Avui és Sant Bernat. De sants amb aquest nom n’hi ha diversos, i tots de la mateixa època. Un és sant Bernat d’Alzira (s. XII), fill d’un emir de la taifa de Carlet, de nom Ibn Ahmed al-Mansur, que es convertí al cristianisme juntament amb dues germanes i adoptà el nom de Bernat. Els tres germans conversos van ser assassinats pel seu germà, successor del pare en el tron, i avui són patrons d’Alzira. Un altre sant Bernat és el de Tiron, sant de facto (sense canonitzar) que fou monjo benedictí i fundador de l’orde de Tiron. Un altre és sant Bernat de Menthon (segle XI), un capellà que fundà hospicis a un dels llocs més perillosos dels Alps suïssos per a socórrer pelegrins que anaven a Roma. La raça de cans dits Sant Bernat, criats en aquests hospicis i utilitzats per a salvar gent perduda per les muntanyes, li deu el nom. És el patró dels excursionistes, esquiadors i muntanyencs. També hi ha sant Bernat Calbó, un sant local nascut a Reus, monjo cistercenc, militar i jurista, que anà a la conquesta de València i entre altres coses fou bisbe de Vic. I encara n’hi ha més, però el més important dels sants de nom Bernat és sant Bernat de Claravall, la festa del qual celebren avui tots els Bernats d’aquest país.

Comencem pel nom. Bernat és un nom germànic (Berinhard) format per dos mots: berin (ós) i hard (fort). Vol dir, doncs, ‘fort com un ós’. Fou introduït pels francs i portat per cavallers i persones de categoria, entre elles un rei nét de Carlemany. Però el nostre sant d’avui el va fer popular i un dels més usats en el nostre país.

Sant Bernat de Claravall va ser un monjo i abat francès, promotor de l’orde cisterciense o cistercenc. Va néixer el 1090 a un castell de la regió de Borgonya (França), fill de membres de l’alta noblesa borgonyona. Com es pot suposar, va rebre una bona educació i a 19 anys, just morta sa mare, li entrà una profunda vocació religiosa. A 23 anys ingressà a l’abadia de Cîteaux, situada al sud de Dijon, que el 1098 havia estat fundada per sant Robert de Molesme.  No hi anà sol sinó que amb ell hi ingressaren trenta homes de la noblesa de Borgonya. Aquella abadia benedictina, que cresqué molt ràpidament, és l’origen de l’orde cisterciense. Cîteaux, abans Cisteaus, és un nom d’etimologia obscura, que tenia per equivalent llatí Cistercium. D’aquí ve l’adjectiu cisterciensis, amb què són coneguts els monjos de Cîteaux. Mot de catalanització polèmica, car la forma habitual, cistercenc, ha estat durament criticada per Coromines, qui proposa cistercès. El topònim Cîteaux va ser catalanitzat en la forma Cistell, i per això en català medieval es parla de l’orde de Cistell (o del Cistell) i dels monjos de Cistell (o del Cistell). Les formes Císter o Cister són castellanismes moderns.

Tornem al nostre Bernat. Tres anys després de l’ingrés a Cîteaux, Bernat va ser enviat amb dotze confrares a fundar un nou monestir a una vall que el monjo anomenà Clara Vall (Claire Vallé o Clairvaux). A partir d’aquell moment Bernat i Claravall restaren units per a sempre. L’abadia de Claravall, filla de la de Cîteaux, cresqué de manera espectacular amb nombrosos ingressos, fins i tot el del pare de Bernat i tots els germans menys un. Mentrestant el currículum del nostre protagonista lluïa de cada cop més. Tingué una participació destacada en algun concili, perfilà la regla dels templers, que esdevingueren ideal de noblesa cristiana, escrigué llibres, mantingué debats amb els grans teòlegs, combaté heretgies i modernament ha estat nomenat doctor de l’Església. Quan es produí el cisma d’Occident, en què dos papes es disputaven el càrrec, Bernat va ser designat àrbitre en un concili nacional dels bisbes francesos i decidí en favor d’Innocenci II, que s’havia refugiat a França. Quan una part de la Terra Santa, controlada pels croats, caigué en mans dels turcs i la resta era amenaçada, Bernat predicà la segona croada. El nostre sant fundà monestirs o abadies sense parar. Envià monjos del seu monestir de Claravall a fundar altres monestirs a Alemanya, Anglaterra, Irlanda, Suècia, Suïssa, Itàlia i Portugal. En vida de sant Bernat es crearen prop de tres-centes cinquanta fundacions cistercienses. Després d’aquesta vida tan intensa morí a 63 anys el dia 20 d’agost de 1153. Fou enterrat a l’abadia de Claravall, i quan aquesta va ser suprimida en el context de la Revolució Francesa, les seves despulles foren traslladades a la catedral de Troyes, a la regió de la Xampanya.

