossinada, l’ermità sortí de la cova i anà a assistir els perseguits per la fúria del prefecte. I ja podeu suposar que tot d’una va ser capturat i empresonat. Però per art de màgia divina va fugir de la presó, sortí de Tarragona —per la porta del Carro, que després es digué de Sant Magí— i cap a la cova. El prefecte ordenà que l’anassen a cercar i el degollassen allà on fos capturat. Els soldats l’anaren a cercar i ben segur que el trobaren a la cova. L’en tragueren i el començaren a martiritzar sense pietat. A un cert moment aquells soldats estigueren fatigats i assedegats, i el bon Magí, colpejant la terra tres vegades amb el seu bastó, va fer brollar tres fonts que encara brollen i que, evidentment, es diuen les fonts de Sant Magí de Brufaganya. Fonts famoses que donen aigua plena de virtuts. Durant segles ciutats com Barcelona, Tarragona, Lleida, Cervera o Igualada agafaven aigua i la duien a repartir entre els veïns. A Tarragona per les festes de Sant Magí van amb carros a cercar botes d’aigua de les fonts, i a la plaça de la Font la beneeixen i tothom en pot beure o comprar. Bé, doncs tornant al nostre ermità, un cop els soldats apagaren la set li tallaren el coll, i així acabà els dies. Era l’any 306, uns diuen que el dia 19 i altres el 25 d’agost. Nosaltres pensarem que fou el 19 d’agost, ja que aquest és el seu dia.

I poca cosa més sabem de l’ermità: que el feren sant i que és el patró de Tarragona. I que en el lloc on suposadament el van matar s’hi va aixecar el santuari de Sant Magí de Brufaganya. Documentat en el segle XIII, al començament del segle XVII fou cedit als dominicans de Santa Caterina de Barcelona, que hi fundaren un petit convent. En el mateix segle els dominicans construïren la capella de les Fonts, on Magí va fer brollar l’aigua miraculosa. Al començament del segle XVIII es construí l’església actual, i el 1835 tot fou expropiat. Avui és lloc de romeria el dia de Sant Magí. L’església és la parroquial del llogaret de quatre habitants dit Rocamora de Sant Magí, abans Sant Magí de Rocamora. El nostre sant també dóna nom a un riu que corre per la Conca de Barberà, a un barri d’Igualada i a un altre de Cervera.

En el segle XVI es desplegà una gran devoció a sant Magí arreu de les terres catalanes. A Palma li dedicaren una església que en substituí una altra que havia estat part de l’hospital dels Orfes, fundat en el segle precedent. Aquella església de Sant Magí al seu torn va ser enderrocada en el segle XIX i en el mateix lloc s’edificà l’actual església dedicada a la Immaculada Concepció, que malgrat aquest nom oficial, tothom continua a anomenar església de Sant Magí. I el carrer que hi condueix és el popular carrer de Sant Magí, part de l’antic camí que anava de Palma a Andratx.

Al Principat Magí és un nom present durant l’Edat Mitjana, però a Mallorca no se’n troben abans del segle XVI, i, així i tot, és un nom poc freqüent. Al refranyer el patró de Tarragona hi té una certa presència: per Sant Magí bona festa i bon bocí; núvols per Sant Magí la pluja és en camí. I sobretot el refranyer ens recorda que és el moment de començar la collita de les avellanes i de les ametlles: per Sant Magí l’avellana has de collir; per Sant Magí l’ametlla has de collir. Doncs els qui en tinguin que en cullin.

I molts d’anys als Magins i als tarragonins.

Avui és Santa Helena, una santa d’alt standing, perquè va ser ni més ni menys que emperadriu de Roma i mare d’emperador. Es deia, en llatí, Flavia Iulia Helena Augusta, però la coneixem pel seu cognomen, Helena, un antropònim d’origen grec que no se sap ben bé què vol dir, però sabem que en català s’ha d’escriure amb hac, com es fa en totes les llengües que tenen hac i l’usen bé.

Va néixer devers l’any 250, tampoc no sabem exactament on. S’ha dit que podria haver nascut a Drepana, una ciutat de l’actual Turquia, que després es digué Helenòpolis en honor de la nostra santa. Això no vol dir que hi nasqués, car altres topònims, com Helenòpolis o Helenopontus, també són dedicats a ella, i només va poder néixer a un lloc. Algunes fonts diuen que era de família de baix estatus: son pare hauria estat un soldat i sa mare, una filla d’un hostaler. Malgrat això va trobar un bon partit i es casà, o la casaren, amb Constanci Clor, que anys més tard seria emperador de Roma. Una tradició diu que es conegueren quan l’home guerrejava prop d’on vivia Helena, que casualment es toparen i que descobriren que tots dos portaven un braçalet de plata exactament igual. Signe que Déu els volia ajuntar, malgrat la gran diferència de nivell social. En tot cas la felicitat durà poc, perquè aviat Constanci la volgué canviar per una de més nivell, Teodora, filla de l’emperador Maximià. Alguns crítics diuen que Helena no era l’esposa de Constanci sinó una concubina. Fos o no la seva esposa, quan Constanci fou elevat a la dignitat de Cèsar, es casà amb Teodora. Quan Helena tenia al voltant de vint anys nasqué el seu fill Constantí, que seria l’emperador Constantí I el Gran. Després de la separació de Constanci Clor, Helena visqué una vida retirada, prop del seu fill, que sentia per ella una gran estima. Quan el 306 Constantí fou proclamat emperador, ella tornà a la cort imperial, de Trèveris i de Roma, i rebé el títol d’augusta.

Fou després de la proclamació del seu fill com a emperador, segons algunes fonts, que Helena es convertí al cristianisme, fins aquell moment una religió proscrita i perseguida. Se suposa que Helena influí damunt Constantí, i això determinà que aquest es convertís en el primer emperador protector del cristianisme. El 313 promulgà l’edicte de Milà, pel qual, després de segles de persecució, els cristians eren autoritzats a practicar lliurement la seva religió i els eren retornats els béns confiscats. Però la seva acció protectora del cristianisme anà molt més enllà. Donà al papa Silvestre I el que havia estat palau de Dioclecià, que es convertí en residència papal durant mil anys, el palau del Laterà. D’una casa modesta els papes —o més aviat els bisbes de Roma— passen a viure a un palau imperial. Davant el palau, Constantí promogué l’edificació d’una basílica dita avui Sant Joan del Laterà, que és la catedral de Roma. El 324 Constantí va fer construir la basílica de Sant Pere (vegeu l’article dedicat a Sant Pere). I promogué i pagà l’edificació de moltes esglésies i donà propietats i poder a l’Església, que a partir d’aquell moment comença a esdevenir un veritable poder. Constantí va convocar i presidir el concili de Nicea (325), en què s’establí l’ortodòxia cristiana, la que ell decidí, que posà fi a alguns segles de disputes ideològiques entre les diverses faccions cristianes. Segons algunes fonts, convidà els bisbes presents al concili a una tirallonga de banquets fastuosos i amenaçà amb el desterrament els qui no s’avinguessen a votar el que ell volia. Constantí és el «fundador» de l’Església catòlica, i si tot això ho va fer influït per sa mare, aquesta en deu tenir tot el mèrit. L’obra cristiana de Constantí fou una autèntica girada de truita. Ell i sa mare feren destruir multitud de temples de la religió romana, i tot just després de l’edicte de Milà els cristians tingueren carta blanca per a destruir temples i assassinar sacerdots pagans. El mateix Constantí saquejà els temples de Grècia i s’endugué tots els seus tresors a Constantinoble, la ciutat que ell convertí en la nova capital de l’imperi. Constantí és considerat sant per l’Església ortodoxa, malgrat que passà la vida assassinant gent, inclosos familiars molt directes, en un ambient d’intrigues polítiques i lluites pel poder. Els historiadors cristians li posaren el sobrenom d’el Gran.

El que també va fer Constantí és subvencionar a la seva mare un viatge a la Terra Santa, on es dedicà a construir temples i a cercar relíquies de Jesús. Segons el bisbe i historiador Eusebi de Cesarea, allà va fer construir l’església de la Nativitat, a Betlem, sobre una gruta on se suposava que havia nascut Jesús, i l’església d’Eleona, al turó de les Oliveres, on Jesús suposadament es va acomiadar del món quan va pujar al cel verticalment. I com que l’augusta emperadriu no tenia problemes de liquiditat, també va fer construir una església en el mont Sinaí, en el lloc on Moisès trobà un arbust en flames que no s’acabaven i la veu de Déu que li encomanà d’alliberar el seu poble dels egipcians. Anys més tard, al costat de la capella s’hi construí el monestir de Santa Caterina, un dels més antics que continuen habitats. En realitat, aquestes esglésies les féu construir Constantí, però el mèrit ha estat per a la mare.