La tradició també conta alguns aspectes menors de la seva vida. Com la seva resolució davant les temptacions de la carn. Un dia que estava en tal situació ho va resoldre ficant-se dins aigua gelada, i un altre dia, trobant-se dormint a una posada aparegué a la seva cambra una prostituta tota nua que s’ajaçà al seu costat, i l’home va salvar la castedat pel mètode de fugir corrents. I, naturalment, també va fer miracles, com tot sant. Una vegada va fer recobrar la parla a un home vell i mut, perquè, situat a les portes de la mort, pogués confessar els seus pecats. Una altra vegada va resoldre un gran problema quan una plaga de mosques va infestar una església. Bernat les va excomunicar i totes caigueren mortes a l’acte. Excomunicar una mosca és una cosa que abans no es devia haver vist mai, i segurament no es tornà a veure mai més. I degué fer més miracles, però amb aquests dos ja el podien fer sant tranquil·lament.

Sant Bernat és, doncs, el principal impulsor, si bé no el creador, de l’orde cisterciense, creat per a expandir la reforma gregoriana de l’Església a tot l’occident cristià. Representa la restauració de l’orde benedictí (vegeu l’entrada Sant Benet), amb els principis de treball i disciplina rigorosa, enfront de l’altre gran monestir benedictí, el veí de Cluny. El de Claravall va ser un gran focus religiós que exercí gran influència damunt la vida espiritual i social de l’Edat Mitjana. Arribà a haver-hi dos mil monestirs que tenen l’origen en l’abadia de Claravall. L’orde, sempre al servei dels interessos del Papa enfront de reis i emperadors, arribà a ser un veritable poder a Europa. Els cistercienses són anomenats benedictins blancs o monjos blancs, per la color del seu hàbit, tot i que amb escapulari negre, enfront dels benedictins negres, com els de Montserrat, d’hàbit tot negre.

En el nostre país hi ha hagut cinc grans monestirs cistercienses masculins i tres de femenins. Els masculins són el de Poblet (la Conca de Barberà), fundat el 1150, el més gran de tots i un dels més grans d’Europa; el de Santes Creus (l’Alt Camp), fundat el mateix 1150 i avui sense vida monàstica; el de Santa Maria de Benifassà (el Baix Maestrat), creat el 1233 com a fill del de Poblet i avui ocupat per monges cartoixanes; el de Santa Maria de la Valldigna (la Safor), fundat el 1298 com a filial del de Santes Creus, avui en mans de la Generalitat, que té cura de la restauració; i finalment el de la Real (Palma), fundat després de la conquesta de Mallorca amb monjos procedents de Poblet, desamortitzat el 1835 i avui a cura de la comunitat dels Missioners dels Sagrats Cors. Tal era la importància d’aquest monestir que l’abat de la Real era la segona autoritat religiosa de l’illa després del bisbe. L’església ha esdevingut la parròquia de la zona de la Real i del nucli del Secar de la Real. Els monestirs femenins són el de Vallbona de les Monges (l’Urgell), fundat durant la primera meitat del segle XII i encara amb vida monàstica; el de la Saïdia (el Camp del Túria), fundat per Teresa Gil de Vidaure, esposa de Jaume I, i enderrocat completament en el segle XX;  i el de Valldonzella (Barcelona), fundat en el segle XII i que ha anat canviant d’emplaçament. Una branca de l’orde cisterciense són els monjos trapistes, branca apareguda en el segle XVII amb la idea de retornar a l’observança estricta de la regla inicial. El seu nom és degut al seu origen en l’abadia de La Trappe (Normandia, França). Un grup d’aquests monjos, fugint de la Revolució Francesa, el 1810 s’establiren a Mallorca, a la vall de Sant Josep, i fundaren el monestir de la Trapa, però només hi estigueren deu anys. Després les terres i cases passaren a mans particulars fins que foren adquirides pel GOB. I tota aquesta història per culpa de sant Bernat i algun altre.

I malgrat la importància d’aquest sant, no hi ha en tot el país cap ciutat, vila o llogaret que es digui Sant Bernat, ni pràcticament altra toponímia. Ni és el patró d’enlloc ni de res, que sapiem. Bé, sí, és el patró del Secar de la Real i el seu voltant, on el dia del patró s’organitza una romeria al monestir força vistosa. Sort que ha produït qualque refrany, com els que diuen per Sant Bernat, el jac cordat; per Sant Bernat tapa’t el cap, o pluja de Sant Bernat, el blat corcat. Però ens agrada més aquell que diu la monja l’encén i el frare l’apaga; o, de manera més entenedora, santa Margalida l’encén i sant Bernat l’apaga. Sant Bernat és l’encarregat d’apaivagar la intensa calor estival atiada per santa Margarida.

Bernat ha estat sempre un nom popular. Hi ha els diminutius Bernadó i Bernadí i el femení (rar) Bernada. A les rondalles mallorquines en Bernat o en Bernadet és qualque vegada el tercer dels germans, i sempre un home bo. I, com diu la dita popular, a la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat, que ens ensenya que si a l’hora de prendre alguna decisió algú no és on ha de ser, no serà tingut en compte.

Felicitacions als Bernats.