L’emperador Hadrià (76-138), un altre que també ha d’anar amb hac, després de les revoltes dels jueus contra l’imperi, havia dut a terme una implacable repressió dels hebreus. Sobre la Jerusalem destruïda hi havia aixecat una ciutat romana —Aelia Capitolina—, plena de temples pagans. Doncs bé, segons una llegenda forjada en el segle V, Helena va fer esbucar un temple romà dedicat a Venus, construït per l’emperador Hadrià en el mateix lloc on se suposa que hi hagué la tomba de Jesús, a la zona del Calvari, per a aixecar-hi un temple cristià. Després d’ensorrar el temple, l’emperadriu va fer excavar en el lloc i què pensau que va trobar? Doncs tres creus. Sí, les tres creus en què foren clavats Jesús i els dos lladres. Segons unes fonts, la creu de Jesús duia el títulus, la fusteta amb l’INRI, i segons unes altres, no. En aquest darrer supòsit, Helena va fer dur una persona que estava a les portes de la mort i la va fer posar damunt cada una de les creus. Quan la van posar damunt la primera, el malalt continuà tan atabacat com abans. El posaren damunt una segona creu i res. Finalment, el posaren damunt la tercera creu i l’home, o la dona, s’aixecà amb un bot i romangué més sa que un gra d’all. Helena ja tenia la creu de Jesús, la que fou anomenada la Vera Creu i que fou una de les relíquies més importants del cristianisme. No sols va trobar la creu sinó els claus de la crucifixió, els Sants Claus, que evidentment també agafaren una valor incalculable. En el lloc de la descoberta Constantí va fer aixecar el temple del Sant Sepulcre. Un altre. El cristianisme té les fites tan clares que fins i tot se sap el dia de la troballa: el 3 de maig del 326, que fou declarat dia de la invenció (descobriment) de la Vera Creu, en què fan festa les dones que es diuen Creu (si n’hi ha cap) o Cruz, María de la Cruz o Maricruz. Jaume de Voràgine broda la llegenda a la seva manera. Quan Helena va arribar a Jerusalem, li digueren que un jueu sabia on era la creu, però quan aquest va ser interrogat, es negà en rodó a obrir la boca. Llavors Helena el va ficar dins un pou sense res per a menjar ni beure. Passada una setmana el pobre jueu va confessar la localització de la creu. A propòsit, sobre l’origen de la creu de Jesús també hi ha moltes llegendes. La més atrevida, escrita pel mateix Jaume de Voràgine, relaciona la creu amb l’arbre de la ciència del bé i del mal, aquell que produí la famosa poma que menjà Adam a proposta de la seva parella. Set, tercer fill d’Adam, va sembrar una llavor d’aquest arbre dins la boca del cadàver d’Adam. Sobre la tomba d’Adam cresqué un gran arbre, que el rei Salomó va fer tallar per a construir el temple de Jerusalem. Quan Herodes reconstruí el temple, d’aquella fusta es va fer la creu que seria de Jesús.

Santa Helena no sols trobà la creu i els claus de Jesús, sinó que també trobà la corona d’espines amb què els soldats es befaren de Jesús, la Santa Corona. Amb un clau (o dos) es va fer el Sant Mos, és a dir el mos del cavall de Constantí, que desaparegué amb el pillatge de Constantinoble per la Quarta Croada, i anys després el trobaren a Carpentràs (Provença), on el podeu anar a veure. No se sap si els claus eren tres (un a cada mà i un als dos peus) o quatre (un a cada mà i un a cada peu), però si miram els que hi ha a diverses catedrals i esglésies, a Jesús el punxaren amb deu claus. Recerques arqueològiques asseguren que a l’Imperi Romà a cap crucificat el clavaven a la creu sinó que l’hi fermaven amb cordes. Diuen que santa Helena també comprà (no se sap a qui) la Santa Túnica, la que portava Jesús el dia de la crucifixió. I que l’envià a Trèveris, on es conserva al tresor de la catedral. Una trentena d’altres túniques de Jesús són escampades per diverses esglésies del món. La nostra intrèpida arqueòloga també volgué endur-se coses de més pes, com la Santa Escala, un conjunt de 28 graons que formaven el pretori de Ponç Pilat i que Jesús evidentment va pujar quan patí aquell judici en què Pilat es rentà les mans. Helena va fer desmuntar l’escala i l’envià a Roma. La podeu pujar, si voleu, obligatòriament avançant de genolls, a la capella del Sancta Sanctorum, a l’antic palau papal del Laterà. Si ho feu, tindreu indulgència plenària.

I què va passar amb la creu? Segons la tradició, una part va restar a Jerusalem, a l’església del Sant Sepulcre, sota la custòdia del bisbe de Jerusalem. El 614 l’emperador persa Cosroes II, després d’ocupar Jerusalem, s’endugué la part de la creu que hi havia, conscient del seu valor com a moneda de canvi en una hipotètica negociació. Però tretze anys més tard l’emperador Heracli II vencé els perses i recuperà la relíquia, que dugué a Constantinoble i després a Jerusalem. La creu va ser col·locada a l’església del Sant Sepulcre en una cerimònia solemne esdevinguda el 14 de setembre del 628. Per a commemorar-ho s’instituí la festa de l’Exaltació de la Creu, el 14 de setembre. El 638 els musulmans conquereixen Jerusalem, però deixaran als cristians —que era pràcticament tota la població de la ciutat— llibertat per a continuar els seus cultes. Però quan el califa Al-Hàkim va ocupar el poder (1009), començà una persecució del cristianisme, i els cristians amagaren la creu, de fet un tros de fusta embotit dins una creu de plata, fins que Jerusalem fou alliberada pels croats de la primera croada. Llavors la creu va ser reposada a l’església del Sant Sepulcre i convertida en símbol del regne croat de Jerusalem. El 1187 els croats portaren la creu a la batalla de Hattin, lliurada contra els musulmans de Saladí. Però no va servir de res: els musulmans mataren quasi tots els cristians, Saladí s’endugué la creu i no se’n va saber res més.

Una altra part de la creu va ser enviada per Helena a Constantinoble, juntament amb algun dels Sants Claus, i fou guardada a la capella del Far, del palau fet construir per Constantí. El 638, l’any que els musulmans conqueriren Jerusalem, també arriben a Constantinoble altres preuades relíquies: la corona d’espines (la Santa Corona), la llança que un soldat clavà al costat de Jesús (la Santa Llança) i l’esponja amb què eixugaren el front del crucificat (la Santa Esponja). L’emperador Balduí I, freturós de diners, vengué aquestes relíquies a un banc de Venècia i acabaren comprades pel rei francès Lluís X, sant Lluís, qui féu construir la Sainte-Chapelle, al palau reial, on romangueren zelosament guardades. El tros de la creu, dins un revestiment d’or, perles i pedres precioses, i tot dins una caixa monumental d’orfebreria. Quan esclatà la revolució francesa tot fou saquejat i perdut. Malgrat tot, a la catedral de Nôtre-Dame hi ha un tros de fusta i un clau que diuen que fou de la creu de Jesús.

Finalment Helena s’endugué amb ella a Roma un altre fragment de la creu, que guardà a la seva residència, el palau del Sessorium.  A una sala d’aquest palau es construí una capella on es veneraren les relíquies portades per l’emperadriu; una capella reformada en el segle XVIII i coneguda com la basílica de la Santa Creu de Jerusalem. I, a més, hi ha fragments, i en algun cas partícules, de la mítica creu escampats per tota la cristiandat. Si són de la vera creu o no ja ho anirem a cercar. Aquesta és una història centrada en el món de les relíquies de Crist, que, com totes les relíquies, foren material per a un comerç importantíssim, en mans sobretot de les cases reials, a més de moure masses de pelegrins, cosa que també té la seva part lucrativa per a les esglésies o monestirs que tenien tals tresors.

Però tornem a santa Helena, que va morir un 18 d’agost al voltant de l’any 330 i fou enterrada a un mausoleu a una església de Roma. Un sarcòfag fet de pòrfir vermell que es conserva en el Museu Vaticà. En el segle IX un monjo robà les restes de la santa i se les endugué a una abadia de Reims, i allà són, tot i que un grapat d’esglésies presumeixen també de tenir-les.

Malgrat els grans mèrits arqueològics i patrimonials de la santa, aquesta ha tingut poca repercussió sobre l’onomàstica. Hi ha una illa que es diu Santa Helena, perduda enmig de l’Atlàntic (propietat del Regne Unit) i diverses ciutats en el continent americà. En el nostre país, ni un municipi ni un trist nucli de població. Així i tot, és patrona d’Escaló (el Pallars Sobirà) i no sabem si d’enlloc més. Com es podia esperar, és la patrona dels arqueòlegs i dels matrimonis difícils. Ah, i la Santa Creu també és patrona de qualque lloc, com la vila de Cabrils (el Maresme). I té esglésies dedicades, com la mateixa catedral de Barcelona o la gran església de Santa Creu de Palma, que correspon a una de les cinc parròquies històriques de la ciutat. A Mallorca hi ha —o hi havia— un costum segons el qual el qui perd un objecte el troba fàcilment si diu un parenostre a santa Helena. Evidentment, si va trobar la creu de Crist, pot trobar qualsevol cosa.

A la nostra santa encara li podem treure més suc. Ja hem dit que hi ha dues festes lligades a la creu de Jesús, i en certa manera a Santa Helena: la de la Invenció de la Creu (3 de maig) i la de l’Exaltació de la Creu (14 de setembre). A Menorca, el 3 de maig se celebrava tradicionalment la Benedicció dels Vents o dels Termes, una festa que ha estat traspassada al 8 de maig, diada de la Mare de Déu del Toro. Totes les parròquies de l’illa es concentraven al peu de la muntanya i després pujaven en processó cap al santuari amb cant de lletanies. Un cop a dalt, el bisbe celebrava l’Eucaristia, presidida per la creu, i beneïa els vents i les terres, als quatre punts cardinals, amb l’esperança que la terra, que en el principi de la primavera es posava a treballar, donaria bones collites. Avui encara continua la tradició de la benedicció, si bé de manera simplificada.

No coneixem refranys referits a santa Helena, però sí alguns al dia de Santa Creu (3 de maig): la Creu, dia tres la trobareu; per Santa Creu el llop ja hi veu; per Santa Creu faves arreu; els núvols a la Creu, pluja a tot arreu; en passar la Creueta ja et pots llevar la jaqueta; el maig comença amb una creu i qui es casa en té dues.

El nom Helena no ha estat ni és dels més freqüents. A Mallorca fins a temps recents se’n troben ben poques. Si alguna ens llegeix, molts d’anys.

Avui és Sant Roc, un personatge del segle XIV que té una identitat força enigmàtica. El seu nom també és misteriós. No coneixem ningú anterior a ell que porti aquest antropònim. Ni sabem d’on surt: segons el Diccionari de noms de persona històrics i tradicionals de Mallorca, d’Antoni Llull Martí, és un nom d’origen germànic, identificat amb el mot hroc, que sembla que era un crit de guerra.  El nom original (occità Ròc, francès Roch) va ser llatinitzat en Rochus i agafà en cada llengua diferents formes: català Roc, italià Rocco, anglès Roch o espanyol Roque. Segons la tradició cristiana, sant Roc era un occità de Montpeller que anà a viure a Roma i que feia meravelles guarint malalts de pesta. Però segons algun estudiós, sant Roc és una duplicació d’un sant anterior, del segle VII, dit Rac (Racho en francès), que, segons diuen, va ser bisbe d’Autun (França) i que té el seu dia el 25 de gener. Aquest Rac o Racho era invocat com a protector contra les tempestes, i la semblança entre pesta i tempesta (va igual en francès i en occità) hauria afavorit l’aparició del nou personatge. També per la semblança dels noms de Roc i Rac. De manera que entre sant Rac i sant Roc anam una mica perduts. Sigui això ver o no, la documentació mostra que al final del segle XIV el culte a sant Roc de Montpeller ja era un fet.

I ara vegem què diu la tradició sobre el nostre sant, que surt de diverses fonts, com la famosa Llegenda àuria, tantes vegades aquí esmentada, o la Vita Sancti Rocchi, de Jean de Pins (1516). Segons aquestes fonts, l’home va néixer a Montpeller en una data controvertida (final del segle XIII o començament del XIV). Montpeller va ser un senyoriu sota sobirania de la Corona d’Aragó durant un segle i mig. Jaume I quan va repartir la Corona donà Montpeller a Jaume II, juntament amb el regne de Mallorca i el comtat del Rosselló. Jaume III el va vendre al rei de França el 1349. Quan va néixer sant Roc, doncs, —si va néixer—, potser la seva ciutat natal era sota sobirania del rei de Mallorca. Roc era fill d’un noble, o potser burgès, que, a més, era governador de la ciutat. Diu la llegenda que sa mare era estèril, però que pregant a la Verge Maria va superar l’inconvenient; i que quan nasqué li sortí una creu vermella damunt el pit que es feia grossa així com el nin anava creixent.

Quan tenia vint anys es morí son pare, que li havia deixat la comanda de continuar en el seu càrrec de governador. Però Roc menyspreà càrrecs, béns i noblesa, repartí als pobres tot quant tenia i se n’anà a Roma com a pelegrí. En aquell moment a Roma havia esclatat una gran epidèmia de pesta. La pesta és una malaltia contagiosa causada per un bacil i transmesa en bona part per la picada de les puces. Pensem que aquest animaló, ara feliçment llunyà de nosaltres, antigament era una de les companyies més presents en la vida diària de la gent. La denominada pesta negra va causar estralls a Europa entre el segle XIV i el XVIII. Quan va arribar, procedent d’orient, i es va escampar amb rapidesa, a mitjan segle XIV, en pocs anys va morir per la malaltia una quarta part de la població occidental. Entre una societat desolada, i amb una terrible precarietat de remeis per a fer front a la plaga, no és estrany que apareguessin sants, com sant Roc o sant Sebastià, a qui la gent s’encomanava desesperadament. I com que les epidèmies qualque moment s’acaben o s’atenuen, ja teniu el miracle. Doncs el nostre personatge a Roma va començar a guarir malalts de pesta com qui fa bunyols de vent. Bastava que els tocàs amb la mà o que els fes el senyal de la creu damunt el front i els fortunats se n’anaven ben sans i més contents que un gínjol. Però amb tant de tocar malalts, estant a Plasència, ell també hi va caure, i no va saber —o potser no va voler— guarir-se a ell mateix. Les autoritats l’expulsaren de la ciutat i ell se n’anà a viure al bosc, a una barraca que es construí amb branques i rama. O potser se n’hi anà voluntàriament per a no contagiar altra gent. En tot cas, Déu no el deixà abandonat i va fer que al costat de la barraca brollàs una font que li donà aigua bona, i un ca que pertanyia al senyor d’aquelles terres li dugué cada dia un pa que el gos robava de la taula. Per això en moltes representacions veureu el sant amb un ca als peus que té un pa a la boca. I amb la nafra de la terrible malaltia a la cuixa. Diu la llegenda que el senyor va voler saber on anava el seu ca, que desapareixia cada dia, i un dia el seguí fins que arribà a la barraca on trobà l’indigent ferit i fet un pelleringo. El noble senyor el guarí i es va fer amic i acòlit seu. Roc, amb pa i aigua i potser amb l’ajuda del protector, va subsistir una temporada fins que decidí de tornar al seu Montpeller natal. Tornat a la seva ciutat, ningú no el va conèixer, amb aquell aspecte tan canviat, i per això el prengueren per un espia del papa contra el duc de Milà —que no tenien gaire bones relacions—  i el ficaren a la presó. Ell no digué qui era, per humilitat, per la qual cosa estigué cinc anys a la presó, on morí un 16 de juliol. El 1327 segons la Llegenda àuria, cosa difícil perquè aquell any la pesta encara no havia arribat a Itàlia. Segons altres fonts, morí a Voghera devers el 1378. També diu la llegenda que just després de mort, un àngel portà del cel i deposità al costat del cap del sant una tauleta escrita amb lletres d’or que deia que qui s’encomanàs a Roc no tindria mai el mal de pesta. Malgrat que Roc d’ençà que el ficaren a la presó no havia dit mai qui era, al final la gent de la ciutat el reconegué per la creu vermella que tenia marcada al pit. Fou enterrat a Voghera, però el 1485 el cos desaparegué i encara el cerquen. Sort que qui se l’endugué deixà dos ossets del braç, que foren transportats a Venècia, on reposen sans i estalvis. A partir del segle XV s’escampà pertot la devoció de Sant Roc i es construïren arreu esglésies dedicades a ell, igual que confraternitats i hospitals per a assistir els malalts de pesta.

Hi ha alguns districtes o entitats de població que es diuen Sant Roc a Olot, Badalona, Ripoll, etc. I també algunes muntanyes o altres accidents geogràfics i diverses ermites, esglésies, capelles, edificis i carrers.

A Barcelona és un sant molt popular. Diu la llegenda que una vegada sant Roc anà a Barcelona mentre hi havia una pesta i tots foren guarits miraculosament. I durant les terribles pestes dels segles XIV, XV i XVI l’invocaren contínuament. Per això el 1519 el declararen patró de la ciutat amb el compromís de fer festa, missa amb seguici corporatiu i altres solemnitats. El 1589 els veïns de la catedral de Barcelona van constituir la Confraria de Sant Roc de la Plaça Nova, que d’aleshores ençà celebra unes lluïdes festes en honor del sant. Encara que el barri de la Catedral i de la plaça Nova pràcticament va desaparèixer amb les reformes urbanístiques del segle XX, que van crear l’avinguda de la Catedral. A més, en el segle XVIII van col·locar una capelleta amb la imatge de sant Roc a una de les torres romanes del portal del Bisbe, al començament del carrer del mateix nom. A la vila de Gràcia també es fa homenatge a sant Roc, que té una capelleta dedicada. En els Països Catalans s’han comptat 180 poblacions que tenen devoció especial a sant Roc o festes en honor seu. És el patró de Terrassa, car es creu que una gran pesta del començament del segle XIX va minvar gràcies a ell. En el Principat també és el patró d’Hospitalet de Llobregat, de Malgrat de Mar (el Maresme), de Barbens (el Pla d’Urgell), de Castellfollit de Riubregós (l’Anoia), de Santa Coloma de Cervelló (el Baix Llobregat), d’Argilaga (el Tarragonès) i de Vall-de-roures (el Matarranya); a Arenys de Mar avui és la festa major petita, d’interès i catalogada, i també conseqüència de la intervenció del sant en la pesta del 1607, que es va tallar de cop el dia de Sant Roc d’aquell any; a Andorra és patró de Canillo; al País Valencià és el patró de Vilafranca (els Ports), de Dènia (la Marina Alta), de Burjassot (l’Horta Nord), d’Olocau (el Camp del Túria), de Tavernes Blanques (l’Horta Nord), de Vallanca (el Racó d’Ademús), del Villar (els Serrans), de Sant Antoni de Benaixeve (el Camp del Túria), de Dosaigües (la Foia de Bunyol), de Llíber (la Marina Alta), de Planes (el Comtat), del Verger (la Marina Alta), de Xert (el Baix Maestrat), de Castellfort (els Ports), de les Coves de Vinromà (la Plana Alta), de Beniarbeig (la Marina Alta), de la Núcia (la Marina Baixa) i de Paiporta (l’Horta Sud); a Mallorca és patró d’Alaró, de Porreres i de Cala Rajada. Això de guarir malalties fa tenir molts de fans.

A Mallorca la devoció roquera va ser introduïda pels franciscans en el segle XVII. El 1652 a Alaró l’invocaren davant una epidèmia de pesta i aquesta fou atenuada. Li feren una capella a l’església parroquial, el declararen patró i ara la festa dura una setmana. El mateix any l’invocaren els de Porreres, i el bon sant també els ajudà. Agraïts li feren festa a partir del mateix any, i no sabem com s’ho agafaren els dos patrons de la vila en aquell moment, els dos Joans, Baptista i Evangelista. A Palma també hi havia devoció a sant Roc, que feia competència a sant Sebastià, l’altre «curandero» de la pesta i patró oficial de la ciutat. A la part més antiga de Palma hi ha un carrer dedicat a cada un dels dos miraclers, que, a més, són contigus. El de Sant Roc agafa el nom d’una capelleta dedicada al sant protector.

Sant Roc també ha estimulat la imaginació de la gent per a crear refranys i dites: per Sant Roc l’avellana surt del foc; sant Roc i el gos cacen per dos; si vols que la pesta no et toc, encomana’t a sant Roc; sant Roc i sant Sebastià guarden de pesta i de pecar; sant Sebastià i sant Roc guarden de pesta i de foc.

Malgrat aquesta gran popularitat del sant, el nom de Roc és poc freqüent. A Mallorca no n’hem conegut mai cap. Però si n’hi ha qualcun per aquí que ens llegeix, molts d’anys i bons.

Malgrat el títol irònic, avui no hem de parlar de cap sant, perquè avui no és el dia de cap sant. Avui és el dia de l’Assumpció de la Mare de Déu, o, dit més popularment, la Mare de Déu d’Agost. A diferència dels sants vulgars i corrents, la Mare de Déu, per ser qui és, té dedicades una tracalada de festes (vegeu l’article «El Dolç Nom de Maria», 12 de setembre, on també detallarem la vida de Maria de Natzaret), però n’hi ha quatre que són les més destacades: la Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu (primer de gener), l’Anunciació (25 de març), l’Assumpció (15 d’agost) i la Immaculada (8 de desembre).

Avui, dia de l’Assumpció, la religió cristiana celebra el fet, o més aviat la creença, que la Mare de Déu, de nom civil Maria de Natzaret, després d’acabar la vida en aquesta terra, va pujar al cel, on encara resideix. Igual que, un poc abans que ella, ho va fer Jesús, el seu fill. La diferència és que Jesús va fer una ascensió, és a dir va pujar per ell mateix, i Maria va tenir una assumpció, és a dir va ser «xuclada» pel cel, o, dit més finament, va ser assumida. Amb motiu d’aquest episodi hi ha moltes dones que es diuen Assumpta o Assumpció.

És possible que la festa d’avui tingués per base una festa romana dedicada a celebrar l’acabament de les collites, després del qual la terra «es mor» i reposa com la Mare de Déu. I tornarà a rebrotar el mes que ve, en què vindrà la festa de la Mare de Déu de Setembre. Però la relació de la festa d’avui no és sols amb una celebració romana, sinó també amb el culte a diverses divinitats femenines que representen la Mare Terra, adorades per cultures antigues.

L’Assumpció de Maria és un dogma de fe que va ser establit pel papa Pius XII el 1950 amb la constitució Munificentissimus Deus,  emparant-se en un altre dogma, el de la infal·libilitat papal, decretat el 1870 pel concili Vaticà I. Fa dos dies, com aquell que diu. Ara bé, el dogma deixa oberta una qüestió sobre la qual hi ha idees per a tots els gusts: si Maria es va morir o no. Si es va morir, hagué de ressuscitar, perquè ningú en el cristianisme no imagina que l’assumpció de Maria va ser l’assumpció d’un cadàver. Què faria un cadàver en el cel? Tanmateix l’haurien hagut de ressuscitar allà. De manera que en qualsevol cas Maria va ser assumida viva.

Malgrat que el dogma és modern, la creença en l’Assumpció de Maria és molt antiga. Començà a l’Església d’Orient cap al segle IV. La festa ja se celebrava en el segle V i va ser fixada oficialment en el 15 d’agost per l’emperador Maurici al voltant de l’any 600. En digueren festa de la Dormició de la Mare de Déu, atès que adormir-se té en el cristianisme el significat simbòlic de morir. Els cristians orientals creuen que Maria va morir i tot d’una la seva ànima va ser transportada al cel. Tres dies després va ressuscitar i el cos va ser assumit per a reunir-se amb l’ànima. La creença és que al tercer dia de morta van trobar la tomba buida, sense res més que el sudari. Aquesta tomba, situada a Jerusalem, al Mont de les Oliveres, és venerada cada any per multituds, i el sudari va ser enviat a Constantinoble, on es guarda a l’església de Nostra Senyora de les Blanquernes. Altres, seguint un text escrit per una monja visionària dels segles XVII i XVIII, creuen que Maria va morir a Efes (Turquia), a una casa coneguda com la Casa de Maria, perfectament conservada i objecte de gran veneració. Segons aquesta creença, la mare de Jesús fou assumida al cel en aquesta casa.

A occident la festa de l’Assumpció, ja amb aquest nom, es va començar a celebrar en el segle VIII i va ser declarada oficial pel papa Lleó IV en el segle IX. Ja hem dit que el dogma va ser proclamat per Pius XII, molt més tard. Molts de catòlics creuen que la Mare de Déu va morir i després va ressuscitar, i que després va ser assumida en cos i ànima. Altres creuen que va ser assumida sense passar per la mort. Vista la controvèrsia, no sobta que no hi hagi una gran festa de la resurrecció de Maria, com hi ha la de Jesús. Entre els protestants hi ha molta divisió d’opinions. Els anglicans van fer desaparèixer la festa en el segle XV, i el 15 d’agost es convertí en la festa de la Mare de Déu tout court.

De tot el que hem dit fins ara es dedueix que en el cel, que no sabem on és però que sempre s’ha pensat que és «allà dalt», per damunt els núvols, hi ha éssers immaterials, com Déu, els àngels, els arcàngels, les ànimes dels sants i les dels no sants que han fet bonda, i dues persones que tenen cos. Només dues persones: Jesús i Maria. I què hi fan dos cossos, tots sols, enmig de tanta ànima? I aquests dos cossos, estan sotmesos a les lleis que governen la matèria viva? Tornen vells? L’Església té resposta per a tot i diu que no es tracta dels cossos físics que tenien a la Terra sinó de cossos glorificats, és a dir, cossos que no envelleixen, que no mengen, que no tenen malaties ni fan pipí ni caca.  No sabem si també ho seran els cossos de tots els mortals una vegada que s’hagin reunit amb l’ànima, després del Judici Universal, i gaudeixin —si surten absolts d’aquest judici— de la vida eterna en el cel, o potser a la Terra convertida en paradís. El cristianisme és una mica complicat, però no és problema: basta que ho entenguin els bisbes i capellans, que se suposa que ho entenen.

Una antiga tradició d’aquest dia, escampada per tots els Països Catalans, consisteix a exposar a les esglésies, sobretot les de titularitat mariana, el llit de la Mare de Déu. Consisteix a muntar un llit o un túmul damunt el qual jau la imatge de la Mare de Déu dormida o morta, que ja hem dit que això no ha restat gaire clar. Sol tenir aspecte monumental, amb columnes, dosser, àngels i voltat de cossiols amb alfabegueres o bellveures. És costum dels feligresos d’anar a visitar aquests llits. L’origen es troba en el segle XVI i es relaciona amb les processons que es feien al voltant de les catedrals o les parròquies. A Barcelona tenien anomenada els llits de les parròquies de Santa Maria del Mar i del Pi. El costum era que les dones anaven a clavar agulles de cap al coixí de la Mare de Déu amb la creença que després de recuperar-les serien preservades del mal de cap. A Mallorca les dones competien per a cultivar les millors alfabegueres per a adornar el llit, igual que també ho feien a València. En un principi els llits eren els de les cases nobles, que es deixaven a les esglésies per a aquests dies. Hi havia competència, car era tingut per un privilegi dormir a un llit on havia jagut la Mare de Déu. El costum té avui plena vitalitat a Mallorca, tant a Palma com a les viles, en algunes de les quals, com Montuïri, ballen els cossiers.

Un esdeveniment singular del dia de la Mare de Déu d’Agost és el Misteri d’Elx, una representació litúrgica teatral que se celebra a la basílica de Santa Maria i que recrea la mort, assumpció i coronació de la Mare de Déu. La llegenda en situa l’origen en la conquesta cristiana d’Elx del 1265 i també en la troballa de la imatge de la Mare de Déu dins una caixa de fusta el 1370, però la documentació en situa el començament en el segle XV. El Misteri, que dura dos dies, és una de les mostres de teatre religiós medieval més interessant que es conserven, del punt de vista literari i musical, i ha estat declarat patrimoni de la humanitat. Naturalment, la Mare de Déu Assumpta és la patrona d’Elx.

També és la patrona d’Amposta, Badalona, Camprodon, Cubelles, Manlleu, Martorell, Mataró, Montmeló (al Principat); Llucalcari, Palmanyola i Sineu (a Mallorca); Elx,  Traiguera i altres (País Valencià), etc. Al voltant de dues-centes viles celebren avui la festa major. A València el dia de l’Assumpció es fa una processó al voltant de la catedral, que és la més antiga de la ciutat. La Mare de Déu d’Agost és —o era— també la patrona dels flassaders, velers (fabricants de vels) i teixidors de seda. I fins i tot de les pentinadores i d’unes dones antigament dites belleres, que avui diríem estéticiennes.

A Sineu, el 2003 els joves de la vila, insatisfets amb les festes patronals tradicionals, van començar un divertiment que ha esdevingut una gran neofesta, que ha estat definida com la festa més friki dels Països Catalans: la festa del Muc (escrit «fricament» Much). El nom parteix d’un bou (el Muc) de la llegenda o rondalla del Muc del puig de Reig. Segons aquesta llegenda, dins aquest puig hi ha un tresor i per a treure’l, s’han de fer tres vol­tes a la muntanya amb un glop d’oli verge dins la boca a les dotze de la nit. Si n’hi hagués cap que acabàs de donar la tercera volta, tot d’una li sortiria un bou amb una candela encesa damunt cada banya, que es posaria a córrer i no s’aturaria fins arribar a un caramull d’una cosa negra. El bou hi ensopegaria, li caurien les candeles i calarien foc a allò negre, que faria un gran tro  i tornaria un caramull de dobles de vint. El Muc, un home amb un caparrot de bou, i la Muca són els protagonistes de la festa, que és una paròdia d’elements diversos, dels sanfermins de Pamplona fins als Jocs Florals. O l’enqüentro entre el Muc i la Muca, rèplica de la processó de l’Encontre del dia de Pasqua de Resurrecció. Una multitud vestida de color de rosa inunda la vila de Sineu que esdevé de cada any més petita. Vistes les dimensions de la neofesta, el 2018 la Mare de Déu i el Muc han fet un pacte de no agressió i el segon s’ha traslladat a un dia pròxim.

No sé quina extensió han tingut en el nostre país els noms Assumpta o Assumpció. A Mallorca sembla que són força moderns, més Assumpta que Assumpció. Les poques que es diuen Assumpció poden fer servir l’hipocorístic Ció. Aquest nom tampoc no ha generat toponímia, però la festa ha creat una abundant fraseologia: per la Mare de Déu d’Agost a les 7 [ara les 9] ja és fosc; dormir més que la Mare de Déu d’Agost; de Mare de Déu a Mare de Déu [del 15 d’agost al 8 de setembre], calor greu; per l’Assumpció cireres en abundor; per l’Assumpció sembra el meló; pluja per la Mare de Déu d’Agost, any de most; per la Mare de Déu del llit tan llarg és el dia com la nit, etc.

Molts d’anys a les Assumptes i Assumpcions, als sineuers i a totes les viles en festa.